dilluns, 30 de novembre del 2009

Suïssa: no als minarets


Els resultats del referèndum d ‘ahir a Suïssa han sorprès i complicat la posició internacional del país.

Amb un 57,5% de vots, la iniciativa que proposava prohibir la construcció de minarets a Suïssa va guanyar (vegeu al meu post del 12 de novembre).

Durant tota la campanya, tant als diaris com a la televisió o entre converses, el tema minaret va anar en segon o tercer lloc. Per la gent del carrer el fet de prohibir o no els minarets va ser l’excusa per parlar de la por creixent a una islamització del país. L’augment d’immigrants de Turquia, del nord de l’Africa i dels Balcans ha causat molts temors a bona part de la població que veu en aspectes externs (vestimenta, tracte social a les dones, el vel a les escoles...) una pèrdua de la pròpia personalitat i un perill «d’invasió» de certes idees contraries a la tradició històrica.

L’extrema dreta va fer una campanya molt subtil i molt ben finançada. Els partits contraris a la prohibició van confiar massa en uns valors com la tolerància religiosa o la significació arquitectònica i no ideològica dels minarets, i no van fer cap campanya eficaç.

Ara al govern oposat en bloc a la prohibició no li queda més remei que explicar a tot el món musulmà que la prohibició de minarets no va contra cap religió ni cap comunitat, i esperar que l’extremisme no faci sentir la seva veu.

Fins i tot és possible que el Tribunal Europeu d'Estrasburg declari la prohibició com contraria a les llibertats religioses que Suïssa sempre ha defensat. Segurament amb la votació d’ahir, democràtica malgrat tot, no hem arribat al final de l’assumpte dels minarets i em tocarà parlar-ne encara un parell de vegades.

Tal com està el pati, només ens faltava això.

divendres, 27 de novembre del 2009

Dignitat i solidaritat


L’editorial que ahir van publicar una gran part dels diaris catalans és un fet sorprenent i gens habitual. Segurament aquest fet, junt amb la substància de l’editorial, és a dir el binomi Estatut - Tribunal Constitucional, ha provocat reaccions de gran interés.

El text de l’editorial dels diaris es pot llegir amb ulls nets o amb ganes de trobar-hi motius d’enuig. Deixant de banda els atacs barroers, repetitius i mentiders habituals parlats i escrits per l’equip Losantos-Pedro J., la majoria de comentaris crítics a l’editorial parlen de la pressió que s’intenta fer davant el TC.

Si analitzem el comportament del TC en l’assumpte Estatut veurem que la lentitud, la manca aparent de ganes de decidir i tots els enrenous interns han permès fer dubtar de l’eficàcia i fins i tot de la independència que el TC ha de tenir davant del poder polític. De manera que si algun defecte hem de donar a l’editorial és que ha arribat massa tard. Més de tres anys a l’espera d’una decisió és un abús i una vergonya.

Com que potser no teníem prous enemics, l’editorial ens n'ha afegit uns quants de nous. Paciéncia. No em puc estar de recordar un parell de versos de Machado, bon coneixedor de l’Espanya que no ens ha entès mai.

«Esa España inferior que ora y bosteza,
vieja, tahúr, zaragatera y triste;
esa España inferior que ora y embiste,
cuando se digna usar de la cabeza...”

dijous, 26 de novembre del 2009

Savall = Música


La sortida al mercat del segon CD d’Arianna Savall, em permet que avui parlem dels Savall, de la família musical Savall.

Els pares d’Arianna, Jordi Savall i Montserrat Figueras, han assolit a nivell mundial un lloc privilegiat i han fet descobrir a molts melòmans músiques medievals i del barroc poc conegudes. Tots dos van estudiar a Basilea, ciutat on va néixer Arianna, i van exercir molts anys la docència musical al temps que Jordi va fundar el conjunt Hèsperion XXI i posteriorment la Capella Reial de Catalunya i Le Concert des Nations.

Amb Jordi com a virtuós de la viola de gamba i amb el gran recolzament de la veu de la seva esposa Montserrat Figueras, el nom de Catalunya ha estat sempre lligat al matrimoni i continuarà amb els seus fills.

Arianna és arpista clàssica i canta, de manera que de manera sorprenent ha seguit el camí instrumental del pare i vocal de la mare. El recent CD, amb el títol de “Peiwoh” conté diverses cançons composades sobre poemes d’autors diversos, un d’ells «Si tornes» de Marti i Pol. Arianna toca tres tipus d’arpes: la italiana barroca, la gòtica i la celta. Segons ella, aquestes arpes permeten millor la improvisació ja que son més flexibles que les modernes i no tenen pedal. El seu germà Ferran Savall, que és intèrpret de theorbe, un tipus de llaüt, participa de la gravació ja que fa part del conjunt que acompanya a Arianna.

Catalunya ha de sentir una gran satisfacció per tenir entre els seus fills una família com els Savall, que amb una gran modèstia personal, han arribat als primers llocs mundials musicals. Una mica menys de política i una mica més de cultura no ens poden fer cap mal.

dimecres, 25 de novembre del 2009

Les mentides dels polítics


Un dels motius essencials que ha ajudat al „divorci “existent entre la classe política i els denominats electors és la manca de credibilitat. Molt poca gent creu sense restriccions tot el que els polítics diuen o escriuen: la sensació que menteixen, exposen mitges veritats o callen el que saben està arrelada dins de tothom i serà molt difícil que desapareixi.

Naturalment que no sempre es pot anar explicant a tothom els detalls de les estratègies o dels acords mentre es treballa en ells. Tampoc ningú demana una allau d’informacions especialitzades o tècniques que en el fons ajudarien més a confondre que a aclarir.

Però la credibilitat dels polítics està en un punt molt baix, i la culpa és d’ells. Els exemples són tants i tan recents que és impossible fer la llista complerta. Tant se val si els que parlen estan col•locats a l’esquerra o a la dreta del ventall polític; tots ells han aconseguit que la desconfiança i la credibilitat s’imposin a l’hora de jutjar dits i fets.

Segurament no és res de nou, però en moments com els actuals, i en el cas de l ‘Estatut i el TC, tothom recorda les paraules del senyor ZP ( «Recolzaré l’Estatut que surti del Parlament»). Un exemple entre dotzenes o centenars.

És possible que el concepte de mentida, en política, tingui uns altres condicionaments morals que en la vida quotidiana. Si més no, recordem alguns conceptes expressats per gent important:

Ningú menteix tant com després d’una caçera, durant una guerra o abans d’unes eleccions. (Otto von Bismark)
No ser descobert al dir una mentida és igual que dir la veritat. (Aristòtil Onassis)
No menteixi mai deliberadament. Però, sovint, convé ser evasiu. (Margareth Thatcher)

dilluns, 23 de novembre del 2009

A Suïssa manen les dones


Amb l‘elecció avui de les presidències del Parlament i del Senat, i en un parell de dies de la presidència del Govern, Suïssa es trobarà amb tres dones ocupant els tres càrrecs més alts del país.

Pascale Bruderer de 34 anys serà la presidenta del Parlament, Erika Foster, de 65, la del Senat i Doris Leuthard, de 46 anys, serà la Presidenta del Govern de la Confederació per tot l’any vinent.

El fet de que siguin càrrecs rotatius no treu cap mèrit ni cap atenció al fet que per primera vegada a Suïssa (i potser al món) els tres càrrecs de més alta representativitat d’un país siguin entregats per votació a mans de tres dones.

Suïssa va donar el vot federal a les dones el 7 de febrer de l’any 1971, per referèndum (66% a favor i 34% en contra). És per tant un dret molt recent i que va demanar molts anys de lluita.

Una vegada el dret de vot adquirit, les coses van anar endavant amb calma, sense sorolls, sense manifestacions sinó amb feina ben feta. Les dones van anar ocupant càrrecs a nivell municipal, després cantonal i finalment federal amb naturalitat. També les indústries i empreses de serveis van notar l’entrada de dones ocupant posicions importants sense cap trauma ni cap necessitat d’apel•lar a reivindicacions de cap tipus.

Encara no s'ha arribat a la igualtat absoluta entre homes i dones ja que els sous són més d'un 10% inferiors en el cas de les dones, per la mateixa feina. Però la societat ha donat a les dones la possibilitat d’arribar on vulguin amb menys de quaranta anys de dret de vot i això em sembla digne de menció i d’exemple.

dissabte, 21 de novembre del 2009

Propaganda per la independència


La vicepresidenta del govern espanyol, senyora Fernández de la Vega, ha demanat als responsables polítics catalans que s’abstinguin de comentar els treballs del TC sobre l’Estatut.

En unes declaracions que semblarien sortides d’un programa d’humor si el tema no fos tan seriós, la vicepresidenta justifica que quatre dels magistrats de TC no hagin estat rellevats malgrat que fa dos anys que han esgotat mandat amb l’argument que «la renovació es troba al Senat». Reclama la vicepresidenta silenci als polítics catalans perquè «el que toca és que els que tenim responsabilitats polítiques no interferim».

Si després de més de tres anys el TC encara no ha dictat sentencia, ni s’ha renovat com cal per llei, no pot pretendre la senyora vicepresidenta que tothom es quedi mut. I com que les sospites d’intervenció del govern sobre el TC no han estat esborrades pels fets, demanar silenci és un despropòsit.

Amb actituds com les del TC i amb declaracions com les de la senyora Fernández de la Vega el nombre d'impacients augmenta i també el dels que ja n’estan tips de les actituds que arriben de Madrid i s’apunten a la independència que és justament l’efecte contrari del que el govern central diu defensar.

Aquí no es tracta d’independència o no, sinó de l’eficàcia d’un tribunal i d’un sistema de govern que fins ara no ha demostrat altre cosa que haver malgastat lo positiu rebut del govern Aznar i no haver sabut crear res de nou, ni disposar d’idees per sortir del forat on es troba l’economia i per tant el món laboral.

divendres, 20 de novembre del 2009

Les veus del Jaume Cabré


He vist la minisèrie televisiva basada en la novel•la "Les veus del Pamano" de Jaume Cabré. Abans havia llegit el llibre i fins i tot escoltat una traducció a l’alemany que s’ha publicat com a àlbum amb 6 CD’s.

Jaume Cabré no és cap desconegut en els ambients literaris de llengua alemanya, com és el meu a Suïssa. L’any 2007, l’any de la Fira del llibre de Frankfurt amb presència catalana, va publicar-se a Alemanya «Les veus del Pamano» (Die Stimmen des Flusses) en una excel•lent traducció de Kirsten Brandt, traductora també de la recent publicada novel•la «Senyoria», que en alemany ha conservat el títol i que justament avui es presenta a Hannover dins d’un acte cultural seguit d’una lectura.

Cabre no és l’únic autor actual català conegut, admirat i llegit a l’estranger. La seva qualitat ha fet que el publiqués l’editorial Suhrkamp, una de les de més prestigi a Alemanya cosa que sens dubte permetrà que l’obra de Cabré encara no traduïda, arribi aviat als lectors en alemany.

Amb Cabré, el nom de Catalunya tindrà més projecció exterior ja que com tantes vegades he dit, el camí de la cultura és l’únic que ens permetrà donar a conèixer la nostra personalitat, amb defectes i virtuts, de manera que més endavant la política trobi un terreny millor per conrear els fruits que tots desitgem pel nostre país.

dijous, 19 de novembre del 2009

Autonomia per l'aeroport del Prat


El nostre aeroport més important necessita amb tota urgència d’un canvi d’estructures o va camí de convertir-se en un aeroport de tercera categoria malgrat la nova terminal.

No cal explicar els detalls a tots els que són o han estat passatgers del Prat: manca de connexió amb el metro, deficient connexió amb el tren i l’estació de Sants, inacceptable „llançadora “entre les dues terminals amb grans pèrdues de temps i moltes altres deficiències que fan tremolar als viatgers habituals.

La desolació de la terminal „vella “ara que han inaugurat la nova, amb la majoria de botigues tancades, amb un enorme espai d’entrada totalment buit i on el cavall de l’escultor Botero sembla fins i tot prim no dona la millor sensació a tot estranger que arriba o surt.

És clar, dirà algú, és el terminal de les companyies de baix cost. Doncs no. Les dites companyies de baix cost han tractar l’aeroport del Prat molt millor que l’estatal Iberia, i el gran nombre de vols i de passatgers que arriben a Barcelona per Easy Jet o Air Berlin, per donar només dos noms, mereixen tot el respecte.

Ara diuen que Ryanair vol també arribar a Barcelona. Atenció!. Ryanair deixarà a finals d’any de volar a l’aeroport de Basilea perquè demanava privilegis amb les tarifes d’ús de l’aeroport i unes condicions a la baixa que la direcció de l’aeroport de Basilea no va acceptar.

L’única sortida viable per l’aeroport del Prat és l’autonomia total, desfer-se d'AENA i gestionar-ho tot de manera conseqüent i directa amb les companyies i no deixar-se arraconar com fins ara per privilegiar l’aeroport de Madrid.

Potser si comencem amb el Prat podrem demostrar que l’autogestió la podem portar a altres àmbits molt més importants, ens traurem molta pols del damunt i anirem ensenyant la imatge que realment tenim.

dimarts, 17 de novembre del 2009

¿És l'Estat una empresa?


Imagineu-vos una empresa gran, molt gran, amb un ample equip directiu. Al capdavant de l’empresa, col•locat per raons familiars, s’hi troba un senyor que no ha necessitat demostrar cap qualitat per arribar on és.

El capdavanter no té cap funció especial excepte la de fer un tomb per l’empresa un parell de dies cada mes i assistir a les recepcions quan visita l’empresa algun client de casa o de fora.

No cal dir que el sou del capdavanter és generós i la majoria de despeses van a càrrec de l’empresa. Per contracte, el capdavanter signa tots els papers importants però ho fa per pura formalitat ja que ni necessita conèixer el que signa, ni té cap opinió ni cap responsabilitat. A més a més, un contracte “blindat” li garanteix dispensa si comet algun acte del que en podríem dir “penats per la llei”. Per cert, el seu càrrec està previst que quedi dins de la família, de manera que es converteix “de facto” en vitalici.

Tothom estarà d’acord que una tal empresa no és viable, que no pot durar quatre dies sota aquestes condicions i que s’imposa una revisió total de les estructures i els contractes per no seguir amb un esquema injust i caduc.

L’article 56.3 de la Constitució espanyola diu literalment: "La persona del rey es inviolable y no está sujeta a responsabilidad" i l’article 64.2 defineix que «de los actos del Rey serán responsables las personas que los refrenden", Comentant l’article 62, els lletrats constitucionals diuen que «el Rey no tiene ninguna función de defensa del buen orden constitucional; su actuación es debida y obligatoria, por eso hemos llamado a estas funciones "funciones-deber".

dilluns, 16 de novembre del 2009

Un exemple d'integració


Ahir, la selecció de futbol U-17 de Suïssa va guanyar el Campionat del Món celebrat a Nigèria. Espanya va quedar tercera.

La noticia no tindrà, fora de Suïssa, cap posició privilegiada ni als diaris esportius ni als generals, i és una llàstima. Alguns dels nois que han quedat campions mundials seran els professionals de primers equips suïssos i europeus abans de tres o quatre anys. I han guanyat de manera brillant jugant contra Mèxic (2-0), el Japó (4-3), Brasil (1-0), Alemanya (4-3), Itàlia (2-1), Colòmbia (4--0) i la final contra Nigèria (1-0). De manera que han guanyat a algunes de les seleccions de països molt forts tan geogràfica com futbolísticament.

La petita Suïssa ha presentat un equip que és un reflex de l’estructura demogràfica del país: dels 21 seleccionats “només” 7 són suïssos de varies generacions; tots els altres són nacionalitzats amb pares originaris de Portugal, Espanya, Tailàndia, Albània, Kosovo, Bòsnia-Herzegovina, Croàcia, Tunísia, Sèrbia, Ghana, Congo i Itàlia.

Aquesta nova generació de suïssos, i la “segona generació” d’italians, espanyols, portuguesos i altres nacionalitats arribats els anys 60-70 fan part del present i del futur del país i demostren els resultats de l’esforç d’integració, tan per part d’ells com per part de les autoritats i institucions.

No tot és fàcil però molta gent està treballant perquè l’harmonia presideixi la vida diària de tots, respectant orígens, cultures i religions.

Felicitats campions, felicitats Xhaka, Mijatovic, Kasami, Ben Khalifa i tota la resta de l’equip.

dissabte, 14 de novembre del 2009

Benvolgut Joan Laporta...


Vostè, com tot ciutadà, té tot el dret a aspirar a un càrrec públic. Les seves darreres declaracions amb l’explicita alternativa «líder» o «màrtir» m’han impulsat a dirigir-me a vostè fora dels comentaris de la premsa internet, sovint massa despectius i mancats d’educació.

Si jo vull presentar-me a un càrrec necessito tenir qualitats i qualificacions, però també diners, un partit o plataforma que m’envolti i una certa popularitat. Per tant, fora de quatre amics i un parell de distrets, a mi no em votaria ningú si tingués la insensatesa d’intentar-ho.

Vostè disposa, apart de qualificacions i qualitats, d’una tribuna permanent que és la presidència del FCBarcelona. Encara no ha decidit a quin partit o moviment s’ajuntarà donant el cas, però de mica en mica va ensenyant el fons del seu pensament polític. Diners en té i/o en trobarà i la popularitat que els bons resultats esportius dels jugadors li han donat, no cal ni discutir-la.

De totes maneres sembla que vostè aspira a un càrrec alt, és a dir alcalde de Barcelona com a mínim o President de la Generalitat com a màxim. I aquí ja no estic tant d’acord amb alguns mitjans de comunicació sobre el fet que vostè tingui possibilitats efectives.

El seu període de president del Barça ha estat molt irregular: no han mancat assumptes foscos, la llista d'alts càrrecs de la junta directiva que han marxat és molt llarga, ha fitxat per molts diners a jugadors que no han rendit, i no m’agrada que es tregui els pantalons a l’aeroport. No vull ara treure tots els drapets de la seva presidència al sol però certes actituds de vostè com a president del Barça no les voldria d’un alcalde o d’un honorable president. I vostè segur que ja m’entén.

Pensi que part de la seva positiva popularitat l’ha rebut per la bona feina del Pep Guardiola i els jugadors. De manera que si a mi em pregunten quin estil de persona voldria en política, jo triaria el Pep i no vostè.

És clar que el Pep és de Santpedor i jo de Manresa, de manera que no sóc massa neutral.

Bona sort a l’hora de decidir si entra o no al món de la política. De moment, desitjo que el Barça jugui bé i que guanyi tots els trofeus que pugui.

Molt cordialment...

divendres, 13 de novembre del 2009

Aznar, ¿president de l'UE?


Home, espero que no. L'UE disposa de polítics amb millors qualificacions que l’amic de Bush pel nou càrrec de president de l'UE que es decidirà la setmana vinent, i que no cal confondre amb la presidència rotativa que Espanya assumirà l'1 de gener del 2010.

La publicació americana FP (Foering Policy) de novembre ha presentat una llista de candidats a la presidència basats en els 6 criteris que el càrrec exigeix i que són:
ha de ser avorrit, de centre-dreta, d’un país usuari de l’Euro, d’un país petit (és a dir ni francès, ni alemany ni britànic), ha de parlar francès i ha d’haver estat contra la invasió americana de l’Iraq.

El volen avorrit perquè la política de Brussel•les és avorrida, ha de ser del centre-dreta perquè de moment és la posició política amb més països dins de l'UE i ha de parlar francès per afalagar a la «grande nation».

De la llista de 11 polítics, dos d’ells són espanyols: Aznar i Felipe González. Ambdós, però, no acompleixen els 6 criteris. Aznar obté 5 punts ja que li manca el rebuig a la guerra de l’Iraq, encara que tinc els meus dubtes sobre el seu domini del francès. Felipe no és considerat avorrit ni és de centre-dreta de manera que obté 4 punts.

L’únic candidat amb 6 punts és el primer ministre de Luxemburg, Jean-Claude Jucker. Amb independència de la llista de FP, crec honestament que és un home molt preparat i molt estimat arreu d’Europa de manera que segurament serà el primer President de l'UE. I ens estalviarem una nova presència a la primera fila del senyor Aznar i fins i tot del políticament «pansit» Felipe.

dijous, 12 de novembre del 2009

Polèmica i religió


Dos temes amb una forta càrrega emocional per tocar la religió acaparen l’atenció de tot Suïssa.

D’una part l’assumpte dels minarets que ja vaig comentar el 8 de febrer del 2008 i l’onze de gener d’enguany. Finalment el dia 29 de novembre anirem a votar per aprovar o rebutjar la iniciativa popular que demana la prohibició de construir minarets en tot el territori suïs i que demana que la prohibició sigui integrada al text de la constitució.

És un tema bastant delicat i els arguments d’uns i d’altres demostren que les emocions lligades a la religió, que és com dir en part a la tradició, provoquen rebutjos o adhesions amb una força poc coneguda en aquests indrets.

Per a uns, un minaret és un símbol de força i com que l’Alcorà no parla dels minarets encara amb més motiu s’han de prohibir per no donar ocasió a manifestacions diferents de les que la mesquita, com a lloc d’oració, ofereix.

Els oposats a la prohibició parlen de la llibertat religiosa i de la tolerància que Suïssa té i demostra envers altres cultures i religions, i que un minaret, com a tal, només està sotmès a les lleis que legislen sobre la construcció d’immobles (alçada, distància amb els edificis veïns, ombres etc.).

Els partits més a la dreta són els que han organitzat la recollida de signatures que ha portat a la votació a nivell nacional del dia 29. Tant les autoritats de l’església catòlica com de les esglésies reformades han mantingut un to bastant baix, encara que no han recolzat la prohibició.

El segon tema, que tractaré amb més extensió separadament és el fet d’eliminar de les aules els crucifix, allà on encara estan presents. També aquí la polèmica ultrapassa el fet estricte i els arguments a favor o en contra barregen sentiments religiosos amb tradició, tolerància amb identitat.

Em tornaré a repetir, però sempre que les coses del cel es barregen amb les de la terra, la pau i la convivència pateixen.

(L'il.lustració és el cartell dels favorables a la prohibició dels minarets)

dimecres, 11 de novembre del 2009

Afers exteriors


Demà dijous 12 el programa de TV3 „Afers exteriors “estarà dedicat a Suïssa i el dijous següent dia 19 s’emitirà una segona part.

Ara fa un any vaig tenir una entrevista a Suïssa amb un dels responsables del guió del programa, el Francesc Orteu, filòsof i guionista, conegut per ser un dels “pares” de les Tres bessones i per les seves publicacions. Com a resultat de la nostra trobada, la productora del programa va contactar-me a la primavera d'enguany per tal que participés en la filmació.

Fet i dit. Els dies 1 i 2 de maig vaig trobar-me amb l’equip del Miquel Calçada i varem enregistrar un parell d’intervencions meves, concretament al Palau de les Nacions (ONU) a Ginebra i en diversos llocs de la capital Berna.

Jo no conec el resultat final dels dos programes, i ignoro si hi sortiré un minut o cinc o cap.Com és natural, de tot el material enregistrar en les diverses entrevistes a catalans de Suïssa només se’n pot aprofitar una part ja que tant el guió com el temps d’emissió imposen la seva llei.

De totes maneres, suposo que si no és el primer dia almenys al segon trauré el cap pels televisors de moltes cases. No és important el que jo surti o el que jo digui. Important és el programa, fet per gent altament professional i que treballa amb una naturalitat que permet a l’espectador entrar sense dificultats dins dels temes del guió.

Personalment les hores passades amb l’equip d’ «Afers Exteriors» van ser molt plenes de vivències i, perquè no dir-ho, em van fer sentir per unes hores una mica important.

dimarts, 10 de novembre del 2009

L'ocell del CERN


La noticia, publicada discretament, ens dóna una lliçó d’humilitat i una advertència davant la prepotència de la ciència.

Recordem que a Ginebra es troba la seu del CERN (Centre Europeu de Recerca Nuclear), capdavanter en investigació nuclear i on treballen científics de molts paísos.

Una de les peces més importants del CERN és l’accelerador de partícules, el més gran del món. El dia 3, avui fa una setmana, un ocell que viu als voltants del CERN va trobar un tros de pa, exactament de baguette i, com els instints i la gana manen, el va agafar amb el bec i va arrencar el vol.

Malauradament, el tros de pa era massa gros i l’ocell el va perdre en plena volada. El tros de baguette, en el seu camí de baixada va provocar un curtcircuit en un instal•lació exterior al CERN però que alimentava l’accelerador de partícules i també el sistema de refrigeració.

El CERN informa que l’accelerador tornarà a funcionar a mitjans de Novembre, de manera que el tros de pa ha deixat l’estri fora de servei una bona dotzena de dies.

Som molt llestos, dominem moltes tecnologies, fins i tot estem a punt de descobrir com va començar tot. I arriba un ocell amb gana, i per un tros de pa massa gros, un centenar de científics es queden dues setmanes sense possibilitats de treballar.

El meu agraïment a l’ocell que ens ha fet tocar de peus a terra.

dilluns, 9 de novembre del 2009

El Mur de Berlín i Cruyff


La noticia que avui obrirà els diaris escrits i televisius del món és el vintè aniversari de la caiguda del mur de Berlín. És sens dubte un fet històric que tots poguérem viure de manera directa i que va iniciar una redefinició d'Europa, va acabar amb l'anomenada «guerra freda» i va integrar antics enemics dins d’una estructura democràtica europea. Ens hem d’alegrar de l’aniversari i recordar que tota conquesta demana un esforç per no repetir errors i no fer possible el tornar enrere.

Malgrat la importància històrica de l’aniversari de la caiguda del Mur, demà és un altre dia i el mateix espai serà dedicat a la presentació d’avui de Johan Cruyff com a seleccionador de futbol de Catalunya. La popularitat mundial de Cruyff permetrà que la noticia surti a tots els diaris, esportius o no, i que indirectament la gent s’assabenti que a Catalunya hi ha una selecció de futbol encara que no participi a cap competició. L’efecte propagandístic del nomenament de Cruyff és segur, però durarà poc. Ni la Selecció Catalana tindrà reconeixement internacional, ni serà més fàcil jugar partits amb equips d’alt nivell ni la Federació Catalana tindrà el mateix tracte que la d'Escòcia o el País de Gales, per donar dos exemples de nacions sense estat.

Cruyff és un bon exemple de jugador i fins i tot d’entrenador. No és massa bon exemple d’integració a Catalunya però ara no es tracta “d’aixafar la guitarra” en un dia on es parlarà de Catalunya encara que sigui per persona interposada.

El futbol serveix d’esbarjo i de distracció. Per exemple per no tocar l’assumpte dels quinze càrrecs públics de la senyora Hernández de Montilla o els tants i tants tripijocs i martingales que cada dia surten a la llum i que incomoden a tots els que manen i a tots els que voldrien manar.

dissabte, 7 de novembre del 2009

Capgirar l'ordre


Estic a punt de tornar a la normalitat, després d'uns dies presidits per un intens contacte familiar.

Normalitat no vol dir de cap manera rutina, ni „laisser faire, laissez passer“ com diuen els francesos. Els pocs dies que he passat a Catalunya m'han permès de retrobar familiars i amics que la distància m'obliga a no veure tan sovint com jo voldria.

I he passejat pels carrers de la meva infància, i he reconstruït mentalment les botigues que ja fa temps que van tancar i que eren „les meves “, i m'he alegrat de certs progressos urbans i m'he entristit amb molts nyaps evitables. I també m'he sorprès pel grau de descuit i de brutícia que he trobat pràcticament arreu.

No estic jutjant a ningú, ni pretenc ara fer el llepafils, ni predicar que a Suïssa tot és millor perquè no és cert. Peró és evident que a Catalunya, concretament a Manresa, he vist una degradació en augment. I no podem simplificar i donar les culpes a l'evident immigració vinguda d'altres indrets i col•locada esencialment en llocs marginals de la ciutat.

Si les voreres i els carrers estan perillosament trencats un mes, dos mesos o tres mesos no cal anar a buscar la culpa ni al Marroc ni a Romania. Si l'estació de la RENFE del tren a Barcelona fa pena i fins i tot fàstic no cal anar molt lluny per trobar els responsables.

No m'interessa ara saber quin partit mana a la meva ciutat, ni quins equipaments depenen de quin ministeri o de quin conseller. El conjunt va enrere i ni la ciutat ni els seus habitants s'ho mereixen.

S'imposa un canvi, a Manresa i arreu dels nostres pobles. El poder s'ha d'invertir, i aquí si que puc posar en certa manera Suïssa d'exemple. A Suïssa el poder comença en l'individu, continua pel municipi, després pel cantó i finalment i entra l'estat. A Catalunya (i a Espanya) és exactament el contrari: mana l'estat, que dona un cert poder a l'autonomia regional que potser també repartirà alguna engruna de decisió als municipis i finalment, molt de tant en tant, el ciutadà podrà donar la seva opinió.

Capgirem l'ordre. No proposo cap revolució en el sentit violent del terme sinó una revolució de pensament, de prioritats. Pot ser una cosa important a l'hora d'avaluar les diverses propostes i consultes sobre el futur de Catalunya que aviat ens arribaran.

dilluns, 2 de novembre del 2009

La mort imprevista


La mort d'un familiar molt proper ha fet que els meus hàbits, entre ells aquest blog, no tinguin la mateixa prioritat i regularitat que m'havia acostumat a donar-hi.

La mort, aquesta senyora que es presenta sempre a deshora, i fins i tot de sorpresa encara que se l'esperi, ens recorda de tant en tant que el nostre camí és finit i algunes vegades fins i tot curt.

Tothom a sofert la mort d'un esser estimat, diria que fins i tot és un fet rutinari que succeeix milers de vegades cada dia arreu del món. Peró quan toca molt a prop sempre sorprèn, entristeix i fa pensar.

Aviat ens retrobarem com sempre i parlarem d'uns i d'altres, de les coses que es fan malament, de les que es podrien fer millor i de les bones. Parlarem de projectes, d'art i fins i tot podrem discrepar més en la forma que en el fons. Tot aixó tornarà aviat; ara necessito un petit recés. Records a tots els pacients lectors.