dissabte, 25 de febrer de 2012

Les sabates de la Presidenta



La senyora Eveline Widmer-Schlumpf és un dels set membres dels govern suïs, amb el departament de finances al seu càrrec. També durant tot l'any 2012 és la Presidenta del país, càrrec anual i rotatiu entre els membres del govern.

La senyora Widmer-Schlumpf, originaria del cantó dels Grisons, a l'extrem est de Suïssa viu al centre de la ciutat de Berna per raó dels càrrecs que ocupa.

La ciutat de Berna , en la seva part antiga, disposa de sis kilòmetres de passatges coberts, anomenats Lauben, que permeten caminar sota cobert cosa molt d'agrair durant els llargs hiverns i els dies de pluja.

La senyora Widmer-Schlumpf és molt discreta i eficient (cosa bastant habitual a Suïssa) i acostuma a llevar-se molt d'hora per anar caminant fins a la seu del govern, a uns deu minuts a peu de casa seva. Tant d'hora que uns veïns varen queixar-se perquè les sabates de la Presidenta feien massa soroll quan ells encara estaven al llit. Es de suposar que eren sabates d'hivern amb uns talons tant sòlids que feien ressonar, dins dels passatges coberts, els passos decidits de la senyora Widmer-Schlumpf.

La Presidenta va excusar-se i va deixar immediatament de posar-se aquelles sabates tan poc discretes.
L'anècdota de les sabates fa reflexionar sobre dos o tres fets importants. Primer: la senyora Presidenta de Suïssa va a la feina caminant, com qualsevol ciutadà, sense necessitat de desplegaments especials de seguretat. Els que vivim a Berna, estem habituats a trobar-nos asseguts al tren, o a l'autobús, al costat d'un senador, d'un diputat o d'un alt càrrec. Un símbol de respecte, educació i discreció que en pocs llocs del món encara es troba.

Segon: la senyora Presidenta a la feina a primera hora del matí, fins i tot abans que molts dels matiners habituals. Un alt càrrec públic, portat sense lluïments personals i amb eficiència , no és un regal del cel ja que demana molt sacrifici personal. Almenys allà on les coses funcionen com cal.

I tercer: la senyora Widmer-Schlumpf es va disculpar i modificar el seu calçat en un acte normal de respecte als veïns. Cal dir que el fet no ha rebut cap titular als diaris o a la televisió, i que ha quedat en un discret segon pla, desconegut per la majoria dels suïssos.

Val la pena, fins i tot discrepant de la seva posició política, ser governat per gent com la senyora Widmer-Schlumpf, que responen a l'imatge que tothom voldria pels seus governants.

3 comentaris:

lluís gil ha dit...

Magnífica l'actitud de la senyora Widmer-Sclumpf, en tots els sentits. Amb notícies com aquesta, i d'altres, em feu una "denteta" que no pots imaginar. Qui, com jo, lamenta cada dia no haver marxat "...on diuen que la gent és neta, desvetllada i feliç...", com diu Espriu, no puc menys que sentir enveja, sana, però enveja...

A casa nostra, només amb un/una que fos així, aniriem servits.

Salut!, Ramon.

Salvador ha dit...

Jo també tinc enveja. Sana, però la tinc. Vaig marxar a l'extranger però, ves per on no vaig ser encertant triant la destinació.

Aquí a Itàlia m'he trobat problemes mooolt similars als de casa meva... si només hagués tirat una mica més amunt!
Gran blog ;)

Ramon Boixet ha dit...

Salvador, la vita non é facile!
Records i gràcies per llegir-me.