dimecres, 3 de març de 2010

Millet i el Rei, lliures de culpa


Els advocats del senyor Fèlix Millet, com és la seva obligació, intenten lliurar de culpa el seu client i volen proposar fer una pericial psiquiàtrica del suposat lladre, per tal de justificar d’alguna manera la seva «conducta estranya».

Tothom disposa del dret a ser defensat però si el senyor Millet durant molts anys ha desviat 35 milions d’euros sense que ningú del seu entorn fes la més mínima denuncia, potser el psiquiatre tindria de mirar també als col•laboradors del senyor Millet. O tots malalts, o tots llestos o el senyor Millet és un superdotat capaç de fer el que ha fet sense aixecar cap sospita.

El molt trist que les culpes o les innocències depenguin dels advocats. Sembla massa fàcil fer ús de diners aliens i una vegada enxampat, deixar-se la barba, anar pels carrers fent el distret i aconseguir un informe psiquiàtric exculpatori. Hem de suposar que la veritat i la justícia no es deixaran enredar, tot i respectar ara la presumpció d’innocència almenys parcial, ja que el senyor Millet ha reconegut part de les acusacions.

En un altre context, el secretari general de la Conferència Episcopal Espanyola, monsenyor Juan Antonio Martínez Camino, s’ha pronunciat sobre la consideració moral dels polítics que van aprovar la denominada llei de l’avortament. Segons el monsenyor, els polítics que van votar aquesta llei han quedat voluntàriament fora de la comunió, sense que l’església els excomuniqui específicament.

Fins aquí res a dir ja que es tracta d’un valoració interna de l’església i que afecta els que en fan part. Ara bé, el mateix monsenyor, a preguntes dels periodistes, va dir que el Rei, tot i sancionant la llei de l’avortament amb la seva signatura, està fora de cap negativa de comunió ja que l’acte del Rei és un mandat constitucional i per tant no és lliure del punt de vista individual.

Recordem que el Rei dels belgues, Balduí, en una circumstància similar, va dimitir durant un dia per tal de no haver de sancionar la llei que permetia l’avortament. Balduí, com Juan Carlos, tampoc podia legislar però va actuar com a catòlic. Si la signatura del rei només és una cosa obligada, sense cap importància política, és igual si signa o no, o si signo jo mateix o no signa ningú.

Monsenyor Martinez, com el psiquiatre de Millet, ha trobat la manera d’excloure el rei de tota responsabilitat moral i ha aconseguit afeblir encara més la figura d’un Rei que no ha de passar comptes del seu pressupost, que no pot ser portat als jutjats i que l’església disculpa abans que faci el pecat. Millet i el Rei units per la innocència.