dimarts, 2 de juny de 2009

Dolor compartit: el vol d’Air France AF447



Les noticies, per sort molt poc freqüents, d’accidents d ‘aviació em fan sentir una emoció especial. Per raons professionals he fet en 40 anys d’activitats uns 130 vols al continent americà i molts d’altres dins d’Europa, el nord d'Africa i l’Orient Pròxim.

Amb tanta activitat es pot suposar que he assolit una rutina i que per a mi agafar un avió és com anar amb l’autobus. Res d’això: a cada vol, curt o llarg, sempre he dedicat un minut a pensar que un accident era possible i tenia un record per la meva família. A cada vol. No és un sentiment de por sinó la consciència que quelcom és possible encara que poc probable.

La desaparició ahir de l’avió d’Air France ha succeït en una zona que he travessat moltes vegades i que junt amb una altra que es troba a una hora de vol de Caracas en direcció a Europa fan part dels punts on sempre he tingut algun ensurt per causa del mal temps i de les turbulències que es produeixen. I malgrat l’accident d’ahir, volar és probablement el transport massiu més segur que tenim.

I llavors, ¿perquè sentim una inseguretat a l’hora de volar?. Crec que és natural ja que volar, és a dir estar “penjats” és antinatural a l'home. Anar per terra, caminant o amb un vehicle, ens fa sentir segurs. Fins i tot navegar pel mar permet pensar a nadar o tenir un tros de fusta on agafar-se. Però volar...

La tristor i el sentiment de dolor dels familiars de les víctimes del vol d’Air France els comparteixo i tinc d’estar molt agraït al destí que m’ha permès fer tants i tants milers de quilòmetres en avió sense accident.