dijous, 11 de febrer de 2010

La fatiga del tripartit


Les declaracions del conseller Maragall sobre el tripartit on constata que “ara com ara Catalunya... n’està fatigada”, responen sens dubte a un sentiment general i per tant, sense que diguin res de nou, són d’agrair venint de qui venen.

El tripartit, tal com es va forjar, tot i ser una operació política legal, suposa un cert engany al votant. La gent va a votar segons els seus sentiments polítics i amb el convenciment que les promeses electorals i les consignes que els partits expressen durant la campanya es portaran a terme.

Després de les eleccions, però, el ball de les aliances per tal de manar fa que molts dels compromisos s’hagin «d’aparcar» per tal de no impedir cap coalició, i es desnaturalitza l’ideal proposat al votant que ja no té cap possibilitat de corregir el seu vot fins després de quatre anys.

Una bona mesura de cara a l’electorat i de cara a la claredat seria que els partits expliquessin durant la campanya amb qui estan disposats a unir-se i sota quines condicions en cas de necessitar d’aliances per manar. Ja tinc clar que no és una proposta del tot factible, però jugar sense cartes marcades no ha de ser impossible.

El conseller Maragall va anar una mica massa enllà quan va afegir que el balanç de la gestió del darrer tripartit és “incomparable amb qualsevol etapa anterior”. Suposo que volia dir incomparablement millor, cosa discutible, com tot fet polític. De totes maneres, si tan incomparable és respecte a etapes anteriors, no veig perquè diu que no s’ha de repetir.

«Words, words, words », i amb eleccions sinó a la cantonada almenys a una distància relativament curta, ens hem de preparar a la pluja de paraules, totes amb suposades bones intencions, que ens comencen ja a caure i per les que difícilment trobarem un paraigua.