dissabte, 30 de maig del 2009

El nas dels polítics



Recordo un diàleg, crec que de Pitigrilli:

- La culpa de tot és dels polítics.
- Dels polítics i dels futbolistes.
- Perquè dels futbolistes?.
- I perquè dels polítics?.

Això que sembla un « Dialogo para besugos » del TBO de la meva infància és el pa de cada dia: donar la culpa als altres. Com diuen els italians: Piove. Porco governo!.

Escoltant la majoria de declaracions dels polítics dins la campanya de les eleccions europees sembla que, amb poques excepcions, han oblidat Europa i aprofiten micròfons i càmeres per atacar els partits d’altre color, prescindint de l’essència real del proper vot.

Els assumptes que tornen a sortir a debat són variats: vols oficials per actes de partit o privats dels polítics, els morts dl'11-M o del YAK-42, el casament de la filla d’Aznar. Tot és bo per atacar el contrari tot i que tots els armaris estan plens de secrets i de casos mai resolts.

Si realment a Europa es decideixen un 70% de les coses que afecten directament a la gent, crec que val la pena dirigir el debat cap a altres temes. Una vegada decidides les eleccions, no s’han d’oblidar els «drapets» que s’han tret al sol i tots han de fer un esforç per aclarir les coses.

Mentre això no es faci, mai s’arribarà a una confrontació constructiva entre els partits i seguiran les coses com al pati d’un col•legi: - Tu tens el nas llarg. - I tu més!.

divendres, 29 de maig del 2009

Tres consells per suportar unes eleccions



Ara que s’acosten les del Parlament Europeu val la pena parlar de com suportar l’allau de bones paraules que ens cau al damunt, i estar preparats per ara i per quan tornin a demanar-nos l’opinió.

Primer consell
Consular les hemeroteques i les fonoteques per fer una llista de les promeses i compromisos que els polítics de tot color van fer abans de les darreres eleccions. Comparar la llista amb els fets reals, és a dir amb les propostes que van arribar a terme. Després prendre la decisió de votar la persona o el partit que ha incomplert un menor nombre de promeses.

Segon consell
A la vista dels resultats del primer consell, no fer cap cas a tot el que diuen els candidats ja un mes abans de les eleccions, i si és possible, tampoc un mes després. Fer el ferm propòsit de votar amb el cap i no amb el cor.

Tercer consell
Deprimits i decebuts pels resultats del primer i el segon consell, intentar no fer cap cas de les promeses ni abans, ni desprès de les eleccions, ni mai. Votar només jutjant els fets; no és fàcil però és sempre millor que no votar.

dijous, 28 de maig del 2009

Ara resulta que tothom és del Barça...!



A la prevista i merescuda victòria del Barça ahir, tothom s’hi va apuntar. La llotja d’honor semblava la cabina dels germans Marx: el Rei d’Espanya, el president del govern espanyol senyor Rodriguez, , el president de la Generalitat senyor Montilla, el primer ministre Berlusconi i alts càrrecs, diputats europeus, diputats autonòmics i un reguitzell d’autèntics culés i de culés oportunistes fins a fer perdre el compte. Suposo que ningú va pagar la seva entrada i potser fins i tot ni el vol i l’hotel. És igual: a una final de la Champions League que mou uns 350 milions d'euros suposo que no l’hi ve d’uns quants milers, pagui qui pagui.

Sense reduïr el més mínim l’importància i els mérits del Barça, aquest partit ha servit una mica de cortina de fum per desviar l’atenció dels problemes reals. A pocs dies de les eleccions al Parlament europeu estic segur que molt poca gent sap que realment es tracta d’unes eleccions amb un punt de mira europeu. Escoltant els candidats i els seus recolzadors oficials es pot pensar que són unes eleccions exclusivament espanyoles. Ningú parla d’Europa, ningú proposa idees amb visió continental (potser perquè no les tenen) i les mossegades a les jugulars polítiques són, com sovint en aquests indrets, d’un nivell que fa vergonya de mirar.

I com sempre, l’esport ha fet oblidar per uns pocs dies la catastròfica situació de l’economia a Espanya, que només es pot llegir en tota la seva cruesa en la premsa estrangera. Em sembla que aquest any, ni el bon temps ni el triple triomf del Barça podran amagar la realitat.

Malgrat això, alegrem-nos de les victòries del nostre millor equip i que el català tingués, almenys per un dia, el paper que l’hi correspon perquè les bufetades ja ens cauran igual el dia que les reparteixin.

dimecres, 27 de maig del 2009

Vacances i maletes



Si fem cas de les estadístiques, moltes maletes tenen per costum no fer el mateix viatge aeri que els seus propietaris.

A nivell mundial cada any uns 40 milions d’equipatges no arriben al seu destí és a dir que el viatger no troba la maleta al arribar a l'aeroport de vacances o treball, o no la troba quan arriba al de casa. D’aquests 40 milions, 1 milió es perden definitivament de manera que les probabilitats estadístiques de perdre la maleta són del 2.5% que em sembla molt. Les dades són del Transport Users Council, i per tant fiables.

Les diferencies es troben entre companyies d’aviació i entre aeroports ja que unes i altres tenen graus de fiabilitat diferents. Per exemple, a Europa la companyia més fiable és Aerosvit d'Ucrania que «només» perd 3.6 equipatges per cada 1000 passatgers, és a dir un 0.36%. Amb percentatges similars trobem Air Malta i Turkish Airlines. La companyia Swiss està en el lloc 8 entre les 29 companyies europees controlades, amb 8.9 equipatges extraviats per cada 1000 passatgers. Naturalment, cal tenir en compte que companyies com Swiss o KLM o Iberia, per exemple, tenen a determinats aeroports un sistema complex de connexions, un anomenat « hub », de manera que el risc de pèrdua de maletes augmenta molt respecte a companyies amb destins més directes.

També entre els aeroports les diferencies són molt grans. El de Zuric és el millor d’Europa ja que només perd un 0,8% de maletes que es recuperen més tard.

De manera que ja sabem amb quins percentatges ens hem de confrontar si anem de vacances amb avió. Només cal desitjar bona sort a tots!

dimarts, 26 de maig del 2009

Berlusconi, intermitent


El primer ministre italià Silvio Berlusconi és un personatge molt complex, entre tràgic i divertit, entre eficient i baliga-balaga. Agradi o no, representa molt clarament una part del país on tot necessita un xic de teatralitat per què la gent s’hi interessi.

L’escàndol que ha esclatat per la seva probable relació amb una noia de 18 anys, i que ningú sap com acabarà, fa que sigui la no declarada enveja de molts dels seus conciutadans que l’abandonaran políticament quan convingui i el tornaran a elegir un parell de mesos després. La “commedia” no sembla tenir fi i Berlusconi, propietari d’una gran part dels mitjans de comunicació, sempre troba la manera de desviar els trets o de parar els llamps.

Ara vol proposar reduir el Parlament a la meitat, és a dir passar dels 630 diputats a 300 i dels 315 senadors a 150. Les xifres ho diuen tot: un nombre de membres clarissimament desproporcionat si es compara amb qualsevol altre Parlament europeu.

No és fàcil saber si aquesta iniciativa pretén agilitzar el Parlament que sovint Berlusconi ha acusat de frenar el país, o es tracta d’un acte de cara a la galeria, com tants d’altres abans.

Sigui com sigui, es parla de Berlusconi , personatge acomplexat físicament però amb un gran poder mediàtic i amb un gran afany de protagonisme. Val la pena fixar-s'hi, encara que sigui per no cometre cap dels seus errors. No oblidem que d’alguna manera som cosins germans dels italians.

dilluns, 25 de maig del 2009

El nacionalisme català atacat.



És probable que tota l ‘emoció prèvia al partit de futbol del dimecres no permeti a molta gent parlar o pensar en altres assumptes que, a curt i a llarg terme, tenen més importància absoluta.

La noticia de La Vanguardia d’avui sobre el pacte PSC i PP de Catalunya espero que es tracti amb el ressò que si és veritat mereix. La finalitat del pacte no és altre que donar al PP català un protagonisme forçat per tal de desviar vots de CiU.

Amb totes les diferències que es vulgui, sona una mica a repetició del pacte que els socialistes i els populars van fer al País Basc per tal d’eliminar els nacionalistes de la primera renglera política. A Catalunya es vol disminuir el paper de CiU per aigualir el nacionalisme.

L’economista John Kenneth Galbraith va dir en política la cosa més admirable és la proliferació de la memòria curta. El tripartit, que va permetre al PSC de governar, ha fet que ERC abandonés certs principis obligat pel pacte que els permet de fer veure que manen mentre han «aparcat» alguns dels seus principis. Això explica el projecte de Carretero.

Ara el PSC torna a fer una jugada, sens dubte legal però no estic segur que moral, per fer-se més fort gràcies a l’afebliment de CiU. Veurem com acaba i si el PP de Catalunya entrarà a fer el joc al PSC amb totes les conseqüències. Un PSC que el país necessita segurament amb total independència del PSOE, cosa que el presentaria com més creïble. Acords entre partits de dependència estatal fan arrufar el nas.

Fer política és no deixar la guineu amb gana i al mateix temps salvar la vida de les gallines.

No perdem de vista cap de les noticies no esportives ja que la setmana ens donarà moltes sorpreses. Ah, i que guanyi el Barça!.

divendres, 22 de maig del 2009

La polèmica sobre Miquel Barceló



L ‘inauguració de la cúpula pintada pel Miquel Barceló a la Sala XX del Palau de les Nacions de l'ONU a Ginebra va obrir una polèmica que ha sobrepassat els límits purament artístics, degut al preu que l’obra va costar i a la poca transparència del seu finançament. El dia 20 de novembre 2008 vaig escriure una entrada sobre el tema.

Ara, la participació de Miquel Barceló a la Biennal de Venècia, dins del pavelló oficial espanyol, ha tornat a revifar els dubtes artístics, polítics, financers i propagandístics d’un artista que de moment és el més promocionat a arreu del món, potser “malgré lui”.

Haig de dir que faig part dels encara pocs que han vist personalment la cúpula de l'ONU. El dia 30 d’abril vaig acompanyar un equip de TV3 a Ginebra, per filmar un programa sobre Suïssa que s’emetrà cap a finals d’any. La Sala XX va ser oberta exclusivament per nosaltres cinc, i per tant vaig disposar de temps suficient per observar l’obra de Barceló.

Els meus dubtes sobre la importància de la cúpula com a obra d’art es van reduir sensiblement amb la visita. Crec que és un tipus de decoració molt diferent de tot el que fins ara s’ha vist, sobretot per introduir la tercera dimensió, i els molts colors no deixen de donar un aspecte coherent al conjunt que probablement serà una obra cabdal en la producció del pintor mallorquí.

Dit això, ara resulta que per la Biennal de Venècia Barceló ha decidit presentar algunes obres fetes sobre teles que va col•locar a terra mentre pintava la cúpula de Ginebra i que es van anar pintant amb el degoteig del sostre i que ara han servit de fons per pintar noves obres.

Recordem que la cúpula va costar uns 30 milions d'euros, pagats en un 40% per l’estat espanyol, sortits segons ABC dels «Fondos de Ayuda al Desarrollo». La resta ho finança una mig misteriosa Fundació Onuart de la que fan part grups hotelers, caixes d’estalvis, grups industrials i d’altres en una samfaina de la que ningú ha explicat les veritables intencions.

És una llàstima que l’art escapi del seu context per passar a ser motiu de polèmica financera i política. Els honoraris del Barceló (6 milions d’euros, segons certes indiscrecions) l’hi poden donar una certa cuirassa per aguantar les polèmiques. A mi m’agradaria que del Barceló només tinguéssim el tema artístic per parlar, discutir, admirar o discrepar.

dijous, 21 de maig del 2009

Avui faig festa!



Si,senyores i senyors. Avui faig festa amb doble motiu.

Primer, perquè a Suïssa és un dia festiu, la festa de l’Ascensió. Una de les festes d’origen religiós que tot el país celebra, tant els cantons tradicionalment protestants com els tradicionalment catòlics. No n’hi ha massa de festes «comuns» però s’han conservat i tothom està content. Les altres són Nadal, el dia de San Esteve, el divendres sant, el dilluns de Pasqua i el dilluns de la “segona Pasqua” o de Pentecosta.

El segon motiu és perquè sóc manresà i a Manresa, quan jo hi vivia, el dijous de l’Ascensió era festa i era fira. I una fira no s’oblida tan fàcilment, per molts anys que passin i que es passin fora de casa.

De manera que ja ho sabeu: avui estic recordant la fira de Manresa de la meva infància i joventut, alhora que gaudeixo d’un dia estiuenc amb la meva familia i amb el jardí ple de farigola, espígol, llorer i romaní que em recorden els nostres boscos i les nostres olors.

dimecres, 20 de maig del 2009

Aniversari de dos atacs a Catalunya



Els pobles reben al llarg de la seva història atacs, indiferències i reconeixements segons vagin les coses. La història l’escriuen,generalment els guanyadors, de manera que convé no oblidar res per tal de no col•laborar en la deformació dels fets. La natura humana fa que l’home tingui la capacitat de perdonar, de compadir i fins i tot de trobar explicacions a molts fets.

La capacitat d’oblidar, però, no és sempre bona en els afers històrics. Sense rancúnia, sense ganes de venjança, sense mala sang hem de recordar, de tant en tant, el que ens han fet i el que han dit de nosaltres. Més que res per mantenir-nos desperts com a poble.

Ara fa 50 anys que el llavors director del diari «La Vanguardia Española», Luis Martinez de Galinsoga després d'assistir a missa a l'església de Sant Ildefons a Barcelona va proferir la frase: «Todos los catalanes son una mierda», irritat perquè la missa era oficiada en català (en realitat era llatí). Un grup de joves catòlics entre els que estava Jordi Pujol va promoure una campanya de protestes que va fer caure en picat la venda d’exemplars del diari i que finalment va acabar amb la destitució per part del Consell de Ministres (!) de Galinsoga com a director de La Vanguardia Española.

Al mes de maig del 1884, ara fa 25 anys, el llavors president del govern espanyol Felipe Gonzalez, en un seminari sobre transició que es va celebrar a Toledo va dir el següent: “El terrorismo vasco es una cuestión de orden público, pero el verdadero peligro es el hecho diferencial catalan». És una afirmació que dona molt material per fer un llarg comentari però que deixaré al criteri dels lectors.

Vint-i-cinc i cinquanta anys no són històricament períodes de temps massa llargs, encara que les coses aparentment han evolucionat bastant. Malgrat tot, em preocupa saber que encara avui molts de fora de Catalunya (i potser alguns dins d’ella) pensen com Galinsoga o com Felipe Gonzalez.

(Il·lustració: Acrílic de Manel Marzo-Mart)

dimarts, 19 de maig del 2009

La democràcia directa, una vegada més



Assumeixo el risc de fer-me pesat, però no vull deixar passar l’ocasió d'escriure un moment sobre les votacions que tingueren lloc a Suïssa el darrer cap de setmana ajuntant votacions de nivell federal amb les cantonals i municipals, de manera que es va aprofitar millor el camí cap al local de vot.

Resumiré els temes de les votacions amb un curt comentari, si cal:
A nivell nacional:
Proposta per introduir les dites medecines complementàries (homeopatia, acupuntura, plantes i herbes...) dins de l’assegurança bàsica obligatòria. Aprovat amb un 67% de vots positius.

Proposta perquè els passaports siguin «biomètrics», és a dir que tinguin un «xip» on es guarden les dades personals, foto i dues empremtes digitals. Aprovat amb un 50.14% de vots positius. Els contraris, van manifestar la seva por a que les dades dels xips, guardades en un arxiu central, poguessin ser utilitzades per altres coses que pels passaports; això explica l'escassa majoria.

A nivell cantonal:
Quatre propostes per harmonitzar els estudis primaris i secundaris amb la resta de Suïssa. L’ensenyament és competència cantonal, de manera que existeixen diferencies entre cantons. Rebutjades les quatre propostes amb un 60% de vots negatius de mitjana. Les propostes van ser mal explicades i molta gent no les va valorar correctament.

A nivell municipal:
Elecció dels cinc membres del govern municipal (regidors) entre els que el 27 de setembre votarem l’alcalde. Els cinc que es van presentar van sortir elegits però la gràcia de tot era saber la quantitat de vots de cada un d’ells de cara a l’elecció del setembre.

Aquest resum pretén demostrar fins a quin punt la democràcia directa porta als ciutadans a prendre posició sobre temes molt diversos però que tenen incidència directa en la convivència.

Cap sistema és perfecte i tot és discutible i es pot canviar, però de moment em sembla molt reconfortant ser preguntat i poder-hi respondre directament.

dilluns, 18 de maig del 2009

Picasso, el Pau de Gósol



Picasso va arribar a Barcelona, com molts immigrants, sense escollir-ho ja que el seu pare que va rebre per permuta el càrrec de professor de dibuix a l’Escola de Belles Arts de la Llotja. Tenia tretze anys i ja era un bon dibuixant i pintor.

És un bon exemple d’integració a Barcelona i Catalunya que molts tindrien de conèixer per tal d’evitar polèmiques tant poc productives com la de la llengua i d’altres que només enrareixen la cordialitat que de sempre ha tingut el nostre país pels que volen, de veritat, fer part de nosaltres.

Picasso no va estar molts anys a Catalunya però es va incorporar al nostre país i es va considerar un dels nostres. Ell no era un home només d’instints sinó que estava ple d’una sensibilitat que moltes vegades el seu caràcter amagava. Picasso va fer molt aviat amics a Barcelona, va participar a tertúlies artístiques i va parlar el català i fins i tot el va escriure, malgrat que la seva relativa curta estada entre nosaltres hauria justificat una menor integració.

Tinc reproduïdes unes cartes que va escriure l’any 1906 al seu amic l’escultor Enric Casanovas on escriu literalment:

“ (...) Hasta ahora ha hecho bastante frio pero hoy empieza a hacer un poco de calor y sol y no llueve. Y tu que fots? Y la teva mare està millor? Y apa un abrazo de tu amigo Picasso dit el Pau de Gòsol. Avui és dimecres. »

« Amic Casanovas Te escric perque no compris els encarregs que et va fé la Fernande perque dintre de pocs dias ens anem a París per Puixcerdà y prendrem el tren a Aix i d’allà cap a París (...) »

Una delícia llegir aquestes mostres de voluntat d’integrar-se, malgrat totes les comprensibles errades. Molts dels que fa anys que viuen a Catalunya no arriben al mateix nivell, i és trist.

Picasso va demostrar moltes vegades el seu amor a Barcelona i Catalunya: les donacions al seu Museu, els esgrafiats del Col•legi d’Arquitectes -tant a la façana com a l’interior- les quatre barres al capçal del seu llit i l’amistat fidel que va demostrar a Sabartés, Pallarés, Casagemas, Pixot, Fernandez de Soto, Manolo Hugué, Miró, Palau i Fabre i a tants d’altres.

Picasso no va aprendre a pintar a casa nostra, però aquí va trobar ambient per desenvolupar la seva vocació, uns paisatges que impactaren molt en la seva obra (Gósol, Horta de St. Joan, principalment) i sobretot amics, molts i bons amics. I encara en troba avui d’amics a Catalunya qui de veritat en busca. Som terra d’amics.

(Il·lustració: dibuix sobre full de diari, atribuït a Picasso)

dissabte, 16 de maig del 2009

La Torre Eiffel no és de Gustave Eiffel!



Maurice Koechlin, un enginyer de nacionalitat suïssa i francesa va estudiar al Politècnic de Zuric abans d’anar a treballar a l’empresa constructora de Gustave Eiffel. Com a enginyer principal es va encarregar del càlcul d’estructures d ‘algunes obres molt conegudes com ara el Viaducte sobre el riu Tardes a l’Auvergne o el Pont Maria Pia a Porto.

És poc conegut que l’empresa Eiffel va rebre l’encàrrec de fer els càlculs de la base per l’estàtua de la Llibertat de Nova York, regal de l’estat francès als Estats Units. Els dissenys d’estructures són de Koechlin.

Quan França va decidir oficialment l’any 1884 organitzar una Exposició Universal, un enginyer anomenat Sebillot va fer pública la idea de construir una torre dita “Tour du soleil” amb la que volia il•luminar tot París, com un nou Far d’Alexandria. Era una torre de granit amb uns focus gegants a dalt de tot.

Koechlin, junt amb el seu col•lega Nouguier, van proposar un «Pylone de 300 m d'hauteur», que no va entusiasmar massa a Gustave Eiffel que va encarregar algunes petites modificacions, com per exemple arrodonir en forma d’arc les estructures de la base i la distribució de les plataformes. El projecte fou aprovat per les autoritats franceses i la torre, dissenyada i calculada per Koechlin i el seu equip va passar a ser coneguda com a Torre Eiffel, silenciant els veritables creadors.

Per acabar diguem que la torre s’hauria d’haver desmuntat després de l’Exposició (com també era el cas del Palau de Montjuïc l’any 1929), però que gràcies a la decisió de no fer-ho pot Paris avui dia lluir el seu símbol més conegut.

Per cert, el nom de família de Gustave Eiffel era Bönickhausen, d’origen alemany de la regió d’Eifel (amb una f), absolutament impronunciable a França i que un avantpassat de Gustave va canviar. Us imagineu que de la torre se’n digués Tour Koechlin o Tour Bönickhausen?.


(Il·lustració: disseny original de Koechlin per la torre)

divendres, 15 de maig del 2009

El dret a xiular al Rei



Una mica apagada la fogera mediàtica que la xiulada del dimecres a Mestalla va provocar, i ja amb una certa calma, convé fer un parell de reflexions.

En primer lloc, la xiulada era previsible per anunciada, de manera que no cal ara fer el sorprès. La coincidència de l’aparició de la parella reial a la llotja amb l’inici de l'himne nacional espanyol és una qüestió protocol•lària de manera que tant es pot dir que la gent va xiular contra el rei com contra l’himne. En realitat em sembla que els xiulets eren contra la monarquia personificada pel rei ja que aquest tipus d’institució anacrònica no crec que tingui masses entusiastes entre els bascos i els catalans.

Cada diari i cada emissora de ràdio ha fet la seva interpretació segons del costat que escora. Em sorprèn llegir que la ministra de Ciència i Innovació, Cristina Garmendia, va dir que des de la llotja de Mestalla els reis no van ser conscients de l'escridassada,. Llàstima, perquè si a més de viure lluny del dia a dia dels seus “súbdits” no s’enteren del que aquests pensen més que al Palau de la Zarzuela viuen als llimbs.

Totes les protestes i els testimonis patriòtics que hem sentit i llegit han portat com a conseqüència un cert oblit del fet esportiu, en realitat el motiu que va fer que la gent omplís l’estadi. El partit, el comportament de les dues aficions, els aplaudiments dels jugadors guanyadors a l’afició perdedora, tot això s’ha arraconat i no és just.

Ara cal reconsiderar i preguntar, modestament, perquè la “Copa del Rey”, abans “Copa del Generalísimo”, no se n'ha de dir, per exemple “Copa de España”. A Anglaterra en diuen FA Cup i no Queen’s Cup, i a França és la Coupe de France.

Per acabar, TVE va cometre un acte vergonyós amagant la xiulada i les excuses que van donar (una falla humana) no se les creu ningú. Censura pura i dura, i res més. I sempre fan plegar els de segona fila, mentre que els veritables responsables miren cap a l’infinit amb cara de no haver trencat mai cap plat. No en diuen «la caja boba»? Doncs, això.

dimecres, 13 de maig del 2009

El debat de les paraules



Ahir volia treballar al jardí: trasplantar un llorer, netejar d’herbes els voltants de les maduixeres, adobar les oliveres... Però el temps no em va ajudar i cada dos per tres va plovisquejar de manera que vaig fer la meitat de la feina i gràcies.

Les interrupcions les vaig „aprofitar“ per seguir a la televisió alguns moments de l'anomenat debat de l’estat de la nació en un acte que suposa part de masoquisme i part d'auto-penitència.

Un debat on prèviament s’han posat d’acord sobre quins temes no tocar, un debat on tots els arguments estan preparats i que per acabar-ho d’adobar coincideix amb l’inici de la campanya de les eleccions europees presenta poques opcions fora de ser un castell de foc sorollós que el vent s’emporta.

Vaig recordar la coneguda rèplica del segon acte d'Hamlet:

“ - What do you read, my lord?
- Words, words,words.”


Doncs això, paraules, paraules, paraules.

Fa uns quaranta anys, Pere Quart va escriure un poema amb el títol “Tirallonga de monosíl•labs” on proposa un exercici d’austeritat fent ús només de monosíl•labs dels que la nostra llengua en disposa a milers. Vegem el començament:

« Déu
I tu, què vols?
Jo
Doncs jo sols vull
-ei, si pot ser-:
Un poc de fam
I un xic de pa.
Un poc de fred
I un poc de foc.
Un xic de son
I un poc de llit.
Un xic de set
I un poc de vi
I un poc de llet.
I un poc de pau.
(...) “

dimarts, 12 de maig del 2009

La televisió i la (poca) cultura



És una “mezzo-soprano” molt coneguda en els ambients operístics malgrat que el seu repertori inclou poques obres de les dites populars (Verdi, Puccini, Rossini...). Les seves actuacions es reparteixen essencialment entre Salzburg, Paris, Londres i molt poc a Itàlia. El seu nom sembla un pseudònim: Anna Bonitatibus.

Preguntada sobre la seva opinió de la vida cultural italiana diu coses dures i clares:
“Itàlia té una història plena de cultura. Tot se n'ha anat en orris (...) El públic es torna estúpid. Els italians ja no coneixen el seu passat. La televisió italiana ho ha matat tot i els italians viuen quasi només d’aquestes imatges. És una tragèdia que a la televisió italiana no es faci cultura, tot és sense contingut. I els telespectadors, quan tenen dos dies lliures, van a la platja o a la muntanya. Viatges culturals? No. (...) A Munic trobo gent que tenen la força molts vespres de tancar la televisió i dos o tres vegades al mes van a l’òpera o al teatre. I no són un parell de sonats: és un sistema cultural, també un sistema escolar el que permet arribar a això.”

L’Anna Bonitatibus estima el seu país i s’adona, com molts d’altres, que el paper cultural que històricament ha representat Itàlia s’està oblidant i no té continuïtat. Poca lectura de llibres, molta lectura de revistes dites “del cor”, molta televisió i un progressiu embrutiment buscat i consentit donen poques esperances a un paper cultural d’Itàlia dins d’Europa.

Em pregunto: I si les paraules de la senyora Bonitatibus les traslladem a un altre país? Per exemple Espanya o fins i tot Catalunya?.

dilluns, 11 de maig del 2009

Blog guanya per majoria



El dissabte vaig comentar i preguntar de quina manera s’ha de dir en català l’instrument de comunicació que ara llegiu: bloc o blog.

Dels sis llocs on es pot accedir al meu blog he rebut uns quaranta comentaris, per cert formulats amb la correcció que moltes vegades es troba a faltar quan es toquen temes que permeten les discrepàncies. La majoria està a favor de blog.

Com que segons l’humorista morir i pagar impostos són les dues úniques coses segures en aquest món, jo de moment seguiré fent ús de l’expressió blog amb una certa predisposició a canviar si les autoritats (lingüístiques, és clar) m’ho demanen.

A tots els que, aprofitant la qüestió bloc/blog, m’han fet adonar d’algun error gramatical en el meu escrit, moltes gràcies. La veritat és que la culpa és tota meva, en part per la pressa (una part del text no va passar pel corrector) i en part per la meva manca de pràctica del català escrit. No cal oblidar que vaig néixer l’any 1942 i que del primer dia de classe de primària a les monges de Manresa fins el darrer dia a la Universitat, tot l’ensenyament que vaig rebre va ser en castellà. Segurament un punt de partida molt diferent dels amables correctors.

Als 26 anys, és a dir el 1969, vaig anar a Suïssa on encara em trobo. Ni el meu entorn ni la meva activitat professional m’han facilitat el parlar habitualment el català, i no diguem d’escriure’l. Per tant, només un desig de sobreviure culturalment parlant, molt proper al d’un nàufrag, m’ha donat l’ànim d'escriure més o menys passablement cinc o sis dies a la setmana aquest blog. No és una excusa; només una explicació.

Intentaré no anar escàs de temps quan escrigui. I confio que segueixin llegint-me i corregint-me els amables amics desconeguts.

dissabte, 9 de maig del 2009

Bloc o Blog?



És evident que l’informàtica, concretament el Internet, ens ha deixat un vocabulari especial, del que en fem un ús practicament diari sense analitzar ni l’origen ni la possible substitució per una paraula de la nostra llengua. Pensem a chat, e-mail, blog i tantes d’altres.

Concretament l’instrument que ara estem fent servir, vosaltres lectors i jo, s’anomena de dues maneres : bloc per a uns i blog per els altres.

El fet d’escriure amb una determinada regularitat una serie d’apunts personals fins fa uns quants anys hauria necessitat d’una llebreta d’apunt o de notes, fins i tot un bloc amb tapa dura i espiral, com el que feiem servir a l’escola els que som grans. La informàtica va facilitar les coses, i ara s’escriu gairebé sense paper.

També recordo els blocs que es colocaven a la paret per arrencar cada dia una fulla. Eren blocs com el Duran o el Maragall, amb una cara dominada per la xifra del dia de la setmana, amb el Sants, la lluna i la sortida i la posta del sol diaria. L’altre cara era variada perque alternaba receptes de cuina, anécdotes, poesies i acudits.
Vist així, tant per el bloc amb espiral com per el bloc diari, podriem denominar aquest recó com a bloc.

De fet, la paraula blog prové de l’anglés i és una deformació/contracció de l’expressió web log . El mot web vol dir teixit, i per extensió xarxa, i log que el diccionari defineix com a diari que els vaixells escrivien amb les incidències i la ruta seguida ; també s’anomena quadern de bitàcola. Per tant, també l’expressió blog és correcte ancara que es pot discutir si s’ha d’emprar ja que és de l’idioma anglés i no del nostre.

També hem assimilat al català foot-ball, hand-ball, goal, penalty i tantes d’altres. De manera que, per una vegada, intentaré no ser massa purista i em proposaré acceptar les dues versions, a gust de cada autor.

Estic disposat a escoltar altres opinions, i rectificar si cal.

divendres, 8 de maig del 2009

T’adones, amic Raimon



Sortosament no tothom té la memòria tan curta com aparentment sembla. La Universitat Politècnica de València ha organitzat un homenatge a Raimon, el poeta que canta.

Els que tenim, si fa o no fa, la mateixa edat que ell, sabem el que va significar Raimon per tota la nostra generació ajudant-nos a retrobar- i per alguns a descobrir- la identitat que ens amagaven.

Raimon, amb poc soroll mediàtic, amb una absoluta discreció sobre la vida privada, ha anat donant-nos mostres del seu talent i de les seves conviccions. Els seus poemes responen a les inquietuds de la meva i de les actuals generacions, i això és un mèrit que no tothom pot assolir. Amb les seves cançons sobre poemes de poetes clàssics i contemporanis va fer una labor pedagògica molt més eficient que moltes càtedres, enciclopèdies i conferències.

En el meu record està un recital a la Ciutat de Mallorca l’any 1967. Dos anys desprès anava a viure a Suïssa i malgrat l’allunyament físic del nostre país l’impacte de l’actuació de Raimon encara m’acompanya avui dia.

Voldria acabar el meu senzill homenatge a Raimon amb un extracte del seu poema «T’adones, amic» de l'any 1972:

« ...T’adones, company
que fa ja molts anys
que ens amaguen la història
i ens diuen que no en tenim;
que la nostra és la d’ells,
t’adones amic.... »

dijous, 7 de maig del 2009

Eufòria i fre: cara i creu



L’eufòria -comprensible per altre part- que el partit del Barça ha provocat serà el tema de la majoria de converses avui a Catalunya.

Els mateixos diaris que, amb raó, mostren l’alegria per la classificació del Barça omplen les primeres pàgines amb altres noticies que si bé no han d'enfosquir l’esportiva, ens han de fer reflexionar una vegada el gol de l’Iniesta afluixi la pressió.

Per exemple llegeixo que els experts són crítics amb els plans anti-crisi del govern central que dit clar significa que s’està navegant sense brúixola, en el millor dels casos.

També escriuen els diaris que el Conseller Castells diu que no hi ha avanços en el tema finançament. Mal moment per demanar diners a Madrid, per molt que ens corresponguin de tot dret.

Avui arriba a Barcelona el Ministre de Foment per tractar el traspàs dels trens de rodalies, mentre Montilla diu que és un tema molt complex i s’ha d’anar amb calma.

Fàcilment és veu que no hi ha res de segur en cap tema. Ni el Chelsea va guanyar l’eliminatòria malgrat la seva aparent avantatge perquè l’darrer minut compta tant com qualsevol d’altre, ni els trens de rodalies ens els donaran fàcilment i justament, ni podrem disposar de diners per finançar els nostres projectes fins qui sap quan.

I per adobar-ho, l’expert en art suïs Hans Stierli acaba de publicar un llibre en el que demostra que el famós bust de la Reina Nefertiti, que tothom coneix i que es troba al Museu de Berlín, és una falsificació. Si fins i tots els mites, els ideals de bellesa, són sospitosos ja no cal que ens hi encaparrem amb les portades dels diaris d’avui. Ni amb les de demà, per cert.

dimecres, 6 de maig del 2009

Tripartits, pactes i altres filigranes



Tal com estava previst el senyor Patxi López serà el nou lehendakari gràcies al pacte PSE, PP i UPyD. Tot molt legítim, però que no deixa de donar motiu a algunes consideracions.
Crec que va ser l’inefable Fraga Iribarne que ve dir - més o menys- que la política feia companys de llit molt estranys. Mai tan ben definit per el que ara a succeït en el País Basc. Està claríssim que el pacte entre els socialistes bascos i el PP, amb l’afegit del insignificant UpyD s’ha fet només per treure el PNB del govern. I quan dic només és només: cap dels principis polítics dels dos (tres) partits coincideix per fer pensar que el pacte pot donar algun resultat polític positiu.
A Catalunya, el anomenat Tripartit presenta, a priori, almenys alguna coincidència entre els tres membres, encara que només petita degut també a la dependència del PSC envers el PSOE malgrat momentànies enrabiades. És clar que també el tripartit fou creat per treure del govern a CiU, però aparenta ser més “natural” que el pacte basc. Encara que, finalment, a la Generalitat hi trobem un oficiant i dos escolans.

Una cosa em preocupa i fins i tot em molesta de totes aquestes aliances, pactes i arranjaments post-electorals: és que són post-electorals. Em sembla una enganyifa envers els electors el fet de que una vegada obtingut un cert nombre de vots amb el programa i les idees pròpies, un partit s’ajunti amb un altre (proper o llunyà) per tal de manar. Els electors no van ser advertits de les possibilitats o intencions del pacte i per tant van donar el vot a un partit i no a una idea d'aliança.

Ja tinc clar que tot això és legal i legítim. Però es veu massa el llautó de tots els polítics i els partits que en el fons estan interessats en manar i no en governar. Ai de nosaltres!

dimarts, 5 de maig del 2009

Del Parlament Europeu cap al cel




Els polítics tot l'any ens van llençant suaument les seves promeses, que poques vegades arriben a ser un fet, per la necessitat que tenen que els recordem quan vinguin noves eleccions. Fan el que en podríem dir una pluja fina d'intencions, una xim-xim de bones frases.

Quan s'atansen noves eleccions, la pluja fina es torna més forta i comença a ploure a semalades. És el que ara succeeix amb les eleccions al Parlament Europeu.

Per dir-ho clar, ningú sap molt bé quines són les funcions del parlamentaris europeus; de vegades fins i tot crec que no ho saben ni els candidats. Un parlament amb 785 diputats de 27 països diferents és molt interessant del punt de vista humà però té totes les característiques per ser ineficient. Ni tots els diputats tenen idees pròpies, ni tenen temps per exposar-les de manera que si casualment estan presents en el moment d'una votació (mireu els informatius de la televisió!), no tenen altra cosa per fer que votar el que el seu partit ha ordenat. Les aliances entre partits del mateix color de països diferents no aporten cap millora sensible ja que els problemes, l'estructura i l'experiència democràtica d'uns i dels altres difereixen, per molt que els partits portin el mateix nom genèric.

Que Catalunya es prepari a sofrir doncs la pluja forta de promeses, de visites per part dels que fins ara la ignoraven. No oblidem que el Parlament Europeu és també un bon aparcament pels polítics «incòmodes» que convé mantenir allunyats - amb un càrrec que vesteix- per tal que no interfereixin massa en la manera com es porten els assumptes a casa.

S’està apunt d’aixecar el teló d’una mena de Commedia dell’Arte, d’un sainet, d’una escenificació carnavalesca on tothom és bo, tothom ens estima i on ens diuen -com a la cançó - que anirem cap al cel. Amén.

dilluns, 4 de maig del 2009

Ens han enredat (una vegada més)



Ens han dit i ens han repetit dotzenes de vegades que l'economía és més estable i els riscs es redueixen si es fa un repartiment « carregant el pes sobre diverses espatlles ». És a dir que si un sistema econòmic reparteix els seus recursos en un entramat d'opcions diverses es torna més estable i te un menor perill de sofrir pèrdues importants. No posar tots els ous en un únic cistell, com es diu vulgarment.

Doncs bé, no és veritat. Segon publica el «SonntagsZeitung» el teòric de sistemes Stefano Battiston, del Politècnic de Zuric junt amb el Premi Nobel d'Economía Joseph Stiglitz han demostrat que arriba un moment que la xarxa de diversificacions es torna negativa i fins i tot perillosa per l’ existència de la empresa. La crisi actual sembla que els hi dona raó.

Diuen que si el número de enllaços o nexes augmenta molt, es produeix un efecte de retroacció que ocasiona la caiguda del sistema. Els sistemes complexos, arriben a un punt que es tornen inestables, principalment perquè si falla un dels nexes és impossible de detectar i corregir a temps i provoca una reacció negativa en cadena.

Pels que no som experts en economia ens explica el senyor Battiston que la natura ja coneix el principi que ell explica. Una celula cancerosa per exemple, pot arribar a destruir el conjunt de l'organisme d’un persona. Però la barrera natural entre els individus evita que s'expadeixi a la resta de la població. La natura ha creat molts petits sistemes que eviten o redueixen l'intercanvi nociu. Només si aquestes barreres naturals es retiren artificialment és quan existeix un risc de pandèmies, con ara coneixem amb la grip porcina.

Conclusió : les empreses s'han de concentrar en la seva activitat principal i deixar-se d'entrar, intervenir i invertir en altres activitats alienes a la seva pròpia. Van estudiar 600.000 empreses amb activitats internacionals arreu del món i van trobar que 400.000 estaven ficades dins d'un sistema tancat de relacions de propietat. I encara pitjor : 127 consorcis controlen el 50% de tot el volum productiu de les companyies trans-nacionals, i entre ells estan també entrelligats per participacions de capital. D'aquesta manera és impossible aïllar els problemes greus i tot el castell de sorra se'n pot anar a terra.

Tindrem de posar el quatre rals que tenim a sota el coixí com les nostres besàvies, i esperar que els que manipulen el món financer pleguin o n'aprenguin.

divendres, 1 de maig del 2009

El dret a reclamar



Abans d’ahir vaig comentar les negres previsions turístiques a Europa per l'estiu vinent. Avui voldria tocar un aspecte menys conegut i més distret : el de les reclamacions que els turistes adrecen a les agencies de viatges.

Naturalment em referiré a les reclamacions que es fan a Suïssa, on també existeix l 'Oficina del Protector dels Viatgers, complementària de les reclamacions que es fan directament a les agències organitzadores dels viatges.

Una quants exemples ens donan una idea de lo escarafallosos que poden arribar a ser una gent en principi suposadament culta i preparada. Un suïs va reclamar, arribant d'un viatge a Egipte :"Lamentablement, el tour que entrava dins dels « paquet » va ser molt poc variat, és a dir, masses piràmides" .

Un altre, molt poc preparat i sense la més mínima noció de geografia, desprès de reclamar de l'hotel de Mallorca on estava allotjat, "perquè no l'hi agradava ", va demanar tornar a Suïssa. Tots el vols estaven plens, de manera que va respondre a l'agència de viatges que “no hi ha cap problema: estic a Espanya i agafaré el tren” .

Un client es va queixar d'un viatge a la Índia : « Perquè tinc de menjar sempre curry ? »
Una senyora també va demostrar poc coneixement del lloc on anava perquè insistia en llogar un cotxe a una de les illes Maldives que, com que són majoritàriament esculls de coral, estan en part lliures de cotxes. Un altre turista a les Maldives va reclamar que la platja estava bruta : « La sorra tenia masses fulles de palmera ».

En general, un 3 % dels viatgers reclamen o critiquen les seves vacances. La meitat rep algun tipus de compensació. També es constata un augment de les reclamacions perquè avui dia amb els mòbils, les càmeres digitals i el correu electrònic, l'operació de reclamar s'ha fet més fàcil, encara que la majoria protesten per coses d'importància menor.