dilluns, 31 d’agost del 2009

Avui em toca a mi




Que em permeti el pacient lector que tal dia com avui, fent una excepció als meus hàbits, parli de coses personals.

Cada 31 d’agost em porta molts records, tots ells amb una doble vessant. Avui és el dia del meu sant, Sant Ramon Nonat, fill de la Segarra i mort al castell de Cardona. També el 31 d’agost és una diada particular a la meva ciutat ja que, junt amb el dia 30, Manresa celebra la Festa Major.

Tots els meus anys viscuts a Manresa, el dia d’avui tenia la satisfacció doble de ser felicitat per la família i els amics i alhora gaudir d’un programa de festes que donava un marc especial a la meva onomàstica.

El fet que la Festa Major sigui els dies 30 i 31 d’agost està en cap relació amb els sants de les diades, Santa Rosa de Lima i Sant Ramon Nonat. Resulta ser que al segle XIV es van traslladar les relíquies de Sant Fruitós, Santa Agnès i Sant Maurici a la basílica de la Seu de Manresa, com a patrons de la ciutat, i que el trasllat va fer-se els dies 30 i 31 d’agost. Els habitants de la vila de Sant Fruitós, tocant a Manresa, els santfruitosencs, no estan molt satisfets del trasllat ja que segons diuen la ciutat de Manresa, necessitada de relíquies significatives per enaltir la seva Seu, prengué per la via directe les relíquies de Sant Fruitós i, al mateix temps, les altres que també es conservaven de Santa Agnès i Sant Maurici.

Deixem les polèmiques pels historiadors i permeteu-me que, tot i viure en un indret on la tradició protestant ha eliminat el culte als sants, avui jo celebri en família Sant Ramon i, com a complement, la Festa Major de Manresa. Salut a tots!.

divendres, 28 d’agost del 2009

Un problema per a cada solució



Jo no sé si les encara vacances o el tret de sortida de la Champions League difuminaran a alguns la tràgica situació de l’economia espanyola, però avui convindria que la gent parlés poc del retorn a casa o del futbol i dediqués deu minuts a meditar les xifres que ahir es van fer públiques.

L’Institut Nacional d’Estadística diu que el producte interior brut (PIB) ha tingut una caiguda històrica del 4,2% en taxa anual, i que en 12 mesos s’han perdut 1.369.000 llocs de treball.

Ara que s’acaba la temporada turística s’ha de suposar un augment de l’atur lligat amb les activitats hoteleres, gastronòmiques i de lleure que el turisme ha necessitat durant uns mesos. D’altra banda, les industries tindran d’arrencar les activitats amb una cartera de comandes cada vegada més prima ja que les estadístiques diuen que la inversió en béns d’equip ha tingut un retrocés un retrocés del 28,9% sobre l’any anterior.

Potser algunes exportacions milloraran gràcies que els dos grans clients, França i Alemanya, estan començant a recuperar-se de la crisi, però el consum intern espanyol ha caigut com a conseqüència de l’atur i de la inseguretat en el treball, i no hi ha previsions que modifiqui la seva caiguda fina a finals d’any.

Contràriament a França, Alemanya i fins i tot Itàlia que ja estan en modesta però clara recuperació, la manca d’idees i per tant de mesures que el govern ZP està demostrant no permeten que la gent tingui esperances immediates. I en les nostres economies, si no hi ha consum, tot s’enfonsa.

La decisió d’apujar els impostos als més rics insinuada pel govern central és una decisió a la desesperada ja que, com sempre, els que pagaran seran els que treballen, essencialment la classe mitjana i amb la recaptació no es podrà estimular ni la producció ni el consum. Això d'agafar diners dels rics per repartir-ho entre els pobres està molt bé per Robin Hood.

Sembla talment que el govern central, tal com les males llengües diuen dels venecians, és capaç de trobar un problema per a cada solució.

dijous, 27 d’agost del 2009

L'Ajuntament justifica un nyap



Aclariré per començar que l’ajuntament en qüestió és el de la meva ciutat de Manresa, encara que, tal com estan les coses, bé podria ser el de qualsevol altre localitat.

Resulta que a Manresa una de les joies urbanístiques, per no dir la millor, és el Passeig de Pere III repartit en diversos trams amb una plaça entre cada tram. És realment molt acollidor i convida a passejar, com el seu nom indica. A mi em sembla molt superior a les Rambles de Terrassa o de Sabadell, per exemple, i sense que ningú s’enfadi.

Resulta que aprofitant el Fons Estatal d’Inversió Local, es va decidir finançar l’asfaltat d’algun tram, amb tanta habilitat que algunes tapes de clavegueram i dels serveis d’electricitat van quedar tapades per la nova capa d’asfalt. L’Ajuntament va admetre l’errada assegurant que errors con aquest passen sovint.

Home!. Estimat Ajuntament: si aquests errors passen sovint us ho heu de fer mirar. No em puc imaginar que l’obra s’ha fet sense un responsable, ja sigui un aparellador dels d’abans o un arquitecte tècnic dels d’ara. També l’obrer que fa anar l’asfaltadora deu tenir ulls a la cara. No és necessari justificar quelcom d’injustificable. Millor callar.

Per acabar, l’Ajuntament ha dit que el problema serà solucionat aviat aprofitant que els operaris encara treballen al carrer i tenen la maquinaria necessària. Bon consol!.

Com que encara som a l’estiu i s’acosta la Festa Major de Manresa i que jo visc a 1.200 kilòmetres de les tapes del clavegueram del Passeig de Pere III, agafaré aquesta noticia amb una mica d’humor sense oblidar que de fet és un nyap que gaudeix de la condescendència de l’Ajuntament de la molt noble, molt lleial i benefica Ciutat de Manresa.

(Foto del blog Manresa Calidoscopi)

dimecres, 26 d’agost del 2009

UBS, Obama i el Rei: tres actituds econòmiques



El banc UBS, que ha estat amb l’aigua al coll malgrat ser el més gran de Suïssa, que va necessitar un aval de l’estat per no ensorrar-se i que registra unes pèrdues de capital i de clients absolutament horroroses, ha pres unes decisions que sorprenen.

Els directius de dalt de tot fins ara, apart del sou, disposaven d’un sistema de « bonus » que els permetia cobrar unes quantitats suplementàries fins i tot en moments crítics per l’empresa. Ara han instituït uns «malus» de manera que si les coses no funcionen com cal, tindran de retornar part de les «propines ».

A certes divisions del banc han augmentat els salaris dels especialistes. Aquesta mesura per l’home del carrer és fins i tot escandalosa. Un banc que ha errat la política d'inversions, que ha reconegut emprar procediment il•legals davant el fisc americà, no pot pujar el sou als responsables de la tàctica errada, i menys després de rebre ajuda estatal. La resposta del banc és clara: necessiten salvar el banc, recuperar capital i clients i ser competitius enfront de Nova York, Hongkong o Singapur. Per tant no es poden permetre de perdre més especialistes o directius com ha succeït els mesos passats, de manera que l’augment de sou és per retenir el personal capaç de fer recuperar el banc.

El president Obama ha decidit passar una setmana de vacances a l'illa de Martha’s Vineyard, al nord-est del Estats Units, junt amb la seva esposa i les dues filles. Per això, ha llogat una finca adequada, amb un cost d’uns 30.000 dòlars per la setmana. Aquest lloguer el paga el senyor Obama de la seva butxaca ja que l’estat americà només es fa càrrec del personal de servei i de seguretat.

Perquè el Rei d’Espanya, amb tota la seva família en el sentit més extens de la paraula, passi un mes a Mallorca, l’estat espanyol manté tot l’any el Palau de Marivent i el iot reial en perfectes condicions, amb un cost que ningú sap exactament i, naturalment, la família reial no paga cap lloguer.

És la diferència entre un càrrec amb molta feina i revocable i un altre amb molt poca feina i vitalici.

dilluns, 24 d’agost del 2009

Genuflexió de Suïssa davant dels Estats Units




El darrer dissabte comentava la doblegada de Suïssa davant el govern de Líbia, és a dir de Gaddafi, i anunciava per avui alguna reflexió sobre comptes i secrets bancaris.

El banc UBS, el més gran de Suïssa, viu una època molt complicada, uns quants «annus horribilis» en expressió emprada per la Reina d’Anglaterra. Les pèrdues que el UBS ha sofert per les seves errades inversions als Estats Units, la crisi econòmica mundial i la retirada de centenars de milers de milions de comptes corrents van obligar a l’estat suïs a ajudar puntualment al UBS amb un préstec de garantia.

Les autoritats d’hisenda dels Estats Units ja fa temps que acorralaven al UBS per les sospites, ara confirmades, que es dedicava a facilitar a ciutadans americans l’evasió de diners cap a comptes suïssos. El litigi va arribar lluny, fins i tot davant un tribunal que va acceptar un temps de pausa per intentar arribar a un acord extrajudicial.

Efectivament, el dimecres dia 12 d’agost es va signar un acord que evitarà anar a judici. El UBS s’ha compromès a entregar a les autoritats fiscals dels Estats Units una llista amb dades de 4.450 comptes de ciutadans americans. No estan massa clar quins són els criteris per seleccionar aquests comptes, ni qui ho ha de fer; la realitat és que els americans demanaven d’entrada dades de 52.000 comptes, i que ara s’han conformat amb molt menys. En part perquè suposen que molts americans declararan voluntàriament els seus dipòsits a l’exterior, en un tipus d’amnistia fiscal.

El sistema bancari suïs s’ha posat en evidència i el secret bancari, en el sentit tradicional del terme, ha anat en orris. Convé saber que la legislació suïssa fa una distinció entre frau fiscal i evasió fiscal, molt difícil de definir i de distingir pels no experts (i potser fins i tot per ells). Aquesta maquiavèl•lica diferència ha permès mantenir una posició de legalitat davant tots els comptes bancaris oberts per estrangers ja que l’evasió fiscal no és delicte legalment.

El cert és que ara s’espera una allau de sol•licitud de dades per part de les autoritats de l’Alemanya i França especialment, basats en el precedent dels Estats Units. La resta de l'UE està també a l’expectativa.

Per mantenir el seu lloc com a plaça financera, Suïssa tindrà de fer un esforç de promoció i de repesca dels clients perduts, en gran part per culpa del UBS però no només. L’eficiència, la seguretat i la qualitat de les gestions són els arguments que poden permetre salvar les poques peces de la vaixella bancaria que encara no estan trencades

dissabte, 22 d’agost del 2009

Suïssa es doblega davant Líbia



Els fets són com són i pocs comentaris es poden fer. Tot va començar un dia de juliol de l'any passat quan la policia de Ginebra va arrestar un fill del Coronel Gaddafi, Hannibal Gaddafi, i la seva dona Aline. La detenció va tenir lloc a l'Hotel on residien i va ser provocada per la denuncia que dos servents va fer davant la policia per greus maltractaments físics.

El matrimoni Gaddafi va passar dos dies arrestat per tal d’aclarir les acusacions. Els dos acusadors va retirar la seva denuncia, sense que quedi clar si va ser per pressions o per compensació econòmica per sota la taula. El passaport d'Hannibal Gaddafi era diplomàtic, encara que ell no exercia cap activitat o càrrec oficial.
Immediatament Líbia va trencar les relacions diplomàtiques i comercials amb Suïssa, va prohibir la sortida del país a dos homes de negocis suïssos per un suposat assumpte de visats, i successivament les mesures contra Suïssa van anar pujant de nivell : bloqueig del subministrament de petroli, retirada d’uns quants milers de milions de dòlars de comptes de l’estat libi dipositats en bancs suïssos, suspensió dels vols de Swiss a Trípoli etc..

La policia de Ginebra sempre va dir que el tractament donat al matrimoni Gaddafi va ser correcte i segons les lleis. Tot i això, Líbia va exigir disculpes públiques de l’estat suïs que sempre va defensar l’actuació de la policia ginebrina. Mentrestant, els dos homes de negoci retinguts a Líbia van anar a residir a l’ambaixada de Suïssa, per por a una possible detenció arbitrària. Ja són més de 400 dies que porten tancats a l’ambaixada.

El dijous dia 22, de sorpresa, l’actual president rotatiu del govern suïs, el senyor Han-Rudolf Merz va fer un viatge llampec a Líbia, on es va trobar amb el primer ministre El-Mahmudi i van signar un contracte o document que comença dient que Suïssa demana disculpes a Líbia per la detenció innecessària del matrimoni Gaddafi i accepta crear un tribunal internacional amb un membre suïs, un de Líbia i un tercer neutral, que torni a jutjar els fets i en cas necessari sancioni a l’estat suïs.
En un país on el govern és el que pren les decisions de manera col•legial, i no cada ministre pel seu compte, on els set membres del govern són de cinc partits diferents, on el president ho és per torn rotatiu i només per un any per tal de fer funcions representatives però sense poder polític especial, ha caigut com una galleda d’aigua gelada el viatge i la signatura del document ja que tot es veu com una capitulació davant Líbia.

Dos elements poden donar una explicació al viatge i al contracte del senyor Merz: Líbia és el principal client de Suïssa dins del continent africà en projectes industrials sobretot i també que el senyor Merz va intentar alliberar els dos suïssos presoners a l’ambaixada. El contracte signat a Trípoli no parla dels dos suïssos i només verbalment el primer ministre va dir al senyor Merz que els permetrien sortir del país abans de setembre.

L’ambient polític a Suïssa està molt agitat i les crítiques tan al fet de viatjar com al de signar el contracte tenen un to insòlit. Un contracte que no és més que un reconeixement de culpa sens cap tipus de compensació i que deixa en una mala posició a les autoritats de Ginebra que sempre han defensat la seva actuació.
El senyor Merz probablement dimitirà i Suïssa per segona vegada en deu dies ha ajupit el cap (la segona és un contracte amb les autoritats americanes sobre els comptes bancaris del que en parlarem el dilluns).

Per dir-ho amb paraules que no fan part del meu vocabulari habitual, Suïssa s’ha abaixat els pantalons.

divendres, 21 d’agost del 2009

Les "ambaixades" del senyor Carod ( i 2)


Crec que el concepte de delegació del govern amb aires d’ambaixada que el senyor Carod ha escampat arreu del món no proporciona els resultats esperats.

Com que políticament poca cosa poden fer les delegacions degut a la manca de context legal, només resta la part diguem-ne publicitària per tal que el nom de Catalunya sigui quelcom més que un “ja he sentit el nom, però no recordo quan”.

És necessari que cada vegada que un català, ja sigui científic, esportista, artista o polític, surti a la premsa o televisió extrangeres es pugui associar amb el nom de Catalunya. Un lector m’escrivia ahir que posar etiquetes de «Made in Catalonia - Spain » als nostres productes era més útil que totes les ambaixades juntes, i no viola cap llei ja que diu l'estat on es fàbrica (Spain) però posa l'èmfasi en Catalunya. Més o menys el mateix s’ha de fer amb els catalans.

Cada vegada que Jordi Savall surti en un article de premsa o en un programa de concert, s’ha de fer que es digui que és un músic català. I en el camp científic, a cada congrés, a cada publicació professional on un català intervingui, s’ha de demanar que l’identifiquin com a tal.

Les entitats culturals catalanes mantenen contactes amb les seves equivalents estrangeres i poden fer molt per promocionar el nom de Catalunya. I a cada país segur que més d’un català resident pot escriure a les redaccions dels diaris per demanar que s’esmenti el nom de Catalunya cada vegada que sigui possible. No són grans actes però fan part del gota a gota que acaba per perforar la pedra. Amb “ambaixades” o sense.

Ho fan els escocesos, i els quebequesos; ¿perquè no ho podem fer nosaltres?.

dijous, 20 d’agost del 2009

Les "ambaixades" del senyor Carod (1)



El senyor Carod-Rovira no disposa d’un càrrec amb pes polític ni dins del govern ni dins dels seu partit, de manera que pot dedicar temps (i pressupost) a ocupar-se de l’ anomenada “política exterior” de Catalunya.

Aquestes delegacions de la Generalitat a l’exterior parteixen d’un principi comprensible per promocionar Catalunya com a entitat pròpia, és a dir, d’una manera diferenciada d’Espanya. De tal manera la idea és atractiva que fins i tot la ciutat de Barcelona està fent un tipus de campanya similar i l’alcalde Hereu obre també delegacions informatives sobre Barcelona en diversos llocs del món.

A mi, que visc fa 40 anys a l’estranger, totes aquestes despeses “institucionals” no m’han donat mai l’evidència de ser molt útils. Catalunya, ens agradi o no, es coneix poc, molt poc. L’assimilació amb Espanya, tan volguda per Madrid, ha fet que el nom de Catalunya “soni” a molta gent però sense apreciar el fet diferencial pretès. El turisme, no ens enganyem, tampoc majoritàriament s’interessa per la diferenciació de Catalunya i com a molt sap que parlem una llengua diferent de l’espanyol i poca cosa més.

A la vista dels resultats, sembla que obrir delegacions ha d’ajudar a un coneixement i un reconeixement internacional de Catalunya. La realitat s’obstina a demostrar el contrari. La manca d’entitat política acceptable internacionalment de Catalunya no permet fer determinades actuacions que serien pròpies d’un estat reconegut, i tot queda en recepcions per cercles reduïts, i poca cosa més.

Crec que la promoció de Catalunya no ha de començar pel fet polític sinó per dues iniciatives que obriran un camí per arribar-hi: la cultura i l’industria. Els dos conceptes estan resumits en dues paraules i per tant m’obliguen que demà proposi les actuacions que crec que poden donar a Catalunya un prestigi que ara per ara només existeix en una escala menor.

dimecres, 19 d’agost del 2009

Segueixen amb l'engany



Ahir vaig tocar el tema de les informacions, o de les desinformacions, a las que estem sotmesos i que fan caure molta gent en el parany consistent en donar moltes noticies i fer creure que això és transparència.

Els suposats pirates que van (també suposadament) segrestar el vaixell Arctic Sea han estat detinguts, segons informa el ministre de defensa rus. Es tracta de 4 ciutadans d’Estònia, 2 de Letònia i 2 de Rússia. Els 15 mariners estan en bon estat i han estat transportats a un vaixell de la flota militar russa.

Tot molt oficial però que no dona la mínima llum a les preguntes obertes, com per exemple la versió que diu que els pirates, emmascarats, van estar 15 hores dins del vaixell regirant-ho tot i van desaparèixer sense emportar-se res. El Arctic Sea va continuar el seu recorregut i davant la costa portuguesa van ser atacats de nou i els pirates van desconnectar les senyals automàtiques etc., etc. etc.. Com si fos un film de la serie B.

L'OTAN va ajudar amb els seus satèl•lits a localitzar el vaixell, cosa que no ha estat desmentida. L'UE va ser avisada de tot ja que el vaixell anava sota bandera de Malta. Si en tota aquesta historia han intervingut públicament i oficialment el president rus Medwedew, el ministre de defensa rus Serdjukow, l'OTAN i l'EU, cal pensar que el transport no era només de fusta sinó armament atòmic, o diamants com circula per les redaccions dels diaris internacionals.

Jo ja no parlaré més d’aquest assumpte perquè no sabrem mai la veritat i per empassar-me un bon guió i gaudir de bons actors, ja vaig al cinema.

dimarts, 18 d’agost del 2009

¡Ens han enganyat a tots!



La rocambolesca historia del vaixell de càrrega finlandès Arctic Sea, perdut el 24 de juliol al Bàltic i que va reaparèixer fa dos dies davant les costes d’Africa demostra fins a quin punt malgrat l’allau d’informacions que rebem seguim estant desinformats.

Potser no sabrem mai la veritat de l'aparent segrest perquè probablement res del que ha succeït i succeirà ens arribarà de manera fidel, ans serem manipulats amb informacions preparades sobre la càrrega real del vaixell, sobre els “segrestadors”, sobre el rescat pagat i molts altres punts importants.

Quan connecto l’anomenat GPS del cotxe, immediatament s’estableix una connexió entre el receptor i tres satèl•lits, que permet precisar la meva posició amb un error d’escassos metres, i tot això simultàniament amb milions i milions d’altres usuaris d’arreu del món. I ara ens volen fre creure que un vaixell de càrrega pot deixar d’estar localitzat durant un parell de dies.

Sempre ens han explicat que els satèl•lits que controlen la terra poden detectar i retratar fins i tot una persona damunt d’una bicicleta. Si entrem a Google Earth podem observar amb detall pràcticament tots els racons del món. Si això és el que ens permeten veure sense pagar, podem imaginar fins a quin punt els satèl•lits espies controlen el nostre pobre planeta.

Els amos dels satèl•lits saben perfectament qui posseeix armes nuclears, on estan estacionades, qui i quan fa proves de míssils i tot el que podem imaginar sobre moviments de tropes i materials. ¿Com és que un simple vaixell pot «esvair-se»?.

¡Ens volen fer beure a galet!.

dilluns, 17 d’agost del 2009

La bruticia a les ciutats



El problema és general: les ciutats són cada vegada més brutes. Tirar a terra papers, llaunes, envasos i burilles de cigarreta sembla una cosa normal malgrat el nombre cada vegada més gran de papereres i cendrers tant al carrer com a l’entrada de moltes botiges o empreses.

Fins i tot a Suïssa, paradigma de la netedat, ha arribat l’onada de brutícia i deixadesa que alguns consideren una conseqüència de l’emigració descontrolada, sobretot de gent de països on la netedat pública es desconeix, mentre que per altres és el resultat de la deficient educació tan a nivell familiar com escolar on la tolerància domina els principis.

Sigui com sigui, algunes ciutats suïsses han decidit prendre mesures radicals, com és el cas de la ciutat de Baden, no massa lluny de Zuric, coneguda per ser la base de la multinacional ABB, i que vol que els seus 16.000 habitants tinguin millors condicions.

Amb l’augment d'establiments que serveixen menjar i begudes en envasos de plàstic o cartró, l’augment de brutícia és enorme. El fet de tirar a terra o deixar abandonat un envàs o una llauna (l’ anomenat “littering”) suposarà a Baden una multa de gairebé 30 Euros. Si les deixalles són d’un volum més gran, fins a 5 litres, la multa puja a 60 Euros. Fins i tot tirar una burilla a terra abans de pujar a l’autobus es multarà amb 30 Euros ja que a cada parada es poden trobar cendrers.

Una patrulla civil de la policia municipal anirà als llocs estratègics de la ciutat, també a hores de nit i sobretot els caps de setmana, per multar a qui agafin tirant brutícia a terra. A Baden es recullen 550 tones per any de deixalles urbanes, és a dir uns 30 quilos per habitant que és una gran quantitat absoluta i relativa.

Com que la gent no és disciplinada, no ha quedat altre solució a les autoritats municipals que multar, amb l’esperança que pagant s’ arribarà a tenir més respecte pels espais públics, i la ciutat lluirà la netedat que tenia fa una dotzena d’anys. Ja veurem els resultats.

dissabte, 15 d’agost del 2009

Vacances avorrides



Acabo de llegir els resultats d’una enquesta que el sociòleg americà Joe Sirgy ha fet entre alguns dels seus compatriotes sobre les vacances, i estic sorprès i espantat.

Si amb les vacances nostres passa com en tantes altres coses que hem copiat dels americans, ja estem arreglats. Resulta que preguntats els que tornaven de vacances sobre les seves millors experiències i els millors records dels dies d’esbarjo, ningú ha donat com a principal argument la descoberta de llocs nous, o la coneixença o amistat amb persones d’altres indrets, o en un enriquiment cultural, gastronòmic o espiritual.

Les respostes van donar prioritat al fet de tornar a casa amb salut, que l’hotel no tenia escarabats o era brut i que, per sort, no van augmentar de pes. També van dir molts que va ser molt positiu el no quedar-se sense diners i el no haver ultrapassat el pressupost.

De manera que els enquestats, representatius del poble americà, consideren que la salut i la seguretat són més importants que les vivències positives, i que no ser robat o no gastar més del compte és preferible a la satisfacció d’haver viscut coses noves que, naturalment, tenen un preu.

A tota aquesta gent podem recomanar que l’any vinent es quedin a casa: enlloc viuran més barat i amb menys sorpreses. I si no tenen res per explicar, que deixen fer-ho als seus veïns que, inconscients com són, han fet vacances com les d’ abans, a la descoberta de coses i gent.

La crisi real no és de les companyies de viatges o de les línies aèries: la crisi està dintre de les persones, d’una societat que està pervertint i invertint els valors reals de les coses i que convida a la mediocritat.

divendres, 14 d’agost del 2009

La manifestació, ¿val la pena?



Cada vegada són més les entitats i les personalitats que estan disposades a assistir a la manifestació proposada per Maragall i coordinada per Omnium Cultural. Sens dubte que la categoria dels fins ara probables assistents dona a la convocatòria un pes específic molt alt malgrat el dubte que planeja sobre molta gent respecte a l’oportunitat i els efectes d’una tal manifestació.

Per començar, la manifestació no es convoca «oficialment» ja que només tindrà lloc si el Tribunal Constitucional retalla l’Estatut. La polèmica ja està oberta perquè és molt difícil definir “a priori” que és retallar o que és retocar, fins a quin punt la sentència del TC afectarà l’essència de l’Estatut o només serà una operació cosmètica de cara a la resta de l’estat espanyol.

Lamentablement cal suposar que el TC tocarà assumptes bàsics de l’Estatut i per això s’ha llençat ja ara la proposta de la manifestació. Els països tenen pocs moments on és necessari i és possible demostrar unitat per damunt de les tendències i els partits, i no es pot desaprofitar l’ocasió quan arriba. Cal esperar que el PSC es desprengui d’una vegada del seu compromís reverencial amb el PSOE i actuï com a partit català independent donant suport a la manifestació.

Per això, i encara que la manifestació no serveixi perquè la sentencia del TC pugui modificar-se, convé està a punt per anar-hi. És vergonyós que una vegada aprovat l’Estatut pel Parlament, pel poble català i pel Congrés de l’estat central, vingui ara el TC i pontifiqui, i que ho faci amb més de tres anys de retard.

Alguns sectors, sobretot independentistes, han coincidint amb la idea de manifestar no només una defensa de l’Estatut sinó denunciar al mateix temps la ingerència del Tribunal Constitucional en la decisió del poble català i plantejar una actitud ferma de cara al futur.

La manifestació, ¿val la pena?. Doncs si, val la pena.

dimecres, 12 d’agost del 2009

Privilegis dels ministres (final)



Ahir parlàvem de l’estructura del govern suïs i de les possibilitats dels ministres per desplaçar-se. Avui entrarem a detallar el sou i alguns petits privilegis.

Un Conseller federal (Ministre) en actiu cobra uns 275.000 Euros bruts a l’any. Comparat amb el que cobren els dirigents de l’industria o les altes finances és una quantitat fins i tot discreta. Després d'un mínim de quatre anys en el càrrec, el ministre té dret a una pensió que és de l’ordre de la meitat del sou en actiu, és a dir uns 140.000 Euros bruts per any. De totes maneres, si un ex-ministre accepta un càrrec privat la pensió oficial es redueix de tal manera que la suma del salari més la pensió no superi el sou d’un ministre en actiu. Suïssa sempre sorprèn!.

Si un ministre que resideix oficialment en un altre cantó que el de la capital decideix llogar una vivenda a Berna, ho ha de pagar de la seva butxaca. L’Estat no posa vivendes gratuïtes pels seus ministres, i no parlem per càrrecs menors.

Els ministres poden telefonar tant com vulguin sense pagar, fins i tot durant un any després de plegar del càrrec. De totes maneres, els impostos que tots paguem per la concessió de radio i televisió els han de pagar de la seva butxaca.

També reben un abonament general pels trens, autobusos, tramvies i vaixells dels llacs per a ells i l’esposa o el marit, i el poden gaudir fins i tot després de deixar el càrrec. Al Teatre Municipal de Berna hi ha una llotja amb sis butaques reservada pel govern. Però si a les 14.00h del dia de la representació cap ministre ha avisat que hi assistirà, la llotja es posa a la venda.

No he parlat de la seguretat dels ministres perquè no és possible de fer cap comparació amb Espanya o Catalunya. Naturalment, també a Suïssa la seguretat és una preocupació però en un grau moltíssim menor que a l’exterior. Els ministres tenen un membre de seguretat al costat quan assisteixen a actes oficials. Però com a persones privades, és fàcil trobar-los al tren, o fent cua a la caixa del supermercat, o caminant per Berna o el seu lloc de residència sense protecció especial. A Suïssa tenim (encara) una seguretat a tots nivells que en altres llocs no han tingut mai.

dimarts, 11 d’agost del 2009

Privilegis dels ministres (primera part)




La dimissió d’un Conseller federal (Ministre) i el consegüent ball de candidats, ha portat a primera pàgina l’atractivitat, el llast i els privilegis d’un càrrec tan alt.

Comencem per recordar que a Suïssa el govern està format per set persones, els Consellers Federals i que per simplificar anomenaré Ministres, actualment de cinc partits diferents (2 del Partit Socialista, 2 del Partit Lliberal, 1 del Partit Popular Cristià, 1 del Partit Popular i 1 del Partit Burgés Democràtic que és una escissió del Partit Popular).

No existeix cap Cap de Govern i les decisions del Consell de Ministres són del Consell i no de cada un dels ministres o ministeris. Això significa que, sovint, un ministre ha de defensar com a membre del Consell alguna llei que el seu partit i fins i tot ell mateix no recolza. És un exercici molt difícil però molt instructiu de solidaritat, del treball en comú i un factor d’estabilitat a nivell nacional.

Doncs bé, els Ministres a Suïssa disposen de certs privilegis inherents al seu càrrec, com és natural, i que és molt interessant de comparar amb els que disposen els ministres de l’estat central i potser fins i tot els consellers del govern català.

Cada ministre suïs te un vehicle oficial (un Mercedes S340) amb xofer per fer els seus desplaçaments a reunions o actes públics oficials. L’esposa (o el marit) poden també fer ús del cotxe i el xofer però només si el viatge està directament lligat a un acte de representació del Consell Federal.

Pels desplaçaments personals (un ministre pot anar on vulgui conduint ell mateix, fins i tot de vacances a la Costa Brava) disposa d’un cotxe de la classe mitja-alta, és a dir d’un preu als voltants dels 60.000 euros, i de lliure elecció. No tots el ministres han fet ús d’aquesta possibilitat, com per exemple el darrer arribat Ueli Maurer, que continua conduint cada dia el seu Subaru Legacy.

Per desplaçaments ràpids entre dos llocs allunyats, els ministres disposen dels helicòpters de l’exercit i del petit jet del govern. No existeixen restriccions en l’us a l’interior del país però ja es preocupen els ministres, per raons ecològiques i econòmiques, de tenir el mínim de necessitat d’arribar a algun lloc amb helicòpter o jet. Els viatges a l’estranger els fan amb el petit jet o amb els vols standard de la companyia Swiss. Pels desplaçaments privats, disposa cada ministre i esposa o marit d’un descompte especial a la Swiss.

Demà continuarem amb temes interessants com el sou, la jubilació, la vivenda i altres.

dilluns, 10 d’agost del 2009

L'Estatut : aniversari sense entusiasme



La majoria de mitjans de comunicació ens va recordar ahir diumenge que l’Estatut de Catalunya va entrar en vigor el 9 d’agost de 2006, ara fa tres anys. Va ser un recordatori obligat, però no un aniversari per celebrar ja que encara està pendent de la decisió del Tribunal Constitucional.

Aquesta decisió s’ha allargat molt, en part per renovacions dintre del TC i també per l'aparent complexitat que suposa fer lligar la Constitució amb l’Estatut, i la política general autonòmica amb la voluntat del poble i el parlament català.

Curiosament en els darrers tres anys s’han aprovat moltes lleis que desenvolupen l’Estatut i d’altres es troben en tràmit parlamentari, de manera que no hi ha hagut una total paralització mentre el TC decideix que és i que no és inconstitucional.

Un article a l’AVUI d’ahir de l’avocada de la Generalitat davant el TC, Dolors Feliu, explica d’una manera molt clara les incògnites que s’han d’aclarir aviat, esperem. Diu la senyora Feliu que no és possible saber si l’Estatut quedarà retallat o buit de contingut abans de conèixer la sentència i avisa que «... no tot el que digui la sentència tindrà jurídicament la mateixa força. Una interpretació confusa, o una afirmació que no sigui un argument rellevant per a la decisió, tindrà menys valor vinculant». Amb aquesta afirmació ja ens prepara el camí per fer més o menys cas a certes interpretacions de la sentència, de manera que tindrem la possibilitat de conviure amb un Estatut que aplicarem una mica al nostre aire. No crec que sigui el que ens convé.

Els dubtes de la senyora Feliu es resumeixen amb la frase final de l’article: “Potser el dia després que surti la sentència tampoc sabrem exactament el seu abast, encara que, segurament, tindrem més pistes.”

Feliç el dia que ja no parlarem de l’Estatut sinó que ens dedicarem a aplicar-lo sense mirar de reüll a Madrid.

divendres, 7 d’agost del 2009

Picabaralles a València



La Copa del Amèrica, moltes vegades presentada com Copa Amèrica en una deficient interpretació de l’original nom America’s Cup, tindrà lloc l’any 2010 als Emirats Àrabs, i no a València com molts esperaven.

La primera cosa que la noticia posa en clar és que totes les altes inversions que es van fer per la cursa de l’any 2007, de moment no han servit per donar continuïtat a la seu de València. Algú ha d’explicar com és que es gasten tants diners en una infraestructura especial, sense tenir la seguretat, i millor el contracte, per continuar amb l’us de les instal•lacions durant un quants anys.

Obres de prestigi pels polítics de torn, i que després s’han infrautilitzat, en tenim a cabassos. Sense anar més enllà, el Fòrum de Barcelona. Ningú sap que ha passat amb el Fòrum de les Cultures ni que s’ha de fer per omplir i rendibilitzar les costoses instal•lacions de Barcelona.

L’altre dia parlava de la Sala de les Nacions Unides de Ginebra i de l’Aliança de Civilitzacions del senyor Rodríguez, dit Zapatero. Un altre assumpte el de l'Aliança de Civilitzacions que serveix per lluir i acaba en fum.

Potser l’exemple de València, amb totes les picabaralles entre els partits que s’acusen entre ells de poca eficiència per mantenir la seu de la cursa de velers, servirà per no repetir despeses inútils similars. Esperem que el circuit urbà de Formula 1 no sigui el següent mal exemple. L’actuació de molts polítics és com les ungles: és més fàcil que siguin brillants que no pas netes.

dijous, 6 d’agost del 2009

La crisi dels texans



Els cowboys eren tipus durs i aquesta imatge va convertir els texans, també anomenats jeans, en un objecte de culte.

Unes campanyes publicitàries fetes amb molt sentit cinematogràfic i amb una gran component psicològica van ajudar a fer dels texans una peça de roba que tothom alguna vegada ha comprat i emprat Un cert confort i una admirable resistència a l’us van ajudar-hi molt.

El gran èxit comercial va fer populars arreu del món denominacions com «501» i marques com Levi’s, Wrangler, Lee, Diesel i d’altres. Amb el temps, els texans van adquirir presencia social i alguns grans dissenyadors de roba van entrar en aquest mercat proposant texans d’altíssim preu, que en el fons, estrictament qualitativament, no eren ni millors ni pitjors que els altres, però la marca feia la distinció.

Després es va imposar la moda dels texans gastats i fins i tot estripats, cosa que va destruir en gran part el mite dels jeans ja que, no ens enganyem, uns texans estripats de Dolce & Gabanna, per exemple, no deixen de ser uns texans estripats molt iguals als d’una marca desconeguda. He treballat 40 anys en el tèxtil i conec les diferencies moltes vegades més aparents que reals entre peces de roba sense nom i amb nom.

Total, que Levi Strauss ha declarat unes pèrdues de 4 milions de dòlars en el segon trimestre del 2009, i Wangler i Lee declaren una caiguda del volum de vendes d’un 15%. Un institut americà ha fet un estudi del mercat dels texans i ha constatat que en moments de crisi, el públic opta per texans de dissenyadors (la minoria) o per marques de supermercat (la majoria) i que els noms Levi’s, Lee etc. estan entre les dues opcions, i per tant són els perdedors.

Els experts de mercats ja estan preparant la nova campanya per «ressuscitar» l’interés per les marques tradicionals, amb una crida a tornar a les arrels, a fer de pioners, com els americans de fa 150 anys. «Go forth» és el crit per despertar novament l’interés pels texans tradicionals. Preparem-nos perquè aviat ens arribarà un nou cowboy, uns prats empolsegats i una veu en off que ens recordarà que el país no va ser forjat per gent amb vestit i corbata sinó per veritables herois amb texans. Ai de nosaltres!.

dimecres, 5 d’agost del 2009

Dues entrevistes: Puigcercós i Mas



El dilluns van fer-se públiques dues entrevistes a polítics catalans, una al diari Avui amb Joan Puigcercós i la segona a Catalunya Radio amb Artur Mas.

Crec que val la pena de llegir i escoltar més d’una vegada ambdues intervencions, cosa que és fàcil gràcies a l’internet, ja que demostren amb molta claredat les posicions dels dos polítics, que en el fons han de ser les dels seus partits.

Diu Puigcercós, President d'ERC no ho oblidem, que «l’Estatut és un desastre, l’acord de finançament un punt de partida i la llibertat el destí». Paraules clares, com poques vegades les podem llegir en un polític, però que no corresponen massa a la imatge que pretén donar el tripartit (o entesa) del que ERC fa part. De manera que Puigcercós tindria d’explicar moltes coses, com per exemple, si es pot compartir govern amb el PSC (soci del PSOE) al mateix temps que es diu sobre l’acord de finançament:: «És veritat que no compleix l’Estatut al 100%. Però des de quan Espanya compleix ni tan sols la llei?».

Artur Mas va explicar la posició de CiU d’una manera molt clara i ferma. No estic jutjant la seva posició política, que ara aqui ni defenso ni ataco. Simplement s’ha de reconèixer que l’entrevista a Catalunya Radio va fer que Mas demostrés unes posicions sòlides, amb fonament i clares per tothom. Recomano escoltar l’entrevista per internet. No cal córrer després a votar CiU sinó senzillament prendre nota de les posicions de cada polític (dels dos d’ara i dels altres més endavant) i arribat el moment, triar el menys penell.

dilluns, 3 d’agost del 2009

Tornem-hi amb la cúpula del Barceló



És la tercera vegada, ai!, que escric sobre la cúpula que Miquel Barceló va crear per decorar la Sala XX del Palau de les Nacions Unides a Ginebra, la denominada Sala dels Drets Humans i de l'Aliança de Civilitzacions.

Aquesta polèmica cúpula s’ha de jutjar amb dos angles diferents: l’artístic i el financer.

En el meu post del 22 de maig ja vaig donar a entendre que després de la visita que vaig fer a la Sala junt amb un equip de TV3, la meva opinió artística s’havia modificat positivament. Sense fer-me perdre els sentits, ni deixar-me bocabadat, haig de dir que la cúpula és artísticament interessant ja que introdueix la tercera dimensió i amb un colorit atractiu aconsegueix no només decorar sinó també cridar l’atenció per la seva originalitat.

L’altre aspecte, el financer, és molt més fosc que l’obra de Barceló i segurament amb més de tres dimensions. El darrer consell de ministres abans les vacances ha aprovat una nova subvenció de 2 milions d'Euros per finançar «los gastos derivados de la ingeniería y la intervención plástica».

Aprofitar el dia abans de les vacances per fer empassar un crèdit que s’ajunta a un pressupost de més de 20 milions d'Euros per la famosa cúpula, em sembla quasi un acte de nocturnitat, un abús i una injustificable despesa astronòmica que es va camuflar sota una denominada Fundación Onuart, teòricament destinada a finançar la cúpula, amb un 40% de capital públic i un 60% privat.

Si cap politic aixeca la veu per demanar explicacions al govern central sobre la Fundación Onuart i com és que han arribat a un preu tan exagerat per la cúpula, arribarem a la conclusió que tot això es va fer per perpetuar (almenys de nom) l'Aliança de Civilitzacions, obra « genial » de Zapatero, que ningú sap per què ha servit fins ara ni per quina finalitat es va crear. Inútils!.

dissabte, 1 d’agost del 2009

Celebrant el federalisme



Millor seria dir el confederalisme, però deixem-ho en la forma més senzilla. Avui Suïssa celebra els seus orígens com a confederació. L’any 1291, tres comunitats de les valls dels Alps centrals signaren un pacte federal per assegurar la pau i l’estabilitat en les rutes comercials alpines i defensar interessos comuns. A poc a poc, d’altres comunitats s’ajuntaren a aquest pacte fina a arribar a l’estructura política i social actual.

És per tant avui la festa nacional suïssa que, com a bon estat federal, no preveu cap desfilada militar ni cap recepció oficial a la capital amb les autoritats empolainades i plenes de medalles. La festa la celebrem a nivell municipal, és a dir, cada poble o ciutat organitza un acte on un polític generalment local fa un breu discurs sobre la diada, i per acabar, el costum vol que s’encenguin fogueres i es tirin coets, com si es tractes de la revetlla de Sant Joan, perquè ens entenguem.

El federalisme, i no diguem el confederalisme, vol que les decisions arrenquin de la població i és per això que l’ajuntament, el municipi, permet que tothom participi de les decisions i pugui donar la seva opinió i fins i tot promoure iniciatives que es sotmeten a votació. Ja n’he parlar altres vegades i crec que val la pena recordar-ho perquè tots els que creuen en una solució federal per Espanya o Catalunya siguin conscients de lo molt que cal canviar per començar a tenir opcions federals. Ni monarquia, ni centralisme, ni prepotència serveixen a la causa federal, de manera que llarg és el camí si és que hi ha voluntat de fer-ho.

Avui, com a suïs nascut a Manresa o com a català que viu a Suïssa, tinc motius per celebrar els 718 anys del naixement històric de Suïssa.