diumenge, 12 d’abril de 2009

Incòmodes admirats : 4. Joan Miró



L'aspecte que tots recordem del Joan Miró és, com vaig dir en una altre ocasió, el de l’avi que tots podríem acceptar com a nostre. Mai no va fer part de moviments sorollosos, de tertúlies provocadores i va portar una vida familiar tranquila, sense escàndols ni especulacions. Sempre va viure al recer de l'anécdota i del pintoresquisme, per desgràcia dels seus biògrafs, tal com va dir Jacques Dupin.

Darrera aquesta imatge de bonhomia s'amaga un rebel, un inquiet, un iconoclasta en el món de l'art. Un home íntimament lligat a la terra, a les coses corrents insignificants (una pedra, un tronc, un càntir...) i que al mateix temps és capaç de dir : « L'únic que tinc clar és que pretenc destruir, destruir tot el que existeix en la pintura. L'únic que m'interessa és l'esperit de la pintura en si mateix, i només utilitzo les eines típiques d'un artista, els pinzells, els llenços i les pintures, per aconseguir els millors resultats ».

La seva actitud durant la guerra del 36 i posteriorment va incomodar les autoritats franquistes que el van deixar tranquil només gràcies a la seva fama. Va estar molts anys sense fer cap exposició a Barcelona, i a Madrid només va exposar una vegada mort Franco.

Miró ha estat molts anys mal comprés, considerat com un « embruta llenços » que pintava com ho fan els nens de sis anys. Res més lluny de la realitat si es te l'humilitat d'atansar-se a la seva obra que no només és congruent sinó que ha marcat l'art mundial tant en pintura com en gravat o en escultura. I per damunt de tot és un poeta que pinta. I parlo en present d'indicatiu perquè els veritables i autèntics artistes no moren mai, només deixen de produir.

Tres llibres són fonamentals, al meu entendre, per conèixer millor ( o descobrir) l'obra de Miró : « Miró llegit » de Cirici-Pellicer i « Miró. Vida i obra » de Català-Roca i Lluís Permanyer, ambdós editats per Edicions 62 i també "Les arrels de Miró" de Pere Gimferrer, Editorial Planeta.