Llegint els diaris avui dia ens trobem amb coses curioses. Una d’elles és el diferent tractament de les noticies econòmiques si es refereixen a la gent «normal» o si són sobre els futbolistes.
Ara que ja està oberta la veda i clubs, intermediaris i derivats entren en la frenètica cursa dels nous contractes, es mouen quantitats de diners que hagueren d'esfereir al personal. Res d’això: els clubs més potents econòmicament (malgrat els grans dèficits que arrosseguen i amaguen com poden) com ara el Barça i el Madrid, entren a la dansa de milions sense cap mena de timidesa. Avui dia, parlar de traspassar un jugador per 30, 40 o 50 milions d’euros és cosa corrent, sense entrar en els detalls del sou anual que va fàcilment del 5 als 10 milions, probablement lliures d’impostos.
En uns moments que l’estat central, mancat d’idees i amb un retard de dos o tres anys ha decidit reduir despeses, baixar sous i pensions i augmentar els impostos, justament ara, en el món del futbol el ball de milions es fa davant el silenci de la gent. Ningú surt al carrer, ningú protesta, ningú parla de fer boicots als estadis. Quan es tracta de futbolistes, tothom ho accepta, amb una actitud propera a la dels ramats d’ovelles.
Naturalment que s’ha d'avaluar l’espectacle i els milers d’espectadors que omplen els estadis i els milions que segueixen els resultats per radio, televisió i premsa. És una manera de relativitzar les coses, com també ho és la de dir que un futbolista disposa d’una vida activa molt curta. D’acord, me'n faig càrrec. Malgrat tot, trobo molt desproporcionat i fins i tot un xic immoral fer passar davant del nas dels que tremolen per mantenir el lloc de treball i dels que ja han parat de tremolar perquè han fins i tot perdut l’esperança de trobar-ne un, tants milions corrent darrera una pilota.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada