La crisi dels totxos

Els que manen de veritat, que no solen ser gairebé mai els que sembla que manen, no han provocat directament però han fet amb l'economia el que les modistes i els sastres en diuen “embastar” , es a dir han deixat assegurat amb costures de punt llarg el caos econòmic.

Durant molt temps han inflat el sector immobiliari a base de fer creure a tothom que comprar un pis o una casa està a l'abast de qualsevol. Tot consisteix en baixar el preu del diner perquè cada treballador faci números i l'hi surtin els comptes. Una vegada fet això, la pujada de preus dels terrenys i de la construcció era cosa cantada.

Una gran part de la riquesa aparent( a Espanya i a fora) s'ha basat els darrers 20 anys en la construcció, en el que se'n diu “l'industria del totxo”. Tothom coneix un parell de noms de gent que s'han fet milionaris ( de euros, ben entès) a base d'especular amb terrenys, edificis i pisos. Fins i tot la nòmina de presidents de clubs de futbol presenta una majoria de “reis del totxo” molt superior a qualsevol altre professió o ofici.

Ara resulta que tot era una il·lusió, que els crèdits es van donar molt alegrement i la gent no pot pagar-los. La construcció ha baixat molt i els preus estan en davallada imparable. Es parla de la “bombolla econòmica” que ha petat. Els especuladors tanquen les empreses i se'n van a gaudir de les seves residencies a la costa. I ningú sap com anirà la cosa, si ens en sortirem i a quin preu.
Tot plegat fa una mica de fàstic i, ai las!, encara no hem arribat al fons del pou.

Montilla i el mànec de la paella

Crec que Catalunya necessita un partit socialista fort, autònom,es a dir que no depengui en cap concepte de un ens superior i molt menys centralista. També és convenient per l'equilibri democràtic un partit de dreta que tingui les mateixes característiques. En el nostre cas el PPC està molt lluny de ser autònom o si voleu independent. Per completar l'arc polític, més a l'esquerra i al centre hi ha lloc per les formacions que tots coneixem i que d'entrada no depenen d' un partit “germà”, de manera que les podem considerar autònomes i autòctones .

El Partit dels Socialistes de Catalunya es denomina oficialment, segons els seus estatuts aprovats el 2004, com a PSC-PSOE, encara que les seves sigles siguin només PSC. Segurament és una decisió no només “gràfica” sinó que vol donar a entendre que la segona meitat (-PSOE) no és fonamental a l'hora de donar la cara.

El President Montilla fa unes setmanes va donar la sensació que malgrat la poc explicita però mai amagada relació amb el PSOE, en temes com l'Estatut i la financiació estava disposat a fer sentir la seva veu (la veu de Catalunya) i inclús es va parlar d'una confrontació amb el senyor Rodríguez Zapatero. Lamentablement no sembla que la veu del PSC tingui tota la força que els seus l'hi volen donar ja que el conformisme amb les decisions del Govern de Madrid, que són les del PSOE, es fa palès cada dia més.

La paella potser és del PSC, però el mànec,ai!,el tenen ben agafat els de Madrid.

Air Berlin fa el ridícul

La polèmica va començar amb les impresentables declaracions del President de Air Berlin senyor Hunold sobre l'ús del català per part de la companyia alemanya per les seves relacions amb els clients catalanoparlants. No cal entrar ara en detalls, que tothom ha llegit .

El Director d'Air Berlin per Espanya i Portugal, el senyor Middelmann, acaba de dir que després d'estudiar la possibilitat de fer ús del català han arribat a la conclusió que no és factible ja que suposa un temps d'adaptació de dos anys i mig i que el cost econòmic seria molt alt. Per tant, han decidit donar el tema per tancat, i seguir amb l'espanyol com a idioma principal “ ja que tothom el parla i l'entén” dins l'àmbit catalanoparlant.

El senyor Middelmann deu tenir molt poc pes dins de Air Berlin, o no coneix el territori sots la seva responsabilitat, o les dues coses al mateix temps. Ningú ha demanat que Air Berlin es transformi en una companyia on el català sigui dominant. Senzillament els passatgers catalans agrairien que algunes informacions de la companyia tinguessin en compte el fet lingüístic de la regió on ells es guanyen les garrofes. És fàcil començar poc a poc : el personal de facturació tindria de parlar el català, i una vegada dins de l'avió es podria saludar als passatgers en català, encara que fos amb un missatge gravat. No és molt demanar, crec. Swiss, i abans Swissair, ho fa i amb una cosa tan senzilla demostra una sensibilitat que ni el senyor Hunold ni el senyor Middelmann semblen posseir o practicar. Mentre existeixin alternatives a Air Berlin, ja s'ho faran !.


(Il-lustració de Xavier Ruscalleda)

La faula del lleó i els polítics

Isop és un escriptor del segle VII aC, conegut per les seves faules, ja que en va escriure més de trescentes, i va inspirar a molts d'altres escriptors com Fedre, Raïmon Llull, Samaniego etc..

Una de les faules porta com a títol “El lleó i els tres bous”:
“ Pasturaven sempre junts tres bous. Un lleó els volia devorar peró com que sempre estaven junts no ho aconseguia perquè lluitar contra tres bous al mateix temps el col·locava en desavantatge.
Llavors, amb astúcia i amb perfídia, va fer que els bous s'enfadessin entre ells, i els va separar.
I així, al ja no estar units, els va devorar tranquil·lament un darrera l'altre.”

Proposo un joc: que cada lector pensi en la situació política de Catalunya (i d'Espanya) i posi nom de partit o de polític al lleó i a cada bou. Segur que tindrem moltes coincidències.

La Diada : només un "pont"?

A nosaltres, els de la meva generació, a cap moment ni a cap nivell escolar se'ns va parlar dels fets de l'any 1714 com a fonamentals per a Catalunya i la seva identitat. L'esborrada general de lo que ara se'n diu “memòria històrica” fou enorme durant molts anys. Quan el 1980 s'instaura l'Onze de Setembre com a Festa Nacional de Catalunya, nosaltres ja érem adults i fins i tot, com és el meu cas, érem fora de Catalunya, de manera que l'impacte de la recuperació va ser molt diferent segons les circumstancies i les inquietuds de cada u de nosaltres.

Potser m'equivoco però per la majoria dels habitants de Catalunya, la Diada s'ha anat transformat en una festa més, que permet fer un “pont” i per tant sembla que el caràcter històric de la data, amb tot el que comporta de pèrdua de sobirania i de submissió a una monarquia borbònica no desitjada, s'ha difuminat.

El moment polític i social que viu Catalunya és molt dificil i per sobreviure a tots els atacs , s'ha d'intentar recuperar la Diada, amb “pont” o sense, com una dia de afirmació nacional, cosa que quasi tots el partits propugnen però que no han aconseguit del tot fins ara.

I per a nosaltres, als catalans de la diàspora, és essencial saber a “a casa” els valors comuns es recorden i es mantenen. Si més no, perquè els nostres fills puguin seguir vivint a l'exterior amb la seguretat que els lligams amb Catalunya son cada vegada més sòlids. Bona Diada a tots, “de Suïssa estant”!.

Itàlia sorprèn

Tres o quatre vegades a l'any visito el nord d'Itàlia (visc a menys de tres hores de cotxe de Milà).
És una regió rica, i per tant disposa d'uns elements socioeconòmics que no tenen altres regions italianes. La gran densitat d'empreses situades en pobles petits, alternant amb una agricultura pròspera, sobretot al Piemont i a la vall del Po, fan que l'impressió general sempre sigui molt positiva.
Naturalment Itàlia no deixa de tenir problemes ja que manca de molt recursos naturals, no te una xarxa de ex-colonies per fer un front econòmic més o menys comú, l'idioma no te cap projecció internacional, i sobretot pateix d'una mancança crònica de bons governs , per molt que cada dos per tres caiguin i s'aixequin alternativament. Crec que una de les coses positives d'Itàlia, o del italians, és que fora del quatre implicats, la gent no fa cap cas del govern i dels que manen. El país manté un bon nivell no gràcies sinó malgrat els diversos governs. Com que històricament tenim unes arrels en part comunes, potser ens hi hem de fixar una mica més i, sense crear el nostre “Berlusconi”, anar fent com ells amb una actitud a mig camí entre el “ deixam treballar i diguem ximplet” i el “demà m'afaitaràs” .