dissabte, 31 de juliol de 2010

Els braus i el concepte de "nacional"


M’afanyo a escriure sobre l’enrenou tauromàquic, per tal de no ser l’únic que encara no ha dit res sobre aquest tema.

Tinc els meus dubtes sobre si haig d’escriure «curses de braus», «curses de toros» o senzillament com proposa una amiga «corridas de toros», en espanyol, perquè és cosa d’ells.

El poc conegut escriptor italià Pitigrilli va definir un torero com «un escorxador vestit de cupletista». Un altre escriptor estranger que ara no recordo va dir que l’únic animal que juga amb avantatge en una cursa de braus és el torero. Ho esmento perquè a fora d’Espanya les opinions sobre la decisió del Parlament de Catalunya ha tingut molt ressò, i sempre a favor de la prohibició.

Els arguments de “Fiesta Nacional” són el més febles. No es pot declarar un espectacle taurí com a festa nacional sense que tingui un arrelament realment nacional. Les illes Canàries, considerades també com a territori nacional, ja fa molts anys que van declarar les curses de braus com a il•legals, i ningú va atacar aquesta decisió com ara ho estan fent am la de Catalunya.

Les curses de braus poden agradar o no, qüestió de gustos. També hi ha gent que prefereix la sangria a un bon vi, o un plat de tripes a una costella. Argumentar l’estètica del torero és oblidar el patiment del toro. Explicar que la cursa és una lluita entre la vida i la mort només ho pot dir qui no ha visitat mai un malalt terminal.

Prohibir no és gens agradable, segur que no. En realitat es podria esperar que la manca d’espectadors causés la desaparició de les curses de braus, senzillament per la llei de l’oferta i la demanda. Com que aquest camí sembla molt llarg, una iniciativa exemplar, portada amb discreció i eficiència ha donat com a resultat el que ja sabem.

Si em permeteu, jo diria que els promotors de la votació mereixen donar dues voltes a la sorra de la plaça, abans que la tanquin.