dimarts, 29 de setembre del 2009

Viatge de casa a casa



Un viatge que comença avui dimarts i que ha de durar una setmana em tindrà lluny del meu blog per uns dies.

Com que el viatge és a Catalunya no puc explicar grans coses ni dels preparatius, ni de possibles exòtiques sorpreses. És una de les trobades regulars amb la meva família i amb la terra d’origen. Sembla poc però és molt quan els anys d’allunyament són més de quaranta.

Seguiré tots els esdeveniments de Catalunya i fins i tots alguns potser els viuré de prop. I trencaré per uns pocs dies amb el costum gairebé diari d’escriure cada matí a les vuit sobre el tema que el començament del dia m’ha donat servit.

No crec que els meus lectors em trobin a faltar ja que d’altres escriuen amb més qualitat que jo, però de totes maneres tinc una sensació rara, com si manqués a una trobada, a una cita.

Estic content de fer el viatge amb una part dels meus, sobretot amb els dos néts que, suïssos com són, saben parlar la nostra llengua i canten, més bagencs que l'avi, «La lluna, la pruna», «Sol solet» i «Quan el pare no té pa».

Ens retrobarem el 7 d’octubre amb forces renovades i amb l'alegria al cor. Salut a tots!.

dilluns, 28 de setembre del 2009

Una Constitució viva


Amb una visió europea, les eleccions d’ahir a Alemanya i en menor mesura las de Portugal tenen una importància que supera les fronteres d'ambdós països.

Amb una visió estrictament d'exercici polític, la votació del cap de setmana a Suïssa representa un exemple que es podria aprofitar tant a Espanya com a Catalunya.

El mes de febrer del 2003 una majoria va votar un canvi de la Constitució que determinava l’aplicació legal de les iniciatives. Com és conegut, a Suïssa tothom, persones, institucions i partits, pot proposar una iniciativa a votació nacional si troba un número suficient de signatures que la recolzin. La votació del 2003 ancorava dins la Constitució que el Parlament i el Senat eren els que decidien si el contingut de la iniciativa popular entrava a fer part de la Constitució o era només era per ser legislat.

Les dificultats pràctiques per portar aquesta resolució a terme han fet que sis anys després el govern proposés la seva anulació, cosa que es va fer el cap de setmana amb un 67,9 % de vots positius.

Deixant apart el valor estrictament nacional dels resultats, és molt significatiu que el poble, la gent, tu i jo, decideixin canvis a la Constitució i que fins i tot en menys de sis anys reconeguin un error de concepte i es suprimeixi de la Constitució l’article en qüestió.

En altres indrets la Constitució ni es discuteix ni ningú mou un dit per adaptar-la a les circumstàncies que, elles si, són canviants. La democràcia no és un regal que els que governen donen als manats. La democràcia és un dret que va de baix a dalt, i és el poble el que atorga als governants la possibilitat de prendre iniciatives que després ell, el poble, aprovarà o no. I si no entenem això és que ens han enlluernat amb paraules que no amb fets.

divendres, 25 de setembre del 2009

El fracàs de les nostres institucions



Els ensurts ens arriben pràcticament cada dia, com si el destí decidís endegar una campanya contra les institucions tradicionals de Catalunya.

Primer va ser el cas del presumpte lladre (no trobo cap qualificatiu més precís) Fèlix Millet, amb el corresponent trasbals que afecta l’Orfeó Català i el Palau de la Música Catalana.

Seguidament, ens varem assabentar que la Generalitat ha encomanat i pagat diversos informes absolutament inútils dins d’una impressió de «feu el que vulgueu mentre em recolzeu». Potser no és una gran suma de diners la que s’ha llençat claveguera avall amb els informes però és simptomàtic d’una manera de governar a tres bandes on sovint falla la conjunció.

Per arranjar el pati, el Barça ha fet de manera sibilina un “seguiment de protecció” a quatre vicepresidents que, quina casualitat, eren possibles candidats a president a les properes eleccions. El seguiment, ordenat pel director general Joan Oliver sense aparent coneixement del president Laporta, demostra que el poder és essencialment corrupte i injust, i que els que manen amb netedat i justícia són l’excepció, a Catalunya i fora d’ella.

Tres institucions tradicionals del nostre país, Orfeó/Palau de la Música, Generalitat i el Barça, han donat una pèssima imatge a la gent que les estima i finança. Ara només falta que es descobreixi alguna irregularitat a l’Escolania de Montserrat (Déu no ho vulgui!) i ja no tindrem cap institució per animar el nostre vell i cansat esperit català.

dijous, 24 de setembre del 2009

Gaddafi a l'ONU


Ahir vaig tenir el temps i la paciència de seguir per la cadena de televisió BBC, amb traducció simultània a l‘anglés, el discurs que el president de Líbia Gaddafi va pronunciar davant l’Assemblea de l'ONU.

Va durar gairebé una hora i mitja i, com tots els discursos massa llargs, va tenir moments de curta amnèsia, altres de conceptes repetits i bastants d'obvietats. Era la primera vegada que Gaddafi era a l'ONU i per tant va sobrepassar els 15 minuts acordats moltes vegades, com si volgués recuperar les ocasions mancades durant els 40 anys de poder a Líbia.

El discurs de Gaddafi pronunciat després del d'Obama va centrar gran part de les seves crítiques en la mateixa organització de l'ONU. Els comentaristes polítics ja s’encarregueran d’escriure avui a la premsa les seves opinions expertes, de manera que jo només parlaré de les coses que vaig trobar «interessants» dins de la cataracta verbal de Gaddafi, que moltes vegades va fer dubtar fins i tot al traductor.

Amb el llibret dels estatuts de l'ONU a les mans, Gaddafi va dir que ells van entrar a l'ONU per ser iguals als altres, cosa que dins l’organització no es compleix i que la democràcia no és pels rics. També va dir que 65 guerres s’han començat des que l'ONU existeix, de manera que ha fracassat en la recerca de la pau. El Consell de Seguretat, segons Gaddafi, s’ha d’anomenar Consell del Terror, els vots de l’Assemblea General han de tenir més pes i el país que no els obeeixi ha de ser expulsat, en clara referéncia a Israel. Com que el Consell de Seguretat no dona seguretat s’imposa un canvi radical d’estructures i no és possible que existeixin membres amb dret de vet. Finalment proposà que la seu de l'ONU es traslladi a la Xina o a l'India, en un intent de lligar la seu a la demografia.

No tot el que va dir Gaddafi és “palla”. Certes crítiques a l'ONU les han fet molts altres polítics i també molta gent del carrer. El problema que arrossega Gaddafi és el del seu passat «tolerant» amb el terrorisme i que el seu poder està basat en el petroli i el gas. Dos llastres que no permeten distingir clarament els bons arguments dels dolents.

dimecres, 23 de setembre del 2009

Els xiulets al Rei



L’Audiència Nacional ha decretat que les xiulades de la final de la Copa del Rei entre l’Athletic de Bilbao i el Barça no constitueixen delicte.

No queda massa clar si les xiulades eren dirigides al rei o a l’himne nacional espanyol o a ambdós. El fet de fer coincidir l’arribada del rei a la llotja amb la interpretació de l’himne és la causa de l’impossible diferenciació de destinatari dels xiulets, encara que s’ha de suposar que era el Rei.

L’Audiència no troba que els xiulets siguin un ultratge a la nació espanyola ni un ultratge al Rei. El tribunal considera que els fets són part d’un comportament desagradable i un mal exemple de civisme i educació.

Crec que val la pena comentar que com que la xiulada va ser molt generalitzada, malgrat la manipulació del so i les imatges per part de la televisió, era impossible acusar persones concretes de manera que l’acusació no trobava destinatari a qui fer pagar la culpa, si culpa hi ha.

Quan la gent no troba maneres legals de demostrar les seves inquietuds, les seves idees i les seves opinions, s’ha de recorrer a situacions poc comuns com és el cas de la consulta d’Arenys de Munt o la xiulada al camp de futbol.

Potser convindria estructurar les coses perquè les opinions, del color que sigui, puguin arribar a l’opinió pública sense necessitat d’escridassar, ni de treure pancartes, ni de xiular i que els canvis arribin per camins assossegats.

dimarts, 22 de setembre del 2009

Alta tecnología barata



Demà, un coet indi llençarà a l’espai diversos satèl•lits, entre ells un de suïs denominat Swiss Cube.

Es tracta, efectivament, d’un cub de 10x10x10 centímetres i 840 grams de pes. Això pot semblar un error de transcripció però és absolutament cert. El projecte el va iniciar l'Escola Tècnica Superior de Lausana el 2006 i posteriorment s’hi van afegir dos o tres grups de treball d’altres facultats estrangeres.

El Swiss Cube proporcionarà, malgrat les seves mesures extremadament insignificants en relació a l’espai on ha de treballar, dades fiables sobre un fenomen encara per esbrinar: l’anomenat Airglow. Les nits sense lluna no ofereixen una foscor absoluta del cel ja que s’observa una certa il•luminació que no prové dels estels. Aquesta llum, Airglow, també existeix de dia però el sol no la fa perceptible.

El Swiss Cube permetrà confirmar que el fenomen Airglow és apte per determinar la posició dels satèl•lits ja que això pot fer augmentar la precisió i baixar molt el cost dels instruments que actualment defineixen la posició dels satèl•lits i del vehicles espacials.

Interessant en tota l’aventura tècnica és que el pressupost del satèl•lit és de 250.000 euros, quantitat molt baixa aconseguida per emprar peces que habitualment es podem trobar al mercat. Innovació i tecnologia que només demanen ganes, suport oficial i feina, molta feina. Per això un països van al davant i altres fan de vagons de cua.

dilluns, 21 de setembre del 2009

El PPC enceta la cursa



Aprofitant la disbauxa que es viu en els ambients polítics catalans, el PPC ha proclamat Alícia Sánchez-Camacho com a candidata a la Generalitat.

El moment escollit est més efectista que efectiu i no suposa res més que un afany de marcar distàncies amb uns i d’intentar apropar-se a d’altres.

En el seu discurs durant l’acte de nominació a l’Hospitalet la senyora Sánchez-Camacho va deixar anar algunes perles de les que el seu partit, el PP amb o sense C, ens té acostumats. Per exemple que «no es pot permetre que a Catalunya el castellà no sigui la llengua vehicular en l’educació dels nostres fills”. Segons alguns mitjans de comunicació va dir que «no podem permetre que el català sigui la llengua vehicular dels nostres fills a les escoles». Semblen dues expressions iguals, encara que no ho són del tot, de manera que caldrà mirar i escoltar el video de la reunió per saber-ho.

També va dir que els votants poden confiar en ella “com a alternativa al pessimisme i la frustració d’altres formacions polítiques”, en clara al•lusió a CiU.

D’altra banda, el Grupo de Estudios Estratégicos (Gees), proper al PP ha analitzat la situació a Catalunya i ha declarat literalment que “la ruptura de l’ordre legal a Catalunya ho pot ser en dos aspectes: primer, per la ruptura de la unitat nacional, i segon per la conculcació de drets bàsics dels mateixos catalans. En els dos casos, l’exèrcit és el darrer recurs de l’Estat per restaurar el règim de llibertats».

Tindrem una tardor molt calenta.

dissabte, 19 de setembre del 2009

La nissaga dels Millet



Els tribunals decidiran sobre el desviament de 3,3 milions d’euros per al benefici personal de Fèlix Millet. Com que tots els fets anteriors a l’any 2004 han prescrit, segurament la sentencia serà lleu i avui pau i demà gloria.

El senyor (és un dir) Fèlix Millet i Tusell fa part de la nissaga dels Millet que comença amb el Mestre Millet, Lluís Millet i Pagès, fundador junt amb Amadeu Vives de l’Orfeó Català i autor de moltes obres musicals conegudes com per exemple El Cant de la Senyera.

Els Millet sempre han estat lligats a l’Orfeu Català i al Palau de la Música Catalana fins al punt que l'ara confés i dimissionari Fèlix va arribar a ser president de l’Orfeó i de la Fundació Orfeó Català- Palau de la Música. La Fundació hem de suposar que recollia molts diners ja que altrament no s’explica que el personatge en qüestió pogués desviar tan temps quantitats tan altes.

Amb la Fundació hi col•laboren 200 Empreses, 162 Patrons i 540 Amics del Palau. També tres administracions participen en el consorci del Palau de la Música (Ajuntament de Barcelona, Generalitat i Govern Espanyol). Ningú, de tota aquesta gent, s’ha adonat fins ara dels desviaments de capital quan seria normal que alguna de les institucions que paguen enviés de tant en tant un expert per fer una auditoria.

El problema de les nissagues és el mateix que el de les monarquies: ningú pot garantir que el fill sigui igual o millor que el pare. I no cal dir que, en el cas del rei, encara és més cras ja que es tracta del primer fill mascle, donant per suposat per decret que només per aquest fet ja ha rebut del cel totes les qualitats necessàries.

Jo entenc que el nom Millet mantingui una presència dins de l'Orfeó i del Palau de la Música, però no ha de ser necessàriament una presència amb facultats operatives. Ja és massa tard. Un càrrec honorífic hauria permés de fer justícia a la historia i evitar fets tan lamentables i que tan mal fan a les nostres institucions.

divendres, 18 de setembre del 2009

Som diferentment iguals



Tots ens passem una part de la vida explicant i intentant demostrar que som diferents dels altres. I la vida ens respon sovint amb l’argument contrari que tots soms iguals.

Naturalment no parlo d’aspectes exteriors sinó de comportament bàsic. Fins i tot en coses aparentment banals com per exemple les sortides a un restaurant a menjar.

Segons un estudi de l'empresa Nielsen, activa a nivell mundial en el terreny de l’estudi de mercats, el comportament de les persones quan es tracta d’anar a un restaurant és molt similar d’un país a l’altre i d’un continent a l’altre. He vist les dades de Suïssa i són efectivament molt representatives i extrapolables.

Un 27% dels suïssos prefereix la cuina local quan va al restaurant. En segon lloc (26%) tria pizza i pasta, és a dir la cuina italiana que s’ha escampat arreu del món amb gran força. Darrera segueixen la cuina xinesa (13%), la francesa (11%) i la tailandesa (7%).

Com es pot comprovar, els viatges i les emigracions han fet molt per introduir cuines en principi exòtiques i ara considerablement acceptades. De totes maneres, amb el 27% de preferències per la cuina casolana els suïssos anem en quarta posició mundial, per darrere d'Itàlia, Turquia i l'India que sorprenen amb un 92%, 82% i 81% de tirada cap a casa. Realment semblen poc amics d’experimentar altres sabors.

A l’hora de triar un restaurant, el 33% dels suïssos dona prioritat al tipus de cuina oferida i només un 17% decideix pel preu, UN 65% prefereix sortir a sopar i un 34 % a dinar, mentre que el dia preferit per la sortida és el dissabte.

Vist i rumiat, no som tan diferents els uns dels altres, cosa que a mi personalment em sembla perfecte perquè ajuda a entendre i a ser entès.

dijous, 17 de setembre del 2009

El joc de les frases



L’actualitat ofereix, potser lamentablement, dotzenes d’arguments per tractar dins del blog. Els problemes generals segueixen sense ser resolts, les incògnites sobre Estatut i finançament continuen a la nevera o fins i tot al congelador i el ciutadà comú no sap si plorar o riure. I decideix plorar.

Fullejant un llibre de citacions i anècdotes ( “The Portable Curmudgeon” de Jon Winokur) m’he topat amb algunes frases que, com a joc, vaig associar a personatges de la política catalana i espanyola. Cada frase em va recordar algú i proposo que el pacient lector faci el mateix joc. Estic segur que si publiquéssim els resultats, coincidiríem majoritàriament.

Per cert, totes són citacions de persones estrangeres i moltes escrites anys enrere, de manera que queda clar que certs principis són universals i per damunt del temps.

Un govern és l’únic recipient conegut que té fuites per la part de dalt. (James Reston)

Quan era petit em va ensenyar que qualsevol persona podia arribar a ser president. Ara ho començo a creure. (Clarence Darrow)

Democràcia és l’art d’administrar un circ des de la gàbia dels micos. (H.L. Mecken)

Un lliberal és un home que surt del pavelló quan la lluita comença. (Heywood Broun)

La revolució, en política, és un canvi abrupte de la manera de desgovernar. (Ambrose Bierce)

dimarts, 15 de setembre del 2009

No, senyora De la Vega



Vostè ocupa un càrrec alt, i suposo que també important, dins del govern d’Espanya. Qualsevol polític realment demòcrata ha d’estar interessat en saber que pensa la gent que el vota o el pot votar. No és possible fer una bona política social (vostè és del partit socialista!) sense copsar l’opinió dels ciutadans sobre temes importants.

He llegit que vostè va donar un valor zero a la consulta d’Arenys. No és veritat, senyora De la Vega: si vostè ja ha parlat tres vegades en un parell de dies sobre la consulta, vostè mateixa l’hi està donant importància.

Les seves paraules textuals: “Valor jurídico, cero; vinculación legal, cero; consecuencias legales, cero» demostren que de «cero» res de res. Quan una vicepresidenta parla públicament d’un tema polític, no hi ha “cero” que valgui.
Vostè, i els que pensen com vostè, saben perfectament que la consulta no es va fer amb cap ànim de vinculació, ni tan sols era vàlida com a enquesta d’opinió catalana, per tenir un àmbit molt reduït. Però no tregui valor humà i fins i tot polític al fet que a Arenys de Munt preguntessin a la gent sobre Catalunya i el seu futur.

Vostès tenen por que la consulta d’Arenys dispari una allau de consultes similars arreu de Catalunya. Suposo que a hores d’ara ja sap que efectivament la consulta a arrelat i, li agradi o no, aviat podrà saber altres resultats locals que potser vostè qualificarà de «cero» una vegada més.

Vostès ens tenen penjats amb l’Estatut, desinformats amb el finançament i encara tenen la barra de criticar que la nostra gent parli i demostri que potser vol canviar certes coses. No siguin altius i vanitosos. Una mica de modèstia política por anar bé a tothom. No oblidin que la bajanada i la vanitat acostumen a ser companyes inseparables.

dilluns, 14 de setembre del 2009

Tenim raó



Arenys de Munt va ser ahir el centre de la política catalana i, per afegiment, la diana dels dards de la premsa espanyola tal com es pot constatar aquest mati consultant els diaris.

Els resultats poden ser interpretats, com sempre, de moltes maneres. Per alguns, un 41 per cent del cens no és cap triomf de participació. Per altres en una xifra que, a Arenys de Munt, supera la dels darrers referèndums sobre la constitució europea i les eleccions europees, encara que menor que el referèndum sobre l’Estatut.

Que un 96% dels votants votés a favor de la independència és molt positiu encara que el que vulguin relativitzar-ho diran que els que haurien votat «no» es van quedar a casa.

El tema dona molts arguments per discutir i pensar, però per damunt de tot, el fet més important és que la consulta es va fer. Una consulta que ha rebut molts adjectius: popular, sobiranista, ciutadana, independentista...

Per primera vegada la gent ha estat consultada sobre un tema capital com és el dret a l'autodeterminació, el dret a decidir sota quina forma d’estat es desitja viure. Aquest és el veritable triomf de la consulta d’ahir, i sobre aquest triomf, sense petulància, amb tranquil•litat i units hem d’anar fent el camí que pot portar a repetir la consulta d’Arenys de Munt a tot el poble català i amb intenció vinculant.

A Espanya, fets com el d’ahir esvaloten el galliner perquè toquen un dels dos assumptes que més por i angunia causen als defensors dels principis inamovibles: independència i república. De manera que d’ara en endavant, i si és cert que seixanta altres municipis catalans estan disposats a fer una consulta similar a la d'Arenys de Munt, els nacionalistes espanyols ja poden començar a comprar vàlium.

I nosaltres preparem-nos a rebre crítiques i insults perquè, com deia Voltaire, «és perillós tenir raó en assumptes en els que les autoritats establertes estan errades».

divendres, 11 de setembre del 2009

Escolti, president Montilla...



Permeti'm començar dient que no ens coneixem personalment i que dubto molt que alguna vegada ens trobem. Malgrat això, em permeto donar a aquestes ratlles un to col•loquial, directe i poc embafat.

No estic segur que vostè arribi a llegir aquest article. Escriure un blog és com cantar sota la dutxa: es fa perquè surt de dins, sense preocupar-nos de si algú ens escolta.

Jo tinc, president Montilla, un gran respecte pel seu càrrec ja que ens representa a tots malgrat que per ocupar-lo no van ésser suficients els vots de les urnes i ha necessitat unir-se a dos partits que no sempre han harmonitzat amb el de vostè.

El seu govern està, doncs, condicionat (i crec que fins i tot frenat) per dos circumstàncies especials. La primera és el pacte tripartit que cada dos per tres demostra poca consistència de fons, encara que s’esforcen els tres partits en demostrar que manen sense fissures. I aquest problema el tindrà encara bastant temps perquè no sembla que a les properes eleccions el PSC pugui guanyar per manar en solitari.

El segon gran condicionament del seu govern és la relació de massa dependència entre el PSC i el PSOE. Els estatuts del PSC de juliol del 2008 ja assenyalen que el nom del partit és Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE), i que decideixen «la participació en els òrgans decisoris i representatius comuns amb el PSOE”. La veritat, president Montilla, a mi em sembla massa PSOE i voldria que pensés que Catalunya necessita un partit socialista propi i independent, i que no estigui a cada moment mirant de reüll a Madrid.

Ahir, en l’acte institucional al Parlament, vostè va dir coses que feia molt temps que esperava escoltar-li. Va ser molt contundent parlant de l’Estatut i marcant fins i tot una certa distància entre el govern de Catalunya i el del senyor Rodríguez Zapatero. Espero de tot cor que aquestes declaracions siguin un canvi d’actitud i no només un fet circumstancial degut al moment i al lloc on es van produir.

Bona Diada, president Montilla, i visca Catalunya.

dijous, 10 de setembre del 2009

Reflexions davant la Diada



El president francès François Mitterrand va aprofitar l’any 1981 un viatge a Mèxic per reunir-se amb un grup d’escriptors europeus i d’Amèrica Llatina. La pregunta de Mitterand: « ¿Què esperen vostès de França?» va disparar una discussió que ràpidament va derivar cap a qui era l’enemic principal. Els europeus van arribar a la conclusió que l’enemic principal per Europa era la llavors activa Unió Soviètica. Els escriptors llatino-americans van dir que l’enemic eren els Estats Units.

Llavors, el colombià Gabriel Garcia Márquez es va aixecar i va dir: “Molt bé. Ja que tots tenim el nostre enemic principal, ara el que necessitem és trobar l’amic principal”.

L’anècdota, que Garcia Márquez va explicar en una entrevista, m’ha vingut a la memòria davant dos fets d’un context diferent al de la reunió amb Mitterrand però amb conclusions aplicables. Un d’ells és la consulta d’autodeterminació prevista a Arenys de Munt, i l’altre és la manifestació promoguda per Omnium Cultural per reclamar el respecte a la voluntat popular expressada en un referèndum.

Les reaccions dins i sobretot fora de Catalunya, els silencis d’uns i les fugides d’estudi d’altres han donat molta claredat a la qüestió de saber qui o quins són els enemics principals.

Ara hem de fer sortir l’esperit casteller i fer pinya més que mai amb els amics principals, amb tots els que estan tips que se’ns afalagui quan es tracta d’aprofitar-se de nosaltres i se’ns ignori o ataqui quan demanem lo que per tot home lliure i demòcrata és just.

Que els bons propòsits es facin clars amb motiu de la Diada, però sense oblidar que les reivindicacions justes demanaran molt temps de defensa solidària i continuada. Guanyarem!


(Foto: JC i Núria)

dimecres, 9 de setembre del 2009

Espanya no és competitiva



El prestigiós WEF (World Economic Forum), que entre altres coses organitza la trobada anual a Davos on es reuneixen tots els que realment remenen les cireres en aquest el nostre món, ha publicat el seu report anual sobre la competitivitat dels països (The Global Competitiveness Report 2009-2020).

Un report d’aquest tipus és obra d’un equip, però a la capçalera figura el senyor Klaus Schwab, fundador del WEF, i el nostre Xavier Sala i Martin, com a membre de la Universitat de Columbia i cap del Global Competitiveness Network.

Els criteris seguits per establir la llista de competitivitat entre països es resumeixen en 12 punts (sic): Institucions, infraestructura, estabilitat macroeconòmica, salut i educació primària, educació superior i entrenament, eficiència del mercat de productes, eficiència del mercat del treball, sofisticació del mercat financer, disponibilitat tecnològica, volum del mercat, sofisticació dels negocis i finalment innovació.

La llista de 133 països l’encapçala Suïssa amb un índex de 5,60 sobre un màxim de 7 punts i la tanca Burundi amb 2,58 punts.

Espanya ocupa el lloc 33 amb 4,59 punts perdent 4 llocs respecta a la llista del 2008-2009. No cal afegir cap comentari perquè ja s’ha dit moltes vegades que Espanya és el pitjor país de l'EU en aspectes d'economia, enfrontament a la crisi mundial i mercat del treball o sigui atur.

És molt interessant de veure que, apart les conegudes economies fortes del món, països que de primera vista es podrien considerar inferiors a Espanya, estan més endavant. Per exemple Àustria al lloc 17 amb 5,13 punts, o Irlanda al lloc 25, o Xile al lloc 30. Espanya està a només dècimes de punt per sobre de Xipre, Estònia i Eslovènia.

És d’esperar que el govern central demostri que no només disposa de persones amb discursos brillants sinó que també disposa d'idees per sortir del forat.

dimarts, 8 de setembre del 2009

Manar, manar...¿i després, què?



Els partits polítics, i els seus candidats, tenen com a finalitat la d’arribar al càrrec, és a dir, a manar. Naturalment que uns ho fan amb més sentit del servei públic i d’altres amb afany de poder. És humà i ja ho sabem abans d’anar a votar, de manera que tothom és en certa manera responsable dels resultats.

Els països que tenen la sort de viure en democràcia ja que es pot anar a votar i no es fan trampes a l’hora de comptabilitzar els vots, no sempre poden arribar a decidir de manera directa qui ha de manar. La llei permet que el partit més votat no arribi al poder si l’agrupament de dos o més partits amb menor nombre de vots permet tenir una majoria. És el cas de Catalunya amb el tripartit que ara mana per segona vegada.

Aquestes aliances, tot i ser legals, creen una confusió al ciutadà no adscrit a cap partit, i que vota segons el seu millor criteri. La frustració de CiU és clara i és un llast difícil d’oblidar pels seus dirigents i votants.

Per altra banda, els que manen gràcies a les seves aliances amb partits més o menys de la mateixa ona, es troben amb moltes dificultats per tirar endavant un projecte que, inevitablement, està condicionat d’entrada ja que cada un mira d’estirar la corda cap el seu costat. I els votants, una vegada més, es pregunten perquè les aliances no es coneixen abans d’anar a les urnes de manera que tothom sàpiga amb qui anirà de la mà el seu candidat o el partit que ell ha triat.

Seria molt desitjable una millor transparència a l’hora de formular promeses pre-electorals de manera que tothom sàpiga amb qui es juga el vot.

dilluns, 7 de setembre del 2009

Les vacances dels polítics



És encara una de les poques coses no legislades però avui per a molta gent, la normalitat ha tornat a les cases i les vacances es donen per acabades. Els que vivim a l’Europa Central ja fa alguns dies que aquest fet sociològic ens va arribar, de manera que malgrat que el temps és encara excel•lent, tot va començar a funcionar almenys dues setmanes abans que a Catalunya (i que a Espanya).

La televisió catalana torna a emetre els programes habituals i això és molt important en un país on la majoria de gent encén la televisió a l’hora de menjar, desaprofitant l’ocasió de tenir una conversa familiar i sense fer massa cas dels detalls gastronòmics que el plat ofereix. També la ràdio ha tornat «a la normalitat», de manera que només falta que les escoles comencin per dir que l’estiu s’ha acabat.

La «rentrèe», en expressió francesa que ha fet fortuna, confronta a la gent amb la realitat que no és altre que trobar-se els mateixos problemes que fa quatre o sis setmanes, alguns d’ells augmentats, i de sorpresa amb algun nou conflicte no previst que aparèix ara que encara alguns no han agafat el ritme a les coses.

La sentència del TC sobre l’Estatut està igual, és a dir sense dir ni ase ni bèstia. L’acord de finançament autonòmic segueix sense donar xifres que no siguin les de dir que l’estat central ens donarà 11 i que en reclamarà 6 de tornada. L’atur, la productivitat, el PIB tot ha anat igual o pitjor que abans de començar les vacances i fins i tot la Lliga de futbol va començar i després d’un partit es va aturar donant una imatge involuntària que retrata molt bé l’actitud del govern central que, com un aprenent a conduir, accelera i frena a cada deu metres.

Tothom ha adquirit un dret a fer vacances, a canviar d’aires, a deixar de costat la feina habitual. Fins i tot els polítics hi tenen dret. Però la sensació que les coses no rutllen i que les vacances serveixen per allargar els problemes es fa cada vegada més evident.

Mentre Alemanya ja ha començat a sortir de la crisi i anuncia una baixada d’impostos per ajudar a la recuperació, ZP parla d’augmentar els impostos, amb una manca d’idees que ha de preocupar molt. I com que això és Xauxa, fins i tot el rei encara no té aquesta setmana cap acte previst a l’agenda. Potser és millor així.

divendres, 4 de setembre del 2009

Barcelona: ¿governada o administrada?



Els governs, alguns elegits i altres imposats, estan destinats a governar cosa òbvia i que el mateix nom defineix.

La veritat, però, és que en temps dificils, quan s’ha de demostrar capacitat de decisió i de previsió, el ciutadà arriba a la conclusió que està poc o mal governat i que els responsables es dediquen a tapar forats i excletxes, a donar unes fines capes de pintura per anar tirant i confiar en temps millors. Com a molt, i no sempre, en casos crítics els governs administren però no governen.

Quan una ciutat infla el pit perquè el nombre de visitants ha augmentat i al mateix temps no s’adona de la pèrdua de qualitat de la vida ciutadana, esta administrant però no governant. La tolerància que Barcelona demostra envers una part dels turistes de comportament barroer i brut, permetent pixarades i vòmits a les cantonades, soroll i semi-nuesa serà molt bona per les estadístiques però és un menyspreu pels turistes correctes i, sobretot, un menyspreu pels ciutadans de Barcelona que veuen com la seva ciutat es transforma en una quadra dia i nit.

La revista Forbes acaba de considerar Barcelona com la tercera ciutat més feliç del món. La llista de les deu primeres és: Rio de Janeiro, Sidney, Barcelona, Amsterdam, Melbourne, Madrid, San Francisco, Roma, Paris i Buenos Aires.

Jo he visitat 8 de les 10 ciutats de la llista i puc assegurar que l’estadística o l’enquesta és més que discutible. ¿Que vol dir ciutat feliç? ¿Quins criteris s’han seguit per fer la tria?. Forbes destaca de Barcelona el seu clima càlid, la seva animada cultura i que té un dels millors equips de futbol del món.

Els comentaris que aquesta explicació del tercer lloc em suggereixen els estalviaré. Forbes deu tenir un problema de temes, potser per culpa de l’estiu. I l’alcalde de Barcelona farà molt bé si no es creu a Forbes, surt al carrer i intenta governar, que per administrar ja ho fan els funcionaris. I que miri on trepitja!.

dijous, 3 de setembre del 2009

Gaddafi vol suprimir Suïssa!



Això que sembla un títol provocatiu o una broma de mal gust és en realitat la noticia amb la que varem anar ahir a dormir a Suïssa.

Ja vaig explicar amb el post del 22 d’agost el conflicte diplomàtic que oposa Líbia i Suïssa, sorgit de la detenció a Ginebra del fill de Gaddafi, Hannibal, per maltractaments a dos servents. La tensió ha estat constant els darrers dies, i encara dos ciutadans suïssos estan retinguts fa més de 400 dies a Líbia per suposats problemes de visat.

Segons informa la Comissió d’Afers Exteriors del Parlament suïs, Líbia vol proposar durant l’Assemblea General de l'ONU que comença el dia 15 de setembre a Nova York la dissolució de Suïssa. Líbia tindrà durant un any la presidència de L’assemblea, de manera que és bastant probable que Líbia intenti que el tema de Suïssa entri dins dels punts a tractar.

Segons Gaddafi, Suïssa és un país «artificial» de manera que s’ha de dissoldre i repartir entre els seus veïns: la part de parla alemanya a Alemanya, la part francòfona a França i el Ticino a Itàlia.

Segurament no arribarà a discutir-se una semblant proposta a l'ONU. D’altre part, és una proposta sense base històrica ni jurídica i que ataca directament els drets i la sobiranitat d’un poble. Les sortides de to de Gaddafi no són cap novetat, i sempre trobarem polítics i fins i tot paísos que li riuen les gràcies. És l’avantatge de tenir a les mans l’aixeta de molts bilions de barrils de petroli. Trist, molt trist.

dimecres, 2 de setembre del 2009

Benvolgut Miquel Calçada...



Et coneixia de lluny, i no és ironia. T’havia vist i escoltat quan viatjava a Catalunya i poca cosa més. Els anys de més presència teva a la televisió no vaig tenir recepció a Suïssa de manera que coneixia més el Mikimoto que el Miquel Calçada.

Al mes de maig d’enguany ens varem trobar i conèixer a Suïssa, compartint dos dies amb tu, el Francesc Orteu i la resta del teu equip de televisió per tal gravar un dels programes d'Afers exteriors que s’emetrà aquesta tardor. Vaig viure la teva professionalitat, la teva preparació per tal que tot tingués un aire de naturalitat i vaig comprendre que, no en va, ets un personatge públic respectat i admirat.

En les converses al costat de la gravació també vaig captar la teva capacitat de saber escoltar, de voler escoltar, per tal d'entendre el teu interlocutor i establir un veritable diàleg. Només espero que algun dia tindrem oportunitat de tornar a parlar i entrar en temes que la manca de temps no va permetre que toquéssim a Suïssa.

He llegit el teu darrer article a l’AVUI, «La dignitat d’en Xavier Solà», i el meu alt apreci a la teva persona s’ha vist augmentat. La teva defensa dels bons professionals maltractats per la direcció de Catalunya Ràdio demostra no només un gran coneixement del tema, sinó un posicionament personal clar en favor de la feina ben feta i de la dignitat professional.

La teva conclusió que a Catalunya Ràdio encara queda molt talent i que la veritat sempre triomfa té un doble mèrit: primer per la teva clara i pública posició i segon perquè tu que vas crear i comparteixes propietat del Grup Flaix, en certa manera un competidor de Catalunya Ràdio. Ni per un moment has pensat al escriure l’article en altra cosa que no fos la defensa de la dignitat de la professió per damunt de tot. Tot molt coherent amb la teva personalitat. Fins aviat, Miquel, i gràcies.

dimarts, 1 de setembre del 2009

La fi del silenci


El títol d’avui l’he copiat sense permís d’un article que l’escriptor Ramon Solsona va publicar la darrera setmana on feia unes consideracions sobre el silenci i la tranquil•litat.

Deia Ramon Solsona que a Alemanya està rigorosament prohibit per la llei fer soroll el diumenge. Jo, modestament, voldria afegir que no només a Alemanya sinó en alguns països on el fet de fer soroll públicament es considera un atemptat al dret al descans del proïsme.

Concretaré amb Suïssa com exemple perquè el visc diàriament. A Suïssa, amb lleugeres diferències entre ciutats, el silenci és obligatori entre les 22.00h i les 07.00h del mati. Després venen els anomenats «temps de calma” on no es fan soroll públic, on cap pagès, ni cap constructor, ni cap establiment que faci naturalment soroll es dedica al seu treball, ni a les cases es posa la radio o la televisió a alt volum, ni ningú toca el piano o un altre instrument, ni ningú talla la gespa. Aquests “temps de calma” són de les 12.00h fins a les 13.30h i de les 20.00h fins a les 22.00h. El dissabtes el silenci obligatori s’allarga fins a les 08.00h del mati i el de la tarda comença a les 18.00h. El diumenge, no cal dir-ho, la manca de sorolls és total.

Vist de Catalunya estant això pot semblar una presó, un avorriment i una cotilla que impedeix que la gent faci les coses al seu aire. La realitat és molt diferent: aquestes mesures són per augmentar la qualitat de vida de tothom, demostrant respecte als altres i després d’un cert temps «d’aprenentatge» no és gens difícil de comportar-se com cal, fins i tot diré que és una cosa que es fa sense pensar-hi.

El resultat és que ningú molesta, ningú escridassa pels carrers ni de dia ni de nit i tots vivim més tranquils. Llàstima que no són normes que siguin fàcils d’imposar en altres llocs perquè demanen una societat acostumada i que ensenya als petits com ha de ser un comportament respectuós.