dilluns, 31 de maig del 2010

Integració i vots a Sabadell



Quan escric aquestes ratlles només s’han publicat els primers resultats de la Consulta sobre la Independència a Sabadell però que ja es poden avançar algunes conclusions abans de que ens arribin els comentàris analítics.

Sabadell, amb una població nombrosa i amb un perfil sociològic composat d’autòctons, emigrants de molts racons d’Espanya i molts nouvinguts d’altres continents, permet estudiar a fons el valor que un conjunt d’habitants tan complex dona a Catalunya i a una probable independència.

No cal ara ni reduïr ni extrapolar els resultats de Sabadell fins que no s’hagi fet una valoració a fons per part dels responsables i els experts. De totes maneres, dona un cert optimisme constatar que molts vinguts de fora han participat a la Consulta i han fet declaracions a favor d’una Catalunya independent, demostrant no només una integració superficial sinó molt més arrelada que la d ‘altres que viuen fa dotzenes d’anys a Sabadell i Catalunya i que no volen ni emprar la parla.

Picasso, que va passar alguns anys a Barcelona, és un superb exemple d'integració voluntària i sentida. Voldria a tall d’exemple reproduir literalment un fragment d’una carta que va escriure de Paris estant al seu amic de Barcelona Ramon Raventós:

„Coneixes ja a en Nonell? Es un xicot molt simpatic, ell i en Pichot son casibé els dos unics tractables que rodaban per aqui...
Crec que en Rusiñol està morintse i pot ser que quan rebis aquesta carta ja serà mort. Ho sentiria de debó. »


Malgrat els errors al escriure una llengua que no havia estudiat, Picasso demostra un esperit d’integració i d'estima per a Catalunya que molts, amb més temps i oportunitats que ell, mai no han volgut demostrar. Ja de vell, Picasso va dir a Alexandre Cirici que ell no era solament català sinó catalanista. Benvinguts tots els que ens coneixen i ens estimen, vinguin d’on vinguin.

dissabte, 29 de maig del 2010

Sud-Àfrica: guanyar sense jugar


Ja falten pocs dies per què comenci la Copa del Món de Futbol a Sud-Àfrica i segurament una allau d’informacions ens obligarà, per moments, a mirar-ho tot de reüll.

Fins i tot a Suïssa, país on el futbol no fa anar de cap i on la majoria de clubs de primera divisió tenen prou feina per reunir 5000 espectadors el diumenge, doncs fins i tot aquí es parla de la Copa del Món. Primera, perquè Suïssa es va classificar per anar-hi i segona perquè el primer partit el jugarà contra Espanya, considerat l’equip favorit per guanyar la Copa, de manera que tot preveu un començament més aviat modest.

Malgrat els pronòstics pessimistes, Suïssa ja ha guanyat abans de jugar. No amb la pilota als peus, sinó en un ordre més tècnic on la competició és, com a mínim, igual de dura que en el futbol: una arquitecta suïssa ha dissenyat tres dels nou estadis del campionat sud-africà.

La senyora Michelle Rüegg, zuriquesa de 39 anys, ha posat la seva capacitat i el seu treball a l'estadi Green-Point de la Ciutat del Cap, i també als estadis de Durban i de Port Elisabeth. Un veritable triomf per una dona jove però amb una gran capacitat professional tal com ho demostren treballs anteriors d’ella amb el seu estudi d’arquitectes: l’estació central de Berlín, el museu de Peking o l'actualment en construcció nova ciutat a Lingang, Xina, que podrà acollir 800.000 habitants.

Suïssa és un país petit, sense recursos naturals (minerals, gas o petroli) i amb una geografia i un clima que no afavoreixen massa l’agricultura. L’únic recurs que queda és fer molt i bon treball en tots el àmbits, i disposar d’escoles eficients i de prestigi. Els resultats es veuen tard o d’hora i arquitectes com Le Corbusier, Mario Botta, Herzog i De Meuron o Michelle Rüegg, per parlar només d’uns pocs, són la imatge veritable de l’esforç i l’educació portats a terme any rere any, mani qui mani. Un bon exemple a seguir, sempre que es disposi de possibilitats de decidir.

divendres, 28 de maig del 2010

CiU amb vocació de salvavides


Votar en blanc és una opció vàlida tal com votar positiu o negatiu, i sempre millor que no anar a votar. Malgrat tot, abstenir-se de votar és una actitud que necessita una explicació.

Ahir al Congrés de Madrid, gràcies essencialment a l’abstenció dels diputats de CiU, es va aprovar per un vot de majoria la retallada proposada pel govern de ZP. Les votacions al Congrés són previsibles matemàticament, degut a la fidelitat als partits i que les votacions no són secretes (recordem el panell amb les llumetes que permeten saber qui i què ha votat).

CiU era plenament conscient que amb l’abstenció salvava les mesures del govern i per tant, donava una bombona d’oxigen a ZP. Les paraules de Duran i Lleida demanant a ZP eleccions anticipades és com tirar un salvavides a un nàufrag i al mateix temps demanar-li que s’ofegui, per favor.

Artur Mas es va afanyar a dir que la col•laboració de Ciu es va fer per evitar que Espanya «sigui intervinguda, en uns dies, com Grècia». ¡Ostres, senyor Mas!, ara anem de salvadors d’Espanya. Doncs miri, no m’ho crec.

Ens convé a tots, i sobretot a CiU, que Mas i Duran ens donin explicacions convincents sobre això de salvar a Espanya amb la seva absténcio d’ahir. I sobretot, que ens diguin a canvi de què ho van fer, perquè ja som grandets i sabem perfectament que en política res no es fa ni es diu sense una compensació. Esperem que no sigui un ministeri pel senyor Duran en un futur govern ZP, per tal que pugui seguir salvant Espanya.

Posats a salvar, no hi ha qui superi a CiU.

dijous, 27 de maig del 2010

Olor de podrit


La coneguda frase de Shakespeare posada en boca d’Horaci a la obra Hamlet s’ha emprat normalment en una forma modificada. La gent diu que „alguna cosa fa olor de podrit a Dinamarca “quan en realitat s’ha de traduir com „alguna cosa esta podrida a l’estat de Dinamarca “ ("Something is rotten in the state of Denmark").

Com que, naturalment, les coses podrides fan mala olor, no és molt greu la transposició de les paraules originals. En el fons, la crítica a la degeneració i la corrupció no perd força amb el canvi de paraules.

Llegir la premsa o escoltar la radio els darrers dies ens presenta un panorama d'abusos del poder, de finançaments corruptes, d’enriquiments abusius que mostren que, efectivament, alguna cosa esta podrida, i fa molta mala olor.

En moments on la crisi financera i econòmica fa i farà mal a tothom, una sana confiança amb els poders polítics seria desitjable. Però els esdeveniments creen l’efecte contrari: ¿com creure en la claredat d’idees i en l’honestedat dels que manen si les sospites de ser uns aprofitats van del president del Congrés fins a prohoms autonòmics, quan els diners bruts han passat per mans de gent amb posicions on la credibilitat és consubstancial al càrrec?.

Malgrat tot, s’han de seguir dos camins no incompatibles: d’una part, arribar al fons de tots els afers, sigui quin sigui el preu polític que es pagui, i d’altre part renovar càrrecs, buscar les persones amb més qualitats, que per cert existeixen, i esperar que una vegada arribin al poder tinguin la moralitat suficient per no omplir-se les butxaques.

Potser és un pensament molt optimista, però necessitem creure ara més que mai que una societat millor és possible, i que s’ha de construir amb gent honesta i preparada, sense mirar etiquetes o colors.

dimecres, 26 de maig del 2010

L'enterrament de les autonomies



El president del govern espanyol, senyor José Luis Rodríguez, va donar ahir al Senat una lliçó d ‘hipocresia política, en el pitjor dels termes. La seva declaració que "s'ha assolit un alt grau d'autogovern i s'ha desenvolupat de manera raonable el model de finançament autonòmic" es pot acceptar d‘algú que viu als llimbs però no d’un president de govern.

Com que l’anomenada oposició no creu en les autonomies com a forma de govern per a Espanya, amb una de les escasses coincidències amb el partit de ZP, podem dir que les autonomies ja han arribat al màxim possible, és a dir que han tingut una vida curta i poc brillant.

No existeix la solució ideal per governar països amb diverses cultures i idiomes, com és el cas d’Espanya. Potser la millor manera és el federalisme, rebutjat per la constitució espanyola al implantar les autonomies que són i no són, que volen semblar una estructura federal, però que no hi arriben per real decret.

L’enterrament de les autonomies com a forma de convivència entre les diferents regions d’Espanya ja va començar a fallar del moment que es va permetre que es convertissin en autonomies regions no històriques, amb aquella formula de «café para todos» de tan trista memòria.

Del «café para todos» s’ha passat a demanar a les autonomies a renunciar als seus projectes, a abandonar tota idea pròpia i passar a ser solidàries de l’estat central que amb una perseverant incompetència, ha fet que s’arribés al punt actual.

Que el senyor Rodríguez dimiteixi o no poca cosa canviarà per Catalunya ja que l’alternativa (PP-Rajoy) ni ens estima més que els d’ara ni va acompanyada d'idees que permetin de sentir una certa esperança de millorament. De manera que, a poc a poc, arribem a l’única solució possible.

dimarts, 25 de maig del 2010

Les clatellades que rebrem


Escric abans que les Borses europees obrin la sessió d’avui. Es preveu una baixada general, en bona part deguda a la situació d’Espanya.

El comunicat del FMI després de la visita dels experts a Madrid per analitzar la situació financera i laboral no deixa cap dubte: el govern Zapatero no ha pres cap mesura efectiva i les poques que ha fet, les ha fet fora de temps.

El FMI insta al govern espanyol a modificar un mercat laboral que no funciona, a facilitar els acomiadaments, a disminuir els convenis colectius i a augmentar l’edat de jubilació.

Per adobar-ho, el FMI critica la política anterior immobiliària, el gran endeutament exterior, el dèficit fiscal, la poca competitivitat i un sector bancari feble. Per acompanyar aquesta filípica, també esmenten les Caixes d’Estalvis, mal estructurades i deficitàries, com ho demostren les urgents fusions o la fallida de Caja Sur, arribada el cap de setmana, per si algú en dubtava.


Tot això s’ajunta a molts altres problemes d’ordre més intern com ara els de l ‘Estatut i el TC, que probablement es veuran aparcats en un racó per la previsible concentració de mesures econòmiques. La visita del president Montilla al Senat no tindrà ni les lloances ni les crítiques que en un altre moment segurament hauria rebut. Quan un vaixell s’enfonsa, ningú pensa en altra cosa que no sigui salvar la vida, la vida política s’entén.

Rebrem més clatellades de les que ens mereixem, per anar amb males companyies.

dilluns, 24 de maig del 2010

L'avançada de la cocaïna


Quan sembla que ja fa temps que tot va enrere, que l’atur o la por a perdre la feina són un fre al volum de comerç necessari perquè la roda giri, ens adonem de cop i volta que certes coses, normalment negatives, gaudeixen d’un mercat en augment. Per exemple la cocaïna.

La Universitat de Berna junt amb el Laboratori Hidrogràfic i de Protecció del Sòl del Cantó de Berna, va començar l’estiu del 2009 un treball de mesos sobre el contingut de cocaïna de les aigües residuals de les ciutats més grans de Suïssa.

Amb un dispositiu d’alta sensibilitat, capaç de detectar un mil-milionèsim de gram per litre de substàncies a l’aigua, van començar per l’estudi de la cocaïna, encara que ara continuaran amb les dades sobre restes d'anticonceptius, analgèsics o estimulants.

Com que no totes les substàncies que l’home ingereix s’aprofiten, l’orina expulsa restes que purs o modificats permeten saber quines quantitats es troben a l’origen, és a dir, quant es consumeix.

L’estudi va diferenciar entre caps de setmana (l’augment de consum de cocaïna és significatiu) com també les festes diguem-ne «esvalotades» com el Street-Parade o Carnaval, que també disparen les xifres.

Els resultats són inquietants: a la ciutat de Berna, capital tranquil•la per excel•lència i poc donada a fer excessos, s’ha determinat que cada dia unes 4000 persones consumeixen una «ratlla» de cocaïna de 100 mil•ligrams. Això representa un 3% de la població, amb gran espant dels responsables que fins ara calculaven amb un 1% d’addictes a la cocaïna.

Les restes de cocaïna a les aigües residuals, com també les d'anticonceptius i altres productes farmacèutics suposen un greu inconvenient a l’hora de potabilitzar l’aigua pel consum casolà. Fins i tot s’han detectat augments de subproductes d’anticonceptius en els peixos dels rius i llacs.

Estem davant d’un problema si no nou almenys de nou plantejament. El factor higiènic de l’aigua és només una part d’aquest problema; l’altre part, molt més alarmant, és l’augment de persones dependents de la cocaïna. Les autoritats són conscients del problema i s’esperen reaccions urgents.

dissabte, 22 de maig del 2010

Espanya a la cua de la competitivitat


El IMD de Lausana ha estat considerat pel Financial Times com el primer institut de gestió i desenvolupament del món fora dels Estats Units. Com que no es tracta d’una institució lligada a governs o partits, els seus estudis reben una atenció especial a alts nivells arreu del món.

El IMD publica cada any la llista de països per ordre de competitivitat, és a dir segons el grau de atractiu per fer-hi inversions. No cal dir que, tal com estan les coses, una bona classificació permet augmentar les esperances de benestar perquè cap empresa important es juga els diners allà on no disposa de garanties de rendibilitat, tal com ho fem nosaltres a moltíssima menor escala.

Per establir el ranking, el IMD considera diversos factors: dèficit baix, volum del deute públic, atur, política d’impostos, nivell d’educació i esperit innovador i exportador, entre altres coses.

El tres primers països per l’any 2010 entre els 58 de l‘estadística són Singapur, Hong Kong i els Estats Units, valorats amb un 100%, 99,6% i 99% respectivament. El quart lloc l’ocupa Suïssa amb un 96,1%. Sorprenentment Alemanya esta al lloc 16 (82,7%) per sota del 14 d’Àustria i França és el 24 (74,4%).

Dins del grup de cua i trobem els països del sud d’Europa: Espanya en el lloc 36, Portugal el 37, Grècia el 46 i Itàlia el 40.

Només per acabar amb les xifres diguem que la Xina ocupa el lloc 18, el Regne Unit el 22, Japó el 27, la India el 31 i Brasil el 38.

Com totes les estadístiques, aquesta mostra només alguns aspectes i, en el fons, no ens sorprèn del tot. Podem agafar-ho per la lleugera i dir que aquí es viu millor, i visca el sol i visca el vi. Però també convé fer una reflexió sobre les coses que s’han de modificar per no anar enrere: l’eficiència en el treball, una política financera clara i una educació seriosa tant pels oficis com pels estudis superiors.

divendres, 21 de maig del 2010

El dilema espanyol, no és dilema


L’article publicat avui a bona part de la premsa catalana, signat per 62 articulistes de posicions variades, em sembla molt clar i oportú.

Casualment he sentit aquest mati, abans de llegir l’article, una curta opinió del setciències Jiménez Losantos que ha tractat als signants gairebé de xais a les ordres de la dictadura catalana i que llevat de Pilar Rahola, pràcticament ningú coneix els altres.

Trobo lamentable que una persona amb una bona base cultural com el senyor Losantos, i que coneix Catalunya, es dediqui dia si dia també a deixar com un drap brut el nostre país. Segons ell, cap dels signants és un “columnista” excepte la Rahola, cosa que diu molt poc dels seus coneixements periodístics.

Losantos, com tots els salvadors de pàtries, posseïdors únics de la veritat, representa el bufó dels senyors feudals d’abans i no mereix més atenció que la d'escoltar-lo per casualitat i oblidar-lo per voluntat.

L’article El dilema espanyol em sembla molt ben redactat i sobre tot en un to lluny de l’agressivitat amb la que serà comentat i discutit arreu de l’Ebre. Certament, tot el text està estructurat de manera clara, cronològicament històrica, i poc s’hi pot afegir.

Jo visc en un país federal, on l’esperit federalista es porta fins a les últimes conseqüències en tots els àmbits, de manera que puc dir que si aquesta solució federal que permet la diversitat dins d’una unitat no es pot portar a terme a Espanya, no queda altra solució, com diu l’article, que decidir entre involució o secessió.

Esperem que el pensament que l’article fa palès no es perdi ni es deixi abandonat davant les crítiques que cauran com pedregada damunt de tots els hi estan d’acord. Jo també el signaria.

dijous, 20 de maig del 2010

No ens diuen la veritat


Vivim temps complicats, i cada dia es destapen afers que demostren la incompetència o la mala fe d’institucions i persones que semblaven expertes i gairebé infal·libles en el seu terreny.

No vull caure en la temptació de fer el moralista perquè ni en tinc vocació ni puc donar consells a qui no me'ls ha demanat. De totes maneres, com a partícip d’algunes de les conseqüències negatives que ens cauen i ens cauran al damunt, em demano perquè és tan difícil que els que manen diguin la veritat.

Els milers de milions d’euros en garanties que l’EU han donat a Grècia no són res més que un intent de salvar els bancs que es van carregar d'obligacions i emissions estatals gregues. Uns bancs que no van estar atents a l’evolució financera i econòmica i no van vetllar les seves inversions. I ara, amb la pèrdua de valor dels seus papers grecs han plorat i han rebut dels països solidaris, és a dir de la gent normal i corrent, garanties de recuperar els diners que ells van fer volatilitzar, amb la seva arrogància i ineptitud. De cap manera s’han donat les garanties per tal de salvar Grècia sinó per salvar els bancs. No han dit la veritat.

En una escala molt, però molt menor, l’alcalde de Barcelona senyor Hereu ha tingut moltes dificultats per dissimular la fallida de la Consulta sobre la Diagonal i sobre si va votar o no. Ha expulsat del seu entorn a alguns personatges implicats en la Consulta i s’ha col•locat per damunt del bé i del mal. I també diu que, de moment, s’ha de retardar el procés de candidatura pels Jocs Olímpics d’Hivern, un dels seus invents destinats a fer badar el personal. En cap de les dues coses ha dit la veritat, o almenys tota la veritat, i després es sorprèn de la poca estima que la gent demostra envers ell.

N.B.. L’acte al Palau de la Música recordant els cinquanta anys dels Fets del Palau m’ha demostrat que no tothom ha perdut la memòria i que, com vaig escriure ahir, el sentiment català que aquells joves van ajudar a créixer és un fet que avui tenim d’agrair de tot cor. I anar endavant.

dimecres, 19 de maig del 2010

La Senyera i els Fets del Palau


Avui fa cinquanta anys, el 19 de maig de 1960, un grup de joves va cantar al Palau de la Música davant de ministres i autoritats El cant de la Senyera, en un acte d’afirmació catalana que ha passat al record amb el nom de Fets del Palau.

Malgrat l’intent de silenciar l’acte, molta gent es va assabentar del fet i una mena d’orgull nacional es va anar arrelant en molts joves de l’època. La detenció, entre d’altres, de Jordi Pujol va ser un element molt determinant per donar projecció als Fets del Palau.

El grup de joves que van començar a cantar El cant de la Senyera no eren amics del soroll, ni revolucionaris en el sentit demostratiu del terme. Eren membres d’organitzacions cristianes i catalanistes que defensaven un missatge aleshores nou.

La detenció de Pujol va tenir, malgrat la por i la censura, una gran difusió i recordo les pintades demanant la llibertat de Pujol i d’altres que, amagades sota una marca de begudes alcohòliques (Rom Pujol), llençaven un missatge subliminal que ningú podia ignorar.

Potser avui l’aniversari no tindrà el ressò que es mereix, però no podem ser ni ignorants ni oblidadissos amb la història del nostre poble. Per tant dediquem un record molt especial avui per Jordi Pujol, Josep Espar Ticó i tots els altres que, amb el seu cant, ens van ensenyar a conèixer i estimar millor la nostra Pàtria. I que la senyera ens doni, com diu la lletra de la cançó, «llum als ulls i força al braç».

dimarts, 18 de maig del 2010

Els Drets de l'Home, burlats


El dia 13 l’Assemblea General de l’ONU a Nova York va escollir 14 nous membres del Consell de Drets Humans, un òrgan intergubernamental que fa part del sistema de les Nacions Unides. La seu del Consell és Ginebra i les reunions es fan en una nova sala, finançada pel govern i diverses institucions espanyoles, decorada amb una cúpula pintada pel mallorquí Miquel Barceló.

El Consell del Drets Humans va ser creat l’any 2007 per tal de «considerar les situacions de violacions dels drets humans i fer recomanacions al respecte» segons diu literalment el mateix Consell.

A mi, això de considerar violacions i de fer recomanacions em sembla una mica fluix. I la realitat està demostrant que no només és fluix sinó que dóna motius per preguntar-se sobre l’eficiència d’una tal institució.

Entre els nous 14 membres escollits el dia 13 hi trobem Espanya i Suïssa, però també Líbia. Les votacions va anar dels 177 vots per Espanya sobre 188 vots totals possibles, els 175 de Suïssa fins els 155 de Líbia, que va ser el pitjor resultat de tots catorze.
Podem pensar que és millor tenir Líbia dins del gremi que fora, per molt que sigui un dels països més criticats pel seu comportament amb els drets humans. La realitat és que entre els 47 membres del Consell un 60% correspon a països no democràtics. Molts d’aquests Estats entren al Consell per tal de tenir a ratlla l’aplicació dels drets humans i per presentar conflictes amb intencions polítiques: de les 40 resolucions del Consell, 33 eren contra Israel.

Junt amb Líbia, l’ONU va escollir com a membres del Consell Angola, Mauritània, Qatar i Malàisia, per exemple de països que segurament no compleixen els mínims necessaris per “considerar” i “recomanar” res sobre els drets humans.

Esperem que la nova composició del Consell de Drets Humans sigui útil i que els drets que suposadament ha de defensar no es vegin burlats. Feina rai!.

dilluns, 17 de maig del 2010

"Quatre motors per a Europa"


¿Coneixen els lectors l’existència d’una associació anomenada “Quatre motors per a Europa”? ¿No?. Doncs ja té 22 anys d’existència i Catalunya és un dels quatre motors.

Els altres tres són el Land alemany de Baden-Württenberg (capital Stuttgart), la regió de la Llombardia (capital Milà) i la regió de Roine-Alps (capital Lió). Déu n’hi do !.

Amb socis de tan pes històric, social i econòmic és d’esperar que es generin el que ara se'n diu sinergies, i que els projectes comuns demostrin que les regions històriques, a Europa, són entitats amb creativitat i força.

Lamentablement, els objectius que van portar a crear aquesta associació de cooperació regional no han assolit cap fita destacable. La cooperació era prevista en infraestructures, recerca i tecnologia, i col•laborar en projectes de desenvolupament i en el camp de l’art i de la cultura a més de participar activament com a regions en el procés d’unificació europea.

Potser no he estat prou atent, potser no he llegit les publicacions que cal però, fins ara, on un recent article a l’AVUI esmentava de passada l’existència d’aquest projecte, jo no havia vist o sentit res dels «Quatre motors per a Europa».

Que em perdonin els responsables de la Secretaria de Relacions Internacionals de la Generalitat, i tots els funcionaris que segurament han treballat i treballen per enfortir els lligams amb les regions del projecte. No pot ser que es perdi una ocasió tan clara per actuar a l’exterior amb criteris propis i amb igualtat de condicions al costat dels socis del projecte.

El senyor Carod-Rovira, responsable dins del Govern de les relacions internacionals, podria explicar a nosaltres pobres ignorants, quins projectes s’han fet i quins es preveu tirar endavant. Ep, si no és demanar massa!.

dissabte, 15 de maig del 2010

No podem arronsar-nos d'espatlles



Els problemes són greus i ja han sortit a la pista els pallassos que, com al circ, ens volen distreure entre el trapezista i el funàmbul.

Resulta molt difícil creure que tota la crisi mundial, i essencialment l’europea, ha arribat de cop i volta sense que ningú donés els senyals d’alarma i comencés un canvi de rumb a temps, dos o tres anys enrere. No pot ser que el problema de Grècia fos ignorat pels que ara l’han d’ajudar. O tots són uns incompetents o ens han fet entrar en una espiral voraginosa prevista i dirigida.

Fins i tot la coincidència de l’anunci de mesures restrictives per part del senyor Rodríguez, el rebombori per la suspensió en les seves funcions del senyor Garzón i els partits de futbol del cap de setmana podria semblar provocada, com en una novel•la de ciència ficció on el personal és manipulat segons un pla perfectament estudiat.

Tenim molts personatges, alguns retirats de les activitats públiques i altres encara en exercici, que han perdut la vergonya i no se n'amaguen. Molts enriquiments poc o gens explicats, són una bufetada a tots els que ara patiran retallades de jubilacions i sous. Tots els pisos, àtics, finques i quadres de cavalls acumulats per uns i altres els ha fet sentir forts i protegits per la xarxa de poder on tots tenen cabuda.

Lamentablement, hem arribat a un punt on la veritable riquesa de les persones que és el caràcter, la formació, la moralitat i la vergonya no són valorats. Vivim en una societat on un pocavergonya ric és un ric i un pocavergonya pobre és un pocavergonya. I així ens va.

divendres, 14 de maig del 2010

Retallades ineficients


Forçat per la pressió de l’EU, amb Alemanya al cap, i punxat pel president Obama, ZP va anunciar un conjunt de mesures per tal de reduir el dèficit estatal. Per cert que aquestes mesures no s’han aprovat en Consell de Ministres, de manera que encara són possibles canvis.

De la reunió a la Moncloa amb els caps dels dos sindicats principals en va sortir la convocatòria d’una manifestació el dia 2 de juny i una possible vaga general per més endavant. Molt poca cosa per la part dels teòrics defensors dels treballadors, condicionats davant de qui els subvenciona.

Les mesures retalladores de ZP, poc meditades, no solucionen ni el dèficit ni la greu situació a Espanya. Com sempre, els més febles patiran i els més rics trobaran la manera de protegir-se. L’augment dels impostos, fins ara anunciat i negat alternativament, arribarà per encara fer més mal a la gran majoria de gent amb l’augment automàtic dels preus.

La solució, molt difícil a aquestes alçades, comença per reduir l’atur. Amb quasi 5 milions d’aturats no es pot aixecar cap economia i sense ajudes a les petites i mitjanes empreses no serà possible crear llocs de treball per rebaixar l’atur a percentatges similars als dels països amb qui ZP li agrada de comparar-se.

No s’ha de ser cap llumenera per veure que amb ingresos reduïts i amb un 20% d’atur el consum ha de caure, i si cau el consum els fabricats de productes perdran comandes i no ajudaran a rebaixar l’atur. El peix que es mossega la cua.

Les decisions dràstiques poden ser necessàries, però s’han de pensar a fons, s’han d’explicar a la gent i s’han d’aplicar amb conseqüència. Res d’això està fent el govern de Madrid que, sense adonar-s’ en, està facilitant molts arguments a tots els catalans que volen una separació d’Espanya.

dijous, 13 de maig del 2010

La Generalitat Valenciana i la llibertat d'informació



Ara resulta que el govern del PP liderat per Francisco Camps vol fer tancar els repetidors que permeten que Catalunya Radio s’escolti al País Valencià, en un acte que s’uneix al decretat silenci de les emissions de TV3.

Diu el govern valencià que es tracta d’una mesura administrativa i no política. Suposo que el que va fer aquesta declaració ens pren a tots per imbècils.

És cert que la solució positiva seria que la Generalitat Valenciana signés un acord de reciprocitat amb el govern de Catalunya, per tant parlem d’un acte administratiu. Però la negativa a fer-ho és un acte clarament polític, digui el que vulgui l’equip Camps.

Com que les emissions de la televisió pública valenciana es poden veure a Catalunya ja fa un parell d’anys, no s’entén que la reciprocitat no existeixi si no és per una intromissió potser legal però altament dictatorial per part del govern valencià.

Això que els governants decideixin el que es pot escoltar o veure recorda més la Rússia de Stalin que no pas una comunitat autònoma moderna i democràtica, almenys sobre el paper.

Jo, a Suïssa, puc veure TV3 i la Televisió Valenciana, entre altres 150 programes que m’arriben per cable. No puc arribar a entendre que de Suïssa estant disposi de més drets com espectador que els habitants de la regió valenciana.

El senyor Camps, bastant enfeinat a donar una imatge d'honestedat en afers personals, no disposa de la generositat dels polítics que saben que ocupar un càrrec dona moltes més obligacions que drets. Mentre no permeti que els seus conciutadans pugui mirar i escoltar els programes que vulguin, el senyor Camps i el seu govern tindran el menyspreu de tots els que disposen de les llibertats que ells destrueixen dia a dia.

dimecres, 12 de maig del 2010

El Rei i la sanitat pública


Començo per dir que la meva convicció que la monarquia és una institució anacrònica i totalment prescindible no priva del meu respecte per tota persona, de manera que m’alegro de la recuperació del Rei d’Espanya i que el nòdul extirpat del pulmó no sigui cancerós.

Als personatges públics, sobretot els que tenen càrrecs essencialment representatius i no executius, s’ha de demanar que tinguin qualitats comunicadores, és a dir que sàpiguen parlar i transmetre les idees. I també que sàpiguen callar.

Les declaracions del Rei d’Espanya a la sortida de l’Hospital Clínic de Barcelona potser s’han de disculpar per l’acció dels medicaments rebuts, que fan que el cap no estigui tan clar com normalment. D’altra banda, dir que “a Espanya hem d'estar orgullosos de la sanitat pública que tenim" és una bajanada, reial, per descomptat, però bajanada.

Tothom coneix personalment o per familiars i amics que la qualitat dels metges és bona, però que l'estructura i les infraestructures de la sanitat pública tenen moltes mancances que donarien per escriure un parell de llibres.

La intervenció al Rei es va desenvolupar de la següent manera: la primera nit la va passar a la clínica privada Planas, al mati va ser operat al quiròfan de la primera planta del Clínic i traslladat immediatament a la setena planta, aïllada de la resta de l’hospital. Els pacients que estaven en aquesta planta van ser traslladats a altres habitacions de l'hospital “per raons de seguretat” de manera que el Rei disposava d’un pis sencer. Aquesta planta disposa de personal específic, uns 50 professionals entre metges, infermeres, zeladors, administradors etc.. de manera que és una clínica privada dins de l’hospital. A més a més, el servei d’infermeres va ser reforçat per atendre el rei i la cuina de l’hospital va elaborar dietes especials seguin les instruccions de la Casa Reial.

Si després de tot això el Rei creu conèixer la sanitat pública, serà qüestió que a la propera revisió s’ho faci mirar. I que s’escolti a tots els que esperen dies, setmanes i fins i tot mesos per ser tractats. Sa Majestat no sap callar.

dimarts, 11 de maig del 2010

L'economia segons el model Pinotxo


Entre el Banc Central Europeu i Alemanya han parat, de moment, l’especulació sobre el futur de l’Euro i sobre l’ensopegada probable d’Espanya, Portugal, Irlanda i potser Itàlia.

Que ningú pensi en un acte de bon samaritanísme. L’actuació del dos poders, amb acompanyament d’alguns actors secundaris, ha arribat de sobte per tal de salvar la caiguda de l’Euro, un Euro que depèn massa de socis febles, com ara Grècia, país que per adobar-ho han estat durant molts anys maquillant les seves xifres econòmiques.

Vist amb ulls d’home del carrer, és molt difícil pensar que ningú s’havia adonat de la ruïna grega i que s’ha esperat a la seva fallida per intervenir. Com és possible que cap dels molts experts de l’economia de l'UE no va donar un senyal d’alarma fa tres o quatre anys? Com és que tothom reacciona malament i tard?.

El govern espanyol, habituat a negar les evidències negatives de l’economia, finalment no ha tingut més remei que abaixar el cap i fer quelcom d'efectiu per salvar part de les destrosses que ell ha ajudat a crear amb la seva inutilitat i les seves mentides.

I com que l’equip econòmic de ZP és, com a mínim, tan inútil com l’equip d’Afers Exteriors, ara proposaran retallades de les inversions a nivell nacional i autonòmic, disminució dels càrrecs estatals (més atur) i apujades dels impostos. Potser no ho diran així de clar, però no ens enganyem: no saben fer res més que posar pegats, i només si els hi obliguen.

I continuaran amb les mentides perquè la manca d’idees la tapen amb paraules i, contràriament a Pinotxo, no es preveu cap penediment de manera que es quedaran com a ninots de fusta per sempre.

dilluns, 10 de maig del 2010

L'autodeterminació davant l'ONU


Aquest cap de setmana, a Europa s’han vist moltes senyeres i estelades. D’una part a Paris on el Barça va guanyar l’Eurolliga de bàsquet. També a Mauthausen, camp de concentració nazi on molts catalans van estar empresonats i alguns van morir i, d’una manera més modesta del punt de vista mediàtic a Ginebra.

El dissabte estava convocada una manifestació davant l’ONU a Ginebra ja que és la seu europea de la institució i al mateix temps acull el Consell dels Drets de l’Home, que es reuneix a la sala decorada amb una cúpula del mallorquí Miquel Barceló.

La convocatòria, organitzada per la plataforma Deumil, va comptar amb poca informació previa i els manifestants van ser bastants menys que a la manifestació anterior a Brussel•les encara que després de tot s’ha de considerar un èxit. Com és habitual, els mitjans discrepen sobre el nombre de catalans que van anar a Ginebra: El Periódico parla de 500, e-noticies de 4.000 i els diaris locals de Ginebra d'uns 1.600.

Sigui com sigui, la manifestació van permetre donar un caire públic a la reivindicació del dret a l’autodeterminació de Catalunya de manera simbòlica davant de la seu de l’ONU. El document on es reclamen els drets va ser entregat uns dies abans de manera oficial ja que el Consell dels Drets de l’Home va estudiar la darrera setmana la situació a Espanya, dins de les revisions periòdiques que es fan a cada membre del Consell.

Per tant, el moment va ser molt oportú i tots el ambaixadors dels 47 països que fan part del Consell ja han rebut el document. Els diaris francòfons de Suïssa (Le Matin, Le Temps, 24 heure, Tribune de Genève i altres) han publicat ressenyes de la manifestació, per cert absolutament pacífica, i han explicat la situació històrica de Catalunya.

És difícil saber fins a quin punt l’acte de dissabte a Ginebra podrà influir en el camí per l’autodeterminació però és segur que és un acte necessari que no s’ha de deixar sense continuïtat perquè l’oblit no anul•li l’efecte positiu generat ara.

dissabte, 8 de maig del 2010

Hi arribarem!


No és cosa d’uns pocs somniadors. Ni de quatre il•luminats. És cosa de tots perquè només junts hi podrem arribar.

La muntanya és esquerpa i tenim mal temps. Però amb una cordada ferma, on tothom ajudi a tothom, assolirem el cim.

I una vegada a dalt, a l’hora de fer la foto, uns es col•locaran a la dreta, d’altres a l’esquerra i alguns al mig. És el que cal: unió per arribar-hi i diversitat per donar un lloc a tots el que han pujat junts.

Hi arribarem!



(Il-lustració: Pintura de Manel Marzo-Mart)

divendres, 7 de maig del 2010

Una visita inútil


La reunió Montilla-Rajoy no va servir per res i es fa difícil d’entendre perquè el president de la Generalitat va rebre, o fins i tot va demanar rebre, al senyor Rajoy, que ha demostrat acompanyat del bum-bum de la seva filial a Catalunya, que no sent cap afinitat amb els sentiments i els drets dels catalans.

Montilla coneixia, abans de l’entrevista, que la posició del PP respecte a l’Estatut era de rebuig demostrat amb les recursos presentats davant del TC. Suposar que aquesta posició canviaria era infantil, de manera que no entenc com Montilla disposa de tant temps per perdre.

Rajoy, a la sortida de la reunió, va dir el que ja tothom sap: que coincideix amb Zapatero a l’hora de considerar que el TC té plena legitimitat per resoldre el tema de l’Estatut i que no cal fer cap canvi de membres ara. Aquesta coincidència ZP-Rajoy no ens ha d’estranyar ja que davant dels afers de Catalunya els «companys de llit» són extravagants, tal com un dia va dir Fraga en un altre context.

Montilla tindria de dedicar temps a reunir-se amb els polítics catalans de tots els colors perquè tot el que no es pugui discutir i acordar dintre de casa no ens ho portaran els de fora. Naturalment, estem en un any electoral i no tots els polítics fan el que voldrien fer. Preparem-nos per aguantar altres reunions inútils, ai!.

dijous, 6 de maig del 2010

Somiar truites


El diccionari defineix l‘expressió “somiar truites” com el creure possible coses irrealitzables. És una definició molt radical, sense altre opciò que la de no arribar a assolir el que es creu, i malgrat tot em sembla que, fins a cert punt, ens convé somiar truites.

No cal fer cap sermó: tothom sap que de gent arrogant i inútil n’hi ha a tot arreu, a la política com a fora d’ella i que les coses no van sempre com voldríem, ni amb els que ara remenen les cireres, ni amb els que els precediren, ni amb els que vindran després.

Somiar truites és, potser, somiar viure en una societat on tinguem el dret real a decidir, on els ineficients puguin ser enviats a l’oblit i on no obliguin a participar, amb diners o amb silenci, de certes actuacions alienes proposades per gent que no ens estima.

Veient el trist paper que el govern d’Espanya esta fent dins del panorama europeu, per no dir internacional, i considerant el menyspreu que demostra envers les nostres institucions i els nostres drets, no cal dir que somiar truites, és a dir desfer-se d’aquest lligam, ha de ser una cosa cada vegada més normal, amb consultes o sense.

I potser un dia serà necessari rectificar el diccionari perquè somiar truites ja no podrà ser definit com creure possible coses irrealitzables sinó com el llarg camí que permet fer possibles coses que tothom donava com irrealitzables.

dimecres, 5 de maig del 2010

I desprès de Grècia...?


El mateix dia que el president de la patronal FEPIME, Eusebi Cima, en declaracions a COMRàdio, ha dit que «Espanya no és Grècia però està en el camí», el suïs Tobias Straumann de la Universitat de Zuric arribava a una conclusió similar.

El senyor Straumann és membre de l'Institut per Investigació Empírica de l’Economia, títol complicat però que permet als seus membres d’explicar-se amb molta claredat. Preguntat Straumann sobre l’ajut dels països de l’UE a Grècia diu que s’ha fet per evitar, almenys de moment, la fallida de Grècia perquè provocaria un efecte «domino» en el que entrarien Portugal, Espanya i Itàlia. També moltes institucions bancaries franceses i alemanyes caurien en la fallida degut al seu alt compromís amb préstecs estatals grecs.

Straumann creu que obrir l’Euro als països «perifèrics» com ell diu, és a dir Grècia, Portugal, Espanya i Irlanda va ser un error i posa com exemple de diferències amb la resta de paisos de l’euro la bombolla immobiliària a Irlanda o Espanya, producte de polítiques hipotecàries equivocades. Si l’UE no porta una política econòmica eficaç entre els estats membres, serà molt difícil que Grècia pugui mantenir-se dins de la unió de l’euro i una per ara impensable sortida, arrossegaria altres països del sud.

Sortir de l’euro suposa augmentar els interessos i reduir les importacions, cosa que ningú vol ni espera. La situació és molt crítica i convindrà estar molt atents per tal que l'UE no es converteixi en un club amb membres de primera categoria i amb membres de segona categoria, satèl•lits o depenent dels altres.

Les declaracions d’ahir a Brussel•les del senyor ZP no han convençut massa, i és que és molt difícil irradiar credibilitat amb un 20% d’atur i sense idees efectives per reduir-lo. Problemes i més problemes de molt difícil solució.

dimarts, 4 de maig del 2010

La cara del Príncep de Girona


No he comprat mai el diari “El Mundo” encara que el llegeixo pel damunt via internet, tal com faig amb una dotzena de diaris cada dia per tenir informacions de tots els colors.

Avui surten amb un noticia sobre les noves fotos oficials que la «Casa Real» ha publicat. En elles l‘hereu Felipe, entre altres coses Príncep de Girona, apareix amb els uniformes de l’exercit de terra, el de l’aire i el de la marina degut a l'ascens a Tinent Coronel i a Capità de Fragata respectivament.

Els periodistes de «El Mundo» han constatat que a les tres fotos, la cara del Príncep és la mateixa, és a dir que gràcies al Photoshop el noi no va necessitar vestir-se i posar tres vegades.

La “Casa Real” ja ve fer ús del trucatge fotogràfic per una felicitació de Nadal. Per a ells deu ser molt difícil reunir-se per una foto, i van preferir enganxar avis i nets d’una manera molt barroera. I ara el noi de la casa, enfeinat com deu estar, s’estalvia les molèsties d’una sessió fotogràfica tot i l’ascens militar.

Tot això són foteses, minúcies, i “ja ‘s'ho faran”. Malgrat tot, costa d’entendre tanta adoració a una gent que gaudeix de càrrecs perfectament prescindibles, amb molt temps desocupat a la vista de les seves agendes. Felicito al Príncep pels seus tres ascensos, suposo que guanyats amb molta suor, cursos d’especialització i maniobres, com cal a un bon militar.

dilluns, 3 de maig del 2010

Bono i la Xina


Un dels plats més tradicionals de la molt variada cuina xinesa és l’ànec lacat. El president del Congrés de Madrid, senyor Bono, delegat per la inauguració del pavelló d’Espanya a l’ Exposició Universal de Shangai, va demostrar una gran sensibilitat envers el poble xinés i va anar allà a fer l’ànec (no puc dir si lacat o no).

De tal manera va fer l’ànec l’inefable Bono que el seu discurs és el que en la seva llengua materna en diuen una «gansada», que per cert lliga amb els ànecs.

Una menció al «cara al sol» que segurament li va sortir d’un fons genètic poc estudiat encara, va fer tremolar a molts pels records que porta. I després va continuar amb una buidor espectacular:

"España no es un proyecto inacabado, aunque estamos todos los días haciendo esa España moderna integradora, plural, en la que cabe todo el mundo, en la que no sobran más que los dogmáticos que quieren tener toda la razón", "En España hemos encontrado un nuevo modo de vivir, que es escuchando a quien discrepa y no sólo por educación, pues puede tener razón, y escucharle es educado y además es inteligente".

Doncs és el que hem fet: escoltar per educació i per intel•ligència. Ara veurem si ell és capaç d’escoltar els que li retreuen el posseir un enorme patrimoni essencialment immobiliari, sense que hagi explicat com el va reunir. Quan Bono parli d’aquest tema, també escoltarem, per educació i per intel•ligència, i procurarem seguir el seu bon exemple. Excepte en això de fer l’ànec, naturalment.

dissabte, 1 de maig del 2010

Cortines de fum


Tradicionalment, després del franquisme, el dia d’avui s’ha distingit per les manifestacions dels sindicats reclamant el que ells creuen just. Enguany el centenar de trobades sindicals arreu d’Espanya porta com a lema: 'Por el empleo con derechos y la garantía de nuestras pensiones'.

A la vista del "slogan", crec que tots els treballadors actius hi estan d’acord: un treball amb drets i garantia per les pensions és l’ideal per tothom sobretot després de l’ensurt (esperat, però ensurt) del 20% d’atur anunciat oficialment pel govern ZP just el dia abans del 1 de Maig.

Si a Madrid no manés (és un dir) un govern d’esquerres ja fa temps que els sindicats tindrien d’haver ocupat carrers i places manifestant contra un govern que no ha fet res per frenar l’augment de l’atur.

Si manessin les dretes, potser no seia millor el panorama, qui sap, però els sindicats haurien fet sentir la seva veu amb molta més força que fins ara. Es nota que «qui paga, mana».

La proposta del govern ZP de retallar empreses i càrrecs oficials és una cortina de fum. L’estalvi suposa, diuen, menys de 20 milions d’euros quan en realitat s’han d’estalviar centenars de milions només per començar. Bé, val més poc que res, però aquesta mesura esta feta de cara a la reunió de diumenge dels ministres d’economia de l’UE per tal que Espanya pugui dir que, contràriament a Grècia, ells ja estan fent estalvis. Més cortina i més fum.