dimecres, 25 de novembre de 2009

Les mentides dels polítics


Un dels motius essencials que ha ajudat al „divorci “existent entre la classe política i els denominats electors és la manca de credibilitat. Molt poca gent creu sense restriccions tot el que els polítics diuen o escriuen: la sensació que menteixen, exposen mitges veritats o callen el que saben està arrelada dins de tothom i serà molt difícil que desapareixi.

Naturalment que no sempre es pot anar explicant a tothom els detalls de les estratègies o dels acords mentre es treballa en ells. Tampoc ningú demana una allau d’informacions especialitzades o tècniques que en el fons ajudarien més a confondre que a aclarir.

Però la credibilitat dels polítics està en un punt molt baix, i la culpa és d’ells. Els exemples són tants i tan recents que és impossible fer la llista complerta. Tant se val si els que parlen estan col•locats a l’esquerra o a la dreta del ventall polític; tots ells han aconseguit que la desconfiança i la credibilitat s’imposin a l’hora de jutjar dits i fets.

Segurament no és res de nou, però en moments com els actuals, i en el cas de l ‘Estatut i el TC, tothom recorda les paraules del senyor ZP ( «Recolzaré l’Estatut que surti del Parlament»). Un exemple entre dotzenes o centenars.

És possible que el concepte de mentida, en política, tingui uns altres condicionaments morals que en la vida quotidiana. Si més no, recordem alguns conceptes expressats per gent important:

Ningú menteix tant com després d’una caçera, durant una guerra o abans d’unes eleccions. (Otto von Bismark)
No ser descobert al dir una mentida és igual que dir la veritat. (Aristòtil Onassis)
No menteixi mai deliberadament. Però, sovint, convé ser evasiu. (Margareth Thatcher)