De Suïssa estant

Ara és el moment

2012-01-28T09:36:00.002+01:00

La fallida de Spanair demostra fins a quin punt els fets van demostrant la tàctica dita del "salami" (un tall fi darrere l'altre) per aconseguir que Catalunya se'n vagi a fer punyetes.

En les actuals circumstàncies econòmiques es fins i tot explicable que la Generalitat no pugui injectar més diner public a una companyia privada que sense l'entrada de capital de Qatar Airlines es quedava sense futur rendible.

Tot i que és un greu problema pels treballadors de l'empresa, pels passatgers amb bitllets pagats i per l'il·lusió d'alguns de tenir una companyia aèria catalana, crec que les coses van més enllà, i l'estroncada privatització de l'aeroport del Prat n'és un bon exemple.

Catalunya no disposa de les infraestructures que corresponen al seu potencial industrial i econòmic per manca clara d'interès de l'estat central, mani qui mani, que no és cosa de Zapatero sinó que ve de molt més lluny.

Ni corredor mediterrani, ni bones connexions ferroviàries amb Europa, ni carreteres adequades de caràcter gratuït com en altres Autonomies, ni, ni, ni...

Ahir a la nit, a Manresa, es va celebrar un acte de presentació de "Manresa per la Independència", clamant per la consecució d'un estat propi. Sembla factible poder fer el setembre del 2014 un referèndum sobre la independència si a l'entusiasme de Manresa hi ajuntem el d'altres ciutats que ja han fet o preveuen fer actes similars. El moment és favorable per parlar d'aquestes coses i no s'ha de desaprofitar.

Monarquia "versus" República

2012-01-17T11:50:00.003+01:00

Les activitats sospitosament il·legals d'un membre de la família reial espanyola ha tornat a disparar la polèmica "monarquia versus república" que apareix i desapareix cada dos per tres.

Catalunya tolera passivament la monarquia espanyola, encara que cada vegada menys, degut a una manca de moviments continuats i efectius que portin a un sistema polític diferent a l'actual (la independència per a alguns, o el federalisme republicà amb Espanya per els més conformistes).

Em sembla evident que la monarquia espanyola ha sofert els darrers anys un desprestigi que s'ha produït en gran part per culpa dels mateixos membres reials, i també per la maduresa que algunes noves generacions demostren davant una institució imposada i de principis propers a la il·legalitat (impunitat jurídica del rei, preferència del baró per la continuïtat del sistema, etc.).

Malgrat els esforços per sobreviure com a institució, dubto molt que el segon marit de la senyora Letizia Ortíz arribi a ser el rei que retorni prestigi a la monarquia, encara que no li manca vocació de gerro de flors.

Catalunya ha de decidir si vol continuar acceptant fer part d'una Espanya monàrquica, o fer el camí independent que cada vegada més ciutadans desitgen. Tots els polítics que van proposar solucions autònomes per Catalunya durant la darrera campanya de les eleccions catalanes, han de tornar a fer propostes concretes ara. No és justificable el silenci de Carreteros, Laportas i molts d'altres.

Tornar a callar i desaprofitar totes les ocasions per donar a la població de Catalunya la possibilitat de decidir el seu futur és un despropòsit històric imperdonable.

Segona carta republicana als Reis

2012-01-06T09:24:00.001+01:00

Benvolguts senyors

L'any passat us vaig escriure una carta oberta que, malgrat totes les il·lusions que la van generar, no ha tingut ni de bon tros la resposta que jo esperava de vosaltres.

Recordaré el text complert:

"Benvolguts senyors

Quan tenia sis anys vaig descobrir que els regals que cada any em trobava al balcó de casa els compraven els meus pares i no vosaltres. Més tard vaig saber que l'únic evangeli que parla de vosaltres no diu res de Reis sinó de mags, ni diu que éreu tres, ni us dóna cap nom, de manera que molt aviat vaig decidir que no sou res més que un invent.

De totes maneres, sou un invent que genera il·lusions a grans i a petits i per aquest motiu podem celebrar la vostra diada sense complexos. Els altres Reis, els que si existeixen, els que regnen en alguns països, no il·lusionen a ningú i només serveixen per omplir pàgines de revistes tan prescindibles com ells.

De manera que seguiré la tradició i us demanaré que porteu als qui ens governen una bona porció d'idees per resoldre la difícil situació general. Com ja sabeu, el nou govern de Catalunya acaba de començar a actuar i el panorama es presenta difícil. Tots els mals, però, s'han de començar a guarir amb una baixada de l'atur. Si l'atur es redueix és que més gent troba feina, es fabriquen més productes i es poden vendre, i la gent i el govern reben més ingressos i la roda del consum torna a girar, i produeix més treball i gira i gira...

Senyors Reis, com que sembla que sou mags, feu que tots, govern i oposició, trobin el camí per rebaixar l'atur. Si ens feu aquest favor, prometo començar a creure en vosaltres i l'any vinent us escriuré fins i tot una carta d'agraïment, monàrquica i no republicana. No ens desil·lusioneu."

Em sap molt greu, però no us puc escriure la carta d'agraïment i segueixo sense creure en vosaltres. Encara que tinc el pressentiment que si les coses no han millorat és més per culpa de nosaltres que vostra.

Estic disposat a fer un acte d'humilitat i de paciència i esperaré un any més. Segur que ens donareu un cop de ma.

Rebeu una abraçada d'un esperançat incrèdul.

Frases dedicades

2011-12-31T10:21:00.002+01:00

Quan l'any acaba, és un costum molt arrelat fer balanç del passat i fer pronòstics pel futur. Temes per discutir no en manquen i entre els favorits trobem la crisi econòmica, la crisi de govern i la manca de idees que puguin tranquil·litzar als ciutadans corrents, que són els que tenen més paperetes en el sorteig de les retallades, reduccions i sacrificis.

Acabaré l'any del blog amb un parell de citacions que tothom podrà deduir a quines persones, institucions o fets van dedicades.

"Prefereixo els brètols als imbècils. El brètols, almenys, de tant en tant descansen" (Alexandre Dumas, fill)

"La democràcia no és res més que la substitució d'alguns corruptes per molts incompetents" ( Georges B. Shaw)

"Quan era petit m'ensenyaren que tothom pot arribar a ser President. Ara començo a creure'm-ho" (Clarence Darrow)

"Jo pensava que la política era la segona professió més vella. Ara veig que s'assembla molt a la primera" (Ronald Reagan)

"De les moltes maneres d'arribar al desastre, el joc és la mes rapida; les dones, la més agradable; consultar els economistes, la més segura " ( Georges Pompidou)

Bon Any 2012 a tots!

Innocentada reial ?

2011-12-27T09:18:00.003+01:00

Un diari digital informa que demà, dia 28 de desembre, la "Casa Real" ha convocat a la premsa, segurament per donar detalls sobre la distribució que el Rei fa dels més de 8 milions d'euros que rep dels pressupostos de l'Estat.

Escollir el dia dels Sant Innocents per explicar les despeses reials és segurament obra d'un republicà camuflat entre els assessors del Rei. Dels 365 dies de l'any, han anat a escollir la data que permetrà que la noticia surti al costat d'altres com que el monument a Colom de Barcelona serà desmuntat i girat perquè el dit de l'almirall assenyali finalment cap a Amèrica, o que a la Plaça Catalunya es muntarà un "càmping" permanent, amb serveis de dutxa i vàters, per permetre que les manifestacions regulars tinguin millors condicions higièniques. Una innocentada al costat d'altres.

El iot que el Rei va rebre de regal d'uns empresaris essencialment mallorquins, va ser batejat amb el nom de "Fortuna". Res d'estrany: el rei va regalar el iot al Patrimonio Nacional, que és el que es fa càrrec de les despeses de personal o de material que el iot produeix, total per navegar-hi un parell d'hores cada estiu. Es una bona manera de "fer fortuna".

Els anys en els que la salut li va permetre, el rei navegava sovint com a patró d'un iot propietat del seu amic Cusí. El iot es diu "Bribón". Felicitats als assessors d'imatge de la casa reial.

La "R" de ERC

2011-12-15T09:01:00.004+01:00

Fa quinze dies vaig escriure un comentari sobre la monarquia en el que deia que el partit amb una R callava i no treballava per una República. El comentari no va agradar a alguns lectors, que van fer us del dret de queixar-se.

Ahir, el lider dels independentistes catalans al Congrés de Madrid va ser rebut, protocolariament, pel Rei d'Espanya. Alfred Bosch va comunicar al Rei, verbalment i per escrit, que la seva formació seguirà treballant perquè Catalunya s'independitzi de l'Estat espanyol.

Certa premsa espanyola ja ha començat a fer conyeta sobre Catalunya, l'Alfred Bosch i la independència, de manera que els que sempre ataquen Catalunya i als catalans ja tenen un argument addicional per seguir amb la seva posició.

Segurament que l'actitud de l'Alfred Bosch i de ERC no tingui immediatament cap conseqüència positiva en el camí vers la independència. De totes maneres és una actitud coherent amb els seus principis, i amb la "R" de ERC.

Crec que val la pena dir-ho perquè si escric quan certes coses no m'agraden, no tinc cap inconvenient en fer-ho també quan un gest em sembla positiu.

Tornem-hi amb "El burro alemany"

2011-12-09T08:59:00.003+01:00

Un lector del meu blog, Pep de Badalona, va publicar un comentari al meu escrit "El burro alemany" i em va tractar d'imbècil.

Escriu el Pep: "Jo tinc un nombre determinat de vacances durant l'any i les distribueixo com em rota previ avís a la meva empresa", i acaba argumentant que "els ponts no són vacances addicionals".

El Pep de Badalona, que em va tractar d'imbècil, es va precipitar perquè ni va llegir bé el meu escrit en forma de conte, ni tampoc va llegir els diaris on tant els sindicats UGT com CCOO i la CEOE, va explicar que estaven disposats a negociar la reducció dels "ponts". Sembla ser que cada dia perdut per un "pont" pot tenir un cost de fins un 0,45% del PIB.

Que el Pep de Badalona, que em va tractar d'imbècil, faci el que li rota amb els seus dies de vacances ho ha d'agrair a la seva empresa. De fet, i no és res nou, tantes festes i tants "ponts" són una pèrdua econòmica pel país i tots, els que fan el que els rota i els imbècils com jo, han de recapacitar si prefereixen l'interès personal o l'interès comú.

El burro alemany

2011-12-03T09:02:00.001+01:00

Acte I

Siegfried M. es va despertar el dilluns, com cada matí, a dos quarts de set. Vivia a cinc minuts de la parada de l'autobús i amb 25 minuts de trajecte arribava pràcticament davant l'entrada de la fàbrica on era oficial mecànic per començar el seu treball puntualment a tres quarts de vuit.

Abans de pujar a l'autobús anava al distribuïdor d'un diari gratuït i amb la lectura del seu exemplar, el rutinari trajecte se li feia més curt i menys avorrit.

A la tercera pàgina del diari va llegir una curta noticia sobre Espanya que tractava del costum de fer "ponts" i de la setmana magnifica que per molts espanyols podia significar tenir dos dies addicionals de festa i ajuntar-hi algun d'altre de laborable per "lligar la salsa" (la noticia ho deia exactament així, naturalment en alemany) i arribar en el millor dels casos a fer festa complerta de dilluns a divendres.

Siegfried M. va fer una mena de gemec, va tancar un moment els ulls, i després es va afanyar a llegir les pàgines esportives, abans d'arribar a la seva parada.

Acte II

Al vespre, desprès de sopar amb la dona i els fills, com cada dia, i de ajudar-los una mica a fer els deures per l'escola, Siegfried M. va engegar la televisió per mirar les noticies del primer canal.

Com era habitual els darrers temps, l'economia europea, la senyora Merkel, els deutes de certs països, la inestabilitat de l'euro i la solidaritat entre els estat comunitaris van omplir la meitat del temps del telediari.

Siegfried M. va recordar la noticia que a primera hora del matí havia llegit i va tornar a fer un gemec, aquesta vegada més fort que el de l'autobús, i fins i tot va deixar anar un renec que, per sort, els seus fill no van sentir.

Acte III

Siegfried M. no va dormir massa bé sinó més aviat inquiet. I va fins i tot somiar amb un burret que tibava d'un carro. I a dalt del carro hi anaven algunes persones que parlaven una idioma que ell no coneixia, i que reien i bevien vi negre i el burret tenia una cara trista, com la seva quan es va mirra al mirall del lavabo abans d'anar al llit.

Privilegis reials

2011-11-29T09:09:00.001+01:00

Si un treballador diu que està malalt, plega una setmana de la feina i l'enxampen a l'estranger gaudint de la vida, segurament li caurà un expedient i es trobarà al carrer per enganyar a l'empresa.

El Rei d'Espanya va fer anular tots els actes institucionals entre el dies 3 i 15 de Novembre, per tal de recuperar-se de les molèsties de la seva darrera intervenció quirúrgica, tal com va explicar la seva Casa. En realitat va anar de visita a un emirat àrab i el cap de setmana va assistir al premi de Formula 1 a Abu Dhabi. Bona manera de deixar la feina per recuperar-se.

L'impunitat sembla ser un privilegi inherent a la família reial espanyola, almenys fins ara. Tothom viu com li sembla, el seu treball més dificil és el de inaugurar un parell d'exposicions al mes i de rebre unes quantes persones en audiència... i prou. El cost de tot aquest circ es molt alt ja que al pressupost de la casa Reial s'ha d'afegir tot el que l'Estat paga de residencies, seguretat, iot etc...

No sembla que l'hereu de tot això, el segon marit de la senyora Leticia Ortíz, tingui la necessària popularitat per donar continuïtat a l'institució, i els que han arribat a fer part de la família reial entrant per la porta del dormitori, tampoc sembla que ajudin a justificar tanta inutilitat.

De totes maneres, no sembla que ningú estigui disposat a plantejar de manera seriosa un canvi de règim. Ni a Catalunya, on un partit amb una R de "republicà" al seu nom calla i no parla de treballar per una República de manera que tàcitament recolzen la monarquia.

El idealistes diuen que una votació podria permetre un canvi en la Constitució espanyola. Els realistes diuen que l'únic camí es el de la independència de Catalunya, i que al Rei el gaudeixin de Madrid estant.

"Tot depèn de nosaltres.
Tot depèn, sobretot, de vosaltres:
els joves!" (Pere Quart)

Montserrat Figueras i Suïssa

2011-11-24T08:13:00.004+01:00

La mort de Montserrat Figueras, esposa de Jordi Savall, ha tingut ressò a Suïssa, no només per la seva aportació vocal a tots els projectes de Jordi Savall, sinó per la seva vinculació personal i artística, sobretot amb la ciutat de Basilea.

Montserrat Figueras va arribar a Basilea desprès de casar-se amb Jordi Savall i, com ell, aviat van fer part de la Schola Cantorum Basiliensis, que Savall va arribar a dirigir.

La petjada dels catalans en el món artístic suïs a finals dels anys 60 i inicis dels 70 va ser molt important. Al costat de Jordi Savall i Montserrat Figueres i trobem el també músic Pere Ros, el lingüistes Germà Colom i Carme Eberenz o el pintor i escultor manresà Manel Marzo-Mart.

La llista anterior no és evidentment complerta ja que la he fet de memòria, sense rebuscar papers i apunts.

Catalunya, que com he dit altres vegades, té una manca molt gran de presencia a Europa excepte, potser, en àmbit esportius, ha de dedicar un esforç a fer-se present en activitats culturals per tal de explicar a qui ho vulgui escoltar que és una nació amb característiques pròpies, amb llengua, història i cultura que han sobreviscut tots els esforços anteriors (i actuals) d’aniquilació.

Montserrat Figueras, ara recordada a Suïssa, va fer amb el seu marit i amb catalans forans, un gran servei a Catalunya que caldria continuar amb convicció.

El pes del càrrec

2011-11-22T07:58:00.002+01:00

Els que de veritat manen, que no són els que sembla que manen, ja han deixat damunt la taula del senyor Rajoy la llista de les mesures que ha d'aplicar tan bon punt estigui legalment capacitat per fer-ho.

El que de veritat manen, han entregat al senyor Rajoy el mateix paper que haurien entregat al senyor Pérez (alias Rubalcaba) si hagés guanyat. Certes coses estan molt per damunt de la personalitat, el partit o les ganes del elegit.

Els que de veritat manen, volen estabilitzar Europa i l'euro per evitar conflictes socials ja que per guanyar milions de milions ja saben que s'ha d'anar a mercats amb molt potencial humà i molts recursos naturals, com ara Brasil, Argentina o Mèxic. I ja ho estan fent.

Els que de veritat manen, coneixen perfectament que el senyor Rajoy no disposa de cap pla per sortir del caos econòmic i que per tant, necessita ajut i conducció exterior.

No ens fem il·lusions: som petits actors sense cap paper protagonista i ja en tenim prou amb sortir de tant en tant com a figurants de segona o tercera fila.

Mentrestant, que en deixin fer cada parell de setmanes les nostres festes religioses, nacionals o autonòmiques amb ponts i aqüeductes que fins ara ens ha anat molt bé per viure com els alemanys sense necessitat de treballar i de rendir tan com ells.

República, com més aviat millor

2011-11-15T08:36:00.001+01:00

No es qüestió ara de fer llenya d'un arbre que encara no ha caigut. Em refereixo al marit de la segona filla del rei d'Espanya, que sembla que podria estar ficat en assumptes d'apropiació indeguda de diners oficials. I presuposem que la justícia tractarà aquest senyor com tractaria a qualsevol d'altre que no faci part de la monarquia escollida per Franco.

El marit de la segona filla del rei d'Espanya, i la filla mateixa amb els seus quatre infants, resideixen a Washington ja que ell exerceix els càrrecs de conseller de Telefónica Latinoamérica i de representant de Telefònica als Estats Units. Segons escriuen els diaris, pel dos càrrecs (sense responsabilitats executives i sense representació institucional) l'ex-esportista cobra uns 750.000 euros a l'any i pot gaudir gratuïtament d'una casa de luxe en un exclusiu barri. Sembla que la Telefónica també li paga l'escolarització dels fills en un liceu elitista i els freqüents viatges privats a Espanya de tota la família. I encara troba temps per dedicar-se a les seves empreses particulars.

També ens expliquen fonts ben informades que l'estat espanyol paga la seguretat de la família de la segona filla del Rei, feina que cobreixen cinc membres de les forces de seguretat de l'Estat, que són rellevats cada tres mesos.

La segona filla del Rei exerceix el càrrec de directora de l'àrea Social de la Fundació La Caixa, càrrec que ha conservat malgrat el canvi de domicili de Barcelona a Washington. El sou és de 250.000 euros anuals.

Tot això és el que ara per ara es diu d'una part menor de la família reial espanyola. Algun dia sabrem quants milions costa mantenir la resta de familiars directes i indirectes.

Amb les retallades que es preparen, guany qui guany les eleccions, potser ha arribat el moment de que la gent es pregunti si no val la pena de començar a retallar per la part de dalt, eliminant càrrecs inútils . Per exemple el de Rei.

I encara molt millor és marcar distàncies i anar fent amb calma però sense dubtes el camí que porta a la independència.

Ecologia negativa?

2011-11-10T09:22:00.004+01:00

El llac de Brienz és un del més representatius llacs de la zona pre-alpina de Suïssa. Molt turistes l'han visitat, encara que no ho recordin: és un dels dos llacs, amb el de Thun, que donen a la conegudíssima ciutat de Interlaken el seu nom, ja que es troba entre ells dos.

El llac de Brienz, amb uns 30 quilometres quadrats de superfície, ha estat sempre molt estimat per la gran quantitat de pesca , essencialment salmònids, que les seves aigües ofereixen.

Doncs resulta que l'any 1986 el govern suïs va dictar una llei que prohibia l'us de fosfats en els detergents emprats per rentar la roba, o la vaixella i fins i tot en usos industrials. La mesura, molt ben rebuda per tothom amb una mica de sentit ecològic, va ser seguida amb rigor centreeuropeu.

Dels cinc pescadors professionals que treballaven tradicionalment al llac de Brienz , ara només en queden dos, i un d'ells està a punt de plegar.
El motiu:la quantitat de peixos ha disminuït dramàticament. La causa: l'aigua del llac és massa pobre en fosfats.

La paradoxa és inquietant. Resulta que l'aigua del llac, ideal del punt de vista dels pocs fosfats, ha fet desaparèixer les anomenades puces d'aigua, que són un menjar essencial pels peixos.

S'ha constatat que l'any 1995 un peix de 4 anys tenia un a llargada de 26 cm mentre que avui no arriba als 18 cm.Dit d'una altra manera: per un kilo de peix, abans eren necessaris 5 peixos i avui uns 25.

També s'ha vist que a partir de l'any 2008 cada vegada més peixos neixen sense òrgans sexuals, i que durant els mesos d'estiu de l'any passat, la meitat dels peixos del llac eren estèrils.

Les autoritats cantonals estan estudiant la possibilitat de fer una aportació controlada de fosfat al llac per tal de reequilibrar les aigües de cara a permetre la normal proliferació de peixos. Es una mesura molt controvertida ja que ningú no coneix les conseqüències reals.

Una vegada més, la natura ens avisa. Esperem que l'exemple del llac de Brienz ens faci ser més prudents i respectuosos amb ella.

A l'estiu, tota cuca viu

2011-07-18T09:32:00.003+02:00

La calor i les vacances permeten, per uns dies, alterar l'ordre de les preocupacions. Anar tot el dia amb pantalons curts, samarreta i sandàlies sembla que dissipa, esvaeix i desdibuixa els greus problemes que, directa o indirectament, tot ciutadà pateix.

Tot és un miratge. Amagar el cap sota l'ala, o darrera d‘una sangria o d'un arrós mal cuinat a peu de platja no ha estat mai una bona solució. Les grans qüestions pendents, com que no coneixen vacances, aniran fent el seu camí i esperaran traïdorament el retorn dels estiuejants per recordar a tots ells el temps perdut.

El somni de molts és viure com els alemanys però amb el clima i el preu del vi de casa nostra. Peró per viure com ells s'ha de rendir també com ells. Les estadístiques de les hores treballades cada dia s'han de mirar amb ull crític i matisar-les amb l'index de l'eficiència. Per fer d'alemanys s'han de suprimir „ponts", festes locals, religioses o no, i mirar de reduir el treball „negre", els pagaments sense factura oficial i les mil i una que la gent ha inventat per fer el distret en temes impositius.

Naturalment que a Alemanya no tot és net, però en eficiència poden donar lliçons a tothom.Per cert, una companyia important suïssa de productes químics (Lonza) a decidit que els treballadors de la seva planta de Visp augmentin les hores setmanals de treball de 41 a 43, sense augment de sou. La mesura és per 18 mesos i ha de servir per preservar els llocs de treball davant de la forta revalorització del franc suïs per la davallada del euro, cosa que ha fet augmentar molt el preu dels productes de Lonza destinats a l'exportació.

Això de treballar més sense cobrar, o de treballar igual amb menys salari són mesures que, ben aplicades, poden permetre aguantar una situació puntual. El Conseller Mas- Collell tindrà molts problemes per portar a terme mesures d'aquest tipus, per molt que a curt terme siguin necessàries. Peró Mas-Collell no és ni alemany ni suïs. I els catalans tampoc ho són.

Problemes, circ i futbol

2011-04-28T09:21:00.002+02:00

Les mal anomenades vacances de Setmana Santa i els partits entre el Barça i el Real Madrid han distret a molts dels veritables assumptes que compliquen el futur immediat de tots.

El partit d'ahir és un bon exemple d'un espectacle que la gent necessita de tant en tant per expressar, amb l'excusa de l'esport, molts sentiments de rebuig, de desil•lusió i fins i tot de menyspreu entre dues maneres de veure les coses.

El futbol és com un circ, i un partit com el d'ahir presenta jugadors que ataquen com felins sense gàbia, jugadors que com a bons trapezistes donen exemple d'elegància de moviments, i fins i tot pallassos que asseguts a la banqueta es queixen i com que només fan riure, ningú els pren seriosament tot i que són indispensables per arrodonir el programa.

I mentre el públic present al camp i assegut davant el televisor gaudeix de l'espectacle, a fora, al carrer, les coses més aviat empitjoren. El govern central segueix navegant sense mapa ni brúixola, nega les evidències i aprofita totes les ocasions per donar l'imatge d'anar perdut. I aprofita la lliçó del futbol per culpar de tot als altres, sense pensar ni de lluny que potser una part de la culpa la tenen ells.

Molts membres del govern central podrien entrenar el Real Madrid perquè el mal estil ja el tenen.

La independència: només una alternativa?

2011-03-30T09:18:00.003+02:00

La independència és, en primer lloc, un acte de convicció. S’hi ha de creure, se n'ha d’estar profundament convençut, altrament no pot reeixir. La independència només pot tenir per base gent que sap que és la millor i alhora l’única manera de viure una personalitat històrica i social.

La independència és, en segon lloc, un esforç colectiu. Si una majoria sòlida no hi creu, si no participa en la seva creació, si no existeix una determinació comuna, si no hi van tots plegats, mai es podrà arribar a assolir-la.

Que l’expresident Jordi Pujol parli ara de la independència i que fins i tot la consideri una solució per Catalunya sorprèn i alhora incomoda. Per uns arriba tard, massa tard. Per d ‘altres, és una manera d ‘ajudar a CiU a guanyar posicions entre certs sectors ja que fins ara en aquest tema la coalició no era molt clara, com tampoc ho és el president Mas.

Amb tot i un aspecte positiu, que no val la pena de negar, resulta decebedor que per Pujol la independència no sigui res més que l ‘única sortida a l'actual situació, per manca d’altres alternatives. Es a dir que pel senyor Pujol, una vegada descartades altres possibilitats sense que ens expliqui quines són, només queda la independència per evitar, com diu literalment, „ el gradual esborrament de la catalanitat i de Catalunya “.

No dic que no tingui raó, però voldria que les properes setmanes el senyor Pujol i CiU parlessin de la independència amb més convicció. Ajudarien a encarrilar els molts esforços que ja s’estan fent per arribar a aconseguir una majoria que cregui en la independència com a solució primera i no com a opció obligada dels que diuen que „no tinc altre remei! “.

Polèmica de baix nivell

2011-03-19T10:01:00.002+01:00

Les relacions entre partits esta baixant a nivells que només poden satisfer a gent amb poca exigència i que segurament gaudeix amb els „reality shows“de la televisió.

La picabaralla entre López Tena i Duran i Lleida, amb la senyora Joana Ortega com a detonant, ha assolit un grau poques vegades vist i escoltat a Catalunya. Errors de currículum d'una, irregularitats com a notari de l’altre i detalls sobre la vida sexual del tercer han encetat una polèmica pública que ningú sap com acabarà.

Si només poden accedir als càrrecs públics ciutadans amb una vida personal i professional neta com una patena, ja podem plegar perquè no trobarem ningú. Però l'obligada tolerància per errors de joventut, o canvis d’opinió i fins i tot de camisa, no pot perdonar-ho tot, i fer ulls clucs a intents conscients d ‘engany o a un repartiment de càrrecs amb criteris diguem-ne horitzontals, tal com insinua López Tena de Duran no soluciona res.

Cada vegada és més difícil fer creïble la política als ciutadans que llegeixen que Laporta cobrarà 130.00 euros suplementaris que, segons el reglament del Parlament, són de dret per tal que pugui efectuar en solitari la seva tasca al no fer part del Grup Mixt. Mentre l’atur augmenta, l’horitzó segueix llunyà i fosc i les retallades de despeses públiques ja es fan notar a tots els nivells, el senyor del carrer no entén certes coses, i dubta i es desentén cada vegada més de la política fugint no sap molt bé a on.

I com que sempre plou sobre mullat, alguns voldrien que efectivament els jugadors del Barça s’ajudessin de drogues per fer gols. Jo, a la primera parada baixo.

O terra o cendra

2011-03-12T15:01:00.002+01:00

En un cap de setmana on el món està sacsejat i a molts indrets la tragèdia (natural o provocada) sembla dominar, potser és una bona idea llegir poesia i no perquè sigui necessàriament una pomada per les ferides, que molta poesia és dura i aspre al toc.

Com deia Èsquil, l’art és molt més feble que la necessitat, però la poesia ens diu les coses d’una manera definitiva, precisa i clara encara que sembli que només juga amb les paraules i la llengua.

Brossa va escriure un sonet „ O terra o cendra “ que, com tota la seva obra, convé llegir i del que vull recordar el tercet final:

„ No retornem enrere amb la nefanda troca:
Ferms en el nostre dret guardem mesura justa
O el pont de l’únic pas possible s’enderroca “.

Ho voleu més clar?

Estalviar energia: veritats i mentides

2011-03-08T09:28:00.002+01:00

La primera manera d’estalviar combustible és la de no fer quilometres inútils. Una segona manera és la de facilitar la disminució del tràfic urbà que obliga a anar amb marxes curtes, a frenar i accelerar a cada cantonada, amb un gran consum de combustible i un alt desgast dels motors. Una xarxa de transports públics eficients, nets i econòmics ajuda molt a fer efectives ambdues solucions.

Obligar a anar a 110 kms/hora a les autopistes ha provocat una polèmica a tots els nivells ja que es posen a la balança l’estalvi de combustible, la fluïdesa del tràfic, la seguretat i fins i tot l’expulsió de gasos, essencialment anhídrid carbònic, a l’atmosfera. Tots els arguments tenen una part de raó i una part discutible.

I és que no sempre les coses són com semblen. Fa uns dos anys, vaig escriure sobre la quantitat de CO2 que llencem a l’atmosfera, directa o indirectament, i vaig explicar tres exemples molt significatius, que ara voldria repetir:
„

El sucre

Resulta que Suïssa produeix sucre, a partir de la remolatxa, en quantitats suficients. També hi ha una certa importació de sucre produït a partir de la canya de sucre. Dons bé, segons un estudi resulta que és més ecològic (del punt de vista CO2 ) importar un quilo de sucre del Paraguai que produir-lo a Suïssa. L'explicació és: al Paraguai, la collita es fa essencialment a mà i el subproducte que resta després d'extreure el suc de la canya, és emprat pels pagesos per cuinar, per adobar els camps etc.. Contràriament, a Suïssa la collita es fa amb tractors (que cremen gasoil) i els residus de la remolatxa no s'aprofiten i per tant es cremen a l'incineradora després de ser transportats per camió. Total, que el sucre del Paraguai tot i comptar el transport per vaixell, expulsa la meitat de gasos a l'atmosfera que el sucre suís.

Les roses
Les roses de Kenya o d'Equador que trobem tot l'any a les floristeries, produeixen menys gasos que les roses importades d'Holanda perquè la calefacció dels hivernacles holandesos és molt més contaminant que l'avió ple de flors que les transporta a les nostres ciutats.

Les pomes
Ens hem acostumat a menjar pomes tot l'any. Les que el país produeix s'han d'emmagatzemar en frigorífics durant molts mesos per tal de tenir el subministrament garantit. Una poma produïda a Xile durant la seva temporada ( que és inversa a la nostra) i transportada per vaixell fins a Europa consumeix menys energia que les nostres guardades sota refrigeració mesos i mesos.

L'estudi de referència l'ha fet la Universitat de Giessen a Alemanya, i ha estat corroborat per un estudi paral•lel de l'organització també alemanya Foodwatch.
„

Esperem que el que decideixen certes mesures, ens diguin la veritat dels motius i dels resultats. Res més, que no és poc.

Depenem dels independentistes

2011-03-05T09:15:00.002+01:00

La veritat és que sempre depenem d’algú de manera que quan parlem d’independència (individual, econòmica o social) ho fem per quantificar el grau menor o major de lligams, acords o compromisos però mai per demostrar que anem sols.

Els personatges polítics de caire independentista que entre tots hem elegit, de moment no semblen demostrar massa interés en fer pinya per anar endavant cap a una sobirania que amb més o menys convenciment tots predicaven durant la campanya prèvia a les eleccions.

ERC necessita reafirmar els seus principis després d’uns tripartits on van abandonar-los en part a canvi de manar (poquet). Reagrupament actua amb un Carretero que va sortir d’ERC i que ara hi torna tímidament per poder arribar a tenir algun tipus de representació pública. Solidaritat (SI) no ha durat com a coalició ni el temps mínim per agrair el vot als seus votants i Democràcia Catalana de la ma de Laporta decideix sortir d ‘una SI que van ajudar a fundar i s'apropa a ERC per tal de tenir veu en l’àmbit municipal.

Tot el batibull, rebombori i xivarri que els darrers dies han organitzat els polítics dits independentistes entristeix als que havien cregut que era possible unir-los de cara anar endavant amb fermesa. Les properes eleccions municipals serviran per animar o desanimar a molta gent que espera menys individualisme, menys protagonisme i més solidaritat.

De moment sembla difícil predir el que ens vindrà al damunt. Els responsables encara són a temps de rectificar i demostrar que les propostes grandiloqüents de fa uns mesos poden ser molt més que intents de lluir.

"La Vanguardia.cat" : dubtes i més dubtes

2011-02-28T09:28:00.001+01:00

La noticia de la sortida d’un nou diari en català mereixeria ser un motiu d’alegria. El naixement de „La Vanguardia “en català no aconsegueix entusiasmar a ningú i els motius són molt diversos.

A la majoria de cases dels de la meva generació, La Vanguardia era el diari que durant molts anys va gaudir de pràcticament el monopoli de la premsa escrita. Encara avui, molta gent llegeix La Vanguardia per una qüestió de tradició i malgrat les alternatives que han anat sortint, una part de la societat catalana mai ha deixat de comprar el diari del grup Godó.

De „La Vanguardia Española“del franquisme a „La Vanguardia.cat“d’ara no hi ha massa diferència d’actitud: una visió dels fets i les noticies amb un enfocament còmode, tractant de no fer enfadar al govern central. Fets com el del seu director Galinsoga, substituït per la força de la pressió d’uns valents catalans, són l’excepció d’una historia periodística caracteritzada per la seva facilitar per „emmotllar-se , per no fer enfadar als que manen.

La prevista „La Vanguardia.cat“no serà res més que una edició en català, no un nou diari. Els periodistes i col•laboradors escriuran indistintament en català o en castellà i l’empresa ha previst la traducció per vies digitals, és a dir, traducció amb un programa electrònic i una repassada final per part d’uns correctors. No gaire diferent de „El Periódico.cat“, amb totes les diferències ideològiques que es vulgui.
Diaris com l’AVUI, l'ARA, „El Punt “, „regió7 “i altres estan pensats i escrits en català, i aquesta diferència respecte als diaris parcialment traduïts sempre marcarà l’existència de dues categories.

Malgrat tot, la sortida de „La Vanguardia.cat “en un moment on sembla que la premsa escrita està perdent vendes, en part per la premsa gratuïta i en part per la premsa digital, és una noticia reconfortant si és que ajuda a col•locar el català al lloc de llengua normal de comunicació que li correspon. Esperem que tota l’operació no estigui pensada de cara a les subvencions, sense les que molta premsa no arribaria al proper Nadal.

Tal dia com avui, jo era a Madrid

2011-02-23T09:15:00.004+01:00

Avui fa 30 anys vaig iniciar un viatge de negocis amb un vol de Zuric a Buenos Aires, amb escala a Madrid. El dia 23 de febrer del 1981, a les 6 de la tarda vaig arribar a Madrid d’on sortiria cap a Buenos Aires el dia 24 a les 4 de la tarda.

Un altre moment potser escriuré els detalls d’aquelles gairebé 24 hores passades a Madrid agafat per sorpresa en un intent de cop d’estat que vaig viure de primera ma al centre de Madrid on vaig anar per copsar la inquietud i fins i tot la por que la gent va sentir durant algunes hores, i conscient que assistia a un fet històric.

Vist amb la tranquil•litat de dona el temps i la distància, i encara que és un fet poc i mal explicat, la possible tragèdia (que no va succeir malgrat els tancs a València) estarà sempre marcada per l’esperpèntica entrada de Tejero, amb el baix nivell del seu llenguatge i en un intent de cop d’estat molt mal organitzat com era d’esperar d’un règim on l’autoritat anava per damunt de la raó.

Moltes vegades s’ha escrit o parlat sobre la possibilitat que un fet similar es repetís a Espanya. Uns diuen que no, que l’exercit és ara més professional i que la democràcia està arrelada de manera suficient per resoldre els diferencies sense „Tejeros“. D’altres pensen que si, que encara queden molts il-luminats que en un moment donat es transformarien en defensors de la pàtria (la d’ells). I potser tenen raó, ai las!.

El fet normal de la llengua

2011-02-14T09:35:00.002+01:00

Després del partit de futbol al camp de l’Osca, l‘entrenador del Girona, Raül Agné, va contestar en català a una pregunta feta en català, tot i que va dir que després contestaria en castellà. Davant les protestes d’alguns dels periodistes presents, va abandonar la roda de premsa.

Lamentablement encara es noticia que un personatge públic parli en la seva llengua sense negar l’us d’una segona o fins i tot d‘una tercera segons convingui. Els monolingüistes, que són majoria a Espanya, no admeten fàcilment el nivell superior que suposa parlar més d’una llengua i obren la caixa dels trons cada vegada que poden.

Un cert contrast a la reprovació dels periodistes a Agné el va donar la peli cula „Pa negre “, guardonada amb molts premis „Goya “, rodada en català i basada en la novel•la del mateix nom d’Emili Teixidor. He llegit la novel•la però, per raons obvies, no he vist la peli cula.

Crec que el camí de la cultura, pot servir, encara que a escala reduïda, per fer comprendre millor la nostra identitat. I dic a escala reduïda perquè dominen la ignorància i els diners, i el nombre „d’analfabets“ que saben llegir i escriure va en augment.

Avui tenim dues noticies positives per la nostra llengua. Esperem que no es quedin en fets puntuals sinó que esdevinguin fets normals amb l‘ajut de tothom, ja siguin polítics o ciutadans sense càrrec.

El futur no és Espanya

2011-02-09T08:47:00.001+01:00

Per dir-ho més clar: Espanya, tal com està configurada ara, no te futur. I Catalunya no pot lligar el seu avenir a un país amb les estructures polítiques esquerdades per tots costats i amb una tendència quasi obsessiva a trobar-nos defectes i problemes.

El viatge protocol•lari de Mas a Madrid, a més a més obligat per la necessitat d’anar allà a dir el que no volen escoltar, ha engegat una tronada digna d ‘una festa major. Bona part de les autonomies han posat el crit al cel, demanant el dret a „endeutar-se “tal com l’hi han permès a Catalunya. Fins i tot l’alcalde de Madrid, que és una ciutat i no una autonomia, ha denunciat el tracte discriminatori que suposa el principi d’acord Mas-Zapatero.

El portaveu del Govern, Francesc Homs, ho ha dit molt clar: "El que se'ns permet fer, el que es va discutir ahir, el que es va plantejar per part de Catalunya no és res més que allò que se'ns deu".

Un Estat de les Autonomies que no funciona, que permet privilegis fiscals al País Basc i Navarra sense que s’escoltin tants comentaris negatius com sobre Catalunya ‚i que amb la seva vulgar frase de „café para todos“ ha aconseguit ser injusta per a tots, un Estat con aquest no pot ser un lloc on els catalans puguin aspirar a continuar fent’ ne part.

De manera que ara cal continuar el camí ja començat que, potser a poc a poc però amb seguretat, ens portarà a la independència.

El franquisme del PPC

2011-02-03T09:09:00.002+01:00

Em costa molt escriure PPC ja que no veig massa justificació a la C de Catalunya que sembla posada per definir la seu del partit i no per demostrar una identificació amb el país.

Doncs bé, el PPC ha tingut la brillant idea de col•locar al peu de l'obelisc de la cruïlla del passeig de Gràcia i la Diagonal de Barcelona una figura en honor del rei Juan Carlos I per substituir el buit que ha deixat l’estàtua de la Victòria franquista acabada de retirar.

Aixecar monuments a fets històrics relativament recents sempre suposa un perill ja que si es gira la truita les veus per retirar-los o transformar-los seran inevitables. També és un risc posar noms de personatges vius a carrers, places o escoles. Val la pena de recordar, si més no com a anècdota, que a Cuba no s’han erigit monuments a Fidel Castro, ni han batejat carrers o indrets amb el seu nom. Tractant-se d’un règim personal i monopolista, sorprèn la manca de culte urbà.

El PPC, que sembla molt poc interessat en les coses específiques de Catalunya, creu que Barcelona necessita honorar al rei Juan Carlos d’una manera tan lluïda com és una figura en un lloc tan destacat. Per damunt de les meves poques simpaties amb la institució monàrquica en general, em demano que ha vist el PPC com a mèrits en el rei per fer la proposta del monument.

Una de dues: o el PPC vol fer la punyeta amb la seva demanda o sent nostàlgia dels temps de Franco i no ha vist res de millor que fer un acte de vassallatge envers d’un rei amb arrels franquistes. I mentrestant, l’atur no para d’augmentar, cosa que tindria d’ocupar tant temps als polítics que no els hi quedaria ni un minut per estàtues i altres mandangues.

Pujol, Montilla i els llamps

2011-01-29T09:36:00.001+01:00

Molt sovint, quan un polític es manifesta temps després d’ocupar el càrrec ho fa per justificar algunes de les seves decisions anteriors. Molt poques vegades un polític modifica públicament les posicions que va defensar en actiu, com si l’infalibilitat anés lligada al càrrec.

L ‘expresident Jordi Pujol ha publicat a la seva pàgina web un article on planteja la independència de Catalunya per primera vegada com una possibilitat i no només com a una opció. En entrevistes posteriors a l'escrit del dia 25 ha confirmat aquesta opinió.

Com és natural, al senyor Pujol l’han obligat a fer de parallamps ja que de tots costats l’han criticat i tractat de senil, d'hipòcrita o d ‘oportunista. El darrer llamp l’ha llençat l’expresident Montilla que ha acusat Pujol de voler trencar l’espai central de convivència, afegint que aquesta actitud també la veu en el PP de manera que Pujol i el PP es „retroalimenten, s'utilitzen i s'ajuden “ en paraules textuals.

El senyor Montilla, que segurament ha llegit l’article del senyor Pujol, ha d’explicar més clarament que li permet dir que Pujol vol trencar un espai central de convivència, perquè jo no ho entenc. Això d’espai central de convivència em sona molt a la convivència del PSC amb el PSOE, que també era central, del centre d’Espanya vull dir.

„ Perquè a hores d’ara és ingenu pensar que es podrà frenar el procés d’anar cargolant l’Autonomia, i de fet la identitat, l’autogovern i l’economia de Catalunya amb noves negociacions com pretenen encara alguns socialistes catalans “. Aquestes paraules de Pujol són les que potser han „picat “a Montilla. I també quan diu: „ Si algun canvi hi pot haver de moment ‚més fàcil és que sigui per a mal que per a bé. Per tant, l’alternativa a això ara ja només podria ser la independència “.

No és necessari ser partidari de Pujol ni haver votat alguna vegada CiU per estar satisfet de la posició de Pujol perquè només es pot anar endavant si els esforços d ‘uns i d’altres van en la mateixa direcció, i les paraules de Jordi Pujol han d’ajudar a fer el camí que els catalans vulguin.

Decidir el futur de Catalunya

2011-01-22T09:41:00.002+01:00

No falla. Cada vegada que escric sobre el govern espanyol o sobre la monarquia surten els àngels de la guarda de les essències catalanes per dir que no cal parlar-ne d’Espanya o del rei, que ja s’ho faran i que no és cosa nostra.

Crec que van errats ja que mentre Catalunya estigui dins d’Espanya (cosa que cada vegada més gent voldria canviar), el govern de Madrid decideix molt sobre Catalunya i mentre el Rei segueixi assegut al tron, els catalans participen en el finançament d’ell i de la seva família.

El camí d’una autonomia per Catalunya equivalent a la de un Land alemany o d‘un Cantó suïs sembla que està ple de paranys, de barreres o de controls que el fan impracticable. De manera que només queda la possibilitat de definir i decidir quin futur els catalans volen per Catalunya i tirar endavant malgrat que les forces polítiques de caire sobiranista han perdut embranzida potser per la divisió precedent a les eleccions i els anomenats nacionalistes tendeixen a generalitzar, sense proposar actuacions concretes i realitzables a curt terme.

El govern Zapatero sembla cremat i amb poques possibilitats de guanyar les properes eleccions. Si l’alternativa és el senyor Rajoy, poca millora trobarà Catalunya en les seves relacions amb Madrid. Molts dels que votaran a Rajoy en el fons votaran contra Zapatero perquè Rajoy ni entusiasma com a personalitat ni sembla partidari de reformar res que pugui donar a Catalunya més autogovern.

Per a molta gent els problemes prioritaris són l’economia, l’atur i les pensions. Sens dubte són assumptes greus i de difícil solució però no convé deixar de treballar per dotar a Catalunya d’unes eines que permetin fer justícia a l’historia, a la llengua i al treball de totes les generacions de catalans que ens han precedit.

La solució és treballar més

2011-01-16T10:17:00.001+01:00

Anem a pams: dues empreses suïsses, davant la devaluació de l ‘euro respecte al franc suïs i la conseqüent caiguda de les exportacions han decidit augmentar de dues hores el treball setmanal dels empleats, sense cap compensació econòmica.

Els detalls de la decisió, que segurament crearà escola, són molt interessants. Totes dues empreses tenen una cartera de comandes plena però malgrat això els marges comercials s‘han reduït ja que molts contractes estan signats en monedes altres que el franc suïs, de manera que darrerament han deixat de guanyar entre un 15 i un 20 % calculat sobre francs.

Augmentar el temps de treball significa produir més amb un cost menor per hora de treball de manera que es pugui compensar, si més no parcialment, la devaluació de l’euro, o la revaluació del franc segons es miri.

Les grans organitzacions sindicals, però, han denunciat els acords de les dues empreses ja que temen que la mesura es propagui, perjudicant els drets dels treballadors, segons diuen. Potser el que temen és que les mesures tinguin efecte positiu al marge de les seves estructures malgrat que les lleis permeten en casos molt concrets l’augment de treball sense compensació.

És d’esperar que s’establirà un diàleg amb arguments clars sobre la taula i fent servir el cap i no el fetge, amb la convicció que ni tots els directius són uns espremedors ni tots els sindicalistes uns descamisats cridaners.

Pels amants dels detalls, les dues empreses són Dätwyler, fabricant de cables, amb 950 treballadors i Transfor, fabricant de transformadors, amb 280 treballadors.

Tal com la llarga historia laboral demostra, l’única manera de prosperar és treballar i sobretot treballar bé cosa de la que encara molts no se n'han adonat.

El negoci de la FIFA

2011-01-11T09:09:00.001+01:00

El futbol que gestiona la FIFA és un negoci, i després un espectacle i molt, molt enrere, un esport.

El „show “que ahir va escenificar la FIFA, amb la complicitat del diari „France Football “, va demostrar una vegada més la hipocresia d’uns personatges encapçalats per l'impresentable suïs Joseph Blatter, capaços de treure diners com sigui amb la pretensió de fer un treball gairebé d'ONG en favor del futbol.

Els catalans interessats pel futbol poden estar més que satisfets amb els tres finalistes al premi de millor jugador del món i amb els sis jugadors del Barça dins de l’equip ideal mundial. I també per Guardiola com a finalista entre els entrenadors. Tot molt merescut i per tant un gran dia pel Barça i per Catalunya, dins de l’àmbit futbolístic.

La FIFA disposa a Suïssa d’un estatus especial que li permet no pagar impostos malgrat remenar milers de milions de dòlars o euros o francs suïssos. Aquesta condició especial permet al senyor Blatter i als seus fidels companys de direcció de fer i desfer al seu gust. Fins i tot els casos de corrupció darrerament demostrats els han ofegat amb un silenci sospitós i amb un Comitè Intern contra la corrupció integrat per ells mateixos, de manera que ja podem imaginar les ganes que tenen de fer net.

El futbol mobilitza cada setmana arreu del món molts milions d'aficionats i només per aquest motiu ja mereix una consideració especial. De totes maneres, amb els pressupostos dels clubs i amb els preus que es paguen per certs jugadors, és cada vegada més difícil admirar el futbol només com a esport.

Carta republicana als Reis

2011-01-05T09:06:00.003+01:00

Benvolguts senyors

Quan tenia sis anys vaig descobrir que els regals que cada any em trobava al balcó de casa els compraven els meus pares i no vosaltres. Més tard vaig saber que l’únic evangeli que parla de vosaltres no diu res de Reis sinó de mags, ni diu que éreu tres, ni us dóna cap nom, de manera que molt aviat vaig decidir que no sou res més que un invent.

De totes maneres, sou un invent que genera il•lusions a grans i a petits i per aquest motiu podem celebrar la vostra diada sense complexos. Els altres Reis, els que si existeixen, els que regnen en alguns països, no il•lusionen a ningú i només serveixen per omplir pàgines de revistes tan prescindibles com ells.

De manera que seguiré la tradició i us demanaré que porteu als qui ens governen una bona porció d'idees per resoldre la difícil situació general. Com ja sabeu, el nou govern de Catalunya acaba de començar a actuar i el panorama es presenta difícil. Tots els mals, però, s’han de començar a guarir amb una baixada de l’atur. Si l’atur es redueix és que més gent troba feina, es fabriquen més productes i es poden vendre, i la gent i el govern reben més ingressos i la roda del consum torna a girar, i produeix més treball i gira i gira...

Senyors Reis, com que sembla que sou mags, feu que tots, govern i oposició, trobin el camí per rebaixar l’atur. Si ens feu aquest favor, prometo començar a creure en vosaltres i l’any vinent us escriuré fins i tot una carta d’agraïment, monàrquica i no republicana. No ens desil•lusioneu.

El camí independent de la cultura

2010-12-31T09:20:00.003+01:00

Ara que gairebé tothom ha comentat el govern del president Mas vull ficar cullerada abans que acabi l’any.

Al Govern de Mas pot ser criticat per ser un nou-pujolisme, per fer socio-convergència (horrible expressió), per errar al nomenar la Consellera de Justícia i un llarg etcètera. En realitat és tan fàcil trobar-hi defectes com ho és esperar que treballin i demostrin fins a qui punt omplen les necessitats i les il•lusions dels ciutadans.

El Govern està davant de problemes molt greus que sovint no podrà solucionar per la dependència de l‘Estat central, de manera que Mas ha d’intentar fer, allà on es pugui, un camí independent que, si més no, servirà per demostrar la factibilitat de les vies nacionals catalanes.

Les prioritats clares com reduir l’atur, equilibrar ingressos i despeses, intentar no perjudicar als més febles de l’escala social i augmentar l’eficiència a tots nivells ocuparan la part més important dels actes de govern, i no pot ser d ‘una altra manera.

Al marge d’aquestes actuacions prioritàries, faig un clam per aconseguir una millor presència cultural a l’exterior com a manera de donar a Catalunya una identitat que no sempre s’ha promocionat com cal. Catalunya disposa d ‘elements culturals de nivell mundial, tant en les arts plàstiques com en música o literatura i el Govern pot ajudar a que cada vegada que a l’exterior es parli d'un dels nostres, el nom de Catalunya i l’adjectiu català proclamin els orígens i destaquin la personalitat pròpia del nostre país.

L’any passat vaig escriure al senyor Artur Mas unes consideracions sobre el fet cultural català al l’exterior, per tal de saber quina era la seva posició a la vista de la poca rellevància que el llavors Govern donava a la imatge exterior, malgrat les anomenades „ambaixades “del senyor Carod-Rovira.

Artur Mas em va contestar directament i va donar, punt per punt, les explicacions que jo volia saber. De manera que em permeto, ara que ja no és el candidat sinó el President,fer un acte de confiança a Artur Mas i al seu Conseller de Cultura. El camí de la independència, també passa per la Cultura.

Prou !

2010-12-24T09:07:00.001+01:00

Avui al migdia la presidenta del Parlament visitarà el Rei Juan Carlos I per comunicar-li els resultats de la sessió d’investidura d’ahir de manera que el Rei pugui nomenar Artur Mas com a President de la Generalitat de Catalunya. És un acte protocol•lari, obligat per la llei, però que significa vassallatge, i és humiliant i injust. En el fons es tracta de recordar-nos que (encara) fem part d’un gran ramat i que el pastor resideix a Madrid.

La sentència del Tribunal Suprem contra el model català d'immersió lingüística, publicada amb tota la mala intenció el dia de la investidura de Mas, i el recurs presentat al Constitucional pel govern del PSOE contra la Llei de consultes de Catalunya, acordat el mateix dia, demostren que a Madrid no han entès mai la realitat catalana i que tampoc ho pensen fer d’ara en endavant i que en lloc de resoldre problemes, prefereixen crear-ne.

Se‘ns pixen a sobre i encara molts a casa nostra diuen que plou. Quosque tandem...!.

Bon Nadal, amics lectors

La destrucció de les cultures: l'exemple de França

2010-12-22T09:10:00.003+01:00

Entre els documents que ha fet públics Wikileaks es poden trobar informacions interessants que, sense ser grans descobriments o secrets d’estat, ens permeten ratificar posicions cada vegada més esteses a l’hora de parlar del futur de Catalunya.

Un document que transcriu la conversa que l’ambaixador americà a Paris va mantenir amb l’ex-primer ministre Michel Rocard, amb data 27 d’octubre del 2005, conté unes opinions poc escoltades a França i que mereixen ser-ho, també a Catalunya.

Recomano llegir el document complert (wikileaks.ch/cable/2005/10/05PARIS7360.html) però ara voldria destacar el paràgraf segon que traduït ràpidament diu:

„ Rocard, com abans el president Giscard d’Estaing, creu que l’história de França subministra les claus per entendre els polítics i la política francesa.... França es va auto-crear a base de destruir cinc cultures : la bretona, l’occitana, l’alsaciana, la corsa i la flamenca.... Som l’única nació d’Europa que és la creació militar d’un estat no homogeni... Això fa avui dia difícil governar a França. I explica la nostra dificultat de reformar-nos, la nostra lentitud “.

Són paraules de Rocard que serveixen d’esperó i d’estímul als tebis que somien truites i que creuen que ja estem bé.

La venjança de Zapatero

2010-12-18T09:35:00.001+01:00

El senyor Rodríguez, de nom artistic Zapatero, pot servir d’exemple sobre com no ha de ser un cap de govern. Els molts apropaments a Zapatero per part dos darrers tripartits, no han aconsseguit fer confondre als ciutadans catalans que a l’hora de votar han marcat clarament les distàncies amb Madrid.

Zapatero (tothom ho ha vist a la televisió) és totalment ignorat a totes les reunions europees. Sol, fent com si llegís documents mentre els altres governants conversen cordialment entre ells. Zapatero va perdut i no només per manca de coneixement d’idiomes sinó per manca de personalitat i d’idees. Ni amb traductor al costat les seves converses amb els seus colegues no duren més d’un minut i encara gràcies.

Zapatero ha fet que el paper d’Espanya sigui cada vegada més insignificant, i només cal llegir la premsa europea per copsar la manca de confiança política en un president de govern que no és capaç de donar cap idea convincent.

Però Zapatero és potser perillós: tota la humiliació acumulada a les trobades europees la pot compensar dins d ‘Espanya i, naturalment, de retruc a Catalunya. Atenció perquè acorralat políticament pot reaccionar de manera imprevista abans de plegar.

De totes maneres, la gran venjança de Zapatero serà deixar el càrrec de president del govern a Rajoy. Estem arreglats!.

L'exemple del Rodríguez i del Pérez

2010-12-15T08:45:00.002+01:00

Ens agradi o no, malgrat l’autonomia, amb un procés de renovació dels càrrecs polítics però amb un Estatut retallat i descafeïnat Catalunya encara depèn molt de Madrid i és inevitable mirar tot el maneguen perquè directament o de retruc ens afecta de ple.

El conflicte encara no solucionat dels controladors aeris ha demostrat, fins i tot als que no se n'havien adonat, que a Madrid la manca de lideratge i d'idees és preocupant. El senyor Rodríguez, conegut com Zapatero, només ha fet que amagar-se davant dels controladors. Aprofitant la situació, el senyor Pérez, conegut com Rubalcaba, a entrat en possessió del govern de la nació espanyola amb la condescendència de la resta de membres del govern. Un cop d'estat no violent que presenta una situació „de facto “com a resultat de les mancances del senyor Rodríguez, conegut com Zapatero.

Les properes eleccions a nivell espanyol proposaran el senyor Rajoy com a alternativa al candidat de PSOE. Per una qüestió de vergonya política, probablement el dit Zapatero plegarà i el Pérez sembla tenir moltes cartes per continuar el joc. El senyor Rajoy sembla també mancat d’idees, i no demostra tenir ni personalitat física ni dialèctica fora de criticar al PSOE. De totes maneres una alternativa Pérez Rubalcaba - Rajoy cada vegada sembla més factible .

Farem molt bé d’anar construint un camí propi, per no anar a remolc de personatges tan poc recomanables. No n’hi ha prou de dir-ho: mai com ara Catalunya s’ha d’unir per tirar endavant. Potser no som millors, però segur que som diferents.

Menys que un club?

2010-12-11T09:18:00.002+01:00

La decisió de la Junta del senyor Rosell de comercialitzar la samarreta del Barça ha fet esclatar els ànims de molts „culers “que creuen que no era necessari trencar la tradició centenària de no exhibir publicitat comercial a l’equipament.

De fet, el logotip de la marca Nike, segurament inevitable, era i és una publicitat comercial discreta, si és vol., encara que potser compensada amb uns ingressos gens menyspreables per la venda de samarretes. Ningú s’ha queixat.

El logotip de la UNICEF ni suposa ingressos, ans el contrari, i representa una institució internacional dedicada a la infància de manera que el nivell „propagandístic “queda molt disculpat per les condicions econòmiques i el sentiment de solidaritat.

El contracte que la junta de Rosell ha signat amb l’emirat de Qatar per posar a la samarreta del Barça el logotip de la „Qatar Foundation“suposa cobrar 30 milions d’euros cada any fins al 2016, quantitat que ha permès que alguns directius oblidin actituds anteriors.

La Qatar Foundation diu la premsa que va ser creada per l’Emir Al Thani, per qui l’empresa BSM del senyor Rosell va treballar en un projecte de desenvolupament esportiu. Serà dificil no lligar aquest fet amb la venda de l’espai fins ara lliure de la samarreta del Barça.

Segurament els calaixos del Barça estan més buits del que calia esperar, i els milions de l’Emir de Qatar permetran tapar alguns forats econòmics. O potser no. La qüestió és que posats a fer, el Barça cada vegada s’assembla més a qualsevol dels altres equips de la seva Lliga, i que, a poc a poc, deixa de ser més que un club per ser un club més.

Que pleguin !

2010-12-04T09:24:00.000+01:00

A una setmana de les eleccions catalanes, pocs dels seus protagonistes semblen haver „digerit “els resultats, tant els positius com els negatius. Els que han guanyat vots i escons (que no sempre van les dues coses tan juntes com pot semblar), han tingut temps d’esbrinar el motiu de l'augment de simpatitzants i saber si és degut a mèrits propis o a una reacció de rebuig a altres opcions. Els que han perdut vots i escons, segur que ja saben si la pèrdua ha estat per proposar un programa polític errat o per incompetència personal a l’hora d’explicar-lo.

Encara espetegaven els taps de cava dels guanyadors quan el senyor José Montilla va dir que plegava. Una actitud noble, responsable i que no ha tingut, ni ara ni abans, massa aplicació a casa nostra. Tothom sembla disposat a pujar al carro que més poder promet, però molts pocs en baixen quan no s’arriba allà on tots esperaven.

Els que han perdut vots, que pleguin. Els que van prometre la lluna en un cove i no han arribat enlloc, que pleguin. Els que van prendre els votants per badocs de fira i els volien enlluernar amb tovalloles o tristos personatges del pseudo-porno, que pleguin. Els 14 partits i agrupacions que no van arribar a un miler de vots, que pleguin. Els 13 partits per sota dels 10.000 vots, és a dir molt per sota del 0,5% del total, que mirin d'unir interessos, treball i diners amb altres agrupaments i no fer que els vots s’escampin sense efectivitat. Altrament, que pleguin.

El país no necessita tornar a veure les mateixes cares explicant a cada moment les mil i una per justificar errors i pèrdues de vots. Que pleguin, que amb tota seguretat dins dels seus partits d‘altres més preparats o menys condicionats podran portar la desfeta per un camí positiu. Si estimen Catalunya, que pleguin.

No es tracta de passar comptes, es tracta de ser conseqüent i optar per una actitud política i socialment digna: plegar a temps.

Èxit i treball

2010-11-30T09:02:00.003+01:00

Un escriptor americà, Ambrose Bierce, va dir que l’únic lloc on èxit va davant de treball és el diccionari. Amb altres paraules, l’èxit, el veritable, el durable, és una conseqüència del treball, de manera que ja tenim un motiu per relativitzar les expansions d’alegria, per altra banda justes, tant amb motiu de les eleccions del diumenge com pel resultat d’ahir al Camp Nou.

Artur Mas, després de guanyar dues eleccions sense arribar a governar, podria ara inflar el pit i oblidar que la travessa del desert ha estat llarga i dura... i que es pot repetir. No ho farà, entre altres coses perquè no s’adiu amb el seu tarannà ni amb dels seus seguidors.

Montilla, conscient que la seva incompetència per separar el PSC del PSOE els ha portat a una derrota humiliant, ha fet molt bé de dir que es retira de tots els càrrecs polítics perquè sap perfectament que les seves oportunitats han desaparegut definitivament.

Humilitat del guanyador i humilitat del perdedor. Res és infinit i temps tindran tots per demostrar que han aprés la lliçó que les urnes han impartit. Ara, Catalunya ha d’anar davant de tota actitud despectiva o de venjança, per petita que sigui.

Guardiola, que sap el que és guanyar i perdre, que ha estat escolà abans que bisbe, ha aconseguit un triomf històric davant d’un Real Madrid massa manipulat per dos portuguesos mal educats. Guardiola ha explicat amb fets que treball i èxit van junts i amb aquest ordre, i ha dedicat el resultat d’ahir a dos dels seus predecessors en el càrrec, Cruyff i Reixach.

Retirem les ampolles buides de cava i les copes, escombrem de terra el confeti i les serpentines de la festa i tornem a treballar. Tots, els polítics i els futbolistes, els que han perdut escons, els que no n’han aconseguit cap i els que n’han guanyat molts. Només junts podrem arribar al lloc que la majoria vulgui, sempre amb el treball per davant de l’eufòria.

El vot del bon jan

2010-11-27T09:11:00.004+01:00

Quan es van convocar les eleccions, va decidir dedicar molt temps a les propostes de tots els partits. Ara, amb la jubilació, podria escoltar totes les entrevistes a la ràdio, llegir els seus dos diaris de paper a fons i fins i tot el principals diaris digitals. Com que és un bon jan, es va proposar per primera vegada no anar a votar amb una imperceptible rutina com fins ara sinó anar al fons de les propostes i escollir amb el cap i no només amb el cor.

El bon jan, doncs, va anar a cercar els principis fundacionals, les propostes i les biografies dels caps de tots els partit i associacions que s’han presentat a les eleccions. Tots, per molt insignificants que semblin a l’hora d'escollir. El bon jan va fer una feina digna d’un historiador i tanta intensitat posava en la lectura del blog d’un destacat socialista com en la del programa electoral dels Pirates de Catalunya, que per cert té més cap i peus que el nom del partit.

Com més informació recollia, més tenia el cap inflat de propostes que li prometien un futur esplèndid i gloriós. Ell és un bon jan que sempre que els companys de cafè parlen de política acostuma a dir que ell, en política, és com el rellotge a tres quarts i mig de dues, és a dir amb una agulla una mica a l’esquerra del migdia, i l’altre una mica a la dreta.

Mai s’ha apuntat a cap partit però mai s’ha desinteressat de la política i sempre ha anat a votar. Ara, davant tanta informació, per primera vegada té dubtes. Avui intentarà aïllar-se una mica de tot l’enrenou de les darreres setmanes i confia que amb el cap més o menys fred, podrà saber a qui votar demà. Com que la temptació es mou per tot arreu, fins i tot a pensat d’anar a votar en blanc.

El bon jan no dormirà tranquil i demà, fins poc abans de col•locar la papereta dins de l’urna, maleirà el moment en el que va decidir d’informar-se a fons. Massa paper, massa paraules, massa soroll.

L'engany del debat

2010-11-24T09:10:00.002+01:00

Avui ens volen fer empassar la píndola: la culpa de la manca de debat a TV3 és de l’altre. CiU diu que Montilla va retardar l’acord per tal de no fer el „cara a cara “i el PSC acusa a Mas de no acceptar el duel fins el darrer moment. En el fons sembla que Montilla no el volia i Mas no el necessitava.

Hem de suposar que els responsables dels dos partits majoritaris sabien perfectament els terminis que la llei assenyala per portar a bon terme actes com el del debat. Si no ho van fer dins del temps reglamentari, o bé són uns incompetents que desconeixen la feina que porten entre mans, o són uns vius i han decidit posar cara de tòtil i culpar el contrincant.

Les dates de les eleccions eren, amb molt poc marge d’error, previsibles ja fa molt temps, de manera que no era difícil a l‘aparell administratiu i organitzador del partit que es vulgui preparar tàcticament la campanya. Els resultats demostren l’efecte contrari i el nivell de la propaganda, baix i barroer, dona molt poques il•lusions al votant que, en el fons, tremola només pensant que personatges tan incompetents a l’hora de fer una campanya, un dia podrien remenar les cireres del futur govern.

Si no ho saben redreçar fins el dissabte, el nombre d’abstencions pot ser fins i tot determinant, de manera que els partits (tots, petits i grans) han de rectificar o plegar. I no prendre els votants per un ramat de bens, que estan contents només amb un grapat d’herba.

El bon gust està de vacances

2010-11-20T09:15:00.003+01:00

Seguir la campanya electoral (malgrat el vot ja enviat) permet d’analitzar amb una certa distància emotiva els papers que partits i candidats estan disposats a fer amb l’excusa d'esgarrapar un parell de vots dels encara indecisos ciutadans.

La introducció d’una certa porció d’erotisme a la campanya ha servit, i encara servirà molts dies, per escandalitzar a uns i per fer fer la rialleta a altres. En el fons no es tracta de ser un llepafils perquè només cal veure la televisió per adonar-se del baix, molt baix nivell on ha arribat l’anomenada „cultura popular “. De manera que els partits que fan servir l’erotisme a la seva propaganda, estan donat peixet a una bona part de la gent que no veu més enllà de la pantalla del televisor.

Ciutadans es dedica a despullar a un grup de gent de totes les edats, fins i tot un nen amb una possible transgressió dels drets de protecció a la infància. Les joventuts del PSC prenen els ciutadans per imbècils, amb uns gemecs dignes de la Jane Birkin de l’any 76. Proposar anar a votar-los a ells, és a dir al senyor Montilla, pot ser legal i fins i tot, si voleu, bo pel país però d'orgàstic no en té res, ni amb molta imaginació ni amb mitja dotzena de vodkes.

Per no anar contra corrent, fins i tot la fins ara considerada decorosa i púdica senyora Montserrat Nebrera ha caigut en les urpes del mal gust, amb una aparició pseudo-eròtica, amb una tovallola que tothom sap que està massa ben lligada perquè caigui. La vulgaritat arriba fins i tot a gent preparada, amb dues carreres i una biografia aparentment brillant.

Tot aquest enrenou permet de veure el nivell de cada candidat i de cada partit, per molt que intentin dissimular les mancances amb gemecs, amb gent nua o amb tovalloles. Quan un caníbal aprèn a menjar amb forquilla no podem dir que s’hagi civilitzat.

Ja s'ho faran...?

2010-11-17T09:04:00.003+01:00

Quan de Catalunya estant es parla de situacions lligades amb el govern d’Espanya, sovint surten els que ho critiquen argumentant que les coses d’Espanya no han de preocupar als catalans i que les nostres prioritats no són pas las d'anar comentant el que fan o desfan a Madrid. Ja s’ho faran, diuen.

Si i no. Per una part, mentre els catalans portin a la cartera el DNI espanyol, vagin a votar a les eleccions espanyoles i paguin impostos recaptats i (mal)distribuïts pel govern de Madrid, em sembla que algun dret s’ha de tenir de criticar.

D'altra banda, només mirant amb ull crític tot el que es manega a Madrid, podrà Catalunya combatre els greuges que pateix i evitar els mateixos errors el dia que toqui decidir amb independència.

No ha estat mai una bona solució la de tancar-se dins la closca i esperar que escampi. La ineficiència del govern Zapatero, la gran manca de solucions i de personalitat del senyor Rajoy i fins i tot la funció decorativa de la monarquia han d'ocupar i preocupar als catalans que, com a mínim, ajuden a finançar tanta inoperància, encara que involuntàriament la veritat sigui dita.

Les properes eleccions catalanes han de permetre donar el vot a qui més distanciament marqui de Madrid. No es tracta de fomentar cap revolució sinó d’encaminar una evolució que ha de portar a decidir el futur, un futur bastit sobre uns fonaments sòlids fets amb pedres de diferents característiques, però unides pel ciment de la voluntat comuna de ser un poble independent i unit.

Ja hem votat !

2010-11-13T09:12:00.002+01:00

Tots els catalans amb dret de vot residents a Suïssa, i suposo que també els d ‘altres països, han rebut el dimarts dia 9 de novembre les paperetes i el sobre per enviament certificat gratuït del vot a l ‘oficina presidència de la Junta Electoral de la província d’inscripció. De manera que, fins i tot abans de començar la campanya electoral, ja s’ha pogut votar.

Les enquestes sempre parlen del percentatge d’indecisos, és a dir, dels que encara no saben a qui votaran. Personalment crec que no és necessari esperar les consignes, els discursos o els mítings per tenir clar quina papereta posarem a l’urna (o al sobre). En el pitjor dels casos crec que s’ha de saber almenys a qui no es votarà.

Seguir la campanya de les eleccions després d’haver votat dona una tranquil•litat i una distància molt satisfactòries . Escoltar les intencions i les promeses dels que no han fet pràcticament res del que van dir ara fa els quatre anys, és un espectacle trist però que no ha de crear la reacció negativa de generalitzar i posar com un drap brut a tots els polítics i fins i tot negar-se a votar.

El nombre de paperetes rebudes (exactament 29) és aclaparador. Cada papereta presenta una llista de 85 candidats, i algunes fins i tot amb alguns suplents de manera que 2.465 persones poden teòricament ser elegides.

Alguns partits que es presenten a les eleccions m’han sorprès. Potser per no viure a Catalunya m’he perdut les activitats de l'agrupament anomenat „ Por un mundo más justo (PUM+J) “, o el de „Pirates de Catalunya (Pirata. cat) “, o el de „Des de baix “, o fins i tot el „Partido de los pensionistas en acción (PDLPEA) “que per edat segur que em podria admetre.

Altres agrupaments amb teòriques possibilitats d’obtenir vots són el „PACMA (Partit antitaurí contra el maltractament animal) “, el „Escons en blanc - Ciudadanos en blanco (Eb-CenB) “, que m’ha deixat efectivament blanc de sorpresa i finalment la „Cordinadora Reusenca Independent (CORI)“que demostra fins a quin punt Reus (pàtria de Prim, Fortuny, Gaudí, Ferrater i el Buenafuente) aspira a fer part com a grup compacte del Parlament.

Que el seny acompanyi a tots a l’hora de votar, que no sempre és fàcil separar el gra de la palla.

Les vocacions religioses i el "marketing"

2010-11-11T09:02:00.003+01:00

Un diari suïs de gran tirada, i en el suplement de Borsa de treball per càrrecs superiors, va publicar el diumenge un anunci que no em puc estar de traduir i repetir complert.
„
Caputxins de Suïssa
Els caputxins són una ordre religiosa catòlica i existeixen fa uns 500 anys. Viuen en comunitats urbanes o en convents en 10 llocs de la Suïssa alemanya. Seguint la inspiració de Francesc d’Assis, els caputxins uneixen la vida d’oració contemplativa amb l’assistència espiritual i el compromís amb els necessitats, oprimits i desfavorits a Suïssa i en el tercer món.

Cerquem per una data a convenir

Banquers, periodistes, mestres, teòlegs, comerciants, juristes, especialistes en comunicació per ser frares caputxins (dedicació 100%)

Si vostè és un home solter, amb edat ideal entre 22 i 35 anys, si disposa d’una carrera o un estudi similar, ha estat batejat catòlic romà, és sociable i alhora independent, posseeix competència social i sensibilitat per les religions i alhora és enèrgic, amb iniciativa, curiositat i inquietud, posis en contacte amb nosaltres.

No li oferim cap sou sinó espiritualitat i oració, contemplació, una manera de viure igualitària, alliberament de les riqueses personals materials i del model habitual de relació en parella. Li proposem un camp d’activitat de desenvolupament polític, sentit de la vida i fer part d’una comunitat amb seguretat social compartida solidàriament. Esperem que, després d’un temps de prova per ambdues parts, estigui disposat a entrar a l’ordre caputxina. En cas positiu, nosaltres el formarem teològicament. Fins i tot és possible, si les circumstàncies ho fan necessari, que pugui exercitar el seu ofici actual en un lloc de treball fora del convent, una vegada hagi rebut la formació de caputxí.

Si vostè es creu cridat, parli amb Damian Keller, Tel. 027 922 4772,
damian Keller@kapuziner.org
„

Davant d'un anunci d’aquestes característiques, són moltes les preguntes i molts els comentaris que poden sorgir espontàniament. No vull encetar cap polèmica però és tan notòria la manca de vocacions religioses que ordres de principis humils, com ara els caputxins, es veuen forçats a intentar trobar continuïtat en la seva tasca amb un anunci semblant als de les empreses comercials.

Els caputxins de Suïssa no demanen paletes, mecànics o cambrers sinó gent amb nivell universitari, segurament perquè han pensat que si finalment són pocs, cal que el nivell intel•lectual sigui alt per sobreviure. No se si tenen raó, ni si tindran èxit amb el seu anunci però és un fet que més aviat entristeix.

Els Partits (in)fidels a les seves sigles

2010-11-06T09:37:00.001+01:00

De fet, saber a qui anar a votar és fàcil si s’ha fet un seguiment de promeses anteriors i de resultats. Cada partit, abans les eleccions, es dedica a prometre la lluna en un cove i arribats al moment de la veritat no trobem ni lluna ni cove.

És interessant observar els noms dels partits que, en el fons, han de donar als ciutadans una definició dels propòsits i de les fites. La realitat no sempre coincideix amb les sigles, de manera que el ciutadà no surt de dubtes a l’hora de triar, sempre que no estigui afiliat o compromès amb un partit.

CiU, Convergència i Unió: Diu el diccionari que convergir és „coincidir diverses idees o tendències socials, culturals o econòmiques “i que unió és „una associació de persones que tenen interessos, problemes i fins comuns “. No estic segur que en el cas de CiU les definicions del diccionari coincideixin sempre, fins i tot en temes importants, encara que els dirigents d’ambdues formacions, pel fet d’anar junts a les eleccions, s’ha a acostumat a no fer destacar massa les diferències i a donar la sensació de partit únic compacte.

SI, Solidaritat Catalana per la Independència: La definició de solidaritat diu que és el “fet de ser solidari amb altres, de compartir-ne les idees, els propòsits i les responsabilitats “. Malgrat una tal definició, sorprèn que no s’hagi arribat a formar un grup més compacte al voltant de SI, potser perquè les idees coincideixen més que les responsabilitats personals.

Reagrupament suposa una certa sorpresa ja que reagrupar és „formar novament un grup “, definició que pressuposa que el grup ja existia i que s’ha tornat a crear. Potser el nom de la formació no va ser escollit amb criteri lingüista sinó per donar la sensació que tots els que dispersament actuaven amb una idea similar, podrien agrupar-se en la nova formació.

I així podríem anar analitzant noms i confrontar-los amb els fets. ERC que no sempre ha fet defensa clara del seu proclamat republicanisme, el PSC de moltes vegades sembla que la C de Catalunya l’ha canviat per la M de Madrid, Ciutadans que té un nom que no defineix res de res, el PPC que per molt que ho vulgui demostrar no mereix la C etc. etc..

Els votants, encara tenen temps de mirar les coses amb una certa calma, que no vol dir fredor. Partits perfectes, no existeixen. Partits que poden ensarronar, per desgràcia si. De manera que s’ha d’anar a votar amb més cap que cor perquè els fonaments són els que faran que la casa s’aguanti una vegada estigui bastida.

I si no parlés en català...?

2010-11-04T08:35:00.003+01:00

La visita del Papa a Barcelona s'ha tret de polleguera i d’una visita certament important, però d’un contingut essencialment religiós, se n’ha fet un assumpte polític amb totes les conseqüències negatives que ja s’estan fent sentir.

Rebre el cap de l’església catòlica és un fet important per a tots els que fan part d’aquesta religió és a dir que la practiquen i no se n'amaguen. Els que són membres d’altres religions o els que no creuen en cap déu, potser s’interessaran per la visita com a espectacle però no com a esdeveniment essencial per les seves conviccions. Fins aquí, tot molt clar i natural.

El caire polític que està rebent aquesta visita, potser per la proximitat de calendari amb les eleccions del dia 28, demostra fins a quin punt la manca de normalitat és palesa a Catalunya.

Probablement el Papa pronunciarà una part de la seva al•locució i fins i tot algunes oracions en català. Res d ‘extraordinari atès que cada any el Papa parla en més d’un centenar de llengües del món i que, una vegada a Catalunya, algun assessor l’hi hagi suggerit que parlar en català permet guanyar simpaties.

El PP no s’ha estat de pagar tanques publicitàries on amb la imatge del Papa i el fons de la bandera espanyola i la senyera escriu amb lletres grans „Bienvenido - Benvingut “. Primer el castellà, no fos cas que a Madrid s’enfadessin. Per adobar-ho, el senyor Rajoy, ha dir que el fet de que el Papa parli un parell de mots en la nostra llengua „és el millor que le podia passar al català en 1.000 anys d'història“.
El senyor Rajoy no ha demostrat mai ganes de parlar en català (ni en gallec que és la llengua de la seva regió d’origen). Tampoc el seu partit, el PP, ha demostrar massa estima pels fets culturals no centralistes, de manera que la credibilitat del senyor Rajoy per jutjar el català és absolutament nul•la.

Els partits realment catalans faran molt bé si deixen la visita del Papa dins del seu context religiós i no fan el cofoi perquè digui quatre coses en català. Els problemes reals de Catalunya i el català són uns altres.

L'esglesia catòlica reparteix preservatius

2010-11-01T14:43:00.001+01:00

Sóc conscient que el titular pot sorprendre i fins i tot irritar, de manera que demano una mica de paciéncia per continuar la lectura amb calma.

Del 25 fins el 27 d’octubre, l’Església Catòlica de Lucerna (és el nom de l’agrupament de catòlics de la ciutat) va fer acte de presència a la cèntrica plaça de l’estació, tocant al llac, amb un camió de la entitat internacional cristiana „missio “per fer campanya preventiva contra la sida. El cantó de Lucerna és un dels tradicionalment catòlics, dins de la Confederació Suïssa.

Sots el lema: „ Oblidar s’encomana. Protegeix al teu proïsme com a tu mateix “, els voluntaris participants van orientar principalment al jovent (14 classes de diverses escoles van anar-hi „oficialment “) sobre la sida i els perills d'una informació defectuosa, i repartiren material informatiu i també preservatius.

Segons el mossèn responsable de la iniciativa, Alois Metz, el fet de repartir preservatius no va ser amb la finalitat de molestar als catòlics conservadors sinó d'arribar a parlar del tema amb joves que altrament no tindrien ocasió d’informar-se de manera correcta. Mossèn Metz sap perfectament que els preservatius són motiu de controvèrsia dins de l’església catòlica però ell i molts sacerdots i fins i tot el Bisbe Auxiliar d'Hamburg creuen que només amb un diàleg clar es pot trencar una certa actitud d’indiferència de molts joves davant dels perills de la sida. I han decidit tirar pel dret.

L’assumpte no es resoldrà en quatre dies, i segur que portarà cua. De totes maneres, els 400 escolars de dels classes superiors que van assistir a les discussions a la plaça de l’estació de Lucerna, ja tenen tant a nivell particular com dins de l’escola motius per parlar d’un tema que molts no voldrien que es portés tan amagat.

Preparant les eleccions del 28-N

2010-10-29T09:12:00.002+02:00

Com cada vegada que els ciutadans són cridats a donar el seu vot, una part de la població decidirà no fer ús del seu dret i no votarà. Generalment són els que més fort es queixen quan les coses no van pel camí que ells voldrien.

La majoria de ciutadans optarà per fer acte de presencia i donar el seu vot amb la satisfacció de participar democràticament a la tasca d’anar fent país.

De totes maneres, entre els que aniran a votar trobem algunes categories clares: els que voten per principi un partit per raons d’afiliació, els que voten contra un partit per sistema, i els que voten després d’avaluar les opcions i els candidats. Aquest és un vot difícil de comptabilitzar estadísticament ja que fins el darrer moment pot variar. El vot en blanc és un vot vàlid encara que en cas d’unes eleccions com les del 28-N és difícil de comprendre'n el significat.

El votant amb idees pròpies i no condicionat per persones, partits o records llunyans, ha d’anar amb peus de plom. Per començar, s’han d ‘escoltar o llegir les opinions de tots els partits i dels seus candidats i seleccionar els que menys prometin, perquè a fi de comptes seran els que menys menteixin.

El problema de les aliances post-electorals és molt complicat de resoldre. Cap partit gosa explicar les seves intencions en cas de no obtenir el nombre de vots necessaris per manar sense companyia. Una vegada coneguts els resultats, es pot arribar a „matrimonis polítics “tan poc eficients com el del darrer tripartit, de manera que malgrat ser una utopia, proclamar les probables aliances per manar donaria claredat a les intencions de cada partit o candidat. Ens tindrem de conformar amb suposicions, desmentits i focs d’encenalls.

Finalment, sembla lògic votar a partits ( o a persones) que demostrin la seva voluntat de donar prioritat a Catalunya, a les seves institucions i al seu patrimoni històric i cultural. Cap partit amb intencions i lligams centralistes o espanyolistes no ha de tenir alta valoració ja que per aquestes tasques ja disposen de l’entramat de l’estat espanyol per trobar-s’hi bé. Si les eleccions catalanes no tenen a Catalunya com a finalitat única, ja podem plegar.

El segon marit de Letizia Ortíz

2010-10-23T09:10:00.002+02:00

Viure en un país federalista amb democràcia directa, i per tant republicà per principis, em permet observar les institucions monàrquiques des d'una certa distància física i de sentiment, com miraría un torneig medieval: coses de l’historia rància.

Els espanyols disposen d’un sistema monàrquic no del tot escollit lliurement i que poca emoció desperta, excepte en els espectadors dels programes de televisió de la tarda. La gran virtut de l’entorn monàrquic a Espanya ha estat arribar a un punt on ningú s’interessa en preguntar-se si una República és millor o pitjor, on ningú discuteix o decideix el cost de l’entramat monàrquic.

Tot sistema polític suposa un equilibri entre avantatges i inconvenients, on les primeres han de superar les segones, per anar bé. El defecte bàsic de les monarquies és el principi hereditari on el primer fill, sense necessàriament disposar de cap qualitat, rep el dret al tron. A Espanya encara és pitjor que en altres monarquies ja que el successor és el primer fill home, discriminant les dones i per tant actuant contra una Constitució que recolza a la mateixa monarquia.

La salut del Rei Juan Carlos I potser no és tan bona com volen fer veure els del seu entorn. De qualsevol manera, a ningú sorprèn la campanya de promoció de l'hereu al tron i de la seva esposa. Segurament es tracta que siguin simpàtics de cara a la gent, per augmentar la seva popularitat davant un possible relleu. El xicot no ha fet, fins ara, cap mèrit que li permeti „per se“ a aspirar a res. No ha treballat mai, no ha patit per pagar les lletres al cap del mes i la casa on viu li va ser regalada (mil milions de pessetes va costar).

La seva esposa, d‘una biografia amb molts detalls amagats a l’opinió pública, demostra que tothom pot ser Reina quan la monarquia, excepte en privilegis, vol dir-nos que són com tots nosaltres. Sembla que és molt temptador anar per la vida d ‘objecte decoratiu, com si diguéssim un ram de flors.

Potser ha arribat el moment on els espanyols s‘han de començar a preguntar si una República no és més eficient i justa de cara al futur, abans que no s’arribi a un empatx amb les aparicions programades del segon marit de la Letizia Ortíz.

L'ecologia i el valor dels ocells

2010-10-21T09:16:00.003+02:00

Avui, quan sembla que el tema únic de conversa és l ‘arrebossada d’esquerdes a la paret del govern de Madrid, he decidit parlar dels ocells i del preu de l’ecologia. No per manca d’interés en la davallada del govern Rodríguez, conegut com Zapatero, sinó perquè davant de tanta ineficàcia prefereixo pensar en valors més permanents i més importants, a la curta i a la llarga.

Resulta que el món en sentit general, va descobrir els problemes ecològics fa uns quinze o vint anys. Abans, l’ecologia (el nom no existia a nivell popular) era cosa de quatre científics i de mitja dotzena d'idealistes probablement antics minyons de muntanya.

Ara, cada dia ens parlen d’ecologia, de l’efecte hivernacle, de les emissions
d‘anhídrid carbònic i del canvi climàtic generalment per raons polítiques i amb molt poc convenciment intern.

L’altre dia, el ministre dimissionari de Suïssa senyor Leuenberger, ens recordava un fet que tindria de fer-nos meditar a tots sobre els principis i els criteris que apliquem a l’hora de salvar els que es pugui de la maltractada natura. Resulta que en un informe que es va preparar per un debat al Parlament sobre la Biodiversitat, es va considerar que la mallerenga blava, ocell que a Suïssa està bastant estès, suposava un valor econòmic de 157 francs suïssos (uns 118 euros) per exemplar.

Els economistes van calcular que la mallerenga blava menja insectes i escampa llavors, dues feines que fent un càlcul del temps i dels productes necessaris, correspon al preu que abans he dit. La conclusió va ser que convé protegir aquest ocell ja que el cost de la protecció és menor que el benefici que ens dóna, conclusió que fa posar la pell de gallina.

Arribar a dir que la mallerenga blava s’ha de protegir per raons econòmiques i no per raons de respecte a la vida, ens demostra la fragilitat de tota cosa que no justifiqui la seva existència amb xifres positives. Un món horrorós sen’s dibuixa a l’horitzó si no sabem reaccionar ràpidament.

El "show" dels partits

2010-10-18T08:58:00.001+02:00

Aquest diumenge s’ha celebrat la Conferència Nacional del PSC, amb un espectacle on no van faltar cançons, el „Superman Montilla“ i fins i tot ball per tal de donar una impressió d’optimisme davant unes eleccions que tothom pronostica negatives pel PSC.

Reunir uns centenars d'afiliats al partit i muntar un „show “on tots estan contents, alegres i segurs de si mateixos no és gaire difícil. Ara ha estat el PSC, i demà ho organitzarà CiU, i després ERC i tots els partits copiaran l’espectacle.

Entusiasmar un grup de convençuts, no crec que tingui cap mèrit. Els que realment decidiran el proper president, són els que no assistiren a la Conferència del PSC ni a cap altre acte similar de cap partit. Tot es fa de cara a la galeria i, en el cas del PSC, per donar ànims a una militància que sap perfectament que no guanyarà aquesta vegada, com tampoc van guanyar en les anteriors. La diferència és que els que una vegada eren aliats per arribar a manar no semblen ara amb ganes de repetir.

El votant lliure, el que no està dins la disciplina de cap partit, s’ha de mirar els „shows “polítics amb benevolència („pobrets! “, ha de dir) sobretot perquè es nota molt que els discursos són forçats, efectistes i que prometen el que saben que no podran donar. La resta és fum d’encenalls.

Els moments són complicats per tots els partits: el PSC a punt de perdre la presidència, CiU esquitxada pel cas Millet, Laporta sense unir els seus vots amb els de Carretero i amb problemes d’imatge com a ex-president del Barça, ERC amb ganes de trobar una posició que va deixar escapar per les ganes de manar, i els altres més o menys esperant mantenir càrrecs i vots.

Votar el partit que menys prometi, per minimitzar la segura posterior decepció, i triar el candidat que menys soroll faci poden ser uns bons principis per suportar tot el terrabastall que ens caurà al damunt les properes setmanes.

Actualitat de l'Abat Escarré

2010-10-15T08:47:00.003+02:00

La visita del Papa a Barcelona el 7 de novembre tindrà una politització molt alta, tal com es pot deduir de les noticies que van arribant de tots els costats tan catòlics com laics.

Es vulgui o on, la visita d’un Papa sempre desperta manifestacions contraposades perquè mai s’ha pogut dissociar en la figura del Papa el fet de ser un cap d ‘estat i alhora un cap religiós, situació que dones motius a uns i altres per demostrar alegria o rebuig.

L’Abat de Montserrat, Josep Maria Soler, ha fet unes declaracions en las que demana que la visita del Papa sigui „una visita arrelada a la nostra realitat de Catalunya “' i declarant-se partidari que els feligresos catalans mostrin la seva catalanitat al món. Segur que ho ha dit per frenar una apropiació massa „espanyola “de la visita.

Parlant de l’Abat de Montserrat, recordo l’enrenou que van causar l’any 1963 unes declaracions del llavors Abat Aureli Maria Escarré al diari Le Monde, i que van portar-lo a l’exili. La seva figura és, en part, controvertida encara que tothom accepta el valor de la seva actitud de defensa de Catalunya en els seus darrers anys.

Per a molts dels lectors relativament joves tot això sona a „contes de l’avi “. La realitat és que moltes de les seves paraules mantenen una actualitat que sorprèn i que demostra que en alguns assumptes, no s’ha fet cap pas endavant malgrat els 47 anys de distància.

Recordem que va assenyalar que els catalans „érem espanyols però no castellans “i que „Catalunya és una nació en el conjunt de les nacionalitats espanyoles... i la principal subversió que hi ha a Espanya és la del govern “. Val la pena cercar l’entrevista als arxius de la xarxa internet, per rumiar sobre els molts problemes i les poques solucions que en 47 anys s’han produït.

L'altra cara de la "Fiesta Nacional de España"

2010-10-12T08:34:00.003+02:00

L'any passat, tal dia com avui, vaig escriure un comentari sobre la festa que a nivell nacional Espanya celebra. Com que res a canviat, em permeto repetir el text:

"El dia d’avui ha rebut a Espanya moltes denominacions a través del temps, totes elles ostentoses, ampul•loses, com correspon a un poble convençut del seu gran destí històric al arribar al continent americà un 12 d’octubre. Recordem que se n'ha dit Fiesta de la Hispanidad, Dia de la Raza, Dia de la Hispanidad i des l’any 1987 Fiesta Nacional de España.

Considero un fet apart la celebració de la Mare de Déu del Pilar, que és molt anterior al viatge de Colom i que només coincideix amb la data encara que a la Verge del Pilar també li han penjat els títols de «Patrona de la Raza» i «Patrona de la Hispanidad».

Per damunt de tot el rebombori que comporta una Fiesta Nacional, amb desfilades militars, banderes i recepcions, voldria recordar l’altra cara de la data d’avui copiant un fragment (en llenguatje espanyol actual) de la «Brevisima Relación de la Destrucción de las Indias» publicada l’any 1552 per Fray Bartolomé de Las Casas, dominic defensor dels indígenes.

«Entraban los españoles en los poblados y no dejaban niños ni viejos ni mujeres preñadas que no desbarrigaran e hicieran pedazos. Hacían apuestas sobre quién de una cuchillada abría un indio por medio o le cortaba la cabeza de un tajo. Arrancaban a las criaturitas del pecho de las madres y las lanzaban contra las piedras. A los hombres les cortaban las manos. A otros los amarraban con paja seca y los quemaban vivos. Y les clavaban una estaca en la boca para que no se oyeran los gritos... Yo soy testigo de todo esto y de otras maneras de crueldad nunca vistas ni oídas».

Fray Bartolomé de Las Casas no va arribar mai a ser sant ni beat però les seves obres són les primeres en defensar els drets humans del pobles conquerits. En un dia com avui crec que convé dedicar uns instants a l’altre cara de la medalla triomfalista de la Fiesta."

El Nobel que em va avorrir

2010-10-09T09:29:00.000+02:00

Quan vaig llegir que Mario Vargas Llosa havia rebut el Premi Nobel de Literatura 2010, em vaig recordar d’un llibre d’ell que tenia oblidat en un racó de la meva biblioteca. L’any 1993, un amic de Lima em va regalar „El pez en el agua“sots-titulat „Memorias“.

Una cosa em van sorprendre del llibre: vaig trobar un punt de lectura entre les pàgines 78 i 79 és a dir molt al començament de les 538 totals. La veritat és que la meva extensa biblioteca no és per fer bonic sinó per omplir-la amb llibres que llegeixo i rellegeixo. El de Vargas Llosa em va avorrir i el vaig deixar abans de martiritzar-me amb una lectura feixuga, orientada a dissimular el seu mal humor pel fracàs de la seva candidatura a la presidència del Perú i de l’escàs ressò del seu Movimiento Libertad.

No tinc cap dubte que Vargas Llosa sap escriure, que és molt prolífic i que fins i tot mereix el Premi Nobel de Literatura que altres més poc dotats que ell ja havien obtingut abans. Tampoc necessito combregar amb les seves idees per acceptar el seu ofici. Però algunes de les seves posicions, que hem pogut llegir en el molts articles i ressenyes periodístiques dels darrers anys, m’han creat un rebuig a la seva persona que només puc demostrar ignorant la seva obra.

El senyor Vargas Llosa podria tenir un millor record de Barcelona i Catalunya del que demostra ja que va ser aquí on va tenir de la ma de Barral les seves primeres oportunitats. Vargas està radicalment contra els nacionalismes (excepte el seu, naturalment) i contra tota acció que permeti a la llengua catalana obtenir el paper que li correspon.

Al Perú, una gran part de la població té unes arrels molt anteriors a les arribades dels Vargas i dels Llosa, i mantenen una llengua, el quítxua, que els elitistes com Vargas Llosa han ignorat i sovint menyspreat. Vargas Llosa viu en un exili daurat i voluntari, i no s’apropa al seu Perú per mala digestió dels seus fracassos polítics. El dia que decideixi tornar a Lima o a la seva ciutat Arequipa, potser el tornaré a llegir si és que la realitat del seu país li obre els ulls.

A l'espera d’aquest moment, el punt de lectura continuarà entre les pagines 78 i 79 mentre, sense gaire enrenou, felicito a Vargas Llosa pel Premi.

Les dones manen

2010-10-07T09:01:00.001+02:00

Amb l’elecció pel Parlament en ple de dos nous ministres per cobrir els llocs de dos dimissionaris, a Suïssa s’ha produït una situació poc comú, amb una majoria de dones en els llocs claus de la nació.

En el govern, compost de 7 ministres de cinc partits diferents, la majoria és femenina, concretament 4 dones i 3 homes. Els ministeris amb responsabilitat femenina no són gens fluixos: afers exteriors, finances, energia/transports/comunicacions i justícia /policia.

Al mateix temps, la presidència del país (càrrec rotatiu) l’exerceix una ministra i l’any vinent, ho serà una altra. També són dues senyores la presidenta del Senat i la presidenta del Consell Nacional (Diputats).

No és que a Suïssa s’ha establert una mena de „matriarcat “on els hàbits socials s’hagin trasbalsat, de cap manera. Senzillament s’ha escollit pels diferents càrrecs les persones més adequades entre els candidats i com que les dones han tingut les mateixes oportunitats que els homes, s’ha arribat a una situació molt normal encara que singular dins del nostre món democràtic.

Suïssa va donar el vot a les dones l’any 1971, després d’un referèndum amb un 66% de vots positius. Molt tard si es compara amb la resta de països democràtics, per un sentiment de manteniment dels papers tradicionals entre homes i dones que avui s‘ha pràcticament perdut.

En el fons, tot el secret està en triar les persones més competents sense fer cas del seu sexe, nom, origen o condició. Una actitud que s’ha de practicar també a Catalunya cada vegada que votem.

El valor de les enquestes

2010-10-04T09:08:00.002+02:00

El ball de pronòstics de cara a les properes eleccions, ja ha començat molt abans de la convocatòria oficial. Com sempre, les enquestes s’han de mirar amb una certa prevenció perquè l’únic resultat vàlid surt del recompte de les paperetes dipositades a les urnes.

Malgrat tot, és un veritable espectacle repetit però sempre interessant llegir les intencions de vot (o almenys les intencions que els enquestats declaren) segons sigui el diari o el partit que ha encarregat el sondeig.

Diu la premsa que Solidaritat Catalana ha encarregat una enquesta que dona a ells entre 6 i 8 escons, 50-59 a CiU i 30-32 al PSC. El Periódico n’ha encarregat una altra que dona a Solidaritat Catalana entre 0 i 2 escons, 63-65 a CiU i 30-31 al PSC. RAC 1 ha arribat a uns resultats quasi iguals als de El Periódico.

Cal suposar que tothom va amb bones intencions però és difícil donar credibilitat a uns resultats (els de Solidaritat Catalana) que van de 0 fins a 8 escons. Per un partit nou, tenir representació és molt important per sobreviure en el món polític de manera que cal que hi posin mot esforç per no donar raó als que pronostiquen per a ells 0, 1 o 2 escons, i que no es deixin enlluernar pels 6-8 dels seus comptes.

Reagrupament no tindrà cap escó si hem de fer cas de les enquestes públiques fins avui. És llàstima que no sigui possible unir Reagrupament i Solidaritat Catalana per donar força als molts punts comuns.

La davallada del PSC, i també la d'ERC, semblen no sorprendre a ningú. La dependència més o menys dissimulada del PSOE ha esquerdat el marge de confiança que els ciutadans no afiliats van donar a Montilla, i la poca definició d'ERC embolicada dins d’un tripartit on ha deixat moltes de les il•lusions que va crear, han passat factura.

Siguem prudents amb les enquestes. Res no està dictaminat fins el dia de les votacions, de manera que tindrem de llegir encara molts pronòstics, escoltar molts cants de sirena i mirar molts castells de focs. La veritat la diu només un tros de paper dins de l’urna.

Abans-d'ahir i el regne de la por

2010-10-01T09:22:00.002+02:00

Ja s’ha escrit molt sobre la vaga general del dimecres i, com sempre, uns diuen que ha estat un èxit i d’altres parlen de gairebé fracàs. Els aldarulls a la Plaça de Catalunya i voltants, no han ajudat a donar una imatge de normalitat a una vaga que, anunciada molt temps abans, no va arribar a explicar de manera clara quins eren els motius per organitzar-la ni quines alternatives proposaven a les accions del govern central.

Per circumstàncies que no venen al cas, vaig passar els dies abans i el dia de la vaga a Barcelona. Haig de confessar que, malgrat la meva edat, per raons de residència era la primera vegada que em trobava amb una vaga general, llevat d’una que em va tocar viure en un viatge de treball a l’Equador i que em va deixar un dia sencer tancat a l'hotel.

Vaig parlar dilluns i dimarts amb molts botiguers i amos de petits negocis del barri on vaig residir i tots volien obrir el dia de la vaga, però cap d’ells m’ho va assegurar. El dia de la veritat, gairebé tots van obrir tímidament, amb les persianes abaixades i només amb la porta petita oberta, „no fos cas que ens trenquessin els vidres “. Al migdia vaig menjar en un restaurant del barri que tenia totes les persianes metàl•liques tancades, de manera que a l’interior la sensació d'empresonament era mot gran.

La por, la por a ser obligats a tancar, la por a patir desperfectes per part de piquets va ser el tònic general. Com es pot parlar d’èxit amb unes condicions semblants?. Que significa „piquets informatius “?. La vaga va ser anunciada amb molta presència mediàtica, cartells etc. Informar a qui?. A la vista dels resultats, no s’ha de parlar de „piquets de pressió “?.

Jo no entenc qui està enganyant a qui. Una cosa és certa, la vaga no va ser cap èxit perquè molts pocs la van fer voluntàriament, convençuts i amb arguments. La majoria, i no és només impressió meva, va actuar amb por, de manera que molt compte a l’hora de penjar- se medalles.

Polítics impresentables

2010-09-23T08:33:00.002+02:00

Els polítics, sobre tot si tenen càrrecs de nivell alt, cada vegada que surten de cara al públic, a casa o a fora, han de poder donar una imatge positiva de la seva persona, de la seva tasca, del seu partit i del seu país.

A l ‘hora de triar els alts càrrecs, s’han de prioritzar les capacitats de cada candidat però també el seu aspecte, el seu poder de seducció i de convenciment. L’aspecte físic no ho és tot, ni de bon tros, però sí que condiciona la forma de comportar-se durant les trobades nacionals o internacionals, i pressiona els resultats.

Espanya no ha estat mai massa preocupada per aquestes coses, i la prova la tenim repassant els caps de govern després de la mort de Franco. Quan un tenia bon aspecte físic no parlava un mot en cap idioma estranger, i la majoria d'ells mancaven d'aspecte obert i d’idiomes. Catalunya ha tingut més sort (o se l’ha buscada) ja que tant Pujol com Maragall, a casa i sobretot a l’estranger, sempre van donar una imatge culta i de nivell.

En els dos casos actuals, Zapatero i Montilla, no es pot dir el mateix. L’aspecte de perdut que ZP dona en cada reunió on ha d’anar, provoca somriures i indiferències. Només cal mirar els reportatges que les televisions estrangeres no retallen, des el del Fòrum de Davos fins a la darrera intervenció a l’ONU. Montilla, que lluita per expressar-se sense paperets tant en castellà com en català, amb el seu posat apocat tampoc desperta moltes emocions, diguem-ho clar.

El menyspreu per omissió que les autoritats del país tenen per les llengües parlades dins d’Espanya arriba a nivells increïbles. I no s’hi val a dir que amb el castellà tothom s’entén. El Rei dels belgues parla comunament els tres idiomes del país i la senyora Somarruga elegida ahir pel Parlament Suïs com a membre del govern de la nació, ha fet el discurs de gràcies en els quatre idiomes de Suïssa. El rei d’Espanya sempre ha ignorat el basc, el gallec, el català, l’aranès o el bable. I no sembla que el seu futur successor, el segon marit de la senyora Leticia Ortíz, vagi per millor camí.

De manera que triem els nostres polítics amb criteris que els permetin anar pel món sense fer el ridícul, que serà una de les maneres d’ajudar a Catalunya a demostrar arreu la seva personalitat pròpia.

Mentiders!

2010-09-18T08:53:00.000+02:00

Segons informa el Banco de España, una vegada comptabilitzat el segon trimestre de l’any, Catalunya continua com a capdavantera del endeutament de les Comunitats Autónomes.

Concretament, Catalunya deu 28.769 milios d’euros, que representa el 27,6% del deute acumulat pel conjunt de les comunitats espanyoles. En segon lloc trobem la Comunitat Valenciana i en tercer la de Madrid, ambdues amb un 40 % i un 55% menys d’endeutament que Catalunya.

L’home del carrer, vostè i jo, el que no tenim màsters en economia, no entenem certes coses. D’una part molts polítics catalans ens parlen regularment de l’espoliació d ‘Espanya envers Catalunya de manera que ens cobra, treu o xucla molts diners i no ens en torna en forma de capital o d’inversions en la mesura que ho mereixem.

En una economia domestica, deure diners vol dir que hem gastat més del que hem ingressat. Senzill i clar. Si el Banco de España segueix el mateix criteri per fer les seves estadístiques, vol dir que Catalunya a cobrant molt i ha pagat poc, cosa que no s’adiu amb l’espoliació tantes vegades denunciada, i no dona cap argument econòmic tranquil•litzador als que pensen en la independència de Catalunya.

Algú ens enganya, algú menteix o diu mitges veritats que és una manera més subtil de mentir. La manca evident d’inversions a Catalunya per part del govern central és escandalosa i la llista de mancances és més llarga que un dia sense pa.

Esmentem, a tall d’exemple, la retardada arribada de l'AVE a Barcelona i la lentitud en la prolongació cap a França per lligar amb Europa, o els molts kilòmetres d’autopista de pagament a la zona metropolitana de Barcelona contra els molt de gratuïts a la de Madrid, o al vergonyós tracte al l’aeroport de Barcelona per part de les autoritats centrals i que en fa un cas únic d’aeroport internacional sense connexió ni al tren ni al metro (El terminal T1 és de fet un nou aeroport, si considerem l’estat d’abandó del terminal T2).

Potser tot és més senzill del que em sembla a mi, i espero que algun expert m’ho expliqui, conscient que la meva ignorància en aquests temes pot disminuir, cosa que m‘alegraria.

Gran deute o espoliació: qui és el mentider?.

L'èxit d'un català

2010-09-16T08:48:00.002+02:00

Algunes vegades he escrit sobre l’escàs coneixement que a l’estranger tenen dels valors humans de Catalunya, llevat del Barça i potser de Miró i Gaudí. Sempre m’ha semblat que al costat dels noms de les persones que projecten el seu treball fora de casa, s’ha d’incloure necessàriament la condició de català. I no perquè ens considerem superiors a les altres nacionalitats sinó per compensar els molts anys d’abstinència obligada.

Malgrat els condicionants de les primeres èpoques de la democràcia, vist de lluny com ho haig de fer jo, els governs de Pujol van fer molt més per anomenar catalanes les activitats fetes per catalans que els governs posteriors, per no parlar del darrer que, malgrat les „ambaixades “del senyor Carod, no ha promocionat Catalunya ni dins d’Espanya.

El director teatral Calixto Bieito han obtingut un extraordinari èxit amb la seva versió de l’opera „Aida “al Theater Basel de la ciutat de Basilea de Suïssa. No cal dir que tota la crítica ha estat molt unànime a l’hora de comentar el gran muntatge de Bieito, que trasllada „Aida “a un estadi de futbol, cosa que permet expressar amb molta força actual les tensions, els brots de violència i els sentiments que viuen malgrat l’ambient dur.

Per sort, els crítics escriuen sobre Bieito dient que és català, cosa que ens ha d’alegrar per la significació de reconeixement d’una manera de ser i de fer. Bieiro, nascut el 1963 a Miranda de Ebro a la província de Burgos, va arribar a Barcelona amb 15 anys, i aquí ha fet la seva carrera on els més de 10 anys de Direcció Artística al Teatre Romea de Barcelona són una part molt important.

Un català nascut a Burgos ens permet recordar que la integració no només és possible sinó que pot ser molt important per Catalunya, i hem de donar el nostre reconeixement a tots els que han volgut ser catalans, i bons catalans. Són molts més dels que pot semblar.

La vaga inútil

2010-09-14T09:02:00.002+02:00

Fer vaga és un dret. No fer vaga, és a dir anar a treballar, és també un dret.

Segurament el segon dret no es respectarà el proper dia 29 ja que amb només amb les interrupcions del transport públic s’obliga a molta gent a no arribar al seu treball, almenys no arribar-hi a l’hora que cal.

La propera vaga, iniciada pels sindicats CCOO i UGT no sembla tenir el ressò que ells esperaven, cosa que ha de preocupar no només als organitzadors sinó a tothom. Quan no es preveu un seguiment massiu els piquets entren en acció, sempre preparats a impedir per la força el dret a treballar, o si voleu el dret a no seguir la vaga. I si la força apareix, tot principi de llibertat es veu afectat, diguin el que diguin els que tenen les ulleres entelades.

Els sindicats espanyols disposen d’un nombre d’afiliats més aviat escàs comparat amb altres indrets i amb altres moments de la història recent. Els caps dels sindicats no han donat mai la imatge de ser uns «líders» sinó que més aviat s’han presentat com a uns funcionaris ben pagats, poc treballadors i que ara, per tal que sembli que són necessaris, proposen fer una vaga general ningú sap ben bé perquè s’ha convocat.

La protesta contra les mesures d’ordre econòmic i laboral del govern central és l’excusa per convocar la vaga. Aquestes mesures el govern no les imposa per gust sinó forçat per les circumstàncies nacionals i internacionals, i no les pot eliminar per molta vaga que els sindicats convoquin.

No estic defensant el govern Zapatero, faltaria més!. Però per donar un exemple, Espanya, i amb ella tots els països de la zona Euro, han perdut un element que abans servia per passar amb més o menys èxit determinades situacions econòmiques, i em refereixo a la devaluació de la moneda pròpia. Devaluar l’Euro per tal de donar temps a reestructurar certs paràmetres no es pot fer, perquè l’Euro depèn de molts països alhora.

De la mateixa manera que la devaluació ja no està a disposició dels governs, altres mesures obligades per les institucions supranacionals de les que Espanya fa part redueixen l’aplicació d’idees pròpies, en el suposat que que el govern disposi d’elles.

Resumint: una vaga que no pot portar a cap canvi substancial de les mesures proposades pel govern Zapatero, i que tindrà un alt cost en moments on no es pot gastar sense solta ni volta. Anem bé!

L'endemà de la Diada

2010-09-11T09:06:00.001+02:00

Celebrar la Diada ha de demostrar, per damunt d'opinions i conviccions politiques, un acte de solidaritat on tothom manifesta estar content de fer part del país.

Les celebracions oficials de les autoritats, els partits i les institucions segueixen un esquema protocol•lari una mica encarcarat, amb un no sempre demostrat convenciment per part d’alguns participants.

Les celebracions populars van agafant amb el temps un aire més distés i per tant molt més obert a l ‘alegria senzilla, sense segones intencions i amb un esperit de compartir el goig per damunt dels colors polítics.

Tot això, important i necessari, no ha de fer oblidar que si bé la Diada és per definició festa d’un dia, el record històric dels fets que la motiven han de durar tot l’any. Aquí no s’hi val, com a Pamplona, el «pobre de mi» i a esperar l’any vinent per tornar-hi. Aquí s’ha de fer que el valor real de la Diada continuï, i amb molt més motiu ara que les properes eleccions han de determinar en certa manera cap on ha d’anar Catalunya.

L’única manera de marcar un camí a seguir, amb consens majoritari, és dins del Parlament de tal manera que totes les posicions polítiques que disposin d’un cert suport popular han d’estar representades. Crec que és el moment perquè el sector independentista tingui espai parlamentari per tal de defensar la seva posició amb claredat i de manera eficient.

Només un Parlament on totes, i dic totes, les posicions polítiques tinguin cabuda serà representatiu i podrà assolir la seva funció de representació del sentiment dels catalans. Un Parlament actiu i que parli clar, un Parlament que permeti escoltar a tots els grups i que decideixi democràticament és l’ideal on s'ha d'arribar.

L’endemà de la Diada són els catalans els protagonistes de la seva pròpia historia, i no es pot desaprofitar cap ocasió per fonamentar una Catalunya més forta i més lliure.

Les bones universitats catalanes

2010-09-09T07:50:00.002+02:00

No faig res de nou si em miro les estadístiques i les enquestes del tipus que siguin amb una certa precaució. Com que no hi ha res que no es pugui manipular, s’imposa prudència, però certes noticies no poden deixar d'alegrar el meu esperit.

QS World University Rankings ha publicat la llista de les 200 millors universitats del món. De l’estat espanyol només dues figuren dins de la llista : la UB (148) i la UAB (173).

Fa uns quinze dies escrivia sobre la necessitat que Catalunya promocioni un alt nivell d’investigació en tots els àmbits, com a única solució per fer part dels països competitius del present i del proper futur.

Les dues universitats catalanes són un bon exemple i un motiu de satisfacció pel reconeixement internacional de la seva tasca, que per cert inclou l’ús del català amb tota naturalitat, cosa que probablement no serà massa destacada ni a fora ni a dins.

Com que escric de Suïssa estant, un país petit com Catalunya, no puc deixar d’esmentar que 7 universitats suïsses figuren dins de les 200 millors, concretament el Politècnic de Zuric (18), el de Lausana (32) i les Universitats de Ginebra (71), Zuric (101), Basilea (137), Lausana (152) i Berna (162).

No tot són bancs, formatges, rellotges i xocolata.

Bèlgica i els independentistes

2010-09-06T10:37:00.002+02:00

Bèlgica porta alguns mesos sense possibilitats de crear un govern. És una situació que en certa manera paralitza moltes activitats, i per altra banda és una situació gairebé lògica si es tenen en compte les circumstàncies especials que divideixen el país en dos blocs molt radicalitzats: els valons, francòfons, i els flamencs, de parla neerlandesa.

Un tercer grup, bàsicament situat a Brussel•les, viu el bilingüisme, encara que realment domina el francès, que és més «internacional». La minoria belga de parla alemanya no forma un grup amb força política suficient per entrar en consideració a l’hora de formar govern.

Amb un panorama tan divers, sembla natural que els esforços per crear un govern més o menys equilibrat fracassin. Ara, per tal de sortir del cul de sac, el rei dels belgues ha demanat als presidents de la Càmera de Diputats i del Senat que facin de mediadors.

El president del Senat és el senyor Danny Pieters, nacionalista independentista flamenc, cosa que dona un valor especial a l’encàrrec del rei. És inimaginable que a Espanya un independentista pugui arribar a ser president del Senat cosa que demostra que la cultura política no a tot arreu s’entén de la mateixa manera.

Bèlgica acabarà amb seguretat, tard o d’hora, dividida en dos estats probablement federals, de manera que potser serà la primera monarquia federal de veritat. O aprofitaran la situació per suprimir el càrrec de rei, cosa que de moment sembla poc probable.

Núvols damunt Laporta

2010-09-03T07:40:00.002+02:00

Era d’esperar. Els triomfs del Barça i l’entrada de Laporta en el món de la política, amb aspiracions a la presidència de la Generalitat, no podien quedar sense escàndols.

Els mitjans de comunicació s’han fet ressò de les informacions del diari MARCA sobre presumptes corrupcions en el Barça de Laporta. Els titulars són un reflexe de la intensitat de la campanya informativa: «Marca desvela los despilfarros de Laporta» «Corrupción en Can Barça». Els comentaris, on es detallen despeses de festes, avions, entrades i un llarg etcètera, responen a filtracions de l’auditoria que per encàrrec de la nova junta directiva del Barça està fent l’empresa KPMG.

En realitat, és un dret dels nous directius fer una auditoria de la gestió precedent, per tal de delimitar clarament l’estat dels comptes i no carregar-se amb morts aliens. També és normal que en una propera assemblea general del club es presentin els resultats als qui tenen el dret de saber la realitat dels comptes: els socis.

El que no és tan normal és l’allau de filtracions i d’acusacions, sense la presumpció d’innocència i de dret de defensa. No cal fer llenya abans que l’arbre caigui, si és que cau.

A mi, el senyor Laporta no m’ha agradat mai encara que s’han de reconèixer certs aspectes positius de la seva gestió, i no vull dir només els esportius. Els errors de gestió poden, fins i tot, caure dintre del tolerable en un món complex de fitxatges, alts sous i diverses maneres d’enfocar l’aspecte esportiu. Una auditoria ha de permetre definir els detalls, i els socis han de decidir que volen fer: oblidar-ho, donar un vot negatiu a la junta anterior o denunciar-la als tribunals. De moment, hem d'estar atents i rebutjar judicis prematurs sense escoltar els presumptes culpables.

Els núvols que estan damunt del cap del senyor Laporta potser escamparan, o donaran un petit ruixat o provocaran una tempesta de llamps i trons. No ho sabem, ara per ara. Una cosa és segura: la posició política del senyor Laporta i dels seus aliats patirà, i els atacs a Catalunya amb l’excusa de Laporta seran encara més violents del que calia esperar. Temps al temps.

El silenci de Montilla

2010-08-31T07:06:00.001+02:00

Avui he llegit un bon titular: „Montilla s’allarga el mandat “. Reflecteix exactament la situació d’un President que sap que ja fa temps que no està en condicions de governar i que fa un misteri de la data de les eleccions inevitables, en un intent de recuperar protagonisme i credibilitat a la desesperada.

He dit moltes vegades, per activa i per passiva, que un país, que Catalunya, necessita tant d’una dreta com d’una esquerra solides, serioses, clares en els conceptes i en la comunicació amb els ciutadans. Com en tantes coses, els meus desitjos es queden sempre a mig camí i ni els uns ni els altres se’ns mostren tal com són sinó tal com volen que creiem que són. No n’hi ha prou amb estar al govern: s’ha de manar.

El silenci de Montilla a l’hora de convocar les eleccions, junt amb la campanya de propaganda del PSC de la que escrivia fa un parell de dies, i la presencia física de Montilla a tot arreu on el conviden són part d’una campanya i d’una tàctica que probablement ha fet tard.

Montilla, amb dos tripartits ineficients a l'esquena, sap que ho tindrà difícil per repetir mandat, de manera que ha decidit o l’han aconsellat envoltar-ho tot d’un cert misteri que, per molt que s’escarrassin, ha d’acabar a les urnes, que és on tothom es veu les cares.
.

La tendenciosa propaganda del PSC

2010-08-27T09:36:00.003+02:00

Tinc la seguretat que dins del PSC alguns membres amb sentit de la mesura s ‘amagaran a sota de la taula al veure la campanya que el seu partit ha començat a desplegar. Molt malament han de veure el futur el responsables d’una tal pífia (o si voleu error) per atrevir-se a posar tants despropòsits a l’abast de la gent amb l ‘intenció de convèncer.

Sembla que el PSC està segur de no guanyar les properes eleccions i de no aconseguir un tercer tripartit per seguir al davant de la Generalitat, de manera que han decidit, equivocadament al meu parer, tirar pel dret i fer una campanya propagandística de gran abast, amb un cost que segurament hauran d’explicar en algun moment.

Les errades de la campanya són tan clares que tothom que miri les coses sense partidisme polític en pot escriure un llistat. Amb ganes de sintetitzar, jo resumiria les següents incongruències:

- Amb el títol general de «El canvi real» proposa el PSC a l'atenció del ciutadans 10 tanques on de manera molt gràfica es comparen situacions i fets entre el 2003 i el 2010. La intenció és clara: comparar tal com va deixar les coses el Govern de CiU amb tal com estan avui. Per manifestar millor aquestes diferencies, totes les tanques comparen CiU (2003) amb Montilla (2010). No s’hi val comparar un partit amb una persona, no és correcte donar a Montilla tots els mèrits de les millores oblidant Maragall i ignorant els dos partits que han fet possible que Montilla arribés a President, i que, almenys sobre el paper, han compartit certes àrees del poder.

- Posats a fer comparacions el PSC no s’està de res: temps d’espera als hospitals, kilòmetres d’autovies sense peatge, hectàrees de regadius, finançament, abastament d’aigua, més mestres, més quilòmetres de metro, més guarderies, més ajudes familiars i més mossos d’esquadra. Només faltava dir més calor, més pluges, més immigrants, més robatoris, més prostitució als carrers, més inflació, més atur i un llarg etcètera que, bromes apart, també s’han d’integrar dins dels esdeveniments de l’era Montilla, encara que la propaganda ho amagui.

Resumiré la meva impressió: injusta personalització de la propaganda sobre el senyor Montilla, que per cert sembla fer de Berlusconi. No han tingut la delicadesa d’escriure Ciu / PSC a l’hora de comparar i amb la decisió d’escollir CiU/Montilla han demostrat poca credibilitat i molta por de perdre.

I segona impressió: les comparacions són impactants però discutibles en gran part. Tota evolució positiva, han tingut com a base el treball fet anteriorment al senyor Montilla, per exemple pel senyor Maragall i pel senyor Pujol i ignorar-ho és, a més d’injust, de molta mala educació.

Que no oblidi el PSC que es poden publicar almenys tantes tanques com les seves amb coses negatives. Però tenen la sort que els seus opositors polítics, de tots els colors, de moment demostren més equilibri a l’hora de comparar. O potser és no tenen tants diners per gastar en tanques.

Investigar per anar endavant

2010-08-25T08:37:00.002+02:00

Ahir es va inaugurar al Paul-Scherrer-Institut, situat a pocs kilòmetres de casa meva, l’element principal de la instal-lació denominada SwissFEL, un làser d'electrons lliures amb una longitud de 700 metres, que col•loca l’Institut a primer nivell mundial.

El SwissFEL permetrà, com en una peli cula a càmera lenta, observar com es trenquen les connexions moleculars i com se’n formen d’altres per tal de millorar certs medicaments, crear sistemes d’energia més eficients i millorar la velocitat de les comunicacions.

Dues notes al marge: a Ginebra es troba el CERN, capdavanter mundial en l'estudi de la recerca nuclear i del Politècnic de Zuric han sortit fins ara 21 premis Nobel en l’apartat de les ciències.

A tots els que creuen que a Suïssa vivim dels Bancs i dels formatges, l’alt nivell d’investigació els ha de semblar cosa d’un altre món. Però el nivell de tecnologia no es regala: cal que els estudis tinguin el rigor, el nivell i l’extensió que convé per assolir objectius alts.

Europa només pot sobreviure en el mercat mundial si demostra capacitat de creació i d’investigació, perquè la batalla de la ma d’obra ja s’ha començat a donar per perduda.

Catalunya, que pensa sempre amb un horitzó més europeu que altres regions d’Espanya, ha de promocionar un alt nivell d’investigació en tots els àmbits, ha de facilitar la interacció de l’industria amb les universitats (tal com es fa a Suïssa per exemple) i ha de crear i incentivar sobretot qualsevol esforç que privats o docents proposin en aquest sentit.

Els símbols de Catalunya

2010-08-23T09:00:00.002+02:00

Segons l’Estatut, Catalunya té com a símbols nacionals la bandera, la festa i l’himne (article 8). De manera no-oficial s’han anat creant una sèrie d’imatges que de manera gràfica permeten a la gent sentir i demostrar el fet de pertànyer a una comunitat, en aquest cas Catalunya.

Segons els moments històrics i polítics, els símbols més emprats han estat l’escut (en totes les seves formes i maneres fins arribar als adhesius), la barretina, la sardana, la Moreneta, els castellers, el pa amb tomàquet i el Barça, per donar només alguns exemples.

Jo mai no he arribat a entendre l’elecció del burro català o l’ase català, ni m’hi he sentit mai identificat. Segurament va ser una elecció rebuscada per tal de contrarestar la presencia del “toro de Osborne”. Oposar la paciéncia a la força bruta, destacar el bon caràcter enfront a una reacció salvatge etc. etc. segur que van ser arguments a l’hora de triar el burro.

Tret de donar l’ocasió a fer brometes sobre els catalans i els rucs, desconec fins a quin punt la imatge de l’ase ha servit per valorar el caràcter català més enllà de l’Ebre i dels Pirineus. Posats a fer, jo crec que els castellers representen molt millor el nostre tarannà general i simbolitzen millor l’actitud que els catalans han de practicar ara més que mai.

Un castell humà només es pot fer amb l’actuació coordinada de tots, i demana no solament força sinó també treball d’equip i poc protagonisme individual. Justament les qualitats que trobem a faltar entre els polítics en un moment que el castell català acaba de començar a alçar-se. Tothom pot trobar el seu lloc en un castell: la pinya, el tronc, el pom de dalt, el folre, les manilles i els puntals donen la possibilitat de trobar el lloc més adient a les qualitats de cadascú.

Deixem-nos per un temps del burro i pensem en el símbol dels castells per tal de no desaprofitar cap esforç per aixecar entre tots la pàtria que volem.

A veure si ens entenem d'una vegada!

2010-08-20T08:50:00.003+02:00

Com en tantes coses, quan sembla que tot va tranquil•lament pel bon camí, certes actituds ens desinflen l’il-lusió i ens fan tocar de peus a terra. I és que, en el fons, tots solem ser més egoistes que altruistes.

Un malestar acumulat amb relació al govern espanyol, i en general a l’actitud d’Espanya amb Catalunya, va anar filtrant una certa esperança de canvi en les estructures polítiques, no de manera immediata, però si amb un horitzó a la vista. La darrera manifestació a Barcelona proclamant que Catalunya és una nació i que disposa del dret a decidir va donar molt bon aire fins i tot a algunes veles que ja estaven pràcticament plegades.

Un parell de setmanes després, i davant de les properes eleccions, sembla que ja estem una altra vegada amb les enveges, les rancúnies i l’autofagia política, com tantes vegades ha lamentablement succeït. Llegeixo alguns titulars d’un mateix diari digital: «ERC espera que CiU es comprometi a no pactar amb el PP», «Llorente demana a Mas que aclareixi si vol una Catalunya independent», «No és el moment que el poble decideixi què vol» diu Marina Geli, «Herrera també dona l’Estatut per liquidat», «Felip Puig avança que CiU no plantejarà cap referèndum d’independència les properes dues legislatures», «Carretero confia en arribar a acords amb molts grups independentistes».

No cal continuar. Si com Carretero diu existeixen realment «molts grups independentistes», ja poden començar a rebaixar les seves il•lusions perquè certs camins només es poden seguir units i això de “molts grups” em sembla una divisió que no tindria d’existir en l’aspecte fonamental, encara que potser si en certs detalls formals.

Si les forces pretesament partidàries d’un canvi de situació no treballen juntes, mai no s’arribarà allà on molta gent ha col•locat les seves il•lusions i les seves esperances. A veure si ens entenem d’una vegada!.

(Il-lustració: escultura de Manel Marzo-Mart)

El difícil camí de la igualtat

2010-08-18T09:04:00.000+02:00

La igualtat a tots nivells entre els homes i les dones no ha estat (ni és) cosa fàcil fins i tot en els nostres àmbits religiosos i culturals on semblaria ser menys sotmesa a costums i lleis restrictives.

Els darrers anys s’ha avançat molt en l’equiparació social i professional entre homes i dones, malgrat certes diferències cròniques per exemple de sou. Fins i tot a Suïssa es dóna aquesta diferència salarial, tot i que es pot considerar una societat on el sexe no significa generalment cap impediment.

La millor prova la dóna el fet que dels set membres del govern ara per ara tres són dones, amb possibilitats de que aviat siguin quatre. La presidència anual de la nació l’exerceix enguany una dona, com també ho són la Presidenta del Senat i la de la Cambra.

Tot un exemple pels països on això no entra en molts caps, o que fins i tot necessiten crear un Ministeri d’Igualtat com és el cas d’Espanya.

Un fet anecdòtic, i per tant secundari, m’ha portat ha tractar avui aquest tema: a Zuric es suprimiran dels aparcaments públics subterranis les places de pàrking que fins ara estaven reservades a les dones.

A començaments dels anys 90, una dona va ser greument agredida en un aparcament i això va desencadenar una onada de protestes que van concloure amb la decisió de reservar les places d’aparcament més properes a l’entrada per les dones. La mesura va fer escola i arreu de Suïssa es poden trobar aquests llocs reservats.

Doncs bé: les autoritats zuriqueses han decidit que la diferenciació de places d’aparcament ha de suprimir-se ja que tal com estan construïts els aparcaments (il•luminació, accessibilitat, controls...) totes les places són segures.

Per cert: la dona que van motivar la creació de places reservades, va ser agredida per una altra dona, tal com temps després va demostrar la investigació.

Invertir per renovar: la clau de l'èxit

2010-08-16T09:01:00.002+02:00

Arriba un moment, no necessàriament per culpa dels anys, que una certa desil•lusió barrejada amb un xic de desconfiança no permet entusiasmar-se amb cap de les proclames o propostes que els polítics s ‘esforcen en fer-nos arribar.

Tornem a veure les mateixes cares (amb poques excepcions), continuem sentint les mateixes propostes amb insignificants canvis i continuem envoltats d’una espècie d’ensopiment, de nyonya, que no ens permet deixondir-nos.

La companyia multinacional suïssa Nestlé, creada l’any 1866, és capdavantera a nivell mundial en el sector alimentari, i està considerada la companyia de més valor d’Europa mesurant la capitalització borsària.

Una de les claus, si no la principal, de l’èxit de Nestlé és el fet d'invertir molt en el desenvolupament i millora dels seus productes. Concretament destinen 5 milions d’euros diaris a aquesta funció.

Els productes que no són millors que els de la competència, deixen de fabricar-se i cada any un 20% de tots els productes són canviats o renovats. Per tant, després de 5 anys, cap producte és el que en un principi era, per tal d'estar sempre amb la millor gama del mercat. Les noves idees, que necessiten anys per arribar als prestatges de les botigues, són fonamentals en la política d'innovació de Nestlé, i l’explicació d'una bona part del seu èxit de qualitat.

Aquest sentit de renovació, de recolzar amb convicció i esforç qualsevol iniciativa que pugui suposar un millorament, la trobo a faltar dins del panorama polític. Tot i no ser exactament el mateix terreny, crec que la política tindria de fer com la industria de primera línia: invertir i renovar.

La manca de cultura política

2010-08-12T08:16:00.001+02:00

Els de la meva generació, a l’escola estudiarem obligats l’historia d’Espanya amb una visió centralista, imperial, colonitzadora i, per tant, esbiaixada. L’historia de Catalunya no ens va ser explicada ni tan sols com a part de la d’Espanya. Res de res.

No cal dir que, fins a l’arribada de la democràcia, les ocasions de participar políticament només eren les «il•legals» de manera que l’activitat política de la nostra joventut es podia mesurar segons el nombre de corredisses davant dels «grisos». I prou.

La conseqüència és que o bé no disposem de cultura política o bé l’hem adquirit tard, uns a dins de casa i altres a fora. El fet d’existir els partits polítics que, amb afiliació o no, permeten prendre decisions quan som cridats a les urnes no demostra que existeixi una veritable cultura política.

El petit exemple de Suïssa (d’una extensió aproximada com Catalunya) amb quatre llengües i amb regions de caràcters diferents, val la pena de considerar-lo. El govern està composat de 7 consellers federals (ministres) de 4 partits diferents (actualment de 5 partits per una raó especial que ara no cal explicar). Val a dir que dels set membres 3 són dones i que com que dos membres han dimitit, abans d’acabar l’any fins i tot pot ser que la majoria dels membres del govern siguin dones.

Aqueta complexitat de pobles, partits i llengües, només es pot acceptar i només funciona amb una gran dosí de cultura política. Defensar les idees pròpies sense necessitat de sabotejar les dels altres, acceptar les derrotes electorals amb esportivitat i esforçar-se a fer-ho millor sense buscar excuses, i finalment donar als ciutadans els elements per anar a votar amb coneixement dels temes i les alternatives.

Per la seva banda, els ciutadans han d’acceptar els resultats de les urnes, han d’exigir als polítics integritat, esperit de solidaritat malgrat les diferències i saber plegar quan els resultats no corresponen a les promeses.

Educar políticament a la gent és el repte que Catalunya ha de solucionar abans que s’arribi a votar sobre la independència o sobre una estructura política diferent a l'actual. Només amb aquesta educació serà possible arribar allà on el país decideixi.

Llei i sentit comú: una història real

2010-08-10T09:11:00.002+02:00

El dia 24 d’abril d’enguany, la molt famosa violinista Patricia Kopatchinskaja, amb passaport austríac i resident a Suïssa, va ser retinguda a la duana de l'aeroport de Zuric per voler entrar a Suïssa amb un violí valorat en 4 milions d’euros.

El violí és propietat de la Banca Nacional Austríaca i la concertista l’ha rebut com a préstec. Es tracta d’una obra de Guarneri del Gesù, constructor italià que junt amb Stradivari han creat els millors instruments que es coneixen.

Malgrat que la senyora Kopatchinskaja va ensenyar a les autoritats tots el papers detallant la propietat del violí i el contracte d’ús, la duana va requisar l’instrument.

Les autoritats van demostrar una certa compressió pels problemes que aquest fet a creat però no estan disposats a fer cap excepció a les lleis que regulen l’entrada i la sortida d'objectes de valor al país. La solució que proposen és al de fer un «carnet ATA» que és un document que permet entrar determinats objectes sense passar els tràmits de duana. Generalment aquest carnet es fan per materials de fires i exposicions, ja que entren per una finalitat determinada i després surten sense modificacions. El preu del carnet pel violí Guarnieri és de 4.500 euros per un any.

La senyora Kopatchinskaja dona, dins de l’espai de l'UE, uns 100 concerts a l’any, viatja amb avió i tren i no està disposada a fer tanta comèdia per una cosa que, amb sentit comú, s’ha de solucionar fàcilment. De moment té pendent una multa de 7.000 euros pels fets del 24 d’abril.

La senyora Kopatchinskaja ha amenaçat en prescindir de la seva residència a Suïssa i anar a un altre lloc on no la maregin amb papers inútils.

Suposo que algú a la Direcció Federal de Duanes tindrà sensibilitat musical i que això l'ajudarà a trobar una solució que aparenta fàcil però que les lleis, necessàries naturalment, han convertit en un serial estiuenc poc afalagador.

Tots a la caça del vot

2010-08-07T09:02:00.005+02:00

Com si es tractés d’un assumpte cinegètic, s’ha obert la veda per la caça del vot ara que els caçadors (els polítics) ja han ensumat la proximitat de la presa (el votant).

No per sabut és menys incòmode escoltar o llegir certes declaracions polítiques que només tenen com a finalitat la d’engalipar la gent per tal de portar el vot a la seva cleda.

Ara descobrim sentiments tendents a l’independentisme a polítics fins fa poc muts sobre el tema. D’altres proposen solucions federalistes (Montilla ja s’hi ha apuntat) per tal de no sortir d’una Espanya amb la que cada vegada és més difícil compartir projectes.

D’altres, desorientats i sense retrobar els principis presents en les seves sigles, intentaran que s’oblidin les seves febleses atacant les dels altres, en un joc repetit des que el món és món.

I el ciutadà, que amb el temps s’ha format una imatge de la Catalunya futura, intentarà esbrinar dins de tot l’allau de promeses i bons propòsits, quins són els que més s’adiuen o s’acosten a la seva convicció.

No és feina fàcil i al final tothom es veurà les cares davant de l’urna amb la papereta a la ma. Ara per ara, convé escoltar a tots els polítics, i com a taula, menjar poc i pair bé. Tot menys fer-se el desentès.

Quina sobirania volem?

2010-08-04T08:41:00.001+02:00

Evidentment, la pregunta és retòrica i provocadora. Que molts, propers a una majoria, volen la sobirania per Catalunya sembla a hores d’ara bastant clar de manera que ha arribat el moment que els polítics han de presentar l’estructura d’una Catalunya sobirana per tal que tothom sàpiga on anem.

Fem política ficció: Catalunya arriba a la independència i es converteix en un estat sobirà amb una sol•licitud pendent d’entrada a l'UE i a l'Euro. Com està estructurat aquest Estat? República Parlamentària, República Presidencial, República Federal o Confederal?.

Crec que pot ser interessant d’obrir un debat entre els politòlegs i els polítics per tal de trobar la millor estructura per una Catalunya independent, estructurada segons les condicions socials, històriques, geogràfiques i econòmiques.

S’ha de dividir Catalunya en comarques, en vegueries o deixar les quatre províncies actuals?. Pot tenir futur una estructura federalista dins de Catalunya?.

Ara que la política activa ha aparentment parat per vacances, ens podem començar a posar aquestes qüestions sense pressa, però amb seriositat. Com més coneguem les possibilitats futures, més podrem esforçar-nos a arribar-hi.

Éxit i discreció

2010-08-02T08:32:00.002+02:00

Ahir Suïssa va celebrar la seva Festa Nacional amb himne, al•locucions, fogueres i castells de focs, com vol la tradició.

Ahir, un suïs, Viktor Röthlin, va guanyar la marató dels Campionats d’Europa d’Atletisme celebrats a Barcelona amb més de dos minuts de diferència amb el segon.
Röthlin, l’any passat va sofrir dues embòlies pulmonars i va ser operat del turmell, va estar a punt de morir i només amb l’ajut de la medicina i de la seva voluntat, va aconseguir superar el tràngol.

Els meus més de quaranta anys vivint a Suïssa crec que em donen un cert dret a valorar tant les virtuts com els defectes d’un país que tothom creu conèixer encara que sovint es cau en tòpics difícils d’eliminar. Viktor Röthlin representa molt bé el veritable caràcter del meu segon país: discreció i treball. Röthlin no guanyarà cap fortuna amb la seva medalla però la seva lluita amb el seu cos i amb ell mateix, admiren fins i tots els que no som fanàtics de l’esport.

Suïssa ensenya a no ser cridaner, a no ser presumptuós, a trobar punts comuns amb els altres sense burxar les diferencies, i a treballar i a aconseguir èxits sense estarrufar-se. Com Federer i com Viktor Röthlin.

Els braus i el concepte de "nacional"

2010-07-31T08:56:00.002+02:00

M’afanyo a escriure sobre l’enrenou tauromàquic, per tal de no ser l’únic que encara no ha dit res sobre aquest tema.

Tinc els meus dubtes sobre si haig d’escriure «curses de braus», «curses de toros» o senzillament com proposa una amiga «corridas de toros», en espanyol, perquè és cosa d’ells.

El poc conegut escriptor italià Pitigrilli va definir un torero com «un escorxador vestit de cupletista». Un altre escriptor estranger que ara no recordo va dir que l’únic animal que juga amb avantatge en una cursa de braus és el torero. Ho esmento perquè a fora d’Espanya les opinions sobre la decisió del Parlament de Catalunya ha tingut molt ressò, i sempre a favor de la prohibició.

Els arguments de “Fiesta Nacional” són el més febles. No es pot declarar un espectacle taurí com a festa nacional sense que tingui un arrelament realment nacional. Les illes Canàries, considerades també com a territori nacional, ja fa molts anys que van declarar les curses de braus com a il•legals, i ningú va atacar aquesta decisió com ara ho estan fent am la de Catalunya.

Les curses de braus poden agradar o no, qüestió de gustos. També hi ha gent que prefereix la sangria a un bon vi, o un plat de tripes a una costella. Argumentar l’estètica del torero és oblidar el patiment del toro. Explicar que la cursa és una lluita entre la vida i la mort només ho pot dir qui no ha visitat mai un malalt terminal.

Prohibir no és gens agradable, segur que no. En realitat es podria esperar que la manca d’espectadors causés la desaparició de les curses de braus, senzillament per la llei de l’oferta i la demanda. Com que aquest camí sembla molt llarg, una iniciativa exemplar, portada amb discreció i eficiència ha donat com a resultat el que ja sabem.

Si em permeteu, jo diria que els promotors de la votació mereixen donar dues voltes a la sorra de la plaça, abans que la tanquin.

La mort d'un amic

2010-07-29T07:58:00.003+02:00

Acabat d’arribar d’un curt viatge a Bergamo, m’he trobat a casa la noticia de la mort d’un amic.

De sobte, totes les altres coses han perdut vigència i interés. La noticia s’ha clavat com una sageta en el meu interior, i encara no tinc la tranquil•litat per dir que una mort és un fet normal i que la vida continua i tot això que s’acostuma a dir en moments semblants.

Vaig conèixer el meu amic l’any 1972 en un viatge professional a la colombiana ciutat de Medellín, i malgrat la distància que ens separava, les nostres trobades tres o quatre vegades a l’any i també la correspondència que ens creuarem van fer que l’amistat agafés una força que poques vegades es dóna en una vida.

La família del meu amic, la seva esposa, les seves filles, el seu germà, van ser per a mi un complement perfecte i indissociable d’un home lliberal i entregat a fer el bé. Tant ho va exercitar que un atemptat planejat per uns policies corruptes el va deixar cec, tot i que amb tres trets al cap el sicari es va voler assegurar la mort de l'amic, una mort que va tardar vint anys a arribar.

Les moltes hores compartides amb l’amic a la seva casa de Medellín parlant de literatura, música, natura o història, em permeten ara reviure moments molt importants.

Voldria creure com poques vegades que després de la mort hi ha una altra vida, on el meu amic m’espera fins que a mi m’arribi l’hora, i així poder continuar parlant de les nostres coses. Gràcies per tot, amic.

Anirem tots cap al cel!

2010-07-26T08:59:00.003+02:00

... Que toquin les trompetes! / Anirem tots cap al cel / amb les mans ben netes !.

Quan llegeixo el missatge que el Rei Juan Carlos va adreçar a l’apòstol Santiago, ple de referències polítiques sobre la unitat d’Espanya, sobre la Constitució i sobre la solidaritat entre comunitats, no puc més que sorprendrem que Sa Majestat pugui passar mesos i mesos sense obrir la boca i que finalment ho faci en un acte que s’ha de suposar essencialment religiós. Però, com que el que es tracta és de demostrar que la seva feina és la de servir a la pàtria, amb períodes de lleure naturalment, doncs... tothom content. Anirem tots cap al cel!.

Quan llegeixo o escolto les declaracions dels nostres polítics, ara que les eleccions s’apropen, el panorama futur de Catalunya sembla ser fabulós. Tots tenen la solució i ens sorprèn que fins ara no hagin fet res del que avui proposen. Tot l’espectre polític, de Ciutadans fins a ICV, ens prometen i ens prometran la felicitat absoluta, almenys fins a les eleccions. Anirem tots cap al cel!.

Com que aquesta allau de bones intencions ja el coneixem, la veritat és que abans d’anar a posar la papereta a l'urna convindrà deixar tota la propaganda de banda i escollir l'opció que més clar hagi parlat, l'opció que, vella o nova, ens hagi promès treballar en la direcció que Catalunya necessita. Els cants de sirena, de sirena política s’entén, ens han d’obligar a lligar-nos al pal del nostre vaixell i no caure en la temptació de creure als que ens ha engalipat anys i anys amb promeses mai complertes.

La cançó de l’any 1965, amb lletra del poeta Josep Maria Andreu i música de Lleó Borrell, ens adverteix amb un punt d’ironia sobre les promeses dels partits.

«Anirem tots cap al cel!
Que toquin les trompetes
Anirem tots cap al cel
Amb les mans ben netes!»

Idealistes amb els peus a terra

2010-07-23T09:04:00.002+02:00

Permeteu-me que comenci amb una citació personal. En el primer dels dos programes de la sèrie „Afers exteriors “dedicats a Suïssa que es van gravar i emetre l’any passat, el Miquel Calçada , en la seqüència feta a l’interior del Palau de les Nacions, seu de l'ONU a Ginebra, em va preguntar si jo creia en la idea que Einstein va donar com a fita de la humanitat: un govern únic per a tots els homes.

La meva resposta, per cert improvisada com tota la resta dels dos programes, va ser que ho considerava molt difícil, però que cada 20 o 25 anys necessitem idealistes que en proposin aquestes fites.

Rememoro aquest detall avui quan els moviments interns a Catalunya, que volen portar a una clara auto-definició nacional, estan en una mena de crisi per manca de credibilitat dels que fins ara semblaven fer part de la solució i que de mica en mica ens demostren que potser fins i tot són part del problema.

Realment, el món necessita cada cert temps alguns idealistes que, proposant el que pot semblar gairebé impossible, despertin a les majories, permetin creure que els somnis poder ser reals i col•loquin una altra llamborda en el camí esquerp de les llibertats dels pobles.

Catalunya, que ha vist com els seus representants elegits dubten, escenifiquen acords i desacords, fan de Lluquet, de Rovelló i de Dimoni dels Pastorets, tot alhora, ara que s’ha vist tot aquest batibull sembla arribat el moment de demanar la presencia d’uns pocs idealistes, gent nova que ajudi a mantenir un esperit de nació i a fer efectiu el dret de decisió, com propagava la manifestació recent.

Necessitem idealistes que toquin de peus a terra. No és un contrasentit, no. Ja ho podrem veure aviat, si tot va com esperem.

Fregoli, patró dels partits catalans a Madrid

2010-07-21T08:56:00.002+02:00

L’italià Leopoldo Fregoli (1867-1936) va ser el màxim exponent de l’art teatral del transformisme. En els seus espectacles Fregoli era capaç de canviar de trama dramàtica, de vestuari i de veu amb una rapidesa tal que li permetia fer molts papers dins de la mateixa obra. El nostre poeta Brossa va ser un gran admirador de Fregoli i li va dedicar algunes obres.

La mateixa facilitat per canviar de cara, de to de veu i fins i tot de discurs l’han demostrat els partits catalans a Madrid, de manera que proposo que de manera unitària, declarin a Fregoli com a patró, exemple i model a seguir.

És molt difícil que el PSC expliqui amb convenciment el motiu que els va fer oblidar l’acord mínim del Parlament per anar a Madrid a dir «si, senyor, i disculpi» al seu pare, tutor o germà gran, com vulgueu, que és el PSOE. No es poden fer dos papers tan oposats amb tan poca diferència de temps si no s’és una mena de Fregoli.

I els de CiU, per una part amb cara d’enfadats amb el PSC i per l’altra ajudant a Zapatero a tirar endavant el sostre del pressupost amb una abstenció que també han d’explicar. Ells ens han fet sospitar una vegada més que Duran i Lleida vol ser ministre a Madrid i que, com va dir Alfonso Guerra, primer es crida una mica i després res de res. Fregoli somriu.

Com que un circ no pot viure només amb un espectacle únic de pallassos, ni en el cas impossible que tots siguin Fregolis, tindrem de fer un canvi de personal, cercar noves idees, nova gent i eliminar les actituds ambivalents, porugues i falses. I no permetre que Fregoli surti dels llibres d’historia de les arts escèniques per reencarnar-se a Catalunya.

Les crides a la unitat

2010-07-19T08:51:00.004+02:00

Les primeres reaccions dels polítics catalans a la sentència del TC sobre l’Estatut van ser força clares: rebuig clar i indignació pel desvirtuament d’un Estatut votat per poble i Parlament.

A les poques hores, i fins i tot una mica abans si pensem en certes actituds respecte a la manifestació del dia 10, les diferències es van anar definint fins a arribar a un punt on el ciutadà no sap ni on volen anar ni de quina manera la majoria de polítics.

Els partits catalans, reunits amb el president Montilla, no van arribar a cap conclusió unitària, cosa que hauria estat un missatge inequívoc de cara al govern de Madrid. Posteriorment, tots han anat afluixant en les seves conviccions verbals i uns es conformen en defensar el preàmbul de l’Estatut, d’altres volen proposar canvis en la Constitució espanyola per tal d’assolir un Estat Federal, molts ja és desentenen de tot això i es mostres fastiguejats i uns pocs aguanten la posició clara de seguir sense distraccions el camí que porta a la independència.

Llegeixo que per demà dimarts es prepara una crida a la unitat nacionalista per part dels ex-càrrecs López Tena i Bertran al costat de Joan Laporta. Segurament cridar a la unitat és necessari encara que no són els polítics els que han donat el millor exemple fins ara, de manera que hem de confiar que la crida tingui efectes positius i no només electorals.

Els moments són difícils i la manca de definició dels líders fa un mal favor a tot moviment popular perquè la gent es troba davant de moltes paraules i pocs fets, i cada dia surt un nou grup o grupet o corrent de pensament que aconsegueix dividir els esforços, que és com dir dividir els vots a l’hora de la veritat.

Si els actuals responsables nos saben aprofitar el moment per unir en lloc de dividir, han de fer les maletes i deixar el lloc a gent nova i conseqüent, que per cert n’hi ha molta.

Molt graciós el pop ...!

2010-07-16T09:07:00.002+02:00

Fins fa uns pocs dies, el pop no era motiu de conversa excepte en el vessant gastronòmic. Només ha calgut que la premsa expliqués les «facultats» endevinatòries del pop Paul, alemany d’adopció, perquè s’hagi convertit en un nou símbol de la cultura de l'altiplà més típic.

Com que Espanya no passa per cap tràngol econòmic o laboral, la gent es distreu amb el pop Paul i el Zoo de Madrid ja ha fet gestions per comprar-lo, amb la idea d’augmentar el nombre de visitants, almenys en el sector de l’aquàrium ja que la pela és la pela també a Madrid.

El cas més esperpèntic és el de l’ajuntament de Carballiño, que ha anomenat al pop Paul ciutadà d’honor. A la vista de com es troba el govern de la nació espanyola, aquest nomenament, que pot semblar una broma de mal gust, és un reflex perfecte de la situació. Realment molts estan fent el pop, amb perdó del Paul, i les coses poden acabar amb la població fregida, a la planxa o arrebossada.

Els comentaris de la premsa internacional, que ha reconegut mèrits a la victòria esportiva espanyola però que no compren l’enrenou del Paul, son fàcils d’imaginar. Sempre fent el graciós, aquesta gent del pop. Ja s’ho faran tots sols!.

Tenim la gent que cal?

2010-07-14T08:52:00.003+02:00

Ara veurem si tenim els polítics amb el nivell que una nació necessita o bé tindrem de començar per crear una nova “fornada” que ens porti allà on la gent vol arribar.

La manifestació del dissabte ha estat pràcticament ignorada per la majoria d’espanyols tant per una manca d’informacions com per la prioritat que tots els mitjans de comunicació van donar al futbol i a l’arribada dels jugadors a Madrid. No ens fem il•lusions: si esperem alguna reacció del govern Zapatero, anem errats i tampoc l’opinió pública estatal recorda res del clam del dissabte a Barcelona.

Els nostres polítics, el dilluns, ja van començar a donar mostres de la seva facultat d’adaptació, canviant tímidament les seves posicions anteriors per tal d’aprofitar l’èxit de la convocatòria pels seus interessos de partit. Només cal llegir els diaris d'una setmana abans i un dia després de la manifestació.

De totes maneres, alguns detalls ens donen una mica d’esperança com, per exemple, la posició dels consellers del PSC que han demanat a Montilla fermesa davant del PSOE en l’assumpte de l’Estatut. Tura, Castells, Geli, Maragall i Nadal han dit el que molts pensem ja fa molt temps i és que el PSC ha de ser més català, o menys enganxat al PSOE per no dir totalment separat.

CiU, que va arribar a la manifestació amb una timidesa en gran manera decebedora, ha sortit amb unes declaracions del senyor Mas que no acaben de fer oblidar anteriors passivitats, però que deixen una escletxa a l’optimisme.

Veurem si tot això s’aguanta i no es difumina entre les calors, la platja i les eleccions de la tardor. Tenim la voluntat i la gent per anar endavant amb el lema de la manifestació?.

Ai, senyor Montilla !

2010-07-12T08:53:00.002+02:00

Em puc imaginar que per vostè la manifestació del dissabte és com un malson. No ha de ser agradable per vostè tenir la sensació que hi feia nosa.

Ho diré d’una manera més suau. Vostè no va fer cap favor a ningú: ni a la manifestació, ni al seu càrrec de President de la Generalitat ni tampoc a la seva funció de secretari General del PSC.

Segur que s’ha adonat que la seva actitud exigent va crear molts problemes innecessaris a l’organització i que va desanimar a molta gent. No es pot decidir assistir a un acte que altres han convocat i posar-hi condicions. El fracàs del seu desig de presidir la manifestació sense la pancarta amb el lema va ser absolut.

La presencia del President de la Generalitat dona sempre un toc de nivell tan si és un acte polític com social. Vostè va estar mal aconsellat i ja va veure el resultat: no es pot acontentar al govern de Madrid sense fer malbé una part de la vaixella.

Ara, els que van mirar la manifestació amb els prismàtics al revés i van calcular poc més d’uns 60'000 assistents, aprofitaran per sumar a la poca assistència les escridassades que vostè va rebre. En el fons per vostè, senyor Montilla, no són els crits d’uns pocs el que l’ha de preocupar sinó el fet que la manifestació va prescindir de vostè, i que ningú va estar disposat a donar-li un tracte preferent, tot i respectant el seu càrrec.

Ai, senyor Montilla. Ens espera molta feina. Per començar, a dins de casa. De manera que faci de President i no de Secretari de Partit. Ai, senyor Montilla, com patirem!.

Avui, Catalunya

2010-07-10T08:57:00.001+02:00

Avui, només Catalunya. No tots els que aniran a la manifestació ho faran amb el mateix convenciment, segur que no. Les diferències d’actitud política són massa grans per pensar que tots (els dirigents polítics) demostraran amb el mateix esperit, amb les mateixes ganes i amb les mateixes finalitats.

El món polític català és molt complex en part per culpa de les influències de fora: no cal dir que el paper del PSC, lligat al PSOE, no ha estat sempre absolutament clar a favor de la Catalunya Nació que avui serà lema de l'acte. El PPC , braç allargat del PP central, no pot fer oblidar que va presentar el recurs al TC en contra de l’Estatut, i que ara infla el pit com a promotor d’una destrucció de l’Estatut beneïda oficial i legalment.

Ni entre els mateixos partits d’origen català les coses tenen aires de coincidència, i menys a pocs mesos de les eleccions. Massa ambigüitat en els actes i les declaracions, massa passivitat amb ganes d’agradar a molts i finalment, poca eficiència en la defensa clara dels principis que la manifestació d’avui voldria fer unitaris.

Malgrat tot això, l’ocasió de sortir al carrer a demostrar pacíficament que Catalunya és una Nació, ha de donar un impuls positiu a una unitat de principis i a una meta comú, encara que els camins que hi portin puguin ser diferents. Tot sona un xic a utopia, és cert, ja que el dilluns és quan veurem la veritable cara dels que avui desfilin en els llocs preferents. No es tracta de quedar be avui i prou ; es tracta d'afirmar uns principis i de seguir-los amb convicció. No podem desaprofitar una oportunitat com la d’avui per ser i per fer de Nació.

A més de 1000 kilòmetres de distància, amb el cor estaré avui a Barcelona, darrera el lema de “Som una Nació, nosaltres decidim”.

Sant Tornem-hi

2010-07-09T08:51:00.003+02:00

Catalunya no pot desaprofitar les poques ocasions que es presenten per demostrar unitat. Demostrar unitat no és ser un ramat de xais, ni un conjunt d'essers descolorits: tota diferència de forma és legitima i els partits i les associacions permeten que cadascú decideixi de quina opció corrent vol fer part.

La unitat que Catalunya ha de demostrar (hi ha de tenir) és la unitat de fons, és anar cap a la mateixa meta, és fer el mateix camí per arribar al mateix lloc.

Sovint sembla que no som capaços d'unir-nos com a poble, i que els interessos particulars, de persones o partits, prenen un paper massa important que ens presenta a fora com un galliner. Ja ha succeït varies vegades i ara, amb la manifestació del dissabte, s’han començat a discutir els aspectes secundaris com tantes vegades abans. Sant Tornem-hi.

La política és l’art dels compromisos, cosa sabuda, però ha de ser també l’art de renunciar a l’individualisme en favor del conjunt. El lema de la manifestació no pot ser discutit un parell de dies abans de la convocatòria, i molt menys per un President en funcions de Secretari General d’un partit que sempre té un ull girat cap a Madrid. Si Montilla hi vol anar el dissabte a la manifestació, perfecte, molt millor, però que hi vagi com a President. No podem estar, en coses tan importants, depenent dels interessos d’un partit, com ja s’ha fet més sovint del recomanable. Sant Tornem-hi.

Ara és l’hora de demostrar que en les qüestions fonamentals som una nació unida. Hi guanyarà el país i per tant tot intent d'esquerdar la unitat ha de ser rebutjat radicalment. Vingui d’on vingui.

Carod recolza Montilla

2010-07-07T08:53:00.001+02:00

Aprofitant un dels viatges a l’estranger, per cert d’una eficiència sovint dubtosa, el vicepresident del Govern senyor Carod ha declarat que el lema de la manifestació li sembla "perfecte", i el fet que la marxa de dissabte "pugui anar encapçalada per la bandera nacional del país és el missatge més potent i més fort simbòlicament al qual podem aspirar".

Carod que des que va entrar al Govern ha tingut un paper molt trist (per molts, també abans d ‘entrar-hi), un paper sovint contrari a les intencions del seu partit, i sempre en una actitud de dama de companyia, ha recolzat al seu superior, en una demostració que manar de retruc suposa pagar el preu d’oblidar principis i promeses.

Omnium va començar a preparar ja fa molts mesos la manifestació del dissabte. Moltes entitats cíviques, moltíssimes, s’hi van ajuntar. Els partits van mantenir-se discretament silenciosos fins els darrers dies i no van participar en l’organització encara que ara siguin consultats com a participants.

El lema de «Som una nació: nosaltres decidim” ha de ser suficient perquè institucions, partits i persones decideixin assistir-hi o no. El que no val és que ara es vulgui, amb pressions de tot tipus, difuminar el missatge i tant se val si ho fan el President de la Generalitat o el president de l’associació de veïns de l’escala. No s’hi val, i prou.

Qui vulgui anar a la manifestació del dissabte, ho ha de fer convençut que el lema és exactament el que volem. La senyera, símbol del país, ha d’estar present milers de vegades a la manifestació però no pot fer el paper de devaluadora del missatge.

I si finalment manca algú darrera de la pancarta amb el lema serà llàstima, però la manifestació haurà jugat amb cartes netes i no marcades.

No l'entenc, senyor Montilla

2010-07-05T09:01:00.002+02:00

No l’entenc, i em sembla que no sóc l’únic. Vostè és alhora el ciutadà Montilla, el primer secretari del PSC i el President de la Generalitat. Una sola persona, però amb tres facetes d’actuació, de manera que per no confondre el personal, ha de quedar clar a cada posicionament seu quin dels “tres” Montilla fa el que fa.

La seva decisió de participar a la manifestació del dia 10, iniciada per Òmnium Cultural, va donar una agradable sorpresa a molts ciutadans. Com que el lema era “Som una nació, nosaltres decidim”, el fet de participar-hi era donar un recolzament institucional que la manifestació segurament es mereixia.

Ara bé, la seva exigència que la manifestació vagi encapçalada per una senyera i no per una pancarta amb el lema em sembla excessiu. Anem per parts: el ciutadà Montilla sap que Òmnium i d’altres volen fer una manifestació per demostrar el dret i la voluntat de decidir el que Catalunya és i vol ser, i s’hi apunta, decideix anar-hi tal com molts milers de catalans, sense posar condicions als organitzadors.

També pot ser que el Primer secretari del PSC, senyor Montilla, per tal de no deixar el seu partit sense el cap principal, decideix anar a la manifestació. Com que el seu partit no s’ha desentès fins ara del PSOE, els de Madrid li diuen que d’anar-hi molt bé, però darrera d’una pancarta que diu que Catalunya és una nació, pot fer enfadar a molta gent, cosa que no convé al govern de Madrid, de manera que s’ha d’intentar diluir el missatge.

Posats a fer fantasies, el President de la Generalitat, oblidant que és el president de tots els catalans, veu que les eleccions s’acosten i que no es pot estar fora de Barcelona, o amb grip, un dia com el 10 de Juliol i decideix d’anar a la manifestació. Això si, d’una manera que permeti donar relleu al seu càrrec, és a dir, al davant de tot. El problema és que els organitzadors han previst la pancarta amb el lema com a primera pancarta, amb els representats dels partits i les entitats al darrera, i després, una senyera, amb els càrrecs institucionals. El President Montilla va pensar que això no pot ser, que ell no pot anar darrera de l’Artur Mas, i per tant intenta fer col•locar la pancarta amb el lema en un lloc de segona importància, per tal d’anar ell al davant.

No l’entenc, senyor Montilla. Ja em dirà quina de les seves tres personalitats és la que anirà a la manifestació. Crec que val la pena que ens ho expliqui, i si els organitzadors fan el que vostè demana, seran ells els que ens tindran d’explicar els motius del canvi, de la baixada de cap i fins i tot de la genuflexió.

Cap on vol anar Catalunya?

2010-07-03T09:02:00.003+02:00

Com era de preveure, la sentencia del TC sobre l’Estatut no ha resolt cap problema ans bé n’ha despertat d’adormits i n’ha creat de nous.

Les declaracions dels polítics comentant la sentencia s’han d’agrair si són clares però s’han també de mirar amb una certa distància ja que les eleccions catalanes propiciaran, com sempre, cares de bon nen, promeses sense base i grans quantitats de sucre i fel en proporciones variables.

El president Montilla diu avui en un interviu que la sentencia del Constitucional “no enforteix el projecte comú de tots els espanyols, debilita la unitat d'Espanya”. És una visió esbiaixada, molt compromesa amb el PSOE, partit que mentre necessiti els vots del PSC a Madrid, anirà fent com fins ara, és a dir prometre i no complir.

L’única pregunta que ara ha d'interessar als catalans és la de saber on vol anar Catalunya. La solució federalista, que no és teòricament pas la pitjor, no es pot aplicar perquè la Constitució espanyola no ho permet. Continuar com fins ara, dins d’un Estat de les Autonomies que no ha demostrat ni saber funcionar ni ser just, és un error que no pot ser il•lusió de futur.

Catalunya només pot anar allà on la majoria vulgui. Ni Espanya ni Europa podran acceptar un camí que no vagi acompanyat per una majoria de ciutadans. És necessari que totes les forces polítiques, culturals i d’opinió convergeixin en un projecte comú de futur per Catalunya, i que arribin a entusiasmar, a il•lusionar a la majoria del poble per arribar a una majoria compacte darrera del nou país.

Repeteixo que les properes votacions no ajudaran que els polítics es mostrin tal com són. Per altra banda, esperar fins a la tardor sense posicionar-se, és perdre un temps que ni sobra ni tornarà. Qui tindrà ara el valor cívic per capitanejar el camí que porti a Catalunya a decidir el seu destí?.

El trist paper d'Espanya

2010-07-01T08:54:00.000+02:00

Ahir va ser el darrer dia de la presidència de torn de l ‘UE per part d’Espanya. Per dir la veritat, no és que aquesta presidència tingui massa valor efectiu ja que respon a una deferència envers dels estats membres, sobretot dels menys brillants, per tal que durant sis mesos tinguin manera que sortir a les fotos.

Tan poc important és la presidència del Consell que avui l’ha passat a ocupar Bèlgica, un país de moment sense govern, és a dir que només disposa d’un govern provisional per manca d’acord entre els partits i les regions a l’hora de triar el nou cap.

Els sis mesos presidencials del senyor Rodríguez, conegut com Zapatero, han estat molt tristos per la manca de resultats si tenim en compte tot el que ens van prometre abans del gener. Com sempre, les paraules s’han perdut amb una ventada, i els fets encara no han tret el nas. La seva manca de credibilitat a l’estranger i la seva absoluta ignorància d'idiomes altre que l’espanyol, han fet que en les reunions on ha estat convidat de compromís el seu paper tingués més de perdut i despistat que de participant.

En temps de crisi, amb el greu problema de Grècia i amb les amenaces de sumar a la llista de països en perill econòmic Espanya, Irlanda i Portugal, Zapatero no va tenir un terreny massa planer per lluir. I com que va passar la meitat del temps explicant sense convicció que Espanya estava en una bona posició, la seva credibilitat va anar-se’n en orris molt aviat.

Del punt de vista diplomàtic, Zapatero va fracassar rotundament: Obama va ignorar la cimera prevista el maig entre l’UE i els Estats Units, no va fer cap avanç en les relacions entre Europa i els països d’Amèrica Llatina malgrat grans anuncis d'apropaments i la reunió a Barcelona prevista pel mes de juny per la Unió de la Mediterrània va morir abans de néixer.

Ara, entre el futbol i les vacances, potser molta gent tindrà el cap distret. Alguns d’altres pensaran amb irritació que no val la pena ser dirigits per gent tan poc eficient, tan poc estimada i tan poc estimable. I tindran raó.

Benvolguts membres del TC...

2010-06-29T08:48:00.000+02:00

Això de benvolguts és una formula epistolar, com el «Dear» dels anglesos. Ho dic perquè la vostra ignorància del català us pot portar per un camí errat.

Després de molts mesos d’espera, per no dir anys, heu donat a llum una sentència que fa de l'Estatut una ombra del que era a l’origen. És com les cares de certes senyores que amb botox i amb operacions estètiques, perden la fesomia i fan plorar i riure alhora. Vosaltres heu deixat l’Estatut «liftat» i «botoxat», si em permeteu els barbarismes.

No heu fet content a ningú, encara que la vostra missió no era de fer contenta la gent sinó de sentenciar sobre un Estatut legal, votat pel poble i passat pel sedàs parlamentari que la llei determina. No és una feina molt plaent, és cert, però això no excusa la vostra poca eficiència. Heu arribat tard i malament.

Esperaré, esperarem, un parell de dies per tal de poder llegir amb deteniment la sentència en detall, perquè la supressió d ‘alguns articles i la devaluació d’altres mereix una explicació per part vostra i dels experts en la matèria.

De manera que la meva opinió és, ara per ara, provisional. Per tant, només provisionalment, us engego a fer punyetes.

Visca els metges, fora els polítics

2010-06-28T08:48:00.002+02:00

He exagerat una mica, però en el fons aquesta és la conclusió d’una enquesta que l'empresa Marquetagent.com ha fet a Suïssa, Alemanya i Àustria, tres països diferents però fins a un cert punt integrats dins d’un nivell polític i social bastant afí.

Van preguntar a 200.000 persones sobre el grau de confiança, el que normalment en diem fiar-se’n, de diverses professions i activitats. Les respostes podien ser múltiples, cosa que explica els percentatges.

Al cap de dalt de la llista hi trobem els metges, amb un 45,5% de confiança, i tot seguit els infermers i les infermeres, els bombers, els pilots i els farmacèutics. Sembla que la salut i la seguretat del transport aeri que és com dir també estar sa i estalvi, sortosament disposen de la confiança de la gent.

No cal copiar la llista sencera però vull destacar un parell de casos: els mestres, a la meitat de la classificació, amb un 19,4% de confiança (menys que els xofers d’autobús), els capellans amb un 13,9% (no he vist cap distinció entre mossens catòlics i pastors protestants) i els camioners amb un 7,6%.

Cap a la cua de la llista hi trobem els taxistes amb un 3,3% de confiança, els moderadors de programes de radio i TV, amb un 3,1%, els agents d’assegurances (2,5%), venedors de cotxes, periodistes, venedors de pisos i cases, tots ells amb menys de 2% i finalment els polítics amb un 1,4% de nivell de confiança.

Segurament en altres països els resultats serien molt semblants i si fem un petit examen de consciencia estic segur que la nostra llista a Catalunya o a Espanya va pels mateixos percentatges en una clara demostració que les virtuts i els defectes cada vegada ens agermanen més.

Diner negre a Suïssa

2010-06-26T08:56:00.002+02:00

Hisenda ha escrit a unes 3000 persones d’Espanya amb diners dipositats a Suïssa perquè es posin al dia amb l’Agència Tributària amb la sospita que han amagat un total de més de 6.000 milions d’euros.

De fet es tracta de comptes dipositats en una filial a Ginebra del banc HSBC, per tant un banc no suïs. La premsa diu que els noms dels propietaris dels comptes van ser facilitats per les autoritats franceses. El que ningú diu és que els disquets amb els noms dels ara contactats eren part d’una informació robada de la filial del HSBC i que les autoritats franceses van comprar, en un acte alabat i criticat alhora: un estat no pot actuar amb material robat, diuen uns, i un estat pot actuar il•legalment amb els que il•legalment amaguen diners, diuen uns altres.

El fons de tot és el diner negre, el diner negre que qui més qui menys tothom coneix a Espanya. És el diner negre amb el que es paga un treball o un servei sense demanar factura, o és el diner negre del complement del sou entregat de sotamà, o és el diner negre tan escampat en les operacions immobiliàries. Tot això és diner negre, fraudulent, però el dels comptes de Suïssa o d’altres indrets és d’un volum més gran i s’ha fet sortir del circuit interior. És l’única diferència perquè fraudulentes ho són totes les variants.

No seré jo qui defensi el fins fa poc temps estricte secret bancari suïs. Els darrers anys, amb les iniciatives de la OCDE sobre la doble imposició, la transparència fiscal a augmentat i el secret bancari, tal com es coneixia, ja ha desaparegut de Suïssa tal com he escrit un parell de vegades en aquest blog.

Ara llegirem els típics comentaris sobre Suïssa, que segons els que no la coneixen viu dels bancs. Els que han obert comptes a fora tremolaran una mica i potser arribaran a un acord d’amnistia fiscal amb l’Estat, de manera que els diners puguin tornar i legalitzar-se. Veurem.

Tampoc sembla massa just donar les culpes als bancs, suïssos o no: qui treu diners no declarats del seu país per depositar-los en un altre, està burlant la llei i com a mínim, comparteix culpes amb els bancs. Com en el famós poema de Sor Juana Inés de la Cruz :

« ¿O cuál es más de culpar,
aunque cualquiera mal haga:
la que peca por la paga,
o el que paga por pecar? »

Malgastar i especular: un exemple

2010-06-24T09:00:00.001+02:00

El desembre del 2008 va entrar en servei un flamant aeroport a Ciudad Real, amb un cost de l’ordre de 1.100 milions d’euros. S’ha de dir que era el primer aeroport internacional privat d’Espanya.

La idea inicial era la d'oferir una alternativa al sud de Madrid, i per tant es va construir amb tots els ets i uts que corresponen.

Amb el nom van començar els problemes : primer el van batejar com a Aeropuerto Don Quijote, després com a Aeropuerto Madrid Sur-Ciudad Real i finalment Aeropuerto de Ciudad Real.

Previst per un moviment de passatgers de l’ordre de 2 milions a l’any avui dia només rep un vol al dia, un sol vol, cap a Londres de manera que totes les previsions han fallat estrepitosament.

Ara, la companyia propietària, CR Aeropuertos S.L., ha fet fallida amb un forat de 290 milions d’euros. Tres caixes d’estalvis, dos d’elles intervingudes per l’Estat, aguanten el deute, cosa que no ajuda a veure clar l’estat general de caixes i bancs.
Hem de suposar que la construcció d’un aeroport que s’ha mostrat innecessari, va permetre que algunes persones o entitats guanyessin molts diners. La venda de terrenys, les obres i tots els negocis laterals, han folrat algunes carteres. Ara, el dèficit l’han de pagar algunes caixes i algunes empreses, és a dir tothom.

Posats a estalviar, el govern pot començar a posar fre a projectes d'improbable eficàcia com el de l'aeroport de Ciudad Real. A les televisions de Suïssa i Alemanya s’ha vist un reportatge sobre aquest aeroport, que no deixa massa bé el paper d’Espanya en moment de crisi econòmica i de proclames d’estalvi.

Xina ens envia els seus cotxes

2010-06-23T08:46:00.003+02:00

Preparem-nos. La introducció dels primers cotxes xinesos a Europa és un fet. El mes de maig, l’empresa alemanya Daimler, mare de la Mercedes-Benz, va signar un conveni de col•laboració amb l’empresa xinesa BYD.

BYD, abreviació de «Build your dreams” que en traducció lliure és “Crea els teus somnis”, va ser fundada l’any 2003 i dona feina a 100.000 persones, entre elles uns 6.000 enginyers dedicats a la investigació i desenvolupament.

L’empresa es va iniciar en realitat l’any 1995 com a fabricant de bateries i parts per l’industria de la telefonia. Amb l’experiència de les piles van decidir entrar en el camp dels automòbils elèctrics i també híbrids. Exporten a 25 països i es disposen a ocupar una bona part del mercat europeu.

Els primers vehicles elèctrics ja estan arribant a Àustria i a Suïssa la cua de distribuïdors d’automòbils que volen la representació de BYD dobla les previsions. El Saló de l’Automòbil de Ginebra, un dels més prestigiosos del món, serà l’any 2011 el punt de sortida per «envair» Europa amb uns vehicles que disposen d’una alta tecnologia i d’uns preus que faran suar molt als fabricants de les nostres terres.

Persones com el inversor Warren Buffet o el cap de la Mercedes Dieter Zetsche destaquen l’alt nivell de tecnologia que BYD ha desenvolupat i que li ha permès de col•locar al mercat 450.000 autos l’any passat.

Europa ha d’anar pensant i decidint com pot mantenir el nivell de producció actual si els mercats es desplacen cap a la Xina a una velocitat i amb un nivell tecnològic que ningú s’esperava tan aviat. Em sembla que patirem molt.

Saber guanyar

2010-06-22T09:06:00.002+02:00

El Campionat Mundial de Futbol ha arribat en un moment oportú per permetre als governants de despistar, de dissimular els problemes i d'aprofitar la pilota per fer patriotisme. Em refereixo, essencialment, als governants i als mitjans de comunicació espanyols.

Guanyar a Hondures per 2-0 no ha de ser el fet del dia, per molt que el futbol interessi a molts milions d ‘espectadors. Fins i tot La Vanguardia escriu avui que “España perdona la goleada a Honduras”. Miri, Espanya no va perdonar cap gol perquè si no en va fer més és perquè no va poder. Un altre titular diu que “la roja vuelve a enamorar”. Home, tant com enamorar ho trobo exagerat; potser com a molt va obrir de nou les esperances de jugar com els seguidors esperen que ho faci i encara no han vist, ni davant de Suïssa ni d’Hondures.

Ahir, Roger Federer va estar molt, però molt a prop, d’escriure una pàgina trista al seu historial al perdre els dos primers sets del seu partit inaugural a Wimbledon, davant del colombià Falla. Va acabar guanyant el partit en cinc sets, després de patir molt. En declaracions a la premsa després del partit va dir que «aquest any he perdut alguns partits que mereixia guanyar però el d’avui el mereixia perdre; Falla va ser molt millor que jo».

Jo no se si Espanya arribarà molt lluny a Sud-Africa o si Federer podrà guanyar per sisena vegada a Wimbledon però tinc la seguretat que saber guanyar és privilegi d’uns pocs.

Laporta no ho deixa clar

2010-06-21T09:00:00.002+02:00

En un article al diari Avui l'encara president del FC Barcelona Joan Laporta manifesta públicament i amb certa extensió la seva idea del futur de Catalunya. Sorprèn la data de publicació ja que encara no ha deixat oficialment el càrrec al Barça però potser s’ha volgut avançar a l'arribada de Rosell que el deixarà una mica arraconat mediaticament, almenys els primers temps.

Laporta sempre ha jugat amb una certa volguda indefinició respecte a la seva actuació política després de deixar la presidència del Barça. Amb Carretero ha semblat per moments que hi podia haver una certa possibilitat d’anar junts a les properes eleccions al Parlament, encara que mai s’ha explicat com poden compaginar programa dues persones com Carretero i Laporta.

L’article de l’AVUI diu certes coses amb absoluta claredat, com ara que “l’aposta per l’Estat propi és la millor de totes els solucions», o que «ha arribat el moment de cercar la unitat política entre totes les forces i moviments que creuen en l’Estat propi».

El que no diu clar Laporta és com fer tot això. Podem llegir que «és l’hora de vehicular els nostres debats en un nou partit polític que garanteixi, amb fermesa, el compromís de treballar per l’Estat propi», però no sabem si és que pensa crear un nou partit o apuntar-se a Reagrupament, ara que sembla que s’ha organitzat per estar present a les properes eleccions.

Llegint les intencions de Reagrupament, pot semblar factible que Laporta hi entri una vegada deixi el Barça. D’altra banda, alguns creuen que Laporta va més enllà i pensa crear un partit propi, cosa que no em sembla que pugui interessar a Catalunya, per tal de no dividir massa els vots independentistes.

Veurem que en surt de tot això en la seguretat que Laporta aviat ens dirà les seves intencions, que cal esperar que serveixin per sumar voluntats i no dividir, perquè molts pensen com ell però no estan entusiasmats amb la seva persona.

L'aeroport de Barcelona no és el millor

2010-06-19T08:53:00.004+02:00

El Consell Internacional d’Aeroports d’Europa ha distingit l’aeroport de Barcelona com el millor de l’any dins de la categoria d'aeroports amb més de 25 milions de passatgers. Sembla que el premi és, en gran part, degut a la terminal T1 de la que el jurat ha valorat el disseny, l'agilitat dels processos i l'oferta comercial i de restauració.

Jo crec que el guardó no s’ha de donar a l’aeroport de Barcelona per molts motius. Un aeroport amb més de 25 milions de passatgers ha d'oferir una millor connexió amb la ciutat, essencialment amb una estació de metro o amb un servei de llançadora més ràpid i amb més freqüències que l’actual. Si un passatger arriba a la flamant T1 i ha d’agafar el tren que està situat més enllà de la Terminal 2, cal que es carregui de paciència. Una vegada arribat a Sants, més paciència per connectar amb la xarxa del metro ja que les escales i els passadissos espanten a més d’un visitant.

Ja sabem que Madrid no ha volgut mai donar a l’aeroport de Barcelona les infraestructures que mereix, i que els intents de fer-lo autònom no han arribat mai a nivells satisfactoris. El premi com a millor aeroport està molt bé encara que potser és un premi a una Terminal i no a l’aeroport en conjunt.

Si no em creieu, preneu un vol. de la terminal 2, l’antic aeroport. Botigues tancades, desolació total i un aspecte d’abandó que segurament no van jutjar els senyors i senyores del jurat del premi.

Una molt mala imatge per Barcelona, que només salven el cavall de Botero i el mural de Miró, si és que la gent se n'adona que hi són.