dimecres, 24 de febrer de 2010

Una trobada necessaria


La meva recentíssima trobada amb amics de Manresa que no ens havíem vist feia vint, trenta i fins i tot més de quaranta anys va ser molt emocionant i em va emplenar d’alegria. I també, perquè no dir-ho, d’alguns moments de tristor al recordar companyes i companys que ja no tenim entre nosaltres. Tot molt normal, i fins i tot intranscendent d’un punt de vista general, però enormement especial i necessari vist del meu interior.
Com que jo era, entre tots els reunits, el que havia arribat de més lluny, no cal dir que moltes converses van anar dirigides a Suïssa i a la meva visió de quaranta anys suïssos de les coses de Catalunya.
No seré jo qui faci un panegíric de Suïssa, país que estimo, on vaig anar voluntàriament i on passaré la resta dels meus dies que espero encara llargs i profitosos. Tinc plena consciencia que Suïssa, tot i tenir moltes virtuts, no està exempta de defectes que ja fa uns anys (i en gran part gràcies a la presencia de molta gent vinguda de fora) la població autòctona reconeix i comença a corregir.
Un altre dia entrarem en detalls però avui m’interessa destacar el gran interés que molts dels meus interlocutors va posar a conèixer com Suïssa, creada amb poblacions d’origen divers, amb quatre idiomes oficials i amb mentalitats històricament influenciades pel catolicisme i el protestantisme i dins d’aquest amb les vessants del calvinisme i el zwinglisme, ha aconseguit una estabilitat política i social que encara fa enveja.
Naturalment, el rerefons de moltes d’aquestes preguntes era el saber que es pot o es podria aplicar a Catalunya per tal que la personalitat pròpia tingui el nivell que mereix, fins i tot per damunt d’una independència que, serà o no, però a la que Catalunya sobreviurà.
Sempre he dit que Suïssa i Catalunya som països petits, molt similars en superfície i en població, essencialment treballadors, camperols i industrials, amics de les tradicions, d’asseuen’s a taula amb família i amics, i com que mai no hem estat conqueridors històrics, anem pel món amb una modèstia que altres desconeixen.
Veieu ara perquè em vaig sentir feliç el diumenge a Manresa?.