dissabte, 15 de maig de 2010

No podem arronsar-nos d'espatlles



Els problemes són greus i ja han sortit a la pista els pallassos que, com al circ, ens volen distreure entre el trapezista i el funàmbul.

Resulta molt difícil creure que tota la crisi mundial, i essencialment l’europea, ha arribat de cop i volta sense que ningú donés els senyals d’alarma i comencés un canvi de rumb a temps, dos o tres anys enrere. No pot ser que el problema de Grècia fos ignorat pels que ara l’han d’ajudar. O tots són uns incompetents o ens han fet entrar en una espiral voraginosa prevista i dirigida.

Fins i tot la coincidència de l’anunci de mesures restrictives per part del senyor Rodríguez, el rebombori per la suspensió en les seves funcions del senyor Garzón i els partits de futbol del cap de setmana podria semblar provocada, com en una novel•la de ciència ficció on el personal és manipulat segons un pla perfectament estudiat.

Tenim molts personatges, alguns retirats de les activitats públiques i altres encara en exercici, que han perdut la vergonya i no se n'amaguen. Molts enriquiments poc o gens explicats, són una bufetada a tots els que ara patiran retallades de jubilacions i sous. Tots els pisos, àtics, finques i quadres de cavalls acumulats per uns i altres els ha fet sentir forts i protegits per la xarxa de poder on tots tenen cabuda.

Lamentablement, hem arribat a un punt on la veritable riquesa de les persones que és el caràcter, la formació, la moralitat i la vergonya no són valorats. Vivim en una societat on un pocavergonya ric és un ric i un pocavergonya pobre és un pocavergonya. I així ens va.