dimecres, 21 d’abril de 2010

No m'agrada Baltasar Garzón


A mi, com a Joan Puigcercós, tampoc m’agrada Baltasar Garzón, i també el trobo frívol i narcisista. En el seu blog, Puigcercós diu a més a més que és un mal jutge.

No ho puc dir amb tanta rotunditat però si que recordo la seva actuació poc abans dels Jocs Olímpics de Barcelona amb l’ordre de detenció de joves independentistes, alguns d’ells jutjats posteriorment i indultats.

També la gent recorda a Garzón pel ressò internacional de la seva actuació enfront del general Pinochet i per altres incidències dins d’Espanya. És un personatge fracassat en el seu intent d’obtenir un càrrec polític (recordem la seva campanya al costat de Felipe González) i que després va demostrar un cert ressentiment no massa adient amb un jutge que s’ha de suposar posseïdor d’un millor equilibri emocional.

No acabo d’entendre l’acte d’ahir a la Universitat de Barcelona, per molt que es vulgui defensar la investigació dels crims del franquisme durant i després de la guerra. També s’han d’investigar i condemnar els de l’altre costat, però d’això no se’n va parlar a la Universitat.

Moltes famílies van patir els crims de guerra, d’una banda i de l’altra. En una guerra civil com la del 36 no tothom va triar voluntàriament el bàndol i d’excessos ni els guanyadors ni els vençuts n’estan lliures. Convé recordar certs fets per tal que no es repeteixin, però no estic segur que Garzón disposi de possibilitats d’arribar al final de la seva instrucció.

Sigui com sigui, Garzón, que està de moment imputat en altres assumptes amb una certa base econòmica, ha rebut un bon reforç moral amb l’acte a la Universitat i en rebrà més amb les manifestacions que es preveuen el dissabte. Mentre no sigui una maniobra de distracció, donem-ho per bo.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Tens tota la raó.

A casa els meus besavis, un fill va passar els últims mesos de la guerra internat a una txeca per una denuncia falsa. Varen ser dels que varen portar cap al Collell i d'allà, amb l'ajut d'un dels vigilants, es va poder escapar, amagar i retornar amb mil penalitats fins a casa.

Un seu germà -vivien encara a la mateixa casa- que havia tingut un càrrec a la ciutat durant la guerra, i que no havia fet mal a ningú, va ser empresonat un cop acabada la guerra al penal de València durant vuit anys.

El meu pare, fill del primer germà, quan es van casar l'any 41, feren un mini viatge de noces a València per anar a veure l'oncle al penal.

Com bé dius "Moltes famílies van patir els crims de guerra, d’una banda i de l’altra". Per sort, malgrat les diferències ideológiques i polítiques, moltes famílies varen seguir unides.

Més val el perdó que el ressentiment.

M.P

Anònim ha dit...

No es tracta de convertir el jutge Garzón en una mena de paladí de la democràcia. No podem oblidar que ell va ser el responsable del macrosumari 18/98, que va ser la causa de la persecució inaudita de centenars de persones d'Euskal Herria, acusades de pertànyer a ETA. També va ser el responsable del tancament de diversos mitjans de comunicació, com va ser el cas del diari vasc Egunkaria, l'any 2003, que els seus membres van haver de denunciar al Tribunal d'Estrasburg que havien estat víctimes de tortures durant la seva detenció. Aquest mateix Tribunal va condemnar en sentencia ferma l'estat espanyol per la negativa del "jutge estrella" a investigar les tortures que van patir unes 40 persones independentistes catalanes, que van ser detingudes en el marc del que es va denominar "operación Garzón", abans de les Olimpíades Barcelona 92.

El que es tracta, com va dir el secretari general de la UGT de Catalunya, Josep Maria Àlvarez, en un acte celebrat a Barcelona, "És hora de demanar justícia, i en aquest cas, justícia vol dir abordar una de les qüestions que no s'ha abordat en democràcia, i que és una reforma en profunditat del sistema judicial d'aquest país". El poder judicial espanyol està en crisis per la seva total politització. Els seus membres són hereus/ves directes del feixisme representat per Franco i el seu seguici. El TC retardant al màxim la sentència sobre la inconstitucionalitat de l'Estatut, una norma suprema que va sorgir de la legítima voluntat del poble de Catalunya; el Tribunal Suprem i l'Audiència Nacional, que no només estan esquitxades pel cas Garzón, o el cas Egunkaria, també ajornen la seva decisió sobre els conflictes sorgits en diversos jutjats sobre l'obertura de fosses de la guerra civil; o la flagrant actuació del TSJ de les CCAA de Madrid i València, en relació amb la trama Gürtel. Aquests exemples són una mostra que la nostra lluita no és per defensar Garzón, que forma part d'aquest sistema corrupte, sinó en contra del feixista poder judicial, en connivència amb els altres estaments, i les seves estructures heretades del franquisme.