diumenge, 30 de novembre de 2008

Miró, també Miró


El dilluns 24 vaig escriure sobre Klee i el seu museu a Berna. No voldria que algun lector pensés que la meva admiració per el centre bernès deixa de fer justícia a Miró i la seva Fundació a Barcelona. Mai he tingut actitud excloents , i molt menys en l'art. Crec que l'art és evolució i no es pot comprendre cap moviment o artista sense un coneixement clar dels anteriors, agradin més o no agradin.

Un recent article de D.Sam Abrams a l'Avui m'ha donat un motiu per complementar lo escrit sobre Klee amb el meu sentiment sobre Miró.

A mi Miró m'agrada i admiro la seva obra i la seva persona. Fins al punt que al celebrar els meus 50 anys de vida, un dels actes que vaig organitzar per un grup d'amics de Suïssa i de Catalunya va ser una visita i un dinar a la Fundació Miró. Era una manera de homenatjar, junt amb altres llocs de Barcelona i Manresa, les coses més importants per a mi.

La Fundació Miró reflexa exactament la personalitat del pintor, que el seu amic Sert va saber interpretar arquitectònicament de manera perfecte. Es un museu de gran valor arquitectònic (molts representatiu de Sert és l'incidència de la llum de l'exterior) peró que no imposa per la seva monumentalitat sinó per el seu recolliment, per la seva radiació de calma i concentració, talment com si el mateix Miró s'hagués transformat en murs i sostres.

Miró va donar tota la vida una imatge personal molt allunyada de la d'un Picasso i no cal dir d'un Dalí. La seva obra és, sens cap mena de dubte, fonamental en l'historia de l'art. No és massa bo fer comparacions ràpides entre la obra de dos artistes en part contemporanis peró si que és pot dir que tant l'obra de Klee com la de Miró, tot i ser cada una d'elles en el seu moment “trencadora d'esquemes”, donen al que les veu una sensació de harmonia que només el veritable art sorgit del fons de l'ànima pot donar.

Els meu homenatge, doncs, a tots dos amb motiu dels propers vint-i-cinc anys de la mort de Joan Miró.