dimecres, 31 de desembre del 2008

Any Vell




Avui s’acaba l’any. Les revistes, els diaris, les ràdios i les televisions ens assageten amb resums del fets més importants del 2008, amb els personatges més destacats i amb profecies per el 2009, algunes de molt evidents i la majoria errades com cada any.

També nosaltres, els homes i dones que hem tingut la sort d’arribar fins aquí, despertem l’instint de fer repàs a l’any que se’n va i, sense capficar-nos-hi massa, recordem algun fet interessant o alguna oportunitat mancada. De l’any que s’acaba, com de la fira, tothom en parlarà segons l’hi hagi anat.

De tota manera, com sempre, són els poetes els que per damunt de les coses materials, ens donen el toc d’una altre dimensió de les coses.

Avui voldria acabar l’any amb un curt extracte d’un poema titulat „Any Vell“ i que va escriure el poeta manresà Ferran Puigdellívol i Corrons un 31 de Desembre fred i nevat.

El Ferran va néixer l’any 1919 i morí molt jove el 1941. Fou molt amic del meu pare i de la meva mare i sempre va fer part de les converses familiars, de manera que el meu modest homenatge està molt lligat a records de la meva infància.


„ El fred ve de lluny,
de molt lluny
i tanca totes les portes…

L’últim dia de l’any se’ns esmuny
amb un llençol de papallones mortes.“


Amics, bon any 2009 !

dimarts, 30 de desembre del 2008

L’església vista com una empresa



Per no induir a l’error començaré per dir que em refereixo a l’església reformada
(o protestant) de Suïssa, encara que els fets que relataré són molt significatius fora del lloc d’origen.

Abans de tirar endavant crec que val la pena explicar que un Pastor de l’església reformada suïssa rep un sou variable segons la població el cantó en el que exercita el seu càrrec però que dona a nivell nacional una mitjana equivalent a 6.000 Euros al mes (amb 13 mesades per any). Es tracta d’un sou més que respectable dins del context laboral suís, inclús considerant que normalment són persones casades amb esposa i fills a càrrec.

Fins ara, els Pastors eren elegits per un període d’un quants anys, amb pràcticament nul•les possibilitats de suspendre la relació abans de termini. Ara, les autoritats de l’església reformada volen augmentar l’eficiència del’activitat dels Pastors i proposen fer contractes laborals com els que fa una empresa amb els treballadors. Això vol dir amb un temps de prova i la possibilitat de cancel•lar el contracte amb un preavís de 3 a 6 mesos, entre altres normes que fan part del Codi Laboral Suïs.

La reacció dels Pastors no s’ha fet esperar. Per uns, no es pot „degradar“ la funció d’ordre espiritual que ells exerceixen equiparant-la a una treball laboral comú. Per altres, ja no té lògica que el Pastor visqui al costat de l’església on el poden anar a buscar dia i nit, ni tenen per que fer „hores extres“ sense compensació.

La polèmica durarà un cert temps, i segurament tornaré en algun moment a escriure sobre un tema que promet escalfar els ànims com sempre succeeix quan es barregen les coses del cel amb les de la terra.

dilluns, 29 de desembre del 2008

L’Uruguai, el desconegut




Un amic m’escriu just acabat d’arribar d’un viatge a Montevideo de manera que inevitablement em venen a la memòria records dels meus viatges a l’Uruguai durant els meus recens anys d’activitat professional.

L’Uruguai és un país bastant mal conegut per la majoria. Sempre se l’ha vist com un „apèndix“ de l’Argentina malgrat la seva personalitat pròpia.

No vull entrar en la seva historia política i social, fàcil de consultar a Internet. De la etapa més propera a nosaltres, a molts els resultarà un records trist la dictadura militar i el moviment dels „tupamaros“. No ha tingut l’Uruguai una història tranquila però malgrat tot es considerat avui dia el país més democràtic de l’Amèrica del Sud i un dels de menor corrupció.

Per els catalans l’Uruguai porta certs records lligats amb les arts : Margarita Xirgu i Joaquim Torres-Garcia foren catalans d’Uruguai amb gran impacte al nostre món artístic. No podem tampoc oblidar l’influencia política de la família Batlle, originaria de Sitges, que ha donat quatre Presidents a l’Uruguai.


Per acabar dues curiositats sobre el tango, que hom identifica amb Buenos Aires, però que sempre ha tingut a Montevideo una base molt sòlida. El tango més conegut a nivell mundial és „ La cumparsita“, composat a Montevideo l’any 1917 per el llavors jove estudiant uruguaià Gerardo Matos Rodríguez.

L’any 1925, el Teatro Catalunya de Montevideo ( si, no és un error, es deia així) va programar un espectacle amb el títol de „Su majestad la revista“. Per aquesta obreta el músic Edgardo Donato va composar un tango al que un escriptor, Carlos César Lenzi, va posar una lletra que parla d’un prostíbul de Buenos Aires. El tango és „A media luz“, un altre èxit mundial i també uruguaià.

Us recomano interesar-vos per l’Uruguai i, si pot ser, visitar-lo. Val la pena!.



( Il•lustració : Escultura representant els dits d’una mà a les platges de Punta del Este)

diumenge, 28 de desembre del 2008

Miró, l’home



Els vint-i-cinc anys de la mort de Joan Miró han estat celebrats de moltes maneres encara que certament no ha estat mai un artista oblidat .

La seva obra és de gran importància dins de l’art del segle XX i malgrat el rebuig que encara obté per part dels que prefereixen un art plàstic més „identificable“, tots els estaments culturals del món el consideren bàsic per entendre l’evolució artística dels darrers cent anys.

Molt menys recordat, però íntimament lligat a la seva obra, és el Joan Miró home. D’una aparença modesta, amb aires de ser l’avi que tothom podria considerar com el seu, amb una vida privada reservada i normal, posseïa uns principis ferms dels que no va mai fer renuncia.

El seu segell „Aidez l’Espagne“, per recaptar a França diners per ajudar l’exèrcit de la República va fer que una vegada acabada la guerra, l’Estat espanyol l’ignorés durant molts anys. El fet de la seva importància internacional el va d’alguna manera protegir de possibles represàlies i va passar bastants anys a Mallorca en un ostracisme buscat.

No va ser fins els anys seixanta que va accedir a que s’organitzés una gran exposició a Barcelona. Fou a l’Hospital de la Santa Creu, i al saber Miró que el llavors ministre Manuel Fraga Iribarne aniria a l’inaguració va decidir no presentar-se al acte. A Madrid només va permetre una exposició l’any 1978, una vegada mort Franco.

Als que vulguin entendre l’obra de Miró o mirar-la amb uns altres ulls, recomano dos llibres: “Miró llegit” d’Alexandre Cirici i Pellicer (edicions 62), i “ Les arrels de Miró” de Pere Gimferrer (Polígrafa). Dos llibres bàsics per admirar encara més si cal a Joan Miró i la seva sensibilitat.

dissabte, 27 de desembre del 2008

Roma capital de Xauxa ?


Haig de començar dient que soc un enamorat d’Italia, tan per la seva historia i cultura com per els paisatges i per els seus defectes, que ens permeten sentir-nos membres d’una mateixa arrel.

He rellegit el meu escrit del 4 de setembre (Itàlia sorprèn) per lligar conceptes amb la noticia que avui comento.

El govern italià està considerant la possibilitat de reduir la setmana laboral a 4 dies (en alguns sector especials fins i tot a 3 dies), en certa forma fent seu l’eslògan del Partit Comunista dels anys 90 „ Lavorare meno, lavorare tutti“ , „Treballar menys, treballar tots“.

Segons el Ministre del ram, l'Estat es farà càrrec (fins a un 80%) del sou del cinquè dia „suprimit“, de manera que els treballadors no tinguin massa pèrdua salarial. És una variant „sui generis“ per rebaixar la crisi, com ho fou a finals de Novembre l’idea de suprimir els impostos sobre les hores extres per tal d’incentivar el treballar més. El Ministre de Finances va dir que el cost era massa gran, i l’idea es va enterrar.

Ben mirat semblen totes dues solucions „idees de bomber“. Per començar, no es tracta de treballar més ( com volia la variant de les hores extres) ni tampoc de treballar menys (com ho vol la variant d’ara). Es tracta de treballar millor i, sobretot, de fer possible que la gent compri. Si ningú compra, no fa falta produir, ni bé ni malament.

Aquestes mesures del govern italià ( i també les d’altres governs) creen molta inseguretat, i l’inseguretat és un fre a les inversions i només les inversions poden fer disminuir la crisi.

Ai, els italians!. De vegades no m’explico perquè tan sovint els envejo.

dimecres, 24 de desembre del 2008

Pau !



Podria començar avui un escrit amb el títol : „Ens volen enredar“, o bé „Ja s’ho faran“, o bé „Amb mi que no hi comptin“ i un parell d’altres.

Però crec que hem d’aprofitar l’esperit de pau i de tolerància que aquestes festes escampen arreu per deixar les desconfiances i les irritacions enterrades si més no per un parell de dies.

Ara tenim l’ocasió de tornar-nos infants sense cap por de fer el ridícul, i val la pena aprofitar-ho. Després ens sentirem molt millor, més tranquils i mirarem als altres, fins i tot els que no ens agraden, amb uns ulls diferents.

És, potser, tant per creients com per no creients el veritable misteri de Nadal.

Ens retrobarem el dissabte. Bon Nadal!

dimarts, 23 de desembre del 2008

El guirigall del finançament



Si no fos tan important i seriós podríem dir que lo del finançament s’ha tornat un galliner.

Promeses fetes sense convenciment i acceptades sabent que no arribaran a terme. Explicacions per calmar el conjunt però que exciten les minories. Molta „simetria“ i avantatges per a tothom, quan la gent sap que no tracten de ser justos sinó de no perdre vots a les futures eleccions europees, regionals o nacionals.

Fa cosa de mig any vaig escriure : „ Cada vegada que sento dir que „ens entenen“, que „compten amb nosaltres“ i ens demanen que „siguem solidaris“, inevitablement em poso la mà a la cartera per saber si encara la tinc o ja me l’han pispat“.

Avui ja no em poso la mà a la cartera. Ara ja sé definitivament que me l’han pispat.

dilluns, 22 de desembre del 2008

Les bones idees



Vegeu quins bons propòsits polítics acabo de llegir :

„Vull que tots els béns siguin comuns, i que tothom hi tingui una part igual i en visqui; que no sigui aquest ric i aquell pobre; que un no conreï un immens camp i un altre no tingui on sepultar el seu cadàver…La pobresa no obligarà a treballar ningú. Tot serà de tothom“

Un programa d’igualtat digne del millor comunisme, entès en el sentit estricte de la paraula. Utòpic, potser, com totes les intencions polítiques abans de que la realitat les esbraveeixi.

Curiosament no és un text d’ara sinó que fou escrit fa 2400 anys per Aristófanes en la seva obra teatral „L’assemblea de les dones“. La protagonista , Praxàgora, explica així la seva concepció de l’Estat ideal i just.

El més interessant és la continuació del diàleg amb el seu marit Blèpir, del que només en citaré dues frases :

Diu Blèpir : „ Però qui conrearà la terra?“
Respon Praxàgora : „Els esclaus“

Llavors igual que avui?

diumenge, 21 de desembre del 2008

Recordant el tió



Els avis vivien al mateix carrer que nosaltres, dues cases més enllà. Sempre he considerat un privilegi haver viscut a 25 metres d’ells perquè el seu contacte seguit em va enriquir molt.

Un parell de dies abans de Nadal, anava amb l’avi Joan al celler de casa seva perquè allà guardàvem el tió. Aquell tió no era un tronc d’arbre sinó una veritable soca, d’una fusta vermellosa i com d’un metre de llarg, que a mi em semblava enorme. El pujaven als pis, l’avi el col•locava en un racó de la cuina i el tapàvem amb una vella manta “perquè no es refredés”.

El dia 24 al vespre era el moment de fer “cagar el tió”. El grup familiar dels avis, la mare, el pare, el tiet Lluís i jo (més tard també la meva germana) anàvem a una habitació una mica a les fosques per “resar” l’oració següent que la iaia Carme havia portat del seu Empordà :

Parenostre del tió,
bona nit que Déu ens do;
ara vénen festes,
festes glorioses;
dones curioses,
menjarem gall d’indi,
pollastrets que en vinguin,
coques ensucrades, vi d’aquell tan bo.
Cagarà el tió ¿si o no?


Llavors, la tieta Pepita, encarregada d’omplir el tió, deia de lluny amb i una veu fina : “ Siiiiiiiiii!”.

Arribats tots de nou a la cuina, l’avi m’atansava un bastó i jo donava al tió uns cops suaus ( no fos que trenqués algun del queviures amagats!) mentre cantava :

Caga tió,
d’avellana i de pinyó.
Si no cagues tu, cagaré jo.


Després de donar un parell de cops al tió, era el moment de treure la manta i descobrir torrons, neules i alguna ampolla del llavors anomenat xampany.

Tot plegat un costum molt simple però d’una gran emotivitat dins l’àmbit de la família, de manera que es va anar repetint alguns anys més amb la meva germana Rosa, i amb el meu cosí Joan i la meva cosina Maria Carme.

Ara que moltes de les nostres tradicions s’estan perdent, en part substituïdes per costums foranies que poc s’adiuen amb la nostra cultura (Halloween o el Santa Claus en són clars exemples), m’ha agradat recordar els anys 40 i el “meu tió”.



Il-lustració de Joan Vilanova (Manresa, 1908-1990)

dissabte, 20 de desembre del 2008

Avui, que parlin els altres



La major part de les entrades d’aquest blog toquen (jo diria que inevitablement) assumptes politics. M’agradaria escriure més d’altres temes, però de vegades els fets diaris s’imposen, i acabo posant els peus més d’una vegada a la mateixa galleda.

Per evitar que avui succeeixi el mateix (tinc ja dos o tres temes al cap), deixaré parlar a gent coneguda i brillant que amb sentit del humor ha parlat sobre política i els politics.

„ Suposi que vostè és un estúpid. Imagini també que vostè és membre del Congrés. Ai caram! Ja m’estic repetint“. Mark Twain (1835-1910)

“És una pena que totes les persones que saben com governar un país estiguin ocupades conduint taxis o tallant els cabells” George Burns (1896-1996)

Quan era petit, em van ensenyar que qualsevol pot arribar a ser President. Ara ho estic començant a creure”. Clarence Darrow (1857-1938)

“Recessió és quan el seu veí perd la feina; depressió és quan vostè perd la seva” Harry S. Truman (1884-1972)

divendres, 19 de desembre del 2008

Quousque tandem?


Val la pena emprà avui la famosa frase de Ciceró, convertida en aforisme. „Quosque tandem?“ Fins a quan?. Per dir-ho complert : „ Fins a quan abusaran de la nostra paciència?“.

El dilluns el President del Govern de Madrid, senyor José Luis Rodríguez, va dir que „el PSC i el PSOE són el mateix“, i també que „els resultats que el PSOE té a Catalunya avalen la seva política“.

El finançament de Catalunya encara no té data, però el PSC ja ha donat els seus vots al Congrés del Diputats sense protestar, ni pressionar, ni fer res del que van dir fa un parell de dies. Potser per recordar-nos que el PSC ( oficialment PSC
-PSOE) és molt més depenent de Madrid del que voldrien molts dels seus votants. Catalunya necessita un partit d’esquerra autònom.

L’Estatut porta més de dos anys a la nevera, esperant que el Tribunal Constitucional digui la seva darrera paraula. Totes les decisions importants o bé no arrenquen o bé arrisquen de convertir-se en il•legals una vegada l’Estatut, retallat i passat per el „Photoshop“, entri en actiu.

Diu el diari d’avui que la presencia internacional de les Seleccions Catalanes i, en general, de l’esport català és atacat des de dins per part de les autoritats esportives espanyoles.

I un llarg etcètera. Quosque tandem…?

dijous, 18 de desembre del 2008

L’enquesta sobre el cas Swiss



He vist a l’Avui.cat els resultats de l’enquesta sobre l’ús ( o el no ús) del català per part de la companyia Swiss. La gran majoria dels que han respost creuen que el govern català hauria d’haver intervingut a fons. Jo també ho crec.

El que m’ha sorprès és l’estil, el to, l’agressivitat dels comentaris a la enquesta que gent amb la cara coberta per un pseudònim han escrit.

Jo he comentat dins del meu blog els casos Air Berlin (el dia 19 de setembre) i el de Swiss (el 20 de novembre i el 15 de desembre).

El meu blog probablement es llegit per un nombre reduït però fidel de persones i, en tot cas, de persones amb un nivell de tolerància, de bona educació i de sintaxi molt millors que els d’alguns comentaris de l’enquesta. He rebut privadament bastants correus electrónics sobre els meus escrits del blog, correus que no surten publicats però que demostren les qualitats abans detallades.

No he fet sevir mai un to polèmic perquè no m’agraden els crits, ni les imposicions, ni els encegaments. Swiss ha de saber que ha comés un error al suprimir el català dels seus vols a Barcelona. „De Suïssa estant“ he fet també la meva part de queixa, mentre no amago el meu rebuig a tots els comentaris agressius i, al damunt, mal escrits.

dimecres, 17 de desembre del 2008

Cuba i els Estats Units



Fins ara tothom creia que les relacions polítiques i diplomàtiques entre el govern de Cuba i el dels Estats Units existien només a través d’intermediaris. L’ambaixada de Suïssa a La Havana fa molts anys que és l’encarregada dels afers dels EEUU i d’altres països que han mantingut unes relacions ininterrompudes amb Cuba (cas d’Espanya, Canadà o Mèxic) han fet també d‘enllaç puntualment.

Ara he llegit una entrevista que l’actor i director de cinema americà Sean Penn ha fet a Raúl Castro a finals d’octubre. La podreu trobar a la pàgina: www.huffingtonpost.com/sean-penn/mountain-of-snakes_b_146765.html
Per cert que Penn també va entrevistar a Hugo Chávez de Veneçuela.

De les declaracions de Raúl Castro m’interessa destacar lo següent : El 17 de febrer del 1993 van començar els primers contactes secrets entre Cuba i els Estats Units des la Revolució Cubana. El maig del 1995 van acordar fer trobades mensuals entre alts representants d’ambdós governs. Fins avui dia han fet 157 reunions, unes vegades a Guantánamo i d’altres en territori cubà.

També fan maniobres comuns, amb intervenció d’helicòpters dels dos exercits, per entrenar casos d’emergència.

L’historia sempre s’explica d’una manera i els fets van sovint per un altre camí. Res d’estrany si pensem que els que manen no són els que sembla que manen.

dimarts, 16 de desembre del 2008

La propina de Nadal


Ara que s’atansa Nadal em venen a la memòria imatges de la meva infància a Manresa amb els guàrdies urbans envoltats de torrons, neules i ampolles de xampany que els ciutadans deixaven als seus peus com a gratificació de Nadal (que en castellà se’n diu „aguinaldo“ i en català „estrenes“).

També passaven per les cases l’escombriaire, l’esmolet, el carter i el repartidor de gel, entre altres, per deixar la seva felicitació impresa i emportar-se una propineta.

Per cert, propina prové del llatí „propinatio“ que vol dir provocació, repte o convidada a beure. Els francesos en diuen „pourboire“ i els alemanys „Trinkgeld“, paraules que també s’originen en la beguda.

He llegit que als Estats Units, és costum quasi obligat de donar als voltants de Nadal unes estrenes a pràcticament tothom que durant l’any ens fa algun tipus de servei: el porter de l’edifici, el perruquer, inclús la professora del Kinder. Per no cometre errors, els col•legis ja avisen als pares que la professora espera que l’hi donin 40 dòlars per nen, quantitat que es pot reduir a 60 dòlars en cas de tenir dos fills al Kinder.

Sembla una broma però algú ha fet comptes i als Estats Units es mouen uns 40.000 milions de dòlars per any en propines nadalenques. Com que aquest any es preveu una forta baixada dels donatius voluntaris es recomana als que han perdut la feina que escriguin una postal a les persones implicades explicant la situació.

Pobres si, però amb un mínim d’educació.

dilluns, 15 de desembre del 2008

Swiss fa figa !



El dia 20 de novembre vaig escriure al bloc sobre la sol•licitud del partit „Unión Progreso y Democrácia“ a la Swiss perquè en els vols de Zuric a Barcelona deixessin de saludar als passatgers en català i passessin a l’espanyol.

La noticia de que a partir del 1 de desembre Swiss saluda als passatgers per Barcelona en alemany, anglès i espanyol m’ha decebut i irritat.

Ignoro el tipus de pressió que Swiss ha rebut, tant per part del partit UpyD com de l’ambaixada espanyola. Potser també de Lufthansa, que és la propietària de Swiss encara que permet que la companyia suïssa tingui una imatge externa individualitzada.

Dolors Ferrer, en nom del grup d’Amics de la Cultura Catalana de Zuric, ha protestat i escrit a Swiss dient que els catalans en sentim maltractats i exposant el dret que tenim a defensar la nostra llengua.

Segons Swiss, no és possible fer servir el català i el castellà perquè les salutacions només es fan en tres idiomes, i l’alemany és l’oficial de la companyia per les sortides de Zuric i l’anglès és l’ “universal” segons la pràctica de totes les companyies internacionals del món.

Malament. Pinten bastos per el català a la Swiss. Crec que les institucions culturals i politiques de Catalunya estan obligades a intervenir perquè encara que sembli una cosa menor, no podem perdre cap oportunitat davant la pressió que el castellà ens fa en tots els fronts. Altrament arribarà un dia en que el català només viurà a les catacumbes.

diumenge, 14 de desembre del 2008

Neu





El jardí de casa m'ofereix avui diumenge aquest aspecte.

És el moment de contemplar la natura i deixar el escriure per demà.

dissabte, 13 de desembre del 2008

La bicicleta i el circ


El senyor W. després del treball va arribar a casa (una casa unifamiliar en un barri tranquil) i va constatar amb gran sorpresa que l’hi havien pispat la bicicleta. No era una bicicleta qualsevol perquè havia costat uns bons diners. „Suïssa ja no és el que era. No es pot estar tranquil com abans“- va dir-se el senyor W. amb gran irritació.

Dos dies després, la gran sorpresa. La bicicleta estava al seu lloc, sense cap dany aparent. Al obrir la bústia, el senyor W. va trobar una carta, anònima, molt ben escrita i que l’hi demanava excuses per el furt.

„Estava realment en una situació de molta urgència i no vaig tenir més remei que manllevar la seva bicicleta. L’hi demano perdó i com a petita compensació l’hi adjunto quatre entrades per la propera sessió del Circ Knie“.

Val a dir que el Circ Knie és una institució a Suïssa, tothom el coneix i hi ha anat, per el cap baix, mitja dotzena de vegades a la seva vida.

El senyor W. va pensar que, després de tot, encara hi ha „lladres honrats“ i va donar a la seva esposa i els dos fills l’alegria de assistir un parell de dies després al circ de franc.

La sessió va transcorre com era d’esperar, molt brillant i divertida, i la família W. va poder oblidar el disgust per la curta desaparició de la bicicleta.

Al arribar a casa després del circ, van trobar-ho tot revoltat. Els lladres hi havien entrat i robaren tot el que volgueren.

Només un comentari : Aneu amb compte!.

divendres, 12 de desembre del 2008

“Necessito adrenalina!”




L’acusat, de 28 anys d’edat, es va presentar davant la jutgessa vestit amb un abric negre, curt i cordat fins a dalt i amb el coll aixecat, com si el judici anés a durar només uns minuts i no valgués la pena posar-se còmode.

„ Jo no tenia intencions de córrer. Només volia provar si realment en tres segons pujava de 0 fins a 100 kilòmetres/hora“ – va dir en un to molest.

La policia va registrar que la moto que ell conduía anava a 104 km/h dins una zona urbana limitada a 50 km/h. La moto era d’un amic i ell només disposava d’un permís d’aprenent de conductor de motos.

„ Hi ha gent que col•lecciona segells. Jo necessito velocitat, risc, adrenalina“.

En els darrers 9 anys el carnet de conduir cotxes l’hi va ser retirat 9 vegades, 6 d’elles per excés de velocitat. L’any 2004 va ser condemnat a quatre mesos de presó condicional per faltes greus de conducció. Aquest any, l’hi han retirar el permís de cotxe i, naturalment, també el permís d’aprenent de moto.

Ell va protestar perquè com que té l’ofici de mecànic d’autos, està molt lligat al fet de poder conduir cotxe. „Normalment faig uns 100.000 kilòmetres a l’any!“.

Ja fa més d’un any que no té feina i cobra de l’atur. Viu a casa dels seus pares i no va poder assistir a una citació anterior del tribunal perquè es trobava a l’estranger organitzant la seva festa de prometatge.

„ Jo no soc un boig. D’altres corren més que jo, però tenen sort. A mi sempre m’enxampen“.

La jutgessa va acceptar la sol•licitud del fiscal i el va condemnar a una multa equivalent a uns 7000 euros i a pagar els costos del judici.

„ Però si no va passar res!. Ara m’embargareu i em poseu en evidència davant dels meus veïns. La meva vida està destruïda!“.

Amb aquesta declaració i amb el rostre rogenc, va abandonar la sala del tribunal.

L’historia és real i va succeir el dilluns dia 8 al jutjat de Bremgarten, tocant a casa meva i serveix per tancar de moment els meus comentaris sobre els accidents automobilístics. Deixo per el final el fet de que l’acusat és estranger dels Balcans amb permís de residència a Suïssa, per no influir massa en la lectura i en les conclusions.

dimecres, 10 de desembre del 2008

Contra els accidents


La darrera setmana vaig escriure sobre els “accidents evitables” i sobre dues mesures que les autoritats suïsses volen activar.

Per part del sector privat, una de les mesures més impactants ha estat la de la companyia d’assegurances AXA (Winterthur) coneguda a Catalunya. Aquesta companyia ha decidir rebaixar d’un 15% la prima d’assegurança automòbil per a tots els conductors menors de 25 anys que decideixin col•locar en el seu vehicle un anomenat “crash recorder”, és a dir un registrador de xocs. El registrador i l’instal•lació van a càrrec de AXA i la proposta arriba després d’una any de proves a nivell restringit.

El registrador és una petita caixa, gran com dos paquets de cigarretes, i que es col•loca sota els seients posteriors del cotxe. No és una “caixa negra” com per els avions, ja que no registra permanentment totes les dades de la conducció, però si que en cas de xoc registra l’acceleració tant en conducció recta com lateral (xoc), la modificació de la velocitat en el moment de la col•lisió, la data i l’hora. Amb aquests paràmetres, fins ara ha estat possible d’analitzar molt millor certs accidents, independentment del seu efecte persuasiu i protector.

La campanya de AXA va començar a l’abril 2008 i ja han fet instal•lar el registrador 5000 joves automobilistes.

Siguin benvingudes mesures com aquesta si ens permeten allunyar molt joves dels excessos i sobretot salvar vides.

dimarts, 9 de desembre del 2008

L’elecció del senyor rector



La noticia va ser publicada fa uns dies i és molt significativa. El Sínode de l’església catòlica de Zuric va decidir que no només el rector sinó també els diaques i els assistents pastorals siguin elegits per els fidels per un període de 6 anys. Fins ara només era elegit el rector.

El bisbe de la diòcesi no està d’acord i ha esclatat una petita „guerra“ entre el de dalt i els de baix.

Davant aquests fets que m’avanço a dir que no m’afecten ni directa ni indirectament, em venen al cap unes quantes consideracions. Per els fidels catalans serà una sorpresa saber que els rectors de les esglésies a Suïssa són elegits per els fidels per períodes de 4 a 6 anys segons el lloc. Aquesta elecció dona a la feina del rector un caràcter laboral, potser molest per els que només veuen la part espiritual de la seva activitat, però que té molta lògica si pensem que el sou del rector es pagat per els fidels (l’estat només recapta i redistribueix) i que per tant poden manifestar el seu acord o no amb l’actuació del rector. Aquesta facultat de anular o ratificar un contracte també la tenen els protestants, inclús de molt abans que els catòlics.

Crec que és una bona cosa suprimir prebendes i poltrones vitalícies. Tota activitat ha d’estar sotmesa a un control d’eficiència i de retribució, i per això a Suïssa elegim els alcaldes, els regidors, els membres de les comissions de control del govern municipal, el jutge de pau i així fins a dalt de tot, incloent, doncs, els senyors rectors.

Descobrint un raïm



L’historia del raïm Carménère, i del vins que es produeixen amb ell, és molt interessant. Jo vaig „descobrir“ el Carménère farà uns sis o set anys a Lima, gràcies a un bon amic i delicat gastrònom. Fins a aquell moment jo no havia sentit mai a parlar ni d’aquest raïm i del vins resultants.

El Carménère fou un tipus de raïm bastant conreat a la regió bordelesa de Médoc fins que a finals del segle XIX, la terrible fil•loxera va aniquilar-lo pràcticament.

L’any 1994 un naturalista francès, Jean-Michel Bousiquot especialista ampelógraf (és a dir, la ciència que s’encarrega d’identificar i estudiar els ceps) va notar que a Xile alguns ceps de Merlot trigaven més que d’altres a madurar. Això l’hi va permetre descobrir que eren exemplars de la quasi desapareguda varietat Carménère, que s’havia introduït a Xile vers el 1850 amb altres ceps europeus per tal de crear la avui excel•lent viticultura xilena, i que romangué „amagat“ gairebé 150 anys.

De tal manera va ser sorprenent el descobriment que avui dia el Carménère és una de les varietats més específiques dels vins xilens, com el Malbec ho és dels vins argentins.

Fins i tot en el meu poble de residència a Suïssa, de 10.000 habitants, trobo 3 marques diferents de vis xilens Carménère, a preus molt assequibles i de cellers de prestigi com Concha y Toro o Luis Felipe Edwards. Un petit plaer que em puc permetre i que m’ajuda a recordar aquelles belles terres tantes vegades visitades.

dilluns, 8 de desembre del 2008

El Rei i el català



ERC ha demanat al Govern espanyol, per boca del senador Miquel Bofill, que prengui les mesures necessàries perquè el Rei rebi classes de català.

Em sembla curiós que un partit republicà es preocupi pel bagatge cultural d'un monarca, quan la seva feina ha de ser la de fer el canvi de monarquia per república. De totes maneres, s'ha d'agrair que públicament es toqui un tema tan absolutament obvi i que durant molt anys ha estat voluntàriament ignorat.

Tant el Rei d'Espanya com el seu hereu (que porta diversos títols catalans) tindrien de demostrar més estima per els seus “súbdits” i no conformar-se, de tant en tant, en llegir algunes frases en català, pronunciades de rutina, sense ganes i defectuosament.

Potser per el Rei ja és una mica tard, però l'hereu sí que podria fer-ho. No és que a mi, personalment, m'interessi molt el que faci aquesta família, peró m'agrada que la gent respecti al meu poble. Com que la Constitució espanyola no dona a l'hereu cap feina concreta, excepte la d'esperar que el seu pare abdiqui o mori, l'hi queda molt temps per ocupar-se i preocupar-se del català, del basc i del gallec.

A Bèlgica, el Rei no és el Rei de Bèlgica sinó el Rei dels Belgues. Sembla un petit joc gramatical, peró no ho és. I com que Bèlgica posseeix tres idiomes oficials (francès, neerlandès o flamenc i alemany) el Rei els parla tots tres en privat i públicament malgrat que, per exemple, l'alemany només és parlat per un 1% de la població.

Si el Rei d'Espanya volgués ser el Rei del Espanyols, podria fer com el seu col·lega belga, i parlar les llengües que la gent parla. Encara que ben mirat, tant se me'n dona el que faci.

diumenge, 7 de desembre del 2008

Bombolles (3)



Ahir va ser un dia de molts discursos, de grans quantitats d'auto complaença i de llargues mirades al melic.

Vaig enyorar al pastor peruà que parlava a les muntanyes, i elles l'hi responien.

divendres, 5 de desembre del 2008

Prou de xerraires!


Avui dia es parla de pol•lució atmosfèrica, de pol•lució de les aigües, de pol•lució lumínica i alguna d’altre, però no es parla de la pol•lució de xerraires.

Estem envoltats de gent que ens expliquen, sovint sense que ho demanem explícitament, el perquè van fer o deixar de fer això i allò.

Els esportistes rarament diuen quelcom d’interessant quan se’ls pregunta, amb algunes excepcions (Guardiola és una d’elles).

Els homes i les dones del temps ocupen la meitat del temps a explicar perquè van errar la previsió que van fer ahir, i l’altre meitat a donar la previsió errada d’avui.

Els politics, quan són preguntats, en expliquen les seves decisions de tal manera que una vegada han acabat de parlar ningú sap exactament quina era la pregunta.

Només els fets han de servir per donar el nivell de les persones: la cursa, els gols o els sets guanyats o perduts. I el fred que no ens agafa desprevinguts o la pluja que per avisada ens dona temps a aixoplugar-nos. I les millores que permeten creure en les promeses fetes durant la campanya electoral.

El famós pintor Henri Matisse en una interviu radiofònica de l’any 1942 explicava que es va adreçar a un grup de joves estudiants d’art amb les següents paraules : „ Us voleu dedicar a la pintura?. El primer que heu de fer és tallar-vos la llengua perquè la vostra decisió us suprimeix el dret d’expressar-vos altrament que amb els pinzells“.

Dona molta feina escombrar la fullaraca de certes explicacions per finalment veure que al dessota no hi ha quasi res.

dijous, 4 de desembre del 2008

Lliçons del inques



En un dels meus viatges al Cuzco i Machu Picchu, vaig tenir ocasió de conversar una bona estona amb un indígena que sortosament entenia i parlava força bé l'espanyol.

Vivia a Ollantaytambo, que és un extrem de la Vall Sagrada del Inques amb el riu Urubamba com a traç longitudinal. Em va explicar que durant molts anys va fer de pastor i que passava pràcticament tot el dia sol amb el seu bestiar. Vaig preguntar-l'hi si no s'avorria tantes hores sense parlar amb ningú i em va contestar literalment . “ Mire, señor, yo hablo con mis animales, con las piedras y con las montañas. Y me responden”.

Vaig quedar mut i pensatiu. Davant del panorama que tenia a la vista, vaig comprendre que ell segurament tenia raó i que nosaltres, amb la nostra civilització ràpida, plena d'activitat, moviment, i gent anònima passant al costat, hem perdut la facultat de contemplar i sentir la terra, la “pachamama” dels inques.

Abans de despedir-me d'ell encara amb va sorprendre explicant-me com ells han elegit ancestralment, i encara avui, els seus representants locals. Com que la majoria d'ells són analfabets, cada candidat escull una flor com a símbol. El dia de l'assemblea cada indígena, camí del lloc de reunió recull una flor igual a la del seu candidat. El recompte es fa segons el tipus de flor de manera que els resultats són clars i comprensibles per a tothom.

M'imagino aquesta pràctica portada a casa nostra i que donaria resultats tan simbòlics com : 75 margarides han guanyat a 34 pipiripips.

No creieu que en el món hi ha molta poesia no escrita?

dimecres, 3 de desembre del 2008

L'Estatut, descolorit


El Tribunal Constitucional segueix a l'espera d'un moment políticament oportú per fer publiques les retallades al Estatut. Mentrestant, la finançament no acaba d'arribar malgrat els terminis que el govern de Madrid posa i que ell mateix es salta “ a la torera” mai tant ben dit.

I els partits?. El PSC, cada quinze dies per boca de Montilla diu que ja està bé , que ja és hora de arribar a un acord. Tot això dit sense massa volum perquè no pot oblidar que segons els seus Estatuts el nom del partit és Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE). Per tant, l'afegit PSOE demostra un condicionament i les seves queixes porten silenciador.

El PP i Ciutadans, contents de que l'Estatut tardi a aplicar-se i enfeinats en buscar problemes entre el castellà i el català.

Els de CiU, apart les seves baralletes internes, no acaben de pair el post-pujolisme i no donen cap impressió de ser l'oposició dura peró noble, insistent peró no pesada que seria d'esperar.

El dos socis minoritaris de l'Entesa o Tripartit (com vulgueu) remuguen peró no gosen dir el que pensen per tal de no fer enfadar el soci gran i posar en perill el tros de pastís que de moment el ha tocat.

Total, que ara per naps ara per cols l'Estatut, aprovat el Juny del 2006!, encara s'ha d'aplicar efectivament i tinc por que acabi con aquell jersei que tots tenim i que s'ha rentat tant que ha acabat descolorit i sense forma, i només ens el posem per estar per casa i si sabem que no vindran visites.

Els accidents evitables


L’increment exponencial d’accidents de cotxes sobretot els caps de setmana, amb joves al volant i –cada vegada més- amb motors modificats, ha alarmat les autoritats suïsses. No és lamentablement un problema exclusiu de Suïssa ja que arreu del món aquest tipus de fets són similars.

Dues mesures és volen posar ràpidament en marxa per tal de frenar l’estadística galopant i el nombre de morts i ferits per la causa esmentada i considerant que molts conductors son reincidents.

El Departament Federal de Carreteres ha preparat el Programa Via Sicura que preveu col•locar en els cotxes dels conductors temeraris reincidents una espècie de „caixa negra“, de petites dimensions, que via satèl•lit dona permanentment l’ubicació i la velocitat del vehicle, i permet a la policia d’ intervenir immediatament si s’ultrapassen certs límits.

La proposta de llei preveu un temps de cinc anys de control per a cada conductor que estigui fitxat per delictes greus de velocitat que hagin ocasionat la supressió del carnet per 12 mesos o més. L’any 2007 foren a Suïssa 868 persones, per un total d’habitants similar al de Catalunya.

Una segona mesura consisteix en controlar estrictament les modificacions de motors, l’anomenat „tuning“, que és possible de practicar legalment, però que cada vegada més automobilistes ho fan „d’estranquis“. Segons la llei actual, la persona que modifiqui el seu motor (és fàcil, només es col•loca un xip) ha de declarar-ho al Departament de Trànsit, que comprovarà si és correcte. En cas de que la potència del motor augmenti més del 20%, serà necessari obtenir un certificat del fabricant del cotxe garantint que el vehicle està previst per acceptar la modificació, del punt de vista estabilitat, suspensió, etc..

Llàstima que sigui necessari tan enrenou per intentar evitar alguns morts i ferits que amb seny i respecte envers els altres es podrien evitar sense tanta intervenció tècnica i policial.

dilluns, 1 de desembre del 2008

Votar és decidir


El diumenge 30 de Novembre va ser dia de votacions a Suïssa, tant d’ordre nacional, com cantonal i municipal.

Sense entrar a fons en els resultats voldria destacar algunes de les propostes que es van votar per tal de que el lector entengui fins a quin punt la democràcia directa „obliga“ a prendre posició sobre temes diversos.

Les votacions d’abast nacional eren:

-Iniciativa per una jubilació flexible, que demanava la possibilitat de jubilar-se a partir del 62 anys sense perdre renda, sota certes condicions. Ha estat rebutjada amb un 59% dels vots.

-Iniciativa per fer que els delictes sexuals contra infants (pedofília) es puguin perseguir sense que siguin prescriptibles. Aprovat per 51% dels vots.

-Iniciativa per despenalitzar el consum privat de marihuana i haixix. Rebutjada per un 63% dels vots.

-Revisió de la Llei sobre drogues que entre altres coses estableix l’entrega controlada de heroïna a drogoaddictes per evitar el comerç mafiós i la delinqüència al voltant de la droga. Aprovada per un 68% dels vots.

-Iniciativa que proposava eliminar el dret de las associacions a seguir camins legals per rebutjar obres públiques encara que tinguin l’aprovació de l’Estat, del cantó o del municipi. Iniciativa rebutjada per un 62% dels vots.


Com fàcilment es veu, els temes eren importants i, sobretot, van obligar a la gent a confrontar els problemes per prendre una posició de cara a la votació.

La democràcia directa dona un parell de vegades a l’any l’oportunitat de saber-te part activa de la nació i ciutadà amb poder de decisió.

L’importància de lo insignificant


Dins les conjunt d’una orquestra simfònica, un dels instruments més petits i aparentment insignificants és el triangle.

Una barra d’acer doblegada en forma de triangle que no es tanca del tot, subjectada amb un cordó i que es toca donat cops amb un barra recta, també d’acer. Moltes escoles i molts conjunts infantils utilitzen el triangle en les seves cançons perquè dona una so net, dolç i senzill.

Dins de les composicions per orquestra, el triangle no va ser introduït fins al 1850, en el Primer Concert per Piano de Franz Liszt. Després ha fet part de moltes obres, sempre dins de les seves limitades possibilitats ( es pot colpejar amb barres de diferents gruixos per donar millor ritme o més so).

El compositor txec Bedrich Smetana és molt conegut, inclús per gent no massa aficionada a la música clàssica, per una obra de sis poemes sifònics sots el títol genèric de Má Vlast ( La meva pàtria). Un del sis poemes, potser el més escoltat, és
Vltava“ ( “El Moldava”, que descriu el curs del riu des les dues fonts del seu naixement fins a l’arribada a Praga).

En la partitura i exactament en el compàs 30 el triangle ha de tocar una nota curta, una negra. Smetana va escriure l’anotació „elegante“ en italià com per tantes anotacions musicals.

Si el compositor, a un cop al triangle l’hi atorga el sentiment d’elegant, vol dir que té molta importància com es toca, per molt que en el mateix moment flautes, clarinets, violes, violoncels i contrabaixos també toquin.

Si algú creu que no es pot donar un cop al triangle de manera elegant, no és músic. Son paraules del director d’orquestra Fricsay, que faig meves, i que em porten al títol d’aquest escrit.

Si no sabem apreciar, estimar, destacar les coses petites, tot el conjunt se’n ressentirà. I això val tant per les nostres activitats individuals i diàries, com per les dels politics o, en general, dels que tenen alguna parcel•la de poder.

Tot, fins i tot les coses d’aparença menor, tenen valor i mereixen respecte. Si no tenim cura de „lo menor”, ens perderem moltes vivències. El veritable valor està (també) en les petites coses de la vida.