divendres, 6 de febrer de 2009

El (poc) carisma d’alguns polítics




Una de les primeres qualitats que s’han d’exigir d’un polític és que sigui un bon comunicador.

No n’hi ha prou de tenir qualificacions i idees; és necessari comunicar-les amb claredat i convicció. Vull posar un bon exemple que vaig trobar-me al arribar a Suïssa. És tracta del Conseller Federal (Ministre) Nello Celio (1914-1995), que fou Ministre de Finances del 1968 fins al 1973.

Va enfrontar uns temps molt difícils, amb una inflació a Suïssa del ordre del 12% ( en un país acostumat a inflacions del ordre del 2 o el 3%) i la crisi del petroli del 71 . Celio va proposar al Parlament una sèrie de mesures, posteriorment aprovades per referèndum, que suposaven sacrificis i augment d’alguns impostos. La seva qualitat de comunicador era impressionant i parlava les quatre llengües del país, amb un accent italià (ell era fill del cantó del Ticino) que l’hi donava un toc simpàtic. Era un home molt culte, amb un gran humor i sempre va saber presentar les coses, sobretot les més negatives de les finances, amb la veritat davant tot i d’una manera que tothom l’entenia, com si hom expliqués l’avi.

Ara corren també temps difícils i només de pensar en alguns politics espanyols i de la manera que actuen i parlen, m’ha vingut a la memòria el Nello Celio, exemple de polític apte i honest. Sentir parlar a un Moratinos o a Solbes o a la senyora Alvárez (accents locals apart) desanima, fa entrar sospites sobre les seves aptituds i s’acaba amb la seguretat de que no saben expressar les seves idees, en el suposat que les tinguin. Un altre dia parlarem dels politics catalans.

Estic segur que el partit que els repenja està en condicions de proposar algú de millor, capaç de dir les coses de manera coherent i de demostrar que posseeix idees i que les podem entendre.