La manifestació del dissabte a Brussel•les permet diverses lectures dins d’un contexte positiu.
Ja he dit alguna vegada que no soc amic de les manifestacions i si em tingués per un Grouxo Marx català podria dir que no aniré mai a cap manifestació encara que sigui a una a favor meu. Malgrat això, crec que els que va assistir a la de Brussel•les han fet quelcom de molt positiu.
Com sempre, les xifres d'assistents difereixen si les comuniquen els organitzadors (10.000 persones), la policia (3.000) o els diaris locals (2.300 assistents). No ens perdem en discussions : el fet de que la manifestació va transcórrer pacíficament, i que ha tingut en cert ressò ja ho justifiquen tot.
Però no n'hi ha prou. He llegit alguns diaris belgues del diumenge i els comentaris depenen de la postura política del diari: no oblidem que a Bèlgica els intents secessionistes entre flamencs, valons i brussel•lesos han estat un tema intermitent però que dura ja molts anys. Alguns membres de la Vlaamse Beweging (Moviment flamenc) va fer acte demostratiu de presencia a la manifestació i van admetre que l'Estatut de Catalunya era molt més avançat que el que ells poden de moment esperar.
Les decepcions venen de l'interior de casa . El vicepresident del govern, Carod-Rovira, no va donar cap mena de recolzament a la manifestació en una actitud de governant amb poques ganes de mullar-se, i oblidant moltes de les seves reivindicacions de quant no feia com si manés.
Ara és el moment de continuar a fer conèixer el fet català a Europa. La UE no reconeix les regions sinó només els estats , de manera que està molt bé començar per reclamar el dret d'autodeterminació, és a dir el dret de manifestar el que es vol i si guanya la posició independentista, lluitar per tenir el mateix dret que es va atorgar a Montenegro, per exemple.
Ja sabem que el camí és llarg i fa pujada, com a la cançó.
Peró s'ha de començar a caminar .
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada