dilluns, 29 de març de 2010

Diners públics, diners privats


„Polítiques socials, econòmiques...
El poder adinera i el diner apodera. “


Així comença el poema „Bossa de rebuig “de Joan Brossa. El poder adinera i el diner apodera, tots ho sabíem però els darrers temps ens ho estan recordant diàriament, no fos cas que ho oblidéssim.

La llista de barruts, de penques que aprofiten els seus càrrecs per adinerar-se i per adinerar els del seu entorn immediat ha augmentat ràpidament com si la norma fos: correm, correm que el món s’acaba.

El mal l'han fet personatges com Millet, Francisco Camps, els del Cas Gürtel, Jaume Matas, Prenafeta, Alavedra... tots pendents de judici i per tant amb el benefici de la presumpció d’innocència, però tots implicats en afers de diners públics que han passat a butxaques privades.

Manar ha de ser molt atractiu, només cal mirar el nombre de candidats amb ganes de fer-ho ja sigui com a presidents de l’escala de casa fins a president del govern. Si a l’atractivitat de manar hi ajuntem la d'omplir les butxaques, ja tenim el panorama que cada dia els diaris, les televisions i les ràdios ens recorden.

Una conseqüència de tot això és un distanciament de la gent de tot el que faci olor a manar, una incredulitat davant de totes les bones promeses i paraules que (sobretot en un any electoral) ens cauen al damunt, i una pèrdua de la confiança.

Acabo amb els darrers versos del poema de Brossa:

“Quan se n’ha anat,
la confiança ja no torna mai més”