divendres, 29 de febrer de 2008

Catalunya grisa?


Gairebé fa 40 anys que visc a Suïssa. Mai he deixat de seguir les incidències que tant a Manresa con a Catalunya han anat succeint. Gràcies a Internet, les possibilitats d’estar informat per premsa, radio i televisió han augmentat considerablement fins a donar la falsa sensació de participar a certs esdeveniments com si visqués a Manresa. Ja dic que la sensació es falsa, però no del tot.

Per exemple, ara que s’acosten votacions, puc seguir les informacions de cada partit sense suportar els cartells pels carrers, els repetitius missatges per radio i televisió, i tampoc tinc d’aguantar comentaris ni al la barberia ni al bar de la cantonada.

Dit això, des la distancia en aquests moment Catalunya dona una imatge grisa, com si estigués envoltada de boira , aquesta boira matinera espessa i freda; una imatge com una foto desenfocada. Em sap greu.

Anem a observar un parell de detalls:

- Davant les properes eleccions, el Govern Tripartit dona una imatge grisa. No transmet definició, color, il•lusió.
- Els de CiU, sobretot l’Artur Mas estan ja fa molt temps apagats, segurament perquè l’herència Pujol és molt difícil de gestionar, i desanima guanyar en vots i no manar.
- ERC s’ha trobat molt còmoda asseguda als poltrones de manar i no va pel carrer explicant i convencent. Ha perdut perfil i s’ha tornat pàl•lida, per no dir grisa.
- Els de Iniciativa-Els Verds també han trobat el gust a „manar“ i van una mica amb la pólvora mullada. Llàstima perquè partits petits son necessaris perquè els grans no s’adormin. Però ara estan fent migdiada llarga tots ells.
- L’Estatut ningú sap molt bé on es troba, ni quant el faran sortir de l’amagatall i el posaran a actuar. Una boira densa s’estén per damunt del vot popular que l’hi va donar existència. Gris, molt gris tot això.

Però com que visc a Suïssa, estic acostumat a veure com la boira se’n va i deixa lloc lliure perquè el sol ens animi el paisatge i l’esperit. No dubto que a Catalunya aviat la boira podrà escampar i tots sentirem la joia de viure envoltats de més colors.

divendres, 15 de febrer de 2008

I si un dia...


I

I si un dia els ocells,
pel mal que hem fet
a l'aire i al bosc,
es neguessin a cantar?


II

I si un dia
no hi haguessin
mes ocells?

El President demana disculpes



No, no es tracta del Sr. Montilla o del Sr. Zapatero. El President que es disculpa és el de la Confederació Suïssa senyor Pascal Couchepin.

Els fets demanen un espai molt més llarg que el que em proposo escriure en el blog, però intentaré resumir sense deixar res d’important per dir.

Els protagonistes de aquesta historia son els següents:

- Pascal Couchepin, del Partit Radical o Lliberal segons és vulgui traduir.
Membre del Govern (7 membres de cinc partits diferents) i President de la Confederació per l’any 2007 (és un càrrec honorífic i rotatori que dura un any)

- Christoph Mörgeli, parlamentari del Partit Popular Suís situat molt a la dreta. Escriu cada setmana un article en una prestigiosa revista i que sempre és motiu de polèmica.

En una reunió d’un Grup de Treball del Parlament, el senyor Couchepin va fer un joc de paraules amb els noms Mörgele i Mengele. Recordem que Josef Mengele era un metge que al camp de concentració de Auschwitz va fer experiments mèdics amb presoners i se’l va trobar responsable de la mort de milers de jueus internats.

Els esdeveniments es van precipitar després que es va conèixer públicament, sense detalls, la suposada capciosa errada del President Couchepin. En una nota a la premsa, el seu partit va disculpar l’errada com un problema degut almenys en part a que el senyor Couchepin parlava en alemany mentre que la seva llengua materna és el francès.

El Partit del senyor Mörgeli, molt necessitat de llepar les ferides de les darreres derrotes polítiques, va donar a la premsa del diumenge un extracte literal de la gravació de la reunió, on es pot llegir que no va ser exactament una errada sinó més aviat un poli-acudít amb poca traça.

El dimarts, el President en persona i en un acte públic va demanar disculpes a tots els ciutadans de Suïssa per els inconvenients que les seves paraules van causar, principalment als seus companys lliberals.

El senyor Mörgeli no accepta les disculpes ja que no estan dirigides a ell. Paral•lelament, resulta que les reunions del grups de Treball del Congrés son secretes i per tant la publicació d’extractes literals està penada. El „show“ que durarà encara un temps està a mig camí entre divertit i lamentable. Suïssa necessita un Partit Radical fort per que el centre polític no s’esvaeixi, i el Partit Popular (autoexiliat a l’oposició el mes de desembre 2007) aprofita qualsevol ocasió per reafirmar més i més les seves posicions d’extrema dreta. En un altre país tot això afavoriria els partits d’esquerra. A Suïssa probablement farà baixar la participació a les votacions que tres o quatre vegades a l’any tenim. Les properes seran el dia 24 vinent. Us tindré al corrent.

dimecres, 13 de febrer de 2008

Manresa i els trens


Llegeixo que el suposat tren d’alta velocitat AVE arribarà a Barcelona el proper dia 20 de febrer. La folklòrica ministra de Foment ho ha fet saber a tothom amb una incomprensible alegria. Cal recordar, ja que la memòria col•lectiva és curta, que aquest tren era esperat l’any 1992, de manera que arriba (coses dels trens) amb retard. Exactament de 16 anys.

No se fins a quin punt els viatgers s’alegraran d’anar de Barcelona a Madrid amb el AVE, mentre encara se’ns nega la connexió fins a França que és com dir la connexió amb la resta d’Europa. La ministra (tant “rota” com “doblá”) no diu ni piu.

Mentrestant, Manresa segueix esperant una connexió per tren amb Barcelona digna del segle XXI. És incomprensible que per fer un trajecte tan curt, els soferts passatgers necessitin gastar entre una hora i vint i una hora i mitja, ja sigui amb la RENFE-Rodalies o amb els Ferrocarrils de la Generalitat.

A la deficitària connexió per carretera ( no vull ara parlar de l’autopista i del seu preu) s’afegeix un transport per ferrocarril que fa cinquanta anys que no ha estat capaç de fer guanyar un miserable quart d’hora als centenars de persones que cada dia necessiten fer-ne us.

Suposo que les forces vives de la ciutat (politics, industrials…) han fet al llarg dels anys moltes gestions per millorar la situació. A la vista dels resultats, potser és el moment de pensar en fer les coses amb més eficiència, de manera que es podria començar per fer plegar als que no han sabut fer-ho millor, i posar-n’hi d’altres. O no?

divendres, 8 de febrer de 2008

La „guerra“ dels minarets a Suïssa

Els membres d’una comunitat musulmana prop de la ciutat de Olten, al nord de Suïssa, van presentar un projecte de construcció d’un minaret per a el local que serveix de mesquita. Com que a Suïssa totes les obres, per petites i particulars que siguin, es publiquen a la premsa local i els plànols s’exposen al públic a l’ajuntament pertinent, les reaccions no es van fer esperar.

D’una banda els que en son favorables, o almenys tolerants, argumentant que la llibertat religiosa és un fet a Suïssa i que el minaret fa part de l’identitat religiosa de la comunitat musulmana, i per tant, mentre el minaret respongui a les condicions que imposa la llei per a tota construcció , no hi ha res a dir.

L’altre corrent és la totalment contraria a la construcció del minaret. Els motius que exposen son de molts ordres :
- Un minaret no te un caràcter religiós ja que l’Alcorà no en parla.
- El minaret és un símbol de poder polític-religiós que sorgeix de la religió musulmana, i per tant no te cabuda dins l’ordre constitucional suïs.
- La religió musulmana no dona a altres religions el dret que ara demana per a ella, és a dir, els països de majoria musulmana no permeten que es construeixi una església cristiana amb un campanar.

Per acabar d’adobar la polèmica, un grup de ciutadans, amb tres parlamentaris de la dreta –dreta al davant, han llançat una Iniciativa Popular recollint signatures per portar a votació un canvi en la Constitució Suïssa que consisteix en afegir a l’article 72 el següent tercer paràgraf:

“ Es prohibeix la construcció de minarets”.

Val a dir que la proposta és curta i clara. De moment, després de 9 mesos, la recollida de signatures no ha arribat a la xifra necessària per fer efectiva la votació, encara que la llei dona temps fins el Novembre 2009 per arribar-hi.

Seguiré informant sobre aquesta polèmica tant inusual i que d’alguna manera pot interessar a una ciutat con Manresa on la població de religió musulmana es nombrosa.