dijous, 23 de juliol de 2009

La paradoxa dels gelats



L’estiu, no cal dir-ho, és l’època de l’any amb un consum més alt de gelats de tots tipus tan industrials com artesans.

Els italians han sabut crear una fama, en gran part merescuda, a nivell internacional amb els seus «gelati» que per molts signifiquen el màxim en qualitat. Malgrat que els gelats es coneixien a la Xina i a Grècia fa 3000 anys, no va ser fins el segle XVIII que a França la venda de gelats al carrer va posar fi a un privilegi pràcticament reservat al rei. La producció industrial va començar als Estats Units vers el 1850 i avui dia, cada país disposa d’una producció pròpia sota molts noms comercials que sovint fan part de només dues o tres multinacionals.

Si ens preguntem quins països europeus són els més grans consumidors de gelats, ens equivocarem. Segur que ens equivocarem. Al capdavant de l’estadística trobem Noruega, Finlàndia i Suècia que consumeixen entre 12 i 14 litres de gelat per persona i any.

Després trobem Dinamarca, Bèlgica, Suïssa (6,6 litres), Alemanya, França, Itàlia (5,7 litres), Grècia, Espanya (5,2 litres) i per acabar Gran Bretanya i Holanda que amb menys de 5 litres queden molt lluny dels nòrdics.

L’estadística sorprèn molt, encara que sembla que els països de molta calor només mengen gelats quan la temperatura es fa insuportable mentre que els altres, amb una mica de bon temps que faci, ja tenen al gelat com un compensador de la calor.

Les estadístiques sempre tenen sorpreses preparades. Però avui, també a Suïssa, serà un dia de molta calor de manera que ja tinc alguns gelats al congelador per passar-ho tranquil i no fer quedar malament la paradoxal estadística.