dijous, 31 de desembre del 2009

Montilla: una ocasió desaprofitada


Arreu del món, els dirigents aprofiten les festes de Nadal o el Cap d’Any per adreçar un missatge a la població retransmès per radio i televisió de manera que, almenys una vegada a l'any, tothom escolti amb una certa benevolència al cap de torn.

El senyor Montilla va aprofitar el seu espai mediàtic per fer el primer mitting de la campanya electoral de l’any vinent, adobat d’un parell de temes majors però tractats com a menors.

Quan va dir que el poble ha de decidir si hem «d’aturar-nos, retrocedir o cercar falses dreceres, o bé si hem de mantenir l’horitzó que ens hem traçat» volia dir «Voteu al meu partit, per no anar errats». Més clar, l’aigua.

Ningú va elegir el senyor Montilla per les seves qualitats oratòries, ni per la seva capacitat de convèncer. Com que ni la seva presencia, ni el seu to de veu ni el seu accent són massa persuasius, valdria la pena que els assessors d’imatge que segurament el volen ajudar, li preparessin un text amb més pes, amb més caràcter presidencial i menys esperit de campanya electoral.

Però em sembla que això és esperar massa. Les ganes de guanyar per vots i no per aliances són molt fortes i el senyor Montilla no ha pogut aguantar-se les ganes de demanar més vots quan potser el millor era parlar dels problemes no resolts i d’oferir camins per solucionar-los.

Ens retrobarem el dilluns dia 4 de gener. Bon Any Nou a tots, amics lectors!.

dimecres, 30 de desembre del 2009

Rodalies: un bombó amb cianur



Un dels sistemes més emprats per matar amb una certa elegància en les novel•les policíaques clàssiques era regalar una capsa de bombons, prèviament injectats d’unes gotes de cianur. L’efecte era radical i el mort tenia, almenys, la impressió d’haver rebut un obsequi distingit.

Amb el traspàs de les Rodalies a la Generalitat em fa l’efecte que els de Madrid ens han obsequiat amb una formidable capsa de bombons manipulats.
Les declaracions del conseller Joaquim Nadal immediatament després de que la Generalitat signés l’acord amb el govern de Madrid són suficients per fer dubtar de tot triomf: «que ningú esperi miracles després del traspàs del servei de Rodalies» ha dit Nadal.

Home, miri senyor Nadal, de Madrid ja fa molt temps que no n’esperem miracles. Rebre el bombó de les Rodalies però mantenint el govern central la propietat de les vies, catenàries i estacions és com anar a viure de lloguer: l’amo et fa esperar un mes per canviar una bombeta de l’escala i a més a més no et deixarà fer obres de millora a la cuina, valgui l’exemple.

L’acord sobre Rodalies arriba amb molt de retard (com era d’esperar dels trens de RENFE). La Generalitat podrà el divendres començar a disposar de les decisions sobre freqüències de trens, horaris i preus. I tractar de trobar diners per millorar el material ferroviari a canvi de posar a cada vagó les quatre barres (potser!).

Convido una vegada més als lectors a visitar l’estació de la RENFE de Manresa tant per l’aspecte tenebrós del vestíbul com per l’insult que suposen els accessos a les andanes per la gent amb problemes físics o carregades de maletes. Amb bona gent ens han ajuntat per les Rodalies!.

dimarts, 29 de desembre del 2009

¿Un Nadal «devaluat» ?




Quan arriba Nadal es parla, d’uns anys ençà, de la pèrdua del veritable motiu de la celebració.

Per a uns, Nadal ha de ser bàsicament un record al naixement de l’infant Jesús i per tant una festa clarament religiosa. Per altres, és un motiu d’esbarjo i de fer i rebre regals i deixen la figura de Jesús en un pla molt secundari.

També és fàcil de constatar que cada vegada més gent decideix «fer una escapada» per Nadal i els vols a destinacions llunyanes guanyen molts adeptes. Fins fa uns quants anys a ningú li hauria passat pel cap de fer vacances tropicals per Nadal i no estar junt amb la família. «Per Nadal cada ovella al seu corral».

La polèmica entre les dues posicions a l’hora de celebrar el Nadal pot portar molt lluny, i uns i altres tenen arguments per defensar tant el caràcter religiós com la llibertat de fer els ulls clucs a la tradició.

Discutir el Nadal no és res nou. Els puritans anglesos van prohibir la festa de Nadal entre els anys 1647 i 1660 ja que la van considerar pagana, impia. Com a conseqüència, van fer tancar les esglésies per Nadal i van aconseguir l’efecte contrari al que esperaven. La gent va continuar celebrant el Nadal dins les famílies i fins i tot la majoria de botiguers tancava els establiments contrariant els desitjos dels puritans.

A partir de l’any 1660, amb la reintroducció de la monarquia a Anglaterra, tothom va celebrar el Nadal legalment i la festa tingué novament un caràcter religiós i públic. És curiós observar que els puritans, que creien defensar la puresa de la religió fossin els que van suprimir una festa tan lligada al cristianisme. I és que tots els excessos són dolents.

dilluns, 28 de desembre del 2009

La riquesa de la llengua catalana


Tota la vida he estat un gran lector de diccionaris i d’enciclopèdies. No puc trobar una paraula que desconec sense anar a cercar el seu significat i fins i tot la seva etimologia.

De San Esteve només recordava que era anomenat protomàrtir i que va morir apedregat, de manera que el dia 26 vaig anar a la Gran Enciclopèdia Catalana per assabentar-me de més detalls del sant del dia. Diu la GEC que Sant Esteve és patró de la confraria dels freners, dits esteves, de Barcelona.

Llegint l’entrada de «esteve», per cert redactada pel Pere Molas, vaig trobar moltes paraules totalment desconegudes per a mi i que responen a oficis lligats amb les cavalleries i que ja han en gran part desaparegut. Només donaré la llista i recomano anar a la GEC i llegir un per un els oficis, que són:

Cotamallers, cuirassers, fivellers, freners, sellers, guarnicioners, batifullers, oripellers, guadamassilers, basters, alabarders, morrallers, borrallers, courers i llautoners.

D'alguns noms n’és fàcil deduir el significat però sorprèn la riquesa de la nostra llengua i és un exercici interessant anar a consultar cada ofici a l’enciclopèdia per tal de saber coses com que els freners, a València, formaven part junt amb els guarnicioners i els esperoners el gremi dels armers, que reunia en set "braços" nombrosos oficis relacionats amb les guarnicions, etc. etc. fins a l’infinit.

Els que com jo no tinguérem cap minut d’escola en català, i que només amb molt esforç hem pogut assolir un pobre nivell d’expressió en català, estem sorpresos i alhora orgullosos de trobar tanta riquesa de lèxic.

dijous, 24 de desembre del 2009

Fum, fum, fum...



Recordo que de petit m’agradaven les cançons de Nadal amb lletres sobre personatges diguem-ne entremaliats, com per exemple «El Rabadà» o «El dimoni escuat».

Ara, amb els meus dos néts, de quatre i dos anys, he intentat assajar per cantar a la nit d’avui «Fum, fum, fum» i "El noi de la mare". El petit, naturalment, només ha pescat això de «fum, fum, fum» i en «El noi de la mare» em posa el cap sobre l’espatlla i es queda quiet, recordant segurament que és la cançó que li canto quan està al llit una mica pioc.

Nadal és temps de records. Els temps han canviat molt i alguns costums catalans ja no es practiquen, molt menys en llocs tan llunyans com Suïssa. Fer cagar el tió, per exemple. O anar a veure «Els pastorets» amb la meva avia.

El veritable miracle del Nadal és que fins i tot els que no creuen o no practiquen la religió, respiren un aire de pau i per uns dies sembla que el món sigui millor. Josep M. de Sagarra ho va dir en el “Poema de Nadal” amb el seu llenguatge tendre amb closca dura:

Quan ve Nadal, la cançó del miracle
fa que tremoli l'esquena dels llops.
Fins els qui cremen i roben i maten,
si de menuts l'han sentida algun cop,
la volen dir i se'ls encalla la llengua,
la volen dir i els escanya la por!


Bon Nadal a tots, amics lectors!

dimecres, 23 de desembre del 2009

Il•lusions i decepcions


Diuen que quan Beethoven es va assabentar que Napoleó s’havia fet anomenar emperador, va esborrar de la capçalera de la seva tercera simfonia en mi bemoll major, dita Heroica, la dedicatòria que havia fet a Napoleó ja que va comprendre que el cors era un home com qualsevol altre.

La vida (encara que sembli filosofia barata) esta feta d'il•lusions i de decepcions. La nostra feina principal consisteix que les primeres guanyin a les segones, si no en nombre almenys en intensitat.

Ahir va ser un dia especialment preparat per donar moltes il•lusions amb la loteria, i ocasionar gairebé tantes desil•lusions al no tocar cap dels molts milions que es reparteixen. En el fons, tots sabem que és l’Estat el que aprofita de la loteria: com més la gent juga, més recapta Hisenda ja que la diferència entre la recaptació i els premis va tota a les arques de l’Estat. Per tant, com més bruixes d’or, nens del collegi de San Ildefonso, com més Valdés, Doña Manolita i tot el que voleu, millor per Hisenda. I també millor per uns pocs que guanyen i una certa amargor a tots els que estaven il•lusionats per guanyar.

I per arrodonir el dia, el partit de futbol entre la Selecció Catalana i la d'Argentina sembla que al marge del resultat, també va donar més d’una decepció perquè no es va omplir el camp.

Jo crec que 53.000 espectadors, un dia de cada dia on la gent ha de llevar-se l’endemà per anar a treballar, no és cap fracàs. D’altra banda és difícil fer creure a la gent que les seleccions catalanes poden tenir alguna vegada dret a existir i competir com les de qualsevol país. Tal com estan les coses, ni Espanya ni cap federació internacional estan disposades a permetre que Catalunya disposi d’un status de nació.

Això és el que realment ha d'entristir i no el partit d’ahir que, de costellada o no, va permetre demostrar que Catalunya disposa de gent per fer un bon paper al nivell més alt. El camí per arribar-hi és el d’omplir les urnes i no el Camp Nou.

dimarts, 22 de desembre del 2009

Catalunya, la gran desconeguda



Entrevistat per e-noticies, el corresponsal del Financial Times a Madrid, el senyor Victor Mallet, va dir que Catalunya no era ben coneguda a Europa i que això era un dels problemes del moviment independentista.

Efectivament, en molts aspectes Catalunya ha estat molt mal promocionada a l’exterior. Ni els turistes que ens visiten cada estiu volen o saben o poden assabentar-se de la nostra personalitat ni es fa entre ells una promoció eficaç. És vergonyós que els “souvenirs” més venuts a les Rambles de Barcelona i en molts llocs de la costa siguin les ballerines de flamenc i els barrets mexicans. No s’han de substituir per noies sardanistes i per barretines, però una mica d’orientació i fins i tot de pedagogia del visitant no pot fer cap mal.

Ara, amb la polèmica de les curses de braus, molts mitjans de comunicació internacionals han parlat de Catalunya com una regió que pensa diferent d’Espanya. Tant els diaris The Times, o el Financial Times i emissores de televisió com la BBC i Al-Jazeera han “descobert” el fet nacional català.

Malgrat tot, els nostres escriptors (per cert molt llegits en l’àrea de parla alemanya que és la meva) i els nostres artistes no són identificats com a catalans més que esporàdicament. Una veritable promoció dels orígens i de les característiques de Catalunya ens pot ajudar molt a trobar el nostre lloc dins d’Europa. Dubto que les anomenades «ambaixades» del senyor Carod estiguin per aquesta feina de manera que potser val la pena que el vice-president ens expliqui que han fet les seves delegacions durant el 2009 per promocionar Catalunya. Perquè resulta que els polítics catalans, entre ells el senyor Carod, també són uns perfectes desconeguts a l’exterior, diguin el que vulguin quan es tracta de viatjar.

El President Pujol va ser, probablement, el darrer polític català a donar sempre una imatge diferenciada de Catalunya arreu del món.

dilluns, 21 de desembre del 2009

Popularitat i preocupacions


Com tots els anys per aquestes dates, diaris i revistes omplen bastants pàgines amb resums de les principals coses succeïdes durant l’any que ja s’acaba. No solen ser grans reportatges periodístics però ens fan activar la memòria i fins i tots ens sorprenem al fer-nos adonar que havíem oblidat fàcilment una cara o un esdeveniment.

Un diari de Suïssa ha publicat el diumenge una llista amb els personatges que han triomfat i els que han fracassat aquest 2009. Crec interessant resumir l’enquesta.

Entre els deu primers de la llista de personatges triomfants i trobem 4 de l’esport, 4 del món de les finances, 1 de la cultura i 1 de la política. Si augmentem la llista als 20 primers resulten 7 de l’esport, 6 de les finances, 4 de la política i 3 de la cultura.

Entre els deu primers fracassats hi trobem 5 de les finances, 3 de la política i 2 de la cultura. Allargant la llista de fracassats a 20 en trobem 10 de les finances, 4 de la política, 4 de la cultura i 2 de l’esport.

No és difícil deduir on prem la sabata i quines són les preocupacions de la gent. Segurament a casa nostra els resultats per sectors no serien molt diferents dels de Suïssa encara que penso que potser els fracassats de la política ultrapassarien els de les finances, per molt que les dues activitats vagin lligades.

dissabte, 19 de desembre del 2009

Toros i llibertat


Les declaracions sobre les curses de braus de la vice-presidenta del govern de Madrid, l’inefable senyora Fernández de la Vega, han de causar necessàriament sorpresa per no dir indignació.

Diu ella amb tota la seva autoritat que «l’executiu acull amb “respecte” el debat que s’ha generat al Parlament de Catalunya però vol deixar clar que aquests plantejaments en cap cas formen part de les deliberacions de la Moncloa, perquè no són partidaris “de prohibir” sinó que es pugui escollir “en llibertat”».

La citació és una mica llarga però serveix per seguir el procés deductiu de la senyora Fernández. De manera que resulta que el govern del senyor ZP no és partidari de prohibir. Molt bé. Fins i tot estic disposat a fer un acte de fe i creurem’ ho. La segona part de la deducció ja no me la puc empassar tan fàcilment: són partidaris que es pugui escollir en llibertat. ¿Per exemple com a Catalunya sobre la independència, senyora Fernández?.

Tanta exaltació nacionalista quan es tracta dels toros, i tanta llibertat fan pudor de sofre. La proposició de llei de la iniciativa popular parla de prohibir les curses de braus que incloguin la mort de l’animal i l’aplicació de piques, banderilles i estocs. S’ha de dir que ni a França ni a Portugal maten els toros a la plaça. I la proposta també preveu compensacions econòmiques pels propietaris de les places de toros. Tot molt clar i fins i tot extremadament correcte.

Tots els espectacles basats en una certa violència, com els toros i la boxa, sempre trobaran partidaris i detractors. Les lleis no han de permetre que s’ultrapassin certs límits però un dels factors dins la discussió és l’econòmic, i llavors tots els bons sentiments estan sotmesos a una pressió aliena al fet en si mateix.

Llibertat per les curses de braus, senyora Fernández, molt bé. ¿I que fem amb la llibertat dels catalans a decidir el seu futur?

divendres, 18 de desembre del 2009

El "circ" de Copenhaguen


A punt d’acabar les reunions de Copenhaguen sobre el problema climàtic, no es preveu cap acord significatiu i tots semblen treballar per arribar a una declaració que sembli important però que en realitat no comprometi massa als països que tenen la paella pel mànec.

A Copenhaguen tot va començar com un gran «show» i s’ha tornat, per desgràcia, en un gran “circ”. I com que en el fons el clima per ell mateix no sembla interessar a ningú, tot està dominat pels milions i milions de diners que amb la por, amb l’anomenada tecnologia de punta i amb altres histories es poden guanyar.

Com en el cas de la grip A i la venda de vacunes. Ara, els països que van comprar grans quantitats de vacunes no saben que fer amb elles. Suïssa ja ha proposat regalar els excedents a països necessitats ja que els laboratoris (per cert, suïssos) que les van fabricar no les volen re-comprar. Ja han fet el negoci, i el muntatge ha funcionat.

Amb el clima està passant el mateix, encara que cal admetre que tard o d’hora, s’imposa una dràstica reducció de la pol•lució humana i una millor administració dels recursos naturals que no són il•limitats. Però reunions com la de Copenhaguen no aporten cap solució immediata, de manera que s’ha d'actuar amb menys espectacle però amb més eficiència.

I com que cada «circ» ofereix un numeret de pallassos, el senyor ZP ha presentat candidatura a aquest respectable paper. Per fer mèrits, ahir va deixar anar la frase següent:

« Nos convoca la ONU y la ciencia y tenemos la posibilidad de crear un orden internacional en paz, equilibrio y justicia. La Tierra no pertenece a nadie, salvo al viento"

Doncs bé, parlarem amb «el viento» per mirar d’arreglar les coses. A mi, m’agradava molt més el Charlie Rivel.

dimecres, 16 de desembre del 2009

Que més vols?


M’he dedicat amb paciència a buscar a internet tots els comentaris dels nostres mitjans i dels espanyols sobre la Consulta de diumenge.

He llegit les declaracions dels polítics de primera fila dels partits catalans i espanyols i haig de confessar que ha estat un acte d’autoflagelació i de masoquisme que no recomano a ningú. Sortosament ha mancat a la meva llista de penitencies el capdavanter radiofònic Jiménez Losantos, absent de les ones per indisposició.

Acabada la penitencia em veig obligat a fer un acte d’humilitat i no escriure tot el que penso dels fets i, sobretot, de les persones. Sóc de mena pacífica i no voldria emprar un to que no s’adiu amb el meu tarannà, de manera que deixaré passar unes hores més amb l’esperança que m’esbravi com un got de sifó.

De totes maneres, voldria donar a tots els polítics que han fet el llest després de la Consulta el consell número 39 de «Los Cent Conçeyls del Conçeyl de Cent», de la Biblioteca Popular Catalana, que transcrit en un català col•loquial diu:

Un passat ple de romanços,
un present ple de bunyols,
un futur d’aquells més mansos
i una escudella de cols,
¿que més vols?


dimarts, 15 de desembre del 2009

Ja hi som!


No havien passat ni 24 hores des que els resultats de la Consulta de diumenge van ser públics que les divisions entre els organitzadors han fet una vegada més clar que manca un sentit global de les coses i que les capelletes i el «jo ho puc fer millor» segueixen dominant.

Els resultats no eren per tirar coets ni per renunciar a seguir preguntant. La participació ha de ser molt millorable en un futur per donar a les consultes un veritable valor, no només estadístic, i per tant s’imposa reconsiderar que s’ha fet bé, malament o millorable. El que no val és tirar-se els plats al cap perquè som pocs i les divisions ens fan petits, molt petits.

No cal ara detallar les manifestacions dels responsables dels partits principals, que tothom ha llegit. Amb una participació del 50%, per exemple, tots haurien donat altres opinions perquè en el fons potser manquen de posició clara i s’emmotllen als resultats. És qüestió de prendre nota i valorar-ho quan es presentin per renovar càrrecs.

Catalunya no pot entusiasmar-se un dia i repartir bufetades al dia següent. Si es vol avançar en el camí que sigui, convé demostrar més unitat en les coses essencials. Les diferències entre els corrents polítics són necessàries i s’han d’evidenciar en el dia a dia. Però no podem mostrar-nos com una olla de grills tan bon punt les coses no surten com molts esperaven.

dilluns, 14 de desembre del 2009

L'agredolç de la Consulta


Els comentaris que es poden llegir i escoltar avui sobre la Consulta són tan diversos com diversa és la posició de cada mitjà davant del fet de preguntar sobre la independència.

Positiu és la manca d’incidents i la claredat dels resultats, decebedor és el nombre de votants, de l’ordre del 27,5%, que tothom tendeix a arrodonir al 30%.

Serà molt necessari que els sociòlegs i els politòlegs analitzin i ens expliquin els resultats, la participació d’immigrants i la de menors d’edat ja que la Consulta d'ahir i las que seguiran els mesos vinents poden ser un «assaig» d’un referèndum vinculant posterior, de manera que tota anàlisi neutral s’ha de publicar aviat i clarament.

Ahir va ser un dia d’alegria per a uns, d’amargor per d’altres i de rialleta mal dissimulada per una majoria que, ens agradi o no, és el 70% que no va anar a votar.

És un primer pas i no val l’actitud negativa i les ganes de deixar-ho córrer. S’ha obert una via que ningú sap si portarà o no a la independència però que és el democràtic camí de preguntar a la població sobre els grans temes. Ara és necessari que la població sigui conscient d’aquesta responsabilitat i decideixi en un futur de fer les quatre passes que la separen de l’urna.

I també seria positiu que el govern de la Generalitat, sense prendre posició a favor o en contra, tingués més sintonia amb el poble. El silenci del president Montilla sobre la Consulta, probablement suggerit pel govern de Madrid, fa encara més evident la manca de connexió entre els de dalt i els de baix. I això és dolent per Catalunya.

dissabte, 12 de desembre del 2009

Aspectes de la justicia


Demano al lector que llegeixi fins al final aquest relat autèntic succeït a Suïssa, i que en tregui les seves conclusions personals sobre el funcionament de la justícia.

Primer acte: El mes de setembre del 1995 un matrimoni es va divorciar i els fills es van quedar amb el pare. La sentencia de divorci va obligar a la mare a pagar al pare dels seus fills una quantitat mensual de l’ordre de 250 Euros per tal d’ajudar al manteniment i estudis dels menors.

Segon acte: Com que la mare va anar retardant els pagaments mensuals i fins i tot va deixar de pagar alguns mesos entre els anys 1997 i 2007, el jutjat del seu lloc de residencia la va condemnar fa uns mesos a pagar uns 2500 Euros al seu ex-marit.

Tercer acte: aquesta sentencia va ser apel•lada i el Tribunal Superior del Cantó la va confirmar. L’opinió d’aquest tribunal és que si la senyora hages posat bona voluntat en la seva feina, hauria pogut guanyar un parell de milers d'Euros al mes, i per tant pagar l’assignació mensual sense problemes. Convé ara mateix aclarir que la senyora treballava de prostituta.

Quart acte: Els advocats de la senyora van apel•lar al Tribunal Federal, que és la màxima instància, i han rebut la raó. Segons el jutge federal, el Tribunal Cantonal que va dir que amb més esforç com a prostituta podria haver guanyat més diners ha argumentat erròniament i ha atacat el dret a la llibertat personal i a la llibertat sexual de la senyora en qüestió. Afegeix que ella va caure en la prostitució per pagar-se la droga i degut a la seva fràgil salut va passar molt temps malalta i per tant sense possibilitats de treballar.

Cinquè acte (i final): El Tribunal Federal demana al Tribunal Cantonal de revisar a fons les condicions reals de la senyora els anys on va deixar de pagar, i tornar a decidir si realment és culpable de la morositat, sense tenir en compte que el seu únic recurs de subsistència va ser la prostitució (val a dir que la dona només té estudis elementals i no ha practicat mai cap ofici).

dijous, 10 de desembre del 2009

El "show" de Copenhaguen


Començaré per dir que sempre és millor que els problemes i les diferències es puguin discutir cara a cara que no pas de lluny. Per tant, la reunió a Copenhaguen sobre el problema climàtic és en principi benvinguda.

Una vegada passada la primera alegria per la reunió, l’escepticisme (qui sap si fruit de l’edat) m’està envaint per culpa d'actituds i fets que permeten suposar que per a molts dels assistents (i no els de menor importància) Copenhaguen serà un “show” excepcional per lluir-se i per carregar a tots el altres les culpes d’un mateix.

Llegeixo als diaris que un robatori de correus electrònics de la universitat britànica d’East Anglia ha permès saber que alguns científics havien exagerat les conseqüències de l’escalfament i que aquestes dades van fer part del sobrevalorat documental d'Al Gore. Suposo que si és cert, Al Gore ni s’acostarà a Copenhaguen i si té una mica de vergonya hauria fins i tot de tornar l’Oscar tan mal atorgat.
Per complementar la sèrie de vergonyes, la premsa ha comptabilitzat 140 jets privats que aterriran a Copenhaguen durant la reunió i que s’han reservat 1200 cotxes de luxe per traslladar als participants més importants. Només estan previstos 5 cotxes elèctrics durant la cimera.

Finalment, les prostitutes (que a Dinamarca estan sindicades) han anunciat sexe gratuït als delegats per tal de protestar d’una sugerència dels organitzadors de la cimera que demanava als delegats de «ser sostenibles i no comprar sexe».

Lamentablement, el «show» ja està engegat i durarà una dotzena de dies. Diuen que quan esclata una guerra, el primer perdedor és la veritat. De la reunió de Copenhaguen haurem de dir que el primer perdedor és el clima: segons el Daily Telegraph, la cimera generarà més diòxid de carboni que una ciutat de 200.000 habitants.

Sembla que ens ho haurem de fer mirar!

dimecres, 9 de desembre del 2009

Un ministeri ineficaç


Per crear un ministeri dins d’un govern es necessiten dues coses: una línia política, és a dir unes idees per actuar en un àmbit determinat, i una persona capaç de portar les idees a la pràctica. Això que és una cosa òbvia, evident, no es pot aplicar al Ministerio de Asuntos Exteriores del govern espanyol ni al senyor Moratinos.

Pocs ministres d’afers exteriors tenen menys aurèola personal (no física) que el senyor Moratinos. A totes les reunions que li toca assistir presenta un aspecte d’anar perdut, pocs col•legues seus li donen conversa i fins i tot tinc els meus dubtes que el seu domini dels idiomes estigui molt més amunt del que posseeix el seu superior, l’anomenat ZP.

Però no només el ministre sembla una persona inadequada pel càrrec sinó que el mateix govern no disposa de cap línia clara d’actuació i per tant en realitat podria prescindir del ministre i del ministeri.

Els exemples negatius són molts però recordem els casos recents del segrest del pesquer a Somàlia, el dels tres catalans segrestats junt amb un francès a Mauritània, l’incident de la Guàrdia Civil a Gibraltar i el de la dissident sahaurí Aminatou Haidar com a exemples de les errades i correccions en les informacions sortides del ministeri, de la impotència diplomàtica amagada sota l’anomenat silenci necessari per no entorpir les negociacions.

De gener a juny del 2010 tindrem Zapateros i Moratinos per esmorzar, per dinar, per berenar i per sopar. La presidència rotativa de l'UE donarà motius per fer-nos creure que la diplomàcia del govern central és activa. També hi ha molta gent que confon el soroll amb feina i anar amunt i avall amb activitat, de manera que cal no deixar-se enganyar i, dins de les possibilitats de cada moment, intentem solucionar els problemes sense anar a trucar a una porta que no val la pena que s’obri.

dilluns, 7 de desembre del 2009

Les sorpreses de la democràcia directa


No vull tornar sobre els resultats del darrer diumenge a Suïssa amb el referèndum sobre la prohibició de construir minarets. El resultat s’ha d’acceptar democràticament però no deixa de ser una sorpresa el fet que les enquestes donaven un 53% de vots al “no”, i va guanyar el “si” per un 57,5%.

La democràcia directa, on cada ciutadà és preguntat sobre assumptes molt diversos, decisius i fins i tot que afecten a la Constitució, com el tema minarets, fa que en la parla normal tothom es refereixi al poble com a “el sobirà” perquè és que a fi de comptes decideix.

Moltes vegades els resultats dels referèndums sorprenen i voldria a títol indicatiu donar uns quants resultats dels que jo he viscut directament.

L’any 1989 el “Grup per una Suïssa sense exercit” va recollir les signatures necessàries i va proposar a votació l’abolició de l’exercit suïs. Va anar a votar un 69,2% de l’electorat i la proposta va ser acceptada per un 35,6 %, que en aquells moments suposava un percentatge mot elevat i que potser avui s’aproparia al 50%. Molta gent conservadora encara no ha paït que un terç de la població volgués suprimir una institució tan arrelada com l’exercit.

L’any 1993 el govern va proposar, a instàncies d’alguns partits i sindicats, que el dia 1 d’Agost, dia de la Festa Nacional, fos també festiu. Sembla increïble que el dia de la Festa nacional es treballés i segurament era l’únic cas al món. Només van a anar a votar un 40% dels electors, demostrant la poca tirada que a Suïssa obté el no treballar. De totes maneres, la proposta va ser acceptada pel 83,8% dels votants i ara tenim, com tothom al món, un dia de festa nacional festiu, valgui la redundància.

Per acabar amb els exemples, l’any 2002 es va anar a votar sobre l’entrada de Suïssa a l’ONU. Cal recordar que Suïssa és la seu de l'ONU a Europa però que els defensors de la neutralitat consideraven que entrar a l'ONU era perdre aquesta neutralitat, de manera que el debat va ser molt intens. Van anar a votar només un 58,4% dels habitants amb dret de vot, i un 54,6 va estar d’acord amb entrar a l’ONU. Un resultat clar però no massa. Repeteixo que els dubtes sobre la neutralitat es van contraposar als de la solidaritat i participació en les decisions mundials.

Tinc molts més exemples de sorpreses i malgrat tot crec fermament que la democràcia directa és bona pels ciutadans, que es senten més responsables dels fets del país, i és bona pels polítics que saben que no tenen «carta blanca» una vegada elegits i asseguts a la poltrona.

dissabte, 5 de desembre del 2009

Reveure "Plácido"


S’acosta Nadal i inevitablement com a manresà em ve a la memòria la pel•lícula “Plácido” que Berlanga va filmar a Manresa l’any 1960.

Les obres principals de Berlanga van ser filmades en temps del franquisme i representen una imatge crítica i realista de la societat d’aquells anys. El toc permanent d’humor no pretenia tapar els problemes reals de la gent i els films de Berlanga eren una denuncia permanent feta amb molt ofici i que malgrat la seva cruesa la censura no va saber bloquejar.

Pel•lícules exemplars com «Bienvenido Mister Marshall», «Calabuch», «Los jueves milagro» o «El verdugo» són, al costat de “Plácido” una bona mostra del talent de Berlanga i del seu guionista principal Rafael Azcona.

Recordo perfectament el rodatge de “Plácido” a Manresa que va commocionar la ciutat amb la presencia d’actors coneguts i amb tot el rebombori que una filmació comporta. La temàtica nadalenca del guió, amb la campanya “Siente un pobre en su mesa”, i amb els problemes de Plácido per pagar la lletra de la seva moto, tot dins d’un ambient de falsa caritat manté una vigència que ja voldrien altres pel•lícules molt més conegudes.

Recomano reveure “Plácido” aquestes festes. Segur que es pot comprar per pocs diners (jo la tinc en video) o es pot llogar. Val la pena gaudir amb una obra ben feta i també adonar-nos que malgrat els pràcticament 50 anys des la filmació pels escenaris manresans, cap dels temes del guió ha perdut actualitat, com succeeix amb les obres mestres, i “Plácido” ho és.

divendres, 4 de desembre del 2009

El "pont" i els vots


El "pont" que per molts avui comença, i que enguany és una mica arronsat, permet donar uns temps de lleure addicional a molta gent sense que ningú demostri massa incomoditat per celebrar la Constitución Española i la festa de la Puríssima. Ni els independentistes ni els ateus renuncien a fer "pont", i és que no treballar permet oblidar certs principis que la resta dels dies fan part de les converses i les tertúlies.

A la sortida del "pont", a escassos dies vista, alguns catalans tindran l’oportunitat d’anar a votar per dir si la independència és el camí que volen o no.

Ja s’ha dit mil vegades: el referèndum del dia 13, amb totes les limitacions que te, amb la nul•la força legal, és molt important. Per primera vegada es pregunta a la gent sobre un tema oficialment “tabú” i també per primera vegada els resultats tindran una gran influència en la política catalana.

Voldria que tothom anés a votar. Es pot votar «si», o «no» o votar en blanc. El que no s’ha de fer és no anar a votar. Encara que sigui per educació: de petits ens ensenyaven que quan algú et fa una pregunta, s’ha de contestar.

dijous, 3 de desembre del 2009

L'enquesta de la UOC


He llegit a l’Avui Digital els resultats de l’enquesta que va fer la Universitat Oberta de Catalunya sobre el futur polític i la independència de Catalunya.

Com totes les enquestes, aquesta està sotmesa a uns marges d’error diguem-ne matemàtics i a uns errors humans, és a dir que els que han contestat potser a l’hora d’anar a votar de manera real canviaran d’opinió o no han contestat als enquestadors el seu pensament autentic. De totes maneres, els resultats són en gran part sorprenents.

Un 83% dels enquestats creuen que Catalunya ha de tenir dret a decidir lliurement i democràticament el seu futur polític. En contra va votar un 15%., El 50,3% dels ciutadans responen que, en cas d’un referèndum sobre la independència de Catalunya, votarien afirmativament. Un 17,8 % votaria «no» i la resta o no votarien o no saben que votar.

Deixo pels especialistes els comentaris sobre els diferents percentatges segons les vegueries, o segons el lloc de naixement de l'enquestat. Segur que se’n poden treure deduccions molt útils, relativitzades dintre de diferents marges d’error.

El més important de l’enquesta, al meu parer, és el 83% que creuen que Catalunya té dret a decidir el seu futur democràticament. Jo visc en un país on la democràcia directa és el nostre pa de cada dia, on podem decidir des petites inversions en els carrers del nostre poble fins a canvis en la Constitució, on som consultats moltes vegades a l’any sobre tots els assumptes polítics, econòmics i socials que cada ciutadà com a individu o com a membre d’un partit o organització pot proposar. De manera que valoro molt aquesta majoria que vol ser consultada, que vol que li demanin la seva opinió.

Confiem que si realment la majoria demana el dret a decidir s’arribi a una consulta vinculant ja que, sigui quin sigui el resultat, s’haurà exercit un dret fonamental de l'individu. No valoro ara el fet de votar «si» o el de votar «no» sinó el dret de ser consultat, d’anar a votar i de votar el que es cregui millor. Molt senzill...i molt dificil.

dimecres, 2 de desembre del 2009

El discutible celibat dels sacerdots


El diumenge dia 29 de novembre, un dels diaris dominicals de més prestigi de Suïssa, el «NZZ am Sonntag» va publicar una entrevista amb el nou president de la Conferencia Episcopal Suïssa, Norbert Brunner.

Preguntat sobre la manca de vocacions sacerdotals, el bisbe Brunner es va declarar defensor de l ‘ordenació sacerdotal de persones casades. Aquesta declaració, que segur comparteixen bastants catòlics practicants, representa una novetat pel fet de sortir de la persona elegida per presidir la Conferencia Episcopal i per tant destinada a propagar el pensament majoritari de l’episcopat suïs.

La maca de vocacions, sobretot als països europeus, contrasta en certa manera amb la situació gairebé contraria en altres parts del món. Però com que la globalització no és factible a nivell sacerdotal (si que ho és per les monges, per exemple), s’han de trobar solucions a casa. Diu el bisbe Brunner que molts dels seus companys a l’episcopat comparteixen les seves idees sobre l’ordenació d’homes casats, i que ell mateix a proposat varies vegades a Roma aquesta possibilitat. Fins ara Roma no ha donat cap resposta.

L’església disposa amb seguretat de gent capaç d’analitzar la situació de les vocacions i trobar una solució compatible amb els principis del catolicisme. Els protestants han sempre acceptat el matrimoni pels pastors i justament a Suïssa, on les dues grans religions cristianes conviuen en harmonia i pau, potser començarà un moviment d’estudi del tema del celibat, sempre que Roma trenqui el silenci i miri l’actitud del bisbe Brunner amb ulls positius.

dimarts, 1 de desembre del 2009

Suïssa: si a les armes


La prohibició de construir nous minarets ha estat la gran noticia de Suïssa després del referèndum del diumenge, amb tant desplegament mediatic que una segona votació ha quedat a l’ombra.

Amb un 68,2% de vots va ser rebutjada una proposta de llei que demanava la prohibició d’exportar material de guerra. Aquesta iniciativa popular va ser presentada (amb la corresponent recollida de signatures) pel “Grup per una Suïssa sense exercit”, junt amb algunes organitzacions religioses, sindicats i amb la simpatia del Partit Socialista.

Els arguments a favor de la prohibició eren de caràcter moral i apel•laven a la neutralitat per demanar una aturada de l’exportació d’armes i altres productes susceptibles de ser emprats en accions de guerra.

Els arguments contra la prohibició reafirmaven la política actual d’exportacions de material de guerra, que només es produeix després d’un estudi a fons del país receptor, que no pot estar implicat directament en cap conflicte. Un segon grup d’arguments, que finalment ha estat el definitiu per arribar al resultat, era la pèrdua de llocs de treball ja que l’industria armamentista produeix un volum de negocis directes i indirectes absolutament impossible d’eliminar de l'estructura industrial del país.

De la mateixa manera que en el cas dels minarets, les emocions han dominat les votacions i la por a un augment de l’atur ha fet que una majoria molt clara votés un «no» a la prohibició d’exportació de material de guerra.

Suïssa no ha conquerit mai cap territori, no ha tingut mai colònies, no ha sofert cap invasió després de Napoleó i manté una política de neutralitat positiva, és a dir que dedica molts esforços i diners a accions diplomàtiques i d’ajut arreu del món. El resultat de la votació sembla anar contra un poble de natura pacifista, però el fantasma de la recessió a fet canviar molts vots per una teòrica seguretat laboral.

Ja sabem que la democràcia no és perfecta però és la millor alternativa ara per ara.

dilluns, 30 de novembre del 2009

Suïssa: no als minarets


Els resultats del referèndum d ‘ahir a Suïssa han sorprès i complicat la posició internacional del país.

Amb un 57,5% de vots, la iniciativa que proposava prohibir la construcció de minarets a Suïssa va guanyar (vegeu al meu post del 12 de novembre).

Durant tota la campanya, tant als diaris com a la televisió o entre converses, el tema minaret va anar en segon o tercer lloc. Per la gent del carrer el fet de prohibir o no els minarets va ser l’excusa per parlar de la por creixent a una islamització del país. L’augment d’immigrants de Turquia, del nord de l’Africa i dels Balcans ha causat molts temors a bona part de la població que veu en aspectes externs (vestimenta, tracte social a les dones, el vel a les escoles...) una pèrdua de la pròpia personalitat i un perill «d’invasió» de certes idees contraries a la tradició històrica.

L’extrema dreta va fer una campanya molt subtil i molt ben finançada. Els partits contraris a la prohibició van confiar massa en uns valors com la tolerància religiosa o la significació arquitectònica i no ideològica dels minarets, i no van fer cap campanya eficaç.

Ara al govern oposat en bloc a la prohibició no li queda més remei que explicar a tot el món musulmà que la prohibició de minarets no va contra cap religió ni cap comunitat, i esperar que l’extremisme no faci sentir la seva veu.

Fins i tot és possible que el Tribunal Europeu d'Estrasburg declari la prohibició com contraria a les llibertats religioses que Suïssa sempre ha defensat. Segurament amb la votació d’ahir, democràtica malgrat tot, no hem arribat al final de l’assumpte dels minarets i em tocarà parlar-ne encara un parell de vegades.

Tal com està el pati, només ens faltava això.

divendres, 27 de novembre del 2009

Dignitat i solidaritat


L’editorial que ahir van publicar una gran part dels diaris catalans és un fet sorprenent i gens habitual. Segurament aquest fet, junt amb la substància de l’editorial, és a dir el binomi Estatut - Tribunal Constitucional, ha provocat reaccions de gran interés.

El text de l’editorial dels diaris es pot llegir amb ulls nets o amb ganes de trobar-hi motius d’enuig. Deixant de banda els atacs barroers, repetitius i mentiders habituals parlats i escrits per l’equip Losantos-Pedro J., la majoria de comentaris crítics a l’editorial parlen de la pressió que s’intenta fer davant el TC.

Si analitzem el comportament del TC en l’assumpte Estatut veurem que la lentitud, la manca aparent de ganes de decidir i tots els enrenous interns han permès fer dubtar de l’eficàcia i fins i tot de la independència que el TC ha de tenir davant del poder polític. De manera que si algun defecte hem de donar a l’editorial és que ha arribat massa tard. Més de tres anys a l’espera d’una decisió és un abús i una vergonya.

Com que potser no teníem prous enemics, l’editorial ens n'ha afegit uns quants de nous. Paciéncia. No em puc estar de recordar un parell de versos de Machado, bon coneixedor de l’Espanya que no ens ha entès mai.

«Esa España inferior que ora y bosteza,
vieja, tahúr, zaragatera y triste;
esa España inferior que ora y embiste,
cuando se digna usar de la cabeza...”

dijous, 26 de novembre del 2009

Savall = Música


La sortida al mercat del segon CD d’Arianna Savall, em permet que avui parlem dels Savall, de la família musical Savall.

Els pares d’Arianna, Jordi Savall i Montserrat Figueras, han assolit a nivell mundial un lloc privilegiat i han fet descobrir a molts melòmans músiques medievals i del barroc poc conegudes. Tots dos van estudiar a Basilea, ciutat on va néixer Arianna, i van exercir molts anys la docència musical al temps que Jordi va fundar el conjunt Hèsperion XXI i posteriorment la Capella Reial de Catalunya i Le Concert des Nations.

Amb Jordi com a virtuós de la viola de gamba i amb el gran recolzament de la veu de la seva esposa Montserrat Figueras, el nom de Catalunya ha estat sempre lligat al matrimoni i continuarà amb els seus fills.

Arianna és arpista clàssica i canta, de manera que de manera sorprenent ha seguit el camí instrumental del pare i vocal de la mare. El recent CD, amb el títol de “Peiwoh” conté diverses cançons composades sobre poemes d’autors diversos, un d’ells «Si tornes» de Marti i Pol. Arianna toca tres tipus d’arpes: la italiana barroca, la gòtica i la celta. Segons ella, aquestes arpes permeten millor la improvisació ja que son més flexibles que les modernes i no tenen pedal. El seu germà Ferran Savall, que és intèrpret de theorbe, un tipus de llaüt, participa de la gravació ja que fa part del conjunt que acompanya a Arianna.

Catalunya ha de sentir una gran satisfacció per tenir entre els seus fills una família com els Savall, que amb una gran modèstia personal, han arribat als primers llocs mundials musicals. Una mica menys de política i una mica més de cultura no ens poden fer cap mal.

dimecres, 25 de novembre del 2009

Les mentides dels polítics


Un dels motius essencials que ha ajudat al „divorci “existent entre la classe política i els denominats electors és la manca de credibilitat. Molt poca gent creu sense restriccions tot el que els polítics diuen o escriuen: la sensació que menteixen, exposen mitges veritats o callen el que saben està arrelada dins de tothom i serà molt difícil que desapareixi.

Naturalment que no sempre es pot anar explicant a tothom els detalls de les estratègies o dels acords mentre es treballa en ells. Tampoc ningú demana una allau d’informacions especialitzades o tècniques que en el fons ajudarien més a confondre que a aclarir.

Però la credibilitat dels polítics està en un punt molt baix, i la culpa és d’ells. Els exemples són tants i tan recents que és impossible fer la llista complerta. Tant se val si els que parlen estan col•locats a l’esquerra o a la dreta del ventall polític; tots ells han aconseguit que la desconfiança i la credibilitat s’imposin a l’hora de jutjar dits i fets.

Segurament no és res de nou, però en moments com els actuals, i en el cas de l ‘Estatut i el TC, tothom recorda les paraules del senyor ZP ( «Recolzaré l’Estatut que surti del Parlament»). Un exemple entre dotzenes o centenars.

És possible que el concepte de mentida, en política, tingui uns altres condicionaments morals que en la vida quotidiana. Si més no, recordem alguns conceptes expressats per gent important:

Ningú menteix tant com després d’una caçera, durant una guerra o abans d’unes eleccions. (Otto von Bismark)
No ser descobert al dir una mentida és igual que dir la veritat. (Aristòtil Onassis)
No menteixi mai deliberadament. Però, sovint, convé ser evasiu. (Margareth Thatcher)

dilluns, 23 de novembre del 2009

A Suïssa manen les dones


Amb l‘elecció avui de les presidències del Parlament i del Senat, i en un parell de dies de la presidència del Govern, Suïssa es trobarà amb tres dones ocupant els tres càrrecs més alts del país.

Pascale Bruderer de 34 anys serà la presidenta del Parlament, Erika Foster, de 65, la del Senat i Doris Leuthard, de 46 anys, serà la Presidenta del Govern de la Confederació per tot l’any vinent.

El fet de que siguin càrrecs rotatius no treu cap mèrit ni cap atenció al fet que per primera vegada a Suïssa (i potser al món) els tres càrrecs de més alta representativitat d’un país siguin entregats per votació a mans de tres dones.

Suïssa va donar el vot federal a les dones el 7 de febrer de l’any 1971, per referèndum (66% a favor i 34% en contra). És per tant un dret molt recent i que va demanar molts anys de lluita.

Una vegada el dret de vot adquirit, les coses van anar endavant amb calma, sense sorolls, sense manifestacions sinó amb feina ben feta. Les dones van anar ocupant càrrecs a nivell municipal, després cantonal i finalment federal amb naturalitat. També les indústries i empreses de serveis van notar l’entrada de dones ocupant posicions importants sense cap trauma ni cap necessitat d’apel•lar a reivindicacions de cap tipus.

Encara no s'ha arribat a la igualtat absoluta entre homes i dones ja que els sous són més d'un 10% inferiors en el cas de les dones, per la mateixa feina. Però la societat ha donat a les dones la possibilitat d’arribar on vulguin amb menys de quaranta anys de dret de vot i això em sembla digne de menció i d’exemple.

dissabte, 21 de novembre del 2009

Propaganda per la independència


La vicepresidenta del govern espanyol, senyora Fernández de la Vega, ha demanat als responsables polítics catalans que s’abstinguin de comentar els treballs del TC sobre l’Estatut.

En unes declaracions que semblarien sortides d’un programa d’humor si el tema no fos tan seriós, la vicepresidenta justifica que quatre dels magistrats de TC no hagin estat rellevats malgrat que fa dos anys que han esgotat mandat amb l’argument que «la renovació es troba al Senat». Reclama la vicepresidenta silenci als polítics catalans perquè «el que toca és que els que tenim responsabilitats polítiques no interferim».

Si després de més de tres anys el TC encara no ha dictat sentencia, ni s’ha renovat com cal per llei, no pot pretendre la senyora vicepresidenta que tothom es quedi mut. I com que les sospites d’intervenció del govern sobre el TC no han estat esborrades pels fets, demanar silenci és un despropòsit.

Amb actituds com les del TC i amb declaracions com les de la senyora Fernández de la Vega el nombre d'impacients augmenta i també el dels que ja n’estan tips de les actituds que arriben de Madrid i s’apunten a la independència que és justament l’efecte contrari del que el govern central diu defensar.

Aquí no es tracta d’independència o no, sinó de l’eficàcia d’un tribunal i d’un sistema de govern que fins ara no ha demostrat altre cosa que haver malgastat lo positiu rebut del govern Aznar i no haver sabut crear res de nou, ni disposar d’idees per sortir del forat on es troba l’economia i per tant el món laboral.

divendres, 20 de novembre del 2009

Les veus del Jaume Cabré


He vist la minisèrie televisiva basada en la novel•la "Les veus del Pamano" de Jaume Cabré. Abans havia llegit el llibre i fins i tot escoltat una traducció a l’alemany que s’ha publicat com a àlbum amb 6 CD’s.

Jaume Cabré no és cap desconegut en els ambients literaris de llengua alemanya, com és el meu a Suïssa. L’any 2007, l’any de la Fira del llibre de Frankfurt amb presència catalana, va publicar-se a Alemanya «Les veus del Pamano» (Die Stimmen des Flusses) en una excel•lent traducció de Kirsten Brandt, traductora també de la recent publicada novel•la «Senyoria», que en alemany ha conservat el títol i que justament avui es presenta a Hannover dins d’un acte cultural seguit d’una lectura.

Cabre no és l’únic autor actual català conegut, admirat i llegit a l’estranger. La seva qualitat ha fet que el publiqués l’editorial Suhrkamp, una de les de més prestigi a Alemanya cosa que sens dubte permetrà que l’obra de Cabré encara no traduïda, arribi aviat als lectors en alemany.

Amb Cabré, el nom de Catalunya tindrà més projecció exterior ja que com tantes vegades he dit, el camí de la cultura és l’únic que ens permetrà donar a conèixer la nostra personalitat, amb defectes i virtuts, de manera que més endavant la política trobi un terreny millor per conrear els fruits que tots desitgem pel nostre país.

dijous, 19 de novembre del 2009

Autonomia per l'aeroport del Prat


El nostre aeroport més important necessita amb tota urgència d’un canvi d’estructures o va camí de convertir-se en un aeroport de tercera categoria malgrat la nova terminal.

No cal explicar els detalls a tots els que són o han estat passatgers del Prat: manca de connexió amb el metro, deficient connexió amb el tren i l’estació de Sants, inacceptable „llançadora “entre les dues terminals amb grans pèrdues de temps i moltes altres deficiències que fan tremolar als viatgers habituals.

La desolació de la terminal „vella “ara que han inaugurat la nova, amb la majoria de botigues tancades, amb un enorme espai d’entrada totalment buit i on el cavall de l’escultor Botero sembla fins i tot prim no dona la millor sensació a tot estranger que arriba o surt.

És clar, dirà algú, és el terminal de les companyies de baix cost. Doncs no. Les dites companyies de baix cost han tractar l’aeroport del Prat molt millor que l’estatal Iberia, i el gran nombre de vols i de passatgers que arriben a Barcelona per Easy Jet o Air Berlin, per donar només dos noms, mereixen tot el respecte.

Ara diuen que Ryanair vol també arribar a Barcelona. Atenció!. Ryanair deixarà a finals d’any de volar a l’aeroport de Basilea perquè demanava privilegis amb les tarifes d’ús de l’aeroport i unes condicions a la baixa que la direcció de l’aeroport de Basilea no va acceptar.

L’única sortida viable per l’aeroport del Prat és l’autonomia total, desfer-se d'AENA i gestionar-ho tot de manera conseqüent i directa amb les companyies i no deixar-se arraconar com fins ara per privilegiar l’aeroport de Madrid.

Potser si comencem amb el Prat podrem demostrar que l’autogestió la podem portar a altres àmbits molt més importants, ens traurem molta pols del damunt i anirem ensenyant la imatge que realment tenim.

dimarts, 17 de novembre del 2009

¿És l'Estat una empresa?


Imagineu-vos una empresa gran, molt gran, amb un ample equip directiu. Al capdavant de l’empresa, col•locat per raons familiars, s’hi troba un senyor que no ha necessitat demostrar cap qualitat per arribar on és.

El capdavanter no té cap funció especial excepte la de fer un tomb per l’empresa un parell de dies cada mes i assistir a les recepcions quan visita l’empresa algun client de casa o de fora.

No cal dir que el sou del capdavanter és generós i la majoria de despeses van a càrrec de l’empresa. Per contracte, el capdavanter signa tots els papers importants però ho fa per pura formalitat ja que ni necessita conèixer el que signa, ni té cap opinió ni cap responsabilitat. A més a més, un contracte “blindat” li garanteix dispensa si comet algun acte del que en podríem dir “penats per la llei”. Per cert, el seu càrrec està previst que quedi dins de la família, de manera que es converteix “de facto” en vitalici.

Tothom estarà d’acord que una tal empresa no és viable, que no pot durar quatre dies sota aquestes condicions i que s’imposa una revisió total de les estructures i els contractes per no seguir amb un esquema injust i caduc.

L’article 56.3 de la Constitució espanyola diu literalment: "La persona del rey es inviolable y no está sujeta a responsabilidad" i l’article 64.2 defineix que «de los actos del Rey serán responsables las personas que los refrenden", Comentant l’article 62, els lletrats constitucionals diuen que «el Rey no tiene ninguna función de defensa del buen orden constitucional; su actuación es debida y obligatoria, por eso hemos llamado a estas funciones "funciones-deber".

dilluns, 16 de novembre del 2009

Un exemple d'integració


Ahir, la selecció de futbol U-17 de Suïssa va guanyar el Campionat del Món celebrat a Nigèria. Espanya va quedar tercera.

La noticia no tindrà, fora de Suïssa, cap posició privilegiada ni als diaris esportius ni als generals, i és una llàstima. Alguns dels nois que han quedat campions mundials seran els professionals de primers equips suïssos i europeus abans de tres o quatre anys. I han guanyat de manera brillant jugant contra Mèxic (2-0), el Japó (4-3), Brasil (1-0), Alemanya (4-3), Itàlia (2-1), Colòmbia (4--0) i la final contra Nigèria (1-0). De manera que han guanyat a algunes de les seleccions de països molt forts tan geogràfica com futbolísticament.

La petita Suïssa ha presentat un equip que és un reflex de l’estructura demogràfica del país: dels 21 seleccionats “només” 7 són suïssos de varies generacions; tots els altres són nacionalitzats amb pares originaris de Portugal, Espanya, Tailàndia, Albània, Kosovo, Bòsnia-Herzegovina, Croàcia, Tunísia, Sèrbia, Ghana, Congo i Itàlia.

Aquesta nova generació de suïssos, i la “segona generació” d’italians, espanyols, portuguesos i altres nacionalitats arribats els anys 60-70 fan part del present i del futur del país i demostren els resultats de l’esforç d’integració, tan per part d’ells com per part de les autoritats i institucions.

No tot és fàcil però molta gent està treballant perquè l’harmonia presideixi la vida diària de tots, respectant orígens, cultures i religions.

Felicitats campions, felicitats Xhaka, Mijatovic, Kasami, Ben Khalifa i tota la resta de l’equip.

dissabte, 14 de novembre del 2009

Benvolgut Joan Laporta...


Vostè, com tot ciutadà, té tot el dret a aspirar a un càrrec públic. Les seves darreres declaracions amb l’explicita alternativa «líder» o «màrtir» m’han impulsat a dirigir-me a vostè fora dels comentaris de la premsa internet, sovint massa despectius i mancats d’educació.

Si jo vull presentar-me a un càrrec necessito tenir qualitats i qualificacions, però també diners, un partit o plataforma que m’envolti i una certa popularitat. Per tant, fora de quatre amics i un parell de distrets, a mi no em votaria ningú si tingués la insensatesa d’intentar-ho.

Vostè disposa, apart de qualificacions i qualitats, d’una tribuna permanent que és la presidència del FCBarcelona. Encara no ha decidit a quin partit o moviment s’ajuntarà donant el cas, però de mica en mica va ensenyant el fons del seu pensament polític. Diners en té i/o en trobarà i la popularitat que els bons resultats esportius dels jugadors li han donat, no cal ni discutir-la.

De totes maneres sembla que vostè aspira a un càrrec alt, és a dir alcalde de Barcelona com a mínim o President de la Generalitat com a màxim. I aquí ja no estic tant d’acord amb alguns mitjans de comunicació sobre el fet que vostè tingui possibilitats efectives.

El seu període de president del Barça ha estat molt irregular: no han mancat assumptes foscos, la llista d'alts càrrecs de la junta directiva que han marxat és molt llarga, ha fitxat per molts diners a jugadors que no han rendit, i no m’agrada que es tregui els pantalons a l’aeroport. No vull ara treure tots els drapets de la seva presidència al sol però certes actituds de vostè com a president del Barça no les voldria d’un alcalde o d’un honorable president. I vostè segur que ja m’entén.

Pensi que part de la seva positiva popularitat l’ha rebut per la bona feina del Pep Guardiola i els jugadors. De manera que si a mi em pregunten quin estil de persona voldria en política, jo triaria el Pep i no vostè.

És clar que el Pep és de Santpedor i jo de Manresa, de manera que no sóc massa neutral.

Bona sort a l’hora de decidir si entra o no al món de la política. De moment, desitjo que el Barça jugui bé i que guanyi tots els trofeus que pugui.

Molt cordialment...

divendres, 13 de novembre del 2009

Aznar, ¿president de l'UE?


Home, espero que no. L'UE disposa de polítics amb millors qualificacions que l’amic de Bush pel nou càrrec de president de l'UE que es decidirà la setmana vinent, i que no cal confondre amb la presidència rotativa que Espanya assumirà l'1 de gener del 2010.

La publicació americana FP (Foering Policy) de novembre ha presentat una llista de candidats a la presidència basats en els 6 criteris que el càrrec exigeix i que són:
ha de ser avorrit, de centre-dreta, d’un país usuari de l’Euro, d’un país petit (és a dir ni francès, ni alemany ni britànic), ha de parlar francès i ha d’haver estat contra la invasió americana de l’Iraq.

El volen avorrit perquè la política de Brussel•les és avorrida, ha de ser del centre-dreta perquè de moment és la posició política amb més països dins de l'UE i ha de parlar francès per afalagar a la «grande nation».

De la llista de 11 polítics, dos d’ells són espanyols: Aznar i Felipe González. Ambdós, però, no acompleixen els 6 criteris. Aznar obté 5 punts ja que li manca el rebuig a la guerra de l’Iraq, encara que tinc els meus dubtes sobre el seu domini del francès. Felipe no és considerat avorrit ni és de centre-dreta de manera que obté 4 punts.

L’únic candidat amb 6 punts és el primer ministre de Luxemburg, Jean-Claude Jucker. Amb independència de la llista de FP, crec honestament que és un home molt preparat i molt estimat arreu d’Europa de manera que segurament serà el primer President de l'UE. I ens estalviarem una nova presència a la primera fila del senyor Aznar i fins i tot del políticament «pansit» Felipe.

dijous, 12 de novembre del 2009

Polèmica i religió


Dos temes amb una forta càrrega emocional per tocar la religió acaparen l’atenció de tot Suïssa.

D’una part l’assumpte dels minarets que ja vaig comentar el 8 de febrer del 2008 i l’onze de gener d’enguany. Finalment el dia 29 de novembre anirem a votar per aprovar o rebutjar la iniciativa popular que demana la prohibició de construir minarets en tot el territori suïs i que demana que la prohibició sigui integrada al text de la constitució.

És un tema bastant delicat i els arguments d’uns i d’altres demostren que les emocions lligades a la religió, que és com dir en part a la tradició, provoquen rebutjos o adhesions amb una força poc coneguda en aquests indrets.

Per a uns, un minaret és un símbol de força i com que l’Alcorà no parla dels minarets encara amb més motiu s’han de prohibir per no donar ocasió a manifestacions diferents de les que la mesquita, com a lloc d’oració, ofereix.

Els oposats a la prohibició parlen de la llibertat religiosa i de la tolerància que Suïssa té i demostra envers altres cultures i religions, i que un minaret, com a tal, només està sotmès a les lleis que legislen sobre la construcció d’immobles (alçada, distància amb els edificis veïns, ombres etc.).

Els partits més a la dreta són els que han organitzat la recollida de signatures que ha portat a la votació a nivell nacional del dia 29. Tant les autoritats de l’església catòlica com de les esglésies reformades han mantingut un to bastant baix, encara que no han recolzat la prohibició.

El segon tema, que tractaré amb més extensió separadament és el fet d’eliminar de les aules els crucifix, allà on encara estan presents. També aquí la polèmica ultrapassa el fet estricte i els arguments a favor o en contra barregen sentiments religiosos amb tradició, tolerància amb identitat.

Em tornaré a repetir, però sempre que les coses del cel es barregen amb les de la terra, la pau i la convivència pateixen.

(L'il.lustració és el cartell dels favorables a la prohibició dels minarets)

dimecres, 11 de novembre del 2009

Afers exteriors


Demà dijous 12 el programa de TV3 „Afers exteriors “estarà dedicat a Suïssa i el dijous següent dia 19 s’emitirà una segona part.

Ara fa un any vaig tenir una entrevista a Suïssa amb un dels responsables del guió del programa, el Francesc Orteu, filòsof i guionista, conegut per ser un dels “pares” de les Tres bessones i per les seves publicacions. Com a resultat de la nostra trobada, la productora del programa va contactar-me a la primavera d'enguany per tal que participés en la filmació.

Fet i dit. Els dies 1 i 2 de maig vaig trobar-me amb l’equip del Miquel Calçada i varem enregistrar un parell d’intervencions meves, concretament al Palau de les Nacions (ONU) a Ginebra i en diversos llocs de la capital Berna.

Jo no conec el resultat final dels dos programes, i ignoro si hi sortiré un minut o cinc o cap.Com és natural, de tot el material enregistrar en les diverses entrevistes a catalans de Suïssa només se’n pot aprofitar una part ja que tant el guió com el temps d’emissió imposen la seva llei.

De totes maneres, suposo que si no és el primer dia almenys al segon trauré el cap pels televisors de moltes cases. No és important el que jo surti o el que jo digui. Important és el programa, fet per gent altament professional i que treballa amb una naturalitat que permet a l’espectador entrar sense dificultats dins dels temes del guió.

Personalment les hores passades amb l’equip d’ «Afers Exteriors» van ser molt plenes de vivències i, perquè no dir-ho, em van fer sentir per unes hores una mica important.

dimarts, 10 de novembre del 2009

L'ocell del CERN


La noticia, publicada discretament, ens dóna una lliçó d’humilitat i una advertència davant la prepotència de la ciència.

Recordem que a Ginebra es troba la seu del CERN (Centre Europeu de Recerca Nuclear), capdavanter en investigació nuclear i on treballen científics de molts paísos.

Una de les peces més importants del CERN és l’accelerador de partícules, el més gran del món. El dia 3, avui fa una setmana, un ocell que viu als voltants del CERN va trobar un tros de pa, exactament de baguette i, com els instints i la gana manen, el va agafar amb el bec i va arrencar el vol.

Malauradament, el tros de pa era massa gros i l’ocell el va perdre en plena volada. El tros de baguette, en el seu camí de baixada va provocar un curtcircuit en un instal•lació exterior al CERN però que alimentava l’accelerador de partícules i també el sistema de refrigeració.

El CERN informa que l’accelerador tornarà a funcionar a mitjans de Novembre, de manera que el tros de pa ha deixat l’estri fora de servei una bona dotzena de dies.

Som molt llestos, dominem moltes tecnologies, fins i tot estem a punt de descobrir com va començar tot. I arriba un ocell amb gana, i per un tros de pa massa gros, un centenar de científics es queden dues setmanes sense possibilitats de treballar.

El meu agraïment a l’ocell que ens ha fet tocar de peus a terra.

dilluns, 9 de novembre del 2009

El Mur de Berlín i Cruyff


La noticia que avui obrirà els diaris escrits i televisius del món és el vintè aniversari de la caiguda del mur de Berlín. És sens dubte un fet històric que tots poguérem viure de manera directa i que va iniciar una redefinició d'Europa, va acabar amb l'anomenada «guerra freda» i va integrar antics enemics dins d’una estructura democràtica europea. Ens hem d’alegrar de l’aniversari i recordar que tota conquesta demana un esforç per no repetir errors i no fer possible el tornar enrere.

Malgrat la importància històrica de l’aniversari de la caiguda del Mur, demà és un altre dia i el mateix espai serà dedicat a la presentació d’avui de Johan Cruyff com a seleccionador de futbol de Catalunya. La popularitat mundial de Cruyff permetrà que la noticia surti a tots els diaris, esportius o no, i que indirectament la gent s’assabenti que a Catalunya hi ha una selecció de futbol encara que no participi a cap competició. L’efecte propagandístic del nomenament de Cruyff és segur, però durarà poc. Ni la Selecció Catalana tindrà reconeixement internacional, ni serà més fàcil jugar partits amb equips d’alt nivell ni la Federació Catalana tindrà el mateix tracte que la d'Escòcia o el País de Gales, per donar dos exemples de nacions sense estat.

Cruyff és un bon exemple de jugador i fins i tot d’entrenador. No és massa bon exemple d’integració a Catalunya però ara no es tracta “d’aixafar la guitarra” en un dia on es parlarà de Catalunya encara que sigui per persona interposada.

El futbol serveix d’esbarjo i de distracció. Per exemple per no tocar l’assumpte dels quinze càrrecs públics de la senyora Hernández de Montilla o els tants i tants tripijocs i martingales que cada dia surten a la llum i que incomoden a tots els que manen i a tots els que voldrien manar.

dissabte, 7 de novembre del 2009

Capgirar l'ordre


Estic a punt de tornar a la normalitat, després d'uns dies presidits per un intens contacte familiar.

Normalitat no vol dir de cap manera rutina, ni „laisser faire, laissez passer“ com diuen els francesos. Els pocs dies que he passat a Catalunya m'han permès de retrobar familiars i amics que la distància m'obliga a no veure tan sovint com jo voldria.

I he passejat pels carrers de la meva infància, i he reconstruït mentalment les botigues que ja fa temps que van tancar i que eren „les meves “, i m'he alegrat de certs progressos urbans i m'he entristit amb molts nyaps evitables. I també m'he sorprès pel grau de descuit i de brutícia que he trobat pràcticament arreu.

No estic jutjant a ningú, ni pretenc ara fer el llepafils, ni predicar que a Suïssa tot és millor perquè no és cert. Peró és evident que a Catalunya, concretament a Manresa, he vist una degradació en augment. I no podem simplificar i donar les culpes a l'evident immigració vinguda d'altres indrets i col•locada esencialment en llocs marginals de la ciutat.

Si les voreres i els carrers estan perillosament trencats un mes, dos mesos o tres mesos no cal anar a buscar la culpa ni al Marroc ni a Romania. Si l'estació de la RENFE del tren a Barcelona fa pena i fins i tot fàstic no cal anar molt lluny per trobar els responsables.

No m'interessa ara saber quin partit mana a la meva ciutat, ni quins equipaments depenen de quin ministeri o de quin conseller. El conjunt va enrere i ni la ciutat ni els seus habitants s'ho mereixen.

S'imposa un canvi, a Manresa i arreu dels nostres pobles. El poder s'ha d'invertir, i aquí si que puc posar en certa manera Suïssa d'exemple. A Suïssa el poder comença en l'individu, continua pel municipi, després pel cantó i finalment i entra l'estat. A Catalunya (i a Espanya) és exactament el contrari: mana l'estat, que dona un cert poder a l'autonomia regional que potser també repartirà alguna engruna de decisió als municipis i finalment, molt de tant en tant, el ciutadà podrà donar la seva opinió.

Capgirem l'ordre. No proposo cap revolució en el sentit violent del terme sinó una revolució de pensament, de prioritats. Pot ser una cosa important a l'hora d'avaluar les diverses propostes i consultes sobre el futur de Catalunya que aviat ens arribaran.

dilluns, 2 de novembre del 2009

La mort imprevista


La mort d'un familiar molt proper ha fet que els meus hàbits, entre ells aquest blog, no tinguin la mateixa prioritat i regularitat que m'havia acostumat a donar-hi.

La mort, aquesta senyora que es presenta sempre a deshora, i fins i tot de sorpresa encara que se l'esperi, ens recorda de tant en tant que el nostre camí és finit i algunes vegades fins i tot curt.

Tothom a sofert la mort d'un esser estimat, diria que fins i tot és un fet rutinari que succeeix milers de vegades cada dia arreu del món. Peró quan toca molt a prop sempre sorprèn, entristeix i fa pensar.

Aviat ens retrobarem com sempre i parlarem d'uns i d'altres, de les coses que es fan malament, de les que es podrien fer millor i de les bones. Parlarem de projectes, d'art i fins i tot podrem discrepar més en la forma que en el fons. Tot aixó tornarà aviat; ara necessito un petit recés. Records a tots els pacients lectors.

divendres, 30 d’octubre del 2009

Façanes que enganyen


Una noticia local de Manresa pot servir com a imatge de la situació política de Catalunya.

Un dels edificis més representatius del modernisme manresà, la casa Torrens coneguda con a ca la Buressa està en perill. És un dels més coneguts i fotografiats de la ciutat amb una imponent façana que li atorga un aire senyorial i aparentment sòlid.

Aquesta façana, que sembla construïda amb carreus de pedra no és més que una imitació ja que tot l’aspecte petri no és res més que un arrebossat. Ara, amb el pas del temps les esquerdes han fet filtracions i ja han caigut uns 200 quilos de material, de manera que s’imposen uns treballs urgents per evitar accidents i per mantenir l’edifici amb un aspecte adient a la seva situació i al seu llegat modernista.

Metafòricament, sembla a a Catalunya les coses no estan millor que a ca la Buressa. Les aparent façanes netes i polides i fins i tot solides, mostren esquerdes i la gent comença a donar-se que potser no tot era com aparentava, i que alguna pedra solida no era res més que un arrebossat, com a Manresa.

La intervenció és urgent i no per una qüestió de prestigi sinó per no acabar amb les poques esperances dels pocs que encara creuen (creiem) que es pot fer política neta.

dimecres, 28 d’octubre del 2009

Renovació i aire fresc


És perillós reaccionar amb el cap calent i no és just generalitzar ni els mèrits ni les faltes.

La situació actual del món polític i social a Catalunya (per no parlar d’Espanya i d’altres indrets) demostra que la realitat i les aparences sempre han anat per camins diferents.

No cal ara fer la llista d'il•legalitats fetes o permeses per membres d’aquest o de l’altre partit. Com que les febleses són humanes, trobem errors i fins i tot delictes tan si mirem a la dreta com a l’esquerra.

Els delictes financers sempre s’han mirat amb una certa tolerància, com si fossin «delictes de cavallers». L’home del carrer parla dels tripijocs i les martingales d’alt nivell no diré que amb complicitat però si amb la seguretat del que sempre ha sabut de la seva existència, i per tant no experimenta massa sorpresa.

Una societat on qui més qui menys ha cobrat “en negre” algun sou o algun servei, on la majoria han fet pagaments sense rebut o han cobrat sense fer papers, on les companyies disposen de la «caixa B» omplerta amb diners no declarats i disposada a ser buidada de la mateixa manera, amb una societat acostumada a tot això és molt difícil trobar àngels que aixequin l’espasa i tanquin l’entrada al paradís.

És el moment d’obrir les finestres i les portes: les finestres perquè entri aire fresc i les portes perquè surtin tots els que han aprofitat els silencis i les complicitats per fer el seu “agost”. S’imposa una renovació sense complexes ja que altrament només fem que donar arguments als nostres enemics, que són molts i no gaire millor que nosaltres.