dissabte, 27 de febrer de 2010

Que pleguin!


Acabem la setmana i el mes sense que ni una solució a la crisi s’hagi posat a la pràctica i sense proposar ni una idea sobre la que la gent es pugui il•lusionar. Tirar pedres a la teulada del contrari i desqualificar-se mútuament han estat els únics actes proposats pels dirigents polítics.

Tant al Parlament de Madrid com al català, les reunions entre govern i oposició han servit per a molt poc. Fora de la decisió de parlar-ne, res de res. Les propostes de grans pactes arriben molt tard i difícilment, amb eleccions a l’horitzó, es podrà arribar a acords concrets.

Segurament l’economia és una ciència molt complicada, fins i tot esotèrica, perquè si no no s’entén que ningú trobi una solució als desperfectes que, amb més o menys aclucament d’ulls, els polítics ens han ocasionat.

La primera mesura ha de ser parar l’atur, és a dir que no augmenti el nombre de gent sense feina. La segona mesura és la de reduir l’atur i això només es pot aconseguir estimulant el consum. El consum fa augmentar les vendes i la producció, i la roda gira. Per animar al consum la gent ha de tenir els diners i confiança en el lloc de treball, de manera que, com un peix que es mossega la cua, tot passa per garantir el treball a un màxim de gent.

Resulta, però, que l’estructura industrial a Catalunya i a Espanya no és competitiva, com tampoc ho és la de Grècia, o Portugal i fins i tot Itàlia. Ho diuen experts mundials que no tenen cap interés que anem malament, ans el contrari. S’ha de trobar un substitut a dos sectors que han enlluernat durant molts anys i que ara estan apagats: l’automòbil i la construcció. Si el país no és capaç d'obrir camps laborals nous, això no té solució ni ara ni en 10 anys.

Si els polítics no disposen de cap idea per sortir del fanguer que ells han tolerat, que pleguin.Amb paraules boniques i debats dialèctics ningú omple el plat, o paga els col•legis o s’assegura la jubilació. Que pleguin. Tots, si pot ser.

divendres, 26 de febrer de 2010

Gadafi declara la "guerra santa" a Suïssa


En una al•locució televisiva feta a la ciutat de Benazi, el president Gadafi va cridar ahir a tots els musulmans a la Jihad, és a dir la guerra santa, contra Suïssa.

Sembla que el motiu d’aquesta tempestiva declaració de guerra no és, almenys prioritàriament, un acte més de venjança per l'arrest durant una nit del seu fill Hanníbal a Ginebra, degut a una acusació de maltractament per part d’uns servents del fill del dictador. Aquest arrest ha tingut fins ara moltes conseqüències negatives per Suïssa i els suïssos i encara portarà molta cua, malgrat la intervenció fins i tot de l'UE.

La declaració de guerra és potser basada en la votació recent que va prohibir la construcció de minarets (no de mesquites) en el territori suís, i no sembla provocar massa pànic oficial, encara que valdrà més estar una mica atents a tot.

Les paraules de Gadafi qualifiquen la prohibició de minarets d’acte «renegat» i «infidel» comminant a tots el musulmans a combatre Suïssa ja que altrament aniran contra Déu i l'Alcorà. Gadafi no disposa de cap autoritat d’ordre religiós que li permeti de declarar una tal guerra santa i fins i tot, dins del món musulmà tampoc disposa de massa credibilitat moral ni política. La seva aparent força resideix en el el fet de tenir camps de petroli i pous de gas.

Esperem que tot sigui un acte més dels molts que el president Gadafi ens ha acostumat els darrers anys, i tractarem de fer una vida normal sense obsessionar-nos per unes amenaces que esperem que només siguin una tronada sense conseqüències. Insha’Allah.

dijous, 25 de febrer de 2010

No vull ser malpensat


El butlletí de les Corts Valencianes ha publicat els patrimonis dels seus diputats. Em sembla una mesura molt correcta malgrat que comporti un cert perill ja que només les xifres parcials, sense el conjunt d’elles i les interrelacions, no permeten tenir un judici exacte.

Declarar el patrimoni abans i sobretot després de sortir d’un càrrec públic convindria que es convertís en una pràctica rutinària, en benefici de tots encara que per fer-ho perfecte també ho hauria de fer el marit o l’esposa del càrrec, o el seu germà o germana, més que res perquè els patrimonis es poden posar a nom d’altres per tal de dissimular guanys sospitosos. Com que arribem a una proposta impossible de portar a la pràctica, ens hem de conformar de les poques xifres que es publiquen.

No vull ser malpensat però que el senyor Francisco Camps, president de la Generalitat Valenciana, només tingui 905 euros al seu compte bancari em preocupa.

Amb un sou que ha de ser generós per natura, disposar de tan poc demostra que gasta molt, o inverteix molt. Com que ha declarat un pla de pensions de només 8.000 euros i un cotxe de 15 anys d’antiguitat i poca cosa en propietats immobiliàries compartides, tinc de suposar que el senyor Camps gasta el seu sou en compres al comptat, com per exemple els seus vestits tal com va declarar l’any passat. O potser destina una bona part del sou a fer obres de caritat. Sigui com sigui, és una pena que vagi tan curt de diner líquid amb un càrrec tan important.

Alguna cosa falla en el cas del senyor Camps, i no vull ser malpensat.

dimecres, 24 de febrer de 2010

Una trobada necessaria


La meva recentíssima trobada amb amics de Manresa que no ens havíem vist feia vint, trenta i fins i tot més de quaranta anys va ser molt emocionant i em va emplenar d’alegria. I també, perquè no dir-ho, d’alguns moments de tristor al recordar companyes i companys que ja no tenim entre nosaltres. Tot molt normal, i fins i tot intranscendent d’un punt de vista general, però enormement especial i necessari vist del meu interior.
Com que jo era, entre tots els reunits, el que havia arribat de més lluny, no cal dir que moltes converses van anar dirigides a Suïssa i a la meva visió de quaranta anys suïssos de les coses de Catalunya.
No seré jo qui faci un panegíric de Suïssa, país que estimo, on vaig anar voluntàriament i on passaré la resta dels meus dies que espero encara llargs i profitosos. Tinc plena consciencia que Suïssa, tot i tenir moltes virtuts, no està exempta de defectes que ja fa uns anys (i en gran part gràcies a la presencia de molta gent vinguda de fora) la població autòctona reconeix i comença a corregir.
Un altre dia entrarem en detalls però avui m’interessa destacar el gran interés que molts dels meus interlocutors va posar a conèixer com Suïssa, creada amb poblacions d’origen divers, amb quatre idiomes oficials i amb mentalitats històricament influenciades pel catolicisme i el protestantisme i dins d’aquest amb les vessants del calvinisme i el zwinglisme, ha aconseguit una estabilitat política i social que encara fa enveja.
Naturalment, el rerefons de moltes d’aquestes preguntes era el saber que es pot o es podria aplicar a Catalunya per tal que la personalitat pròpia tingui el nivell que mereix, fins i tot per damunt d’una independència que, serà o no, però a la que Catalunya sobreviurà.
Sempre he dit que Suïssa i Catalunya som països petits, molt similars en superfície i en població, essencialment treballadors, camperols i industrials, amics de les tradicions, d’asseuen’s a taula amb família i amics, i com que mai no hem estat conqueridors històrics, anem pel món amb una modèstia que altres desconeixen.
Veieu ara perquè em vaig sentir feliç el diumenge a Manresa?.

dimarts, 23 de febrer de 2010

Si no ens prenen el pèl, ho sembla


Dues noticies d'aquest cap de setmana m'ha fet creure en la possibilitat de que els polítics ens prenguin per babaus, cosa que potser és més segura del que molts voldrien.

El diumenge el conseller Castells, en una llarga entrevista publicada al AVUI, deixa anar el següent: „Ara ens toca demostrar la nostra vàlua...Ara és l'hora de la política, és a dir, del lideratge i del projecte“. Com s'entén que després d'estar ja un cert temps al poder, resulta que ara és el moment de demostrar coses que es donen per existents en el moment en que la gent posa la papereta a la urna. Projectes se'n han de tenir o no val la pena presentar-se a cap càrrec, i la vàlua i el lideratge si més no s'han de demostrar del primer dia i no esperar que les coses estiguin tant malament que sigui fàcil donar la culpa als altres. Com que vostè és conseller d'Economia i Finances, dos sectors que són essencials a l'hora de recuperar part de lo molt perdut, esperem que presenti idees i solucions factibles. Sempre val més tard que mai.

El dilluns llegeixo que el president Montilla emplaça a Mas a un pacte català anticrisi. Això em sona. Sembla talment el mateix raonament que fa un parell de dies vaig senti dir al senyor ZP dirigint-se al senyor Rajoy. Quan van mal dades, fer un pacte amb l'oposició és una proposta que sembla molt patriòtica però que porta verí ensucrat. Si el pacte s'arriba a crear, sempre posant el qui mana les condicions, poden passar dues coses: que la crisi es resolgui o que no. En el primer cas, el que mana sempre dirà que gràcies a la seva idea de pacte s'ha arribat a resultats positius. Si fracassa, serà culpa de l'oposició per haver tardat molt a acceptar la col·laboració o per no fer-ho amb massa convenciment. El raonament és cap-i-cua, es a dir que si manés Mas i proposés el mateix a Montilla
la trampa enverinada segueix sent vàlida.

S'han de proposar solucions, camins clars i després demanar la col·laboració de l'oposició per tirar-los endavant. Lo que no s'ha de fer es buscar el pacte sense les idees. Ja he dit que si no ens prenen el pèl, ho sembla.

dilluns, 22 de febrer de 2010

Redescrobir els diaris (de paper)


Estic passant uns pocs dies a Catalunya, aprofitant que a Manresa són les Festes de la Misteriosa Llum i per recordar que fa exactament 45 anys vaig ser junt amb cinc amics, Administrador d'aquestes Festes, cosa que omple d'orgull a tot manresà.

Tota la vida he llegit diaris, però el fet de viure a Suïssa em va obligar a concentrar-me en la premsa helvètica i deixar de llegir la nostra. Vaig estar subscrit al AVUI des la seva sortida i durant l'espai de quatre o cinc anys, fins el moment on l'irregularitat en la rebuda del diari i l'alt preu del port em van obligar a abandonar. Resulta que podia estar tres o quatre dies sense diari, i de sobte m' arribaven tots a l'hora, cosa que feia impossible gaudir com cal de les seves pàgines. Un intent anterior a la sortida de l'AVUI que vaig fer amb La Vanguardia, va resultar igual o pitjor.

Deixeu-me aclarir que jo no volia els diaris per saber les noticies „fresques" del dia, però fins i tot els comentaris rebuts un parell de dies després de publicats, i tots junts, fan perdre bona part de la gracia. I el preu del franqueig era dues vegades el preu del diari, de manera que la meva decisió va ser més que justificada.

L'introducció de la premsa electrònica, via Internet, em va permetre i em permet fins ara gaudir dels diaris de casa sense anar a la bústia.

Ara, aquests dies a Catalunya compro al quiosc de la cantonada aquella premsa que jo llegeixo cada dia a l'ordinador. No hi ha color: la premsa de paper és, definitivament, millor. El plaer de tenir el diari a la mà, de girar fulls, d'anar endavant i enrere sentint l'olor del paper i la tinta no es pot comparar amb cap versió digital.

No desconec els problemes econòmics dels diaris de paper, i el perill de que els digital siguin molt aviat (alguns ja ho són, almenys en part) de pagament i ja veurem com acaba tot aixó. Però els embotits, de pagès, i els bons diaris, de paper.

dissabte, 20 de febrer de 2010

La riquesa del català


Com que som un poble petit, tenim d’estar sempre explicant i defensant la nostra llengua, els nostres costums, la nostra manera de fer i de veure les coses. Els de fora, de vegades, ens veuen com uns pesats, sempre parlant del mateix i no es donen compte que són ells els que amb la seva ignorància, real o buscada, ens obliguen a estar permanentment a la defensiva.

El català, molt maltractat com a llengua en els anys de la meva infància i joventut, ha assolit ara un paper molt més a prop del que li correspon, encara que queda molt per fer. S’ha d’arribar a un moment on parlar el català i pensar en català sigui la cosa més normal del món a Catalunya.

La riquesa del català com a idioma la trobem en la literatura, amb dotzenes i dotzenes de novel•les, poesies, assaigs i articles. Un dels llibres que de tant en tant obro a l’atzar i llegeixo és de de les Memòries de Josep Maria de Sagarra. Encara que tracta d’assumptes una mica llunyans, els ambients que retrata, els detalls i la justesa dels conceptes el fan un llibre sempre actual i, sobretot, un incomparable exemple de prosa molt ben escrita. Recomano la lectura d’aquest llibre i copiaré unes ratlles de la pàgina 780, on Sagarra descriu un sacerdot convidat, com ell, a un sopar a Barbastre.

«Acompanyava al cavaller un sacerdot en forma de xemeneia, els dits del qual, al moment de donar-li la mà, van semblar-me que eren llargs, esclafats, obscurs i freds; és a dir, em va semblar que en lloc d’estrènyer cinc dits estrenyia cinc garrofes.... I la cosa més notable del seu cap era la boca, perquè al obrir-la apareixia tal devastació de peces i tal anarquia de queixals i dents que un, sense voler, pensava en les coves d’Artà o en algun fenomen geològic de categoria».

Gràcies, Sagarra.

divendres, 19 de febrer de 2010

Parlar clar


Un amable lector m’escriu un comentari als meu post «La lliçó de Madrid», que trobo molt sensat i que faig meu.

Entre altres coses diu RS que «el que cal és gent que parli clar, que digui que Espanya és més pobra que del que els espanyols es pensen, que cal treballar més i millor...».

Això de treballar més i millor no és fàcil de fer entendre a la gent i tothom troba excuses per justificar festes, ponts, parades a la feina per fer el cafetonet, anar fent i el diumenge que guanyi el Barça.

Jo, que he treballat 40 anys a Suïssa, puc assegurar que aquí (i a Alemanya, Àustria, Dinamarca etc.) es treballa més temps i amb més intensitat que a Espanya i també, per cert, a Catalunya. La professionalitat en cada lloc de treball és indispensable i molt poques feines no demanen un certificat de capacitat professional, amb exàmens superats i diploma. La venedora de xarcuteria o la perruquera, per donar només dos exemples.

Segueix el meu lector:« .. si no volem perdre llocs de treball a favor dels xinesos hem de ser productius com els alemanys». No es pot dir més curt i més clar, dolgui a qui dolgui.

El que no tenim són polítics que diguin la veritat, que diguin les coses com realment són perquè dir aquestes veritats és poc popular i es poden perdre vots. Aquesta por és una de les causes, i no de les menors, que expliquen el llarg període d’inconsciència davant la caiguda dels nivells de treball i econòmics. ¿Ens en sortirem?.

dijous, 18 de febrer de 2010

La lliçó de Madrid


El debat d ‘ahir al Parlament espanyol que per higiene mental no vaig seguir en directe a la televisió malgrat que per cable arribava a Suïssa, i que només conec per resums de la premsa, dona una imatge més aviat trista i que pot ser un exemple per Catalunya.

Tothom està d’acord que la situació laboral i econòmica a Espanya és molt delicada i els comentaris que cada dia es poden llegir als diaris seriosos europeus col•loquen el país al mateix nivell de „quasi fallida “al costat de Grècia i Portugal. L’euro està en perill de caiguda i tothom va esverat de tal manera que les pressions de l’UE ja han començat a arribar a Madrid i encara seran més intenses les properes setmanes.

L’espectacle del Congrés de Madrid ha de donar motius als polítics catalans per definir-se i ser efectius en lloc de brillants. El president ZP sense idees per combatre la crisi va apel•lar al pacte d’Estat, que no és res més que un artifici per engrescar l’oposició i repartir-se les culpes si no s’arriba a cap millora, com és previsible. L’oposició, també sense idees, només va proposar deixar la cadira lliure per ocupar-la ells.

A Catalunya convé que els nostres polítics en prenguin nota: un president sense idees fora las de no plegar i repetir si pot ser, i una oposició que només vol la caiguda dels que manen i que no pot presentar un programa de govern convincent són catastròfics pel país. De manera que no fem com els de Madrid, que la gent només espera decisions en la bona direcció, vinguin d'on vinguin.

dimecres, 17 de febrer de 2010

Som un país ric!


Acabo de llegir que l’alcalde de Barcelona Jordi Hereu ha decidit viatjar a Vancouver acompanyat de vint assessors, per tal de comprovar com s’han d’organitzar uns jocs olímpics d’hivern.

Com que som un país ric, l’alcalde amb una comitiva de luxe pot fer les despeses necessàries per recollir informacions útils al seu ego. Malgrat que de manera oficial Barcelona no és candidata als jocs d’hivern, malgrat que no hi ha cap pressupost per un pre-estudi que permeti analitzar les possibilitats, malgrat tot això el senyor Hereu, com que som un país ric, va a promocionar-se. Suposo que l’oposició municipal, si és que es vol fer digne del seu nom, demanarà detalls de les despeses i de l’essència de tot el viatge de l'alcalde i dels assessors. Esperem-ho.

En un altre context, el rei Juan Carlos ha volat als Estats Units per tal de dinar amb el president Obama. Res a dir sobre les trobades entre gent de dalt, encara que precisament aquest viatge és una mica especial.

Resulta que el rei arriba a Washington, dina amb Obama i torna a Madrid. Total menys de vuit hores sobre territori americà. Segons el diari monarquista ABC, “entre los temas de conversación del Rey con Obama estará, previsiblemente, las relaciones trasatlánticas, la ofensiva aliada en Afganistán, la crisis con Irán y los esfuerzos para lograr reactivar el proceso de paz en Oriente Medio, punto este último que se considera crucial para que pueda celebrarse en España la cumbre de la Unión por el Mediterráneo prevista para el 7 de junio en Barcelona”.

He fet una citació llarga perquè no m’explico com el rei pot parlar de tantes coses que no són de la seva incumbència en un dinar protocol•lari que no dura molt més d’una hora. De totes maneres el rei parla l’anglès de manera que podrà aprofitar millor el temps que l’analfabet idiomàtic ZP.

Ara, el viatget del rei també té un cost elevat, ja que ell no vola amb Iberia i sempre porta una comitiva molt important. Com que Espanya és un país ric...!

dimarts, 16 de febrer de 2010

Montilla o com manar amb por


Les declaracions, l’article i el pas enrere del conseller Ernest Maragall han servit per donar la imatge real del PSC, per si algú encara no se n'havia adonat.

Com que el nombre de vots no va ser suficient a les darreres eleccions, el PSC va inventar un tripartit, batejat sense fortuna com a Entesa, que era una operació aritmètica legal però mancada de convicció i dels mínims punts comuns perquè funcionés.

Setmana darrera setmana s’han llegit o escoltat declaracions del costat d’ERC i d'ICV discrepant amb el PSC, cosa que no diu massa sobre la coherència que s’ha de demanar a qui fa part del govern.

Com que els fonaments de la casa del tripartit no eren gaire sòlids, no s’ha fet esperar una reacció d’algú com el conseller Maragall que ha dit el que tothom sap i és que el tripartit fa aigües i que la gent (fins i tot del PSC) m’està tipa, de manera que per guanyar les eleccions properes i manar sense tripartit, el PSC ha de fer el que no ha fet fins ara: manar sense por, marcar distàncies amb el PSOE per no dir que se’n separi, i prendre actituds més catalanistes.

Si Montilla serà capaç de fer els canvis, no ho puc assegurar. De moment no ha acceptat la dimissió de Maragall quan era la cosa més natural del món fer sortir el conseller del govern. Però la por de donar la imatge de partit dividit ha arribat al punt (i per a mi és una decepció) que Maragall ha rectificat les seves declaracions. Si ho ha fet per salvar el partit, el preu és molt alt perquè la seva rectificació és tan pobre de paraules i d’entonació que no convenç ni al que en té ganes. I si aguanta dins del govern malgrat les seves crítiques, ha perdut com a persona molta credibilitat.

Sembla talment que el PSC i el tripartit treballin per fer que CiU guanyi per majoria. I és que la política és una cosa molt complicada, segons ens demostren cada dia.

dilluns, 15 de febrer de 2010

Diner negre a Suïssa


De tothom és sabut que fins fa uns anys Suïssa era considerada un «paradís fiscal», i era cert. Els darrers anys, gràcies sobretot a moltes pressions exteriors, la banca suïssa va perdre punts i va cedir el dubtós títol de primer paradís a altres llocs del món, més exòtics i sense ganes de col•laborar amb la justícia dels països democràtics que ho demanaven.

La gent amb capital escollia Suïssa a l’hora d’obrir comptes essencialment per tres motius: els bancs suïssos eren discrets i no preguntaven massa al moment d’obrir un compte, el país oferia una estabilitat política, econòmica i social i els banquers sabien fer treballar els diners de manera que la rendibilitat era segura en el cas que els diners dipositats es volguessin posar a «treballar».

El secret bancari, sibil•linament considerat una protecció del client, una mena de secret professional, està trontollant per no dir agonitzant. En cas d’intervenció de la justícia, Suïssa ja ha estat donant dades bancàries i ha retornat molts diners als països que ho han demanat. Però ara hi ha un moviment polític i d’una gran força social que exigeix que la banca suïssa modifiqui les seves normes, sigui transparent quan la situació ho demani i no accepti cap capital que no hagi estat declarat en el país d’origen.

Desfer tot l’entramat bancari no serà fàcil, però s’hi arribarà. Com a anècdota local recordem que les autoritats suïsses han descobert una caixa forta en un banc privat de Lausana, a nom del senyor Fèlix Millet i la seva esposa i han donat tota la documentació al jutge Juli Solaz, que porta el cas. Els comptes bancaris de Fèlix Millet ja van ser confirmats fa uns mesos.

Una estadística recent diu que a Suïssa estan dipositats uns 35.000 milions d’euros procedents d’Espanya, dels que només un 3% ha estat declarat a l’origen, de manera que uns 34.000 milions són diner negre.

Si Suïssa arriba a uns acords amb l'UE, com sembla que s’està intentant, per tal de donar totes les informacions sobre comptes bancaris amb diners no declarats, les corredisses cap a Zuric i Ginebra seran d’antologia, per satisfacció dels que paguen religiosament els seus impostos.

dissabte, 13 de febrer de 2010

Barcelona, porta de Catalunya


La revista suïssa “Wohnrevue” ha dedicat un especial de 40 pàgines a Barcelona. És una revista especialitzada en la cultura de l’habitatge i el disseny.

Les pàgines dedicades a Barcelona donen una informació molt amplia sobre els dissenyadors que treballen a Barcelona i sobre les seves obres. Parlen de botigues, restaurants, mobles, places i mercats tot sobre el punt de vista del bon gust de la cultura contemporània que es fa a casa nostra per catalans d’origen i per vinguts de fora que hi treballen i l’estimen. Un espai especial l’ha donat a la casa on viu l’arquitecta Benedetta Tagliabue, vídua del també arquitecte Enric Miralles.

Sabem molt bé que Catalunya no es concentra només a Barcelona. Tenim, per sort, arreu del nostre país cultura antiga i moderna, paisatges i gent interessant de manera que no cal ni per un moment pensar que Barcelona ho és tot. Malgrat això, la porta d’entrada a la cultura i la historia de Catalunya ha estat i encara és per a molta gent de fóra la ciutat de Barcelona.

La revista “Wohnrevue” és, en certa forma, elitista ja que pel seu contingut s’adreça a un tipus de gent de gust i amb un cert poder adquisitiu. No ho dic com un defecte, sinó com una clara diferència amb els turistes massius que arriben a Barcelona per beure cervesa a baix preu, que fan soroll i orinen i vomiten al Barri Gòtic que ni han llegit ni llegiran mai la revista suïssa ni les altres del mateix estil.

La Generalitat, tot i ajudant la nostra industria i comerç a tenir presencia internacional amb la «marca» de Catalunya, no pot oblidar els aspectes culturals ja que disposem d’un patrimoni enorme que és poc conegut de manera diferenciada. El segell de Catalunya s’ha de promocionar amb molta més intensitat i amb molt més convenciment.

¿Sabíeu que gent com Emiliana Design Studio o l’arquitectura d'ON-A han ajudat molt a donar a l’estranger la imatge moderna de Catalunya?. En tenim molts d’ambaixadors del nostre país que mereixen una mica més d’atenció oficial.

divendres, 12 de febrer de 2010

La monarquia: un objecte de vitrina


A tots ens han regalat alguna vegada un objecte que mai no hauríem comprat nosaltres. Qui més qui menys ha rebut una góndola veneciana, o una petita torre Eiffel de fals bronze, o un angelet de pasta imitació marbre. Són objectes que, per respecte a la persona que ens els va donar, col•loquem a un racó de la vitrina, ens els mirem tres o quatre dies i els oblidem per sempre més perquè no ens agraden i no tenen cap utilitat.

La monarquia, la institució monàrquica, em causa el mateix efecte que els objectes de vitrina. Fora d’un aspecte dubtosament decoratiu, no demostra massa utilitat ni per bé ni per mal.

Ara, sense que ningú ho esperés el Rei Juan Carlos ha aprofitat l’acte d’entrega dels Premis Nacionals d’Investigació 2009 per llegir coses com que és la "hora de grandes esfuerzos y grandes acuerdos" per recuperar una crescuda econòmica "fuerte y duradera", i per "superar juntos, cuanto antes y con la debida determinación, las graves consecuencias de la crisis".

El senyor ZP s’ha afanyat a dir que “el Gobierno ha estado siempre proponiendo, en la iniciativa de fomentar acuerdos", "Muchas de nuestras iniciativas han tenido un amplio respaldo", "Espero que esa capacidad de diálogo pueda intensificarse".

Doncs molt bé. Després de dos anys de negar la crisi ara resulta que per a un el govern sempre ha fomentat acords i per a l’altre s’han de fer grans esforços i grans acords. Més coordinació no és possible.

Val la pena llegir l’article d’ahir dia 11 publicat al diari The Economist amb el títol de “Spain's economic stagnation.The zapping of Zapatero”. La manca d’iniciatives i l’absència d’idees fan concloure que ZP és un incapaç.

El Rei, que és un senyor amb una fortuna personal que es pot llegir en publicacions estrangeres davant el mutisme nacional, que alterna amb un cercle d’amistats de molts diners, que rep un pressupost que gasta com vol i del que no ha de donar cap mena de detall, no sembla la persona més adequada per demanar pactes i esforços quan molta gent ja té l’aigua al coll.

dijous, 11 de febrer de 2010

La fatiga del tripartit


Les declaracions del conseller Maragall sobre el tripartit on constata que “ara com ara Catalunya... n’està fatigada”, responen sens dubte a un sentiment general i per tant, sense que diguin res de nou, són d’agrair venint de qui venen.

El tripartit, tal com es va forjar, tot i ser una operació política legal, suposa un cert engany al votant. La gent va a votar segons els seus sentiments polítics i amb el convenciment que les promeses electorals i les consignes que els partits expressen durant la campanya es portaran a terme.

Després de les eleccions, però, el ball de les aliances per tal de manar fa que molts dels compromisos s’hagin «d’aparcar» per tal de no impedir cap coalició, i es desnaturalitza l’ideal proposat al votant que ja no té cap possibilitat de corregir el seu vot fins després de quatre anys.

Una bona mesura de cara a l’electorat i de cara a la claredat seria que els partits expliquessin durant la campanya amb qui estan disposats a unir-se i sota quines condicions en cas de necessitar d’aliances per manar. Ja tinc clar que no és una proposta del tot factible, però jugar sense cartes marcades no ha de ser impossible.

El conseller Maragall va anar una mica massa enllà quan va afegir que el balanç de la gestió del darrer tripartit és “incomparable amb qualsevol etapa anterior”. Suposo que volia dir incomparablement millor, cosa discutible, com tot fet polític. De totes maneres, si tan incomparable és respecte a etapes anteriors, no veig perquè diu que no s’ha de repetir.

«Words, words, words », i amb eleccions sinó a la cantonada almenys a una distància relativament curta, ens hem de preparar a la pluja de paraules, totes amb suposades bones intencions, que ens comencen ja a caure i per les que difícilment trobarem un paraigua.

dimecres, 10 de febrer de 2010

L'oli d'oliva català


La setmana vinent la televisió suïssa dedicarà un programa a l’oli d’oliva. Les meves arrels paternes les tinc a Les Borges Blanques i a Cervià de les Garrigues, llocs d’origen de l’avi i l’avia. Posteriorment, amb el casament de la meva germana tornarem a tenir arrels a Cervià, de manera que tota la vida he viscut l’oli d’una manera molt directa.

El programa anunciat tindrà com a tema principal el desemmascarament de l’anomenat “oli italià” que moltes vegades no és més que una barreja amb olis importats o fins i tot sense barrejar.

Ningú ignora que els italians han sabut fer una propaganda molt eficaç de tota la seva gastronomia i col•laterals. Arreu del món, amb més o menys fidelitat al producte original, podem trobar pizzes, plats de pasta, pernil i formatges de Parma, vins i panettone. Altres indrets de la Mediterrània poden exhibir com a mínim les mateixes qualitats de productes, però els italians, en gran part degut a l’emigració massiva cap a Amèrica, han sabut donar-se un prestigi que ha sobrepassat les seves pròpies possibilitats de producció, com és el cas de l’oli.

Molts olis venuts arreu del món com a italians, només ho són en part. Els olis de Les Garrigues, que per les seves olives arbequines tenen un gust i unes característiques organolèptiques molt especials, són un producte d’exportació a Itàlia on, envasats localment, passen a fer part del prestigi, per altra banda merescut, de la gastronomia italiana.

Algunes vegades he escrit sobre la poca presencia mundial de Catalunya malgrat darrers i importants esforços. L’esport, les arts plàstiques (Miró, Dalí, Tàpies...) i el cava junt amb l’incipient denominació catalana dels vins han obert bon camí que la Generalitat actual i la futura tindria d’augmentar sensiblement per tal que Catalunya tingués una presència pròpia i no com a apèndix de l’espanyola.

Entrar amb força als mercats europeus amb l’oli nostre, ara que en Ferran Adrià, la Carme Ruscalleda i d’altres han encetat el camí, ha de ser fàcil. Només cal fer un petit esforç, senyors polítics!.

dimarts, 9 de febrer de 2010

Patronals, sindicats i la casa per la teulada


Amb un atur que ha arribat a xifres més que preocupants sorprèn que els sindicats hagin tingut els darrers anys una actuació externa diguem-ne discreta. Res de grans manifestacions, res de vaga general ni cap ocupació a gran nivell de fàbriques. Sorprèn i alhora alegra ja que molt soroll pels carrers no ha portat mai a cap ambient constructiu.

Els malpensats segurament diuen que els sindicats amb un govern a Madrid del PSOE no actuen igual que si el govern tingués a Aznar o Rajoy al davant. Potser és cert i en fins i tot sembla possible. Els que són malpensats i de llengua esmolada per adobar-ho diran que els sindicats s’han convertit en uns ens administratius amb milers d’empleats, amb poca feina i bons sous, de manera que això explica les poques ganes de sortir al carrer o de pressionar massa la societat, no fos cas que el govern s’enfadés.

L’acord d’ahir entre patronals i sindicats pretén fixar els augments salarials entre el 2010 i el 2012. Les patronals eren la CEOE (Confederació Espanyola d’Organitzacions Empresarials) i la CEPIME (Confederació Espanyola de la Petita i Mitjana Empresa). Els sindicats eren CCOO i la UGT. Vist així sembla que l’acord només pot tenir èxit ja que teòricament tots els implicats en el món del treball i són representats, però tinc els meus dubtes sobre l’aplicació dels acords.

Resumint, la reunió va acordar apujar un 1% els salaris l’any 2010, entre un 1 i un 2% l’any 2011 i entre 1,5 i 2,5% l’any 2012. Fantàstic, si no fos que el mercat (el nacional i el mundial) es regeixen per unes lleis que no permeten, en temps de crisi, fixar salaris si no es pot fixar la garantia de tenir treball i assegurar un nivell adequat de preus de venda dels productes.

Només els països totalitaris imposen les lleis amb la contundència que l’acord d’ahir pretén calmar els assalariats. Davant una pèrdua econòmica continuada, moltes petites empreses tindran de demanar crèdits, o reduir el personal, o baixar els sous, com a alternativa a tancar, amb acord o sense acord.

Una pregunta: els dos o tres-cents principals dirigents dels sindicats, ¿quan temps fa que no treballen en una fàbrica?. Sembla talment que hagin perdut el sentit de la realitat, tot i voler defensar els treballadors, com és la seva obligació. Primer s’han d’assegurar els llocs de treball actuals, després se n’han de crear de nous i després es pot parlar d’augments de sou. Ahir, els reunits van començar la casa per la teulada.

dilluns, 8 de febrer de 2010

¿Val la pena comprar un cotxe nou?


Una bona part dels països europeus ha posat en marxa una sèrie de mesures per facilitar la compra de cotxes nous, amb la conseqüència paral•lela d’eliminar de la circulació cotxes vells.

Les mesures són diverses com per exemple incentius monetaris al moment de la compra, rebaixes en l’impost de circulació pels cotxes nous o augment pels cotxes de més edat. Els criteris que fins ara servien per calcular l’impost vehicular (cavalls del motor, cilindrada, pes del cotxe...) es volen substituir pel consum de carburant, producció de CO2 i pol•lució. La base del canvi és una mentida pietosa que consisteix a dir que gracies a la tècnica salvarem el clima.

La Universitat alemanya de Duisburg-Essen ha fet un test a 188 automòbils per saber els consums reals i ha constatat que el consum real és un 27% més alt en terme mitjà que els valors que els fabricants donen, cosa que equival a uns 2,4 litres més per 100 kilòmetres.

La fabricació d’un cotxe produeix entre un 20 i un 30% de les emissions totals de CO2 durant la vida del vehicle; la resta d’emissions es produeixen conduint. La revista científica americana «Wired» ha comparat un Toyota Hybrid Prius amb un Toyota Tercel amb deu anys a l’esquena: només desprès de 150.000 kilòmetres el Toyota ecològic ha presentat un balanç energètic millor.

Altres factors menys coneguts s’han de considerar seriosament: un Golf de l’any 1974 pesa 500 kilograms de menys que el mateix model d’avui, de manera que les millores tècniques han anat paral•leles a un augment del pes, que vol dir més consum.

Les conclusions dels experts en balanç energètic diuen que si un cotxe pot funcionar encara 30.000 kilòmetres més, no té cap sentit caviar-lo per un de nou, per molts incentius que ens proposin. Mantenir l’auto el màxim de temps possible, conduir de manera suau sense fer un ral•li pel nostre compte, i evitar els kilòmetres inútils son les millors mesures per l’ecologia, i de retruc per la cartera.

dissabte, 6 de febrer de 2010

La mala imatge de Suïssa



Molta gent creu que Suïssa és com un paradís a la terra, on la gent “és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç” com deia el poeta Espriu.

Tot i que en moltes coses Suïssa és (encara) un món apart, més respectuós, més democràtic, més culte, més net i menys sorollós, pateix avui dia una crisi gairebé d’identitat que preocupa i demana molta intel•ligència política per no permetre que els danys d’imatge avancin.

Ara per ara, Suïssa manté divergències importants amb molts països. Amb Líbia encara no s’ha resolt el problema dels dos homes de negocis suïssos “segrestats” amb excuses judicials quan en el fons es tracta per Líbia de venjar la detenció a Ginebra d’un fill del president Gaddafi. Ja he escrit al blog sobre això.

Amb els Estats Units, el conflicte és important ja que el govern americà demana informacions sobre 15.000 comptes bancaris de ciutadans americans al temps que acusa principalment al banc UBS d’haver ajudat a la fugida de capitals i amenaça amb dificultar o esborrar les activitats d’aquest banc als Estats Units si no reben les informacions demanades.

Fa pocs dies vaig escriure sobre l’oferta rebuda pel govern alemany d’un CD amb dades sobre 1.500 comptes bancaris de ciutadans alemanys. Finalment el govern d'Angela Merkel ha decidit comprar per 2,5 milions d’euros les informacions al que les va robar, a l’espera que aquestes dades permetin al fisc cobrar més de 100 milions d’euros d’impostos retroactius sobre capital fugit.

Avui s’ha sabut que el el govern de Baden-Würtemberg ha rebut una oferta per un CD que conté dades de comptes bancaris de diversos bancs i asseguradores, de manera que ja s’ha obert la veda per la caça il•legal de detalls bancaris fins ara conservats amb un silenci i una discreció exemplars.

Aquest blog ja va enterrar el secret bancari fa molts mesos, i escrit està. Ara per ara hem de dir que la banca helvética ja no pot oferir el secret com a argument sinó la seguretat i les bones inversions, que són la base del rendiment. La transparència s’imposa d’ara en endavant i segurament, en aquest aspecte, Suïssa pot oferir molt i aconseguirà retrobar la imatge que mereix.

divendres, 5 de febrer de 2010

Quesquesé se merdé


Avui La Trinca mereix ser recordada. El “merdé” que tota la setmana planeja sobre Espanya va arribar ahir al seu punt més alt.

La borsa va fer una caiguda espectacular com a prova que les inversions no senten cap atracció per Espanya. La contínua destrucció de llocs de treball, l’augment de l’atur i la manca de solucions a la vista han precipitat la caiguda dels valors, cosa que també ha succeït arreu del món, però no amb la força d’ahir a Espanya.

La vice-ministra d’economia envia a Brussel•les un document on parla de l’allargament del període de còmput per les pensions fins a 20 anys. El mateix dia rectifica en un segon document i ho rebaixa a 15 ja que el primer era «només un exemple de possible càlcul». A Brussel•les encara se’n fan creus.

Finalment ZP, acompanyat d’un gran seguiment de presidents d’entitats (BBVA,Iberdrola, Ferrovial etc.) i de consellers delegats de la premsa (Prisa, El Mundo, La Sexta, Vocento, Telecinco, Onda Cero), va fer un viatge de menys de 24 hores als Estats Units per assistir a l’Esmorzar Nacional de l’Oració. Els diaris d’avui suposo que donaran detalls del ridícul de ZP que no va poder aconseguir ni un minut d’entrevista amb Obama.

El discurs de ZP, citant la Bíblia i amb un llenguatge carregat, ampul•lós i buit no va arribar a quasi ningú ni pel contingut ni per la traducció a la que va obligar el seu desconeixement de l’anglès. Tanta gent de viatge amunt i avall, per tan poca cosa. Com que ZP també va citar a Cervantes, podem dir que la seva aparició a l'acte d’oració esta resumida en el final d’un sonet del gran autor:

“..Y luego, incontinente,
caló el chapeo, requirió la espada,
miró al soslayo, fuese, y no hubo nada.”

dijous, 4 de febrer de 2010

ZP i el Barça


Diguem-ho una vegada més: l’esquerra segurament disposa pel càrrec de president del govern a Madrid d’algú amb més personalitat i carisma que el senyor Rodríguez, anomenat Zapatero. Només s’entén que el mantinguin en primer pla si és que amb la seva palesa incompetència en molts assumptes permet que els que de veritat manen vagin fent la seva, mentre ell es passeja fent un normalment trist paper.

Potser també el mantenen perquè amb el senyor Rajoy com a contrincant, no cal que l’esquerra s’escarrassi massa per guanyar les generals. Pot ser.

Ara ens assabentem que el dit ZP ha demanat al Barça, per intermedi del tresorer Xavier Sala i Martin, que ajudi a millorar la imatge d’Espanya. Home, que el senyor ZP era un “fan” del Barça ja ho havíem sentit dir però el que no ens podíem imaginar és que tot un president del govern central admeti públicament que el Barça és més que un club i que pot fer la feina que, en altres llocs, hauria de fer el senyor Moratinos, per donar un exemple d’incompetència.

Espero que el Barça no es fiqui en aquest embolic. La sol•licitud de ZP demostra que ja no sap que fer i tampoc ha dit com pensa que el Barça pugui ajudar a la imatge d’Espanya: ¿posant «España, olé» a les samarretes en lloc d'UNICEF? ¿canviant la lletra de l’himne per cantar «Todo el campo es un clamor”?.

Esperem que quan torni dels Estats Units després de resar a no sabem qui ni com, ja que és agnòstic, ens explicarà la pasterada que pensa fer amb el Barça.

dimecres, 3 de febrer de 2010

Obama, l'UE i Espanya


El president dels Estats Units Barack Obama ha fet dir que no assistirà a la conferencia prevista a Madrid el mes de maig i que fins ara reunia una o dues vegades a l’any els màxims responsables dels Estats Units i de l’UE. És la primera vegada en 17 anys que els EEUU rebutgen la reunió.

Aquesta renuncia d’assistir per part del senyor Obama pot ser vist com un afront a l'UE, perquè per molt enfeinat que estigui amb els assumptes de casa i de fora, un dia o un dia i mig l’ha de fer lliure quan es tracta de reunir-se i discutir amb un bloc de països amics.

Alguns comentaristes, però, han vist el rebuig d'Obama com una conseqüència més de la incompetència del govern espanyol que a nivell internacional, fora de Veneçuela, Cuba i Bolívia, poc interés desperta.

Sembla ser que ZP preparava a Madrid un «show» espectacular per la reunió bilateral UE-EEUU amb la signatura d’una declaració sobre les relacions transatlàntiques i molts actes de pomposos. El problema és que aquestes intencions no van ser parlades amb el govern dels Estats Units, de manera que no van caure massa bé a Washington. També s’ha de dir que ni el cap de l'UE ni la ministra d’afers exteriors, amb els seus càrrecs nous, no estaven disposats a donar massa protagonisme a ZP, i van tractar que la reunió no es fes a Madrid sinó a Brussel•les.

Sigui com sigui, el fet és que ZP no podrà aprofitar l’ocasió per lluir a fora i a casa de manera que la seva presidència rotativa de moment va per mal camí. I Moratinos, amb el seu aire de pagès distret, xiula i mira cap a un altre costat.

dimarts, 2 de febrer de 2010

Alemanya tracta amb lladres


L’história és recent i potser coneguda d’algun lector: un per ara desconegut individu ha proposat al govern alemany les dades detallades dels comptes bancaris a Suïssa d’un miler i mig de ciutadans germànics. El preu: 2,5 milions d’euros.

Les reaccions a a questa proposta són molt diverses, tant a Alemanya com a Suïssa. D’una part hi ha els que no volen tractar amb lladres (disposar il•legalment de les dades permet suposar que s’han robat), i per l'altre els que defensen la compra ja que els que veritablement han comés un acte delictiu són els que han obert comptes a Suïssa sense declarar les quantitats al fisc alemany.

El diguem-ne lladre de dades ha donat els detalls de cinc comptes com a mostra, per tal de «fer l’article» i arribar aviat a l'acord de compra.

Suïssa i Alemanya estan discutint un nou tractat bilateral sobre els impostos que també regula l’ajut que Suïssa donaria a Alemanya en cas de diners no declarats a l’origen i sempre que la justícia ho demani. Aquesta oferta pot afectar les darreres reunions previstes pel mes de Març, i tothom va de bòlit.

Cal dir que existeix un precedent: l’any 2007 Alemanya va comprar a un empleat bancari per 4,2 milions d’euros informacions sobre comptes oberts a la banca LGT de Liechtenstein. Gràcies a aquestes dades, l’estat alemany va ingressar 127 milions d’euros d’impostos amagats. És natural que ara, amb Suïssa, algú del govern de Berlín faci el compte de la vella i prengui una decisió a favor del lladre de dades.

Realment, les últimes noticies són que el govern alemany comprarà les dades i bona nit cargols. El govern suïs diu que no col•laborarà amb Alemanya en qüestions fiscals basades en un robatori, de manera que ja tenim un altre motiu per posar el sistema bancari en quarantena.

Acabarem per donar a les facultats d’economia un màster amb la titulació de «Lladre de camí ral», ja que sembla que entre les dades dels bancs i els pirates de Somàlia s’obren nous camins per arribar a fer diners sense massa esforç.

dilluns, 1 de febrer de 2010

El nostre futur en mans de la Xina


Almenys en part. Al Fòrum Econòmic Mundial (WEF) que el dissabte es va acabar a Davos, un dels temes que més va ocupar els participants va ser la Xina, amb tota la raó ja que l’economia xinesa l’any de la crisi 2009 va augmentar un 8,7% demostrant que les seves mesures són més eficients que les dels països occidentals, incloent els Estats Units.

La Xina va estar present al WEF amb el seu vice-primer ministre Le Kegiang i una delegació d’experts que triplicava la dels darrers anys. Amb aquesta presencia a Davos, la Xina va donar a entendre que d’ara en endavant s’ha de comptar amb ells a tot arreu.

Val la pena no oblidar els punts següents:
- La Xina disposa de molt diner “cash” i vindrà a invertir massivament a Europa
- La Xina és el segon país del món en noves patents de productes
- L’occident ha transferit molta producció a la Xina. Ara s’està transferint també investigació i desenvolupament, amb un seriós perill de perdre tota competitivitat
- Els xinesos estalvien avui per tenir diners demà mentre els americans gasten avui els diners de demà

És fàcil, i alhora trist, de constatar que la Xina ha assolit un gran èxit econòmic justament perquè no és un país democràtic i això li ha permès passar la crisi amb un sistema socialista fort impregnat de detalls pròpiament xinesos, mentre el sistema neoliberal ha portat l’occident a un cul de sac sense sortida almenys immediata.

Ignoro si hem d’arribar a l’extrem suggerit pel CEO de la companyia Swiss quan diu que els nostres fills faran molt bé d’estudiar xinés i no només l’anglès. Jo ja he arribat tard per ocupar-me del mandarí, que és el dialecte que jo escolliria, però potser els meus néts ho tindran de fer. Ai!