dimarts, 30 de juny del 2009

Benvolgut José Montilla...


Honorable President Montilla: La veritat és que em costa escriure José perquè atès el càrrec que exerceix, a mi, espontàniament em surt Josep. Però ho entenc, vostè va néixer a la província de Còrdova i a casa i els amics sempre li han dit José o fins i tot Pepe. El nom, realment, no fa l’home; només he dit això de Josep per una qüestió superficial d’estètica, si em permet l’expressió.

Vostè va accedir al càrrec malgrat no ser el seu el partit més votat i haver perdut 250.000 vots i 5 escons, gràcies a un tractat de governabilitat amb ERC i amb ICV. Tot legal, de manera que no li discutiré mai el dret que té a ser President de la Generalitat encara que vostè, persona sensible, segur que és el primer en saber la fragilitat del poder adquirit a base de compromisos post-electorals.

La gran sort que vostè te és que ERC no «molesta» massa dins del Govern, ja que es conforma en tenir una certa representativitat amb el senyor Carod-Rovira (essencialment en temes secundaris) i ICV és un conglomerat de petits grups que a l’ombra del poder semblen trobar-si bé, amb algun crit descontrolat de tant en tant però sense massa transcendència real.

El pitjor problema del PSC (vostè n’és el Primer Secretari) és, al meu entendre, l’escassa diferenciació amb el PSOE. Com que el PSOE, al Congrés dels Diputats, necessita els vots del PSC, acostuma a fer-li festes i pessigolles que serveixen per distreure però que no es corresponen a fets concrets de total col·laboració. Vostè, President, sap perfectament que el PSOE cada dos per tres els fa beure a galet, i els omple de promeses incomplides i de bons mots que el vent s’emporta.

Catalunya, com tota democràcia, per ser sòlida necessita alternatives polítiques clares i fortes; a Catalunya, una esquerra socialista no depenent de Madrid és necessària per manar amb visió catalana quan guanyi o per fer oposició amb la mateixa visió quan perdi.

President Montilla, planti cara a Madrid quan tornin a venir a distreure’l amb jocs de mans. Vostè, el PSC i Catalunya hi guanyaran.

Rebi una respectuosa salutació de Suïssa estant.

dilluns, 29 de juny del 2009

Hondures torna a patir


A l’escut d’Hondures es pot llegir. „ República de Honduras, libre, soberana e independiente”. Un lema que tothom pot adoptar com a seu i que fatalment no sempre s’ha vist respectat.

Hondures és un país molt complex, amb una geografia diversa i amb desigualtats cròniques entre les diverses capes de la població. És un país que he visitat moltes vegades principalment la ciutat de San Pedro Sula, capital econòmica del país, i l’antiga ciutat maia de Copan. Tinc bons amics allà i em preocupa tot el que pot succeir davant l’expulsió per la força del president electe Zelaya.

El president Zelaya, que acaba el seu mandat a finals d’any, abans que arribin les properes eleccions del 20 de novembre va proposar un referèndum per modificar la Constitució i així poder representar-se com a President per un altre mandat.

L’inspirador del referèndum és el President Chávez de Veneçuela, de manera que Zelaya no tenia un bon padrí per tirar endavant el seu projecte de referèndum, que fou considerat il·legal pel Congrés i el Tribunal Superior.

Tot sembla una mica forçat, patètic i provocat. Hondures, regularment castigada per fenòmens meteorològics que fan retrocedir l’economia i causen moltes morts, mereix la pau. Les industries que els darrers anys s’han creat dins de les anomenades ZIP (Zonas Industriales de Procesamiento) amb empreses modernes que donen molt treball a milers de persones, i una industria turística en creixement no poden ara posar-se en perill.

Zelaya, un terratinent reconvertit en esquerrà messiànic, a la Chávez, ho tindrà difícil per tornar com a President. Però el més important ara és que no es perdin els avanços que el país ha fet els darrers 20 anys, i que de cap manera les raons s’imposin per les armes. Ni Hondures ni Amèrica Central, ni ningú ho pot permetre. Esperem que les reunions que aquesta setmana s’han convocat a diversos nivells internacionals portin la calma a la regió.

L’escriptor hondureny Javier Abril Espinoza, que resideix a Suïssa, va guanyar un premi literari amb un conte de títol: “No es mi culpa si nos arrastra a todos este río”. Espero que no sigui un títol profètic.

dissabte, 27 de juny del 2009

Joan Solà, un Premi merescut


La majoria de premis són susceptibles de polèmica ja que no sempre es pot acontentar a tothom, i els premis els donen persones que tenen la seva manera de pensar, les seves simpaties i les seves antipaties, com tothom.

El darrer Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, el filòleg Joan Solà i Cortassa, no admet cap mena de discussió. Fins i tot els que no hem tingut cap relació universitària o professional amb la filologia, coneixem el professor Solà si més no pels seus articles de l’AVUI on de manera molt amena però filològicament rigorosa, ens explicava les diferències entre «mentre que» i «mentrestant», o si s’ha de dir «sisplau» o «si us plau».

Com que no tinc cap mèrit per fer un panegíric del mestre Solà, copiaré alguns passatges de la Presentació del seu llibre “Parlem-ne”, de l’editorial Proa, i que és un recull d’articles publicats entre els anys 1990 i 1997 al Diari de Barcelona i a l’AVUI:

«He procurat sempre dir les coses un cop n’estava mitjanament segur i he mirat sempre d’evitar una vaguetat o una precipitació. (...) Escrivim, almenys jo, per aclarir-nos a nosaltres mateixos les coses que ens afecten, etern exercici de catarsi i de comprensió d’un món meravellós, de l’enlluernadora facultat del llenguatge. Al capdavall, si la llengua no ens serveix per a aquestes funcions, que ens són imprescindibles per viure, la mutilem d’una de les virtuts més entranyables que té.»

La meva modesta felicitació, mestre, i gràcies per tots el moments que la lectura ens ha fet passar junts.

divendres, 26 de juny del 2009

Benvolgut Alfonso Sastre...



La veritat és que vostè ja porta molts anys de lluitador de causes polítiques i les ha vist de tots colors. També la seva esposa, Eva Forest, va lluitar fins al final de la seva vida principalment al costat de les idees d'ETA per un País Basc independent.

Jo vaig conèixer la seva obra teatral a començaments del anys 60 quan a Manresa els del Grup de Teatre del Club Universitari Bages prepararem una representació de la seva obra “En la red”. Posteriorment aquesta obra va ser prohibida a tot l’estat espanyol tot i que vostè va tenir el detall que l’acció tingués lloc al Nord d’Africa, cosa que d’entrada va permetre que es publiques i es representés ja que els censors, en aquell temps, no eren massa intel•ligents per copsar la metàfora.

Nosaltres no érem revolucionaris, ni estàvem afiliats clandestinament al Partit Comunista, com ara vostè. De totes maneres, dins la nostra modèstia, representàrem obres d’autors tan compromesos com Strindberg, Camus o vostè mateix, per exemple.

Més endavant, per circumstàncies de la vida, només vaig tenir noticies seves o de la seva esposa pels diaris i a distància de manera que no puc fer cap judici personal ni de rebuig ni d’apropament.

Ara, amb motiu de la llista Iniciativa Internacionalista a les eleccions europees dels dia 7, vostè a tornat a sortir amb intensitat a tota la premsa escrita. He llegit alguna de les seves declaracions i tinc sentiments contraposats. D’un part no m’agraden certes posicions al costat dels que fan ús del terrorisme per defensar les idees, i per altra banda vostè diu coses que tenen sentit i que fan pensar, com ara que el conflicte, al País Basc, és greu i polític i que la solució només està en una negociació. Vostè pronostica temps de molt dolor si el PSOE no negocia amb ETA.

Realment, les seves paraules em fan por. Si el País Basc arriba a ser independent gràcies al terrorisme, mai no serà feliç, ni sòlid, perquè matar no ha estat mai una bona solució.

Deixar de matar i d’amenaçar pot ser un bon camí perquè el món, i no només el govern de Madrid, comenci a mirar el conflicte basc amb altres ulls. Vostè pot fer molt per la pau i m’agradaria retrobar l’autor de “En la red”, de manera que espero que ho intenti.

Cordialment

dijous, 25 de juny del 2009

Insubordinació



En general, els diaris de casa nostra disposen de comentaristes d’alt nivell dels que, fins i tot quan no s’està d’acord, s’ha d’admirar la seva claredat, el seu estil, en definitiva la seva «bona ploma».

Un dels comentaristes que acostumo a llegir sempre és el Sebastià Alzamora. L’escriptor de Llucmajor escriu de manera fresca i clara, amb un xic d’ironia que no amaga de vegades una certa amargor, i mai argumenta de manera barroera o mal educada.

Amb motiu de rebre el lingüista Joan Solà el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes fa una dotzena de dies, Alzamora va escriure a l’AVUI el seu article diari amb el títol de “Insubordinació”. Comentava les paraules de Solà que va denunciar la situació de subordinació que pateix la llengua catalana, vinculada a una subordinació de naturalesa política.

Alzamora parlava del marc legal que és l’únic que pot regular i gestionar el bilingüisme, i posava l’exemple de Suïssa, amb quatre llengües oficials (alemany, francès, italià i romanx). Efectivament, les quatre llengües de Suïssa disposen d'una regulació d’igualtat que ningú discuteix i que fins i tot arriba a fer un repartiment de ministeris de manera que les llengües dites «llatines» no estiguin en desavantatge. En parlaré un altre moment amb més detall perquè és un tema molt interessant i ara molt actual ja que ha presentat la dimissió un ministre francòfon, i el seu substitut tothom concorda que ha de ser de parla francesa o italiana, per no donar dins dels 7 membres del govern una majoria massa forta a l'alemany.

Acaba Alzamora l’article dient: “I quan la legalitat no és justa, és quan els ciutadans tenen el dret, i potser el deure, de la insubordinació”.

dimecres, 24 de juny del 2009

Els 150 anys de la Creu Roja



El 24 de juny del 1859, avui fa 150 anys, els soldats francesos, italians i austríacs s’enfrontaven en una de les batalles més cruentes de l’època moderna: la batalla de Solferino, població situada no lluny del Llac de Garda.

El dia següent un suïs de Ginebra, Henri Dunant, va arribar al lloc per tal de parlar amb Napoleó III sobre uns projectes de farineres a Algèria. El panorama era desolador: les assistències sanitàries eren insuficients i mal preparades, els soldats eren atesos segons la seva filiació i es morien entre grans patiments i crits.

Dunant va quedar impactat, la imatge de la desolació no el va deixar tranquil. L’any 1862 va publicar «Records de Solferino» i va proposar mesures per millorar l’atenció a ferits en situacions difícils. Després de moltes reunions, el 1863 es va crear un comitè estable, que l’any 1876 va adoptar el nom de Comitè Internacional de la Creu Roja, amb la bandera de tots coneguda i que correspon a la bandera suïssa amb els colors invertits.

La Creu Roja no ha evitat les guerres però si ha fet que, cada vegada amb més dificultats, pugui intervenir com a cos internacional i neutral en molts conflictes ajudant ferits, orfes i desterrats.

Les guerres han soferts canvis en les conseqüències: la Batalla de Solferino va ocasionar 38.000 morts militars i 1 mort civil. La guerra de l’Iraq i l’ocupació posterior, és a dir entre 2003 i 2009, ha ocasionat 14.000 morts militars i mínim 90.000 morts civils. La desproporció entre civils i militars justifica encara més activitats com les de la Creu Roja.

Per cert que la institució integra també les activitats de la Mitja Lluna Roja, anomenada així per evitar susceptibilitats amb la creu, encara que la creu de l’escut de Suïssa no té cap significació religiosa.

Tinguem avui un record per tots els col•laboradors de la Creu Roja que arreu del món fan una tasca dura, sovint incompresa però de gran valor humà.

dimarts, 23 de juny del 2009

Primer de tot, bon dia


El dissabte, Ramon Solsona publicava a l’AVUI un article amb el títol „És dels pocs que saluden “, que recomano a tothom, sobretot als pares amb fills escolars i als mestres.

Solsona diu que som un país mal educat i que el més habitual és entrar i sortir dels llocs sense dir ni ase ni bèstia. Té raó.

Visc fa molts anys en un país on tothom es saluda. Al entrar en una botiga, a l’hora de demanar un cafè al bar de la cantonada o senzillament als creuar-se dues persones pel carrer.

Recordo quan vaig arribar a Suïssa la meva sorpresa cada mati al anar al treball perquè tots els escolars amb qui em creuava em deien “bon dia”. Naturalment, vaig immediatament aprendre a respondre “bon dia”.

També em va sorprendre que quan es brinda, amb una copa de cava per exemple, a casa nostra tothom mira les copes que s’entrexoquen. A Suïssa s’ha de mirar als ulls de la persona o de cada una de les persones amb qui es brinda.

Es diu “si us plau” al cambrer quan es demana un cafè, se li diu “gràcies” quan el porta, es demana el compte “per favor” i es diu “passi-ho bé” al marxar. El cambrer no és un esclau, ni una màquina. Cobra per fer el seu treball, però això no dona cap dret a ignorar-lo com si no existís. Aquest és el fonament de les salutacions que diàriament ens fem els uns als altres.

La noia que em pesa i embolica uns embotits, ha estudiat tres anys i ha fet exàmens per ser venedora d’embotits i ha rebut un títol oficial. No estic exagerant. De manera que cada vegada que em serveix, demostra que sap l’ofici, i per això es mereix la meva salutació i no només pagar i marxar amb cara de gos.

dilluns, 22 de juny del 2009

Monarquia republicana



Avui a les 3 de la tarda el president francès Sarkozy marcarà d’alguna manera la història política de França ja que parlarà per primera vegada davant l’Assemblea Nacional (diputats i senadors) reunits conjuntament al palau de Versalles. La darrera vegada que un tal esdeveniment va tenir lloc va ser l’any 1848, sota una altre constitució i estructura de l’estat.

Aquesta primícia és possible gràcies a que el juliol del 2008 (aprofitant les vacances) el senyor Sarkozy va proposar un canvi constitucional que permet al President de la República parlar una vegada a l’any davant les càmeres reunides. El canvi va ser aprovat i ara s’aplica per primera vegada.

Que el senyor Sarkozy aprecia molt al senyor Sarkozy és indiscutible. Que el senyor Sarkozy no rebutja gairebé mai les possibilitats que se li presenten per donar explicacions en públic, també és cert. Amb tots els seus defectes el domina una virtut i és la de fer feina. Viatges, reunions arreu del món, propostes dins i fora de l'UE, tot és bo per mostrar un esperit inquiet i per fer que França recuperi a nivell mundial la importància que els darrers anys havia perdut.

El senyor Sarkozy podrà o no agradar (jo si fos francès no l’hauria votat) però és indiscutible que un cap d’estat amb iniciatives, actiu, malgrat les errades sempre és més presentable que un cap d’estat que es dedica a anar a caçar, a repartir medalletes o a inaugurar exposicions. La constitució francesa dona al cap de l’estat feina concreta, i també al primer ministre. No totes les constitucions són tan pràctiques.

El diari «Liberation» parla de monarquia republicana en referència a la presidència Sarkozy. Potser també s’escau dir república monàrquica. De qualsevol manera jo mi apuntaria.

dissabte, 20 de juny del 2009

Honrar el passat : el nou Museu de l ‘Acròpoli



Avui s’inaugura a Atenes el nou Museu de l’Acròpoli, Per l’estadística diguem que el projecte és de l'arquitecte suïs Bernard Tschumi, nascut a Lausana el 1944 i amb despatx a Paris i Nova York. Autor de moltes obres arreu del món, es considerat un dels més importants dins de la corrent conceptual.

El Museu es va començar el 2003 i ha costat uns 130 milions d’euros. Els materials emprats són essencialment vidre per la façana, ciment i acer pels elements estructurals i marbre per les decoracions. Fins al'1 de gener del 2010 l’entrada costarà 1 euro, i després 5 euros, gràcies a un finançament conjunt entre l’estat grec i el fons europeu de desenvolupament regional. Recomano entrar a la pàgina www.theacropolismuseum.gr per conèixer els detalls.

Per a tots el que culturalment pertanyem a la mediterrània, Grècia no ha estat mai un país estrany. Sense parlar la seva llengua, el sol fet de caminar per les seves ciutats i no diguem els seus llocs arquitectònics ens dóna la sensació d’estar a casa. He fet molts viatges a Grècia, de Salònica fins al Peloponès per motius professionals i el tracte amb la gent era molt fàcil perquè tenim moltes virtuts- i segurament alguns defectes- comuns, i l’entesa sempre fou ràpida.

El nou museu ha tornat a llençar la polèmica sobre les obres que es trobem a l’estranger, principalment el fris del Partenó ja que 56 de les 96 plaques originals es troben al British Museum de Londres «gràcies» que Lord Elgin, ambaixador a Istanbul, va decidir el la venda dels marbres al govern britànic l’any 1816. Fins ara, les condicions de conservació de certes obres no eren a Atenes les millors: la molt forta pol•lució atmosfèrica ha fet molt mal.

Amb el nou museu, l’argument de la manca de condicions desapareix, de manera que ara comença la lluita diplomàtica on, potser, els britànics tenen les de perdre. En qualsevol cas, ja tenim un motiu més per tornar a Atenes.

divendres, 19 de juny del 2009

Riure’s del mort i del qui el vetlla



Ahir va fer 3 anys que el poble de Catalunya va refrendar l’Estatut d’Autonomía, un aniversari que mereix ser recordat encara que per altres motius que l’alegria.

Un mes abans les Corts Generals d’Espanya l’havien aprovat amb els vots en contra del PP i algunes abstèncions com per exemple ERC. El text de l’Estatut apovat a les Corts era una modificació del que el Parlament de catalunya va proposar el setembre del 2005, amb el vot negatiu del PPC.

Actualment, l’aplicació total de l’Estatut no és possible perque es troba en mans del Tribunal Constitucional a Madrid, « gràcies » a diverses impugnacions per inconstitucionalitat per part del PP i també del Defensor del Pueblo i dels governs de les comunitats autònomes de Múrcia, la Rioja, Valéncia i les Illes.

Segurament el treball del Constitucional referent a l’Estatut és molt complicat ja que altrament no s’explica com després de 3 anys encara no hi ha data per la resolució, que molts temen favorable en gran part a les tesis dels recurrents.

La presidenta del TC, la senyora Maria Emilia Casas va donar a entendre ahir que segurament el TC pot sentenciar l’Estatut a l’agost. Amb el finançament previst segons la darrera estimació del senyor Rodríguez pel juliol, es preparen unes vacances distretes per tothom.

Una frase popular diu lo de riure’s del mort i del qui el vetlla. Doncs això em ve a la memória quan llegeixo certes declaracions

dijous, 18 de juny del 2009

Punt final a la "polèmica" Falcones


És evident que molts temes són essencialment polèmics i que cada vegada que treuen el nas, les reaccions de tot tipus no es fan esperar. Un d’aquests temes és el de la llengua a Catalunya.

D’entrada semblaria indiscutible que tothom admetés que el català és la llengua de Catalunya i per tant és normal que sigui l'habitual entre les relacions dels habitants, tal com el francès a França o l’italià a Italià, per exemple. A diferència del dos països veïns, a Catalunya hi entra un factor històric/politic i és el del castellà o espanyol, a èpoques imposat, a altres assimilat i avui dia integrat en la complexa xarxa humana que configura el nostre país. D’altre part, Catalunya fa políticament part d’Espanya i la llengua espanyola, segons la Constitució, l’han de conèixer tots el espanyols i tots la podem emprar.

Davant aquest fet, no comprenc com l’escrit del dimarts al meu bloc ha pogut “disparar” molts sentiments fins a arribar a acusar-me d’ofendre, de ser un esbiaixat i de mal educat entre altres galanteries.

He llegit i rellegit el meu escrit i no he trobat en cap moment res que pugui ofendre al senyor Falcones, fora del fet que em va semblar de poca cultura no dir ni «bon dia» en català. No vaig negar al senyor Falcones el seu dret a parlar qualsevol de les llengües que a bon segur domina, ni d’escriure en la que millor li sembli, cosa que ja fa amb molt d’èxit. Jo només vaig escriure sobre la meva sorpresa davant d’un fet ja que em va semblar que parlar en català hagués estat un senyal de bona educació i de cultura. Punt.

Alguns m’ha escrit dient que estaven d’acord am mi. Jo no volia, ni vull, obrir una polèmica sobre la llegua perquè jo no sóc la persona adequada ni el meu blog el vehicle ideal. Respecto molt els que no estan d’acord amb mi, encara que demanaria una lectura més reposada del que vaig escriure, per no treure conclusions una mica a repèl, i amb molt agraïment a tots els que em llegeixin.

dimecres, 17 de juny del 2009

Riallada a la T1



Avui tota la premsa i la radio van plenes de noticies i comentaris sobre l’acte d’inauguració de la terminal anomenada T1 a l’aeroport del Prat.

Fora del Rei (que per cert ningú ha explicat perquè no el varen convidar), les màximes autoritats de l’estat espanyol i de Catalunya estaven presents a l’acte i la veritat és que el volum de l'obra i el pressupost demanaven a crits una assistència de primera categoria.

Molts parlen del “nou aeroport”, però es deu tractar d’una hipèrbole ja que només és una terminal. Per cert, una terminal que arriba amb sis o set anys de retard, que ningú sap com la podran omplir i que no disposa de cap connexió amb la xarxa ferroviària ni amb el metro.

No es tracta ara d'amargar l’alegria natural dels catalans davant d’una terminal moderna que donarà segurament una imatge molt positiva als passatgers que arribin o surtin.

El president del govern espanyol senyor Rodríguez (més conegut com Zapatero) va aprofitar l’acte per recordar per enèsima vegada que el l’acord sobre el finançament de Catalunya està a punt de tancar-se i que (literalment) ““colmará las necesidades de Catalunya”, i “porque es la financiación que deseo para Catalunya”.

En aquest moment no hi va haver cap riallada, cosa que només puc atribuir a la bona educació dels catalans presents. Com tampoc van esclatar de riure quan el senyor Rodríguez va prometre per abans d’acabar l’any, una gestió nova, compartida de l’aeroport.

Vist el poc interés que AENA, i també IBERIA, han demostrat els darrers anys per l’aeroport de Barcelona, l’única gestió realment nova és la cessió total a Catalunya. La resta són flors i violes i romaní.

dimarts, 16 de juny del 2009

La cultura de l'escriptor Falcones


A TV3 van entrevistar l’escriptor Ildefonso Falcones, autor de „La Catedral del Mar “, amb motiu de la sortida del seu nou llibre “La mano de Fátima”.

El senyor Falcones va néixer a Barcelona l’any 1958 i és segurament un dels autors amb més vendes ja que de La Catedral del Mar es parla de 4 milions d’exemplars venuts.

Falcones escriu en castellà, cosa que entra dintre dels seus drets. Suposo que la seva educació va ser en gran part en castellà i que a casa era l’únic idioma que parlava. Dit això, sorprèn que a l’entrevista a TV3 no digués ni una sola paraula en català, ni tan sols “bon dia” al arribar a l’estudi.

Va aprofitar l’entrevista per promocionar el seu nou llibre i per auto-promocionar-se amb frases com: “Soy una persona con estudios universitarios, con una cierta edad y una cierta cultura”. Això de la “cierta cultura” ho va dir almenys dues vegades.

Jo crec que l’expressió és molt adequada: “una cierta cultura”. Això de “cierta”, que és un mot que denota ambigüitat, quadra perfectament en el personatge. Jo més aviat diria que paral•lelament també té «una cierta incultura ».

Si després de néixer i viure a Barcelona més de 50 anys no vol (¿serà que no pot?) donar una entrevista en català a la televisió catalana, em permeto de posar en dubte la seva “cierta cultura”.

Ja no es tracta de ser catalanista o nacionalista o que sé jo, es tracta de respectar el lloc on es viu i jo que porto 40 anys a Suïssa sé perfectament del que parlo. Falcones pot escriure en castellà (de fet no és l’únic escriptor barcelonès que ho fa) però parlar en català, encara que sigui de manera menys brillant que escrivint, seria un senyal de bona educació i de cultura.

I com que ell es pren les llibertats que li semblen correctes, jo em prenc també les meves i no llegiré ni la Catedral ni la Fátima, ni en castellà ni en les traduccions catalanes que per cert també han ajudat a omplir de diners el senyor Falcones, malgrat el seu desinterès per la nostra llengua.

dilluns, 15 de juny del 2009

Encara hi som a temps per salvar la natura !



El pitjor que pot succeir és que els esforços possibles per tractar de millorar l’aire i l’aigua - dos elements primaris i necessaris per la vida humana- no s’apliquin per deixadesa política o perquè les persones implicades, que som tots, pensin que no poden fer res a nivell individual.

Vegeu alguns resultats espectaculars: la qualitat de l’aire, a Suïssa, ha millorat els darrers anys amb tant d’èxit que avui dia els valors són equivalents als de l’any 1960. Estic parlant del diòxid de sofre, dels òxids de nitrogen i altres paràmetres mesurables. Fins i tot l’Institut Alemany d’Economia, poc propens a fer elogis, ha dit que l’aire net és una gran força de Suïssa i que com a país està al davant de tots els altres europeus.

Que ningú pensi que Suïssa és el país de la Heidi, ple de vaques i de prats, rierols amb truites i edelweiss a cada cantonada. A Suïssa tenim una forta industria química (propensa a pol•luir), industries metal•lúrgiques i de maquinaria pesada (amb xemeneies actives), molta circulació de vehicles per ser una cruïlla entre el nord i el sud i l’est i l’oest d'Europa. Només una política conseqüentment aplicada durant molts anys ha permès d’arribar allà on som.

I més sorprenent és encara l’estat dels llacs. Les aigües domèstiques i industrials són tractades abans de reenviar-les a la canonada, al rierol o al riu. També s’ha promulgat lleis, que s’han complert, per reduir la quantitat de fòsfor de les aigües residuals, a base de fer servir nous detergents i productes químics industrials adequats, i regulant l’us d’adobs a l’agricultura. Resultat: el nivell de fòsfor en pràcticament tots els llacs suïssos és quatre vegades més baix que l’any 1982.
Afegiré que un 50% les deixalles domèstiques es recicla i l’altre 50% es crema en instal•lacions comunals (el meu poble en té una) i serveix per produir un 2% de l’energia que el país necessita.

L’Estat dedica cada any uns 100 milions d’euros per mantenir i augmentar els 20 parcs naturals que disposem.

El tema dona per més explicacions però em sembla que per ara és suficient: Si es vol, és possible millorar les condicions ambientals. En gran part, gràcies siguin donades als ecologistes, que no han parat fins a trobar respostes estatals i de les industries. I tots n’aprofitem.

divendres, 12 de juny del 2009

La bogeria dels diners



L’any 2008 es van retirar dels bancs suïssos un milió set-cents mil milions de francs de diners de clients que els bancs administraven ; no de comptes corrents sinó de capital per fer rendir. Perquè ens entenguem: un 17 seguit de 11 zeros. Traduït a euros: un bilió, és a dir un milió de milions.

Home!, encara en quedes uns quants; segons les estadístiques mes o menys uns 5 bilions. La garrotada però és forta i demostra dues coses: una manca de confiança en la manera que han tingut alguns bancs d’administrar els capitals i una certa por davant l’eliminació “de facto” del secret bancari.

Com que els diners no s’evaporen, ara estaran en altres indrets cercant silenci i rendibilitat, o invertits en diamants, barres d’or, obres d’art i altres coneguts refugis. Potser alguns milions, fins i tot, estaran invertits en jugadors de futbol perquè ningú encara ha explicat d’on surten els diners que el Real Madrid no té però disposa per comprar a qui li sembla.

Això de la crisi, els que som del mig de la munió no ho acabem d’entendre i només ens preocupa no perdre el poc que hem arraconat, que no és molt davant els 9 milions nets que cobrarà per any el Cristiano Ronaldo.

Com que resulta que ens hem tornat bojos, avui sortiré al carrer amb un barret fet de paper de diari i un timbal del meu nét i segur que ningú em farà cas.

dijous, 11 de juny del 2009

Ultimàtum „zapateril “



Segons informa Catalunya Ràdio, el president del govern espanyol, senyor José Luis Rodríguez, ha amenaçat en ajornar sense data fixa la negociació del finançament si no s’arriba a un acord abans del dia 15 de juliol.

El president Rodríguez potser s’ha adonat que la gent, els catalans, ja comencen a estar farts d’una negociació que no és tal sinó que es tracta de propostes molt per sota del que l’Estatut, el bon sentit i les matemàtiques diuen. I ara tira pilotes a fora i posa en evidència al PSC, que ha de moure peça.

Al PSC se li presenta una magnífica ocasió de demostrar la “C” de les seves sigles, i per damunt de tots els seus apropaments amb el PSOE defensar la posició de Catalunya, amb la seguretat que els altres partits polítics catalans se'n felicitaran.

Ara és l’hora de fer realitat les promeses que legitimen als que manen. No és el moment de decebre!.

dimecres, 10 de juny del 2009

L'art i el comerç


Ahir a la ciutat de Basilea es va inaugurar pels convidats, i avui pel públic, l'ART 40 Basel, la fira d’art més gran i important del món.

En un moment on la crisi s’ha escampat arreu i tothom dubta de quan començarà la recuperació, aquesta fira sembla donar una imatge de „normalitat “que fins el cap de setmana es confirmarà o no.

De moment s’ha de dir que més de 1000 galeries del tot el món han demanat per participar en aquesta edició (i ja en van 40!) però només 300 han estat acceptades per raons d’espai. Aquestes galeries presenten obres d'uns 2500 artistes i s’espera que com a mínim la fira sigui visitada per unes 60.000 persones en els 5 dies que romandrà oberta.

No cal dir que cap de les galeries preguntades ha donat la més mínima pista sobre les vendes previstes però tothom espera que serà una edició amb un nivell de vendes alt, no tant pel nombre d'obres comercialitzades sinó per les obres d’alt preu.
Els analistes diuen que davant l’enfonsada de les borses i del interessos baixíssims que donen els bancs per les inversions monetàries, la gent amb capital cerca especular (i alguns fins i tot gaudir, espero) amb obre d’art d’alt preu. No penseu que es tracta de Picassos, o Matisses o Warhols, no. Les escultures d'Anish Kapoor, poc conegut del públic no especialista, s’ofereixen a Basilea per 650.000 i 800.000 euros, i les fotografies del japonès Hiroshi Sugimoto valen 80.000 euros.

Els 2.300 periodistes acreditats de mitjans de comunicació de tot el món, i que aprofiten per visitar també la simultània Biennal de Venècia donaran compte dels resultats de la Art 40 i potser confirmaran l’èxit comercial i inversionista.
Almenys una pintura o una escultura són més agradables de mirar que un paquet d’accions que, en realitat, el comprador no veu mai.

Ars gratia artis, l’art per l'art mateix, és només l’antic lema del lleó de la Metro Goldwyn Mayer. Avui, en bona part, l’art és comerç, però comerç que dona el plaer de l’observació.

dimarts, 9 de juny del 2009

Dinamarca: un exemple per Catalunya (i Espanya)



Dinamarca i Catalunya no tenen aparentment moltes coses en comú. Tot i que Europa ha estat al llarg dels segles un terreny predestinat a facilitar els moviments dels pobles, ja sigui en pau o en guerra, el poble danès i el nostre no ofereixen gaires coincidències històriques.

Amb tot, vegem alguns aspectes que ens poden apropar: De cara als seus veïns Dinamarca és un país petit, de 43.000 kilòmetres quadrats (Catalunya uns 32.000). Això sense comptar els territoris dependents de Groenlàndia i les Illes Fèroe. Els habitants de Dinamarca són 5,4 milions mentre que a Catalunya en comptem uns 7,5 milions., Tots dos països tenen una llengua pròpia amb un àmbit d’expansió clarament delimitat per l’entorn.

A les eleccions del diumenge al Parlament europeu, Dinamarca va votar 13 parlamentaris cosa que demostra que Catalunya, al no estar considerada com a país dins l'EU no pot elegir el nombre de parlamentaris que per població li corresponen. Els danesos van votar el Partit Socialista en primer lloc (tindrà 4 diputats) i a la coalició ALDE en segon lloc i que tindrà 3 diputats, i que és la mateixa coalició on es troba CiU. Per tant, l’ordre de vots en els primers llocs s’assembla molt al de Catalunya.

Els parlamentaris danesos, conscients que el seu país és petit, es reuneixen abans de cada votació dins del Parlament europeu per tal d’ajuntar-se i votar en comú quan es tracte de prendre decisions que afectin molt directament Dinamarca. Per damunt de totes les diferencies polítiques, la raó de país s’imposa i dona un exemple que potser els parlamentaris catalans podrien copiar. És una utopia, ja en sóc conscient, perquè els parlamentaris danesos representen directament els seus partits mentre que una part dels catalans depenen del partit «mare» de Madrid o no se n'han sabut distanciar clarament.

Per cert, el diumenge els danesos van votar per una majoria del 85,4 % una modificació de la Constitució que fa el primer fill hereu al tron independentment de si és home o dona acabant així amb la discriminació que suposava donar preferència al baró, encara que tingués germanes més grans. A Espanya encara ningú ha gosat tocar aquest anacrònic ús, que és anticonstitucional per discriminatori envers les dones.

A veure si a Madrid n’aprenen dels danesos i ja que volen mantenir una institució tan discutible com la monarquia, almenys que sigui constitucional i no discriminatòria.

dilluns, 8 de juny del 2009

¿Eleccions?.Avui no.



Avui resistiré la temptació de comentar el resultat de les eleccions al Parlament europeu perquè molts d’altres més competents que jo ho estan fent.

Malgrat tot, constato que en general a Europa les esquerres han perdut vots i les dretes n’han guanyat. Amb mirada local, a Catalunya el PSC perd gairebé 200.000 vots i el PP uns 20.000 mentre que CiU en guanya uns 70.000, trencat la tendència de l’estat espanyol i una part de l’estranger. També ens hem de preguntar el motiu de la rotunditat amb la que el PP ha guanyat al País Valencià i a les Illes. Tenim molta feina per acostar aquests pobles germans a posicions que responguin a la identitat comuna que de moment semblen no recordar.

Una anècdota em sigui permesa: el «Teletext» de TVE donava el dissabte a quarts de sis de la tarda el següent titular: «Jornada de reflexión coñícios UE ». El follet que sempre es passeja per les redaccions va fer bona feina. Una mica més tard, el titular va ser rectificat.

Eleccions a part, podria parlar de la victòria de Federer a Roland Garros, molt treballada a les eliminatòries i que no desmereix malgrat l’absència de Nadal. Federer és (amb Sampras) el tenista que més torneigs Grand Slam ha guanyat fins ara (14) i un del únics sis jugadors del món que ha guanyat tots els Grans Slam (Austràlia, Wimbledon, Roland Garros, Estats Units) almenys una vegada. De Suïssa estant és una noticia que no podia silenciar.

Com a català em va empegueir la penosa “actuació” del malauradament conegut Jimmy Jump (Jaume Marquet i Cot) que va fer el seu show al interrompre el partit de Federer i Söderling arribant al costat del suïs amb la intenció de posar-li una barretina. Vestit amb una samarreta amb el nom de "Suisse" i amb uns mitjons amb la creu de l’escut suïs, va poder dissimular les seves intencions de manera que ell, el Marquet, ha sortit als diaris i amb ell el nom de Catalunya. Una propaganda totalment innecessària per lo negativa.

dissabte, 6 de juny del 2009

Reflexió, però no només avui



Avui és el que se’n diu „jornada de reflexió», un dia on cap partit ni cap polític ens pot atabalar amb les seves consignes o els seus crits. Crec que instituir un dia de repòs abans d’unes eleccions és una mesura d’higiene mental més que de caire polític. A fi de comptes els (pocs) que aniran a votar ja deuen saber per qui ho volen fer i em temo que per a molts la curta però sorollosa campanya no ha servit per fer canviar la intenció de vot.

Posats a gaudir d’una jornada de reflexió, també podríem fer-ho sobre l’Estatut, que porta anys esperant la benedicció del Tribunal Constitucional, fet que suposa una bufetada permanent al poble que el va votar.

També podríem reflexionar sobre el finançament que cada parell de setmanes el govern central ens diu que està a punt de tancar-se, però que no acaba d’arribar mai situant en una posició molt incòmoda al PSC i frenant molts projectes.

I també podríem reflexionar sobre la necessitat urgent que els partits amb mirada nacional catalana es moguin pel seu compte per tal que el fet català sigui més conegut a Europa, amb senyals inequívocs d’iniciativa pròpia ja que a la resta d’Espanya ni ens volen conèixer, ni ens entenen, ni faran altra cosa que cobrar-nos el màxim i una vegada els diners al sac, menysprear-nos com han fet fins ara. De manera que reflexió, molta reflexió.

divendres, 5 de juny del 2009

L’autor del discurs d'Obama



Els polítics han d’anar amb peus de plom amb les coses que fan i amb les que diuen. En molt poques ocasions es poden permetre el luxe d’improvisar ja que cada mot pot girar-se contra seu o contra el seu partit.

El discurs d’ahir a El Caire a càrrec del president Obama serà comentant durant molt temps perquè per primera vegada en molts anys s’han sentit paraules conciliadores amb el món musulmà per part d’un president dels Estats Units. Cada frase ha estat col•locada en el lloc just, amb les paraules adequades i amb l’èmfasi necessari. Era un discurs dirigit a tots els musulmans però també, no ho oblidem, a l’electorat americà que ja porta temps perdent a poc a poc les il•lusions que Obama va donar quan era candidat. Sobretot en l’aspecte econòmic, el govern Obama no ha donat encara cap senyal de saber com solucionar el problema que en gran part el seu país ens va crear.

Darrera de les paraules del president Obama ahir (per cert molt ben transmeses ja que és un bon comunicador i sap fer oblidar el Teleprompter), hi ha l’autor real dels textos: Ben Rhodes. És un americà de 31 anys, poc conegut contràriament al seu cap Jon Favreau que la revista Time considera una de les 100 persones amb més influència dels Estats Units. Favreau només té 43 anys. Un equip molt jove per un president també jove.

Paraules són paraules i tothom espera ara els fets. De totes maneres és molt positiu que el canvi de to de la presidència americana es faci sentir arreu. Amb una certa esperança però amb un ull molt crític esperarem els esdeveniments. Ara és el moment d’actuar, tal com deien els llatins: Facta, non verba.

dijous, 4 de juny del 2009

Els independentistes reben arguments a favor


Tots sabem que les eleccions, polítiques, d’empresa o de club, suposen un veritable bombardeig de promeses, auto-complaences, cops baixos i altres instruments per permetre de pispar algun vot dels que anirien a un candidat rival. També és comú que els que fan part del segon o tercer nivell «ensabonin» al cap o facin «la pilota».

En tots el casos, s’ha de demanar una certa mesura i un mínim de nivell intel•lectual, no fos cas que pensin que fem part d’un ramat que camina a cop d’esquella, amb el xiulet del pastor o amb el bordar del gos.

Les paraules de la secretaria d’organització del PSOE, Leire Pajín, reclamen una desqualificació immediata i mesures internes altrament no només es retrata ella sinó tot el partit. Aquesta senyora ha tingut la patxoca de dir, textualment, sobre la coincidència de la presidència de Barack Obama als Estats Units i la de José Luis Rodriguez a l'UE : «Les sugiero que estén atentos al próximo acontecimiento histórico que se producirá en nuestro planeta : la coincidencia en breve de dos presidencias progresistas a ambos lados del Atlántico...dos liderazgos, una visión del mundo, una esperanza para muchos seres humanos ».

Estic segur que molts membres i partidaris del PSOE s’han enrojolat de vergonya i els del PSC tindrien de donar senyals de no participar d’aquestes manifestacions malgrat l’apropament entre els dos partits.

Si ningú reacciona davant de tanta estupidesa, l’independentisme que ja té un bon paquet d’arguments a favor en pot afegir un altre que per molt intranscendent que sembli, reflecteix un estil, un tarannà que ningú de nosaltres, independentistes o no, pot aprovar. Sobretot, que no ens confonguin amb ells, els de l'esdeveniment històric!.

dimecres, 3 de juny del 2009

Ens faltaran llorers...


Segueixo amb distància física els debats dels candidats catalans al parlament europeu i també amb una certa distancia afectiva ja que Suïssa no fa part de l'UE. Malgrat tot, els diferents tractats vigents entre Suïssa i l'UE han apropat el país a la unió i avui dia bastants lleis internes les ha adaptat Suïssa a la legislació europea, per no parlar dels acords Schengen i altres que s’apliquen al 100%.

La premsa per internet i la televisió catalana que rebo per cable són els instruments que em serveixen per fer-me una imatge personal dels candidats, de les seves intencions i de les seves possibilitats. Com que el vot és secret, no faré servir aquestes ratlles per explicar qui m’agradaria que guanyés o a qui no m’agradaria que els altres votessin. Sigui’m, però, permés fer un petit comentari.

El debat de la setmana darrera a TV3 em va donar la satisfacció de trobar uns candidats que, partits i posicionaments apart, tenien un bon nivell de preparació i dialèctic, molt pel damunt del que sovint veig en candidats o dirigents dels dos partits de més projecció a España. L’escassa representativitat que el baix nombre d’elegits de Catalunya permet, no ha d'allunyar la gent de les urnes, ans bé tothom ha de participar-hi perquè Catalunya tingui més veu de la que molts li volen donar.

Compte ! Com a totes les eleccions, molts dels discursos, de les promeses i de les volades de coloms són per fer badar la boca al crèduls. Tal com escrivia en Francesc Vicenç i Garcia, el Rector de Vallfogona, fa 400 anys:

«Ja són tants los que vui fan de poetes
Que ens faltaran llorers per a corones.»

dimarts, 2 de juny del 2009

Dolor compartit: el vol d’Air France AF447



Les noticies, per sort molt poc freqüents, d’accidents d ‘aviació em fan sentir una emoció especial. Per raons professionals he fet en 40 anys d’activitats uns 130 vols al continent americà i molts d’altres dins d’Europa, el nord d'Africa i l’Orient Pròxim.

Amb tanta activitat es pot suposar que he assolit una rutina i que per a mi agafar un avió és com anar amb l’autobus. Res d’això: a cada vol, curt o llarg, sempre he dedicat un minut a pensar que un accident era possible i tenia un record per la meva família. A cada vol. No és un sentiment de por sinó la consciència que quelcom és possible encara que poc probable.

La desaparició ahir de l’avió d’Air France ha succeït en una zona que he travessat moltes vegades i que junt amb una altra que es troba a una hora de vol de Caracas en direcció a Europa fan part dels punts on sempre he tingut algun ensurt per causa del mal temps i de les turbulències que es produeixen. I malgrat l’accident d’ahir, volar és probablement el transport massiu més segur que tenim.

I llavors, ¿perquè sentim una inseguretat a l’hora de volar?. Crec que és natural ja que volar, és a dir estar “penjats” és antinatural a l'home. Anar per terra, caminant o amb un vehicle, ens fa sentir segurs. Fins i tot navegar pel mar permet pensar a nadar o tenir un tros de fusta on agafar-se. Però volar...

La tristor i el sentiment de dolor dels familiars de les víctimes del vol d’Air France els comparteixo i tinc d’estar molt agraït al destí que m’ha permès fer tants i tants milers de quilòmetres en avió sense accident.

dilluns, 1 de juny del 2009

Enredar la troca: el cas Opel


La quasi segura declaració de fallida de la General Motors GM avui dilluns ha fet que els darrers dies el govern alemany multipliqués els seus esforços per trobar una solució i salvar el grup Opel – que és part de la GM- d'una probable desaparició.

Després de molt estirar i arronsar amb diversos interessats en participar a la Opel, entre ells el grup FIAT italià, sembla ser que el grup austro-canadenc Magna s’ha emportat el premi. De fet, s’han previst tres punts: un pre-acord entre GM i Magna, un contracte amb l’estat alemany que garantirà un crèdit «pont» de 1500 milions d’euros i un compromís de les parts per garantir que els diners crèdit no aniran a parar als Estats Units.

El darrer punt no sembla estar segur, ja que amb la fallida de la GM és de suposar que el jutge americà que porti el tema intentarà treure diners de qualsevol membre del grup GM, de manera que els Estats Units no han donat res més que una declaració d’intencions, però cap garantia.

Sorprèn que el grup Magna, que ha perdut 150 milions d’euros el primer trimestre del 2009, tingui ànims per entrar a Opel. La realitat és que Magma s’ha aliat amb el banc rus Sberbank que està controlat pel Kremlin. El banc rus participaria amb un 35% de la nova Opel, Magna amb un 20%, els treballadors d'Opel amb un 10% i la GM amb un 35%. Val a dir que entre Magna i el banc rus controlarien 55% de la Opel, finançada amb un crèdit alemany, és a dir dels contribuents. Una operació de baix preu que ha alegrat molt al cap del Sberbank senyor German Gref, ex-ministre de Putin i intim amic d’ell.

Per acabar d’enredar la troca, l’ex canceller alemany Gerhard Schröder, alt càrrec de la companyia russa de pipe-lines Nordstream que pertany al monopolista Gazprom, a tingut una intervenció decisiva en tot l’embull, de manera que ja em direu com s’ha d’agafar tot això.

Els 8000 treballadors de la planta d'Opel a Figueruelas (Saragossa) ho estan passant molt malament ja que ningú pot dir com acabarà el problema GM-Opel i quines conseqüències tindrà per la planta aragonesa. Molt complicat, poc transparent i amb previsions que finalment perdin el de sempre.