dimecres, 22 d’octubre de 2008

Dubtes i més dubtes



Tots els mitjans de comunicació, escrits, parlats i electrònics, ens aclaparen darrerament amb un allau de noticies sobre la situació financera mundial i nacional. Les opinions son per tots el gustos i van de la desesperació i poca esperança en el futur fins al optimisme encara que mesurat. Uns creuen en el sistema econòmic liberal, i d'altres dubten de tot i no veuen cap sortida a la crisi.

Cada vegada que s'obre una campanya mediàtica tant insistent, busco un descans mental en la poesia que sempre acostuma a donar bons resultats. Bé, quasi sempre!. Casualment m'he topat amb un llibre de poesies de Josep Palau i Fabre que feia molt temps que no llegia i m'he donat compte de que en altres temes fora dels econòmics, els dubtes i les conviccions també conviuen dins dels homes. La recerca de la veritat, o almenys de la resposta a les preguntes claus, és permanent i la poesia ens en dona molt exemples. Vegem sinó dos petits fragments de dos poemes titulats ambdós Cant espiritual : el primer, i més conegut, és de Joan Maragall i l'altre de Palau i Fabre.

“ Ja ho sé que sou, Senyor; però on sou, qui ho sap?
Tot lo que veig se vos assembla en mi...
Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí !”

“No crec en tu, Senyor, però tinc tanta necessitat de creure en tu,
que sovint parlo i t'imploro com si existissis.
Tinc tanta necessitat de tu, Senyor, i que siguis,
que arribo a creure en tu – i crec que crec en tu
quan no crec en ningú.”


Probablement el destí de l'home preguntar, i dubtar. No només en temes econòmics, sortosament.