divendres, 16 de gener de 2009

Estem narcotitzats



No acabo de saber exactament que provoca l’estat de narcosi en el que es troba la societat catalana. Potser és un derivat desconegut produït per la contaminació ambiental, o és un producte que subtilment ens han anat introduint al cos.

El fet és que l’estat de sopor i fins i tot de son profund està molt escampat. D’altre manera no s’entén que ningú protesti, cridi, es manifesti pels carrers o faci vaga indefinida, almenys amb la contundència necessària, per reclamar solucions a problemes que porten tant temps penjats, a la nevera o al calaix de l’oblit.

La gestió autònoma de l’Aeroport del Prat no acaba de ser realitat. Les retallades de vols, els retards en les obres, la manca de comunicació ràpida i eficient amb la ciutat, i la pèssima actuació d’ AENA han devaluat un aeroport que no dona l’imatge a l’exterior que Catalunya i Barcelona mereixen.

Els trens de Rodalies són un altre exemple d’injustícia ja que, com exemple, per anar de Barcelona a Manresa, el tren necessita pràcticament el mateix temps que fa trenta o quaranta o cinquanta anys, amb un menyspreu per part dels responsables que no es justifica de cap manera. I segur que altres ciutats similars a Manresa poden dir el mateix.

I l’Estatut, que s’està aplicat a trossets petits i quasi de manera il•legal ja que encara no ha rebut el vist i plau del Tribunal Constitucional més de dos anys després de la seva aprovació.

I el finançament, tantes vegades promès pel Govern de Madrid, i retardat i tornat a prometre i endavant i endarrere.

I la llista és molt més llarga.

En els meus anys joves, Raimon ens va despertar de la rutina i de la grisor amb el seu :

No,
jo dic no,
diguem no.
Nosaltres no som d'eixe món.


Ara, més de 50 anys després, aquestes paraules segueixen essent actuals, i la culpa és nostra.




(Il•lustració : Fragment d’un oli de Manel Marzo-Mart)