Com en tantes coses, quan sembla que tot va tranquil•lament pel bon camí, certes actituds ens desinflen l’il-lusió i ens fan tocar de peus a terra. I és que, en el fons, tots solem ser més egoistes que altruistes.
Un malestar acumulat amb relació al govern espanyol, i en general a l’actitud d’Espanya amb Catalunya, va anar filtrant una certa esperança de canvi en les estructures polítiques, no de manera immediata, però si amb un horitzó a la vista. La darrera manifestació a Barcelona proclamant que Catalunya és una nació i que disposa del dret a decidir va donar molt bon aire fins i tot a algunes veles que ja estaven pràcticament plegades.
Un parell de setmanes després, i davant de les properes eleccions, sembla que ja estem una altra vegada amb les enveges, les rancúnies i l’autofagia política, com tantes vegades ha lamentablement succeït. Llegeixo alguns titulars d’un mateix diari digital: «ERC espera que CiU es comprometi a no pactar amb el PP», «Llorente demana a Mas que aclareixi si vol una Catalunya independent», «No és el moment que el poble decideixi què vol» diu Marina Geli, «Herrera també dona l’Estatut per liquidat», «Felip Puig avança que CiU no plantejarà cap referèndum d’independència les properes dues legislatures», «Carretero confia en arribar a acords amb molts grups independentistes».
No cal continuar. Si com Carretero diu existeixen realment «molts grups independentistes», ja poden començar a rebaixar les seves il•lusions perquè certs camins només es poden seguir units i això de “molts grups” em sembla una divisió que no tindria d’existir en l’aspecte fonamental, encara que potser si en certs detalls formals.
Si les forces pretesament partidàries d’un canvi de situació no treballen juntes, mai no s’arribarà allà on molta gent ha col•locat les seves il•lusions i les seves esperances. A veure si ens entenem d’una vegada!.
(Il-lustració: escultura de Manel Marzo-Mart)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada