diumenge, 21 de desembre de 2008

Recordant el tió



Els avis vivien al mateix carrer que nosaltres, dues cases més enllà. Sempre he considerat un privilegi haver viscut a 25 metres d’ells perquè el seu contacte seguit em va enriquir molt.

Un parell de dies abans de Nadal, anava amb l’avi Joan al celler de casa seva perquè allà guardàvem el tió. Aquell tió no era un tronc d’arbre sinó una veritable soca, d’una fusta vermellosa i com d’un metre de llarg, que a mi em semblava enorme. El pujaven als pis, l’avi el col•locava en un racó de la cuina i el tapàvem amb una vella manta “perquè no es refredés”.

El dia 24 al vespre era el moment de fer “cagar el tió”. El grup familiar dels avis, la mare, el pare, el tiet Lluís i jo (més tard també la meva germana) anàvem a una habitació una mica a les fosques per “resar” l’oració següent que la iaia Carme havia portat del seu Empordà :

Parenostre del tió,
bona nit que Déu ens do;
ara vénen festes,
festes glorioses;
dones curioses,
menjarem gall d’indi,
pollastrets que en vinguin,
coques ensucrades, vi d’aquell tan bo.
Cagarà el tió ¿si o no?


Llavors, la tieta Pepita, encarregada d’omplir el tió, deia de lluny amb i una veu fina : “ Siiiiiiiiii!”.

Arribats tots de nou a la cuina, l’avi m’atansava un bastó i jo donava al tió uns cops suaus ( no fos que trenqués algun del queviures amagats!) mentre cantava :

Caga tió,
d’avellana i de pinyó.
Si no cagues tu, cagaré jo.


Després de donar un parell de cops al tió, era el moment de treure la manta i descobrir torrons, neules i alguna ampolla del llavors anomenat xampany.

Tot plegat un costum molt simple però d’una gran emotivitat dins l’àmbit de la família, de manera que es va anar repetint alguns anys més amb la meva germana Rosa, i amb el meu cosí Joan i la meva cosina Maria Carme.

Ara que moltes de les nostres tradicions s’estan perdent, en part substituïdes per costums foranies que poc s’adiuen amb la nostra cultura (Halloween o el Santa Claus en són clars exemples), m’ha agradat recordar els anys 40 i el “meu tió”.



Il-lustració de Joan Vilanova (Manresa, 1908-1990)

1 comentari:

espiria11 ha dit...

La importància dels avis en les nostres vides!!