dimecres, 31 de desembre del 2008

Any Vell




Avui s’acaba l’any. Les revistes, els diaris, les ràdios i les televisions ens assageten amb resums del fets més importants del 2008, amb els personatges més destacats i amb profecies per el 2009, algunes de molt evidents i la majoria errades com cada any.

També nosaltres, els homes i dones que hem tingut la sort d’arribar fins aquí, despertem l’instint de fer repàs a l’any que se’n va i, sense capficar-nos-hi massa, recordem algun fet interessant o alguna oportunitat mancada. De l’any que s’acaba, com de la fira, tothom en parlarà segons l’hi hagi anat.

De tota manera, com sempre, són els poetes els que per damunt de les coses materials, ens donen el toc d’una altre dimensió de les coses.

Avui voldria acabar l’any amb un curt extracte d’un poema titulat „Any Vell“ i que va escriure el poeta manresà Ferran Puigdellívol i Corrons un 31 de Desembre fred i nevat.

El Ferran va néixer l’any 1919 i morí molt jove el 1941. Fou molt amic del meu pare i de la meva mare i sempre va fer part de les converses familiars, de manera que el meu modest homenatge està molt lligat a records de la meva infància.


„ El fred ve de lluny,
de molt lluny
i tanca totes les portes…

L’últim dia de l’any se’ns esmuny
amb un llençol de papallones mortes.“


Amics, bon any 2009 !

dimarts, 30 de desembre del 2008

L’església vista com una empresa



Per no induir a l’error començaré per dir que em refereixo a l’església reformada
(o protestant) de Suïssa, encara que els fets que relataré són molt significatius fora del lloc d’origen.

Abans de tirar endavant crec que val la pena explicar que un Pastor de l’església reformada suïssa rep un sou variable segons la població el cantó en el que exercita el seu càrrec però que dona a nivell nacional una mitjana equivalent a 6.000 Euros al mes (amb 13 mesades per any). Es tracta d’un sou més que respectable dins del context laboral suís, inclús considerant que normalment són persones casades amb esposa i fills a càrrec.

Fins ara, els Pastors eren elegits per un període d’un quants anys, amb pràcticament nul•les possibilitats de suspendre la relació abans de termini. Ara, les autoritats de l’església reformada volen augmentar l’eficiència del’activitat dels Pastors i proposen fer contractes laborals com els que fa una empresa amb els treballadors. Això vol dir amb un temps de prova i la possibilitat de cancel•lar el contracte amb un preavís de 3 a 6 mesos, entre altres normes que fan part del Codi Laboral Suïs.

La reacció dels Pastors no s’ha fet esperar. Per uns, no es pot „degradar“ la funció d’ordre espiritual que ells exerceixen equiparant-la a una treball laboral comú. Per altres, ja no té lògica que el Pastor visqui al costat de l’església on el poden anar a buscar dia i nit, ni tenen per que fer „hores extres“ sense compensació.

La polèmica durarà un cert temps, i segurament tornaré en algun moment a escriure sobre un tema que promet escalfar els ànims com sempre succeeix quan es barregen les coses del cel amb les de la terra.

dilluns, 29 de desembre del 2008

L’Uruguai, el desconegut




Un amic m’escriu just acabat d’arribar d’un viatge a Montevideo de manera que inevitablement em venen a la memòria records dels meus viatges a l’Uruguai durant els meus recens anys d’activitat professional.

L’Uruguai és un país bastant mal conegut per la majoria. Sempre se l’ha vist com un „apèndix“ de l’Argentina malgrat la seva personalitat pròpia.

No vull entrar en la seva historia política i social, fàcil de consultar a Internet. De la etapa més propera a nosaltres, a molts els resultarà un records trist la dictadura militar i el moviment dels „tupamaros“. No ha tingut l’Uruguai una història tranquila però malgrat tot es considerat avui dia el país més democràtic de l’Amèrica del Sud i un dels de menor corrupció.

Per els catalans l’Uruguai porta certs records lligats amb les arts : Margarita Xirgu i Joaquim Torres-Garcia foren catalans d’Uruguai amb gran impacte al nostre món artístic. No podem tampoc oblidar l’influencia política de la família Batlle, originaria de Sitges, que ha donat quatre Presidents a l’Uruguai.


Per acabar dues curiositats sobre el tango, que hom identifica amb Buenos Aires, però que sempre ha tingut a Montevideo una base molt sòlida. El tango més conegut a nivell mundial és „ La cumparsita“, composat a Montevideo l’any 1917 per el llavors jove estudiant uruguaià Gerardo Matos Rodríguez.

L’any 1925, el Teatro Catalunya de Montevideo ( si, no és un error, es deia així) va programar un espectacle amb el títol de „Su majestad la revista“. Per aquesta obreta el músic Edgardo Donato va composar un tango al que un escriptor, Carlos César Lenzi, va posar una lletra que parla d’un prostíbul de Buenos Aires. El tango és „A media luz“, un altre èxit mundial i també uruguaià.

Us recomano interesar-vos per l’Uruguai i, si pot ser, visitar-lo. Val la pena!.



( Il•lustració : Escultura representant els dits d’una mà a les platges de Punta del Este)

diumenge, 28 de desembre del 2008

Miró, l’home



Els vint-i-cinc anys de la mort de Joan Miró han estat celebrats de moltes maneres encara que certament no ha estat mai un artista oblidat .

La seva obra és de gran importància dins de l’art del segle XX i malgrat el rebuig que encara obté per part dels que prefereixen un art plàstic més „identificable“, tots els estaments culturals del món el consideren bàsic per entendre l’evolució artística dels darrers cent anys.

Molt menys recordat, però íntimament lligat a la seva obra, és el Joan Miró home. D’una aparença modesta, amb aires de ser l’avi que tothom podria considerar com el seu, amb una vida privada reservada i normal, posseïa uns principis ferms dels que no va mai fer renuncia.

El seu segell „Aidez l’Espagne“, per recaptar a França diners per ajudar l’exèrcit de la República va fer que una vegada acabada la guerra, l’Estat espanyol l’ignorés durant molts anys. El fet de la seva importància internacional el va d’alguna manera protegir de possibles represàlies i va passar bastants anys a Mallorca en un ostracisme buscat.

No va ser fins els anys seixanta que va accedir a que s’organitzés una gran exposició a Barcelona. Fou a l’Hospital de la Santa Creu, i al saber Miró que el llavors ministre Manuel Fraga Iribarne aniria a l’inaguració va decidir no presentar-se al acte. A Madrid només va permetre una exposició l’any 1978, una vegada mort Franco.

Als que vulguin entendre l’obra de Miró o mirar-la amb uns altres ulls, recomano dos llibres: “Miró llegit” d’Alexandre Cirici i Pellicer (edicions 62), i “ Les arrels de Miró” de Pere Gimferrer (Polígrafa). Dos llibres bàsics per admirar encara més si cal a Joan Miró i la seva sensibilitat.

dissabte, 27 de desembre del 2008

Roma capital de Xauxa ?


Haig de començar dient que soc un enamorat d’Italia, tan per la seva historia i cultura com per els paisatges i per els seus defectes, que ens permeten sentir-nos membres d’una mateixa arrel.

He rellegit el meu escrit del 4 de setembre (Itàlia sorprèn) per lligar conceptes amb la noticia que avui comento.

El govern italià està considerant la possibilitat de reduir la setmana laboral a 4 dies (en alguns sector especials fins i tot a 3 dies), en certa forma fent seu l’eslògan del Partit Comunista dels anys 90 „ Lavorare meno, lavorare tutti“ , „Treballar menys, treballar tots“.

Segons el Ministre del ram, l'Estat es farà càrrec (fins a un 80%) del sou del cinquè dia „suprimit“, de manera que els treballadors no tinguin massa pèrdua salarial. És una variant „sui generis“ per rebaixar la crisi, com ho fou a finals de Novembre l’idea de suprimir els impostos sobre les hores extres per tal d’incentivar el treballar més. El Ministre de Finances va dir que el cost era massa gran, i l’idea es va enterrar.

Ben mirat semblen totes dues solucions „idees de bomber“. Per començar, no es tracta de treballar més ( com volia la variant de les hores extres) ni tampoc de treballar menys (com ho vol la variant d’ara). Es tracta de treballar millor i, sobretot, de fer possible que la gent compri. Si ningú compra, no fa falta produir, ni bé ni malament.

Aquestes mesures del govern italià ( i també les d’altres governs) creen molta inseguretat, i l’inseguretat és un fre a les inversions i només les inversions poden fer disminuir la crisi.

Ai, els italians!. De vegades no m’explico perquè tan sovint els envejo.

dimecres, 24 de desembre del 2008

Pau !



Podria començar avui un escrit amb el títol : „Ens volen enredar“, o bé „Ja s’ho faran“, o bé „Amb mi que no hi comptin“ i un parell d’altres.

Però crec que hem d’aprofitar l’esperit de pau i de tolerància que aquestes festes escampen arreu per deixar les desconfiances i les irritacions enterrades si més no per un parell de dies.

Ara tenim l’ocasió de tornar-nos infants sense cap por de fer el ridícul, i val la pena aprofitar-ho. Després ens sentirem molt millor, més tranquils i mirarem als altres, fins i tot els que no ens agraden, amb uns ulls diferents.

És, potser, tant per creients com per no creients el veritable misteri de Nadal.

Ens retrobarem el dissabte. Bon Nadal!

dimarts, 23 de desembre del 2008

El guirigall del finançament



Si no fos tan important i seriós podríem dir que lo del finançament s’ha tornat un galliner.

Promeses fetes sense convenciment i acceptades sabent que no arribaran a terme. Explicacions per calmar el conjunt però que exciten les minories. Molta „simetria“ i avantatges per a tothom, quan la gent sap que no tracten de ser justos sinó de no perdre vots a les futures eleccions europees, regionals o nacionals.

Fa cosa de mig any vaig escriure : „ Cada vegada que sento dir que „ens entenen“, que „compten amb nosaltres“ i ens demanen que „siguem solidaris“, inevitablement em poso la mà a la cartera per saber si encara la tinc o ja me l’han pispat“.

Avui ja no em poso la mà a la cartera. Ara ja sé definitivament que me l’han pispat.

dilluns, 22 de desembre del 2008

Les bones idees



Vegeu quins bons propòsits polítics acabo de llegir :

„Vull que tots els béns siguin comuns, i que tothom hi tingui una part igual i en visqui; que no sigui aquest ric i aquell pobre; que un no conreï un immens camp i un altre no tingui on sepultar el seu cadàver…La pobresa no obligarà a treballar ningú. Tot serà de tothom“

Un programa d’igualtat digne del millor comunisme, entès en el sentit estricte de la paraula. Utòpic, potser, com totes les intencions polítiques abans de que la realitat les esbraveeixi.

Curiosament no és un text d’ara sinó que fou escrit fa 2400 anys per Aristófanes en la seva obra teatral „L’assemblea de les dones“. La protagonista , Praxàgora, explica així la seva concepció de l’Estat ideal i just.

El més interessant és la continuació del diàleg amb el seu marit Blèpir, del que només en citaré dues frases :

Diu Blèpir : „ Però qui conrearà la terra?“
Respon Praxàgora : „Els esclaus“

Llavors igual que avui?

diumenge, 21 de desembre del 2008

Recordant el tió



Els avis vivien al mateix carrer que nosaltres, dues cases més enllà. Sempre he considerat un privilegi haver viscut a 25 metres d’ells perquè el seu contacte seguit em va enriquir molt.

Un parell de dies abans de Nadal, anava amb l’avi Joan al celler de casa seva perquè allà guardàvem el tió. Aquell tió no era un tronc d’arbre sinó una veritable soca, d’una fusta vermellosa i com d’un metre de llarg, que a mi em semblava enorme. El pujaven als pis, l’avi el col•locava en un racó de la cuina i el tapàvem amb una vella manta “perquè no es refredés”.

El dia 24 al vespre era el moment de fer “cagar el tió”. El grup familiar dels avis, la mare, el pare, el tiet Lluís i jo (més tard també la meva germana) anàvem a una habitació una mica a les fosques per “resar” l’oració següent que la iaia Carme havia portat del seu Empordà :

Parenostre del tió,
bona nit que Déu ens do;
ara vénen festes,
festes glorioses;
dones curioses,
menjarem gall d’indi,
pollastrets que en vinguin,
coques ensucrades, vi d’aquell tan bo.
Cagarà el tió ¿si o no?


Llavors, la tieta Pepita, encarregada d’omplir el tió, deia de lluny amb i una veu fina : “ Siiiiiiiiii!”.

Arribats tots de nou a la cuina, l’avi m’atansava un bastó i jo donava al tió uns cops suaus ( no fos que trenqués algun del queviures amagats!) mentre cantava :

Caga tió,
d’avellana i de pinyó.
Si no cagues tu, cagaré jo.


Després de donar un parell de cops al tió, era el moment de treure la manta i descobrir torrons, neules i alguna ampolla del llavors anomenat xampany.

Tot plegat un costum molt simple però d’una gran emotivitat dins l’àmbit de la família, de manera que es va anar repetint alguns anys més amb la meva germana Rosa, i amb el meu cosí Joan i la meva cosina Maria Carme.

Ara que moltes de les nostres tradicions s’estan perdent, en part substituïdes per costums foranies que poc s’adiuen amb la nostra cultura (Halloween o el Santa Claus en són clars exemples), m’ha agradat recordar els anys 40 i el “meu tió”.



Il-lustració de Joan Vilanova (Manresa, 1908-1990)

dissabte, 20 de desembre del 2008

Avui, que parlin els altres



La major part de les entrades d’aquest blog toquen (jo diria que inevitablement) assumptes politics. M’agradaria escriure més d’altres temes, però de vegades els fets diaris s’imposen, i acabo posant els peus més d’una vegada a la mateixa galleda.

Per evitar que avui succeeixi el mateix (tinc ja dos o tres temes al cap), deixaré parlar a gent coneguda i brillant que amb sentit del humor ha parlat sobre política i els politics.

„ Suposi que vostè és un estúpid. Imagini també que vostè és membre del Congrés. Ai caram! Ja m’estic repetint“. Mark Twain (1835-1910)

“És una pena que totes les persones que saben com governar un país estiguin ocupades conduint taxis o tallant els cabells” George Burns (1896-1996)

Quan era petit, em van ensenyar que qualsevol pot arribar a ser President. Ara ho estic començant a creure”. Clarence Darrow (1857-1938)

“Recessió és quan el seu veí perd la feina; depressió és quan vostè perd la seva” Harry S. Truman (1884-1972)

divendres, 19 de desembre del 2008

Quousque tandem?


Val la pena emprà avui la famosa frase de Ciceró, convertida en aforisme. „Quosque tandem?“ Fins a quan?. Per dir-ho complert : „ Fins a quan abusaran de la nostra paciència?“.

El dilluns el President del Govern de Madrid, senyor José Luis Rodríguez, va dir que „el PSC i el PSOE són el mateix“, i també que „els resultats que el PSOE té a Catalunya avalen la seva política“.

El finançament de Catalunya encara no té data, però el PSC ja ha donat els seus vots al Congrés del Diputats sense protestar, ni pressionar, ni fer res del que van dir fa un parell de dies. Potser per recordar-nos que el PSC ( oficialment PSC
-PSOE) és molt més depenent de Madrid del que voldrien molts dels seus votants. Catalunya necessita un partit d’esquerra autònom.

L’Estatut porta més de dos anys a la nevera, esperant que el Tribunal Constitucional digui la seva darrera paraula. Totes les decisions importants o bé no arrenquen o bé arrisquen de convertir-se en il•legals una vegada l’Estatut, retallat i passat per el „Photoshop“, entri en actiu.

Diu el diari d’avui que la presencia internacional de les Seleccions Catalanes i, en general, de l’esport català és atacat des de dins per part de les autoritats esportives espanyoles.

I un llarg etcètera. Quosque tandem…?

dijous, 18 de desembre del 2008

L’enquesta sobre el cas Swiss



He vist a l’Avui.cat els resultats de l’enquesta sobre l’ús ( o el no ús) del català per part de la companyia Swiss. La gran majoria dels que han respost creuen que el govern català hauria d’haver intervingut a fons. Jo també ho crec.

El que m’ha sorprès és l’estil, el to, l’agressivitat dels comentaris a la enquesta que gent amb la cara coberta per un pseudònim han escrit.

Jo he comentat dins del meu blog els casos Air Berlin (el dia 19 de setembre) i el de Swiss (el 20 de novembre i el 15 de desembre).

El meu blog probablement es llegit per un nombre reduït però fidel de persones i, en tot cas, de persones amb un nivell de tolerància, de bona educació i de sintaxi molt millors que els d’alguns comentaris de l’enquesta. He rebut privadament bastants correus electrónics sobre els meus escrits del blog, correus que no surten publicats però que demostren les qualitats abans detallades.

No he fet sevir mai un to polèmic perquè no m’agraden els crits, ni les imposicions, ni els encegaments. Swiss ha de saber que ha comés un error al suprimir el català dels seus vols a Barcelona. „De Suïssa estant“ he fet també la meva part de queixa, mentre no amago el meu rebuig a tots els comentaris agressius i, al damunt, mal escrits.

dimecres, 17 de desembre del 2008

Cuba i els Estats Units



Fins ara tothom creia que les relacions polítiques i diplomàtiques entre el govern de Cuba i el dels Estats Units existien només a través d’intermediaris. L’ambaixada de Suïssa a La Havana fa molts anys que és l’encarregada dels afers dels EEUU i d’altres països que han mantingut unes relacions ininterrompudes amb Cuba (cas d’Espanya, Canadà o Mèxic) han fet també d‘enllaç puntualment.

Ara he llegit una entrevista que l’actor i director de cinema americà Sean Penn ha fet a Raúl Castro a finals d’octubre. La podreu trobar a la pàgina: www.huffingtonpost.com/sean-penn/mountain-of-snakes_b_146765.html
Per cert que Penn també va entrevistar a Hugo Chávez de Veneçuela.

De les declaracions de Raúl Castro m’interessa destacar lo següent : El 17 de febrer del 1993 van començar els primers contactes secrets entre Cuba i els Estats Units des la Revolució Cubana. El maig del 1995 van acordar fer trobades mensuals entre alts representants d’ambdós governs. Fins avui dia han fet 157 reunions, unes vegades a Guantánamo i d’altres en territori cubà.

També fan maniobres comuns, amb intervenció d’helicòpters dels dos exercits, per entrenar casos d’emergència.

L’historia sempre s’explica d’una manera i els fets van sovint per un altre camí. Res d’estrany si pensem que els que manen no són els que sembla que manen.

dimarts, 16 de desembre del 2008

La propina de Nadal


Ara que s’atansa Nadal em venen a la memòria imatges de la meva infància a Manresa amb els guàrdies urbans envoltats de torrons, neules i ampolles de xampany que els ciutadans deixaven als seus peus com a gratificació de Nadal (que en castellà se’n diu „aguinaldo“ i en català „estrenes“).

També passaven per les cases l’escombriaire, l’esmolet, el carter i el repartidor de gel, entre altres, per deixar la seva felicitació impresa i emportar-se una propineta.

Per cert, propina prové del llatí „propinatio“ que vol dir provocació, repte o convidada a beure. Els francesos en diuen „pourboire“ i els alemanys „Trinkgeld“, paraules que també s’originen en la beguda.

He llegit que als Estats Units, és costum quasi obligat de donar als voltants de Nadal unes estrenes a pràcticament tothom que durant l’any ens fa algun tipus de servei: el porter de l’edifici, el perruquer, inclús la professora del Kinder. Per no cometre errors, els col•legis ja avisen als pares que la professora espera que l’hi donin 40 dòlars per nen, quantitat que es pot reduir a 60 dòlars en cas de tenir dos fills al Kinder.

Sembla una broma però algú ha fet comptes i als Estats Units es mouen uns 40.000 milions de dòlars per any en propines nadalenques. Com que aquest any es preveu una forta baixada dels donatius voluntaris es recomana als que han perdut la feina que escriguin una postal a les persones implicades explicant la situació.

Pobres si, però amb un mínim d’educació.

dilluns, 15 de desembre del 2008

Swiss fa figa !



El dia 20 de novembre vaig escriure al bloc sobre la sol•licitud del partit „Unión Progreso y Democrácia“ a la Swiss perquè en els vols de Zuric a Barcelona deixessin de saludar als passatgers en català i passessin a l’espanyol.

La noticia de que a partir del 1 de desembre Swiss saluda als passatgers per Barcelona en alemany, anglès i espanyol m’ha decebut i irritat.

Ignoro el tipus de pressió que Swiss ha rebut, tant per part del partit UpyD com de l’ambaixada espanyola. Potser també de Lufthansa, que és la propietària de Swiss encara que permet que la companyia suïssa tingui una imatge externa individualitzada.

Dolors Ferrer, en nom del grup d’Amics de la Cultura Catalana de Zuric, ha protestat i escrit a Swiss dient que els catalans en sentim maltractats i exposant el dret que tenim a defensar la nostra llengua.

Segons Swiss, no és possible fer servir el català i el castellà perquè les salutacions només es fan en tres idiomes, i l’alemany és l’oficial de la companyia per les sortides de Zuric i l’anglès és l’ “universal” segons la pràctica de totes les companyies internacionals del món.

Malament. Pinten bastos per el català a la Swiss. Crec que les institucions culturals i politiques de Catalunya estan obligades a intervenir perquè encara que sembli una cosa menor, no podem perdre cap oportunitat davant la pressió que el castellà ens fa en tots els fronts. Altrament arribarà un dia en que el català només viurà a les catacumbes.

diumenge, 14 de desembre del 2008

Neu





El jardí de casa m'ofereix avui diumenge aquest aspecte.

És el moment de contemplar la natura i deixar el escriure per demà.

dissabte, 13 de desembre del 2008

La bicicleta i el circ


El senyor W. després del treball va arribar a casa (una casa unifamiliar en un barri tranquil) i va constatar amb gran sorpresa que l’hi havien pispat la bicicleta. No era una bicicleta qualsevol perquè havia costat uns bons diners. „Suïssa ja no és el que era. No es pot estar tranquil com abans“- va dir-se el senyor W. amb gran irritació.

Dos dies després, la gran sorpresa. La bicicleta estava al seu lloc, sense cap dany aparent. Al obrir la bústia, el senyor W. va trobar una carta, anònima, molt ben escrita i que l’hi demanava excuses per el furt.

„Estava realment en una situació de molta urgència i no vaig tenir més remei que manllevar la seva bicicleta. L’hi demano perdó i com a petita compensació l’hi adjunto quatre entrades per la propera sessió del Circ Knie“.

Val a dir que el Circ Knie és una institució a Suïssa, tothom el coneix i hi ha anat, per el cap baix, mitja dotzena de vegades a la seva vida.

El senyor W. va pensar que, després de tot, encara hi ha „lladres honrats“ i va donar a la seva esposa i els dos fills l’alegria de assistir un parell de dies després al circ de franc.

La sessió va transcorre com era d’esperar, molt brillant i divertida, i la família W. va poder oblidar el disgust per la curta desaparició de la bicicleta.

Al arribar a casa després del circ, van trobar-ho tot revoltat. Els lladres hi havien entrat i robaren tot el que volgueren.

Només un comentari : Aneu amb compte!.

divendres, 12 de desembre del 2008

“Necessito adrenalina!”




L’acusat, de 28 anys d’edat, es va presentar davant la jutgessa vestit amb un abric negre, curt i cordat fins a dalt i amb el coll aixecat, com si el judici anés a durar només uns minuts i no valgués la pena posar-se còmode.

„ Jo no tenia intencions de córrer. Només volia provar si realment en tres segons pujava de 0 fins a 100 kilòmetres/hora“ – va dir en un to molest.

La policia va registrar que la moto que ell conduía anava a 104 km/h dins una zona urbana limitada a 50 km/h. La moto era d’un amic i ell només disposava d’un permís d’aprenent de conductor de motos.

„ Hi ha gent que col•lecciona segells. Jo necessito velocitat, risc, adrenalina“.

En els darrers 9 anys el carnet de conduir cotxes l’hi va ser retirat 9 vegades, 6 d’elles per excés de velocitat. L’any 2004 va ser condemnat a quatre mesos de presó condicional per faltes greus de conducció. Aquest any, l’hi han retirar el permís de cotxe i, naturalment, també el permís d’aprenent de moto.

Ell va protestar perquè com que té l’ofici de mecànic d’autos, està molt lligat al fet de poder conduir cotxe. „Normalment faig uns 100.000 kilòmetres a l’any!“.

Ja fa més d’un any que no té feina i cobra de l’atur. Viu a casa dels seus pares i no va poder assistir a una citació anterior del tribunal perquè es trobava a l’estranger organitzant la seva festa de prometatge.

„ Jo no soc un boig. D’altres corren més que jo, però tenen sort. A mi sempre m’enxampen“.

La jutgessa va acceptar la sol•licitud del fiscal i el va condemnar a una multa equivalent a uns 7000 euros i a pagar els costos del judici.

„ Però si no va passar res!. Ara m’embargareu i em poseu en evidència davant dels meus veïns. La meva vida està destruïda!“.

Amb aquesta declaració i amb el rostre rogenc, va abandonar la sala del tribunal.

L’historia és real i va succeir el dilluns dia 8 al jutjat de Bremgarten, tocant a casa meva i serveix per tancar de moment els meus comentaris sobre els accidents automobilístics. Deixo per el final el fet de que l’acusat és estranger dels Balcans amb permís de residència a Suïssa, per no influir massa en la lectura i en les conclusions.

dimecres, 10 de desembre del 2008

Contra els accidents


La darrera setmana vaig escriure sobre els “accidents evitables” i sobre dues mesures que les autoritats suïsses volen activar.

Per part del sector privat, una de les mesures més impactants ha estat la de la companyia d’assegurances AXA (Winterthur) coneguda a Catalunya. Aquesta companyia ha decidir rebaixar d’un 15% la prima d’assegurança automòbil per a tots els conductors menors de 25 anys que decideixin col•locar en el seu vehicle un anomenat “crash recorder”, és a dir un registrador de xocs. El registrador i l’instal•lació van a càrrec de AXA i la proposta arriba després d’una any de proves a nivell restringit.

El registrador és una petita caixa, gran com dos paquets de cigarretes, i que es col•loca sota els seients posteriors del cotxe. No és una “caixa negra” com per els avions, ja que no registra permanentment totes les dades de la conducció, però si que en cas de xoc registra l’acceleració tant en conducció recta com lateral (xoc), la modificació de la velocitat en el moment de la col•lisió, la data i l’hora. Amb aquests paràmetres, fins ara ha estat possible d’analitzar molt millor certs accidents, independentment del seu efecte persuasiu i protector.

La campanya de AXA va començar a l’abril 2008 i ja han fet instal•lar el registrador 5000 joves automobilistes.

Siguin benvingudes mesures com aquesta si ens permeten allunyar molt joves dels excessos i sobretot salvar vides.

dimarts, 9 de desembre del 2008

L’elecció del senyor rector



La noticia va ser publicada fa uns dies i és molt significativa. El Sínode de l’església catòlica de Zuric va decidir que no només el rector sinó també els diaques i els assistents pastorals siguin elegits per els fidels per un període de 6 anys. Fins ara només era elegit el rector.

El bisbe de la diòcesi no està d’acord i ha esclatat una petita „guerra“ entre el de dalt i els de baix.

Davant aquests fets que m’avanço a dir que no m’afecten ni directa ni indirectament, em venen al cap unes quantes consideracions. Per els fidels catalans serà una sorpresa saber que els rectors de les esglésies a Suïssa són elegits per els fidels per períodes de 4 a 6 anys segons el lloc. Aquesta elecció dona a la feina del rector un caràcter laboral, potser molest per els que només veuen la part espiritual de la seva activitat, però que té molta lògica si pensem que el sou del rector es pagat per els fidels (l’estat només recapta i redistribueix) i que per tant poden manifestar el seu acord o no amb l’actuació del rector. Aquesta facultat de anular o ratificar un contracte també la tenen els protestants, inclús de molt abans que els catòlics.

Crec que és una bona cosa suprimir prebendes i poltrones vitalícies. Tota activitat ha d’estar sotmesa a un control d’eficiència i de retribució, i per això a Suïssa elegim els alcaldes, els regidors, els membres de les comissions de control del govern municipal, el jutge de pau i així fins a dalt de tot, incloent, doncs, els senyors rectors.

Descobrint un raïm



L’historia del raïm Carménère, i del vins que es produeixen amb ell, és molt interessant. Jo vaig „descobrir“ el Carménère farà uns sis o set anys a Lima, gràcies a un bon amic i delicat gastrònom. Fins a aquell moment jo no havia sentit mai a parlar ni d’aquest raïm i del vins resultants.

El Carménère fou un tipus de raïm bastant conreat a la regió bordelesa de Médoc fins que a finals del segle XIX, la terrible fil•loxera va aniquilar-lo pràcticament.

L’any 1994 un naturalista francès, Jean-Michel Bousiquot especialista ampelógraf (és a dir, la ciència que s’encarrega d’identificar i estudiar els ceps) va notar que a Xile alguns ceps de Merlot trigaven més que d’altres a madurar. Això l’hi va permetre descobrir que eren exemplars de la quasi desapareguda varietat Carménère, que s’havia introduït a Xile vers el 1850 amb altres ceps europeus per tal de crear la avui excel•lent viticultura xilena, i que romangué „amagat“ gairebé 150 anys.

De tal manera va ser sorprenent el descobriment que avui dia el Carménère és una de les varietats més específiques dels vins xilens, com el Malbec ho és dels vins argentins.

Fins i tot en el meu poble de residència a Suïssa, de 10.000 habitants, trobo 3 marques diferents de vis xilens Carménère, a preus molt assequibles i de cellers de prestigi com Concha y Toro o Luis Felipe Edwards. Un petit plaer que em puc permetre i que m’ajuda a recordar aquelles belles terres tantes vegades visitades.

dilluns, 8 de desembre del 2008

El Rei i el català



ERC ha demanat al Govern espanyol, per boca del senador Miquel Bofill, que prengui les mesures necessàries perquè el Rei rebi classes de català.

Em sembla curiós que un partit republicà es preocupi pel bagatge cultural d'un monarca, quan la seva feina ha de ser la de fer el canvi de monarquia per república. De totes maneres, s'ha d'agrair que públicament es toqui un tema tan absolutament obvi i que durant molt anys ha estat voluntàriament ignorat.

Tant el Rei d'Espanya com el seu hereu (que porta diversos títols catalans) tindrien de demostrar més estima per els seus “súbdits” i no conformar-se, de tant en tant, en llegir algunes frases en català, pronunciades de rutina, sense ganes i defectuosament.

Potser per el Rei ja és una mica tard, però l'hereu sí que podria fer-ho. No és que a mi, personalment, m'interessi molt el que faci aquesta família, peró m'agrada que la gent respecti al meu poble. Com que la Constitució espanyola no dona a l'hereu cap feina concreta, excepte la d'esperar que el seu pare abdiqui o mori, l'hi queda molt temps per ocupar-se i preocupar-se del català, del basc i del gallec.

A Bèlgica, el Rei no és el Rei de Bèlgica sinó el Rei dels Belgues. Sembla un petit joc gramatical, peró no ho és. I com que Bèlgica posseeix tres idiomes oficials (francès, neerlandès o flamenc i alemany) el Rei els parla tots tres en privat i públicament malgrat que, per exemple, l'alemany només és parlat per un 1% de la població.

Si el Rei d'Espanya volgués ser el Rei del Espanyols, podria fer com el seu col·lega belga, i parlar les llengües que la gent parla. Encara que ben mirat, tant se me'n dona el que faci.

diumenge, 7 de desembre del 2008

Bombolles (3)



Ahir va ser un dia de molts discursos, de grans quantitats d'auto complaença i de llargues mirades al melic.

Vaig enyorar al pastor peruà que parlava a les muntanyes, i elles l'hi responien.

divendres, 5 de desembre del 2008

Prou de xerraires!


Avui dia es parla de pol•lució atmosfèrica, de pol•lució de les aigües, de pol•lució lumínica i alguna d’altre, però no es parla de la pol•lució de xerraires.

Estem envoltats de gent que ens expliquen, sovint sense que ho demanem explícitament, el perquè van fer o deixar de fer això i allò.

Els esportistes rarament diuen quelcom d’interessant quan se’ls pregunta, amb algunes excepcions (Guardiola és una d’elles).

Els homes i les dones del temps ocupen la meitat del temps a explicar perquè van errar la previsió que van fer ahir, i l’altre meitat a donar la previsió errada d’avui.

Els politics, quan són preguntats, en expliquen les seves decisions de tal manera que una vegada han acabat de parlar ningú sap exactament quina era la pregunta.

Només els fets han de servir per donar el nivell de les persones: la cursa, els gols o els sets guanyats o perduts. I el fred que no ens agafa desprevinguts o la pluja que per avisada ens dona temps a aixoplugar-nos. I les millores que permeten creure en les promeses fetes durant la campanya electoral.

El famós pintor Henri Matisse en una interviu radiofònica de l’any 1942 explicava que es va adreçar a un grup de joves estudiants d’art amb les següents paraules : „ Us voleu dedicar a la pintura?. El primer que heu de fer és tallar-vos la llengua perquè la vostra decisió us suprimeix el dret d’expressar-vos altrament que amb els pinzells“.

Dona molta feina escombrar la fullaraca de certes explicacions per finalment veure que al dessota no hi ha quasi res.

dijous, 4 de desembre del 2008

Lliçons del inques



En un dels meus viatges al Cuzco i Machu Picchu, vaig tenir ocasió de conversar una bona estona amb un indígena que sortosament entenia i parlava força bé l'espanyol.

Vivia a Ollantaytambo, que és un extrem de la Vall Sagrada del Inques amb el riu Urubamba com a traç longitudinal. Em va explicar que durant molts anys va fer de pastor i que passava pràcticament tot el dia sol amb el seu bestiar. Vaig preguntar-l'hi si no s'avorria tantes hores sense parlar amb ningú i em va contestar literalment . “ Mire, señor, yo hablo con mis animales, con las piedras y con las montañas. Y me responden”.

Vaig quedar mut i pensatiu. Davant del panorama que tenia a la vista, vaig comprendre que ell segurament tenia raó i que nosaltres, amb la nostra civilització ràpida, plena d'activitat, moviment, i gent anònima passant al costat, hem perdut la facultat de contemplar i sentir la terra, la “pachamama” dels inques.

Abans de despedir-me d'ell encara amb va sorprendre explicant-me com ells han elegit ancestralment, i encara avui, els seus representants locals. Com que la majoria d'ells són analfabets, cada candidat escull una flor com a símbol. El dia de l'assemblea cada indígena, camí del lloc de reunió recull una flor igual a la del seu candidat. El recompte es fa segons el tipus de flor de manera que els resultats són clars i comprensibles per a tothom.

M'imagino aquesta pràctica portada a casa nostra i que donaria resultats tan simbòlics com : 75 margarides han guanyat a 34 pipiripips.

No creieu que en el món hi ha molta poesia no escrita?

dimecres, 3 de desembre del 2008

L'Estatut, descolorit


El Tribunal Constitucional segueix a l'espera d'un moment políticament oportú per fer publiques les retallades al Estatut. Mentrestant, la finançament no acaba d'arribar malgrat els terminis que el govern de Madrid posa i que ell mateix es salta “ a la torera” mai tant ben dit.

I els partits?. El PSC, cada quinze dies per boca de Montilla diu que ja està bé , que ja és hora de arribar a un acord. Tot això dit sense massa volum perquè no pot oblidar que segons els seus Estatuts el nom del partit és Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE). Per tant, l'afegit PSOE demostra un condicionament i les seves queixes porten silenciador.

El PP i Ciutadans, contents de que l'Estatut tardi a aplicar-se i enfeinats en buscar problemes entre el castellà i el català.

Els de CiU, apart les seves baralletes internes, no acaben de pair el post-pujolisme i no donen cap impressió de ser l'oposició dura peró noble, insistent peró no pesada que seria d'esperar.

El dos socis minoritaris de l'Entesa o Tripartit (com vulgueu) remuguen peró no gosen dir el que pensen per tal de no fer enfadar el soci gran i posar en perill el tros de pastís que de moment el ha tocat.

Total, que ara per naps ara per cols l'Estatut, aprovat el Juny del 2006!, encara s'ha d'aplicar efectivament i tinc por que acabi con aquell jersei que tots tenim i que s'ha rentat tant que ha acabat descolorit i sense forma, i només ens el posem per estar per casa i si sabem que no vindran visites.

Els accidents evitables


L’increment exponencial d’accidents de cotxes sobretot els caps de setmana, amb joves al volant i –cada vegada més- amb motors modificats, ha alarmat les autoritats suïsses. No és lamentablement un problema exclusiu de Suïssa ja que arreu del món aquest tipus de fets són similars.

Dues mesures és volen posar ràpidament en marxa per tal de frenar l’estadística galopant i el nombre de morts i ferits per la causa esmentada i considerant que molts conductors son reincidents.

El Departament Federal de Carreteres ha preparat el Programa Via Sicura que preveu col•locar en els cotxes dels conductors temeraris reincidents una espècie de „caixa negra“, de petites dimensions, que via satèl•lit dona permanentment l’ubicació i la velocitat del vehicle, i permet a la policia d’ intervenir immediatament si s’ultrapassen certs límits.

La proposta de llei preveu un temps de cinc anys de control per a cada conductor que estigui fitxat per delictes greus de velocitat que hagin ocasionat la supressió del carnet per 12 mesos o més. L’any 2007 foren a Suïssa 868 persones, per un total d’habitants similar al de Catalunya.

Una segona mesura consisteix en controlar estrictament les modificacions de motors, l’anomenat „tuning“, que és possible de practicar legalment, però que cada vegada més automobilistes ho fan „d’estranquis“. Segons la llei actual, la persona que modifiqui el seu motor (és fàcil, només es col•loca un xip) ha de declarar-ho al Departament de Trànsit, que comprovarà si és correcte. En cas de que la potència del motor augmenti més del 20%, serà necessari obtenir un certificat del fabricant del cotxe garantint que el vehicle està previst per acceptar la modificació, del punt de vista estabilitat, suspensió, etc..

Llàstima que sigui necessari tan enrenou per intentar evitar alguns morts i ferits que amb seny i respecte envers els altres es podrien evitar sense tanta intervenció tècnica i policial.

dilluns, 1 de desembre del 2008

Votar és decidir


El diumenge 30 de Novembre va ser dia de votacions a Suïssa, tant d’ordre nacional, com cantonal i municipal.

Sense entrar a fons en els resultats voldria destacar algunes de les propostes que es van votar per tal de que el lector entengui fins a quin punt la democràcia directa „obliga“ a prendre posició sobre temes diversos.

Les votacions d’abast nacional eren:

-Iniciativa per una jubilació flexible, que demanava la possibilitat de jubilar-se a partir del 62 anys sense perdre renda, sota certes condicions. Ha estat rebutjada amb un 59% dels vots.

-Iniciativa per fer que els delictes sexuals contra infants (pedofília) es puguin perseguir sense que siguin prescriptibles. Aprovat per 51% dels vots.

-Iniciativa per despenalitzar el consum privat de marihuana i haixix. Rebutjada per un 63% dels vots.

-Revisió de la Llei sobre drogues que entre altres coses estableix l’entrega controlada de heroïna a drogoaddictes per evitar el comerç mafiós i la delinqüència al voltant de la droga. Aprovada per un 68% dels vots.

-Iniciativa que proposava eliminar el dret de las associacions a seguir camins legals per rebutjar obres públiques encara que tinguin l’aprovació de l’Estat, del cantó o del municipi. Iniciativa rebutjada per un 62% dels vots.


Com fàcilment es veu, els temes eren importants i, sobretot, van obligar a la gent a confrontar els problemes per prendre una posició de cara a la votació.

La democràcia directa dona un parell de vegades a l’any l’oportunitat de saber-te part activa de la nació i ciutadà amb poder de decisió.

L’importància de lo insignificant


Dins les conjunt d’una orquestra simfònica, un dels instruments més petits i aparentment insignificants és el triangle.

Una barra d’acer doblegada en forma de triangle que no es tanca del tot, subjectada amb un cordó i que es toca donat cops amb un barra recta, també d’acer. Moltes escoles i molts conjunts infantils utilitzen el triangle en les seves cançons perquè dona una so net, dolç i senzill.

Dins de les composicions per orquestra, el triangle no va ser introduït fins al 1850, en el Primer Concert per Piano de Franz Liszt. Després ha fet part de moltes obres, sempre dins de les seves limitades possibilitats ( es pot colpejar amb barres de diferents gruixos per donar millor ritme o més so).

El compositor txec Bedrich Smetana és molt conegut, inclús per gent no massa aficionada a la música clàssica, per una obra de sis poemes sifònics sots el títol genèric de Má Vlast ( La meva pàtria). Un del sis poemes, potser el més escoltat, és
Vltava“ ( “El Moldava”, que descriu el curs del riu des les dues fonts del seu naixement fins a l’arribada a Praga).

En la partitura i exactament en el compàs 30 el triangle ha de tocar una nota curta, una negra. Smetana va escriure l’anotació „elegante“ en italià com per tantes anotacions musicals.

Si el compositor, a un cop al triangle l’hi atorga el sentiment d’elegant, vol dir que té molta importància com es toca, per molt que en el mateix moment flautes, clarinets, violes, violoncels i contrabaixos també toquin.

Si algú creu que no es pot donar un cop al triangle de manera elegant, no és músic. Son paraules del director d’orquestra Fricsay, que faig meves, i que em porten al títol d’aquest escrit.

Si no sabem apreciar, estimar, destacar les coses petites, tot el conjunt se’n ressentirà. I això val tant per les nostres activitats individuals i diàries, com per les dels politics o, en general, dels que tenen alguna parcel•la de poder.

Tot, fins i tot les coses d’aparença menor, tenen valor i mereixen respecte. Si no tenim cura de „lo menor”, ens perderem moltes vivències. El veritable valor està (també) en les petites coses de la vida.

diumenge, 30 de novembre del 2008

Miró, també Miró


El dilluns 24 vaig escriure sobre Klee i el seu museu a Berna. No voldria que algun lector pensés que la meva admiració per el centre bernès deixa de fer justícia a Miró i la seva Fundació a Barcelona. Mai he tingut actitud excloents , i molt menys en l'art. Crec que l'art és evolució i no es pot comprendre cap moviment o artista sense un coneixement clar dels anteriors, agradin més o no agradin.

Un recent article de D.Sam Abrams a l'Avui m'ha donat un motiu per complementar lo escrit sobre Klee amb el meu sentiment sobre Miró.

A mi Miró m'agrada i admiro la seva obra i la seva persona. Fins al punt que al celebrar els meus 50 anys de vida, un dels actes que vaig organitzar per un grup d'amics de Suïssa i de Catalunya va ser una visita i un dinar a la Fundació Miró. Era una manera de homenatjar, junt amb altres llocs de Barcelona i Manresa, les coses més importants per a mi.

La Fundació Miró reflexa exactament la personalitat del pintor, que el seu amic Sert va saber interpretar arquitectònicament de manera perfecte. Es un museu de gran valor arquitectònic (molts representatiu de Sert és l'incidència de la llum de l'exterior) peró que no imposa per la seva monumentalitat sinó per el seu recolliment, per la seva radiació de calma i concentració, talment com si el mateix Miró s'hagués transformat en murs i sostres.

Miró va donar tota la vida una imatge personal molt allunyada de la d'un Picasso i no cal dir d'un Dalí. La seva obra és, sens cap mena de dubte, fonamental en l'historia de l'art. No és massa bo fer comparacions ràpides entre la obra de dos artistes en part contemporanis peró si que és pot dir que tant l'obra de Klee com la de Miró, tot i ser cada una d'elles en el seu moment “trencadora d'esquemes”, donen al que les veu una sensació de harmonia que només el veritable art sorgit del fons de l'ànima pot donar.

Els meu homenatge, doncs, a tots dos amb motiu dels propers vint-i-cinc anys de la mort de Joan Miró.

divendres, 28 de novembre del 2008

Curt i precís


Deu ser una de les característiques innates dels homes l’impulsió a omplir, a inflar, a allargar les opinions, els discursos, els escrits. Tots els homes públics, essencialment els politics, tenen la tendència a fer discursos molt llargs que, ben mirat, es podrien resumir en un parell de frases. O molt escriptors que aprofitant la seves facultats descriptives ens encolomen un llibre amb cinquanta o seixanta pàgines de més, pel cap baix.

Crec que fou Balzac el qui una vegada va escriure una carta a un amic en la que acabava dient que l’hi perdonés l’extensió ja que no havia tingut prou temps per fer-la més curta.

I és que per escurçar, per resumir, per deixar lo essencial en una comunicació, s’ha de fer un esforç addicional que no tothom vol o sap aplicar.

Seguint l’exemple de lo que acabo de dir, posaré per avui punt i final, no sense explicar l’anècdota (espero que certa) que va donar naixement a la comunicació més curta de l’historia.

S’estrenava a Londres una obra de Georges Bernard Shaw. Ell s’havia quedat a Dublín, de manera que una mica nerviós per saber com era la reacció del public londinenc, va escriure un telegrama curt i precís al seu agent a Londres, :

„ ? „

La resposta del seu agent fou també perfectament clara i curta:

„ ! „

Un exemple de concisió per a tots nosaltres.

Poca lògica amb els diners


Si una botiga a l’altre extrem de la ciutat posa a la venda telèfons mòbils amb un 25% de descompte, molts dels potencials compradors faran el trajecte per aprofitar la rebaixa. De manera que es mouen per tal d’estalviar uns 50 Euros.

Ningú estaria disposat a fer el mateix trajecte per comprar un ordinador de 2000 Euros per 1950 Euros.

Del punt de vista de l’economia aquest comportament és irracional . La diferencia de 50 Euros és la mateixa en els dos casos. Si anar a l’altra part de la ciutat val la pena o no, només depèn del valor del temps emprat i el cost del desplaçament. Si aquestes despeses son inferiors als 50 Euros, el desplaçament es pot fer tan si es tracta de comprar un mòbil o un ordinador.

Però la majoria de nosaltres no ho considera així perquè amb els diners no pensem en valors absoluts sinó en valors relatius. Un descompte del 25% (en el cas del mòbil) és atractiu, però un descompte del 2,5 % (en el cas de l’ordinador) no ens sembla digne de menció.

Gary Marcus, professor de psicologia a l’Universitat de Nova York, atribueix aquesta incongruència en el nostre comportament amb els diners a una genètica intuïció que l’home a adquirit respecte als aliments en el transcurs de l’evolució, perquè a l’hora de menjar no hi fa res una mica més o menys en la quantitat absoluta. Però diferencies de la quantitat relativa poden ser assumpte de vida o mort.

Si una olla posada al foc té dues cullerades més o menys d’escudella, no és molt important. Si en el meu plat em serveixen per aguantar el dia tres cullerades d’escudella en lloc de cinc, és molt, però que molt important.I la diferéncia és la mateixa : dues cullerades.

No estic preparat per entrar a fons en la teoria del Professor Marcus, però l’exemple del mòbil i l’ordinador segur que ens dona tema per analitzar els nostres comportaments quotidians respecte els preus i els diners.

dijous, 27 de novembre del 2008

Ajut per les energies „netes“


L’electricitat produïda amb energies renovables és més cara que la de les plantes tradicionals. Dit d’una altre manera: els kilowatts/hora que provenen de panells solars, d’aereo generadors, de biomassa o de geotèrmia surten més cars que els produïts per centrals tèrmiques o atòmiques.

Per dir-ho amb xifres i amb els panells solars com a exemple: si calculem l’energia necessària per fabricar els panells solars, muntar-los i mantenir-los durant la seva vida útil, i la comparem amb l’energia que produeixen veiem que la proporció és de 60/40. És a dir que un 60% de l’energia que produeixen se'n ha anat en la producció dels panells. El mateix càlcul per una planta tèrmica amb carbó dona una proporció de 18/82 % i una de hidràulica 5/95%.

Per evitar, malgrat les xifres, un abandó de les energies renovables, el govern suís va crear el mes de maig 2008 una companyia, Swissgrid S.A., que depèn del Departament Federal per la Energia, i que atorga subvencions als productors d’energia „neta“ si amb ella alimenten la xarxa pública. Uns 5000 (cinc mil!) productors s’han inscrit, entre ells molts del sector agrícola que han instal•lat panells fotovoltaics als seus estables i graners.

La subvenció tendeix a cobrir la diferencia de cost entre l’energia produïda i la que està a l’abast a la xarxa. Naturalment aquesta subvenció és pagada per el consumidor, altrament dit tots nosaltres, a base d’un augment de 0,4 cèntims del preu del kilowatt/hora a partir del 2009, augment „suportable“ per a tothom i que permet perseverar en la substitució lenta però continuada de l’electricitat convencional per „neta“. Un bon exemple.

dimecres, 26 de novembre del 2008

Els secrets de les paraules


L’etimologia dels mots, és a dir l’origen o la filiació dels mots, m’ha agradat sempre i llegeixo sovint algun diccionari etimològic sense buscar cap mot en concret , només per el plaer de fer „descobriments“.

L’altre dia, en un article sobre la crisi del tèxtil (la meva activitat durant 40 anys), vaig topar-me amb el mot „texans“ referit als pantalons ben coneguts de tots nosaltres. És curiós que aquesta expressió (junt amb la castellana „tejanos“) no l’he sentit en cap dels molt països que m’ha tocat visitar professonalment per el tèxtil.

L’expressió que més he sentit és „jeans“ o „blue jeans“. Els italians fan bé en reivindicar per a ells l’origen d’aquesta peça de vestir molt abans de que el senyor Levi Strauss la convertís en un producte a l’abast de tot el món.

La paraula “jean” és un escursament de l’expressió “jean fustian”. Fustian prové del llatí fustaneum i a l’època medieval servia per denominar un teixit de cotó o de cotó amb lli. “Jean” també posseeix una arrel medieval anglesa que és Jene o Gene, el nom de la ciutat italiana de Gènova que era ( i és) un port comercial molt important. Per tant, “jeans” vol significar un teixit de cotó que era fabricat o que provenia de Gènova.

En el camp professional, es parla de “denim” per definir la tela amb la que es confeccionen els texans. Denim és també una manera escurçada de dir “serge de Nimes”, és a dir una sarja (teixit lligat de curs quadrat) feta o arribada de la ciutat francesa de Nimes. També els francesos poden demanar ser reconeguts com a l’origen dels texans.

Sigui com sigui, aquestes petites distraccions etimològiques donen el plaer de descobrir detalls que, per quotidians, ens passen desapercebuts.

dilluns, 24 de novembre del 2008

Art Viu




Un dels museus més interessants que conec, i n’he vist molts en tres continents, és el Zentrum Paul Klee de Berna. Dedicat al important pintor i teòric de l’art, fou inaugurat el juny de l’any 2005 i és obra del famós arquitecte italià Renzo Piano.

Personalment considero que els darrers anys molts museus han servit per fer edificis arquitectònics importants, deixant a vegades de banda el contingut del museu, les seves obres, que és a fi de comptes la part principal almenys en teoria.

El Centre Paul Klee ha pogut unir les dues coses. No tinc espai ni qualificacions per fer un panegíric de l’arquitectura del Centre, però recomano al lector entrar a la pàgina web(www.zpk.org)per tal de fer-se una idea de la magnifica adaptació del museu al paisatge i a l’entorn, a més de donar marc d’una manera brillant a l’exposició de les obres de Klee i a totes les altres activitats del Centre.

El centre disposa d’un arxiu i biblioteca sobre Klee, sales per exposicions temporals, sales per convencions, restaurant i cafeteria, i al exterior un anomenat Parc d’Escultures, extens i perfectament adequat per una passejada entre grans espais de gespa verda i escultures de diversos autors.

Un del departaments del Centre de més èxit és el Kindermuseum Creaviva (Museu per a Infants Creaviva) probablement l’únic del món dedicat exclusivament a l’obra d’un sol artista. Amb l’ajut del joc de les formes, els colors i el sons, i també amb la fascinació del teatre i la literatura, els nens, els joves i tots el que tenen el cor jove poden entrar a l’univers de Paul Klee i desenvolupar dimensions sovint desconegudes.

El museu Creaviva organitza tallers, fòrums i activitats molt variades, tant per escoles com per visitants individuals, ocupant el nivell baix del Centre amb tres sales de treball, espai per jocs etc. tot amb llum de l’exterior i en un ambient absolutament integrat a l’esperit de l’obra de Paul Klee.

Realment és pedagogia activa i només espero que els meus dos néts arribin a l’edat mínima de 4 anys per anar a Creaviva a fer “creació viva” com diu el mateix nom del Kindermuseum.

( El títol “Art Viu” és el meu modest homenatge al moviment artístic d’avantguarda que es va fundar a Manresa l’any 1963 i en el que participaren molts amics meus)

Si us plau, qui té raó?


L’altre dia comentava un estudi de l’universitat alemanya de Giessen comparant les
emissions de CO2 de diversos productes agrícoles conreats a casa nostra o a ultramar. Els resultats eren bastant sorprenents i fins i tot torbadors de tal manera que és difícil per el ciutadà „normal“ saber a qui creure.

Ara m’han arribat unes declaracions de Patrick Moore, canadenc i membre fundador de Greenpeace l’any 1971 on va arribar a ser un dels directors. L’any 1986 va sortir de Greenpeace per divergències d’estratègia amb els seus co-directors.

Doncs bé, el senyor Moore diu coses com les següents:

• No entenc com la gent arriba a creure que el vent i el sol poden ser energies fiables. A Europa poden passar dies sense un insignificant ventet, o dues setmanes amb el cel cobert. Així no es poden alimentar amb corrent hospitals, escoles o fàbriques.
• L’energia atòmica evita ja avui dia més CO2 que qualsevol altre tecnologia de les que tenim a l’abast.
• Alemanya gasta milers de milions en vent i sol, però el consum d’energies fòssils augmenta. El vent i sol no poden substituir les energies fòssils. No funciona i Alemanya és la millor demostració.
• Ara en el món funcionen només 440 centrals elèctriques atòmiques. Em puc imaginar que n’arribarem a construir 1600 i tindríem el 60% de energia elèctrica „neta“, lo que suposaria un gran avanç.
• Els reactors de Tschernobil no tenien suficient protecció del reactor.Si sumem tot el temps de funcionament de les plantes actives arribem a la xifra de 13.000 anys d’operacions dels reactors, sense ni un accident que hagi causat danys exteriors. La energia atòmica es la tecnologia més segura que tenim.


He resumit molt tot el que el senyor Moore va dir, però he escrit el suficient per preguntar-nos on està la veritat de tot això. Els interessos econòmics son molt grans en qualsevol de les postures tècniques o politiques que ens proposen. De manera que a nosaltres només ens queda esperar que guanyin la polèmica els que de veritat tenen raó.

divendres, 21 de novembre del 2008

L'ajut dels poetes


Sempre m'ha agradat la poesia. El primer poema que va fer part de la meva vida va ser un sonet escrit pel meu pare i que es va imprimir (en català!) el novembre del 1942 a les participacions del meu naixement.

I sempre m'han agradat els poetes valents, els poetes incòmodes, els que en francès anomenen “enfants terribles” és a dir entremaliats. Poetes per llegir, com Brossa o Palau i Fabre; poetes que canten, com Brassens o Brel; poetes que són cantats, com Martí i Pol. I molts d'altres.

Ens pot ajudar llegir els poetes, ens pot enriquir, perquè ells saben dir les coses amb altres paraules, com el fragment del poema "La veu escrita" de Joan Brossa:

"
Els catalans preguntem
i els forasters no contesten.
Per això sóc dels qui creuen que l'aigua és trista.
Veig en els sorolls la prolongació de les paraules.
Encara som lluny d'un cel sense núvols
i a la terra els déus estan en males mans.

"

(Il-lustració : Escultura de Manel Marzo-Mart al jardí de casa)

dijous, 20 de novembre del 2008

El català i els vols de Swiss


Tan la desapareguda companyia d'aviació Swissair com la seva successora Swiss fa molts anys que, en els vols entre Suïssa i Barcelona saluden els passatgers en català. Fa un parell de setmanes que vaig posar a Swiss com a exemple positiu en contrast amb l'actitud vergonyosa d'Air Berlin.

El partit “Unión Progreso y Democracia” (UPyD) ha demanat oficialment a Swiss que empri el castellà en els seus vols entre Barcelona i Zuric “ya que Barcelona es España y en España el idioma oficial es el castellano”.

No queda massa clar si demanen que Swiss substitueixi el català per el castellà o que faci ús dels dos. Si només volen el castellà, una vegada més fan un nacionalisme centralista molt pitjor que el nacionalisme català que tant ataquen. Si volen ambdues llengües, s'han d'adreçar també a moltes altres companyies que fan cap al Prat i que ignoren “olímpicament” la nostra llengua.

Tampoc diu res UpyD dels vols de Swiss entre Basilea o Ginebra i Barcelona. Potser no s'han assabentat de que existeixen i de que parlen també en català, tal com vaig comprovar per enèsima vegada el dimarts dia 12 en el vol entre Basilea i Barcelona.

A Swiss la protesta a causat sorpresa, acostumats a ser d'un país amb 4 llengües oficials i on cap d'elles és considerada obligatòria per a tots o oficial de l'Estat. La companyia, educadament, s'ha mostrat disposada a parlar amb l'ambaixada espanyola per veure si han de revisar les comunicacions als passatgers. Estaré al corrent de l'evolució d'aquesta polèmica.

Mentrestant, cal estar contents de que Swiss sempre hagi tingut una consideració especial per el català, contràriament a moltes altres companyies estrangeres i, ai!, espanyoles.

dimecres, 19 de novembre del 2008

Els bocabadats i la cúpula de Barceló


Molt s'ha escrit i molt s'escriurà sobre la cúpula de la Sala XX del Palau de les Nacions Unides de Ginebra, inaugurada el dimarts. La polèmica va per molts camins: el preu de 30 milions d'euros, el veritable valor artístic de l'obra de Barceló, la necessitat que Espanya tenia de regalar aquesta obra...
Abans les cúpules estaven recobertes d'or per l'exterior; ara l'interior costa com si estigués recobert d'or, i més encara.

L'inauguració va ser brillant: els Reis d'Espanya, el secretari general de l'ONU, el President de la Confederació Suïssa, el Primer Ministre turc, el President del Govern Espanyol senyor Rodríguez, el Ministre d'Afers Exteriors senyor Moratinos i un llarg etcètera de 700 convidats.

A l'hora dels discursos, els adjectius van superar de molt els substantius. Moratinos va parlar de “ la Capella Sixtina del segle XXI”, Rodríguez d'un “reflex de l'Espanya actual” fet per “ un geni contemporani”, i el Rei va parlar “d'obra impressionant” de “bellesa creativa i força expressiva”.

Naturalment, cap dels tres oradors que he citat mereix credibilitat al parlar sobre art, ja que no han demostrat mai massa interès per la creació artística. El Rei, quan es veu obligat a assistir a un acte cultural, posa una cara entre avorrida i distreta que s'assembla molt amb la que poso jo quan em parlen de monarquia.

Els diaris, tan d'Espanya com de Suïssa, insisteixen en l'obscuritat que envolta el finançament de l'obra. Sembla que el 40% del 30 milions d'euros els paga el govern espanyol i el 60% una fundació anomenada ONUART de la que fan part el grup hoteler Barceló, Iberdrola, la Caixa de Balears, el Grupo Ramon Areces i d'altres. Segurament ens explicaran el motiu de tanta generositat abans de que ens entrin masses dubtes.

Les crítiques sobre el valor artístic tampoc s'han fet esperar i malgrat el llarg article del galerista Artur Ramon a l'AVUI crec que l'art, a més de preu que és el terreny apte per un galerista, ha de tenir valor per justificar el preu encara que el senyor Ramon cregui que és una de les creacions més importants en espais civils del segle XXI. Home, senyor Ramon, el segle XXI només te 9 anys de vida, de manera que no és massa difícil per un artista veterà com Barceló ser el millor ara com ara.

Potser és massa d'hora per jutjar la cúpula del Barceló perquè el cost ens desfigura la creació i el seu lloc en l'art actual. De manera que deixem els experts que diguin la seva, i anem formant els nostres criteris sobre la manera de ajudar l'art (tant necessitat de promoció real, començant a nivell escolar) i els honoraris del Barceló, que segons certes indiscrecions son de 6 milions d'euros.

dilluns, 17 de novembre del 2008

Coneguts desconeguts


Escric “de Suïssa estant”, un país petit, amb una llarga historia de modèstia i fins i tot de pobresa que només es va transformar en benestar en els darrers 150 anys mal comptats. Malgrat tot això, ciutats con Basilea, Ginebra o Zuric tingueren una prestigi intel·lectual molt potent anys abans del Congrés de Viena i la declaració de neutralitat de Suïssa.

Com a curiositat, faré una curta i incompleta llista de personalitats nascudes a Suïssa que han tingut prestigi a nivell mundial, encara que pocs coneguin que els seus origines són del país alpí.

Jean Calvin (Calví) 1509-1564, reformador i fundador del calvinisme que tan va influir en la configuració econòmica i social d'Europa i de Nord-amèrica.

Jean-Jacques Rousseau 1712-1778, que amb les seves obres va marcar les bases dels moviments democràtics, entre ells la Revolució Francesa, a més de ser un gran pedagog.

Henri Dunant 1828-1910, fundador de la Creu Roja i impulsor de la Convenció de Ginebra. Primer Premi Nobel de la Pau.

Francesco Borromini 1599-1667, que va crear a Itàlia les bases d'una arquitectura barroca revolucionaria i amb ritme.

Le Corbusier 1887-1965, considerat un dels més importants arquitectes i dissenyadors del segle XX.

Louis Chevrolet 1878-1941, emigrat als Estats Units va fundar a Detroit el 1911 la Chevrolet Motor Car Company que produïa uns vehicles considerats icones de la modernitat.

Julius Maggi 1846-1912, creador dels "cubets de brou" i fundador d'una empresa encara avui pionera en el sector de l'alimentació.

Cäsar Ritz 1850-1918, amb el seu hotel Ritz de Paris obert l'any 1898 va revolucionar l'hoteleria i va ser anomenat “rei dels hotelers i hoteler dels reis”.

Paracelsus 1493-1541, metge, naturalista i filòsof considerat el pare de la medicina moderna.

Jakob Bernoulli 1655-1705, matemàtic, impulsor del càlcul infinitesimal i de la teoria de les probabilitats.

Leonhard Euler 1707-1783, deixeble de l'anterior, fou un geni universal amb grans aportacions a la física, a la geometria i a l'astronomia.

Potser algú es preguntarà : I on és Guillem Tell?.

Malgrat el caràcter històric i simbòlic que la figura de Tell manté encara avui, les proves de la seva existència no són concloents i per tant no és considerat com a personatge real.

Ens han ensarronat?


Dia si i dia també rebem alguna informació -generalment negativa- sobre el canvi climàtic, l'efecte hivernacle, el desglaç dels pols i la quantitat de CO2 de l'atmosfera. Deixant a part la postura científica o política de cadascú, és evident que la nostra generació no ha ajudat massa a fer que la terra disposi d'unes condicions òptimes. Tots, en major o menor mesura, hem col•laborat a que les coses siguin com són i crec que ningú gosarà tirar la primera pedra.

Acabo de llegir el resum d'un estudi que s'ha fet per analitzar una serie de productes quotidians d'alimentació del punt de vista de l'expulsió de CO2 a l'atmosfera. Els resultats són bastant sorprenents i us en donaré tres exemples.

El sucre
Resulta que Suïssa produeix sucre, a partir de la remolatxa, en quantitats suficients. També hi ha una certa importació de sucre produït a partir de la canya se sucre. Dons bé, segons l'estudi resulta que és més ecològic (del punt de vista CO2 ) importar un quilo de sucre del Paraguai que produir-lo a Suïssa. L'explicació és : al Paraguai, la collita es fa essencialment a mà i el subproducte que resta després d'extreure el suc de la canya, es emprat per els pagesos per cuinar, per adobar els camps etc.. Contràriament, a Suïssa la collita es fa amb tractors (que cremen gasoil) i els residus de la remolatxa no s'aprofiten i per tant es cremen a l'incineradora després de ser transportats per camió. Total, que el sucre del Paraguai tot i comptant el transport per vaixell, expulsa la meitat de gasos a l'atmosfera que el sucre suís.

Les Roses
Les roses de Kenya o de Equador que trobem tot l'any a les floristeries produeixen menys gasos que les roses importades de Holanda perquè la calefacció dels hivernacles holandesos és molt més contaminant que l'avió ple de flors que les transporta a les notres ciutats.

Les pomes
Ens hem acostumat a menjar pomes tot l'any. Les que el país produeix s'han d'emmagatzemar en frigorífics durant molts mesos per tal de tenir el subministrament garantit. Una poma produida a Xile durant la seva temporada ( que és inversa a la nostra) i transportada per vaixell fins a Europa consumeix menys energia que les nostres guardades sota refrigeració mesos i mesos.

L'estudi de referència l'ha fet la Universitat de Giessen a Alemanya, i ha estat corroborat per un estudi paral•lel de l'organització també alemanya Foodwatch.

Que cadascú en tregui les seves conclusions i que es demani fins a quin punt tota l'informació sobre clima i derivats és certa o sona a ensarronada. Una primera conclusió és que més que cercar productes “biològics” o regionals, ens tindrem d'acostumar com a la meva infància a consumir productes de temporada.

L'altre Cuba


Un dels defectes més consuets al parlar d'altres indrets és el de confondre les nacions amb els governs i els governants amb els governats. Molt sovint llegim o escoltem gent amb posicions de cert nivell dir que els russos són així o que els argentins són aixà, per donar dos exemples.

La realitat és sempre diferent i només amb un cert esforç podem fer-nos una idea més certa de cada lloc ja que l'informació que rebem ens desinforma més que no pas ajuda.

Cuba és un del exemples més clars de desinformació sobre la gent, sobre el poble, principalment degut al rebuig de la majoría a la manera de governar dels castristes .

He fet cinc viatges a Cuba, en part professionals i en part de vacances. Val a dir que, contrariament a la massa turística europea, només he passat un dia a Varadero, ja que al meu entendre no mereix molt més per ser el lloc menys cubà de tots. A cada viatge he llogat un cotxe i he recorregut l'illa al meu aire, parlant amb la gent i aprenent a conèixer els seus problemes (que són molts), les seves il·lusions (que són infinites) i les seves esperances (que no s'han esgotat malgrat tot). També he tractar, per raons de feina, amb molts tècnics i funcionaris del sector tèxtil i fins i tot he donat una conferencia al Ministerio de la Industria Ligera a l'Havana. Dic tot això per donar a entendre que puc parlar amb una certa propietat d'alguns aspectes cubans molt més que els que han visitat l'illa amb programes estandarditzats d'agència de viatges.

Les meves aficions han fet que també contactés molts artistes pintors i gravadors a l'Havana, i puc dir que és una de les experiències més gratificants. Algun dia en parlarem amb més extensió peró serveixin avui uns petits detalls per començar.

La manca de mitjans materials (paper, teles, pintures, llàpissos...) és permanent i és admirable com aconsegueixen produir obra. Les limitacions a viatjar fora del país tampoc ajuden ni a la seva promoció comercial ni a la seva formació mitjançant contactes amb artistes de fora. L'escassa llibertat per exposar temes amb càrrega social o política és, sens dubte, un greu problema que no afecta només els artistes sinó a tothom .

I malgrat tot això, les ganes de sobreviure, de crear, d'expressar-se i fins i tot d'ironitzar és palesa i ens dona a nosaltres, que disposem de tot el que a ells manca, una lliçó de voluntat i de fermesa. Tal com he dit, en parlarem en un altre moment. Avui, il·lustro aquestes ratlles amb una obra de l'amic Eduardo Abela, nascut a l'Havana el 1963, i que porta com a títol : “ Somos un país bloqueado, coño!”.