dimarts, 31 de març del 2009

Boadella en el paper d’exiliat



He llegit en un diari per Internet un resum de les declaracions d'Albert Boadella, fetes a Madrid el divendres 27 de març.
L’acte coincidia amb el Dia Mundial del Teatre i, en veritat, per la curta crònica llegida era talment un acte teatral. El Boadella estava envoltat de il•lustres polítics coneguts per les seves actuacions de cara a la galeria : Esperanza Aguirre, Isabel San Sebastián i Aleix Vidal-Quadras.

Boadella no és el primer artista que amb uns inicis meritoris acaba fent histrionisme, auto-propaganda i deformant la realitat. Boadella sembla sentir la necessitat de posar com un drap brut a Catalunya i els seus polítics cada vegada que veu atansar-se un periodista o quan li posen un micròfon sota el nas.

L'història del teatre català del darrer quart del segle passat no es pot escriure sense donar un lloc preferent a Els Joglars i a Albert Boadella. Amb això, la seva carrera no necessitaria ser promocionada amb provocacions innecessàries. Ni Boadella, ni jo ni molta altra gent està sempre d'acord amb els que han manat o manen a Catalunya. Tots tenim maneres (de preferència les urnes) per fer-nos sentir si en tenim necessitat.

Ara bé, s'ha d'estar molt desesperat animicament per declarar aquestes « perles »:
- No hi ha llibertat d'expressió a Catalunya i per les meves opinions m'he vist
obligat a exiliar-me a Madrid.
- Algunes actuacions polítiques catalanes em recorden a l'inici del
nacionalsocialisme alemany.


Mira, Boadella, els teus problemes per La Torna l'any 1977 foren amb les autoritats de Madrid. Després, a Catalunya, vas posar sobre els escenaris Teledeum, Ubú, president o Daaaaalí i no cal que et queixis massa perqué la gent va assistir a aquestes obres amb generositat.

Ho diré amb paraules de Ortega i Gasset i textualment, perquè qui viu a Madrid empra cada dia el castellà : « La diferencia entre el inteligente y el tonto consiste en que aquél vive en guardia contra sus propias tonterías, las reconoce cuando apuntan y se esfuerza en eliminarlas, al paso que el tonto se entrega a ellas encantado y sin reservas ».

Crec que Boadella és intel•ligent i que d'un moment a l'altre deixarà d'intentar provocar al adonar-se que ningú dels que ell voldria mortificar l'hi fa cas.

dilluns, 30 de març del 2009

Els xiclets a l'escola



Cada vegada més mestres suïssos permeten als alumnes mastegar xiclet durant les classes.

Tot l'enrenou s'origina en un estudi de la Northumbria University de Newcastle, Anglaterra. El Professor Andrew Scholey i altres especialistes han creat un grup de treball HCNU (Human Cognitive Neuroscience Unit) que estudia l'influencia de certs extractes d'herbes, de l'alcohol en baixes dosis, de la cafeïna, de l'oxigen i dels xiclets en la memòria humana. Els xiclets semble que augmenten fins a un 35% la capacitat de concentració perque l’alumne al mastegar introdueix més oxigen dins dels pulmons, i l’efecte és positiu pel cervell, per dir-ho d’una manera senzilla.

El federalisme suïs permet que cada Cantó, i de certa manera cada escola pugui definir alguns aspectes de l'ensenyament amb total independència. De manera que a l'escola primària de la ciutat de Unterägeri, al cantó de Zug, es permet als alumnes a partir dels 9 anys de mastegar xiclet a classe, excepte quan fan gimnàstica o cant. El mateix succeeix a l'escola de Beckenried, cantó de Niedwalden, però a partir dels 11 anys. Contràriament, un mestre del poble de Schwarzenburg, cantó de Berna, només permet que els alumnes masteguin xiclet a l'hora de les manualitats, ja que altrament « em sembla estar al davant d'un ramat de vaques regurgitant », diu el mestre.

Després d'un primer període on al mobiliari i a terra restes de xiclet mastegat van causar problemes de neteja, tot ha entrat en un ordre i els xiclets usats es tiren majoritariament a les papereres embolicats en un tros de paper, que és el que cal, faltaria més !.

No tinc l'impressió que la meva generació tingués, en general, problemes de memorització deguts a la absoluta prohibició de mastegar a classe. Ni crec tampoc que la generació dels meus néts tindrà més memòria pel fet de mastegar a classe.

Les úniques protestes, no gaire sorolloses han sorgit dels dentistes, que demanen que els xiclets almenys siguin sense sucre, i de la Associació de Personal de Neteja, que es queixa de tenir més feina perquè encara no tots els alumnes han entès que els xiclets no s'han d'enganxar sota els mobles o simplement escopir-los a terra.

Aquestes noticies em deixen mut. Un efecte secundari, potser per que no mastego mai xiclet. Ho tindré d'explicar al professor Scholey.

dissabte, 28 de març del 2009

El debat sobre el Pla Bolonya



El meu post d'ahir va donar motiu a una serie de comentaris que m'han arribat pública i privadament i que sincerament agraeixo.

Com que estic sotmès (degut a la distància) a les informacions dels diaris i les ràdios per Internet i no tinc altres fons de noticies ( com molts d'altres en el meu cas i fins a tot que viuen dins de Catalunya). Gràcies al comentaris d'ahir he llegit diversos enllaços i tinc, almenys d'entrada, una millor idea de tot el que està succeint a Catalunya amb el tema Bolonya.

Sorprèn el saber que els estudiants feia quatre mesos que ocupaven el Rectorat de l'Universitat en el moment de ser desallotjats. Caram !, en quatre mesos les autoritats universitàries sembla ser que no van fer cap pas important per establir un diàleg obert i seré amb els estudiants. És molt lamentable que s'hagi arribat a la expulsió forçosa del recinte, amb el resultat de que ara es parla més dels Mossos que del Pla Bolonya.

Els estudiants han demostrat ganes de dialogar i de manifestar-se amb ordre. En realitat ells no estan contra els principis del Pla Bolonya sinó sobre la manera que l'estat espanyol vol aplicar aquests principis. No és els fons sinó la forma la que està en discussió, de manera que s'ha d'esperar per part de les autoritats acadèmiques un pas endavant per arribar a parlar del problema dins de l'universitat. Les conclusions, després, s'han de fer arribar a la gent de manera clara, i tothom i sortirà guanyant.

I el Mossos, que aprofitin la mala experiència dels darrers esdeveniments per demostrar que no són "uns altres grisos". Els de la meva generació ja m'entenen.

divendres, 27 de març del 2009

Els arguments contra el Pla Bolonya



Els aldarulls provocats per la protesta dels estudiants universitaris als carrers de Barcelona ha fet explotar una polèmica sobre l'actuació dels Mossos que potser tindrà conseqüències polítiques.

Tot això ha difuminat en gran manera el veritable origen de les protestes que no és altre que el fet d'oposar-se una part dels estudiants i del professors a l'implantació del anomenat „Pla Bolonya". Com que he estat universitari a Barcelona i tant el meu fill com la meva filla ho han estat a Suïssa, m'he interessat per saber que és el que el Pla Bolonya diu.

El document signat el 19 de Juny del 1999 a la ciutat italiana per part dels ministres d'Educació de la UE diu entre altres coses les següents :

« ... ens comprometem a coordinar les nostres polítiques per assolir en un breu termini de temps, i en qualsevol cas dins de la primera dècada del tercer mil•lenni, els objectius següents, que considerem de capital importància per establir l'àrea europea d'educació superior i per promocionar el sistema europeu d'ensenyament superior a tot el món:

L'adopció d'un sistema de titulacions fàcilment comprensible i comparable...
per promocionar l'obtenció d'ocupació i la competitivitat del sistema d'educació superior europeu.
Adopció d'un sistema basat essencialment en dos cicles fonamentals: grau i postgrau. L'accés al segon cicle requerirà que els estudis de primer cicle s'hagin completat, amb èxit, en un període mínim de tres anys. ...
El postgrau conduirà al grau de mestria i/o doctorat, com en molts països europeus.
L'establiment d'un sistema de crèdits com a mitjà adequat per promocionar una mobilitat estudiantil més àmplia.
Promoció de la mobilitat, amb l'eliminació dels obstacles per a l'exercici efectiu de lliure intercanvi ...
Promoció de la cooperació europea per garantir la qualitat per tal de desenvolupar
criteris i metodologies comparables.
... Esperem que les universitats responguin de nou amb promptitud i positivament i que contribueixin activament a l'èxit dels nostres esforços. «

Un grup d’estudiants que protesten manifesta que : « un cop més es demostra que Espanya no és Europa en moltes coses, i que els estudiants catalans hem d'escollir entre un estat aïllacionista com l'espanyol o una Europa oberta i plural. ». Dit així no sembla un mal argument com a punt de partida.

Ara voldria que els estudiants, als qui no nego el dret a protestar, expliquin a la gent no directament involucrada, d’una manera clara, quins són els punts de la declaració de Bolonya que no estan disposats a acceptar i per quins motius. Després, potser la gent entendrà millor les protestes i fins i tot tindrà més paciència quan l’hi tallin la circulació.

dijous, 26 de març del 2009

Pere Garcia-Fons, un català de França



Moltes vegades quatre noms que ens enlluernen no ens permeten apreciar el valor de gent que sense tan soroll mediàtic han fet, i molt, per la cultura catalana a l'exterior. Una d'aquestes personalitats malauradament poc conegudes a l'interior és en Pere Garcia-Fons, artista pintor que porta dins seu un esperit català que mai ha oblidat.

Neix a Badalona el 1928, fill de Pedro Garcia Martinez, natiu de Cartagena i que camí de França es va instal•lar com a paleta a Badalona l'any 1918. La seva mare era Amparó Fons i Aguilella, filla de la Vall d'Uxó. El seu pare s'incorpora a l'exercit republicà el 1936 i l'any 1938 la seva mare obté per a ella i els seus infants el visat per anar a França.

Pere Garcia-Fons arriba amb la seva mare i germans a Perpinyà i entra amb 10 anys d'edat com a pensionat al Centro Español, que llavors era finançat pels simpatitzants de la República Espanyola. Després d'un aprenentatge a una planxisteria s'inicia amb 18 anys en el modelatge de fusta i s'inscriu en un curs de dibuix. Amb poc més de vint anys i instalat a París, és admès al Primer Saló de la Pintura Jove, i presenta la seva pintura « El bou escorxat », que avui fa part de la meva col•lecció. Durant 15 anys col•labora en l'organització del Saló on coincideix dins dels ambients parisencs amb Clavé, Dominguez, Grau-Sala, Arroyo i d'altres. El 1952 es casa amb Olga Caprani i Cufím filla de Terrassa i que també havia anat a parar a Perpinyà per causa de la guerra.

No vull descriure la biografia personal i artística del Pere Garcia-Fons sinó retre avui un homenatge a la seva catalanitat, que sempre l'ha acompanyat malgrat el poc temps que va viure a Catalunya. La seva mare i la seva esposa han ajudat sens dubte a que ell es senti molt català sense renunciar a la seva component francesa, no en va ha viscut tants anys al país veí. La seva residència alternada entre París i Perpinyà, on destaca la seva amistat amb Jordi Pere Cerdà i molts altres catalans del Nord actius en el món artístic, l’hi permet de envoltar-se molt sovint de l’esprit català.

L'any 2006 La Direcció de Cultura de la Vila de Perpinyà va organitzar una exposició retrospectiva de Pere Garcia-Fons i és va publicar un catàleg amb textos de gran vàlua, i que va tenir també el suport de la Generalitat de Catalunya.

dimecres, 25 de març del 2009

No compliquem les lleis !



Qualsevol acord, contracte o conveni que no càpiga en una fulla de paper, ha de ser sospitós.

Tot es pot formular d'una manera senzilla si partim de la base que ambdós signants van amb bones intencions i confien plenament l'un en l'altre. Tot el que sobrepassi unes poques dotzenes de ratlles està escrit pensant amb evitar incompliments de l'acord de principi.
Posem l 'Estatut de Catalunya com a exemple. El Preàmbul, per ell mateix, ja és una declaració de principis, encara que amb una certa condescendència envers el govern de Madrid, obligada per la necessitat de fer aprovar el contingut de l'Estatut. (« El Parlament de Catalunya, recollint el sentiment i la voluntat de la ciutadania de Catalunya, ha definit Catalunya com a nació d'una manera àmpliament majoritària. La Constitució espanyola, en l'article segon, reconeix la realitat nacional de Catalunya com a nacionalitat. »). Després del Preàmbul, tot l’articulat és necessari per evitar que a cada moment, l’idea bàsica sigui trepitjada, oblidada o desfigurada.

Les intencions idealistes de la Revolució francesa es resumeixen en tres paraules : Llibertat, Igualtat i Fraternitat. Amb això està tot dit,. La resta són lleis de diversos nivells que condicionen, amenacen i adverteixen tots els que surtin fora del camí marcat per les tres paraules.
Moisès, diu la Bíblia, va baixar del Sinaï amb deu manaments. Set d'ells són de llei natural i tothom els sap entendre cregui en el Déu de la Bíblia o en un altre o en cap. I els deu manaments es resumeixen en dos. Poques paraules per molta i clara definició del comportament humà.

Tot el problema està en la desconfiança, en el recel, en el fingir un somriure quan en el fons voldrien fer un gest de fàstic. I llavors les lleis s'allarguen, els articulats s'emboliquen, i el pobre home (i dona) del carrer, que és a fi de comptes el que ha de complir la llei, ja no sap de que l'hi parlen. I els legisladors masteguen i masteguen sense empassar-se mai res. I un Estatut referendat per la ciutadania el 18 de juny de 2006 encara espera que el tribunal Constitucional d'un Estat, que també el va aprovar a través del seu Congrés i del seu Senat, tingui a bé donar-l’hi el dret a existir i a ser útil. Han passat dos anys i nou mesos.
Ai, les coses senzilles!.

dimarts, 24 de març del 2009

Esmorzar estroncat



Avui al mati dues noticies sobre la salud dels humans m'han estroncat un previst pacific esmorzar.
La primera és del tipus economia de consum . Resulta que la companyia d'aigües que subministra una població veïna a la meva acaba d’anunciar als seus habitants que es veu obligada a pujar el preu de l'aigua a partir del 1 de maig. Fins aquí res de nou: tot puja menys el que sembla que tindria de pujar més ara, que és la moral de la gent.

Lo curiós és el motiu per justificar la pujada : el menor consum. Per la companyia, com que el consum d'aigua ha disminuït els darrers temps i com que el manteniment de les infraestructures (canonades, depuració, bombeig...) te el mateix cost, per simple càlcul matemàtic s'ha d'apujar el preu del liquid consumit.
Després de moltes campanyes per fer que la gent prengui consciencia que l'aigua és un bé preciós, que no s'ha de malgastar, i arribats al punt on molts han fet cas i han tingut més cura a l'hora d'obrir les aixetes, venen els de la companyia de l'aigua i penalitzen el menor consum.

Un parell de pàgines més endavant del diari llegeixo que un grup de científics canadencs ha dit que no s'ha de menjar tan peix, que els beneficis del omega-3 no semblen tan clars com fins ara s'ha dit i que altres fonts per el omega-3 són possibles. També expliquen que el nombre de peixos disminueix de manera alarmant i que si les coses continuen així dintre de quaranta anys la manca de peix serà espectacular, amb uns augments imponents del preu i causant la misèria de moltes poblacions que tenen en el peix la seva única font de proteïnes.

Davant d'aquestes noticies em demano si d'ara en endavant seguiré esmorzant amb la lectura del diari o agafaré « La Ventafocs » que després de tot també parla de gent bona i de gent dolenta amb l'avantatge que conec el final i guanyen els bons.

dilluns, 23 de març del 2009

Bombolles (4)


• Si algú escampa la noticia de que has robat els campanars de la Sagrada Família, comença per amagar-te.
Si de veritat els has robat, podràs vendre l'exclusiva a la televisió i la premsa i te‘n sortiràs com un heroi popular.
Si no els has robat, molta gent es quedara amb el dubte, et miraran de reüll pel carrer i la teva honorabilitat estarà esgarrinxada per sempre.

• Ens ha d'inquietar bastant el pensar que si en èpoques passades haguessin existit les lleis socials, el dret a la vaga i els sindicats, l'humanitat no tindria ni les Piràmides d 'Egipte, ni el Coliseu de Roma ni la Seu de Manresa. Tal com diu Pitigrilli, les grans obres s'han fet meitat amb amor i meitat amb puntades de peu al darrera.


• Les fulles de parra no s'ha de posar sobre les parts púdiques dels nus sinó sobre les els canons i les espases de les pintures de batalles.

dissabte, 21 de març del 2009

Politics catalans : desperteu !




Els que vivim fora de Catalunya tenim, sobretot gracies a Internet, la possibilitat d'estar informats de les coses que succeeixen al nostre país.

Malgrat la velocitat de la xarxa, de la radio i de la televisió, no estem en condicions de copsar totes les coses tal com són, essencialment perquè ens manca el context, l'ambient, el comentari amb un conegut, el que s'en diu « l'aire del carrer ». Per a tot això, nosaltres només rebem pinzellades del dia a dia, poques vegades fetes amb pinzell fi i sovint sortides d'una brotxa.

Tinc de dir, per fer un símil pictòric, que Catalunya s'ens presenta a distància amb un to gris que no hi ha manera de retocar per fer-l'ho una mica colorit.

D'un part, i em sap molt greu dir-ho, el President no ha tingut mai una presencia massa comunicativa ni convincent. Ara més que mai la gent necessita polítics responsables que l'hi expliquin les coses tal com són en realitat i que l'hi transmetin idees i entusiasme. Montilla parla poc, no acostuma a improvisar i per tant no convenç. La seva relació amb el govern central està massa condicionada pels estatuts del PSC que el lliguen al PSOE i encara que de tant en tant marqui diferencies amb Madrid, semblen més de forma que de fons.

Els seus companys de govern, Entesa o Tripartit, com vulgueu, han perdut moltes de les seves qualitats mostrades abans de entrar a manar, i ara van fent el possible per no sortir del pacte de govern, fins i tot menjant gripaus vius dia si i dia no.
CiU no acaba de ser l'oposició que el tripartit l’hi va obligar a assumir. No proposa alternatives de govern reals en els temes més crítics i potser tindria de crear un veritable i paral-lel « govern a l'ombra » per demostrar que disposen d’altres idees i d’altres solucions. És, de fet, el seu paper com a oposició.

Amb molta gent preocupada per no perdre la feina i per pagar els deutes a la fi del mes, no es pot polititzar de la manera que s'està fent. Convé marcar distàncies amb el president Rodriguez que tan poc s'interessa per Catalunya una vegada ha obtingut els vots del PSC per entrar a la Moncloa i que tampoc disposa de solucions, tal com es demostra cada dia.

Polítics catalans : doneu color a la vostra feina, proposeu idees noves, solucions atrevides, sortiu de la comoditat del càrrec per lluitar al costat de la gent amb problemes i que va confiar en vosaltres per tirar endavant. Ànim, que el país s'ho mereix !.

divendres, 20 de març del 2009

Brigadistes rehabilitats



La darrera setmana, Suïssa va rehabilitar civilment de manera oficial els ciutadans que van fer part de les Brigades Internacionals a la guerra del 36-39.
Al mateix temps, s’ha publicat un llibre amb el títol de « Els voluntaris suïssos a Espanya » (« Die Schweizer Spanienfreiwilligen») que recull testimonis directes per esbrinar els motius i els resultats de la presencia suïssa a les Brigades Internacionals. Com que pràcticament tots els protagonistes han mort, el llibre s'ha basat en correspondència que les familias han guardat i en les actes oficials de la Justícia Militar.
A Suïssa el actuar en un exercit estranger era i és encara penat. Dels més de 700 suïssos que es van apuntar a les Brigades, uns 550 van ser jutjats al retornar a Suïssa i condemnats amb penes més aviat simbòliques però que van afectar l'imatge civil de tots ells fins ara on han estat retornats a la plenitud de drets civils.
Del llibre és molt interessant de constatar els motius per els que aquells joves van anar a para a Espanya. Malgrat tot els lirisme que s'ha donat a la presencia estrangera a la guerra, els suïssos van participar-hi per els motius següents, segons el llibre : manca de treball, conflictes amb la llei, desig de combatre el feixisme.
Vegem un per un els motius. Efectivament, els anys 30 Suïssa patia una forta recessió, amb una industria mal repartida geogràficament i amb una agricultura pobre, condicionada per el clima, poc mecanitzada i molt minifundista i això explica una cert impuls a marxar per guanyar-se la vida o al menys sobreviure a fora. El segon motiu, els problemes amb la llei és el que també ha omplert molts anys la Legión Extranjera y la Legion Française.
Els motius idealistes venen en tercer lloc. És evident que a Suïssa, situada entre la Alemanya de Hitler i l'Itàlia de Mussolini, molta gent sentia un cert temor a una invasió i un rebuig dels ideals dels veïns. Per tant és normal que alguns joves amb posicions d'esquerra anessin a cercar una ocasió de combatre els probables enemics de la seva pàtria.
Com veiem, les actituds humanes segueixen avui dia els mateixos paràmetres que fa 70 anys i és que, per bé o per mal, som com som.

dijous, 19 de març del 2009

Recordant els mestres




Ahir, remenant papers vaig trobar una capsa, la capsa que tots tenim arraconada i que només obrim cada quinze o vint anys. A l'interior, entre altres coses oblidades, vaig trobar un quadern amb notes de l'escola.

Es tracta d'un quadern no massa gran, folrat amb paper de color blau fosc i amb una etiqueta amb el meu nom. A l'interior, moltes pàgines amb qualificacions que van de l'octobre de l'any 1956 fins el juny de 1957, a raó d'una pàgina per setmana. Són les notes del quart curs de batxillerat a l'Acadèmia Menendez-Arango del carrer Jaume I de Manresa. L'any següent vaig anar a l'Institut Lluís de Peguera on vaig fer el Batxillerat Superior i el curs preuniversitàri.

Tot el quadern està escrit en castellà, com era obligació llavors. És molt interessant repassar les asignatures, que literalment eren : « Matemáticas, Latín, Fisica y Quimica, Literatura, Francés, Religión, História » a més de « Conducta » i « Aplicación ».
També una vegada per setmana venia a l'Académia el senyor Carbó, amb camisa blau marí i corbata negra, a impartir una hora de Formación del Espiritu Nacional. En realitat era per cantar les excel-lències de José Antonio, Ledesma Ramon, Onésimo Redondo i altres "salvadors de la pàtria". Tinc d'agraïr als germans Menendez-Arango la seva decisió de no incloure la FEN entre les notes del quadern, encara que era obligatori passar l'examen a la fi del curs.

A la primera pàgina del quadern, vaig copiar amb ploma,tremp i tinta, les normes generals que l'Academia dirigia als pares, i que textualment diuen:
“ La puntuación es como sigue: 0 muy mal, 1-2-3 mal, 4 suspenso, 5 aprobado, 6 casi notable, 7 notable, 8 casi sobresaliente, 9 sobresaliente, 10 Matrícula de Honor.
Se ruega encarecidamente a los padres que hagan mucho caso a las notas semanales que reflejan el estudio y aplicación de su hijo durante la semana, y se les recomienda que para ayudarnos en esta labor de estímulo, premíen o sancionen a sus hijos con los medios que cren más oportunos y eficaces.
Observación : Una calificación inferior a 5 equivale a un suspenso sin compensación de ninguna clase. Si una asignatura flaquea con notas inferiores a 5 se han de poner todos los esfuerzos para superarle pués en caso contrario el final seria fatal. Se aconseja que durante el domigo o sábado por la tarde permanezcan en sus casas estudiando la asignaturas suspendidas”.


Gràcies Joan, Pere i Ramon Menendez-Arango! Us tic molt presents per la vostra impecable vocació de magisteri! Sembla que era ahir, i ja han passat més de 50 anys!.

dimecres, 18 de març del 2009

El despertar del jardí



Després d'un hivern molt llag i dur els darrers cinc dies han portat un clima més suau que la natura ha aprofitat per despertar poc a poc .
Ja han sortit al jardí de casa les primeres flors. Es tracta de l'anomenat Safrà bord que sempre és matiner . També els ocells han volgut anunciar la primavera i cap a les sis del matí comencen a cantar per fer-nos el despertar més alegre.

Els ocells són els animals que més aprecio ja que amb la seva presencia i els seus cants ens omplen tot l'any de agraïment. Els pocs ocells que no acostumen a emigrar a l'hivern, sobreviuen fins i tot amb la neu cobrint tot el sòl i es fan notar deixant les petjades sobre la capa blanca, com a constatació de la seva fidelitat al lloc on han nascut.

En Josep Maria de Sagarra va escriure un llibret deliciós, que recomano a tothom. El títol és « Els ocells amics », publicat per primera vegada l'any 1947 i reeditat posteriorment. El darrer capítol conté una oració que, per llarga, no copiaré sencera:

" Senyor ! ...Que mai no els falti llur plat de cuquets i formigues ; que no els manqui l'aigua per a humitejar el bec. Espanteu les mosteles i les rates cellardes que els ensumen el niu ; desvieu els perdigons que els puguin trencar les ales, i les ungles dels esparvers que els cargolen el coll ; aviseu-los quan s'acostin a la branqueta de vesc i a la trampa amagada. I feu, sobretot, Senyor, que no s'estronquin mai en el bec dels ocells aquelles flautes i aquells violins de llur cançó, perquè són la música més delicada dels camps i la joia més dolça de la primavera ! »

dimarts, 17 de març del 2009

El KKL de Lucerna i el Palau de la Música Catalana



Una de les sales de concert més interessants de les construïdes els darers anys és el KKL (Kultur -- un Kongresszenter Luzern/ Centre de Cultura i Congressos de Lucerna).
Construït per l'arquitecte francès Jean Nouvel, l'autor de la Torre Agbar, en un lloc privilegiat tocant el Llac dels Quatre Cantons ha significat un incentiu enorme per una ciutat que ja sempre ha estat al punt de mira de milers i milers de visitants d'arreu del món.

El KKL presenta una façana vidriada d'estructura senzilla que permet integrar-se sense fer mal als ulls en el paisatge "clàssic » de la vorera del llac malgrat les seves línies modernes. El respecte dels espais necessaris a la perspectiva ha esta fonamental per l'exit de la obra.
Tant a l'exterior com a l'interior de l'edifici l'aigua manté un paper principal, amb canals que porten l'aigua fins a l'interior i amb un voladís de la coberta que surt com si es volgués endinsar al llac.

Amb tot, no cal oblidar que es tracta essencialment d'una sala de concerts, i per tant l'acustica és bàsica. Nouvel va comptar amb Russel Johnson un acústic d’alt nivell mundial. L'interior de la sala està subtilment cobert per grups de panells mòbils que segons sigui el tipus de concert (instrument solista, grup barroc, orquestra simfònica, grup vocal etc.) i considerant també l'ocupació de la sala, es mouen per evitar reverberacions, ecos o distorsions del só.

El KKL està directament connectat subterràniament a un gran aparcament i per un ampli passeig amb l'estació ferroviària de Lucerna, que per cert és obra del conegut arquitecte valencià Santiago Calatrava Valls que la va dissenyar de nou després de l' incendi de l'any 1971. També està a un centenar de metres del famós Pont de la Capella i de la part antiga (i comercial) de Lucerna. Una obra reeixida en tots els aspectes.

Espontàniament em ve a l'esprit el Palau de la Música Catalana, construït també com a sala de concerts però en un context que m'agradarà comentar un altre moment. Les dues obres s'han convertit en necessàries per la vida cultural de les seves ciutats i els iniciadors mereixen el nostre record i la nostra admiració.

dilluns, 16 de març del 2009

L'arada: un instrument perillós




Algunes vegades ens topem amb declaracions que ens causen una veritable sorpresa. És el que m'ha succeit al llegir un a extensa interviu al científic David R. Montgomery.

Aquest professor de Geomorfologia a l'Universitat de Seattle als Estats Units ha passat dos mesos a Suiça convidat pel Politècnic de Zuric i per l'Institut d'Investigació d'Allaus i Neu a Davos. El professor Montgomery és una autoritat mundial en Geologia i entre moltes obres a publicat un llibre polèmic titulat "Dirt" ("Bruticia") on analitza la relació entre les civilitzacions humanes i l'erosió del sòl.

Tot és opinable en aquest món però les constatacions del professor Montgomery són dignes de ser conegudes i meditades. Les detallaré a continuació literalment :

-La terra, el sòl, no el prenem seriosament perquè no ens donem compte que representa la pell del nostre planeta. Ens proporciona la major part dels nostres aliments i és el membre que relaciona la pedra amb els éssers vius.
-Vist amb els ulls d'un geòleg, l'arada és un dels invents més destructius de l'humanitat. A ocasionat una erosió lenta però implacable del sòl al deixar una part de la terra a l'aire lliure i per tant exposada al vent i la pluja.
-La pèrdua de terra per erosió equival a un mil-limetre per any. Pot semblar poc ja que inclús les ungles creixen més ràpidament. Peró per la Geologia es una erosió molt ràpida.
-L'arada s'ha utilitzat sempre per tal d'augmentar les collites, però avui dia l'ús simultani de grans màquines agrícoles i dels adobs químics han portat a monocultius que han empobrit la terra.
-Els petits agricultors tenen més cura de la terra, fan multicultius i retornen moltes deixalles orgàniques al sól.
-El dia que el petroli s'acabi, s'acabaran també els fertilitzants químics de manera que hem de començar a actuar ara. Hem de retornar a l'aprofitament de les deixalles orgàniques i dels fems per els camps.
-Els grans monocultius no han eliminat la fam del món. Els realment pobres no poden comprar el menjar, encara que tingui un preu baix.
- Cuba, que no és necessàriament un model de societat ideal, ha arribat a crear una agricultura independent del petroli i dels fertilitzants químics, degut a l'enfonsament de la URSS i al boicot dels Estats Units, que els van deixar sense recursos externs.

Les explicacions i els arguments del professor Montgomery són molt extensos i no vull abusar de l'espai del blog. Però ja tenim alguns punts per recapacitar i ajudar a una agricultura més biològica.

dissabte, 14 de març del 2009

La defunció del secret bancari



El govern suis, per boca del seu ministre de finances Hans-Rudolf Merz, va decidir ahir "alleugerar" el secret bancari. Requiescat in pace.

Sotmès a enormes pressions per part dels Estats Units i de la UE, principalment Alemanya i França, Suiça a decidit enterrar el secret bancari abans de que es certifiqui oficialment la seva mort.
A la propera reunió del G-20 a principis d'abril està previst elaborar una llista de « paradisos fiscals » que seran objecte de sancions de tot tipus per part dels membres de la G-20. Amb el pas donat ahir, Suiça intenta evitar fer part de la ominosa llista no tant per salvar la cara a un banc o a l'altre sinó per salvar el encara existent prestigi del sistema bancari nacional.
El següent pas serà modificar els acords de doble imposició que Suiça ha signat amb més de 70 Estats del món. El fet que a partir d'ara la col•laboració amb les autoritats financeres i judicials dels països en qüestió permetrà de donar detalls sobre comptes bancaris ha trasbalsat el sistema bancari que, per altre part, necessitava de molts retocs després de 75 anys de funcionament inamovible.

Més d'una testa coronada, més d'un personatge públic d'alt nivell ha dormit malament la passada nit, i segurament tampoc dormirà massa bé les següents. La meitat dels pilots de Formula 1 tenen residència suïssa, igual que molts actors, cantants, tennistes, golfistes i altra gent brillant del món sencer. En principi, els resident reals no han de témer res, però ningú sap on arribarà la « neteja ».

El principi de Robin Hood només funciona a la novela o al cinema. Robar als rics per repartir-ho als pobres és un acte que comença per robar, encara que sigui a un ric. No conec la solució al repartiment just, si existeix. Peró potser l'enterrament en vida del secret bancari sigui un petit pas per aconseguir-ho. Si és així, benvinguda defunció.

divendres, 13 de març del 2009

La increïble historia d'una Caixa d'Estalvis



Trogen és una petita població a mitja hora de tren de la ciutat de Sankt Gallen, a l'oest de Suïssa.
Els 1688 habitants de Trogen només disposen d'una institució financera o bancaria que és la Sparkasse Trogen (Caixa d'Estalvis de Trogen) fundada l'any 1821. Amb tota seguretat el Banc més petit de Suïssa per no dir del món. La seva estructura és la següent : tres consellers honorífics amb funcions de control, un President i una Directora executiva (foto). Les dues persones que estan a sou són els dos darrers i entre ells dos es reparteixen un lloc de treball del 50%, és a dir que el President treballa mig dia per setmana y la Directora treballa unes 14 hores setmanals. Els President guanya 3.000 Euros i la Directora 15.000 Euros .No cada mes sinó a l'any.

En els estatuts fundacionals es diu que la finalitat de la Caixa és la de « acceptar estalvis, administrar-los i donar interessos correctes que fomentin el sentit de l'estalvi ». Malgrat la crisi general, la Sparkasse Trogen va tancar l'any 2008 amb beneficis record en un temps en que els grans bancs tanquen amb pèrdues multimilionàries. La Caixa disposa de uns 12 milions de Euros de capital, que és més o menys el que el gran banc UBS gasta en targetes de visita i paper d'escriure en un any.

La Sparkasse Trogen només fa dos tipus de operacions : comptes d'estalvi i crèdits hipotecaris. No donen targetes de crèdit, no tenen operacions per Internet ni treballen amb divises estrangeres. Tampoc especulen amb accions a la Borsa ni amb altres productes de risc. Naturalment estan sotmesos a la llei suïssa bancària, amb tots els drets, obligacions i garanties. Per ara disposen de 995 comptes d'estalvi i la caixa de caudals est à col-locada al celler de la casa de la Directora : a l'interior no hi ha diners sinó només certificats de les obligacions i els documents hipotecaris amb els que la Caixa treballa.

Es reconfortant constatar que molt sovint les coses més senzilles funcionen de manera impecable. Per alegria dels clients de la Sparkasse Trogen que fins ara mai han perdut un sòl cèntim.

dijous, 12 de març del 2009

La UE i el vi rosat



Tanmateix sembla que la Comissió Europea necessiti demostrar cada dos per tres la seva utilitat com a òrgan decisiu i es fica en temes realment sorprenents.

Resulta que estan preparant una norma sobre els vins rosats. Contràriament al que molta gent creu, un vi rosat no és una barreja de vi negre i vi blanc, ans el contrari, aquesta barreja no està permesa encara que no sabem molt bé si és una norma respectada arreu.

Un vi rosat correcte surt de una vinificació normal i rep el seu color perquè les pells dels raïms negres es retiren abans de la fermentació del most. La gràcia del procés està en retirar les pells a temps .

La Comissió Europea vol ara suprimir la prohibició de fer barreja per obtenir vins rosats, de manera que la pràctica fins ara fraudulenta, serà en futur beneïda per la EU. Les protestes dels vinificadors francesos, sobretot els de la Provença s'ha fet sentir. Reclamen deixar la prohibició tal com està ja que d'altre manera la qualitat del vi rosat s'en ressentira i les pèrdues per els productors diguem'ne honrats seran enormes.

El projecte , de moment, està de manera consultiva en mans de l'Organització Mundial de Comerç a Ginebra i s'espera que aviat facin pública la seva opinió. La realitat és que la cosa està molt negra per els productors clàssics ja que tot l'enrenou, encara que no es digui obertament, s'origina en els mercats del vi que s'estan obrin en països "no tradicionals" com ara la Xina. El preu dels rosats-rosats és massa alt per els xinesos, i com que no disposen de tradició vinícola, volen comprar vins rosats més barats, com ara els fets de barreja. Per tant, tot el tema balla al voltant del potencial comercial xinés.

No serà que estem perdent molta personalitat només per guanyar diners?

dimecres, 11 de març del 2009

La contaminació dels Alps




L'imatge idíl•lica de les muntanyes a la que ens hem acostumat, amaga un aspecte preocupant que convé cridar als quatre vents.

Científics de Alemanya, Àustria, Itàlia, Eslovènia i Suïssa han estudiat mostres del sòl i les plantes de 40 llocs apartats de boscos de muntanya i també mostres de l'aire i els sediments en tres cims dels Alps alemanys, austríacs i suïssos. L'estudi estava centrat en la detecció de contaminants orgànics de descomposició difícil.

Una de les conclusions és que els Pre-Alps i els Alps formen una especie de barrera i acumulen les les masses d'aire que transporten contaminants sobre els flancs de les muntanyes. El fred de la alta muntanya ajuda a que els dipòsits de productes contaminants augmenti.

A temperatures baixes, les partícules queden adherides principalment al sòl, a l'aigua o a les fulles de les coníferes (principalment avets) d'una manera similar a la rosada del matí.
Lo més greu és que els científics no solament van trobar totes les 30 substàncies sospitoses sinó que també van topar-se amb DDT i Mirex, que a Europa ja no s'utilitzen i que fa anys que estan prohibides. La concentració de DDT era en els cims 10 vegades més gran que al terra de la vall. També és va trobar en l'aire i en les fulles dels arbres cosa que demostra que encara ara s'estàn dipositant als Alps, després d'un llag viatge .

Un aspecte positiu és que a les fulles van trobar una concentració de Dioxines 10 vegades inferior a la que existia fa uns deu anys. Això demostra que la prohibició de les dioxines ha portat a una millora substancial de la contaminació. Ara és necessari que la resta de substàncies que es consideren altament perjudicials per el món animal i vegetal arribin a eliminar-se del tot.

Queda molta feina per fer però la senyal d'alarma de l'estudi esmentat ha de donar arguments suficients per no fer cap tipus de concessió a nivell internacional després que la Convenció de Estocolm ja va prohibir el DDT entre altres substàncies.

dimarts, 10 de març del 2009

La paciència dels lectors



Una dotzena de dies enrere vaig agrair als meus lectors la seva paciència, la seva fidelitat i els seus comentaris.

El lector de Vic que llavors vaig destacar ha reclamat, amb tota la raó, que els seus comentaris no es feien públics. Mea culpa. Jo ignorava que en el lloc on ell accedeix al meu blog, els comentaris romanen « amagats » fins que l'autor del blog no decideix que es publiquin, o que s'esborrin. Ja he alliberat tots els comentaris , incloent els del lector de Vic que de lluny són els més crítics. No tinc cap necessitat d'amagar res, ans el contrari, ja que crec que si els textos dels blogs serveixen per definir l'autor, la mateixa cosa succeeix amb els comentaris. Sempre és l'autor el que es retrata.

Una vegada aclarit l'assumpte dels comentaris involuntàriament "amagats", no tinc cap intenció d'entrar en polèmiques sobre les opinions d'uns i dels altres. Si Internet permet a tothom d'expressar les seves idees, les seves inquietuds i fins i tot les seves fòbies, també el lector està lliure de llegir el que vulgui, sigui per coincidència o per divergència.

L'unica cosa que s'ha de evitar és la manca de respecte, l'intolerància i el to agressiu. Ja va dir Shakespeare en la seva obra Henri VI que " els recipients buits són els que fan més soroll ». (The empty vessel makes the greatest sound).

Silenci, i fins demà.

dilluns, 9 de març del 2009

Per l'autonomia a l'independència ?




La manifestació del dissabte a Brussel•les permet diverses lectures dins d’un contexte positiu.

Ja he dit alguna vegada que no soc amic de les manifestacions i si em tingués per un Grouxo Marx català podria dir que no aniré mai a cap manifestació encara que sigui a una a favor meu. Malgrat això, crec que els que va assistir a la de Brussel•les han fet quelcom de molt positiu.

Com sempre, les xifres d'assistents difereixen si les comuniquen els organitzadors (10.000 persones), la policia (3.000) o els diaris locals (2.300 assistents). No ens perdem en discussions : el fet de que la manifestació va transcórrer pacíficament, i que ha tingut en cert ressò ja ho justifiquen tot.

Però no n'hi ha prou. He llegit alguns diaris belgues del diumenge i els comentaris depenen de la postura política del diari: no oblidem que a Bèlgica els intents secessionistes entre flamencs, valons i brussel•lesos han estat un tema intermitent però que dura ja molts anys. Alguns membres de la Vlaamse Beweging (Moviment flamenc) va fer acte demostratiu de presencia a la manifestació i van admetre que l'Estatut de Catalunya era molt més avançat que el que ells poden de moment esperar.

Les decepcions venen de l'interior de casa . El vicepresident del govern, Carod-Rovira, no va donar cap mena de recolzament a la manifestació en una actitud de governant amb poques ganes de mullar-se, i oblidant moltes de les seves reivindicacions de quant no feia com si manés.

Ara és el moment de continuar a fer conèixer el fet català a Europa. La UE no reconeix les regions sinó només els estats , de manera que està molt bé començar per reclamar el dret d'autodeterminació, és a dir el dret de manifestar el que es vol i si guanya la posició independentista, lluitar per tenir el mateix dret que es va atorgar a Montenegro, per exemple.
Ja sabem que el camí és llarg i fa pujada, com a la cançó.
Peró s'ha de començar a caminar .

divendres, 6 de març del 2009

Pel·lícules sense doblatge


Pel·lícules sense doblatge

La polèmica sobre el doblatge o la subtitulació de les pel·lícules en català i/o en castellà, que va sorgir per primera vegada en temps del President Pujol, ha tornat a treure el cap.

Crec que estic en condicions de parlar del tema ja que a Suïssa més d'un 50 % de les copies que es projecten en els cinemes són versions originals subtitulades, i la resta doblades. Només parlaré de la Suïssa de parla alemanya, que és la majoria. Aquí, no només les pel·lícules estan subtitulades sinó que ho estan en dos idiomes, de manera que l'espectador te dues ratlles per llegit: la de dalt en alemany i la de baix en francès. Com que el francès és un llengua amb més arrels llatines que l'alemany, els textos són més llargs a la ratlla de baix, de manera que no existeix ni òpticament un equilibri.

Malgrat tot, jo no aniria mai a veure una pel·lícula doblada si tinc l'alternativa de la versió original. És una qüestió d'acostumar-se a llegir sense deixar de mirar l'acció. Sembla molt difícil però és molt fàcil i amb una mica de pràctica no demana ni un petit esforç.

Com a compensació, el escoltar les veus i les entonacions originals dels actors i actrius és una cosa impagable. Els doblatges són molt bons, i cal felicitar els actors anònims que els fan, però res a veure amb la veu original de l'actor que sigui.

La profusió de DVD's a les cases ha de permetre a la gent incrèdula de fer la prova : posar una pel·lícula estrangera i mirarla en versió original subtitulada. Després d'un parell de proves asseguts al sofà de casa, estic segur que molts aniran al cinema per veure la versió original subtitulada, i sortiran potser amb menys text al cap, però amb l'impressió d'haver vist la pel·lícula de la manera com va ser pensada, interpretada i filmada.

dimecres, 4 de març del 2009

L'automòbil elèctric : un engany?



Demà dijous s'obre a Ginebra el 79 Saló de l'automòbil, un dels més prestigiosos d'Europa. No menys de 85 novetats mundials i europees estan anunciades.

En un moment on aquest sector es troba en una situació crítica, la majoria de grans fabricants està iniciant una campanya per introduir-nos el concepte de automóvil ecològic junt amb el de automóvil elèctric. Jo, que no soc del ram però tinc cotxe i en faig ús, estic una mica sorprés per l'abast de la propaganda i també per els dubtes que les afirmacions dels "experts" m'han creat.

Un dels problemes de la tecnología del nostre temps és la poca possibilitat d'acumular energía d'una manera eficient. Si tinguessin la capacitat d'acumular l'energia d'un llamp, per exemple, i després retornar aquesta energía segons el consum ho necessités, tindríem un gran problema resolt. Son molt milions de milions de kWh els que els llamps ens "regalen" cada dia arreu del món, i és una energía que no sabem aprofitar.

Tornant als cotxes, el fet de que siguin de tracció híbrida (motor d'explosió i motor electric segons necessitat) o només elèctrics em planteja la pregunta de la despesa ecològica: quina és la quantitat real de pol·lució que es produeix per fabricar les bateries dels cotxes elèctrics?. I quina és la que es produeix a l'hora d'eliminar les bateries o acumuladors fora de servei?. I com que els cotxes es carregaran amb electricitat : quin és el grau de pol·lució que es produeix per generar l'electricitat necessaria per carregar les bateries dels
cotxes.

Una vegada fet el càlcul total d'energies, i només llavors, començaré a interessar-me per l'automòbil electric ja que tinc la sospita de que s'està fent a nivell mundial un rentat de cervell per fer-nos canviar de dependència : ara el petroli, després l'electricitat.

dimarts, 3 de març del 2009

L'altre dimensió




L'any 1912 en Joan Miró va inscriure's a l'Escola d'Art de Francesc Galí i va donar molts maldecaps al director de l'acadèmia.

Tal com diu ell mateix, Miró de jove no era massa bon dibuixant. Potser algún lector pensa que tampoc ho era de gran. Deixem la discussió sobre figuratiu-abstracte i sobre "això ho sap fer el meu nét de cinc anys" per un altre moment, i no perdem el fil.

Miró no dibuixava de la manera que el seu professor volia i es rebelaba fent coses totalment oposades a aquelles que s'esperaven d'ell. Un dia va tocar dibuixar una natura morta: una poma, una ampolla i un got. Miró va dibuixar una posta de sol.

Desconcertat, el professor va intentar inculcar al seu alumne el sentit de la forma que, aparentment, l'hi mancava. I va trovar una solució : col·locava una vena davant del ulls del Miró i l'hi feia palpejar el cap d'un altre alumne, o una poma o un altre objecte qualsevol. Seguidament Miró tenia de dibuixar de memória de tal manera que necessàriament transferia la memória de tres dimensions sobre el paper en dues, sense passar per la visió directe de l'objecte.

Anys més tard, Miró deia, recordant aquest episodi: "L'efecte de fer els dibuixos a partir del palpeig em va despertar l'interès per l'escultura, per la necessitat de modelar amb les meves mans, de prendre com un infant una bola de fang i apretar-la i canviar-l'hi la forma".

Segurament, anécdota de Miró apart, és molt efectiu per a tots nosaltres el observar les coses amb un angle diferent del habitual per descobrir unes sensacions desconegudes com les que Miró va arribar a sentir gràcies a la seva rebeldía i al bon sentit del seu professor.

dilluns, 2 de març del 2009

Creure no és suficient



Un grup d'investigadors de l'universitat suïssa de Zuric i de l'alemanya de Bochum han publicat un estudi sobre l'influència de la religiositat en el comportament davant de situacions extremes.

De tots és sabut que els éssers humans sempre han buscat ajut i consol en les seves creences quan es troven davant una malaltia o un fet traumàtic. Els investigadors del treball han fet un seguiment de 328 suïssos practicants de les religions reformada, evangèlica i católica. Tots ells, dins dels darrers quatre anys, van sofrir algún problema greu com una malaltia, la mort d'algú molt proper, un trauma o un accident.

Els científics suposaven que les persones del grup amb una fe religiosa més intensa tindrien menys depresions o ansietats. El resultat no va acompanyar la suposició i més aviat va fer que s'adonéssin de la distinció entre els que tenen de Déu una imatge positiva dels que la tenen negativa. Dit d'altre manera: els que consideren a Déu com un pare bo, positiu i que està a costat d'ells en els moment difícils, van trobar un sentit en el sofriment i el van superar millor. Contràriament, els que consideraven a Déu com un venjador, que enviava els mals per fer pagar els pecats comesos, presentaven moltes dificultats a superar els traumes.

La veritat és que no em sembla res de nou i segurament que tots, més o menys, en algún moment hem arribat a les mateixes conclusions. El dir que la religiositat pot tenir un aspecte negatiu ja ens ho recorda el diari cada dia. L'altre part de la conclusió, que és que la religiositat pot tenir també un aspecte positiu és el que fa que mota gent es trobi feliç dins la seva església.

L'unica cosa que em sembla interessant de l'estudi és la proposta dels investigadors de que en el futur, abans de decidir una terapia, els especialistes tinguin en compte de quina manera el pacient s'enfronta amb la religió, per tal d'identificar imatges negatives de Déu
i fer el tractament més adequat.

diumenge, 1 de març del 2009

Ocasió perduda per Barcelona i Catalunya.

El diari del diumenge de més tirada de Suïssa, Sonntags Zeitung, ha encarregat a diversos autors europeus uns reportatges sobre ciutats.
El primer reportatge ha sortit avui i és sobre Barcelona. Millor dit, sobre la Rambla entre la Plaça Catalunya i el monument a Colom. L’autora és la senyora Julia Frank de Berlín, autora de unes quatre noveles i bastant coneguda. L’article, molt il·lustrat, ocupa dues pàgines i mitja, de manera que dona per bastant.

Pero el resultat és decebedor. No és que ella parli malament de Barcelona, és que no en parla. Només el món creat en l’entorn de les Rambles ha estat considerat. Per tant ens parla del travestis, dels àrabs, orientals i altres que viuen en els carrers laterals. I també dels mims que estàticament representen al Comte Dràcula, o a Napoleó i que segons diu la Julia Frank són majoritariament argentins. Amb cinc paraules « despatxa » La Boqueria i s’adona que no és poden trobar comerços de marques internacionals (Gucci, Chanel, …).

La senyora Frank oblida moltes coses de Barcelona, que potser no ha vist. Les seves recomanacions estan en la tónica del article : un parell de botigues de la Rambla Santa Mònica, les “golondrines”, el Maremagnum i prou. I com a literatura sobre el tema proposa llegir “ El diari d’un lladre” de Jean Genet, escrit l’any 1933, i el “My Catalonia” del Georges Orwell, escrit després de la Guerra Civil. Per cert, cap mot sobre Catalunya, el català o els catalans.

Una ocasió perduda i que demostra el que ja he dit algunes vegades: la poca promoció de Catalunya a l’exterior malgrat les ambaixades que la Generalitat obre , i malgrat la Fira del Llibre de Frankfurt, i malgrat el Fórum de les Cultures , i malgrat...