dimarts, 17 de febrer de 2009

Serà que m’estic fent vell…



Escric aquestes ratlles i a fora segueix nevant. I dic segueix perquè ja fa un parell d’hores que ha començat i no sembla que tingui ganes de parar. Ara ja anem per uns set centímetres.

Mentre el PSC parla baix per no molestar el „germà gran“ de Madrid, ERC comença a remugar i CiU esmola les eines, jo parlo de la neu.

Els hiverns a Suïssa, per molt durs que semblin no acostumen a posar problemes a la població. El dispositiu de neteja de carrers i carreteres funciona, els trens no tenen pràcticament retards i les escoles no tanquen. Les cases tenen les parets exteriors i les finestres molt ben aïllades, les calefaccions són eficients i els nostres cotxes porten de octubre fins a abril neumàtics d’hivern i tot això ens fa que l’hivern sigui natural.

Molt lluny dels hiverns de la meva infància a Manresa, amb un fred humit intens i llarg i amb nosaltres, els nens en edat escolar, vestits amb pantalons curts. Ni els meus fills ni els meus nets podran entendre mai que nosaltres anéssim amb pantalons curts fins als dotze anys, després amb pantalons de golf (un anacronisme que avui m’horroritza!) i només amb catorze anys ens poguéssim „oficialment“ posar pantalons llargs.

Si a això sumem les restriccions de llum que ens obligaven a sopar am espelmes o quinqués i la manca de calefaccions o bombones de butà, és fàcil imaginar el que un hivern a la Manresa dels anys 40 significava. Les estufes eren el centre de la vida laboral i de la llar. Estufes que cremaven serradures o clofolles d’ametlla o carbó.
I nosaltres amb pantalons curts!.

El PSC xiuxiueja, ERC obre la porta per sortir del tripartit, CiU espera amb delit els esdeveniments i jo parlo dels hiverns a Manresa, mentre a Suïssa ens cau la neu. Serà que m’estic fent vell.