dissabte, 28 de febrer del 2009

L'ordinador m'ha trait




Sense avisar, sense donar el més mínim senyal de feblesa, el meu ordinador "ha fet figa".

Abans d'ahir, a traïció, l'ordinador va deixar de cumplir les seves funcions i es va emportar algunes informacions i dades que jo, per descuit, no havia assegurat exteriorment. El meu humor està en moments baixos.

En moments així és quan ens donem compte de la dependencia que ens em ( o ens han) creat amb els ordinadors. Arribada "la traïció" no sabem trobar adreces, no podem omplir formularis, no recordem el nom de la persona que ens va escriure preguntant quelcom, en fi, que no servim per a gran cosa. Peró és que sense ordinador no funciona cap empresa, cap botiga, cap banc ens donarà un cèntim del nostre compte, els semàfors s'apagarien i
el món quedaria paralitzat.

Ara escric amb un ordinador portàtil una mica vell, peró que de moment em serveix de molt. Els bons amics, els vells amics, sempre estan al nostre costat quan els necessitem.

Avui compraré un ordinador nou perquè els experts m'han dit que del vell no puc aprofitar res ja que la platina i el disc dur estan avariats; ells tractaran de salvar algunes dades. Bona sort!.

Espero que demà podré inaugurar el nou ordinador amb una entrada al meu blog. Només un avís als amics lectors: no oblideu de assegurar les votres dades exteriorment, almenys una vegada a la setmana, no fos cas que us arribi la mateixa desgràcia que a mi. Per aprendre s'ha de perdre.

dijous, 26 de febrer del 2009

Els comentaris dels lectors del meu blog



Quan algú mostra públicament alguna obra, de la importància que sigui, s’ exposa a rebre aprovacions i desaprovacions, i està bé que sigui així.

La decisió d’escriure un blog o un bloc (que encara no sé quina és la forma correcta en català) la vaig prendre de manera espontània i amb l’intenció de tractar temes manresans sense regularitat. De mica en mica em va anar entrant el „cuc“ i ara escric pràcticament set dies a la setmana i molt poc sobre Manresa.

Ja a l’inici vaig decidir no encaparrar-me en saber quans lectors tinc a cada post i per tant no vaig incloure cap comptador. Malgrat tot, com que alguns dels llocs des on és pot entrar al meu blog disposen de comptador automàtic, tinc una aproximació que em permet extrapolar i endevinar el nombre de lectors si alguna vegada m’entra la curiositat.

Explico tot això perquè en realitat jo no he escrit mai de manera provocadora o agressiva, toco molts temes variats i com és lògic les meves preferències es noten per molt que jo intenti ser molt respectuós amb els que no pensen com jo. Aquest intent meu de ser, diguem-ne, educat fa que no rebi comentaris polèmics, cosa que ja m’està bé. Si que rebo bastants comentaris encoratjadors de gent que no conec personalment però de la que em sento acompanyada dia darrera dia.

Però de tant en tant, arriba un comentari que em deixa sorprès. Per exemple el que vaig rebre a propòsit del meu post del 20 de Gener del 2009 que tenia el títol
„ Catalunya mirada de lluny: 3. La llengua“. Un lector amb pseudònim, resident a Vic, va escriure literalment : „ Brillante artículo, aunque un tanto xenófobo, racista, desfasado, carca, cutre y nazionalonanista…“.

Jo he rellegit el meu post i, la veritat, no el trobo ni xenòfob, ni desfasat ni res del que diu el lector, ni tan sols brillant. Si que em sembla correcte, respectuós i clar, i la conclusió de que en qüestions de cultura sumar és enfortir-se el lector no l’ha comprés encara que la posa en pràctica ja que em llegeix en català i m’escriu en castellà. Perfecte, jo parlo set idiomes i no tinc cap problema en fer servir el que en cada cas és més adient.

El que em sap greu és no haver trobat les paraules justes perquè el lector de Vic no necessites irritar-se, per molt que amb tema llengua sempre és difícil aconseguir un diàleg reposat.

dimarts, 24 de febrer del 2009

Una enquesta fiable



Les enquestes que, sovint abans de eleccions, encarreguen els partits politics o certs diaris amb un inclinació coneguda han fet sempre sospitar els lectors i per tant no assoleixen l’efecte desitjat.

A Suïssa, on anem a votar cada any mitja dotzena de vegades un total de vint o més assumptes, les enquestes no són massa diferents de les d’altres països. Més ben dit, no eren.

S’ha creat una organització amb el nom de „Perspektive Schweiz“ („Perspectiva Suïssa“) amb la finalitat de donar regularment, i sobretot de cara a cada elecció, una informació fidel i neutral sobre les intencions, les idees i les aspiracions de la població. Per reafirmar el seu caràcter polític neutral, han entrat a formar part dels seu Patronat els presidents de tots els partits amb representació governamental, i que van dels Verds fins als dreters del Partit Popular Suïs. En els pocs anys que porten d’activitat, s’ha demostrat que les desviacions entre els seus pronòstics i els resultats reals de les votacions es de dècimes, per tant molt millors que les de qualsevol altre enquestador.

Entre el 27 d’octubre i el 31 de desembre 2008 van fer una enquesta on-line a més de 20.000 persones sobre 40 temes d’actualitat. Les preocupacions i temors dels suïssos de cara al futur no són gens diferents de les dels catalans, o dels francesos o dels alemanys. Dins l’Europa occidental, tot i les diferencies entre països, els temes fonamentals són comuns: atur, crisi financera, violència juvenil, energia, ecologia, …Això fa que els resultats tinguin un cert interès fora de Suïssa, sobre tot per el mètode seguit per l’obtenció de les dades.

Per raons obvies només donaré un parell de resultats significatius.

Propostes que obtingueren una majoria absoluta (selecció)

Els delictes greus comesos per joves, podran ser jutjats amb el codi penal per majors d’edat, que és més rigorós ( 71% Si)

Menors d’edat extrangers que reincideixin en fets delictius podran ser expulsats del país junt amb les seves famílies ( 64% Si)

Empreses amb més de 500 treballadors estaran obligades a construir places de guarderies infantils (60% Si)

La venda de aparells electrodomèstics (TV, equips de so, aparells de cuina…) que es desconnecten i queden en posició „stand-by“ seran prohibits (55% Si)

Propostes rebutjades (selecció)

Junt amb l’ajuda materna en cas de naixement de fills, el pare podrà tenir unes vacances pagades de 4 setmanes al mateix temps que les de la mare (64% No)

Les llars tindran dret a una certa quantitat de consum elèctric a preu baix. En cas de sobrepassar aquesta quantitat, el preu per kWh es doblarà (59 No).

dilluns, 23 de febrer del 2009

La India : un volcà adormit


La molt "oscaritzada" pel•lícula „ Slamdog Millionaire“ ha estat molt comentada abans de les entregues dels premis Oscar la passada nit, i ho serà encara amb més motiu d’ara en endavant.

Jo encara no he vist la pel•lícula malgrat que ja fa un més que els cinemes suïssos la projecten. Per tot el que he llegit, sembla que és molt bona i que fa un retrat cru però amb humanitat de la vida en els barris més miserables de Mumbai, abans Bombai.

Tot l’enrenou al voltant de la pel•lícula m’ha fet donar compte de la situació real d’un gran part de la població de Mumbai i de la India, un país amb gairebé 1.200 milions d’habitants i amb unes estadístiques que fan por de llegir.

Un 77 % de la població no pot gastar més de 20 rupies al dia, que són 0.30 € (trenta cèntims!). Dins d’aquest grup trobem el 84 % del indis musulmans i un 80% de les classes sense casta. Pràcticament tots ells són analfabets ja que ho és un 60 % de la població total de la India.

Dues cinquenes parts dels nens sub-alimentats del món viuen a la India. Uns 55 nens de cada 1000 moren abans d’arribar al primer any de vida ( com a comparació, a Suïssa menys de 5). Uns 30 milions de nens entre 5 i 14 anys treballen en un intent de sobreviure.

Dins de la llista de les personen més riques del món que publica la revista „Forbes“
figuren 4 indis entre els deu primers (!). La fortuna total d’aquestes quatre persones supera els 340.000 milions de dòlars.

La crisi financera mundial afectarà molt a la India i les seves exportacions i com a senyal inequívoc es calcula que en els darrers quatre mesos a la India s’han perdut dos milions de llocs de treball.

De manera que amb gran preocupació i dolor ja es parla de la India com un volcà que qualsevol moment pot entrar en erupció. La pel•lícula dels Oscar no pot fer canviar directament les coses, però almenys que ens serveixi de reflexió sobre les injustícies que cada dia pateixen molta gent sense culpa.

diumenge, 22 de febrer del 2009

Rèquiem pel secret bancari a Suïssa



Un parell de dies enrere vaig escriure sobre els banc suïssos i la justícia, fent referència al denominat diner negre. Les coses s’han precipitat.

L’autoritat americana dels impostos (IRS) va demanar al banc UBS- Union Bank of Switzerland- (el més gran de Suïssa) una llista detallada dels moviments bancaris de uns 300 clients americans, sospitosos d’evitar el pagament de impostos als Estats Units.

La pressió va ser molt forta, amb amenaces de prohibir de manera immediata les activitats de la UBS als EEUU. És probable que també es posessin en marxa altres formes de pressió. Inclús el Govern Federal Suïs va fer una reunió extraordinària el dimecres a última hora del vespre, sense decidir cap tipus d’intervenció estatal però assabentant-se de la situació ja que la UBS representa molt dins del sistema financer suïs.

El dijous a la tarda el Tribunal Administratiu Federal va prohibir a la UBS de donar informacions sobre els seus clients. Massa tard : les informacions ja estaven en mans dels americans. La UBS, que és troba en una situació molt delicada i ha necessitat l’ajut d’uns quants milers de milions de Francs de l’estat, va cedir amb una rapidesa inusitada i va donar les informacions sol•licitades, aparentment „només“ d’uns 250 o 300 clients.

Estalvio el rebombori que tot això a causat : per a uns la UBS ha enterrat per sempre el secret bancari, per altres, només ha donat 300 adreces d’uns clients claríssimament punibles.

Tot és molt complicat ja que Suïssa és l’únic país del món que en qüestions de comptes bancaris fa distinció legal entre "frau fiscal" (Steuerinterziehung) i “engany fiscal” ( Steuerbetrug). La diferència ha de ser molt subtil ja que la mateixa traducció no deixa els dos conceptes molt clars. Esperaré les noticies dels propers dies per tornar sobre el tema que pressuposa un precedent molt greu.


(Il•lustració apareguda al “Zofinger Tagblatt” del 21.02.2009)

dissabte, 21 de febrer del 2009

L’exèrcit secret de Suïssa: i 3. Detalls finals



Cap dels 400 membres del exèrcit secret ha donat la cara en els 17 anys des la dissolució oficial del cos. Fins el darrer dimecres.

A quarts de set de la tarda del dimecres 18 la radio pública suïssa emetia una entrevista amb el senyor Hansueli Künzler, ex-membre del P26. L’entrevistat va explicar coses saboroses, algunes d’elles només d’interès dins de Suïssa, però també d’altres que permetran completar les informacions que he donat en tres entregues.

L’any 1984 un conegut va demanar al senyor Künzler si estaria disposat a entrar a fer part d’un cos especial de l’exèrcit, de caràcter secret però legal. De moment va dir que si, i va ser citat a una primera trobada en un refugi (búnquer) dels molts construïts durant la segona guerra mundial, i situat prop de Gstaad, coneguda estació d’esquí de la classe alta i molt alta europea.

Arribat al búnquer va rebre un sobrenom, en el seu cas el de Gallus, i a partir d’aquell moment mai no va saber el nom real de cap dels seus col•legues ja que tots reberen un sobrenom . Els monitors eren professionals de l’exèrcit regular suïs i van ser orientats sobre l’obligació de guardar secret de per vida sobre les activitats del grup.

Les trobades eren de 3 a 4 dies dues vegades a l’any. Els integrants del grup estaven tan convençuts de la seva missió que realment no van donar a ningú cap pista sobre els seus dos recessos anuals. Fins i tot és va donar el cas que un parell d’esposes de membres van contractar detectius privats per saber on anava el seu marit amb tant secret. La feina dels detectius s’acabava davant la porta del búnquer i les esposes eren informades i els demanaven que elles també guardessin el secret.

El senyor Künzler diu que ha decidit parlar per salvar l’honorabilitat dels seus 400 companys, tots ells patriotes fermament convençuts de que estaven fent un treball de gran importància per protegir la pàtria si el cas es presentés. Vol que quedi clar que no eren partisans, ni guerrillers sinó un cos especial, dins de l’exèrcit legal amb un caràcter secret degut la mateixa finalitat de la seva creació.


Malgrat tot, en el fons de cada ciutadà queda un mal regust, molts dubtes sobre el paper de l’estat i de les possibilitats de crear estructures que s’escapen a tot control.
Esperem que no es reprodueixin fets com els que he comentat i que demostren que
nord enllà, no sempre la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç, com diu el poema de l’Espriu.

divendres, 20 de febrer del 2009

L’exèrcit secret de Suïssa: 2. Organització



El “descobriment” fet l’any 1990 de l’existència d’un cos d’exèrcit secret, el P26, i d’un servei secret, el P27, va deixar els suïssos abatuts.

Junt amb l’existència de milers de fitxes sobre persones que estaven molt lluny de creure’s objecte d’investigació, el cop va ser molt dur i encara que després se’n vagi parlar poc fins avui els dos assumptes sembren dubtes sobre uns principis que semblaven fer part intocable del sistema democràtic.

La Comissió Parlamentària va constatar que el P26 actuava com una organització secreta, sense base legal, sense control parlamentari i sense dependència política, de manera que realment actuava il•legalment i contra la constitució. El finançament de les dues organitzacions P26 i P27 es feia desviant diners previstos per la compra d’armament i amb els interessos resultants de pre-finançaments de compres de material per l’exèrcit “legal”. Tot, doncs, fora de control parlamentari i sense necessitat de passar comptes ni donar explicacions.

Els membres d’aquest exèrcit eren uns 400 sota el comandament d’un director de l’empresa de Basilea Consec AG dedicada a la formació de personal i que en el fons només servia per tapar les altres activitats. Existien dipòsits d’armes a diversos llocs del país (fusells d’assalt, pistoles, armes amb silenciador, etc.).

L’exèrcit secret estava dedicat a “salvar la pàtria” no només d’enemics externs sinó també d’interns. El P27 espiava molta gent, sobre tot de les esquerres i a tots els que ells suposaven un perill per la seva concepció de la pàtria.

Oficialment, el P26 és va declarar liquidat el mars de 1992 i poc a poc va anar passant a l’oblit, almenys de cara a fora. El tema inicial de les fitxes és va solucionar permeten que cada suïs que volgués tingués l’opció de llegir la seva fitxa ( en el cas de que en tingués una). Després les fitxes és van destruir.

Demà acabarem el tema amb els darrers detalls que s’han conegut aquesta setmana després que un antic membre del P26 “sortís del armari”.

dijous, 19 de febrer del 2009

L’exèrcit secret de Suïssa: 1. Els antecedents



La possible decisió d’enviar soldats a Somàlia per protegir els vaixells de bandera suïssa dels atacs del pirates, ha ressuscitat l’assumpte del denominat Exèrcit Secret P26 que era un tema que dormia en un volgut oblit.

La creació d’aquest Exèrcit, o millor dit aquesta Unitat Secreta, és escandalosa i destrueix molts dels conceptes democràtics que els suïssos consideraven arrelats.
Començarem per explicar els antecedents del cas.

El 2 d’octubre del 1984 va ser elegida Consellera federal (Ministra) la senyora Elisabeth Kopp, la primera dona a accedir a un càrrec ministerial a Suïssa. La senyora Kopp, del Partit Liberal, es va encarregar del ministeri de Justícia i Policia.

Un dia d’octubre del 1988, la senyora Kopp es va assabentar que una empresa en la que el seu marit era conseller era suspecte de moure diner negre. L’esposa va dominar la ministra i va telefonar al seu marit per demanar que sortís immediatament del consell d’administració de l’empresa, que era Shakarchi Trading. Ell ho va fer el mateix dia. Un parell de setmanes després, la premsa va saber de la retirada del senyor Kopp i van començar les sospites d’una informació confidencial sortida del ministeri de la seva esposa. Curt, el 9 de desembre 1988 la ministra va reconèixer que era ella la que havia fet la trucada i tres dies després va dimitir.

El Parlament va crear una comissió per tal d’esbrinar com es guardaven i s’administraven les informacions que l’estat posseeix. Aquesta comissió va arribar al fons del denominat „Cas de les fitxes“. Es va saber que l’estat tenia 700.000 (!) persones fitxades, politics de tot color, industrials i gent del carrer que per les seves activitats, per exemple viatges, eren suspectes de fer activitats perilloses per a l’estat. Un veritables escàndol que en fons podia afectar a tothom directament, i que feia que el „Big Brother“ de la novel•la de Orwell quedés petit i Suïssa sembles un estat stalinista.

Les investigacions del afer de les fitxes va conduir a descobrir l’organització secreta P26. En parlarem demà ja que el tema és molt instructiu per demostrar que ni en la millor democràcia estem lliures de actituds il•legals i de injustícies.

dimecres, 18 de febrer del 2009

L’“Acord de Barcelona“



Ahir, a la ciutat de Barcelona, es va signar un acord de gran transcendència i que era molt esperat.

Si algú m’hagués preguntat quin acord m’agradaria que es signés a Barcelona, hauria donat un parell de respostes espontànies :

Els partits PSC, ERC, CiU i IV han signat un acord amb el compromís de fer front comú davant del govern de Madrid per defensar l'Estatut tal com va ser votat i per reclamar el finançament que el mateix Estatut disposa.

Un acord entre el govern de Madrid i la Generalitat preveu la cessió total de
la gestió de l’Aeroport del Prat a la Generalitat en un termini de dotze mesos.

Els governs de Catalunya, País Valencià i les Illes Balears han signat un acord per tal d’unir-se en la tasca de defensar la llengua comuna, respectant les variants regionals, en tots els àmbits i al mateix temps presentar davant la UE una proposta per tal de que l’idioma comú tingui representativitat europea, com correspon a la seva història i al nombre de gent que el parla.

RENFE ha signat un acord amb la Generalitat per cedir la gestió dels trens de Rodalies i fer que millori la qualitat dels serveis. L’estat Central farà les previsions económiques necessàries.


Tot això podrien ser acords interessants per a Catalunya. El que ahir es va signar a Barcelona en certa forma també ho és. Les principals companyies productores de telèfons mòbils han acordat proposar el mateix tipus de carregador per a tots els models futurs, de manera que sigui més fàcil l’ús dels mòbils i al mateix temps només serà necessari produir la meitat dels carregadors dels que es fabriquen avui.

No faig broma : és una bona noticia sobretot si pensem que avui dia pràcticament cada família posseeix almenys un telèfon mòbil. El món parlarà avui de Barcelona, i jo seguiré pensat en els altres acords que també es podrien haver signat a la capital.

dimarts, 17 de febrer del 2009

Serà que m’estic fent vell…



Escric aquestes ratlles i a fora segueix nevant. I dic segueix perquè ja fa un parell d’hores que ha començat i no sembla que tingui ganes de parar. Ara ja anem per uns set centímetres.

Mentre el PSC parla baix per no molestar el „germà gran“ de Madrid, ERC comença a remugar i CiU esmola les eines, jo parlo de la neu.

Els hiverns a Suïssa, per molt durs que semblin no acostumen a posar problemes a la població. El dispositiu de neteja de carrers i carreteres funciona, els trens no tenen pràcticament retards i les escoles no tanquen. Les cases tenen les parets exteriors i les finestres molt ben aïllades, les calefaccions són eficients i els nostres cotxes porten de octubre fins a abril neumàtics d’hivern i tot això ens fa que l’hivern sigui natural.

Molt lluny dels hiverns de la meva infància a Manresa, amb un fred humit intens i llarg i amb nosaltres, els nens en edat escolar, vestits amb pantalons curts. Ni els meus fills ni els meus nets podran entendre mai que nosaltres anéssim amb pantalons curts fins als dotze anys, després amb pantalons de golf (un anacronisme que avui m’horroritza!) i només amb catorze anys ens poguéssim „oficialment“ posar pantalons llargs.

Si a això sumem les restriccions de llum que ens obligaven a sopar am espelmes o quinqués i la manca de calefaccions o bombones de butà, és fàcil imaginar el que un hivern a la Manresa dels anys 40 significava. Les estufes eren el centre de la vida laboral i de la llar. Estufes que cremaven serradures o clofolles d’ametlla o carbó.
I nosaltres amb pantalons curts!.

El PSC xiuxiueja, ERC obre la porta per sortir del tripartit, CiU espera amb delit els esdeveniments i jo parlo dels hiverns a Manresa, mentre a Suïssa ens cau la neu. Serà que m’estic fent vell.

dilluns, 16 de febrer del 2009

Parar els rellotges



Acabo de llegir una noticia que m’ha deixat una mica sorprès.

Resulta que l’església catòlica junt amb la reformada del meu cantó suïs acostumen a fer cada any un projecte en comú que sense entrar a fons en cap tema teològic, serveixi per unir només sigui per un dia ambdues comunitats.

Aquest any el projecte porta el nom de “Nonstop”, és a dir “Sense parar” i tracta de la velocitat en les coses de la vida. Els responsables del projecte consideren, amb raó, que el ritme que imposa la vida quotidiana i el que s’imposa la gent en els moments de lleure, deixa poc o cap temps per pensar amb calma.

L’actuació més espectacular està prevista per la tarda del primer dissabte del mes de novembre : tots el rellotges de les esglésies catòliques i reformades del cantó s’aturaran durant dues hores. El rellotges dels campanars de les esglésies sempre han estat un punt de referència i fan acte de presencia quotidianament tocant els quarts i les hores dia darrera dia. Val a dir que a Suïssa, per permetre el descans de la gent, paren de tocar a les deu de la nit i reprenen a les sis del matí.

Mentre duri la parada de dues hores s’organitzaran en l’àmbit de cada església meditacions, oracions, concerts, cants i actuacions que tinguin relació amb assumptes espirituals i meditatius.

No em sembla malament l’idea. Els membres de cada església tindran l’oportunitat de demostrar amb la seva presencia fins a quin punt la nostra generació necessita moments de meditació o bé ja ens hem acostumat tant al ritme esbojarrat que no sabem quin profit en podem treure de parar i pensar.

I qui vulgui, sense ser membre de cap església, podrà aprofitar de les dues hores “regalades” per preguntar-se si anem bé o més aviat una mica esverats.

diumenge, 15 de febrer del 2009

Autonomia i bilingüisme : un exemple suïs



Ara es compleixen 30 anys de la creació del cantó del Jura, després d’un referèndum de tot Suissa que va aprovar la separació de la part nord del cantó de Berna per crear el seu propi cantó.

La batalla per l’autonomia cantonal de la regió del Jura bernès ve de molt lluny, pràcticament de l’any 999, i representa la lluita tradicional entre el nord i el sud, entre les regions riques i les regions menys afavorides, entre el Bisbe-Princep de Basilea i la Vila de Berna etc. etc. . A Suïssa com arreu.

A partir de l’any 1947 la lluita per l’independència del cantó de Berna és va fer sentir de manera més contundent amb la creació de grups separatistes com els anomenats „Béliers“ o el „Rassemblement jurassien“, inclús amb alguns atentats amb explosius que van enrarir molt l’ambient normalment pacífic de les discrepàncies a Suïssa. Un dels arguments més forts per demanar la secessió fou el de la llengua ja que els jurassians són de parla francesa, mentre quela resta del cantó de Berna q és de parla alemanya. Estic simplificant els fets històrics per no allargar-me massa ja que tothom entendrà que aquests temes són d’una gran complexitat.

El Cantó del Jura no és molt ric : depèn en gran part de la rellotgeria que just després de la seva autonomia va entrar en una greu recessió,és bastant agrícola i el seu turisme és molt reduït per manca de grans muntanyes i estacions d’esquí. Les dificultats financeres es van fer paleses d’un bon principi i amb el temps van anar apagant l’eufòria que l’autonomia va donar a la població.

El cantó de Basilea, tradicionalment ric, és el veí més proper del cantó del Jura. Deixant apart les tradicional diferències històriques, la llengua separa les dos poblacions, amb l’alemany a Basilea i el francès al Jura. Doncs bé, el departament de Formació i Cultura del Cantó del Jura ha llençat un projecte per introduir el bilingüisme a les escoles jurassianes a partir del mes d’agost 2009. Apart del avantatges de tenir un ensenyament en dues llengües oficials dins del país, la idea del projecte és la de atraure famílies del veí cantó de Basilea perquè vagin a residir al Jura, sense el problema de la llengua per els fills. S’ha de dir que la distància entre els dos cantons no és molt gran però el Jura disposa de més espais naturals que ofereixen un atractiu a la gent que pugui estar cansada de viure a la ciutat i fins i tot a certes empreses perquè s’hi instal•lin.

La mesura és molt pragmàtica i de moment no ha tingut massa bona acollida, potser perquè el suïs està acostumat a fer les coses molt meditades i sense pressa. Proposar el bilingüisme com a solució únicament d’ordre econòmic (més gent = més impostos) no sembla tenir èxit. Potser s’ha de provar amb altres arguments. Estaré al cas per anar informant.

dissabte, 14 de febrer del 2009

La claca dels polítics



Cada vegada més sovint s’organitzen manifestacions al carrer per protestar, per recolzar, per reivindicar o per demostrar poder.

També molt sovint coincideixen dues manifestacions contraries i els crits es fan més forts amb l’única intenció de demostrar que uns són més que els altres. Curiós és llegir les xifres d’assistents que casi sempre difereixen de doble contra senzill segons qui sigui el que faci els comptes.

No he estat mai amic de manifestacions multitudinàries, potser perquè vaig néixer poc després de la guerra i mai no em van semblar sinceres les que em va tocar suportar. Omplir places va ser durant molt temps un exercici periòdic (avui encara ho és per a molts) i la quantitat d’ assistents era proporcional al nombre d’autocars posats a disposició dels „espontanis“ i del nombre d’entrepans que es repartien. Les coses eres així i no en faig la més mínima burla, potser perquè encara avui, de tant en tant, es convoquen sota els mateixos principis.

El politics també senten la necessitat d’omplir un parell de vegades a l’any un pavelló esportiu o un teatre, amb gent del seu partit, cosa que no ha de ser molt difícil i que de fet no dona un vot de més. Parlar a gent ja convençuda només es fa per sortir al telediari o tenir una ressenya al diari de l’endemà.

Em recorda les meves experiències d’estudiant a la Barcelona dels anys seixanta quan anava al teatre com a membre de la claca. L’encarregat de repartir les entrades gratuïtes era molt viu i controlava que, una vegada dins del teatre, el „claquer“ aplaudís fervorosament ja que altrament no et donava mai més una entrada.

De manera que sense fer part de cap partit, jo també se el que és aplaudir per obligació i segurament per això, quan veig les clamoroses arengues dels politics a la multitud i escolto els aplaudiments i els crits, em ve espontàniament un somriure comprensiu.

divendres, 13 de febrer del 2009

Diner negre a Suïssa



Que la banca suïssa durant molts anys va ser molt permissiva amb comptes bancaris oberts per estrangers no residents, no és res de nou.

Poc a poc les coses han anat canviat i, en part per pressions de l’exterior principalment de la UE, el sistema bancari s’ha tornat més rigorós i ja no és tan fàcil obrir un compte a Suïssa com ho fou fins fa poc. També és practica normal la de aixecar el secret bancari dels comptes on la justícia del país del propietari intervé oficialment davant les autoritats suïsses.

No vull dir amb això que tots el dipòsits bancaris siguin transparents, ni de bon tros, però si que la tendència ha fet que Suïssa deixi poc a poc de ser un „paradís fiscal“, títol que s’han afanyat a lluir les Antilles Holandeses, les Illes del Canal i altres locs del món.

Avui escriu la premsa espanyola que els presumptes acusats de corrupció del PP de Madrid han desviat diners via Suïssa a comptes en paradisos fiscals. Si la justícia espanyola ho sol•licita, el secret bancari dels eventuals comptes a Suïssa serà aixecat.

Ahir, el govern suïs va alliberar uns 5 milions de Euros d’un compte que va obrir el dictador Jean-Claude Duvalier, de Haití. Els propietaris actuals del compte no han pogut donar explicacions satisfactòries a les autoritats sobre la procedència lícita dels diners. Segons informacions, entre 1971 i 1986, i amb l’ajut del seu cercle més íntim, el dictador va robar del país centenars de milions de dòlars i a sol•licitud de la justícia haitiana, l’estat suïs ha començat a proporcionar ajuda per esbrinar tota la xarxa de comptes que puguin trobar-se aquí.

Els 5 milions de Euros seran destinats a obres humanitàries i projectes socials a Haití de manera que el Ministeri d’Afers Exteriors suïs ja està en contacte amb organitzacions interessades de Haití.

Fa un parell d’anys, molts milions de Francs Suïssos que el dictador Marcos havia fet sortir van ser retornats a Filipines, en un cas similar al d’ara per Haití.

Encara queda molt per fer. No hi ha de moment cap motiu per destapar una ampolla de cava, però si que val la pena començar a posar-la a la nevera per si el camí que ara s’ha iniciat continua endavant.

dijous, 12 de febrer del 2009

Arrencar a córrer



Qui no ha pensat en algun moment de la seva vida a fugir, canviar de lloc, amb l’esperança que més enllà les coses podrien anar millor.

Per sort, no tothom segueix el primer instint i una vegada passada la primera foguerada, tot torna a calmar-se…fins que arribi la següent.

Tots recordem l’“Assaig de càntic en el temple“ de l’Espriu:

„ Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!.“


D’altres ho han dit de manera més planera, com en Josep Maria de Sagarra en una carta seva a Carles Riba al gener del 1914 :

„…També tinc unes ganes irresistibles de fugir de casa, de fugir a no sé on ni de quina manera, però fugir i guanyar-me la vida fent de criat a una princesa índia, o de secretari d’un ministre anglès; cada dia em carrega més tot, i em venen ganes d’engegar-ho tot a la quinta forca“.

Però ni l’Espriu ni el Sagarra abandonaren mai de manera definitiva la seva terra.

La crisi financera mundial que ara es pateix està aconseguint que la gent es tregui del cap el anar a un altre lloc, perquè com que és una crisi generalitzada o globalitzada com ara s’acostuma a dir, no té cap sentit anar lluny i trobar els mateixos problemes, les mateixes suposades solucions i les mateixes incògnites de cara al futur immediat.

És el moment „d’estimar amb desesperat dolor“ la pàtria. Fins i tot de Suïssa estant.

dimecres, 11 de febrer del 2009

La paraula dels artistes Espriu i Subirachs



L’any 1975, l’Editorial Pòrtic va editar un llibre de la Maria Aurèlia Capmany amb el títol de „Subirachs o retrat de l’artista com a escultor adult“.

De fet és un recull de converses entre la Campmany i l’escultor amb comentaris molt oportuns de l’escriptora. En un dels capítols es transcriu una trobada entre el Subirachs i l’Espriu, on parlen que l’art és la unió de la idea i la matèria, i que, d’aquesta unió, en surt la forma. I això és vàlid tan per l’escriptura com per l’escultura o les altres arts.

Cap al final de l’entrevista parlen del ritme, que és un concepte sobre el que moltes vegades he pensat i que en boca del dos personatges del llibre pren un valor definitiu. No em puc estar de reproduir uns curts passatges :

„ Espriu: - Hi ha una cosa que sí que és molt misteriosa i que és el secret de tot i que, sens dubte, presideix el cosmos, l’univers, i és el ritme. Crec que el ritme existeix pertot arreu, malgrat que diuen que només es pot parlar de ritme en aquelles arts que es verifiquen en el temps, jo crec que tot art es verifica en el temps. … Ara, quina és l’essència del ritme, això sí que és una cosa que no la podria definir. … I aquest és el gran secret de l’obra d’art. I potser el gran secret consisteix a saber quan t’has de parar…

Subirachs:- I potser també té a veure amb allò que dèiem que en l’obra d’art no ha de sobrar res…

Espriu:- Sí, que no sobri ni falti res, però el profund motiu, allò que condueix a la idea que no hi sobri ni hi falti res és el ritme…

Subirachs:- …A mi em sembla que el ritme és l’estil, com a fons d’una obra bona….Per això la vostra obra fa la impressió que entres en un món tancadíssim i que no hi ha res balder o marginal en aquest món…La plàstica també existeix en el temps, una estructura sense temps és inimaginable, si tu no pots rodejar una escultura, aquesta escultura no existeix.“

Que faríem sense els llibres, sobretot aquest llibres llegits ja fa temps i retrobats amb un nou alè i amb el plaer de compartir, malgrat el pas del temps, vivències i inquietuds amb gent que ens ajuda a ser millor ?.

dimarts, 10 de febrer del 2009

L'emigració dins la EU



El resultat del referèndum del cap de setmana a Suïssa ja ha estat comentat pels diaris catalans, inclús amb una certa profusió.

Recordaré que es tractava d’aprovar o rebutjat el tractat de lliure circulació de persones entre la UE i Suïssa i, alhora, admetre Bulgària i Romania dins del tractat.
En realitat eren dos preguntes diferents però, per raons d’ordre polític es van fondre en una sola amb gran protestes dels que, al final, van perdre la votació. El resultat de 60% a favor de l’aprovació del tractat diu molt clar el camí que Suïssa a decidit envers la UE, després de cinc votacions els darrers anys sobre temes relacionats am Europa, i totes guanyades.

La qüestió de Romania i Bulgària, malgrat tot, ha estat molt polèmica durant els debats previs a la votació de diumenge, i encara porta cua. El fet de que a Romania la denominada ètnia roma o romaní, que acostumem a anomenar gitanos, de vocació transhumant, pugui ara circular i establir-se lliurement a tots els països de la UE i també a Suïssa ha causat inquietud al nostre país alpí. La por de que una „invasió“ de romanins arribi a Suïssa ha donat molts arguments als opositors dels tractats amb la EU.

Els dies anteriors a la votació, la televisió suïssa va fer una sèrie de reportatges a Bulgària i Romania i van preguntar a molta gent sobre les seves intencions d’emigrar. La majoria de respostes donaven a Espanya com a país ideal per emigrar ja que una vegada arribats i després de poc temps de treballar, podien enviar els seus fils a l’escola gratuïta i la família tenia coberta l’assistència mèdica i social. Tots els interrogats estaven molt ben instruïts sobre les possibilitats d’anar a Espanya i cap d’ells es va interessa per Suïssa, país que consideraven car, amb una llengua (alemany) difícil i amb lleis de treball i residència restrictives. Cal dir que el tractat aprovat el diumenge preveu deu anys de transició amb emigració limitada.

De manera que ja sabem perquè Espanya, dins dels cercles d’emigrants potencials, té la fama de ser la „xauxa“ d’Europa. Érem pocs i …

dilluns, 9 de febrer del 2009

Què l’hi passa al Vaticà? (3a. part i final)



Vull posar un momentani punt i final als meus comentaris sobre els temes que he escrit els dos darrers dies amb un resum de les reaccions, en part inesperades, que s’han publicat el darrer cap de setmana.

Tal com publica el prestigiós setmanari alemany “Der Spiegel” en el seu exemplar d’avui dilluns el bisbe “lefevrista” Williamson en una interviu amb la revista ha dit que de moment no revisarà les seves opinions sobre l’holocaust sinó que analitzarà amb cura els fets històrics. “ Si trobo els arguments, em corregiré. Però això necessita de temps”.

En una entrevista amb el diari “Bild am Sonntag” d’ahir, la Conferencia Episcopal Alemanya per boca del seu President el bisbe Robert Zollitsch ha demanat del Vaticà una nova excomunió del bisbe Williamson. Textualment diu : “ El senyor Williamson és impossible i irresponsable. Jo no hi veig cap lloc per a ell dins de l’Església Catòlica”.

El bisbe de Basilea i President de la Conferencia Episcopal Suïssa, ha escrit aquest cap de setmana una carta oberta a tots els catòlics suïssos on diu entre altres coses: “ No fora millor que el Papa tornés a excomunicar el bisbe Williamson? No ens evitaria això moltes coses?... Segurament el Papa al aixecar l’excomunicació va pensar no només en els quatre bisbes sinó també en els 600.000 seguidors i als 400 sacerdots de la Fraternitat Pius X “.

La Radio Vaticana ha enviat una carta personal al senyor Daniel Vasella demanant disculpes per tot l’enrenou causat per la convocatòria i desconvocatòria a participar en quatre emissions sobre ètica en el món dels negocis.

El senyor Vasella, va fer possible que Novartis participés amb uns 150.000 Euros a la restauració de la catedral de la ciutat suïssa de Chur; també fa part del Patronat de la Guàrdia Suïssa del Vaticà i econòmicament ajuda a projectes socials a la República de Mali. També és conseller personal del Abat del Convent de Einsiedeln, del que ja vaig escriure ahir.

Per cert que aquest pare Abat , Martin Werlen, va dir ahir diumenge sobre l’excomunió del bisbe Williamson : “ Qui aixeca una excomunió ha de conèixer molt bé l’interessat. Això no sembla que fou el cas amb el bisbe Williamson i espero que l’església hagi aprés alguna cosa del desastre. És imprudent prendre aquest tipus de decisió de manera individual, sense demanar l’opinió dels bisbes de les diòcesis i els Nuncis”...“ Acceptar una falta desperta molt sovint reconeixement. No és cap vergonya cometre errors. Això també val per el Papa”.


Moltes opinions dures que surten del interior de l’església i que potser serviran perquè les coses es facin d’ara en endavant amb més eficiència i més humilitat.


(Il•lustració : Convent de Einsiedeln)

diumenge, 8 de febrer del 2009

Què l’hi passa al Vaticà? (2a. part)



Ahir comentava la retirada de l’invitació que la Radio Vaticana va fer al President de la companyia farmacèutica Novartis degut a que es van adonar per la premsa que la companyia suïssa fabricava un anticonceptiu.

Un dies abans va esclatar el cas del bisbe “lefevrista” Williamson ja que, una vegada anul•lada l’excomunió que pesava sobre ell i altres tres bisbes, el Vaticà es va adonar que a una televisió canadenca el bisbe Williamson avia negat l’holocaust nazi. Després d’aquest fet tot han estat declaracions, exigències de fer-se enrere en les manifestacions televisives, disculpes suaus a la comunitat jueva, paraules molt fortes de la compatriota del Papa Angela Merkel, i encara no s’ha arribat al final.

Tot és molt penós i era fàcilment evitable. Tots dos casos tenen alguna relació amb Suïssa ja que el bisbe Lefevre i la seva Fraternitat Sacerdotal Pius X es van establir a Ecône, en el cantó suïs del Valais, i Novartis es una empresa multinacional d’origen i amb seu a Basilea.

Tothom sap que el Vaticà està contra la contracepció, per tant és natural que si no és per polemitzar, no convidin a fer comentaris a la seva radio a una persona que representa i guanya diners amb la venda d’anticonceptius, tot i que les xerrades a la radio eren sobre temes de ètica i moral financera. El que ja no és tan normal és l’excusa que el Vaticà va donar per desconvocar al senyor Vasella : “ Ens hem assabentat per la premsa que Novartis fabrica anticonceptius...”.

Primera, Novartis en fabrica ja fa molts anys i segurament el director de la farmàcia del Vaticà coneix perfectament aixó de manera que no cal dir que el fet és coneix per la premsa. Segona, el tema de la primera xerrada del senyor Vasella era, literalment, sobre “management errat i falses decisions sobre el personal”. Segurament els que remenen les cireres dins del Vaticà podrien aprofitar molt de l’opinió d’un expert en els temes en que ells han fallat.

Sobre l’excomunió del bisbe Willamson, tres quarts del mateix. No és possible donar com a explicació que fins a la interviu televisada el Vaticà desconeixia les idees del monsenyor sobre l’holocaust. L’humilitat de reconèixer l’error pot fer molt bé a la credibilitat de l’entorn del Papa que, per altre banda, cal que vigili molt perquè dona tota la sensació que “l’enemic” està dins de casa.

dissabte, 7 de febrer del 2009

Què l’hi passa al Vaticà? (1a. part)



Novartis és una companyia suïssa que molta gent coneix com a fabricant de productes farmacèutics.

Novartis va néixer de la fusió de Ciba-Geigy i Sandoz, dos dels tres gegants farmacèutics amb seu a la ciutat de Basilea. El president del Comitè Director(CEO) i també del Consell d’Administració és el senyor Daniel Vasella de 56 anys, metge de professió i considerat un dels homes amb més influència a nivell mundial. Els seus ingressos anuals són de l’ordre dels 20 milions de Euros. Com és natural, el senyor Vasella està molt lluny del meu entorn i no és necessariament sant de la meva devoció, per raons d’actitud empresarial que no entren en el tema d’avui.

Dic tot això per posar de relleu el personatge que acaba de protagonitzar, involuntàriament, una topada amb el Vaticà. Resulta que el dimarts passat dia 3 es va publicar la noticia que la Radio Vaticana havia convidat al senyor Vasella com a Comentarista de la Setmana per els dies 7, 14 i 21 de Febrer, per tal de parlar de problemes actual del món empresarial, amb una „perspectiva ètica“ en paraules de la Radio Vaticana. El senyor Vasella és catòlic i és coneguda la seva participació econòmica en el manteniment del Convent de Einsiedeln, una espècie de Montserrat suïs, administrat per l’ordre benedictina i amb una Verge bruna presidint la magnífica església barroca.

Doncs bé, abans d'ahir dijous la Radio Vaticana va anunciar que ha anul•lat l’invitació al senyor Vasella amb les següents paraules textuals : „ Demanem al senyor Vasella i a la nostra audiència comprensió per la decisió. Em tingut coneixement per la premsa que Novartis fabrica un producte farmacèutic contraceptiu (…) Ningú pot dubtar el més mínim de la posició clara del Vaticà en contra de la contracepció.“ „ Els convidats a „Comentaristes de la setmana“ no representen necessariament el punt de vista del Vaticà, però són sempre personalitats amb mèrits…“.

Sorprèn que el Vaticà s’hagi donat compte per la premsa de quins productes Novartis fabrica ja fa molts anys, com també es va adonar tard i per la televisió de les idees del Bisbe Willamson. No vull posar els dos fets al mateix nivell, però em sembla que el Vaticà, generalment molt ben informat, està en un mal moment de cara a l’opinió pública i el Papa no disposa dels assessors que el seu càrrec requereix. O potser algú del seu entorn l’hi va fer la traveta.

divendres, 6 de febrer del 2009

El (poc) carisma d’alguns polítics




Una de les primeres qualitats que s’han d’exigir d’un polític és que sigui un bon comunicador.

No n’hi ha prou de tenir qualificacions i idees; és necessari comunicar-les amb claredat i convicció. Vull posar un bon exemple que vaig trobar-me al arribar a Suïssa. És tracta del Conseller Federal (Ministre) Nello Celio (1914-1995), que fou Ministre de Finances del 1968 fins al 1973.

Va enfrontar uns temps molt difícils, amb una inflació a Suïssa del ordre del 12% ( en un país acostumat a inflacions del ordre del 2 o el 3%) i la crisi del petroli del 71 . Celio va proposar al Parlament una sèrie de mesures, posteriorment aprovades per referèndum, que suposaven sacrificis i augment d’alguns impostos. La seva qualitat de comunicador era impressionant i parlava les quatre llengües del país, amb un accent italià (ell era fill del cantó del Ticino) que l’hi donava un toc simpàtic. Era un home molt culte, amb un gran humor i sempre va saber presentar les coses, sobretot les més negatives de les finances, amb la veritat davant tot i d’una manera que tothom l’entenia, com si hom expliqués l’avi.

Ara corren també temps difícils i només de pensar en alguns politics espanyols i de la manera que actuen i parlen, m’ha vingut a la memòria el Nello Celio, exemple de polític apte i honest. Sentir parlar a un Moratinos o a Solbes o a la senyora Alvárez (accents locals apart) desanima, fa entrar sospites sobre les seves aptituds i s’acaba amb la seguretat de que no saben expressar les seves idees, en el suposat que les tinguin. Un altre dia parlarem dels politics catalans.

Estic segur que el partit que els repenja està en condicions de proposar algú de millor, capaç de dir les coses de manera coherent i de demostrar que posseeix idees i que les podem entendre.

dijous, 5 de febrer del 2009

El català i Europa



Jo voldria haver vist la noticia a la primera plana de tots els diaris, amb lletres ben grosses i a tres columnes. Per fi una bona noticia per la nostra llengua i sorgida de la UE, de la mà de l’Agència Catalana de Noticies.

La Comissió Europea defensa que les universitats catalanes imparteixin les classes als estudiants estrangers d’Erasmus en català. El Comissari d’Educació, Formació, Cultura i Joventut és el senyor Ján Figel, enginyer electrònic nascut el 1960 a Eslovàquia. Ha estat ell el que ha instat a l’estat espanyol a “preservar i promoure el seu multilingüisme” en comptes d’estar “a la defensiva”.

L’Erasmus permet l’ús de qualsevol llengua que l’universitat utilitzi normalment, de manera que el català entra dins d’aquest criteri malgrat que molts arrufaran el nas. És un criteri de normalitat que no hauria de tenir cap relleu especial si no fos pels impediments que els partits espanyolistes (amb bastant silenci còmplice per part dels seus socis dins de casa) han anat bastint any darrera any.

He mirat la pàgina Internet del Comissari Figel i no he trobat dins del seu equip de col•laboradors més propers cap català . De manera que res d’ influència positiva: senzillament han aplicat un criteri lògic i raonable.

Quina tristor que, a aquestes alçades, encara ens alegrem de que el català tingui un ús normal a tot nivell. Espero que poc a poc arribem a no necessitar parlar de temes similars i vull agrair al senyor Figel la seva claredat i el seu bon criteri.

Ďakujem vám, Ján Figel. Gràcies.

dimecres, 4 de febrer del 2009

El formatge de McDonald’s



És probable que no hi hagin solucions ràpides per reduir la crisi que moltes empreses pateixen. Si fem cas dels que sembla que manen, les solucions són escasses perquè tots van de bòlit.

L’iniciativa privada sempre ha semblat anar millor que la estatal, sigui quin sigui el país. En primer lloc perquè estan obligats a obtenir resultats positius i en segon lloc perquè només disposen del seus recursos i crèdits, de manera que una mala gestió continuada els porta a la desaparició. Les iniciatives estatals poden permetre’s el luxe de rendir poc o gens ja que els diners que necessitin el posarà l’estat una vegada rebut dels habitants que paguen peró no gestionen directament.

Ara acabo de llegir un exemple (poc exemplar, valgui la redundància) de com es pot sanejar una empresa privada . Resulta que McDonald’s l’any passat va augmentar un 7,2% els ingressos dels seus restaurants; diàriament mengen 58 milions de persones a un restaurant McDonald’s arreu del món. Dins dels Estats Units, McDonald’s a triomfat per damunt de Starbucks en el sector cafè, que ja és dir. Segurament una bona estratègia de preus i de qualitat.

Malgrat aquestes xifres, els beneficis han baixat, de manera que els estreteges de McDonald’s USA s’han posat a rumiar com augmentar els beneficis, i han trobat una solució molt ràpida. El Desembre 2008 van començar a servir el Cheeseburger comú només amb un tros de formatge en lloc dels dos que fins ara era normal. Els clients sembla que no han notat massa aquesta reducció ja que les capes de formatge són molt primes i amb les salses que s’hi posen al damunt, és difícil apreciar una lleugera pèrdua de substància i de sabor.

Amb el tros de formatge „desaparegut“, McDonald’s estalvia 6 cèntims de dolar per Cheesburger. Fent el càlcul per el nombre d’entrepans d’aquest tipus que diàriament serveixen arreu del món arriben a un estalvi espectacular de 480 milions de dòlars any, només per el fet “d’oblidar” la llesqueta de formatge.

Un analista de la companyia financera Goldman-Sachs ha dit : „És sorprenent el valor que per McDonald’s tenen petites decisions“. Home!, que vol que l’hi digui!. Jo ho trobo un molt mal exemple, encara que pels experts sembla que sigui un mèrit. Anem malament, no cal que ens ho recordin.

dimarts, 3 de febrer del 2009

La cultura catalana a l’exterior



Molt es comenta darrerament la decisió de la Generalitat d’obrir les dites ambaixades a diverses ciutats del món. Em suposo que la finalitat és la de promocionar Catalunya com a destí d’inversions, cultural i turístic ja que altres possibilitats d’ordre polític estan fora del dret que l’estat espanyol i l’ encallat Estatut permeten.

El desconeixement de la realitat catalana, fora de alguns detalls superficials, és bastant escàs a Europa. No cal que ens fem il•lusions i pensem que els turistes que ens venen a visitar surten coneixent-nos. Fora dels llocs on passa el Bus-Turístic de Barcelona, Dalí i Gaudí i algunes visites standard prop dels centres de platja, en general poques coses saben de Catalunya. Millor això que res.

He rellegit el catàleg de les Setmanes Catalanes a Berlín que es van fer del 25 de Juny fins el 13 de Juliol de l’any 1978. És un catàleg de 350 pàgines, molt dens d’informacions i il•lustracions, amb textos en català i alemany. El promotor de l’idea va ser el Professor Til Stegman i de Catalunya van participar-hi en la gran feinada molts intel•lectuals i empresaris, junt amb l’Ajuntament de Barcelona. La llista és molt llarga i lamento ser injust no donant els noms dels que treballaren per l’èxit de les Setmanes Catalanes a Berlín.

Els actes foren molts i molt variats i donaré un resum per tal de senyalar l’importancia del fet.

S’organitzaren a Berlín exposicions (més llargues de durada que les Setmanes) a la Kunsthalle (Museu d’Art), a la Biblioteca Estatal, a la Escola Superior d’Arts i a diverses galeries privades. Alguns dels actes foren :

- Exposició d’art català del segle XX amb obres de Picasso, Nonell, Dalí, Juli Gonzalez, Miró, Tàpies, Guinovart, Ponç, Andreu Alfaro, JoanBrossa, Ràfols Casamada ...
- Exposició del llibre català
- Exposició sobre la Planificació Urbana política a Barcelona
- Concerts de l’Escolania de Montserrat i de l’Esbart de Rubí,
- Festa catalana amb la Cobla la Principal de Llobregat, Els Comediants, Castellers de Barcelona, etc.
- Concerts de música catalana per el Grup Instrumental Català, Maria Carme Bustamante, Montserrat Torrent i d’altres.
- Conferències a càrrec de X. Rubert de Ventós, Joaquim Molas, Jordi Carbonell, Ramon Folch .
- Concert de la Nova Cançó amb Lluis Llach, Maria del Mar Bonet, Quico Pi de la Serra i Ovidi Montllor.
- Nit dels escriptors catalans amb Josep Palau i Fabre, Joan Fuster, Vicent Andrés Esteller i Joan Brossa.

Puc continuar, però paro per no fer passar vergonya a tots el que han pogut donar continuïtat espaiada arreu del món a actes com el que dic, i no ho han fet. Estic parlant d’uns actes de l’any 1978, començada la democràcia, sense intervenció de la Generalitat, recollint diners de molts bons patriotes i amb un ressò molt important.

Avui, amb molts més mitjans, amb una estructura política organitzada, és fa (amb més rebombori intern que projecció real externa) acte de presencia a la Fira de Frankfurt de la que ja ningú és recorda. Els autors catalans traduïts i llegits a Alemanya avui són els mateixos que abans de la Fira.

Perquè no es desperten els que poden fer cultura catalana exterior?. Que hem de fer perquè deixin de mirar-se al mirall i, com a mínim, copiïn l’esperit i els resultats dels que van organitzar les Setmanes a Berlín de l’any 1978?.

dilluns, 2 de febrer del 2009

Catalunya mirada de lluny : i 5. Els “altres”



Catalunya sempre ha estat una terra històricament d’intercanvis i de pas per a molts pobles durant segles degut a la seva posició geogràfica i per tant sempre ha conegut corrents migratòries.

Suïssa també, amb l’excepció de la entrada marítima. No és doncs estrany que ambdós pobles tinguin una identitat formada a partir de elements diferents. L’industrialització va fer arribar a principis del segle XX gent de l’Aragó i de Murcia cap a Barcelona i la seva zona d’influència. També va arribar-hi molta emigració del interior de Catalunya atreta per les noves possibilitats. En l’època franquista, l’emigració que arribava a Catalunya era mes aviat d’Andalusia i d’Extremadura. Els darrers temps l’emigració ha estat menys uniforme ja que han arribat gent de tot sudamérica, dels països magrebins, del Paquistan de la Xina... no sempre legalment. L’adaptació, sempre condicionada per elements familiars, personals i econòmics, ha estat molt diversa encara que cal dir que molts de les segones i terceres generacions ha sabut ser catalans de dret i de fet.

A Suïssa, amb poques variacions, ha succeït el mateix fenomen : les primeres migracions foren condicionades per la proximitat geogràfica, i per tant eren d’Italia
de França i d’Alemanya. Posteriorment arribaren els espanyols i els portuguesos, que val a dir que mai van donar problemes socials. Aquí també les segones i terceres generacions han estat perfectament integrades i socialment s’han situat a tots els nivells amb èxit. Les emigracions dels darrers anys, originàries de Turquia, de Sri Lanka i de l’antiga Iugoslàvia encara han de “demostrar” la seva facultat o voluntat d’adaptació. És fa molt treball d’integració, a vegades dificultat per tradicions i religions poc flexibles. El problema no està resolt i encara tardarem uns anys a saber els resultats.

Tampoc podem oblidar que molts catalans van emigrar (per raons politiques o laborals) i es convertiren en “els altres” d’algun lloc de Europa o Amèrica. També els suïssos van emigrar durant molts anys, fins a l’industrialització del país, però sortosament no per raons polítiques.

Som per tant, catalans i suïssos, pobles molt agermanats per les circumstàncies. Pobles que estimen el seu país com només ho poden fer els que saben que són petits i que només fent pinya podran continuar a obrir els braços a tots el que hi arribin amb el cor net.

diumenge, 1 de febrer del 2009

Catalunya mirada de lluny : 4. Tradicions i costums



Un dels clixés que corren sobre nosaltres és el de que quan dos catalans es trobem en algun lloc del món, immediatament decideixen fundar un club. Els suïssos són de la mateixa ona de manera que, una vegada més, podem dir que els dos països s’assemblen.

Per confirmar el fet anterior puc dir que a la ciutat on visc, amb 10.000 habitants, tenim en actiu 72 associacions o clubs, que van de música fins a ocellaires. Amb aquesta densitat, tothom té l’oportunitat de ser alguna vegada membre d’un junta directiva, activitat molt recomanable per poder exercir la democràcia directa a la que estem acostumats a Suïssa.

Catalunya estima molt les seves costums. Les fires, les festes majors són part essencial de la vida dels pobles i les ciutats, junt amb les festivitats locals, normalment d’origen religiós, que fins i tot ens els pitjors moments politics es van celebrar oberta o encobertament.

Suïssa té el mateix tarannà i, condicionat per la climatologia, surt al carrer a cada ocasió per fer les seves festes i desfilades, normalment amb la molt rica vestimenta tradicional. Manca, això si, una musica com la sardana que permeti ballar a qui vulgui al aire lliure. Les danses tradicionals suïsses són més diguem-ne d’esbart dansaire i molt tranquil-les de ritme.

En altres aspectes també som semblants: pastissos específics per a cada festa, menjars en família, i aquest bon costum de seure a taula per parlar, compartir companyia i mostrar estima, al voltant d’un àpat.


Els pobles que mantenen les tradicions demostren estima per els avantpassats i poden transmetre a les noves generacions un patrimoni molt ric que és part del que necessitem per continuar amb personalitat pròpia.