dissabte, 30 de gener del 2010

Espanya: ni guió, ni actors


Que el govern espanyol dona, a dintre i a fora, la sensació d’anar perdut, tothom ho ha copsat per consternació dels que voten l’esquerra i per vergonya aliena dels que voten la dreta.

Aquesta setmana que ara acaba, a Suïssa s’ha celebrat el WEF (Fòrum Econòmic Mundial). La ciutat de Davos acull per uns dies molts líders mundials, polítics i econòmics, que tenen reunions obertes de cara al públic i també moltes de privades.

Tot és discutible i en el món també s’organitzen manifestacions anti-WEF. Malgrat tot, que tota aquesta gent amb poder de decisió es pugui trobar en un lloc idíl•lic, al mig d’una natura hivernal fantàstica i, per unes hores, tingui l'oportunitat de fer trobades amb altres líders, no s’ha de desaprofitar.

El president Rodríguez, dit Zapatero, també va assistir a una d’aquestes reunions públiques, no com a expert en economia, que no ho és, sinó com a president rotatiu de l’UE. La sessió on ell va parlar va començar amb deu minutsde retard ja que Zapatero era l’únic dels sis participants que no parlava l’anglès (idioma quasi oficial de la trobada i també del món de l’economia). Com que va anara Davos amb un acompanyament incompetent, va ser necessari anar a cercar auriculars i una traductora, de manera que, amb la sala plena i amb l’escenari expectant, després de deu minuts van poder començar.

La visió del senyor Zapatero fora de l’escenari era la de sempre: cara de perdut, sense dir ni un brot i sense que ningú li fes massa cas. Conseqüències de la pobra política exterior i de les dificultats de fer-se part activa dels actes on assisteix.

El govern del senyor Zapatero disposa de més d’un membre que sembla que s’ha equivocat de pel•lícula: el senyor Moratinos, per exemple, o la senyora Chacón, o el senyor Chávez, o el senyor Corbacho etc. etc. etc..

L’esquerra pot proposar gent amb millor preparació, i la dreta, si de veritat és oposició, tindria de proposar un govern a l’ombra amb gent capaç i amb projecció exterior, si és que vol guanyar alguna vegada.

Espanya és una pel•lícula sense guió, amb un «casting» deplorable, i que és incapaç d’omplir els cinemes ni regalant les entrades. Potser és el moment per nosaltres de buscar una altra «productora».

divendres, 29 de gener del 2010

Avui no m'heu de llegir a mi


Fa un parell de dies, vaig llegir al diari „Der Bund“ de Berna un article sobre Catalunya, que era una reproducció de l'article que originalment va sortir al diari „Tages Anzeiger“ de Zuric, que fa part del mateix grup editorial.

L’article era sobre el català i l’assumpte del doblatge al català de les pelicules. Com que jo ja havia escrit sobre el tema, el vaig deixar “a la nevera” a l’espera de reaccions a l'article, escrit per un tal Martin Dahms, corresponsal del Tages Anzeiger a Madrid.

Avui, Sebastià Alzamora ha escrit al diari AVUI sobre l’article en qüestió. Tot i que “m’aixafat la guitarra”, recomano que no em continueu llegint a mi, avui, sinó que aneu directament a llegir l’Alzamora, que ho fa molt millor que jo i amb el que coincideixo molt sovint en la manera de tractar els temes.

L’article del Sebastià Alzamora es diu “Un bon exemple suís” i el podreu trobar sota http://paper.avui.cat/article/opinio/183401/bon/exemple/suis.html

dijous, 28 de gener del 2010

Neu, neu, neu...


Avui m’he despertat amb molts temes al cap per escriure el meu racó gairebé diari. Tot l’assumpte del magatzem nuclear, el “primer si” i “després no” de molts polítics de colors diferents, la davallada d’Espanya dins de l'EU que posa en perill la zona Euro, el català al cinema...

Malgrat l’escalfament global que ens intenten explicar, la darrera nit ha fet una nevada (i encara l’està fent) a la vall central de Suïssa on visc que m’obliga a guardar les bones intencions d’escriure per demà.

Tinc d’agafar la pala i anar a treure la neu del camí particular que porta a casa meva i tot el davant de la casa i el garatge ja que els vehicles de l’ajuntament només netegen el carrer diguem-ne comú.

Tindré feina i em servirà per fer una mica d’exercici. Com que volem els prats verds a l’estiu i molta aigua pels rierols hem d’acceptar les nevades i la pluja. Quedaré baldat però donaré gracies a la natura
.

dimecres, 27 de gener del 2010

Hondures i la monarquia espanyola


Avui dimecres, el president electe d'Hondures, Porfirio Lobo, pren possessió del seu càrrec.

Com que la seva elecció va ser l’ultima anella d’una cadena de fets lamentables, amb segrests, intents de cops d'estat, vagues i manifestacions, la cerimònia serà austera i poc visitada per personalitats estrangeres.

Espanya ha decidit estar representada pel coordinador de Presidència i de Relacions Internacionals del Partido Popular,Jorge Moragas, de Barcelona i diplomàtic de carrera, de manera que enviant un càrrec de segona o tercera fila i del PP, el govern espanyol segurament espera donar un exemple de lògica política.

La realitat és, com sempre, una mica diferent del que sembla. No es pot parlar de coherència política del govern ZP si rebutja enviar algú d’un cert pes a l’acte de Tegucigalpa amb el raonament que l’elecció del senyor Lobo va ser el resultat de la defenestració d’un president anterior. La veritat és que ningú dels governs absents a Tegucigalpa desitja molestar al president Chávez de Venezuela, que té la paella pel mànec amb l’aixeta del petroli i la del gas, per la ma del seu amic Morales, i que pot expropiar interessos espanyols sense gaires miraments.

Hondures, país que he visitat una vintena de vegades i on tinc molts bons amics, és un país molt complex, amb una economia pobre, sense recursos importants fora d’una agricultura amb molts competidors dins la regió i que només pot oferir mà d’obra barata a les empreses, tèxtils sobretot, que hi estan instal•lades.

Sóc molt poc amic dels actes de lluïment però crec que, tal com està organitzada Espanya, el Rei representa l’Estat i el senyor ZP el govern. Enviar el Príncep Felip demostraria un acte d’amistat entre Estats, amb independència del govern que de moment mani. No enviar ningú en nom de l’Estat és incoherent i ens fa demanar, una vegada més, perquè existeix la monarquia si no sap representar a ningú, ni decideix on anar, ni que fer.

dimarts, 26 de gener del 2010

Les declaracions de Jordi Pujol


Com a manresà, repasso cada dia per internet els diaris digitals de Manresa. Un d’ells, el “regió7” publica avui una entrevista amb el President Pujol, entrevista que no porta el nom del periodista, ni quan va ser feta, de manera que ignoro si és una novetat o ja és coneguda a Catalunya.

Com sempre, les opinions de Jordi Pujol tenen molt interés sigui el lector del color polític que sigui. Ningú pot negar que Pujol és una personalitat que ha ocupat un moment important de la història de la Catalunya contemporània i, sense necessitat d’estar d’acord amb ell en tot, el seu pensament ens pot com a mínim ajudar a comprendre moltes de les coses que ens preocupen.

Avui m’adornaré amb plomes alienes i per tant transcriuré una petita part de l’entrevista.

Creu que la crisi s'emportarà Zapatero?
No ho sé, però el que convé que no s'emporti és l'economia ni la qualitat de la societat, una cosa que no crec que passi perquè totes dues són sòlides. Ara, si s'emportarà un polític, un partit polític o una majoria parlamentària, això pot succeir. I la virtut de la democràcia és que no passa res.

Li sembla normal que es tardi tres anys a dictar la sentència sobre l'Estatut?
És un disbarat, però un disbarat molt seriós. Aquí hi ha hagut un Estatut que s'ha discutit, que es va rebaixar, que es va aprovar al Parlament, que es va renegociar, que es va tornar a rebaixar a la comissió constitucional i que, finalment, es va aprovar. Després de fer un referèndum i després de tot això, resulta que, a més a més, ha d'anar al Tribunal Constitucional, que dóna una imatge penosa i poc fiable. La legislació està establerta de tal manera que això és possible, però no és sa, no és una pràctica política sana. I ara han passat tres anys en els quals dels dotze membres del tribunal, un ha mort, un altre està recusat, quatre caducats... No es tracta de la legitimitat del Tribunal Constitucional, sinó de la serietat del PSOE i del PP, que havien d'haver-lo renovat. Els partits no han complert la seva missió.

Treu validesa la situació del Constitucional al resultat final?
Des del punt de vista legal, no.

I des del punt de vista moral?
Des del punt de vista moral i ètic no tindrà validesa. Passi el que passi amb aquesta sentència, les relacions entre Catalunya i Espanya no tornaran a ser les mateixes. No passarà res, perquè si no acates la sentència t'envien la Guàrdia Civil, però el que no pots dir és que les coses han anat bé.

dilluns, 25 de gener del 2010

Test de paternitat pels formatges


No tot el formatge suïs és suïs. Vull dir que a França, a Espanya, a Àustria i en altres llocs es produeix formatge anomenat, per exemple, “Emmentaler” que no prové de cap manera de la regió suïssa de l'Emmental, que vol dir “la vall del riu Emmen”.

El mateix succeeix amb els formatges de Gruyère, que també es bategen com a tals sense que ni una gota de la llet amb la que els fan hagi mai vist la regió de La Gruyère. Aprofito per dir que molta gent continua fent un error ja històric que és el de parlar dels forats d’un formatge de Gruyère. El dels forats és l’Emmentaler, ja que el de Gruyère és de massa compacte i pràcticament sense cap forat que mereixi tal nom.

Resulta que tots els bacteris necessaris per produir les diferents classes de formatge s’elaboren en un mateix lloc de Suïssa, una central que garanteix qualitat i que entrega cada any unes 100.000 ampolles de 40 tipus diferents de bacteris a gairebé 1000 productors nacionals.

Aquesta centralització «bacteriana» permet, deixant de banda la qualitat, saber si un formatge està elaborat a Suïssa o no gràcies un test de “paternitat”, com si diguéssim l’ADN dels bacteris. Si algú té un dubte sobre l’origen d’un formatge en pot enviar un tros al laboratori central i en menys de 48 hores tindrà el resultat, és a dir li diran si els bacteris del tros de formatge són d’origen suïs o no.

Els falsificadors, que existeixen, ho tenen una mica magre d’ara en endavant.

dissabte, 23 de gener del 2010

Una altra enredada: els combustibles biològics


Fa cosa d’uns cinc anys, la FAO (Organització de les Nacions Unides per a l'Agricultura i l'Alimentació) va considerar els combustibles dits biològics com un element clau per la lluita contra la fam.

El raonament de la FAO era senzill: la majoria de països pobres depenen dels combustibles fòssils que han de comprar a alt preu a l’estranger. Si produeixen combustible biològic amb canya de sucre, soja, blat de moro, fusta o fems s’asseguren una gran part de l’energia i amb l’estalvi de les importacions de petroli poden reduir el problema de la fam.

Com tots els plantejaments massa senzills, no és cert i no va funcionar. El nombre de gent amb fam ha augmentat els darrers dos anys de 115 milions per arribar a un total de 1.100 milions, segons l'ONU.

La realitat és que els preus dels aliments bàsics han augmentat molt, en gran part degut a la demanda per produir biocombustibles. A Mèxic, fa dos anys, es van produir grans manifestacions de gent als carrers per protestar de l’augment del preu del blat de moro, essencial per l’alimentació dels mexicans. La producció mundial de blat de moro va ser l’any 2007 de 40 milions de tones; 30 milions van anar a la producció de biocombustibles.

I ara, atenció: Si tota la superfície de conreu del món es destinés a produir gra pels biocombustibles, només es podria cobrir un 10 - 20 % del consum del parc motoritzat. De manera que no sembla que el camí que s’ha seguit fins ara porti a cap solució.

Però encara hi ha pitjor: el balanç ecològic dels biocombustibles és negatiu. L’argument dels defensors és que al cremar, els combustibles biològics desprenen la mateixa quantitat de diòxid de carboni que la planta va absorbir durant la seva vida, per tant es justifica la seva «neutralitat» ecològica enfront al desequilibri del petroli.

Lamentablement l’argument no és cert: el conreu de les plantes consumeix molta energia, que és la que es necessita per produir els adobs i els insecticides, sense oblidar que generalment es tracta de plantes genèticament modificades. Tot això s’ajunta a les pressions de les multinacionals que compren el gra i que han fet que una part de l’agricultura i molts kilòmetres quadrats de terreny s’hagin destinat a la producció de combustible i no d’aliments contra la fam.

Els únics biocombustibles amb balanç ecològic positiu són els produïts a partir de restes d’aliments i d’oli de fregir, subproductes dels restaurants. Però els volums són tan ínfims que no suposen, encara, un factor positiu important. Amb tot, a Suïssa, una gran cadena de supermercats està fent anar com a prova dos camions de distribució amb oli de fregir usat que surt dels seus restaurants ràpids. Un gest, si més no, simbòlic i que permet estalviar 30.000 litres de diesel per 100.000 kilòmetres, és a dir 78 tones de diòxid de carboni de menys.

L’única manera segura de tractar com cal l’ambient és d’estalviar-nos el màxim de kilòmetres amb cotxe, fer servir vehicles de baix consum i anar a peu o amb transport comú sempre que sigui possible.

divendres, 22 de gener del 2010

Serveixen les enquestes?


Avui s’ha publicat una enquesta del CEO (Centre d’Estudis d’Opinió), depenent de la Generalitat de Catalunya, sobre la valoració del Govern i els principals problemes de Catalunya.

Els resultats s’han fet a base de preguntar a 1400 persones que, segons les normes estadístiques és una quantitat suficient per donar valor als resultats, sempre que aquestes persones responguin a nivells socials, regionals i de formació diferents. Amb tot, queda el dubte de la fiabilitat encara que els resultats semblen coincidir amb els de la majoria de la gent.

Sorprèn poc que el Govern rebi com a tripartit una nota mitjana de 5,01 sobre 10, dues dècimes pitjor que l’any 2008. L’explicació la dona el mateix tripartit ja que els que voten ERC han donat una nota de 4,8 a la valoració del Govern, molt per sota de la de 5,29 que van donar el 2008. Sembla que la convivència dins del tripartit està tan malament com sembla.

Que l’atur sigui la primera preocupació no ha d’estranyar a ningú, i per saber això no calia fer cap enquesta. La insatisfacció política és la segona preocupació i el funcionament de l’economia la tercera. Tot molt natural i lligat amb la primera. Disminueix la preocupació per la immigració i augmenta molt (de 8,9% a un 23%) la de les relacions Catalunya-Espanya entre els problemes que el país pateix.

En el fons, tot molt «normal», és a dir que el resultat de l’enquesta dona un bon reflexe del que pensa la gent tot i que segurament alguns punts mereixen ser afinats. No sé si tenia raó Churchill quan deia que no podia creure en cap enquesta o estadística que no hagués manipulat ell mateix.

dijous, 21 de gener del 2010

ZP amb els escons buits


Ahir es va produir la primera intervenció del senyor Rodríguez, dit Zapatero, davant del Eurocongrés com a president de torn de l'UE. Només un terç dels eurodiputats van assistir al discurs, principalment dels partits socialistes d’Europa. Buits els escons i buit el discurs.

Els resums de premsa, com sempre, van de l’encens fins a l’esbronc segons sigui el color polític del diari. Les propostes efectives de ZP van ser ínfimes i tot el seu discurs va ser un rosari de bons propòsits i de bones intencions sense cap mesura concreta, cosa que li van retreure els eurodiputats que van intervenir després d’ell.

Anar a Strassbourg a proposar un gran pacte social europeu entre empresaris i treballadors quan no s’ha pogut fer a casa és anar a tocar campanes fora d’hora. Estar a la cua d’Europa en aspectes d’atur i d’economia no ha fet més modest el discurs de ZP que, com sempre, va ser grandiloqüent i inflat com un bunyol.

Per tal d’acontentar els ecologistes, va defensar l’ús de l'auto elèctric sense, però, anar més enllà. Tampoc va donar cap normativa concreta sobre la seva proposta de crear a Europa un mercat interior digital per protegir la propietat intel•lectual i animar a trobar noves tecnologies per la societat de la informació. Això de la propietat intel•lectual sembla suggerit per la SGAE.

Total, res de res. Poca gent, pocs continguts i esgotat un 10% del temps de presidència d’Espanya sembla poc probable que amb la resta del temps s’arribi a res més que a un parell de reunions, un catàleg de bones intencions i prou.

dimecres, 20 de gener del 2010

Leguina dona consells a Catalunya


L’ex president de la Comunitat de Madrid, el senyor Joaquín Leguina, ha concedit a l’agència EFE una entrevista. S’ha de dir que el motiu ha estat la publicació del darrer llibre del senyor Leguina, “La luz crepuscular”, de manera que es tractava d’aprofitar l’ocasió per parlar fort i promocionar la venda del llibre.

El senyor Leguina ha esta molts anys mut i amb l’entrevista d’ara surt com a propagador de les idees salvadores que ningú ha trobat fins ara i assegut en el seu confortable paper de “ex”, reparteix consells que ningú li ha demanat. El típic trauma dels “ex” de tots els partits.

Com no pot ser d’altra manera, Leguina també parla de Catalunya i parla de tal manera del president Montilla que permet suposar que l’Honorable ho està fent molt bé si gent de la seva tendència política i tan poc interessada per la Catalunya real el tracten tan malament.

Diu Leguina que “si estuviera en Catalunya no tendría otro remedio que votar a Montilla, pero con la nariz un poco tapada”. També diu que Montilla, en comptes de ficar-se amb el Tribunal Constitucional, tindria de defensar els interessos d’aquells que l’han votat, “muchos de ellos charnegos, como él, y de lengua materna castellana». Continua: « No estoy de acuerdo con Montilla, pero está en su papel, se pone la bandera cuatribarrada y se cree Cataluña, pero no son Cataluña ni él, ni Mas, ni todos ellos juntos”.

El senyor Leguina va votar a favor de l’Estatut de Catalunya al Congrés de Madrid, obligat, diu ara, “forzando nuestras conciencias mediante un ordeno y mando sin precedentes” i afageix que “lo que salió de las Cortes fue muy dudosamente constitucional”.

El senyor Leguina, mancat de futur polític, tira pedres al cel. L’experiència i l’edat són respectables (ho dic amb 67 anys a l’esquena) però no són cap garantia de solució de cara al futur. Leguina surt d’un ben guanyat anonimat per vendre llibres i aprofita per dir com s’han de fer les coses. Preparem-nos, que molts “Leguinas” ens esperen a la primera cantonada.

dilluns, 18 de gener del 2010

L'enredada de la vitamina C


Un jove i brillant docent del Politècnic de Zuric, Beat Bächi, va publicar fa poc temps un llibre amb el títol „ Vitamina C per a tothom! “on analitza la producció, la comercialització i la política sanitària relacionada amb la vitamina C i la seva inoperància com a producte farmacèutic.

Sona fins i tot una mica escandalós titllar la Vitamina C gairebé d’inútil i com a producte sobrevalorat per la propaganda a nivell mundial. Avui dia, on molts productes es venen destacant el seu contingut afegit de vitamina C, les afirmacions del professor Bächli ens obren els ulls a un més dels enganys que de tant en tant ens arriben per part d’interessos molt poderosos.

L’escorbut era la malaltia que més afectava els mariners fins el segle XVIII quan el britànic James Lind observar que la vitamina C mantenia la malaltia a ratlla. Els mariners van començar a fer servir el suc de les llimones durant les llargues travessies, es va acabar la malaltia i tots tan contents.

L’any 1933, un professor del Politècnic de Zuric, Thadeus Reichstein, va proposar a l’empresa farmacèutica de Basilea Roche la fabricació de manera artificial de la vitamina C, és a dir l’àcid ascòrbic. Roche no hi va veure cap interés però va decidir posar l’àcid a disposició dels seus científics perquè hi trobessin una eventual aplicació terapèutica.

El llibre del senyor Bächli explica amb molts detalls com s’ha passat d’un producte sense aplicació terapèutica a una fabricació anual de cent mil tones. Fins avui encara no s’ha trobat cap aplicació efectiva a la vitamina C, però tots nosaltres coneixem la famosa pastilla efervescent Redoxon (de Roche), aspirines amb vitamina C, cremes, xampús, caramels, iogurts, sucs de fruita i fins i tot menjar per gats amb la famosa vitamina. I també la trobareu com a conservant d’aliments sota el nom críptic de E300 si mireu la composició dels productes que teniu a la nevera o al rebost.

La crisi mundial als voltants de la segona guerra mundial va forçar a Roche a trobar un camp nou on treure profit. La propaganda a Suïssa i arreu del món va fer que l’inútil producte arribés a considerar-se com necessari malgrat estar superconfirmat que el cós humà pot rebre la vitamina C que necessiti de les fruites i els llegums, i que tot excés surt rebutjat directament a l’exterior per l’orina i els excrements.

Com que la “vitaminitis” encara és un factor important, Roche segueix fent un gran negoci amb la vitamina C encara que amb una gran visió de futur, l’any 1990 van començar un projecte d’investigació sota el nom de “Golden Power” per tal de trobar una aplicació de la vitamina C com a pólvora de munició i com a explosiu. Si, heu llegit perfectament.

Gràcies a gent seriosa com el professor Bächli intuïm que som objecte de manipulacions a gran nivell, com potser fou la de les vaques boges o la de la grip A. Qui sap!.

dissabte, 16 de gener del 2010

La gran oportunitat per Montilla


Que el president de la Generalitat es troba a anys llum de la popularitat, i fins i tot de l‘estima, que bona part dels ciutadans de Catalunya donaren als seus predecessors Pujol i Maragall és cosa sabuda.

D’entrada, va ser elegit sense que la gent realment tingues massa noció de les seves capacitats polítiques malgrat ser alcalde de Cornellà de Llobregat, elegit per dues vegades amb majoria absoluta, i també ministre en un govern Zapatero a més de president de la Diputació. Fora de l’àmbit local a Cornellà, mai va ser un personatge popular.

Una part de la gent no li «perdona» els seus orígens d’emigrant andalús, ni la seva manca de domini del català (encara que ha fet i està fent un gran esforç). El seu caràcter silenciós i apocat es considerat per molts com la millor demostració de la seva manca de lideratge i el veuen com l’home del PSOE a Catalunya i no com l’home del PSC a Madrid.

Segurament és un bon gestor, un excel•lent administrador i un disciplinat membre de partit. De totes maneres, darrerament ha donat algunes mostres, tímides però mostres, de la seva posició contraria a la del govern Zapatero.

Ara està a punt de caure la retallada del TC a l’Estatut i el senyor Montilla tindrà una gran oportunitat per demostrar que és un gran president de la Generalitat i no un funcionari de ZP camuflat a la plaça de Sant Jaume. Tots els que estan a favor d’ell esperen una actitud clara de defensa de Catalunya arribant fins i tot al límit de separar clarament PSC de PSOE. Tots els que fins ara s’ha oposat a ell, potser trobaran un motiu per modificar la seva opinió negativa i freda.

Tot depèn de la reacció del senyor Montilla de manera que apaguem l’encens i embeinem les espases. Tan de bo la seva actitud permeti que fem pinya per defensar no un partit sinó Catalunya.

divendres, 15 de gener del 2010

Partits partits


Com que la campanya electoral pels propers comicis ja ha començat, encara que de manera no oficial, cal que ens preparem per rebre informacions reals, d’altres de dubtoses i moltes d’interessades sense altre motiu que atiar el foc i col•locar-se prop de les brases.

Avui es poden llegir dues noticies contradictòries. Una és la que diu que el senyor Laporta ha decidit crear un partit propi i que ha trencat peres amb el senyor Carretero. L’altre ens diu que ahir dijous Laporta i Carretero es van trobar per parlar, una vegada més, de presentar-se junts a les properes eleccions. Ja comencem!.

Vist amb una certa distància, i sense voler analitzar a fons o pontificar, trobem que el PSC està començant una estratègia per guanyar les votacions per majoria, sense necessitat de fer un tercer tripartit, cosa que no és gens fàcil, per cert.

El senyor Artur Mas sap perfectament que disposa d’una última oportunitat per accedir a la presidència de la Generalitat després de les desil•lusions de les votacions anteriors on el càrrec el van decidir les aliances i no els vots. Cal afegir que a l’Ajuntament de Barcelona el senyor Trias està en una situació igual a la del senyor Mas, amb una darrera opció a arribar a ser alcalde, encara que pot donar gràcies al senyor Hereu que li està posant les coses força bé.

ERC tem una pèrdua de vots si Reagrupament finalment es constitueix com a partit i es presenta a les eleccions. Amb un “Partit Laporta”, el vot que una vegada era d'ERC es dividirà molt afavorint a tercers. Tornar ERC al poder de la mà del PSC i fer de cambrer servint el cafè no pot ser una opció, per molt que fer part d’una llista de govern sigui atractiu.

Els altres partits, sense possibilitats reals com a tals, però amb un fort poder d’associació que pot fer decantar el govern cap a un costat o cap a l’altre, han de dissenyar les seves estratègies per entrar a discutir a l’hora de les aliances.

I com que els problemes reals continuen sense solució (Estatut, aeroport, rodalies, atur, vegueries,...) és segur que uns i altres ens explicaran rondalles per tractar de convèncer a tots que anirem bé si els votem a ells. Preparem les aspirines.

dijous, 14 de gener del 2010

El joc dels Jocs


Els que encara tenim capacitat de sorpresa anem molt ben servits. Justament ahir l’alcalde de Barcelona senyor Hereu va explicar en solitari, com si fos una ària d’opera, que Barcelona vol organitzar els Jocs Olímpics d’Hivern del 2022.

Justament el mateix es fa públic un sondeig del CiU sobre l’alcaldia de Barcelona desfavorable al senyor Hereu. Segons CiU (i per tant, s’ha de llegir amb certes precaucions ja que són art i part) el sondeig dóna a Trias 16 regidors per només 11 o 12 a Hereu, en cas que les eleccions fossin ara. Potser no és així però sembla talment que el senyor Hereu hagi volgut donar un contracop a l’enquesta a pocs mesos de les eleccions que el poden confirmar o retirar del càrrec.

Sóc un optimista, però els anys em van fent una mica desconfiat. Acostumo a no creure a cegues tot el que escolto o llegeixo i només després d’un certa reflexió i informació accepto les coses. I tot i així, de tant en tant m’equivoco. A mi, aquesta proclamació de candidatura em sembla precipitada i molt «política», si m’accepteu el terme.

Barcelona pot organitzar uns Jocs Olímpics d’Hivern, o uns altres d’estiu o tot el que vulgueu. Ha demostrat de sobres que els ciutadans i els catalans saben fer pinya en moments decisius de cara al món. Però, de moment, un cert escepticisme ha rebut l’anunci del senyor Hereu. «Cop d’efecte olímpic», «Hereu somia amb els Jocs d’Hivern del 2022» i «Hereu diu que vol els Jocs Olímpics d’Hivern» són alguns dels titulars de la premsa d’avui.

Com que la candidatura oficial l’ha de fer el Comitè Olímpic Espanyol l’any 2013, el senyor Hereu encara pot esperar uns mesos per tal d'intentar guanyar de nou el seu càrrec a base de solucionar els molts problemes que esperen a cada cantonada de la ciutat. I una vegada arribats a aquest punt, que no dubti que si la candidatura demostra tenir cap i peus, ens hi apuntarem molts, per no dir tots.

dimecres, 13 de gener del 2010

Defensa del català a cops de pedra


Que el català és una llengua que ha de lluitar contra la degradació, el setge oficial de l’estat central i fins i tot els interessos econòmics és cosa sabuda i, ai!, més clar que l’aigua.

Els de la meva generació, “analfabets oficials en català”, que no gaudirem mai d’un sol minut d’ensenyament en la nostra llengua, potser sentim d’una manera especial les agressions, esgarrapades, travetes i menyspreus que el català pateix gairebé cada dia.

Els polítics, sobretot els responsables d’àrees de cultura, poden fer (i de fet alguns ja fan) molt perquè el català tingui el seu lloc normal dins de Catalunya i que és el de llengua del país sense que per això s’hagi d'exterminar el castellà.

Em pregunto si la nova llei del cinema presentada pel conseller de Cultura, Joan Manuel Tresserras, ajudarà al català, que és de lo que es tracta. Obligar a les peli cules nord-americanes a doblar o subtitular la meitat de les copies al català, i també fer-ho amb les pel•lícules africanes o asiàtiques, però no amb les d’Europa és una discriminació que no es pot defensar de cap manera.

El conseller Tresserras sap perfectament que el món del cinema es mou dins d’un terreny econòmic molt important, moltes vegades inclús per damunt dels valors artístics i culturals. Forçar a una industria a fer obligatòriament el doblatge o la subtitulació en català pot semblar un acte de cultura patriòtica molt important, però que no servirà més que per enfrontar les grans productores i els distribuïdors amb el govern, i no cal dir qui tindrà la paella pel mànec en cas d’enfrontament.

Naturalment, dins de l’article 8 de la llei del senyor Tresserras es parla de la possibilitat d’establir, en el marc de la llei, acords de cooperació amb els diversos actors del sector, «per tal d’obrir una porta al consens i explicitar la voluntat d’entesa» en paraules del conseller.

De manera que primer tiren pedres i després estenen la mà. Senyor, quina creu!

dimarts, 12 de gener del 2010

Autonomia: no, gràcies


Els territoris francesos de la Martinica i de la Guaiana Francesa van votar el diumenge sobre una proposta del govern francès d’accedir a més autonomia. La resposta va ser aclaparadora: a la Martinica un 79% va dir que no, i a la Guaiana un 70%.

Contràriament al corrent que a nivell mundial s’escampa, els que Napoleó anomenava “confettis” (per allò de les taques de color dins de l’atlas geogràfic) van decidir deixar les coses com ara estan.

Per arribar a aquesta conclusió van fer funcionar més el cap que el cor. Cada any la França metropolitana envia a la Martinica, per exemple, més de dos mil milions d'Euros en subvencions, ajuts socials, aliments i diners per l’atur. En total, per tots els territoris d’ultramar França té un pressupost de 10 mil milions d’Euros en ajudes cada any.

Com que els votants van comprendre que més autonomia significava menys subvencions, van ofegar els seus sentiments separatistes (que existeixen) i van ser pragmàtics.

No cal dir que tot moviment autonomista, i amb molt més motiu independentista, s’ha d’analitzar també del punt de vista econòmic. Un estat no pot accedir a la independència i després baixar molt de nivell o anar a pidolar ajudes.

No vull fer una relació directa entre les votacions als territoris francesos de diumenge darrer i el debat que a Catalunya comença a fer-se públic sobre una eventual independència, però voldria que algú ens parlés de la configuració econòmica d’una per ara hipotètica Catalunya independent.

dilluns, 11 de gener del 2010

Tornem-hi, que no ha estat res


Ja s’ha acabat les festes, i els ponts. Ja tothom ha paït més o menys els obligats excessos a taula i el fred i la neu han donat un valor afegit al paisatge, per a uns, i una dificultat addicional pels que han necessitat treballar o moure’s.

Aquí, a Suïssa, com que no celebrem els Reis ja fa pràcticament una setmana que les coses han tornat a la normalitat, que no vol dir a la rutina. Els problemes de tot tipus són molts i tant la imatge del país com la del govern se n'han ressentit molt. S’imposa una reflexió seriosa després del desastre bancari que ha conduit a la pràctica desaparició del sistema tradicional (amb el famós secret bancari) i que obliga a replantejar funcions i principis.

Tots els governs del món estan sofrint un desgast per causes algunes vegades alienes i d’altres de creació pròpia. La manca de solucions sobre assumptes amb influència econòmica (inflació, atur, emigració il•legal...) s’ajunta als problemes de política interna.

I tant se val si pensem en Suïssa o en Catalunya. Pels catalans és l’Estatut una preocupació i pels suïssos és la discutida composició del govern, amb set membres de cinc partits diferents. El PSC no voldria tenir necessitat de fer un tercer tripartit per guanyar i el Partit Popular Suïs no sap que fer per erosionar els altres partits per tal de dominar tot el teatre polític fent de taquiller, d’acomodador, d’apuntador, de primer actor, de director i fins i tot de claca.

Semblem molt diferents, però en el fons tots tenim els mateixos defectes i les mateixes virtuts. Si de cas a Suïssa tenim més possibilitats legals per decidir les coses a tot nivell, cosa que a Catalunya encara està per completar.

No vull començar l’any fent un panorama pessimista i repartint consells que ni puc donar ni ningú m’ha demanat. No oblido la frase d'Oscar Wilde: “La gent comença a donar bons consells quan ja no poden donar mals exemples”.

dissabte, 9 de gener del 2010

Inflació negativa...


... a Suïssa. Per primera vegada en els darrers 50 anys, l ‘inflació anual a Suïssa ha estat negativa. D’unes dècimes, però negativa.

Els càlculs de la inflació són complicats i els factors que intervenen en el càlcul, i amb quin percentatge hi són presents, pot ser inclús motiu de debat polític. El preu dels combustibles, el de l’electricitat, els interessos de les hipoteques, el preu del pa, i el de la carn, i el de la roba, per exemple, poden ser factors que, amb més o menys mesura, facin que la inflació pugi o baixi dècimes i fins i tot punts.

Els ciutadans tenen un element diari per adonar-se de l'augment del cost de la vida, i és la compra de queviures. Omplir el cistell demana, sobretot en temps de crisi, molta sensatesa i no poques comparacions de preus d’una botiga a l’altra.

A Suïssa, durant molts decennis, l’alimentació ha estat en mans de dues grans empreses, creades com a cooperatives, MIGROS i COOP. L’un i l’altre han augmentat les seves activitats des l’original alimentació fins a l’electrònica, el vestit o els viatges, creant companyies subsidiàries. L’alimentació resta, però, el seu punt fort. Estic parlant de companyies amb una facturació d’uns 20 mil milions d’euros l’any la Migros i d’uns 15 mil el Coop, tot això en un país que tan per superfície com per habitants es pot comparar amb Catalunya.

L’entrada a Suïssa fa un parell d’anys de les empreses alemanyes ALDI, primer, i LIDL després, ha trasbalsat el panorama dels preus de l’alimentació. D’entrada, els suïssos no van mirar amb bons ulls els dos gegants alemanys; una reacció natural de país petit davant el seu veí gran. De mica en mica, però, la gent va anar descobrint que els supermercats alemanys proposaven molts productes del camp suïs (llet, fruita, verdures, llegums) i que, per tant, no eren uns invasors amb armes alienes. La seva política de preus va obligar a Migros i Coop a fer una campanya d’imatge acompanyada de baixades de preus sovint espectaculars.

Resultat: el cost de la compra diària d’aliments ha baixat de manera clara, i setmana darrera setmana la lluita entre els ara quatre principals actors és ferotge i el consumidor en surt molt beneficiat. Per una vegada, la majoria considera benvinguda «la invasió» pacifica dels dos competidors alemanys.

divendres, 8 de gener del 2010

Avui guanya la neu


No és per manca d’assumptes d’actualitat. De fet tant a Catalunya com a Suïssa es pot triar un tema per comentar. Fins i tot he estat a punt de començar a escriure sobre la inflació negativa de Suïssa per primera vegada en els darrers 50 anys, i sobretot analitzar les causes i l’influencia que les empreses alemanyes ALDI i LIDL han tingut en el cost de la vida suïssa. Un tema interessant.

Ho deixaré per demà. Avui, tant a Suïssa com a Catalunya el tema principal és la neu. En tenim i en teniu per donar i per vendre. Nosaltres estem més ben preparats: cotxes amb neumàtics d’hivern, parc municipal i cantonal de vehicles de neteja de carrers i carreteres que eviten el bloqueig, etc.. De totes maneres el dia demana molta precaució a tothom, de manera que... bones sabates i poc a poc.

Aprofitaré el dia per gaudir del jardí de casa i del paisatge, ara silenciós per causa de la neu, amb els ocells que han decidit passar l’hivern a Suïssa en lloc d’anar com a emigrants a l’Africa saltant de branca en branca cercant aliment. No tot és negatiu, amb una mica de sort.

dijous, 7 de gener del 2010

Zapatero i el Mag Lari


Les riallades que Europa va dedicar al senyor Zapatero després del seu discurs inaugurant de la presidència de torn de l'UE, i que jo comentava el dilluns dia 4, encara no s’han apagat.

Una ullada per internet als diaris més importants d’Europa dóna una idea clara que la manca d’idees (perdoneu la redundància) del senyor ZP en matèria econòmica el desautoritzen per autoproclamar-se salvador de l’economia europea.

De fet, fins avui, només ha fet una reunió amb els ex-càrrecs Jacques Delors, Felipe González i Pedro Solbes, reunió que certa premsa ha qualificat de “reunió de zombies”. I com que no sembla que amb reunions com l'esmentada pugi el nivell de saviesa econòmica del govern de Madrid, cal preguntar-se perquè ZP va treure pit quan s’imposava una certa discreció vistos els resultats obtinguts a casa seva.

Avui és el dia 7 dels 181 dies de la presidència espanyola de l'UE. Ha passat per tant un 3,3% del temps a disposició de ZP per intentar acomplir el seu propòsit. En economia, un 3,3% és molt, de manera que esperem, i amb nosaltres Europa, que aviat proposin actuacions i no reunions i recepcions.

Crec que ZP tindria de cercar assessoria de gent com el Mag Lari. El nostre Mag ens agrada tot i que sabem que treballa amb trampa,. Lari no enganya sinó que il•lusiona i tothom sap que les coses no són com ell ens les fa veure. Per tant, ZP amb una mica d’ il•lusió ens recordaria al Mag Lari.

dimarts, 5 de gener del 2010

Laporta: més que un president (de club)?



L’entrevista amb Joan Laporta que ha servit per estrenar la col•laboració de Salvador Sostres amb el diari “El Mundo” després de la seva defenestració de l’AVUI, ha donat un impuls mediàtic a la molt anunciada futura acció política del president del Barça.

De fet, la popularitat d’un president de club de futbol és, sovint, superior a la de molts càrrecs polítics. Si el club és el Barça no cal dir que la popularitat sobrepassa el fet esportiu per entrar en terrenys d’identitat com a poble principalment degut a la política centralista de Madrid durant tants anys i que va originar el que un club de futbol necessites ser més que un club.

Potser tot això no és suficient per assegurar un futur polític al senyor Laporta, encara que darrerament ha dit per activa i per passiva que ell esta a favor de la independència de Catalunya, cosa que és d’agrair ja que els polítics no acostumen a ser tan clars en un tema que pot donar tants vots com treure’n.

Vist el càrrec actual i el tarannà del senyor Laporta és de suposar que no es conformarà, cas d’entrar en política, amb un càrrec de segona renglera, fins i tot ha insinuat aspirar a la presidència de la Generalitat. Jo crec que convindria que primer tingués una mica d’experiència com a membre del Parlament de Catalunya, per exemple, cosa que serviria per saber si és capaç de treballar al mateix nivell que altres membres del seu partit, i també si sap arribar a compromisos amb els que pensen de manera diferent.

El senyor Laporta disposa d’assessors d’alt nivell, no en dubto. És probable que ells li proposin diverses mesures de cara al seu futur polític com, per exemple, dimitir immediatament del càrrec de president del Barça, per no barrejar les coses. També li han de demanar una mica més d'atenció a certes expansions personals que, encara que pertanyen a la vida privada, mai no deixen de ser públiques en un personatge de la seva talla. I també li han de demanar de, finalment, triar un partit. Avui diuen certs diaris que ni CDC ni ERC el volen ja que Laporta proposava una fusió electoral d’ambdós partits i de fet la idea no ha quallat. Tampoc el Reagrupament del Dr. Carretero és encara un partit, i el temps comença a estrènyer. No sembla massa bona idea que Laporta proposi crear un nou partit, de manera que el Jan s’ha de “mullar” i començar a treballar dins d’un partit si realment creu que el camí de la política és el del seu futur.

I mentrestant, que el Pep Guardiola i els seus jugadors vagin guanyant tants partits com puguin, més que res per distreure per unes hores els seguidors del Barça del circ polític.

dilluns, 4 de gener del 2010

Europa no s'aguanta el riure



La presidència de torn de l'UE que Espanya acaba d’encetar ha començat amb un acte molt difícil de fer pitjor: el missatge institucional del senyor Rodríguez, dit Zapatero.

Tothom amb una mica de desapassionament sap que aquesta presidència és una cosa rutinària, per tal de satisfer els caps de govern europeus, un darrera l’altre. Desprès de l’elecció d'Hermann van Rompuy i de Catherine Ashton, junt amb el senyor Barroso, les possibilitats de fer política executiva a la UE(llevat organitzar un parell de reunions de ministres o d’experts) ja estan esgotades, sigui quin sigui el país que tingui l'anomenada presidència de torn.

Per començar el seu cicle de sis mesos, el senyor ZP va dir coses com que «afronto con el mejor entusiasmo la presidencia para sacar a Europa de la crisis económica”. També va dir que vol fer d'Europa “una economia cada vez más productiva, más innovadora i más sostenible”, En va dir unes quantes més que m’estalvio de repetir.

El president d’un govern incapaç no només de no millorar alguns dels molts aspectes negatius de l’economia propia sinó que fins i tot va negar l’existència de crisi econòmica, no està en condicions d'autoproclamar-se salvador de l’economia europea a menys que no vulgui que Europa sencera esclati en una riallada, cosa que ja ha succeït.

La sort per Europa és que aquesta pallassada només durarà sis mesos. I quan acabi el seu temps com a president del govern d’Espanya potser alguna Universitat americana li oferirà al senyor ZP una càtedra d’economia, sempre que s’esforci a parlar algun idioma apart de l’espanyol, preferiblement l’anglès.