dijous, 29 de gener del 2009

Catalunya mirada de lluny : 3. La llengua



La llengua, per a tots els pobles i sobretot els petits és fonamental per no perdre l’identitat. A Catalunya les diverses circumstàncies històriques han tractat de manera molt diferent la llengua, el seu ensenyament i el seu arrelament.

El català és encara viu perquè és una llengua del poble, i el poble fins i tot en moments històrics no tenia opcions com a entitat, l’ha conservada i ha permès que hagi arribat fins avui malgrat les dificultats. La prepotència del castellà, imposat per raons polítiques i sense necessitat perquè els catalans no han rebutjat mai el fet de parlar dues llengües, ha fet perillar el català com a llengua primera de Catalunya. Un part de l’emigració, amb poques possibilitats o poca voluntat d’assimilar la llengua del país, ajuda a que el català s’empobreixi, es castellanitzi i, si no es prenen mesures contundents, esdevingui minoritari a casa nostra.

A la denominada Suïssa alemanya, que és allà on visc, parlem el dialecte suïss-alemany, que prové de l’alemany parlat a l’edat mitjana. Degut a les característiques geogràfiques i al llarg aïllament entre les valls, el dialecte es va anar desenvolupant amb diferències de vegades molt notables d’una regió a l’altre. Entre nosaltres ens entenem perfectament, però el dialecte que es parla a Berna és molt diferent d’accent i de vocabulari que el que es parla a Basilea o a Zuric.

Com que no existeix gramàtica es manté talment com a dialecte transmès només oralment de generació en generació i de família a família. A l’hora d’escriure, tenim de fer-ho amb l’idioma alemany oficial. Amb el veïnatge de Alemanya i Àustria, Suïssa tenia totes les possibilitats de perdre el seu dialecte i passar a parlar l’alemany oficial. Un fenomen curiós i alhora instructiu ja que ens demostra que el fet de parlar una llengua és bàsic perquè es mantingui i no desapareixi.

Una cosa és certa : per sentir-se integrat totalment l’emigrant ha de parlar l’alemany i sobretot el dialecte. Qui no entén i sobretot no parla el dialecte, no acaba de fer part del país, encara que ningú mai el discriminarà per això. És més una qüestió de sensibilitat , i el suïs agraeix que el de fora, quan porta un cert temps a Suïssa, parli el dialecte encara que cometi errors. A Catalunya també s’aprecia la voluntat d’entendre i de parlar el català amb molt més motiu per el fet de que és un idioma, que es pot estudiar i llegir, cosa que no és el cas amb el dialecte oral de Suïssa.

El problema, a Catalunya, és donar prioritat al català sense que la resta de Espanya se’ns tiri al damunt amb acusacions de racisme, injustícia i insolidaritat. Quin dia entendran que en qüestions de cultura sumar és enfortir-se?

dimecres, 28 de gener del 2009

Catalunya mirada de lluny : 2. Treball i diners



En el Cant VIII del Paradís, el Dant escriu un hendecasíl•lab moltes vegades mal formulat: “l’avara povertà di Catalogna”. Cal dir que aquesta “Catalogna” del Dant és Sicília, dominada pels reis de la Corona d’Aragó, i no la Catalunya peninsular. També s’ha de recordar que a la Divina Comèdia el poeta fa sortir dotzenes de vegades el concepte d’avarícia que ell assimila o lliga amb la riquesa, de manera que la lectura s’ha de fer vista dins d’un context històric i no actual.

Malgrat això, se’ns ha penjat la llufa de ser “pesseters” i no hi ha manera de que els de fora facin un mínim esforç per entendre’ns. Sempre hem donat més del que rebem, però sembla que als de fora els convé ignorar-ho mentre tinguem una autopista de sortida i un camí veïnal d’entrada.

Els catalans, al néixer, quasi sempre tenen un familiar que els hi obre una llibreta d’estalvis. El sentit del treball és molt arrelat i malgrat una ample tolerància per les debilitats humanes, el català no accepta la ganduleria. Tampoc el suïs.

Ser d’esperit treballador és una virtut, tenir feina una fita i el diner és la justa correspondència a l’esforç. Com a Suïssa. He arribat a llegir que el català manté un esperit calvinista ja que considera lícita la riquesa que s’obté lícitament. Calví era suïs.

L’industrialització va arribar en moments i circumstàncies similars a Catalunya i a Suïssa. El tèxtil ha estat per ambdós països una gran força laboral i cap dels dos ha oblidar l’importància del camp i la ramaderia.

Sense arribar al nivell bancari suïs, Catalunya ha tingut sempre una estructura financera d’acord amb la riquesa generada per el treball i les Caixes de Pensions i Estalvis creades arreu del país en donen bona prova.

En el tema del diners, no hem rebut mai per part dels politics espanyols la més mínima comprensió. Si els andalusos o els extremenys demanen més diners de l’estat, estan en el seu dret. Si ho demanem els catalans ens titllen de “ploramiques” i de insolidaris, malgrat que només demanem el que és de justícia, legislat i aprovat.

Dues característiques igualen suïssos i catalans : ningú critica els rics si treballen molt i presumeixen poc, i parlar de diners és poc elegant i més aviat demostra poca educació.

dimarts, 27 de gener del 2009

Catalunya mirada de lluny : 1. Som i serem


El suggeriment d’uns amics m’ha animat a dedicar una sèrie de posts a Catalunya, les seves coses i la seva gent, amb una visió condicionada per la distància i naturalment per les meves limitacions.

La meva vida, repartida entre 26 anys a Catalunya (Manresa i Barcelona essencialment) i 40 anys a Suïssa em permet observar certs fets i actituds amb una òptica llunyana, no necessariament infalible però si complementària. És, si es vol, com contemplar un paisatge amb una llum diferent : l’impressió canvia.

Suïssa i Catalunya tenen coses en comú : una superfície geogràfica i una població similars, una necessitat com a països petits d’anar sempre explicant-se perquè se’ls entengui, una tradició de treball molt arrelada, una complementació natural entre el camp i l’industria. A Suïssa, com a Catalunya, l’hi han tocat com a veïns dues potències europees tradicionalment colonialistes i se’n ha sortit.

I per aixó compartim un orgull de ser el que som. No un orgull petulant, arrogant, ans el contrari : tant Suïssa com Catalunya rebutgen els crits, el soroll i la violència per explicar el que són i per reivindicar els seus drets malgrat les pressions que han rebut i encara reben amb el propòsit d’ „aigualir“ la seva personalitat.

Per això ens assemblem, dins la diversitat, cosa que explica que els catalans ens trobem còmodes vivint a Suïssa i que el Suïssos tinguin una bona disposició a entendre’ns i compartir moltes de les nostres inquietuds i esperances.

Ja he explicat alguna vegada que en l’idioma alemany, que parlem allà on visc, tenim dues paraules per traduir el mot Pàtria : Vaterland i Heimat.

Vaterland, amb l’arrel Vater és a dir pare al igual que pàtria; per tant vol dir literalment Terra dels pares ( o avantpassats).
Heimat prové de Heim que vol dir llar, casa; el significat és el de lloc on tinc la llar. És molt subtil diferenciar els dos conceptes que en la pràctica són equivalents. Però a mi em serveixen per definir el meu sentiment per Catalunya (Vaterland) i Suïssa (Heimat) i cap d’ells exclou l’altre.

No diem que som i serem?.



(L’il•lustració és l’escut de Casa Nostra de Suïssa, l’entitat catalana que agrupa la gent de parla catalana a Suïssa).

dilluns, 26 de gener del 2009

Una veu sensata : Heiner Geissler



Davant de les opinions, acusacions i demostracions d’incompetència que l’actual situació financera mundial ens fa arribar dia a dia, és molt reconfortant escoltar la veu d’una de les persones amb criteri i sense voluntat ni necessitat d’erigir-se en el salvador ni en el „ja ho havia dit“ del món financer.

Es tracta del intel•lectual alemany Heiner Geissler, de 78 anys. Després de passar quatre anys en un seminari dels jesuïtes, va doctorar-se com a jurista, fou cinc anys ministre del govern Kohl i 12 anys Secretari General del partit CDU. Va „trencar peres“ amb Kohl i es va dedicar a escriure llibres i a col•laborar amb la televisió i la premsa. El diari „Sonntag.CH“ d’ahir diumenge porta una entrevista que poden llegir els que sàpiguen l’alemany sota www.sonntagonline.ch i que pels altres resumiré en unes poques frases.

Preguntat sobre els motius de la crisi actual diu : „ Era una qüestió de temps : l’any 1980 el Producte Intern Brut mundial era de 12 bilions de dòlars, aproximadament la mateixa suma que les inversions de capital. Avui, les inversions són de 150 bilions de dòlars i el PBI 54 bilions. De manera que les inversions han augmentat a molta velocitat en comparació a la creació de valors, i la caiguda era cosa cantada“.

„ Al capitalisme actual l’hi manca fonament ètic, i sense aquest fonament no funciona ni el capitalisme ni el comunisme…El capital, en si, no és res de dolent, al contrari. Però el capital ha d’estar al servei dels homes i no dominar els homes“.

„ Als anys 70 i 80, dels tres valors llibertat, igualtat i solidaritat, la llibertat estava en perill degut al totalitarisme soviètic. Avui és la solidaritat que està en perill. La solidaritat entre joves i vells, entre pobres i rics, entre nacionals i estrangers, entre països industrialitzats i països en desenvolupament. Aquesta solidaritat està en perill per culpa d’un capitalisme dominant. Fa trenta anys demanàvem „Llibertat en lloc de socialisme“. Ara hem de dir „Solidaritat en lloc de capitalisme“.

„Quant un obrer alemany de la Opel, després de 30 anys de treball és acomiadat perquè un manager de la General Motors a Detroit ha comés errors , aquest obrer és tractat a Alemanya com si fos ell el responsable del seu atur. A Alemanya tenim avui 12 milions de persones en situació precària i obrim menjadors on reparteixen sopes, com a l’edat mitjana. I ho acceptem com a natural!“.

Crec que no cal afegir-hi res.

diumenge, 25 de gener del 2009

Sentència humanitària



Que Suïssa es dedica amb molta discreció i eficiència a activitats humanitàries arreu del món és de tothom conegut a partir de la fundació de la Creu Roja pel suïs Henri Dunant l’any 1863.

Aquesta vocació no ha parat des la primera guerra mundial, i tant al Irak com a Afganistan com a Gasa la Creu Roja i amb ella molts suïssos estan fent una gran obra, per damunt de posicions politiques o religioses.

Les corrents emigratòries, darrerament també les de exiliats, han incidit amb molta força dins de Suïssa fins a un punt on s’arriba al límit entre la voluntat d’ajudar i les possibilitats físiques i fins i tot econòmiques.

La petita població de Mettmenstetten al cantó de Zuric, amb uns 4000 habitants i un 10% de població de nacionalitat estrangera, va rebre com a refugiats el 2002 una ciutadana angolesa amb la seva mare. La noia te una discapacitat mental, de manera que viu en una residència per discapacitats on també exercita un treball com a part de la teràpia. Les despeses d’ella i la seva mare estan a càrrec del estament estatal per els refugiats.

L’any 2006 la noia angolana va demanar la nacionalitat suïssa. Segons la lleis, primer s’ha de tenir l’acord d’un municipi, desprès del cantó i finalment l’Estat dona el seu acord. És el sistema federal , amb el poder de baix a dalt.

El govern municipal de Mettmenstetten va negar la nacionalitat, en el fons perquè van adonar-se que si la noia era ciutadana suïssa, l’ajuntament estava obligat a fer-se càrrec d’ella donat la seva discapacitat, ja que deixaria de ser una refugiada.

Amb l’ajut d’algunes institucions, la negativa es va portar davant del tribunal superior de Suïssa, amb seu a Lausanna, que és la màxima instància. El tribunal diu que no es pot discriminar un discapacitat i per tant la resolució obliga a Mettmenstetten a nacionalitzar la noia i a pagar les despeses de la seva incapacitat, junt amb les que origina la seva mare (total uns 60.000 € l’any), que no pot de cap manera ser expulsada de Suïssa per raons humanitàries i manté el seu status de refugiada.

Una mesura dura per la petita població de Mettmenstetten però que manté el bon prestigi humanitari de Suïssa. Petites lliçons que rebem gota a gota.

dissabte, 24 de gener del 2009

El Bus Ateu



La campanya denominada "Bus Ateu" ha servit per que es publiquessin molts comentaris a tots els mitjans de comunicació, tant favorables com contraris.

Ja sé que estic caminant sobre un terreny bellugadís però és un tema aquest de l’existència de Déu, del que ningú és aliè perquè des que l’home és home les preguntes sobre l’origen i el final de la vida han ocupat i preocupat, sense que fins ara hi hagi una resposta definitiva, vàlida i convincent per a tothom perquè tota resposta demana una bona dosi de fe, que és una virtut, ai!, en clara decadència.

Si com diu el cartell dels autobusos “probablement Déu no existeix”, en lloc de donar-nos una resposta o una solució, encara ens ho complica més tot. El “probablement” ja denota una manca de convicció total en la no-existència de Déu. O potser s’ha formulat així perquè no poden demostrar que no existeix i per tant, sembrant el dubte es guanyen alguns adeptes poc necessitats d’argument sòlids i alhora es curen en salut.

En realitat conviuen tres tendències al tractar el tema Déu : els que creuen (per tradició o per convenciment intern), els que no creuen i els que dubten perquè no troben els arguments definitius. L’eterna polèmica entre els creients, els ateus i els agnòstics que continuarà malgrat la campanya dels autobusos i la anti-campanya anunciada.

La segona part del cartell és menys polèmica : “Deixa de preocupar-te i gaudeix la vida”. Molt bé. M’hi apunto. Però només per un curt temps ja que a la primera que caigui malalt greu i vegi apropar-se la dalla m’agradarà saber amb que puc comptar una vegada els meu cos plegui. I quan vegi o sofreixi alguna injustícia greu, quan innocents segueixin morin a mans d’altres en guerres cruels, voldré saber com es pot explicar tot això.

I em temo que els de la campanya no podran donar-me arguments irrebatibles. Endavant els que viuen la fe i en tenen prou. Endavant els que dubten perquè només cercant es pot arribar, potser, a trobar la resposta. Endavant els que no creuen, però sense tancar els ulls i sense pensar que la raó és tota d’ells.

Tolerància i interès pels sentiments del altres és una de les maneres de gaudir la vida, com proposa el cartell de l’autobús.

divendres, 23 de gener del 2009

L’humor dels catalans



Els llibres són un refugi i permeten, per uns moments, canviar de nivell sensitiu i deixar-nos emportar per altres idees i altres vivències.

Avui he retrobat a la meva biblioteca i rellegit un llibre si voleu intranscendent però molt recomanable, escrit pel cronista Lluís Permanyer i editat fa un parell d’anys per Edicions La Campana titulat „ No la saps aquesta?“. És una selecció d’anècdotes de gent coneguda i que us permetrà, si el llegiu, esclatar de riure pràcticament a cada una de les dues-centes pàgines i entendre millor la nostra manera de fer humor.

Els catalans som considerats gent seriosa i poc divertida, sobretot per els nascuts més al sud. Segurament tenen raó, en general, però l’humor i la sàtira que molts personatges coneguts han conreat demostra que, fora de l’humor tan barroer com el que ara té èxit, es pot ser graciós amb nivell. Llegiu el llibre del Permanyer i ho veureu.

No em puc estar de reproduir dues anècdotes.

Eugeni d’Ors era un escriptor i pensador de gran nivell, però el seu tarannà l’hi va crear molts enemics, va emigrar a Madrid on només va escriure en castellà i es va apuntar al bàndol de Franco.

Quant les tropes franquistes van entrar a Reus, el gran reusenc Pau Font de Rubinat es va topar amb un d’Ors vestit de falangista, amb bota alta, camisa blava i boina vermella, i l’hi va etzibar :
- Caram, Ors, vos també disfressat de cadernera?.

Albert Llanas fou un dramaturg i humorista nascut a Barcelona el 1841 i mort el 1915. Els seus acudits es troben foren famosos i han estat molt reproduits. El seu darrer demostra el seu estil.

Ajagut al llit, amb una malaltia que l’abocava a la mort, i conscient de que arribava el final, amb la seva mà dreta va estrènyer la mà esquerra i va mormolar:
- Passiu-ho bé, senyor Llanas.

Com diu Lluís Permanyer en el pròleg del llibre, l’humor dona la mesura del grau de civilització d’un país i practicar-lo es el millor massatge de l’ànima.

dijous, 22 de gener del 2009

De bisbes i confessionaris



Fina ara, els catòlics suïssos podien rebre l’absolució dels seus pecats de manera global, dins de les denominades Absolucions Generals. Reunits els fidels a l’església, el sacerdot donava a tots l’absolució després d’unes pregàries i de que interiorment s’arrepentissin dels seus pecats.

Aquestes Absolucions Generals eren provocades per la manca de capellans, que fins i tot dificulta el celebrar a cada població la missa del diumenge. Amb la visió pràctica que dona la convivència amb les esglésies reformades, els Bisbes catòlics suïssos han aplicat durant anys la mesura raonable que ara es posa en dubte.

Efectivament, la Conferència Episcopal Suïssa ha publicat un decret en el que suprimeix les absolucions generals (ara tolerades només en casos de perill de mort), i recomana el retorn al confessionari. Segurament Roma no és aliena a aquesta girada enrera.

Al mateix temps, he llegit que els coptes, catòlics d’Egipte, per boca del seu Papa Schenuda III ja no podran confessar-se al telèfon, com sembla que fins ara era possible. La raó és que com que els serveis secrets egipcis poden escoltar totes les trucades telefòniques, el secret de confessió no està garantit.

Segur que algú estarà sorprès de les dues noticies que, encara que només afecten als catòlics practicants, són significatives per la visió tan terrenal de coses espirituals. Cada església té el dret a crear les seves normes i fer que es compleixin, faltaria més. Però moltes vegades sembla que seria molt recomanable que algunes jerarquies anessin amb polo i texans a passejar-se per els carrers que és on trobarien els veritables problemes que demanen consell i solucions.

De totes maneres tal com està el món, tindrem de dir : Que Déu ens agafi confessats !.

dimecres, 21 de gener del 2009

Avui no parlaré del President Obama



Mig món s'ha assegut davant la televisió i ha vist la cerimònia d’investidura
del nou President dels Estat Units, de manera que no veig que jo hi pugui afegir res.

No parlaré del gran moviment de gent que hores i hores abans la cerimònia ja omplia la ciutat de Washington i els voltants. Poques vegades s’ha vist una il•lusió tan gran en milions de persones conscients de que presenciaven un fet històric.

No parlaré de la cerimònia, que té un guió i un decorat repetit a cada President des de molt temps enrere, ni del discurs del senyor Obama, ple, com tota la seva campanya, de esperances i promeses de canvis que tan necessaris són i no només als Estats Units.

No parlaré de l’ambient eufòric, il•lusionat, alegre de tots els sopars i balls que arreu del país es van organitzar per després de l’acte de Washington. És molt bo veure la actitud d’un país que s’ha adonat dels molts errors comesos els darrers anys, i que ara, amb el nou President, creu poder corregir i oblidar.

No parlaré de la victòria de la democràcia que, agradi o no agradi el senyor Obama, va fer que les eleccions fossin més netes que les darreres entre Bush i Gore.

Ni parlaré, faltaria més, dels grans perills que assetgen al nou President i el seu poble si no sap, o no pot, o no l’hi permeten actuar aviat per demostrar a tothom que les coses es poden fer altrament, amb menys prepotència i amb més humanitat.

Definitivament, no parlaré de res de tot això que d’altres ja ho han fet i ho faran millor que jo.

dimarts, 20 de gener del 2009

Parlar clar



Ahir al vespre vaig assistir a una conferència organitzada per un banc on tinc un petit compte.

El conferenciant era un professor de política social a dues universitats, ex-secretari de la Unió de Sindicats, i un del periodistes més llegits a Suïssa en temes de sociologia. Va parlar sobre el perquè hem arribat a la actual crisi financera, econòmica i de sistemes, i com és que en sortirem.

En poc més de 30 minuts, el conferenciant senyor Beat Kappeler va fer una exposició clara i precisa de la situació, de les causes i de les actuacions dels bancs i dels governs. No va dramatitzar res i no va fer volar coloms. Senzillament va parlar clar, molt clar, davant dels banquers que l’havien convidat i que no van sortir com herois en l’exposició dels arguments.

Va ser molt prudent a l’hora d’aconsellar com sortir de la crisi i va donar alguns punts de referència que poden permetre saber si la cosa millora o segueix en davallada. Un d’ells és l’índex de reserves dels grans vaixells de càrrega. Els transports de matèries bàsiques i de productes manufacturats a gran escala s’han de reservar amb setmanes o mesos d’anticipació i això permet saber si les grans empreses estatals o multinacionals preveuen augments en la transferència de materials, lo que és un signe de millora.

Un piscolabis final va permetre conversar amb el conferenciant i amb altres experts presents.

Naturalment que es tractava d’un acte de marketing del banc; ja fa temps que he sortit de l’ou. Però tant per la forma com per el fons haig de dir que el banc, en les actuals circumstàncies, va fer l’únic que l’hi permetrà mantenir la confiança dels clients i inversors, tant els de tres rals com jo com els de milions. No van mirar-se el melic els banquers i van convidar una persona que va parlar clar sense cap necessitat d’afalagar a ningú.

Bona lliçó en un dilluns plujós i trist.

dilluns, 19 de gener del 2009

Ens voldrien insensibles



Cada dia tenim un ensurt al llegir la premsa o escoltar noticies, ja sigui sobre temes econòmics, politics i darrerament fins i tot esportius.

Aquesta saturació de noticies negatives fa que la gent perdi poc a poc les
(potser) poques esperances i desconfiï dels que tindrien de donar solucions, i arriba al convenciment de que els que han creat els problemes no són els millors per arreglar-los. I de mica en mica ens tornem insensibles i ja no busquem com ni amb qui les coses es poden millorar.

He vist una estadística sobre les quantitats de diners que alguns estats europeus han posat a disposició com a „ajut per la conjuntura“, com sibil•linament es diu. Fent el càlcul per habitant, Espanya ha destinat fins ara 1.100 € per habitant com a paquet financer. Alemanya, molt tocada per la crisi, n’ha previst 600€, França 420 € i la Gran Bretanya 360€, sempre per habitant.

Una de dues : o bé Espanya és molt generosa amb els seus habitants o la crisi és de tal volum que necessita una ajuda enorme que encara ningú sap si servirà de poc o de molt.

Ahir a Saragossa, els sindicats van sortir al carrer per protestar sobre la situació laboral, principalment en el sector de l’automòbil. Jo no soc amic de manifestacions, ni d’aldarulls, ni de soroll al carrer, però m’ha sorprès que ara, després de tant temps de crisi, els sindicats donin la cara. Ja havíem oblidat que existien, potser perquè com que el govern central es d’esquerres no s’hi val a cridar massa. Els sindicats han de cridar quan la causa és justa, mani qui mani. O és que també els han tornat insensibles?.

diumenge, 18 de gener del 2009

De vegueries i municipis



El projecte, encara no del tot dissenyat i sense termini fixat, de substituir les diputacions provincials a Catalunya per vegueries em sembla molt important i urgent.

Les unitats polítiques, per petites que siguin, han de tendir a l’eficiència i al benestar dels seus membres. Si la democràcia es vol fer arribar a tots el àmbits, convé que es disposi de grups informats i amb poder de decisió, que poden ser ajuntaments o comarques o vegueries segons sigui ‚l’assumpte a decidir. És un model similar (encara que no igual) al que a Suïssa permet a tothom de decidir sobre el que vol fer l’ajuntament al seu carrer o sobre obres publiques d’interès general com autopistes o ferrocarrils.

Les relativament petites unitats ciutadanes permeten més participació gràcies a una millor informació i és l’única sortida de cara al futur, a menys que no és vulgui deixar tot en mans d’un „big brother“ fred, distant, anònim i essencialment funcionari, que pensi i decideixi per nosaltres.

Per acabar, un petit exemple no transcendent però si molt significatiu. El cantó de Glarus, un dels més petits de Suïssa ha decidit la fusió dels seus 25 municipis en només 3, per tal d’augmentar l’eficiència administrativa i millorar les infraestructures en interès general. El cantó és realment petit ( 685 km2, la meitat del Bages per exemple) i amb pocs habitants (uns 38'000 dels que 20% són estrangers). La decisió ha estat referendada dues vegades a les urnes per una majoria molt clara.

Els habitants del 25 municipis, no deixaran de sentir-se lligats al seu poble, al igual que els de Gràcia o de Sants que encara „van a Barcelona“ quan es dirigeixen a l’Eixample. Però l’estructura política, que comporta transports, hospitals, escoles, impostos etc. , tindrà moltes millors possibilitats d’arribar amb menys despesa i millor servei a tothom. Canvis d’aquest tipus no ha de fer por, i els politics catalans guanyarien molts punts si s’ho proposessin amb decisió.

Ja n’hi ha prou de només queixar-se; també es pot fer feina sense tocar el timbal a cada cantonada.

dissabte, 17 de gener del 2009

Correm-hi tots que això s’acaba !



Aquesta era segurament l’exclamació del encara President Bush per tal d’arribar a temps a fer un darrer regal al seu pare.

El “bateig” d’un portaavions anomenat “ USS George H.W. Bush” és una de les últimes activitats del fill Bush, malgrat que encara quedava un mes de treballs per tenir el vaixell a punt, i no s’han fet tots els corresponents viatges de prova. El dia 10 de Gener 2009, a Norfolk, Virgínia, es van reunir pare, fill, Dick Cheney, Condolezza Rice i altres alts càrrecs per la cerimònia d’entrega del portaavions a la marina americana.

Tothom recorda segurament l’aparició que l’actual President, amb una caçadora vert-oliva, va fer en un altre portaavions el Maig 2003 per dir que a l’Irak la feina estava feta. “Mission accomplished” va dir exactament. Sembla que té molta estima per els portaavions.

El “regalet” al pare ha costat 6.300 milions de dòlars, té una llargada de 330 metres i pot rebre 5680 persones i 85 avions. És el desè i darrer portaavions americà del tipus Nimitz. Rússia només té un portaavions al igual que França amb el “Charles de Gaulle”, exemplar únic que està més temps en reparació que navegant. La Xina encara no en té cap de portaavions.

Una vegada, el President Clinton va dir : “ Quan comença una crisi, sigui on sigui, la primera pregunta que fem és : on tenim el portaavions més a la vora?”.

Bona herència per el senyor Obama !.

divendres, 16 de gener del 2009

Estem narcotitzats



No acabo de saber exactament que provoca l’estat de narcosi en el que es troba la societat catalana. Potser és un derivat desconegut produït per la contaminació ambiental, o és un producte que subtilment ens han anat introduint al cos.

El fet és que l’estat de sopor i fins i tot de son profund està molt escampat. D’altre manera no s’entén que ningú protesti, cridi, es manifesti pels carrers o faci vaga indefinida, almenys amb la contundència necessària, per reclamar solucions a problemes que porten tant temps penjats, a la nevera o al calaix de l’oblit.

La gestió autònoma de l’Aeroport del Prat no acaba de ser realitat. Les retallades de vols, els retards en les obres, la manca de comunicació ràpida i eficient amb la ciutat, i la pèssima actuació d’ AENA han devaluat un aeroport que no dona l’imatge a l’exterior que Catalunya i Barcelona mereixen.

Els trens de Rodalies són un altre exemple d’injustícia ja que, com exemple, per anar de Barcelona a Manresa, el tren necessita pràcticament el mateix temps que fa trenta o quaranta o cinquanta anys, amb un menyspreu per part dels responsables que no es justifica de cap manera. I segur que altres ciutats similars a Manresa poden dir el mateix.

I l’Estatut, que s’està aplicat a trossets petits i quasi de manera il•legal ja que encara no ha rebut el vist i plau del Tribunal Constitucional més de dos anys després de la seva aprovació.

I el finançament, tantes vegades promès pel Govern de Madrid, i retardat i tornat a prometre i endavant i endarrere.

I la llista és molt més llarga.

En els meus anys joves, Raimon ens va despertar de la rutina i de la grisor amb el seu :

No,
jo dic no,
diguem no.
Nosaltres no som d'eixe món.


Ara, més de 50 anys després, aquestes paraules segueixen essent actuals, i la culpa és nostra.




(Il•lustració : Fragment d’un oli de Manel Marzo-Mart)

dijous, 15 de gener del 2009

L’ecologia i els tomàquets



Una de les cadenes de supermercats més gran de Suïssa (COOP) ha encarregat al Politècnic de Zuric (ETH) , amb premis Nobel en el professorat, un estudi sobre el balanç ecològic dels tomàquets més venuts a Suïssa.

Concretament han estudiat els tomàquets produïts a Suïssa i els importats d’Holanda i d’Espanya. El càlcul ecològic és molt complicat ja que s’han de tenir en compte la terra, l’aigua, el conreu, la collita, el magatzematge i el transport. Cada un dels punts esmentats produeix CO2 directa o indirectament per les màquines que necessita. I també més màquines vol dir més edificis per guardar-les i mantenir-les, i construir els edificis suposa també emissions de CO2 . Les llavors, el humus i l’adob també s’han de produir i transportar etc. etc. etc.

Per donar una idea del rigor de l’estudi s’ha de dir que inclús han considerat les minves que es produeixen tan als supermercats com a les cases o als restaurants. Per els darrers es calcula una minva del 25 % !.

Els tomàquets suïssos, produïts a l’aire lliure, sense hivernacles, però només entre mig Maig i Setembre, són els ecològicament més favorables com és natural. Els tomàquets que mengem a l’hivern procedents de Holanda i d’Espanya disparen tots els valors ecològics encara que els d’Espanya tenen millors resultats, excepte en la quantitat d’aigua necessària.

L’estudi va més enllà i ha analitzat quins són els productes agrícoles (a part dels tomàquets) que més carreguen l’atmosfera. Un exemple : les 17.000 tones de cogombre que es venen a Suïssa cada any suposenuna expulsió a l’atmosfera equivalent a 26.000 tones de CO2 . El mercat consumeix moltes més pastanagues que cogombre, concretament unes 60.000 tones. Però aquestes pastanagues produeixen només 9.000 tones de CO2 , és a dir 3 vegades menys. Si volem tenir cura de l’atmosfera tindrem de menjar pastanagues i no cogombres, sembla ser una de les conclusions.

Resumint : els supermercats COOP informaran als clients de la càrrega ecològica del productes agrícoles i el seu departament de compres tindrà cura de comprar allà on la producció és més „neta“ i transportarà el màxim possible per vaixell. Malgrat ser un país sense mar, Suïssa està directament lligada al Mar del Nord per el Rin, navegable de Rotterdam fins a Basilea.

Cada dia aprenem coses noves.

dimecres, 14 de gener del 2009

El fenomen Andreotti



Un 14 de Gener, ara fa 90 anys, va néixer a Roma Giulio Andreotti, que és sens dubte una de les figures essencials i més discutides de l’historia política italiana del darrer mig segle.

Ningú com Andreotti ha estat tant temps actiu en la política ja que nombrat senador per vida, encara ara manté una activitat notable, com ho demostren les actes de les reunions de la Cambra Alta.

No és un personatge que desvetlli simpaties, ans bé un cert refús per la seva manca de transparència i per el seu tarannà cínic i fins i tot maquiavèl•lic. És popular, però no és estimat.

Durant 62 anys ha estat 7 vegades President del Govern, 8 vegades Ministre de Defensa, 5 vegades Ministre d’Exteriors i també un parell de vegades Ministre del Interior, de Finances i d’Industria. A fet part de 33 gabinets ministerials sempre sota el mateix partit, la Democrazia Cristiana DC.

Home de profundes conviccions religioses ha sabut combinar les seves creences amb una activitat no sempre neta, com per exemple en el seus contactes amb la Màfia. Dos llargs judicis i 27 comissions parlamentàries no ha sabut o pogut demostrar cap relació culpable de Andreotti amb la Màfia, encara que l’opinió pública està convençuda de que les relacions han existit almenys a Sicília on una certa impunitat era compensada amb vots. Tampoc va sortir el seu nom en l’escàndol de la lògia secreta Propaganda Due.

Conseqüent anticomunista, va estar sempre contrari a la política de compromís del seu col•lega de partit Aldo Moro. Encara dona un cert rebuig el recordar la seva actitud freda i insensible davant l’assassinat d’Aldo Moro.

Las seves relacions amb el Vaticà també han estat motiu de moltes especulacions. Ell és un home de Cúria i no de Papa, encara que va conèixer 6 Papes. El publicista Indro Montanelli explicava una vegada que De Gasperi (el pare de l’Italia de postguerra) i Andreotti anaven junts cada dia a missa : mentre De Gasperi parlava amb Déu, Andreotti parlava amb els capellans.

Per acabar, vegem algunes de les seves famoses frases que resumeixen el seu caràcter cínic i intel•ligent:

„ Hi ha bojos que creuen ser Napoleó, i d’altres que creuen poder sanejar la companyia de ferrocarrils estatal“

„ No n’hi ha prou amb tenir raó: fa falta que algú te la doni“

„ El poder desgasta a qui no el te“

„ Parlar malament dels altres és pecat, però de vegades l’encertes“

„La malicia dels bons és perillosíssima“

dimarts, 13 de gener del 2009

Càrrecs politics rendibles



Que una persona que ha ocupat un càrrec polític d’alt nivell es guanyi bé la vida una vegada l’hagi deixat és lo més normal del món.

Les xifres que m’han arribat dels Estats Units, tanmateix, seran un sorpresa per a la majoria del ciutadans comuns. Anem a veure un parell d’exemples:

Bill Clinton cobrava uns 200.000 dòlars/any com a President. No és gran cosa comparat amb alts càrrecs de l’industria o les finances. Un parell de setmanes després de deixar el càrrec, la banca Morgan Stanley l’hi va pagar un honorari de 100.000 dòlars per donar una conferència en un club de Florida. Una editorial ha fet un avançament per les seves memòries : 15 milions de dòlars. Des que va deixar el càrrec a la Casa Blanca, Clinton porta guanyats 111 milions de dòlars segons la seva declaració d’impostos. Per cert, algú ha vist la dels nostres politics?.

Seguint amb la sèrie de sous relativament baixos, compensats després amb escreix, cal parlar del ex-director de la Reserva Federal dels Estats Units, el senyor Alan Greenspan, que ocupà el càrrec durant 18 anys. El seu darrer sou era de 175.000 dòlars /any. Per una conferència pronunciada una setmana després de deixar el càrrec, la companyia Lehman Brothers, de tristíssima memòria, l’hi va pagar 250.000 dòlars.

Per no allargar-me massa esmentaré Al Gore, gran sacerdot de la salut del planeta Terra. Després de fracassar a la elecció presidencial de l’any 2000 s’ha dedicat entre altres coses a donar conferencies sobre el mig ambient. Viatge en jet privat i per cada una cobra 200.000 dòlars. També és amo de la companyia de televisió Current TV, fa part del consell d’administració de Apple i és conseller (pagat) de Google alhora que soci d’una companyia d’inversions de Silicon Valley. El seu paquet d’accions de Google i Apple està valorat en una 100 milions de dòlars.

Els Estats Units no són els únics a proposar ingressos tan sucosos, però si que són els únics que en parlen públicament i donen les xifres exactes. Em trec el barret, després de tot.

dilluns, 12 de gener del 2009

Ens hem tornat bojos!



Que en el món les coses estan mal repartides, és de domini públic. Parlo de la riquesa i del recursos indispensables per viure. El que està succeint a Suïssa amb la llet és per preguntar-nos si realment ens hem tornat bojos o ens hem equivocat de planeta.

Donaré les dades quasi telegràficament, per fer al final alguns comentaris.

-L’any 2008 a Suïssa s’han produït 100 milions de quilos de llet en excés.
-Les grans centrals lleteres tenen 3000 tones ( 3 milions de quilos) de mantega
i 8000 tones (8 milions de quilos) de llet en pols als seus magatzems, sense sortida previsible.
-El preu en el mercat mundial per una tona de llet en pols ha passat de uns
4000 Euros (Agost 2007) a 1600 Euros (Desembre 2008).
-A la UE un quilo de mantega industrial costa de mitjana 2,35 Euros. A Suïssa el preu és de 7,20 Euros (!) cosa que fa impossible l’exportació.

El consum per càpita tant de llet com de mantega és estable i no és possible suposar augments que permetin reduir els sobrants. Per facilitar l’exportació abaixant els preus artificialment, les centrals lleteres demanen a l’Estat una subvenció de uns 10 milions de Euros (de moment).
L’agricultura, a Suïssa, ha estat sempre subvencionada per tal d’evitar un abandó del camp ja que això crea una dependència alimentista del exterior més gran de la raonable. És una mentalitat que prové de les dues guerres mundials on Suïssa va estar aïllada dels veïns durant molt temps i es van arribar a plantar patateres fins i tot als jardins públics de ciutats com Zuric. Les subvencions de l’Estat a l’agricultura són de 600 milions de Euros per any que significa uns 17.000 Euros per treballador agrícola. Fixeu-vos que no parlo d’ingressos sinó de subvencions.
Les explotacions agrícoles suïsses no són monoproductives, de manera que la llet ajuda a fer rentable els conjunt. Un abandó de part de les explotacions per causa de l’excés de llet, donaria com a conseqüència un descens de la producció d’altres productes agrícoles.

Les persones de bon cor que creuen que els excedents es podrien regalar a països on la població passa fam no tenen lamentablement cap possibilitat de ser escoltats. La mantega a Biafra, per exemple, no fa part dels hàbits d’alimentació, no es pot conservar i segurament cauria en mans de màfies que farien “l’agost”, mentre la gent seguiria passant fam.

La solució és difícil, segurament absurda per els que raonen de manera „normal“ i d’un alt preu. Ens hem tornat realment bojos?.

diumenge, 11 de gener del 2009

El Minaret polèmic



Recomano llegir o rellegir el meu post del 8 de Febrer 2008 on escrivia sobre una iniciativa popular que pretenia prohibir la construcció de minarets als llocs de culte musulmà dins de Suïssa.

L’iniciativa fou llançada a l’estiu del 2007 i després de recollir 113.000 signatures vàlides va ser presentada oficialment a la Cancelleria del Govern el 8 de Juliol 2008. Si tot va com previst, la proposta es posarà a referèndum nacional a la tardor d’enguany.

Amb independència d’aquesta iniciativa, la població de Wangen, al Nord de Suïssa, ha tancat la seva polèmica que ja explicava en el post del febrer passat. Conclusió : el divendres dia 9 el minaret va ser instal•lat damunt del local on membres de la comunitat turca tenen la mesquita. És un minaret prefabricat, no molt gran, però que representa amb dignitat el símbol que els practicants de la mesquita volen.

La polèmica es inusual a Suïssa i els arguments d’un costat i de l’altre no s’han modificat massa els darrers temps. Malgrat el pas positiu que per la convivència representa el minaret de Wangen, em temo que les discussions davant la propera votació de la tardor sobre la prohibició total de minarets no ajudaran a calmar el ànims.

Soc conscient de que em repeteixo però sempre que les coses del cel es barregen amb les de la terra, la pau i la convivència pateixen.

dissabte, 10 de gener del 2009

Qui pot aturar l’atur?


Les darreres xifres de l’atur a Espanya confirmen el que tothom suposava, excepte el govern central fins fa ben poc.

Les coses a Suïssa no van tampoc massa bé, encara que el percentatge d’atur „només“ és del ordre del 3% que comparat, per exemple, amb el de Alemanya (7,4%) o amb el d’Espanya (13,4%) no sembla molt, però que en un país poc preparat a perdre qualitat comença a inquietar.

Per primera vegada s’han donat a Suïssa les dades de l’atur diferenciant el afectats per nacionalitats. El resum és el següent:

- L’atur entre suïssos és del 2,1 % i entre estrangers del 6,1%
- Per nacionalitats, els alemanys tenen un 3% d’aturats, els francesos un 4,6%, els italians 3,8%, els austríacs 2,9 % i els procedents de l’antiga Iugoslàvia un 7,5% entre moltes altres nacionalitats.

Un primer cop d’ull permet de posar en evidència que les persones de països amb un idioma oficial a Suïssa (que de fet són els veïns), ho tenen millor. Segurament no és només un problema d’idioma ja que es de suposar, coneixent les estructures d’origen, que arriben a Suïssa amb un ofici aprés o amb algun tipus de diploma sota el braç. Això, fora d’algunes excepcions, no és el cas de gent procedent dels Balcans i d’ indrets de l’Africa i Asia.

Paral•lelament, l’inflació a Suïssa és del 0,7%, molt millor que a la Zona Euro on és del 1,6%. Aquest fet ajuda a suportar millor la crisi, encara que no dona garanties a mitjà terme.

Ara els experts ens parlen del perill d’una deflació i el ciutadà que entén de economia poca cosa més que la diferencia a final de mes entre el que guanya i el que gasta, es posa les mans al cap i demana explicacions clares del perquè em arribat a aquest punt i perquè ningú a avisat amb temps i ha intentat corregir la tendència.

divendres, 9 de gener del 2009

L’orgull nacional



Gràcies a Internet m’he assebentat del reportatge de la revista Elle de gener 2009 sobre la „marca Espanya“ i „l’orgull de ser espanyol“. Una mica ranci tot aixó.

Els entrevistats són gent de l’espectacle, de l’esport i del món empresarial. Noms com Montserrat Caballé, Pau Gasol, El Tricicle, Albert Boadella o Rosa Oriol de Tous mostren el seu tarannà espanyolista. Fins aquí res a dir: tothom té el dret a manifestar les seves inclinacions o passions, de manera que no és això el que m’esvera.

Més aviat ens ha de preocupar el fet de que sigui molt difícil trobar la manera d’expressar clarament els sentiments per Catalunya per manca del que avui se’n diuen „plataformes“.

Els esportistes amb projecció internacional només poden representar a Espanya ja que les seleccions catalanes estan sistemàticament sabotejades. La manca d’imatge cultural que Catalunya presenta a l’estranger és enorme. Malgrat la Fira del Llibre de Frankfurt, i de les „ambaixades“ que la Generalitat posa en marxa, el fet català, amb poquíssimes excepcions, és ignorat per la immensa majoria de la gent de fora.

El turisme que ens visita, ni està preparat per saber on va ni en surt instruït. Mentre a les Rambles de Barcelona els „souvenirs“ més venuts siguin els barrets mexicans i les ballarines de flamenc, estem mancant a la nostra obligació de fer país. No cal pas que ens dediquem a vendre barretines i faixes, però sí que caldria fer una política d’identitat nacional clara i decidida. I per fer-la no és necessari enfrontar-se amb Espanya ni amb els que es diuen sentir espanyolistes: només cal donar la cara, i fer possible que tothom trobi un espai a casa nostra on pugui sentir-se identificat, sense anar a manllevar espais a fora.

Per acabar amb el tema, la portada de la revista destaca el títol de l’article :“España una buena marca”. Per tant, al considerar Espanya com una marca venen a dir que del que es tracta es de vendre a través de l’imatge. Res de sentit de pàtria, d’esperit de nació. Tot queda resumit a una marca. Gràcies als hispano-catalans de l’article augmentarem la fama d’anar darrera els diners. Vade retro!

dijous, 8 de gener del 2009

Tòpics típics de Suïssa : i 5. Apunts finals



Les darrers quatre entrades les he dedicat de manera molt esquemàtica per raons d’espai a glosar els principals tòpics que s’acostumen a tenir sobre Suïssa.

En realitat en podria haver fet quatre entrades més, però no vull atabalar els pacients lectors i de moment, ja n’hi ha prou. Encara que, per acabar, faré algunes postil•les i afegits breus.

Podria haver escrit sobre la pobresa que fins ben entrat el segle XIX va obligar a molt joves suïssos, durant segles, a ser soldats mercenaris al servei dels sobirans o senyor feudals europeus. Com a confirmació cal recordar que la guàrdia que va resistir fins al darrer moment a la Bastilla de París el 1789 era principalment de soldats granaders suïssos, i la Guàrdia Suïssa del Vaticà no és res més que la successora del mercenaris que entre els joves suïssos catòlics el 1505 el Para Juli II va reunir per protegir la seva persona i les seves propietats.

Podria haver escrit sobre la “netedat” de cases, carrers i paisatges. Cal dir que no tot és ara com era fa trenta o quaranta anys, encara que comparat amb altres països Suïssa presenta un nivell d’ordre, d’endreçament i de netedat exemplars. La base d’aquest fet no és que els suïssos netegin molt sinó que embruten poc.

Podria haver escrit sobre el respecte que existeix entre les persones, a la vida diària, sobre el poc soroll que la gent genera, sobre els politics (ministres, senadors, diputats) que van pel carrer com a ciutadans normals sols i sense por.

Podria haver escrit sobre moltes i moltes coses tan diferents de les d’altres països. Cada vegada costa més conservar aquestes virtuts positives perquè, també a Suïssa, una certa laxitud es fa notar i ja ens hem acostumat a trobar pintades a les façanes i papers a terra. I ara tanquem durant el dia la porta de casa amb clau i posem un cadenat a les bicicletes, cosa que no era necessària quan jo vaig arribar a Suïssa ara farà quaranta anys.

El país paradís no existeix. Tothom estima el seu i alhora pot tenir enveja sana d’algunes coses dels altres. Això explica que em faci sempre feliç viatjar, de tant en tant, a Manresa.

dimecres, 7 de gener del 2009

Tòpics típics de Suïssa : 4. Heidi



El turisme, a Suïssa, no és cosa d’ara. Molts personatges, de Lord Byron passant per Goethe fins a Tomas Mann, han deixat testimoni de la seva gent i el seu paisatge i fins i tot s’hi han instal•lat durant molt temps.

La natura , la tranquil•litat, la netedat i l’educació de la gent ha estat de sempre els principals atractius per fer una aturada a Suïssa. També s’ha de dir que la història de Heidi, sobretot gràcies a la sèrie de televisió japonesa, ha portat molts turistes d’arreu del món on la sèrie va ser programada.

L’historia de Heidi va ser escrita l’any 1880 per la senyora Johanna Spyri. Eren temps molt difícils per els suïssos, amb una gran recessió i inclús pobresa ( es parlava de “pauperismus”), gana, emigració, treball infantil, alcoholisme i atur. Dins d’aquet context social, el personatge de Heidi baixa de la muntanya a la ciutat, aprèn a llegir però retorna al seu món no com a refugi sinó per aplicar tot el que ha aprés. Hi ha un rerefons social molt important en aquells moments. No hi ha confrontació de dos móns ans bé cada un d’ells por aprendre de l’altre i les arrels es consideren importants.

No deixa de ser significatiu que Heidi va a Frankfurt, on coneix la seva amiga Clara. Anar a Alemanya significava un desplaçament a una cultura i una mentalitat molt diferents, de tal manera que el retorn a la seva muntanya dona un significat social molt clar.

Avui Heidi és un producte de marketing dins del món del turisme, però el llibre encara és llegit i s’ha convertit en un dels clàssics de la literatura infantil de tots els temps. I Suïssa manté amb ell una part de “mitologia folklòrica” que no fa cap mal, i que contrasta amb el món industrial, financer i polític que domina el dia a dia.

dimarts, 6 de gener del 2009

Tòpics típics de Suïssa : 3. La xocolata



Comencem per dir les coses tal com són: els primers europeus a produir xocolata com a producte de pastisseria foren els italians al segle XVIII. Els grans de cacau coneguts a Europa dos cents anys abans, només havien servit per fer, barrejant-hi mel i especies, una beguda exòtica però poc agradable al gust.

Alguns pastissers de les regions suïsses veïnes d’Italia anaren a Tori, Milà o Venècia a aprendre l’elaboració de productes amb xocolata. Després, viatjaren pe tot Europa , principalment a Amsterdam, Hamburg, Paris i Londres on crearen plantes de producció.

Aquesta experiència va retornar a Suïssa de la mà del senyor Cailler que després d’aprendre l’oficia Tori va fundar el 1819 la primera fàbrica de xocolata tocant a Vevey, al Llac de Ginebra. La primera xocolata amb avellanes es va crear l’any 1830.

El senyor Peter, l’any 1875, va aprofitar l’alt contingent de llet del mercat suïs per crear la primera xocolata amb llet amb grans problemes tècnics ja que la llet es tornava agre i donava a la xocolata un mal regust. Gràcies a l’invent de la llet condensada per part d’una altre companyia suïssa fou possible arribar a estabilitzar la llet dins de la massa de la xocolata. La planta de producció del senyor Peter va ser comprada l’any 1904 per un químic i farmacèutic anomenat Henri Nestlé que es va dedicar a fomentar la exportació.

El 1899 el senyor Lindt va produir la primera xocolata que es fonia a la boca i la va anomenar “chocolat surfin” o “chocolat fondant”.

El senyor Tobler, de Berna, era confiter i va fundar amb els seus fill una fàbrica de xocolata l’any 1899. La seva especialitat era xocolata barrejada amb mel i una espècie de torró d’ametlla picat. És el mundialment famós “Toblerone” amb la seva típica forma triangular. El nom s’origina al unir el de la família, Tobler, amb “torrone” és a dir torró en italià.

Perquè la xocolata suïssa té tanta fama?. Un país que necessita importar a alt preu el cacau (no ha disposat mai de colònies o ex-colònies) i el sucre només pot triomfar amb qualitat i tècnica de producció. La qualitat parteix de productes només de primera línea. La tècnica de producció és el veritable mèrit dels xocolaters suïssos que transformaren unes rajoles de xocolata de consistència terrosa en un producte fi al paladar trobant les proporcions correctes de sucre, grans de cacau, mantega de cacau i els altres ingredients. I també treballar-los amb delicadesa, fins tres dies i tres nits seguits, com el senyor Lindt feia per arribar a fer fondre la xocolata entre la llengua i el paladar. Com sempre, només la feina ben feta dona l’èxit.

dilluns, 5 de gener del 2009

Tòpics típics de Suïssa : 2. Els rellotges



Al parlar de rellotges suïssos sempre venen a la memòria els rellotges de luxe (Rolex, Patek-Philippe, Omega...) i els rellotges de cu-cut.

Els de luxe tenen en gran part un origen religiós, i els de cu-cut no són suïssos.
De tot això en parlarem avui.

L’origen de l’industria rellotgera suïssa és l’historia de la pobresa d’una regió i de l’instint de sobreviure. Tot va començar al peu de les muntanyes del Jura, una regió agrícola i que per raons climatològiques obligava a passar els hiverns sense pràcticament cap activitat al camp. Llavors la gent es dedicava a treballs que demanessin poc espai i pocs materials, és a dir a l’artesanat de la fusta o el ferro i a fer puntes. A l’altra banda de les muntanyes del Jura es troba la regió francesa del Franc Comptat, tradicionalment productora de rellotges de paret (els famosos “comptoise”) i d’església.

El suïssos del Jura estaven obligats a buscar feina per els llargs hiverns i una de les possibilitats era fer mecanismes de rellotgeria per els francesos ja que ell eran una mà d’obra barata. De mica en mica, els suïssos s’adonaren que ells també eren capaços de construir rellotges i començaren a independitzar-se dels veïns del Nord.

L’ emigració de hugonots de França que es van establir de preferència a Ginebra, va donar un gran impuls a la rellotgeria suïssa. De fet, el reformador Calví va prohibir que a la ciutat de Ginebra la gent portés joies, dins de l’austeritat que la doctrina calvinista va introduïr. Aquest fet va obligar als joiers i orfebres a dedicar-se a la producció de joies “dissimulades” com a rellotges per a mesurar el temps, cosa que va donar origen a la rellotgeria de luxe, diferent a la de la regió del Jura que era a l’origen més per rellotges d’església i de paret per les cases.

Els rellotges de cu-cut, que una part del turisme creu com a tipics de Suïssa, no són d’origen suïs sinó alemany. Els rellotges de cu-cut van ser creats a la Selva Negra (Schwarzwald), regió alemanya tocant a Suïssa per el nord. En realitat, a les cases suïsses no es veuen rellotges de cu-cut ja que essencialment només es venen als turistes.

Resumint : Suïssa no va inventar mai cap tipus de rellotge però si que va arribar al màxim de precisió i qualitat en els rellotges de polsera i en el rellotge de luxe. I sense Calvi no és segur que Ginebra fos la capital del rellotge-joia. I sense la pobresa i l’aïllament hivernal de la regió del Jura, segurament avui no es parlaria dels rellotges „Swiss made“ com a màxim de qualitat. Històries de la història.

diumenge, 4 de gener del 2009

Tòpics típics de Suïssa : 1. Els Bancs



Qui de nosaltres no ha fet servir alguna vegada un tòpic? Qui no n’ha sentit centenars o milers?. Els anglesos son flegmàtics, els americans( de USA) incultes, els francesos bons amants, els escocesos garrepes i així fins a repassar tots els països, totes les ètnies.

Suïssa, país petit, també a rebut i encara rep moltes definicions tòpiques (bancs, rellotges, xocolata, paisatge „ a la Heidi“) que aniré analitzant una per una començant amb els bancs.

És evident que la banca suïssa ha estat fins fa poc segurament la de més prestigi (que vol dir seguretat) del món. També era discreta, és a dir que no preguntava massa l’origen dels diners en ella dipositats, ni donava explicacions a qui les demanava. Era un anomenat „paradís fiscal“. I dic ho era perquè ara ja no ho és. D’altres llocs, com les Illes Caiman, l’ha substituït i les autoritats bancàries suïsses col•laboren amb les autoritats judicials de molt països des que existeixi un procés correcte. Mils de milions de dòlars han estat retornats a les Filipines i a ex-dictadures africanes com a devolució de fons dipositats per antics governants. No vull dir amb això que tot és transparent ni que no hi han ombres dins del sistema bancari suïs, però poc a poc s’està fent el necessari per eliminar dipòsits procedents d’espoliacions, desfalcs o robatoris.

La banca suïssa sempre fou considerada segura per el fet que el país, políticament, era i és molt estable i per tant pràcticament sense risc de que un cop d’estat o una guerra civil fes desaparèixer els capitals en ella dipositats. Aquest és tot el secret de l’èxit. I gràcies als capitals dipositats, les hipoteques o els préstecs bancaris, durant molts anys, eren per els suïssos més baixos d’interessos que en els països veïns.

Això no vol dir que la gent visqués a Xauxa, ni que la banca es fes càrrec de les despeses dels particulars. Suïssa sempre ha estat un país treballador, de poques festes civils o religioses, sense “ponts“, on la gent sap que treballar és la primera base per el benestar. Només cal mirar el moviment als carrers un dia qualsevol a les set del matí.Ni cal oblidar la Nestlé, ABB, Sulzer, Novartis, Roche...

Finalment, una anècdota personal. Una vegada vaig visitar una industria a Mèxic D.F. per el projecte d’una nova fàbrica. El director al veure la meva tarja va dir
: „ Ah, de Suiza!. Ustedes viven de nuestro dinero“.

Jo l’hi vaig respondre: „ Señor M., mi despertador está siempre colocado para que suene a las seis de la mañana. Si yo viviera de su dinero lo pondría para que sonara a las diez“.

Val a dir que després d’un curt silenci entrarem a discutir el projecte, i uns mesos després varem signar el contracte. El senyor M. va emprar un tòpic, però era un “senyor”.

dissabte, 3 de gener del 2009

La música i les proporcions



No és possible entendre el món de la creació artística sense la música. La música, en el sentit ampli i no sols sonor o acústic, és a la base de totes les manifestacions artístiques.

Els antics grecs assignaven a cada una de les arts una musa; la de la música era Euterpe que literalment vol dir „la molt agradable“ i que en el fons era la musa de l’art de tocar la flauta encara que posteriorment arribés a cobrir la música en general.

La paraula música prové del grec i vol dir „l’art de les muses“, que es una manera de fer coincidir dins la música a totes les arts, cosa que comparteixo .

Un llibre, un text, necessita de musicalitat per que tingui ritme, i molt més accentuada es la necessitat dins la poesia, amb rima o sense. No n’hi ha prou amb escollir les paraules i col•locar-les una darrera l’altre per produir un impacte positiu en el lector. S’ha de trobar un temps, una seqüència de paraules curtes i llargues, unes accentuacions amb intervals per fer que el text s’imposi al simple fet narratiu. La poesia necessita al cent per cent aquesta musicalitat, però la prosa no se’n pot estar.

També la pintura, concreta i abstracte, necessita de ritme, de fer un ús dels colors, de les superfícies i dels espais plens o buits com el músic fa servir les notes per composar una melodia.

I l’arquitectura, ja que si no té en compte l’harmonia i oblida les proporcions, és a dir la música, crea obres dignes de passar per sota d’un „buldòzer“. Per dir-ho amb altres paraules, l’arquitectura amb música produeix el Pavelló de Mies van der Rohe a Montjuïc. Sense música, l’edifici de El Corte Inglés de la Plaça Catalunya.

Oi que ens hem entès?

divendres, 2 de gener del 2009

L’esport espanyol i el dopatge



Un dels més prestigiosos periodistes esportius alemanys, Oskar Beck, que publica principalment al diari „Stuttgarter Nachrichten“ de Stuttgart, ha escrit un article on critica durament l’esport espanyol respecte al problema del dopatge.

És un article molt extens, de manera que només donaré alguns passatges amb l’intenció que no resultin deformats al estar fora del context general de l’article.

Diu el senyor Beck que Espanya ha tingut un any 2008 ple de bons resultats : futbol, tennis, Formula 1, ciclisme… però que les ombres que el dopatge del esport espanyol projecta són més que inquietants. Parla del Doctor Marcos Maynar, de la Universidad de Extremadura, acusat a mitjans d’any de col•laborar a que els ciclistes puguin controlar millor els controls antidopatge, amb l’excusa de fer uns treballs per l’universitat. El Doctor Maynar va rebutjar tota implicació, però l’afer s’ha silenciat de tal manera que ha passat a l’oblit. Com també s'han oblidat els casos de dopatge dels esportistes Maria Isabel Moreno, o Beltran o Nevada.

També comenta les acusacions fetes al Doctor Eufemiano Fuentes, que la justícia espanyola no va tirar endavant per manca de base legal. Sembla ser que les llistes dels „clients“ del Doctor Fuentes, amb noms de esportistes coneguts del futbol, tenis, atletisme i altres esports, han passat també al racó del oblit.

L’article del senyor Beck dona opinions i testimonis de gent important dins l’esport europeu i deixa anar molts dubtes sobre la voluntat de les autoritats espanyoles corresponents de destapar l’assumpte. Per acabar cita les paraules de l’esposa del Doctor Fuentes, la senyora Cristina Pérez, que diu textualment : „ Jo podria ensorrar l’esport a Espanya si fes públic tot el que sé“.

Llegim al Hamlet de Shakespeare que „Quelcom a Dinamarca fa pudor de podrit“. Potser a Espanya també.

dijous, 1 de gener del 2009

L’Any Nou i el Concert



Quan escric aquestes impressions falta molt poc perquè comenci a Viena el Concert d’Any Nou que es retransmet per radio i televisió a tot el món.

Ja fa molts, molts anys que és la meva manera d’entrar al nou any, començant en els temps on sempre dirigia Willy Boskoswski fins els darrers temps on el directors d’orquestra de més gran reputació mundial s’han alternat a la batuta.

Avui dirigirà Daniel Barenboim, argentí d’origen jueu, i un dels gènis de la música tan com a pianista com de director d’orquestra i que per cert va néixer només unes hores abans que jo. Fa molts anys que segueixo les activitats de Barenboim i tal com m’ha succeït amb Joan Miró o Pau Casals, ja no sé si admiro més l’artista o l’home.


Barenboim a creat la West- Eastern Divan Orchestra, amb joves israelians i palestins, com a símbol de que la música és un vehicle d’entesa entre els pobles. També és un defensor de la pau entre Israel i Palestina (per cert que ell posseeix les dues nacionalitats) i no ha dubtat, durant la presentació del concert d’aquest any, en criticar la manca de mesura en la darrera ofensiva d’Israel contra la franja de Gaza.

Deixem-nos seduir per la música de la família Strauss i per la de Haydn que també estarà present en el concert d’avui perquè l’any 2009 es compleixen 200 anys de la seva mort. Que ningú consideri aquesta música com tronada o ensucrada o carrinclona. A part de que les composicions són d’indiscutible qualitat, començar l’any amb suavitat, amb un somriure als llavis i amb el ritme cadent de valsos i polques només pot ser positiu per el nostre esperit.

Bon Any 2009 a tots!.