dimarts, 8 de setembre de 2009

Manar, manar...¿i després, què?



Els partits polítics, i els seus candidats, tenen com a finalitat la d’arribar al càrrec, és a dir, a manar. Naturalment que uns ho fan amb més sentit del servei públic i d’altres amb afany de poder. És humà i ja ho sabem abans d’anar a votar, de manera que tothom és en certa manera responsable dels resultats.

Els països que tenen la sort de viure en democràcia ja que es pot anar a votar i no es fan trampes a l’hora de comptabilitzar els vots, no sempre poden arribar a decidir de manera directa qui ha de manar. La llei permet que el partit més votat no arribi al poder si l’agrupament de dos o més partits amb menor nombre de vots permet tenir una majoria. És el cas de Catalunya amb el tripartit que ara mana per segona vegada.

Aquestes aliances, tot i ser legals, creen una confusió al ciutadà no adscrit a cap partit, i que vota segons el seu millor criteri. La frustració de CiU és clara i és un llast difícil d’oblidar pels seus dirigents i votants.

Per altra banda, els que manen gràcies a les seves aliances amb partits més o menys de la mateixa ona, es troben amb moltes dificultats per tirar endavant un projecte que, inevitablement, està condicionat d’entrada ja que cada un mira d’estirar la corda cap el seu costat. I els votants, una vegada més, es pregunten perquè les aliances no es coneixen abans d’anar a les urnes de manera que tothom sàpiga amb qui anirà de la mà el seu candidat o el partit que ell ha triat.

Seria molt desitjable una millor transparència a l’hora de formular promeses pre-electorals de manera que tothom sàpiga amb qui es juga el vot.