divendres, 31 de juliol del 2009

Assumptes pendents



Entre avui i el diumenge moltes persones començaran les vacances, d’altres les acabaran i algunes, malaltes o per raons de feina, no es podran moure.

En tot cas el moviment de vehicles, privats i públics, que acompanya sempre els desplaçaments humans serà espectacular i els atapeïments a les platges competiran amb els del metro en hores punta. Tot previst, guanyat a pols i merescut.

Les vacances donen moltes hores per pensar: Estirats a la sorra o a sota d’un pi a la muntanya, és molt recomanable dedicar de tant en tant uns moments a pensar en totes les coses poc o mal resoltes que ens esperen a la tornada de vacances. No parlo d'assumptes laborals o familiars, sinó de les coses que a tots, com a ciutadans, ens afecten:

L’acord de finançament encara mal detallat i que ha fet que molts es conformin però que ningú estigui convençut.

La retallada, o cop de ribot, del TC a l’Estatut que fa pensar en pressions polítiques amagades i amb un resultat que pot ser perillós per l’estabilitat del govern català.

La prevista situació delicada del món laboral, amb més atur i sense una política general amb idees clares per sortit del pou.

La batalla a punt de començar entre Montilla i Mas perquè cap dels dos pot perdre les properes eleccions i que amb el desgast evident del tripartit fa preveure uns mesos de molta duresa dialèctica i parlamentària.

No cal anar més endavant. Amb aquests suggeriments per pensar, difícilment es podrà tenir una migdiada tranquil•la, de manera que és millor oblidar-ho tot de moment i esperar que els monstres adormits es despertin. Que segur que es despertaran!.

dijous, 30 de juliol del 2009

¿És el castellà un dialecte del català?



Fa cosa d’uns cinc o sis anys va circular per la xarxa electrònica un pretès estudi del Departament de Romàniques de la Universitat de Friburg de Brisgòvia d'Alemanya que demostrava que el castellà era un dialecte del català, bàsicament gràcies a uns documents descoberts a la Biblioteca Vaticana.

Els documents eren de la meitat del segle IX, de la cort de «Ramon IV, Compte de Barcelona» i en ells s’explicava que «les gents de Castella usen ja nosos vocablas», és a dir que els castellans degut a la preponderància de la cultura catalana assimilaven les paraules catalanes.

Tota la informació que per correu electrònic es va escampar ràpidament afegia que l’estudi de la Universitat de Friburg «está siendo muy poco publicitado por las grandes presiones políticas que genera» i demanava que tothom l’enviés a un màxim de persones per tal de eliminar el silenci oficial.

La veritat és que tot això no és res més que un engany. El pretès historiador Mark Vlamynck, autor de l’estudi no consta com a professor ni com a alumne a la Universitat de Friburg ( ni a la de Fribug de Suïssa), i tampoc existeix un Departament de Romàniques (Romanistische Abteilung) tot i que les llengües romàniques s’estudien a Friburg com és natural en una institució del seu nivell.

El desmuntatge de la noticia que l’internet va escampar ràpidament va ser fet pel professor Claus D. Pusch, autèntic membre de la Universitat de Friburg, en un article titulat «Chronik einer Cyber-Farce» (Crònica d’una farsa cibernètica), publicat al desembre 2004 en el butlletí de l’Associació Germano-Catalana.

Com que sembla que el fals text torna a circular per la xarxa, convé saber que no mereix cap credibilitat. Lamento desil•lusionar alguns lectors.

dimecres, 29 de juliol del 2009

Alguna cosa fa pudor de podrit...



No a Dinamarca, com per Hamlet, sinó al Miniestadi. L’anomenat “pacte del Miniestadi” (El Periódico dixit) potser és correcte, legal, net i transparent, peró no en dona la sensació.

Un pacte aparentment molt laboriós, signat amb moltes presses, amb el protagonisme personal d’un alcalde i un president amb els dies comptats als seus càrrecs ha donat tota la sensació de ser un brou cuinat entre els dos «chefs» sense donar massa veu ni vot a tots els afectats, principalment els veïns de les Corts.
Que el Barça hi surt guanyant financerament, sens dubte. Que l’Ajuntament s’apuntarà un més que discutible «gol» al recuperar terrenys per construir pisos i zones verdes, és segur.

D’entrada el projecte no te data d’acabament i els que l’ha estudiat diuen que les infraestructures i equipaments previstos no són suficients per les 5.000 persones que habitaran els 1.600 nous habitatges.

Com que el pacte es va presentar de la mà de l’alcalde Hereu i dels caps dels grups municipals de CiU i ERC, en un «tripartit» insòlit i que fa arrufar el nas a més d’un, sembla que per molt que han elegit tàcticament una data propera a les grans vacances, l’assumpte Miniestadi no ha fet més que començar.

I m’agradaria que els lingüistes trobessin una paraula catalana equivalent a «pelotazo» perquè ens ha de fer molta falta d’ara en endavant.

dimarts, 28 de juliol del 2009

L'eriçó del jardí



Fa un parell de setmanes que un eriçó s’ha deixat veure pel jardí de casa. No és una imatge habitual perquè amb tan de bosc i camps com tinc al voltant, no veig cap necessitat de passejar-se pel meu jardí. Potser fins i tot s’hi vol instal•lar cosa que no he acabat d’esbrinar perquè el jardí és molt gran i no tinc cap intenció d’anar darrera de l'eriçó. Si s’hi troba bé, benvingut a casa.

Els eriçons són bastant útils ja que mengen molts insectes que podrien causar-nos certes molèsties. D’altra banda són uns animals que han evolucionat molt poc des la prehistòria de manera que cada vegada que tregui el cap podré admirar el seu caminar parsimoniós i garrell.

El meu jardí no ha rebut mai cap adob químic ja que nosaltres compostem tant els residus del jardí com els vegetals de la cuina de manera a no necessitar cap producte artificial. Potser l’eriçó ha ensumat la manca de química al jardí i ha decidit fer-l’ho seu.

Normalment es mouen de nit, però l'altre dia el vaig trobar passejant al migdia i ensumant l’espígol, senyal de bon gust, i en presencia dels meus néts que van voler que una foto recordés la insòlita trobada.

dilluns, 27 de juliol del 2009

El revers negatiu de l'energia



En tots els debats sobre les diferents energies l’argumentació principal, com és natural, és la de mostrar la cara positiva és a dir el balanç ecològic, el poc impacte ambiental, les reserves etc..

Sovint s’oblida un aspecte que el Paul Scherrer Institut (PSI) de Suïssa acaba de reflectir en un estudi: els accidents que cada tipus d'energia ocasiona i que fan part del revers de la medalla.

El PSI ha avaluat a nivell mundial tots els accidents ocasionats per la producció d’energia entre els anys 1970 i 2005. Val a dir que l’estadística inclou explosions de gasoductes i oleoductes, enfonsaments de mines, inundacions per trencament de preses d’embassaments, accidents a reactors nuclears i altres.

La font d’energia que més accidents i morts a causat és el carbó (1.588 accidents i 31.939 morts), mentre que els embassaments suposen l’índex més gran de morts en funció del nombre d’accidents (13 accidents i 30'021 morts), ja que el trencament d’una presa pot esborrar pobles sencers.

Estadísticament, els morts directes donen una idea falsa de la perillositat perquè a Xernobil «només» van morir directament 31 persones però s’admet que entre 10 i 30 mil persones han mort o moriran degut als efectes retardats de l’energia atòmica.

El PSI ha creat una unitat per mesurar el perill de les energies: el Gwa, Gigawatt any. Per completar l’estudi han fet una projecció a l’any 2050 sobre el nombre de morts previsible a Suïssa segons la quantitat d’energia produïda, és a dir morts per GWa. L’ordre de més a menys és: carbó, gas natural, biomassa, eòlica, solar i finalment atòmica.

L’estudi és conscient que només a avaluat una part de la qüestió energètica, l'humana, i que s’han de tenir en compte altres valors com el cost de l’energia o la producció de CO2 per decidir la política energética a nivell de cada país.

dijous, 23 de juliol del 2009

La paradoxa dels gelats



L’estiu, no cal dir-ho, és l’època de l’any amb un consum més alt de gelats de tots tipus tan industrials com artesans.

Els italians han sabut crear una fama, en gran part merescuda, a nivell internacional amb els seus «gelati» que per molts signifiquen el màxim en qualitat. Malgrat que els gelats es coneixien a la Xina i a Grècia fa 3000 anys, no va ser fins el segle XVIII que a França la venda de gelats al carrer va posar fi a un privilegi pràcticament reservat al rei. La producció industrial va començar als Estats Units vers el 1850 i avui dia, cada país disposa d’una producció pròpia sota molts noms comercials que sovint fan part de només dues o tres multinacionals.

Si ens preguntem quins països europeus són els més grans consumidors de gelats, ens equivocarem. Segur que ens equivocarem. Al capdavant de l’estadística trobem Noruega, Finlàndia i Suècia que consumeixen entre 12 i 14 litres de gelat per persona i any.

Després trobem Dinamarca, Bèlgica, Suïssa (6,6 litres), Alemanya, França, Itàlia (5,7 litres), Grècia, Espanya (5,2 litres) i per acabar Gran Bretanya i Holanda que amb menys de 5 litres queden molt lluny dels nòrdics.

L’estadística sorprèn molt, encara que sembla que els països de molta calor només mengen gelats quan la temperatura es fa insuportable mentre que els altres, amb una mica de bon temps que faci, ja tenen al gelat com un compensador de la calor.

Les estadístiques sempre tenen sorpreses preparades. Però avui, també a Suïssa, serà un dia de molta calor de manera que ja tinc alguns gelats al congelador per passar-ho tranquil i no fer quedar malament la paradoxal estadística.

dimecres, 22 de juliol del 2009

Tragèdia i reflexió



La mort dels quatre bombers ahir a Horta de Sant Joan és una gran tragèdia i el nostre record ha d’anar a les seves famílies, amics i companys.

La vida política, que no és insensible a fets humans tan importants, ha quedat en certa manera paralitzada un parell de dies, amb un dol oficial i un dol intern.

La primera mesura visible ha estat l’aplaçament del ple que sobre el finançament estava previst per avui. Segurament es podrà fer aquesta setmana encara que la data no s’ha publicat, de manera que queda un curt temps perquè cada un dels protagonistes del ple torni a pensar els seus arguments, cerqui el to més adient i pensi en Catalunya abans que en un partit o en les properes eleccions.

És molt significatiu que s’organitzi un ple per parlar d’un acord de finançament del que desconeixem els detalls, és a dir les xifres oficials i fiables. I que tot això es faci per tractar de demostrar que l’acord no és contrari a l’Estatut, un Estatut que encara no sabem com acabarà, tot i que el més probable és que el TC deixi alguns articulats buits de contingut.

Els partits que han signat l’acord tindran al Parlament una magnífica ocasió d'explicar a tothom el fons de la qüestió.

Mentrestant, tinguem un record pels quatre bombers morts.

dimarts, 21 de juliol del 2009

La política i la fe



La política ha de proposar solucions, fer nous projectes, donar confiança, il·lusionar. No és possible convèncer amb discursos críptics, amb acords mig amagats i sense que surtin a la llum les dades reals, les xifres, com en el cas del nou finançament.

Quan es fa política d’aquesta manera, la desconfiança comença a entrar en l’ànim del la majoria i es perd l’il-lusió i s’afebleixen tan el que mana com l’oposició.

Ens estan demanant de creure en un acord, en un nou finançament, del que no ens volen dir res en concret. És molt fàcil: que agafin un full de paper i escriguin una columna amb les quantitats que Catalunya a pagat a l’estat central els 20 anys darrers i una segona amb el que Catalunya ha rebut any per any. Després podran fer un altre full amb les previsions pels propers cinc anys. Aquesta simple operació permetrà de saber en que consisteix l’acord i si realment tot anirà molt millor, amb xifres absolutes, i també ens possibilitarà comprovar si tot això es correspon amb l’Estatut.

Senzill i clar. I no serà necessari fer cap acte de fe ni a favor dels que manen ni a favor dels que són oposició. No és gaire oportú començar ara la campanya per les properes eleccions al Parlament.

dilluns, 20 de juliol del 2009

Bilingüisme a la Comunitat de Madriz



Si a Telemadrid tinguessin un programa semblant al Polònia de TV3, podria pensar que les recents declaracions de la senyora Esperanza Aguirre havien sortit dels arxius humorístics de l’emissora.

Quan la Presidenta de la Comunitat de Madrid va dir que ells demanarien més subvenció per ser bilingües, espanyol i anglès, ho vaig considerar una ironia, amb un punt de mala bava, però ironia. Després la senyora Aguirre va repetir el mateix argument, de manera que potser és que la seva obsessió envers de Catalunya no li permet callar per evitar el ridícul. Tenia un altre concepte d’aquesta senyora que dins del seu partit sempre rep les crítiques de Rajoy i Gallardón, de manera que alguna cosa està fent bé.

Posat a seguir el seu raonament li aconsello que dediqui una part de la subvenció addicional per bilingüisme a corregir alguns defectes que no s’adiuen molt amb la imatge de defensa dels valors patris fonamentals, entre ells la denominada llengua comuna.

Primer, eradicar pronunciar una z en totes les paraules acabades en d, com ara Madrid (Madriz), piedad (piedaz), solidaridad (solidaridaz) per exemple.

Segon, si una paraula acaba amb -ado, no pronunciar -ao. Podem donar com a exemples envidiado (envidiao), escuchado (escuchao), financiado (financiao), etcètera.

I tercer, posats a considerar l’anglès com la seva segona llengua, intenti fer cursos especials per evitar el que sembla una impossibilitat genètica dels espanyols (catalans inclosos, ja veu) que és la de pronunciar les paraules que comencen amb una S seguida d’una consonant col•locant una E davant la S. Per exemple Spanair, que els ibèrics pronuncien Espanair, que és absolutament ridícul. O també stone (estone) o Smith (Esmith) i molts milers d’altres exemples.

Ja veu, senyora Aguirre, que si el seu nou descobert bilingüisme el vol portar a terme amb l’eficàcia que jo li suposo a vostè, la feina serà llarga i dura però segur que al final parlarem, vostès i nosaltres, molt millor l’espanyol i l’anglès. I una vegada rebuts els diners del nou finançament,... que nos quiten lo bailao!.

divendres, 17 de juliol del 2009

Benvolgut President Montilla ...



Fa un parell de setmanes, exactament el dimarts 30 de juny, li vaig escriure algunes consideracions que van sortir publicades al meu blog. Ara em sento impulsat a ser reincident, i ja em perdonarà.

Miri, això de l’acord de finançament, els que ni som polítics professionals, ni economistes, ni obedients membres d’un partit, no ho acabem d’entendre de manera que espero que vostè ens ho expliqui.

Si, ja sé que el Conseller Antoni Castells ha fet el que ha pogut abans d’ahir i ahir per explicar amb xifres que ens ha tocat la loteria. L’únic problema és que les xifres del senyor Castells no poden substituir la totalitat del document de l’acord i sospito que és un document amb molta lletra petita.

Tots sabem que l’estat central no disposa dels diners que tan generosament sembla voler repartir, de manera que una vegada acabades les vacances (o potser abans), pujaran alguns impostos perquè ningú amb dos dits de front pot creure que les coses aniran millor de cara al 2010 i següents, cosa en la que si confia el Conseller Castells dins la seva positiva avaluació del nou acord.

Vostè, President, té una magnifica oportunitat la setmana vinent davant del Parlament per explica-nos a tots detalladament l’acord. Li recomano que no es dediqui a criticar l’època pujolista, per molt que el senyor Mas el punxi. Concentri la seva exposició a les coses d’ara que segons vostès són perfectament fidels a l’Estatut i treguin’s la por del cos.

Per cert, diuen els diaris que l’anticatalanisme fins i tot la catalanofòbia han augmentat molt els darrers temps a l’estat espanyol. Això podria ser un símptoma clar que l’acord és profitós per a Catalunya, però em sembla que els que demostren un cert odi envers nosaltres tampoc coneixen els detalls del finançament de la seva autonomia, i que tot això fa part d’un guió escrit i assajat ja fa molt temps.

Espero amb interés la seva presencia al Parlament i li envio molts records de Suïssa estant.

dijous, 16 de juliol del 2009

Contra la calor, museu.



Quan la calor fa de les seves, quan cau sense pietat sobre els nostres caps i ens agafa pel carrer, tots hem cercat el refugi d ‘una cafeteria climatitzada, d’uns magatzems o d’un cinema.

També a Suïssa la calor pot causar certs inconvenients, naturalment amb uns graus per sota de Catalunya. Nosaltres aquí considerem temps estiuenc els 25 graus, i els 30 graus que avui estan previstos ja són una calor „insuportable “. Per contrast, no ens espanten quinze dies d’hivern seguits amb una màxima de 5 graus negatius. Coses de l’adaptació.

Doncs bé: el Museu de la Comunicació de Berna ha decidit que entre avui i el 13 d’agost, si la temperatura és de 25 graus o superior, l’entrada al museu és gratuïta per a tothom. Ho anuncien dient que si fa calor, aneu al museu i no a la piscina!.

La idea és simpàtica, i cal dir que el Museu per la Comunicació és molt interessant per menors i adults ja que exposa de manera molt interactiva tots els mitjans de comunicació emprats pels homes de l’antiguitat fins avui. Projeccions, jocs i molta informació presentat tot en un ambient relaxat, modern... i fresc!.

De manera que val la pena pensar d’anar a un museu quan la calor ens ofega. Encara que sigui pagant.

dimecres, 15 de juliol del 2009

El temps i les coses serioses


Aquesta nit ha plogut a bots i barrals. Ara, al matí, s’ha calmat i tot d’un cop han sortit les abelles i les papallones directament de cara a l’espígol del jardí, mentre els ocells han començat el seu concert diari.

- Escolti’m. I amb tantes coses interessants que han passat els dos o tres darrers dies a Catalunya vostè surt amb les papallones i els ocells. ¿Que no va fi?

No és fàcil plantar amb èxit a Suïssa coses que facin recordar la nostra terra. Malgrat tot he aconseguit tenir dues oliveres, una figuera (una figuereta, en realitat), farigola (que a Manresa en diem també timó), espígol, sàlvia, romaní, llorer i alfàbrega.

- I ara em surt amb les herbes, com si no tingues més interés parlar avui de la unitat del govern davant el finançament i de totes les avantatges que tindran per l’economia catalana els milions que han d’arribar.

Amb la pluja caiguda s’han animat a visitar-nos altres ocells que no viuen al meu jardí, i és que com que el sòl és bo el banquet de cucs de terra serà abundós. La natura té les seves lleis i és un privilegi contemplar aquestes petites coses, tan conegudes, però sempre tan interessants mentre em frego les mans amb espígol i sento pujar una flaira que em torna un xic nostàlgic.

- No hi ha res a fer. Avui vostè no està per les coses serioses. Potser no ha dormit prou bé. Que es millori i a veure si demà escriu quelcom de més substanciós.

dimarts, 14 de juliol del 2009

L’acord sobre el finançament no satisfà a ningú



Una vegada arribats a un acord els tres partits al govern per tal de no trencar l’entesa han començat les declaracions dels implicats i en totes elles planeja un significatiu entusiasme molt mesurat.

Suposo que els que remenen les cireres i els que han acceptat l’acord, coneixen les dades, els milions i els terminis. Els ciutadans sense carnet ens hem de refiar del que ens diuen els de dalt, sempre que hagin fet proves de credibilitat fins ara. No sabem quants milions arribaran a Catalunya, encara que asseguren que d’entrada el finançament «compleix molt satisfactòriament
l‘Estatut»
, en paraules del Conseller Castells.

Home, senyor Castells, complir «molt satisfactòriament» és una manera de dir que no el compleix del tot. També ens recorda que “tindrà actualitzacions de variables puntuals cada any i la revisió de variables estructurals cada 5 anys, de forma que no caldrà discutir el model cada 5 anys, sinó ajustar les variables”. Doncs, que vol que li digui senyor Castells, em semblen moltes variables imprecises perquè jo surti al carrer entusiasmat.

I per acabar d’adobar-ho, el President d’ERC, Joan Puigcercós n’ha dit dues de bones:
- En una entrevista a la radio va dir que “... és lògic que sabem com les gasten a Madrid i hi hagi un recel natural... Hem d’estar en alerta permanent i tot i així veurem amb els anys si apareix algun parany”

- En un article a “El Periodico” escriu: “ ¿Satisfets?. Amb les cartes que teníem a la mà, ho podem estar. Però hi ha una certesa que no podem oblidar: el nostre model de finançament,..., és el Concert Econòmic, al qual no solament no hem renunciat sinó que el plantegem inequívocament com el proper repte de futur per al nostre país.”

Davant les explicacions de dos personatges tan importants suposo que molt poca gent creu que les coses són com ens diuen. Sóc de la generació física i sentimental del Raimon, i despès de molts anys encara trobo vigent el seu crit sobre el país, que faig meu: «Canto les esperances i ploro la poca fe».

dilluns, 13 de juliol del 2009

D'acord! ... D'acord?



De tots costats ens arriba avui el mateix missatge (o potser consigna): s’ha arribat a un acord amb el govern central sobre el finançament, i l’acord és un èxit de país i que „garantirà alhora la solidaritat i la justícia “.

Una vegada ERC va deixar tranquil•la la margarida (si, no, si, no...) i va dir el que ja es pressuposava, és a dir un “si” per tal de no trencar al tripartit i obligar a noves eleccions, una molt discreta eufòria, massa discreta, s’està imposant.

Ningú coneix oficialment les xifres de l’acord ni els detalls (que segur que existeixen) ni els terminis ni, en el fons, res de res excepte l’espieta que ha parlat de 3.850 milions d’euros.

Tot i que l’anomenat acord arriba amb molt retard respecte els terminis de l’Estatut, ara ens convenceran a tots que és fantàstic, i la gent podrà anar de vacances sense aquesta preocupació. Si aquesta setmana s’acaba el misteri Eto'o res podrà impedir als catalans un descans merescut fins al moment que comenci la lliga de futbol.

- Però, ¿i l’Estatut?.
- Escolti, no molesti i estigui content amb el que tenim. Sembla de
Convergència vostè.

I segur que fins i tot alguns estant preparant els coets per fer un magnífic castell de focs el dia que, finalment, es coneguin els detalls de l’acord entre el PSOE català i el PSOE central.

divendres, 10 de juliol del 2009

La justícia enfrontada al govern: el cas de Suïssa



Ahir, amb l’ajut de la policia cantonal de Berna, el Consell Federal de Jutges va entrar als locals de la policia judicial de Berna i es va emportar les claus de la caixa de cabals que conté els plànols de construcció d’una bomba atòmica.

Aquest aparent conflicte d’autoritats és un perfecte exemple de la independència del poder judicial respecte al poder polític i al legislatiu, i com a tal mereix algunes explicacions molt resumides perquè és realment un cas com un cabàs.

Tot comença el 14 d’octubre del 2004 quan la Fiscalia General suïssa obre una enquesta penal contra els germans Urs i Marco Tinner i el seu pare Friedrich per tràfic de material de guerra. Urs Tinner diu que ell havia avisat la CIA sobre les seves activitats.

El govern federal examina l’any 2007 uns documents sobre la construcció d’una bomba atòmica retrobats entre els papers dels Tinner, i en decideix la seva destrucció. El 2008 el govern confirma la destrucció dels documents ja que representaven un risc per la seguretat de l’estat.

L'1 d’abril del 2009 el govern admet que uns mesos abans es van retrobar a l’arxiu de la Fiscalia Federal copies dels documents destruïts. El jutge que instrueix el cas dels germans Tinner demana al govern la totalitat dels papers ja que fan part de la instrucció del cas. Una vegada controlats els papers, el jutge descobreix que la documentació no és complerta i reclama un centenar de pàgines que manquen.

El govern es nega a entregar les pàgines reclamades ja que corresponen als plànols de construcció de la bomba. El 24 de juny el govern decideix la destrucció ràpida d’aquestes copies. El Tribunal Penal Federal considera que el jutge que instrueix el cas té tot el dret a fer ús dels mitjans oportuns per acomplir el seu deure.

I així arribem al cop de força judicial d’ahir. Les posicions són clares: el govern invoca l’article 185 de la Constitució per prendre totes les mesures per preservar la seguretat exterior, la neutralitat i la independència de Suïssa, i la Fiscalia considera que té dret a conèixer tota la documentació per tal de jutjar els germans Tinner amb total transparència.

De mica en mica es destaparà tot, ja que sembla que la CIA va fer molta pressió al govern suïs per tal que no sortissin a la llum les relacions amb els Tinner i de retruc es conegués la manera que la CIA té de treballar a Europa. El cas portarà molta cua i jo seguiré informant de les novetats. Ara per ara, la justícia fa un millor paper que el govern.

dijous, 9 de juliol del 2009

Jordi Savall: un premi més que merescut



Jordi Savall ha estat distingit amb el Premi Nacional de Música de la Generalitat de Catalunya, cosa que ha alegrat a tots els seus molts seguidors i molt principalment els de Suïssa, que d’alguna manera també ha fet una mica seva aquesta distinció.

Cap a l’any 1968 va arribar Jordi Savall a Basilea on va arrodonir els seus estudis de viola de gamba, un instrument llavors molt oblidat, junt amb el professor August Wenzinger a la Schola Cantorum Basiliensis i a qui va succeir més endavat.

Aquesta escola de música d’altíssim nivell va ser fundada pel suïs de Basilea Paul Sacher, que va arribar a ser un dels homes més rics del món però que per damunt de tot fou un gran músic i un gran pedagog.

Montserrat Figueras, l’excel•lent soprano i esposa de Jordi Savall, també va residir a Basilea on va ser peça fonamental per fundar els conjunts HESPERION XX i La Capella Reial de Catalunya.

No cal dir que tant Jordi Savall com Montserrat Figueras han fet un treball immens tant d’investigació de partitures antigues com d’orquestració i d’interpretació. El món sencer els coneix i admira, de manera que els catalans poden estar feliços de tenir uns «ambaixadors» de tan alt nivell i prestigi. Els seus fills Arianna i Ferran, tots dos nascuts a Basilea, segueixen amb molt éxit el cami musical dels seus pares.

Catalunya, que no sempre ha estat justa amb els seus fills, ha demostrat amb aquest Premi Nacional de Música atorgat a Jordi Savall que les coses es poden fer bé i sobretot a temps.

dimecres, 8 de juliol del 2009

Jo, quan sigui gran, vull ser Rei



De tant en tant em distrec mirant l’agenda dels membres de la família reial espanyola, més que res per intentar trobar algun argument que em faci canviar la meva opinió sobre la monarquia en general, i l’espanyola en particular.

La total intrascendència dels actes en que el Rei va estar present el mes de juny, per exemple, demostra l’escassa extensió i l'absoluta manca de profunditat de les seves activitats. El mateix es pot dir de la Reina o del (renoi!) Príncep de Girona.

En els 7 dies que portem del mes de juliol, el Rei ha tingut una única activitat oficial, literalment una “Audiencia a miembros de la Fundación Comité Español de los Colegios del Mundo Unido, patrocinadores de becas y alumnos becados”. Cap agenda estressant i això que encara no han començat les vacances a Mallorca.

Per cert, ¿algú sap quan costa a l’estat el manteniment tot l’any del iot que van regalar al rei fa un parell d’anys alguns prohoms? ¿amb quines intencions van fer un regal tan luxós i car?. ¿a quin preu surt l’hora de passejada?.

Tabú és una paraula del tongalès que s’usa per no tocar certs temes, i la monarquia a Espanya sembla ser un d’ells.

dimarts, 7 de juliol del 2009

La tàctica de Madrid


Potser és casualitat, o és que tinc la pell molt fina però em sembla que a Madrid s’han especialitzat en distreure l’atenció de les coses importants, i ho fan amb un estil professional impactant.

Ah!, i quan dic Madrid vull dir tant el govern central com el Real Madrid C.F. que per damunt de possibles diferències d’ordre politic, semblen estar d’acord en fer volar els coloms perqué ens quedem bocabadats mirant al cel, mentre ens remouen la catifa.

De manera regular s‘encen l‘anomenat problema de la llengua a Catalunya sempre coincidint amb decisions sobre temes importants. El govern de Madrid espera el moment que creu millor per prendre decisions sobre assumptes de Catalunya de tal manera que la gent estigui distreta o ocupada en altres coses. La darrera data del senyor Rodríguez per l’acord de finançament, que coincideix amb les vacances per una part del país, demostra que la tàctica de distracció seguix vigent.

El mateix sistema és el que el Real Madrid ha decidit aplicar per tal de minimitzar el triple triomf del Barça, les motes temporades que ells porten sense títol i la seva crisi institucional. Tot el show amb l’elecció del senyor Pérez, amb les negociacions i fitxage dels jugadors més cars del mercat i l’espectacle del Berbabeu ple de aficionats cridaners, ha estat preparat perque no es parli del Barça ni ningú recordi la gran tempodrada que ha deixat enrera.

Si no sabem (o no volem) unir-nos davant aquestes aixecades de camisa és que hem perdut la fe en nosaltres mateixos, o som masoquistes, o som toixos, cosa que em nego a acceptar.

dilluns, 6 de juliol del 2009

Dos grans campions: Federer i Cancellara


És quasi obligat avui, de Suïssa estant, parlar de dos esportistes que representen de manera molt clara el caràcter, el tarannà i fins i tot la discreció d’aquest país petit poc acostumat a inflar el pit i a anar pel món amb aires de suficiència.

El triomf dur i difícil d’ahir a Wimbledon a fet de Federer, estadísticament, el millor jugador de tots els temps. Ha estat set vegades seguides finalista a Wimbledon, i només n’ha perdut una (contra Nadal) i ha guanyat fins ara 15 torneigs del Grand Slam de manera que no hi ha cap casualitat en el fet d’assolir un lloc d’honor.

Però molt més important que tots els records és la persona Federer: sempre educat, amb un joc agressiu quan convé però mai desgavellat, demostrant un gran respecte pels rivals quan guanya i quan perd. I que no s’amaga de demostrar els seus sentiments com l’any passat quan va plorar davant de tota l’audiència mundial, al perdre davant Nadal.

No vull fer cap comparació ara entre l’estil de joc de Federer i el de Nadal, ni entre l’estil com a persones. Nadal està lesionat i segurament hauria arribat a ser finalista ahir i fins i tot guanyar. No ho sabrem mai i per tant, lamentem la lesió de Nadal i deixem les comparacions per quan estigui en forma.

L'altre esportista suïs que està en un moment de gloria és Fabian Cancellara. Recent campió del món de ciclisme contrarellotje, guanyador fa dues setmanes de la Volta a Suïssa és ara per ara «maillot jaune» del Tour de França. No guanyarà el Tour perquè el seu físic no està fet per la muntanya, però la seva carrera ciclista, clara i neta, és exemplar. També sentir ahir com donava intervius a periodistes de tot el món al acabar l’etapa del Tour, parlant l’alemany, l’italià, el francès i l’anglès demostrant que es pot tenir quelcom més que cames per ser un gran esportista. I, com Federer, és modest, no té actituds agressives i sap perdre. I sempre que pot, corre a abraçar la seva esposa i la seva filla, que l’esperen molt sovint a les arribades d’etapes arreu del món.

Dos suïssos, Federer i Cancellara, que són un bon exemple per les generacions de joves que veuen en ells l’èxit com un fruit de l’esforç i que els admiren pel seu comportament com a homes.

dissabte, 4 de juliol del 2009

El finançament i ballar de capoll



El dia 15 de juliol està com aquell qui diu a punt d’arribar sense que ningú tingui la seguretat que serà una data històrica. El president espanyol senyor Rodríguez, molt acostumat a dir i a desdir, va fixar recentment la data del 15 de juliol com a límit per tancar l’acord sobre el nou finançament.

Montilla no obre boca ja que sap perfectament que posar per enèsima vegada una data a l’acord va ser un error de Madrid. Joan Saura surt amb romanços al dir que la data no és important sinó que lo millor és un bon acord sigui quan sigui. Artur Mas és l’únic que diu el que tothom pensa: que el govern de Madrid incomplirà el nou termini.

Que el senyor Rodríguez i el seu equip ens fan ballar al so de la flauta que toquen, no és res nou. Quan una baldufa balla cap per avall es diu que balla de capoll. Per extensió, ballar de capoll és anar malament, en decadència, segons el Diccionari Fabra.

Doncs això: ens fan ballar de capoll. ¿Quosque tandem? diem una vegada més

divendres, 3 de juliol del 2009

L ‘ impresentable RENFE



Avui fa 150 anys de l’arribada del primer tren de Barcelona a Manresa, cosa que va omplir d'esperances de progrés a tots els polítics locals i la població de l ‘època.

El temps del recorregut inaugural va ser de 80 minuts, és a dir 9 minuts més del que necessita avui el tren més ràpid pel mateix tram. Naturalment que els trens d’avui són més ràpids i que han augmentat molt les parades però és una vergonya que la connexió entre una ciutat de la importància pròpia i comarcal de Manresa i la ciutat de Barcelona sigui tan lamentablement deficient.

RENFE, cal repetir-ho i recordar-ho, ha tractat molt malament a Catalunya. Les rodalies, base essencial de les activitats laborals de molts milers de persones, són impresentables i les avaries i els retards estan a l’ordre del dia. L’aeroport de Barcelona disposa d’una connexió RENFE amb uns horaris del tot insuficients, amb una arribada a les andanes tristes i brutes de l’Estació de Sants cosa que no llueix massa com a «porta d’entrada» als visitants de fora.

Una connexió de Barcelona amb la xarxa europea és una desil•lusió permanent i malgrat promeses i bons mots, les coses van poc a poc, amb poca pressió política interior i nul•la de cara a França.

Per acabar, tornem a Manresa: el menyspreu de RENFE a la ciutat té el millor exemple en la mateixa estació. Absolutament impracticable per la gent amb problemes de mobilitat, amb uns accessos a les andanes del mig que val més no comentar, amb nul•les possibilitats d’esperar el tren amb un mínim de condicions de confort i higiene i un aspecte general que sembla planejat per l’enemic.

La protesta d’avui a Manresa està més que justificada, encara que després de tants anys és molt difícil recuperar la confiança en els polítics per arribar a sortir de la misèria a la que RENFE ens ha condemnat.

dijous, 2 de juliol del 2009

La foto necessaria


Tots sabem que els gests polítics fan part d’una estratègia de comunicació molt meditada, sovint arranjada entre les dues parts oposades, i que permeten acontentar tothom.

Això no exclou, però, que determinades situacions responguin a la realitat, fins i tot amb la «mise en scène» necessària. Per exemple la trobada d’ahir al Palau de la Generalitat entre el president José Montilla i el lider de CiU, Artur Mas.
El motiu era la votació al Parlament de la LEC (Llei d’Educació de Catalunya) que per cert fou aprovada clarament, amb els vots del PSC, d'ERC i CiU, el vot parcial d'ICV i (naturalment) amb els vots en contra del PP i el Grup Mixt. Moltes han estat les reunions prèvies al consens i potser fins i tot les trobades entre Montilla i Mas que no s’han publicat.

El més important és que la llei (¿perquè no Llei d’Ensenyament de Catalunya?) hagi arribat a bon port i que es faci publica la bona disposició de CiU a arribar a pactes amb el govern, «si es fan les coses bé» com va dir Artur Mas.
Per cert, diuen els diaris que a la reunió Montilla-Mas no van parlar d’altra cosa que de la LEC i que no van entrar a tocar el tema finançament. Home, amb una horeta de reunió hi ha temps per tocar més d’un tema i cap dels dos és tant poc llest per no aprofitar la trobada per posicionar-se en coses tan transcendents com ara el finançament.


(La mort de Baltasar Porcel deixa orfes a molts dels seus lectors. Gràcies per tot el seu treball)

dimecres, 1 de juliol del 2009

Una descoberta: la cultura del celtes



La dominació cultural, militar i política que en l'antiguitat van tenir els grecs i els romans a les nostres terres ha fet que altres pobles i altres cultures s’hagin deixat de costat o almenys no s’han explicat amb prou detall.

A l’escola, dels celtes en sabíem poc: se'ns va parlar dels celtíbers, dels gals com a poble guerrer i els que encara estudiarem llatí al batxillerat no oblidem el primer paràgraf de "De bello gallico" (La guerra de les Gàl•lies) de Juli Cèsar on ens diu que la Gàl•lia estava dividida en tres parts i la tercera era habitada pels que en la seva llengua són anomenats celtes i en la nostra gals. (... terciam qui ipsorum lingua Celtae nostra Galli appelantur). Els grecs els van anomenar keltoi, és a dir gent oculta.

De fet els celtes eren un conjunt de pobles amb una cultura molt més avançada que el que ens van permetre de saber els entre nosaltres dominants llegats grecs i romans. Els celtes no eren patriarcals ja que les dones tenien molts drets civils, el divorci existia i fins i tot el matrimoni a prova, d’un any i mig, per tal de decidir després de casar-se per tota la vida.

Aquest poble que sempre ens han presentat com un grup de guerrers quasi sense cultura, en realitat va ser un poble molt sensible i fins i tot refinat. Una exposició oberta actualment a Berna, amb el títol «L’art dels celtes», reuneix primera vegada 450 obres d’art de diversos museus en un conjunt sorprenent que demostra que la cultura europea no era només patrimoni de grecs i romans.

Aquesta exposició, oberta fins el 18 d’octubre, val el viatge a Berna. Una visita com la que vaig fer jo ahir, és un bàlsam per l’esperit i una lliçó de modèstia pels mediterranis que, dins d’Europa, sempre ens hem cregut ser els portadors de cultura.