dijous, 8 de gener de 2009

Tòpics típics de Suïssa : i 5. Apunts finals



Les darrers quatre entrades les he dedicat de manera molt esquemàtica per raons d’espai a glosar els principals tòpics que s’acostumen a tenir sobre Suïssa.

En realitat en podria haver fet quatre entrades més, però no vull atabalar els pacients lectors i de moment, ja n’hi ha prou. Encara que, per acabar, faré algunes postil•les i afegits breus.

Podria haver escrit sobre la pobresa que fins ben entrat el segle XIX va obligar a molt joves suïssos, durant segles, a ser soldats mercenaris al servei dels sobirans o senyor feudals europeus. Com a confirmació cal recordar que la guàrdia que va resistir fins al darrer moment a la Bastilla de París el 1789 era principalment de soldats granaders suïssos, i la Guàrdia Suïssa del Vaticà no és res més que la successora del mercenaris que entre els joves suïssos catòlics el 1505 el Para Juli II va reunir per protegir la seva persona i les seves propietats.

Podria haver escrit sobre la “netedat” de cases, carrers i paisatges. Cal dir que no tot és ara com era fa trenta o quaranta anys, encara que comparat amb altres països Suïssa presenta un nivell d’ordre, d’endreçament i de netedat exemplars. La base d’aquest fet no és que els suïssos netegin molt sinó que embruten poc.

Podria haver escrit sobre el respecte que existeix entre les persones, a la vida diària, sobre el poc soroll que la gent genera, sobre els politics (ministres, senadors, diputats) que van pel carrer com a ciutadans normals sols i sense por.

Podria haver escrit sobre moltes i moltes coses tan diferents de les d’altres països. Cada vegada costa més conservar aquestes virtuts positives perquè, també a Suïssa, una certa laxitud es fa notar i ja ens hem acostumat a trobar pintades a les façanes i papers a terra. I ara tanquem durant el dia la porta de casa amb clau i posem un cadenat a les bicicletes, cosa que no era necessària quan jo vaig arribar a Suïssa ara farà quaranta anys.

El país paradís no existeix. Tothom estima el seu i alhora pot tenir enveja sana d’algunes coses dels altres. Això explica que em faci sempre feliç viatjar, de tant en tant, a Manresa.