dimarts, 29 de juny del 2010

Benvolguts membres del TC...


Això de benvolguts és una formula epistolar, com el «Dear» dels anglesos. Ho dic perquè la vostra ignorància del català us pot portar per un camí errat.

Després de molts mesos d’espera, per no dir anys, heu donat a llum una sentència que fa de l'Estatut una ombra del que era a l’origen. És com les cares de certes senyores que amb botox i amb operacions estètiques, perden la fesomia i fan plorar i riure alhora. Vosaltres heu deixat l’Estatut «liftat» i «botoxat», si em permeteu els barbarismes.

No heu fet content a ningú, encara que la vostra missió no era de fer contenta la gent sinó de sentenciar sobre un Estatut legal, votat pel poble i passat pel sedàs parlamentari que la llei determina. No és una feina molt plaent, és cert, però això no excusa la vostra poca eficiència. Heu arribat tard i malament.

Esperaré, esperarem, un parell de dies per tal de poder llegir amb deteniment la sentència en detall, perquè la supressió d ‘alguns articles i la devaluació d’altres mereix una explicació per part vostra i dels experts en la matèria.

De manera que la meva opinió és, ara per ara, provisional. Per tant, només provisionalment, us engego a fer punyetes.

dilluns, 28 de juny del 2010

Visca els metges, fora els polítics


He exagerat una mica, però en el fons aquesta és la conclusió d’una enquesta que l'empresa Marquetagent.com ha fet a Suïssa, Alemanya i Àustria, tres països diferents però fins a un cert punt integrats dins d’un nivell polític i social bastant afí.

Van preguntar a 200.000 persones sobre el grau de confiança, el que normalment en diem fiar-se’n, de diverses professions i activitats. Les respostes podien ser múltiples, cosa que explica els percentatges.

Al cap de dalt de la llista hi trobem els metges, amb un 45,5% de confiança, i tot seguit els infermers i les infermeres, els bombers, els pilots i els farmacèutics. Sembla que la salut i la seguretat del transport aeri que és com dir també estar sa i estalvi, sortosament disposen de la confiança de la gent.

No cal copiar la llista sencera però vull destacar un parell de casos: els mestres, a la meitat de la classificació, amb un 19,4% de confiança (menys que els xofers d’autobús), els capellans amb un 13,9% (no he vist cap distinció entre mossens catòlics i pastors protestants) i els camioners amb un 7,6%.

Cap a la cua de la llista hi trobem els taxistes amb un 3,3% de confiança, els moderadors de programes de radio i TV, amb un 3,1%, els agents d’assegurances (2,5%), venedors de cotxes, periodistes, venedors de pisos i cases, tots ells amb menys de 2% i finalment els polítics amb un 1,4% de nivell de confiança.

Segurament en altres països els resultats serien molt semblants i si fem un petit examen de consciencia estic segur que la nostra llista a Catalunya o a Espanya va pels mateixos percentatges en una clara demostració que les virtuts i els defectes cada vegada ens agermanen més.

dissabte, 26 de juny del 2010

Diner negre a Suïssa


Hisenda ha escrit a unes 3000 persones d’Espanya amb diners dipositats a Suïssa perquè es posin al dia amb l’Agència Tributària amb la sospita que han amagat un total de més de 6.000 milions d’euros.

De fet es tracta de comptes dipositats en una filial a Ginebra del banc HSBC, per tant un banc no suïs. La premsa diu que els noms dels propietaris dels comptes van ser facilitats per les autoritats franceses. El que ningú diu és que els disquets amb els noms dels ara contactats eren part d’una informació robada de la filial del HSBC i que les autoritats franceses van comprar, en un acte alabat i criticat alhora: un estat no pot actuar amb material robat, diuen uns, i un estat pot actuar il•legalment amb els que il•legalment amaguen diners, diuen uns altres.

El fons de tot és el diner negre, el diner negre que qui més qui menys tothom coneix a Espanya. És el diner negre amb el que es paga un treball o un servei sense demanar factura, o és el diner negre del complement del sou entregat de sotamà, o és el diner negre tan escampat en les operacions immobiliàries. Tot això és diner negre, fraudulent, però el dels comptes de Suïssa o d’altres indrets és d’un volum més gran i s’ha fet sortir del circuit interior. És l’única diferència perquè fraudulentes ho són totes les variants.

No seré jo qui defensi el fins fa poc temps estricte secret bancari suïs. Els darrers anys, amb les iniciatives de la OCDE sobre la doble imposició, la transparència fiscal a augmentat i el secret bancari, tal com es coneixia, ja ha desaparegut de Suïssa tal com he escrit un parell de vegades en aquest blog.

Ara llegirem els típics comentaris sobre Suïssa, que segons els que no la coneixen viu dels bancs. Els que han obert comptes a fora tremolaran una mica i potser arribaran a un acord d’amnistia fiscal amb l’Estat, de manera que els diners puguin tornar i legalitzar-se. Veurem.

Tampoc sembla massa just donar les culpes als bancs, suïssos o no: qui treu diners no declarats del seu país per depositar-los en un altre, està burlant la llei i com a mínim, comparteix culpes amb els bancs. Com en el famós poema de Sor Juana Inés de la Cruz :

« ¿O cuál es más de culpar,
aunque cualquiera mal haga:
la que peca por la paga,
o el que paga por pecar? »

dijous, 24 de juny del 2010

Malgastar i especular: un exemple



El desembre del 2008 va entrar en servei un flamant aeroport a Ciudad Real, amb un cost de l’ordre de 1.100 milions d’euros. S’ha de dir que era el primer aeroport internacional privat d’Espanya.

La idea inicial era la d'oferir una alternativa al sud de Madrid, i per tant es va construir amb tots els ets i uts que corresponen.

Amb el nom van començar els problemes : primer el van batejar com a Aeropuerto Don Quijote, després com a Aeropuerto Madrid Sur-Ciudad Real i finalment Aeropuerto de Ciudad Real.

Previst per un moviment de passatgers de l’ordre de 2 milions a l’any avui dia només rep un vol al dia, un sol vol, cap a Londres de manera que totes les previsions han fallat estrepitosament.

Ara, la companyia propietària, CR Aeropuertos S.L., ha fet fallida amb un forat de 290 milions d’euros. Tres caixes d’estalvis, dos d’elles intervingudes per l’Estat, aguanten el deute, cosa que no ajuda a veure clar l’estat general de caixes i bancs.
Hem de suposar que la construcció d’un aeroport que s’ha mostrat innecessari, va permetre que algunes persones o entitats guanyessin molts diners. La venda de terrenys, les obres i tots els negocis laterals, han folrat algunes carteres. Ara, el dèficit l’han de pagar algunes caixes i algunes empreses, és a dir tothom.

Posats a estalviar, el govern pot començar a posar fre a projectes d'improbable eficàcia com el de l'aeroport de Ciudad Real. A les televisions de Suïssa i Alemanya s’ha vist un reportatge sobre aquest aeroport, que no deixa massa bé el paper d’Espanya en moment de crisi econòmica i de proclames d’estalvi.

dimecres, 23 de juny del 2010

Xina ens envia els seus cotxes


Preparem-nos. La introducció dels primers cotxes xinesos a Europa és un fet. El mes de maig, l’empresa alemanya Daimler, mare de la Mercedes-Benz, va signar un conveni de col•laboració amb l’empresa xinesa BYD.

BYD, abreviació de «Build your dreams” que en traducció lliure és “Crea els teus somnis”, va ser fundada l’any 2003 i dona feina a 100.000 persones, entre elles uns 6.000 enginyers dedicats a la investigació i desenvolupament.

L’empresa es va iniciar en realitat l’any 1995 com a fabricant de bateries i parts per l’industria de la telefonia. Amb l’experiència de les piles van decidir entrar en el camp dels automòbils elèctrics i també híbrids. Exporten a 25 països i es disposen a ocupar una bona part del mercat europeu.

Els primers vehicles elèctrics ja estan arribant a Àustria i a Suïssa la cua de distribuïdors d’automòbils que volen la representació de BYD dobla les previsions. El Saló de l’Automòbil de Ginebra, un dels més prestigiosos del món, serà l’any 2011 el punt de sortida per «envair» Europa amb uns vehicles que disposen d’una alta tecnologia i d’uns preus que faran suar molt als fabricants de les nostres terres.

Persones com el inversor Warren Buffet o el cap de la Mercedes Dieter Zetsche destaquen l’alt nivell de tecnologia que BYD ha desenvolupat i que li ha permès de col•locar al mercat 450.000 autos l’any passat.

Europa ha d’anar pensant i decidint com pot mantenir el nivell de producció actual si els mercats es desplacen cap a la Xina a una velocitat i amb un nivell tecnològic que ningú s’esperava tan aviat. Em sembla que patirem molt.

dimarts, 22 de juny del 2010

Saber guanyar


El Campionat Mundial de Futbol ha arribat en un moment oportú per permetre als governants de despistar, de dissimular els problemes i d'aprofitar la pilota per fer patriotisme. Em refereixo, essencialment, als governants i als mitjans de comunicació espanyols.

Guanyar a Hondures per 2-0 no ha de ser el fet del dia, per molt que el futbol interessi a molts milions d ‘espectadors. Fins i tot La Vanguardia escriu avui que “España perdona la goleada a Honduras”. Miri, Espanya no va perdonar cap gol perquè si no en va fer més és perquè no va poder. Un altre titular diu que “la roja vuelve a enamorar”. Home, tant com enamorar ho trobo exagerat; potser com a molt va obrir de nou les esperances de jugar com els seguidors esperen que ho faci i encara no han vist, ni davant de Suïssa ni d’Hondures.

Ahir, Roger Federer va estar molt, però molt a prop, d’escriure una pàgina trista al seu historial al perdre els dos primers sets del seu partit inaugural a Wimbledon, davant del colombià Falla. Va acabar guanyant el partit en cinc sets, després de patir molt. En declaracions a la premsa després del partit va dir que «aquest any he perdut alguns partits que mereixia guanyar però el d’avui el mereixia perdre; Falla va ser molt millor que jo».

Jo no se si Espanya arribarà molt lluny a Sud-Africa o si Federer podrà guanyar per sisena vegada a Wimbledon però tinc la seguretat que saber guanyar és privilegi d’uns pocs.

dilluns, 21 de juny del 2010

Laporta no ho deixa clar


En un article al diari Avui l'encara president del FC Barcelona Joan Laporta manifesta públicament i amb certa extensió la seva idea del futur de Catalunya. Sorprèn la data de publicació ja que encara no ha deixat oficialment el càrrec al Barça però potser s’ha volgut avançar a l'arribada de Rosell que el deixarà una mica arraconat mediaticament, almenys els primers temps.

Laporta sempre ha jugat amb una certa volguda indefinició respecte a la seva actuació política després de deixar la presidència del Barça. Amb Carretero ha semblat per moments que hi podia haver una certa possibilitat d’anar junts a les properes eleccions al Parlament, encara que mai s’ha explicat com poden compaginar programa dues persones com Carretero i Laporta.

L’article de l’AVUI diu certes coses amb absoluta claredat, com ara que “l’aposta per l’Estat propi és la millor de totes els solucions», o que «ha arribat el moment de cercar la unitat política entre totes les forces i moviments que creuen en l’Estat propi».

El que no diu clar Laporta és com fer tot això. Podem llegir que «és l’hora de vehicular els nostres debats en un nou partit polític que garanteixi, amb fermesa, el compromís de treballar per l’Estat propi», però no sabem si és que pensa crear un nou partit o apuntar-se a Reagrupament, ara que sembla que s’ha organitzat per estar present a les properes eleccions.

Llegint les intencions de Reagrupament, pot semblar factible que Laporta hi entri una vegada deixi el Barça. D’altra banda, alguns creuen que Laporta va més enllà i pensa crear un partit propi, cosa que no em sembla que pugui interessar a Catalunya, per tal de no dividir massa els vots independentistes.

Veurem que en surt de tot això en la seguretat que Laporta aviat ens dirà les seves intencions, que cal esperar que serveixin per sumar voluntats i no dividir, perquè molts pensen com ell però no estan entusiasmats amb la seva persona.

dissabte, 19 de juny del 2010

L'aeroport de Barcelona no és el millor


El Consell Internacional d’Aeroports d’Europa ha distingit l’aeroport de Barcelona com el millor de l’any dins de la categoria d'aeroports amb més de 25 milions de passatgers. Sembla que el premi és, en gran part, degut a la terminal T1 de la que el jurat ha valorat el disseny, l'agilitat dels processos i l'oferta comercial i de restauració.

Jo crec que el guardó no s’ha de donar a l’aeroport de Barcelona per molts motius. Un aeroport amb més de 25 milions de passatgers ha d'oferir una millor connexió amb la ciutat, essencialment amb una estació de metro o amb un servei de llançadora més ràpid i amb més freqüències que l’actual. Si un passatger arriba a la flamant T1 i ha d’agafar el tren que està situat més enllà de la Terminal 2, cal que es carregui de paciència. Una vegada arribat a Sants, més paciència per connectar amb la xarxa del metro ja que les escales i els passadissos espanten a més d’un visitant.

Ja sabem que Madrid no ha volgut mai donar a l’aeroport de Barcelona les infraestructures que mereix, i que els intents de fer-lo autònom no han arribat mai a nivells satisfactoris. El premi com a millor aeroport està molt bé encara que potser és un premi a una Terminal i no a l’aeroport en conjunt.

Si no em creieu, preneu un vol. de la terminal 2, l’antic aeroport. Botigues tancades, desolació total i un aspecte d’abandó que segurament no van jutjar els senyors i senyores del jurat del premi.

Una molt mala imatge per Barcelona, que només salven el cavall de Botero i el mural de Miró, si és que la gent se n'adona que hi són.

divendres, 18 de juny del 2010

¿Justícia o justícies?


Ja fa alguns anys un polític, crec que andalús, va dir que “en España, la justicia es un cachondeo”. Aquesta afirmació, corroborada en silenci per la gran majoria d’espanyols, va costar molts disgustos al polític, acusat pel sistema d'injuriar a la justícia, orgue estatal independent i tal i qual.

Posteriorment, els fets han demostrat que molts jutges són honestos, poc amics d’exhibicionisme popular i amb fílies i fòbies com tothom, que intenten dissimular a l’hora de practicar les seves funcions. D’altres, per les seves actuacions extremadament mediatitzades o pel seu afany de popularitat, han fet que molts recordessin de tant en tant al polític andalús.

L’entrada a la presó dels senyors Millet i Montull demostra que en el fons no hi ha justícia, en el sentit abstracte, sinó que hi ha jutges. El dos presumptes delinqüents, han gaudit de llibertat fins ahir pels anomenats «fets del Palau», en mans d’un jutge que va lent i que si no fos per la premsa hauria fet oblidar tot l’abús i tota la xarxa de complicitats i silencis de l'assumpte del Palau.

Ara, una jutge (segons el Fabra jutgessa és la muller d’un jutge) ha decretat sense embuts l’ingrés preventiu a la Model de Barcelona del dos companys de presumptes malifetes. No ha esperat aquesta senyora massa temps per decidir sobre el nou cas de l’hotel del Palau, de manera que ens ha demostrat que l’aplicació de la justícia no és una cosa d’una galàxia desconeguda sinó que depèn, i molt, de la voluntat del jutge, sempre respectant els drets dels acusats i la presumpció d’innocència fins a l’hora del veredicte.

Com en un cistell de cireres, aquí també n’agafaran una i en sortiran moltes d’enganxades.

dijous, 17 de juny del 2010

0-1 : El triomf de la modèstia


Una vegada acabat el partit de futbol entre Espanya i Suïssa, vaig entrar als diaris digitals espanyols, amb la insana curiositat de saber com qualificaven el resultat.

La premsa de Madrid va escriure: «Cura d'humildad», «Toque de atención», «Patinazo de España» i «Peor, imposible». Déu n’hi do!.

La premsa suïssa, vist les poques esperances que en general s’havien generat, escriu curt i sense adjectius. «Sensació» o «Sorpresa» es repeteixen amb gran alegria dels lectors.

No cal dir que Espanya és un equip millor que el de Suïssa. Pensem que, per exemple, amb el cost real del fitxatge d'Ibrahimovic es poden finançar fàcilment 7 o 8 equips de primera divisió suïssos (el pressupost anual més alt, el del F.C. Basilea és de 20 milions d’euros, i el del Thun, com a contrast, és de 5 milions d’euros). Amb aquestes despeses, era d’esperar que l’equip d’Espanya guanyés sense problemes als suïssos, contents d’haver arribat al campionat mundial.

La realitat és sovint diferent dels pronòstics, sobretot si aquestos són fruit del complex de superioritat. L’esport permet donar sorpreses, potser de poca durada, però sorpreses al cap i la fi. I ahir, amb la victòria de Suïssa en tenim un exemple clar.

Segurament per l’equip espanyol aquesta derrota serà profitosa i arribaran als altres dos partits de la primera fase amb més modèstia de la prevista fa un parell de setmanes. No em puc estar d’alegrar-me de la victòria de Suïssa, per molts motius que ara no tinc temps ni lloc per exposar.

Humilitat, nois de “la roja” i records al Príncep d’Astúries que, malgrat estar molt enfeinat, va fer l’esforç d’acompanyar-vos.

dimecres, 16 de juny del 2010

Cop de fre a l'autodeterminació


Les paraules d’Artur Mas ahir sobre el referèndum d’autodeterminació han refredat l’ànim d'alguns dels seus electors i han sorprès a bastants dels que no ho són. Segurament, com tot bon polític, Mas va sospesar detingudament el seu discurs i, per tant, hem d’intentar esbrinar el fons real de la seva declaració d’intencions.

Dir que «el país no està madur» és, fins i tot, acceptable. I ho és perquè la manca de maduresa és una conseqüència de la manca de definició i de decisió d’alguns polítics (de fora i de dins del partit del senyor Mas) que, malgrat unes possibilitats cada vegada més grans, han anat amagant el cap sota l’ala i no han gosat dir que pensen d’un procés d’autodeterminació.

Com que, per altra banda, el PSC i les seves principals figures tampoc han fet massa per obrir camí i per explicar i convèncer a la gent que l’autodeterminació és un pas necessari per construir el país, CiU ha pogut anar fent el distret en aquest tema, amb una actitud de «home, sí... però...».

Naturalment que no convé a ningú que el referèndum sobre l’autodeterminació es faci i sigui un fracàs. Parlo d’un fracàs de participació, un fracàs al causar desunió i enveges entre partits, un fracàs per obrir una competició entre ells per demostrar quin té més mèrits, i un llarg etcètera de possibles controvèrsies negatives, sigui quin sigui el resultat final de la consulta.

Segurament Artur Mas quan dona prioritat al concert econòmic, parla d’un desequilibri que perjudica molt a Catalunya, i realment ja és hora que se'n parli amb Madrid i que es faci la pressió necessària. Si Mas guanya les properes eleccions, és a dir si reuneix els diputats suficients per ser President, ja sabem que el referèndum tindrà d’esperar quatre anys com a mínim per ser “beneït” per la Generalitat. Quatre anys és poc o és molt, depèn.

De totes maneres, les declaracions de Mas arriben en un moment molt proper a les eleccions, de manera que serà difícil saber si responen al seu pensament personal profund o a una tàctica pre-electoral per no perdre certs vots necessaris.

dimarts, 15 de juny del 2010

Fer malbé el dret de vaga


Fer vaga és un dret. Com tots els drets, per evitar abusos i disbauxes està legislat de manera que tothom en faci ús quan sigui necessari i de manera correcte.

Fer vaga és fins i tot una obligació quan les circumstàncies laborals arriben a un límit on cap altre camí permet arribar a un diàleg constructiu o a un acord.

Fer vaga ha de ser útil, és a dir que no es pot organitzar només per fer aldarulls o per intentar demostrar que s’està al costat dels maltractats.

Fer vaga és un dels instruments que els sindicats disposen per fer sentir la seva veu en defensa dels drets si no són respectats. Els sindicats, per tant, han d’estar sempre al costat dels que diuen representar, mani qui mani.

Res de tot això sembla fer part de la decisió dels sindicats CCOO i UGT que han estat muts com una tomba mesos i anys mentre l’atur augmentava fins a nivells que fa dos segles haurien provocat un aixecament popular. I han estat muts per comoditat, per gust a la butaca ample i confortable pagada pel govern. I han deixat de fer la seva feina fins al punt de no representar de cap manera els interessos de qui diuen ser la veu.

Fer vaga a finals de setembre, per tal de deixar passar l’estiu (quan tota cuca viu) amb l’excusa que preparar una vaga porta molta feina, és una bufetada als treballadors que, si tenen una mica de vergonya, han d'anular l’afiliació.

No pot ser que els drets sindicals es defensin amb una vaga pactada amb el govern, després d'unes poquíssimes reunions també pactades, i després d’un silenci comprat amb subvencions. Són uns inútils amb ganes de protagonisme.

dilluns, 14 de juny del 2010

El gran triomf de Jaume Cabré (i que el Barça em perdoni)


Avui, l’escriptor Jaume Cabré serà distingit amb el Premi d ‘Honor de les Lletres Catalanes. La importància del premi i sobretot les grans qualitats de Cabré fan indiscutible el que avui en parli uns moments, per damunt de l’elecció d’Alexandre (Sandro) Rosell com a president del Barça.

Jaume Cabré és conegut i apreciat a Suïssa gracies a la traducció a l'alemany de dues de les seves obres: Les veus del Pamano i darrerament Senyoria. L’èxit de venda ha estat enorme i Cabré és un personatge literari convidat i cercat arreu dels països on parlem l’alemany.

No cal dir que l’obra de Cabré és de gran qualitat literària i la seva temàtica, tot i esser en certa manera local, tracta temes universals com correspon a la literatura de nivell. Vist de Suïssa estant, la gran sort de Cabré ha estat trobar una traductora a l'alemany d’una qualitat excepcional ja que ha sabut transferir a un altre idioma el vocabulari, la intencionalitat i el ritme original. El mateix Cabré ha elogiat a la senyora Kirsten Brandt per la seva tasca, i jo, que he llegit els dos llibres anteriors en els dos idiomes, m’afegeixo a aquesta felicitació.

Cabré ha fet possible que en els ambients de parla alemanya l’adjectiu «català» sigui no només una referència a la Fira del llibre Frankfurt del 2007 sinó un apèndix inseparable de gent com ell. Sempre he dit que la primera promoció que Catalunya ha de fer a l’estranger, abans d'actes estrictament polítics, ha de ser cultural de manera que cada vegada que a l’exterior es parli de Cabré, o de Savall per dir només dos exemples, col•loquin davant del seu nom l’adjectiu de català. Aixó ja es comença a fer i si les entitats culturals de Catalunya hi posen un petit esforç, tenim molts músics, pintors, actors i literats per fer que Europa s’adoni que som un poble que pot competir també en altres activitats que no siguin només esportives.

Gràcies Jaume Cabré, i que per molts anys tinguem el plaer de llegir-lo.

dissabte, 12 de juny del 2010

Futbol fins a les sopes


Ja estàvem avisats. Tots sabíem que l’inici del Campionat del Món de Futbol a Sud-àfrica, apart el fet estrictament esportiu, permetria de fer de cortina de fum i tapar per uns dies fets i dits amb més transcendència real. Per uns dies, el circ passarà per davant del pa, capgirant la frase dels antics romans.

Un mundial de futbol sempre ha estat un esdeveniment popular i sovint amb un cert rerafons polític. Per exemple l’any 1954, que es va celebrar a Suïssa. El triomf d'Alemanya davant d’Hongría en el partit final va significar una rehabilitació pels alemanys 9 anys després d'acabada la guerra i un veritable començament de l’esperit federal alemany. Pels hongaresos va ser la darrera oportunitat en molts anys de demostrar alegria ja que dos anys després la repressió del 1956 va enfonsar el país durant molt temps.

A la fase eliminatòria, Hongría havia guanyat a Alemanya per 8-3, partit jugat a Basilea. A la final a Berna, els alemanys es van imposar per 3-2. Per cert que els dos gols d’Hongría els van marcar dos coneguts: Puskas i Czibor, que poc després anirien a jugar al Real Madrid i al Barça.

El campionat a Suïssa manté el record de gols, concretament una mitjana de 5,38 per partit. Avui dia és inimaginable una tal quantitat de gols i serveixi com exemple el partit de quarts de final entre Àustria i Suïssa amb el resultat de 7-5.

Per cert, que va ser el primer gran esdeveniment esportiu amb transmissió directe per televisió. Es calcula que 90 milions de persones davant 4 milions de televisors van seguir els partits. Xifres que avui semblen minses eren llavors un gran fet social i marques com Telefunken van obrir un mercat avui dia estès arreu del món.

Com he dit a l’inici: futbol fins a les sopes, i jo ja he fet la meva part. Ara toca als jugadors.

divendres, 11 de juny del 2010

La veuen quadrada


No parlaré de futbol però aprofitant que avui comença el Campionat del Món, sembla oportú fer ús del símil de la pilota quadrada per comentar alguns fets.

La palesa manca de visió política per part dels que manen a Espanya, i de retruc a Catalunya, dona tota la sensació que “la veuen quadrada”. Per rebaixar l’atur s’han de crear nous llocs de treball, és obvi. Nous llocs de treball només es poden crear si amb ells es pot fer una funció o crear un producte que el mercat necessiti, sempre que es pugui produir de manera competitiva.

Ara per ara, no sembla que Espanya pugui omplir alguna llacuna de producció, ni industrial ni agrícola, que ja no la cobreixin altres països, amb preus molt més competitius. De manera que les possibilitats a curt terme de donar feina a molta gent són lamentablement minses.

És un problema d’estructures, de sistema i, si s’ha de fer un cavi, s’ha de començar aviat i el preu serà molt alt. Apujar impostos i baixar sous ho sap fer tothom, no cal dir-ho. Crear una societat amb possibilitats de mantenir un nivell alt és feina que demana visió i col•laboració, dues coses que el govern no sembla tenir a disposició. I tampoc la dita oposició, que fins ara no ha proposat cap alternativa que obri les esperances de millorament, si per cas ells arriben a manar.

Molts països que poden aguantar millor la crisi que Espanya ja fa molts anys que van apostar per mesures que ara s’han demostrat eficients: un mercat del treball amb flexibilitat per contractar i acomiadar, reducció del temps de treball per algunes setmanes o mesos quan l’empresa ho pot justificar, millor preparació dels professionals a tot nivell, i un llarg etcètera.

Mai no és tard per començar a anar pel bon camí. Tot, menys seguir veient la pilota quadrada i no fer res.

dijous, 10 de juny del 2010

La coherència dels polítics


De cap manera els polítics, els polítics de càrrecs alts vull dir, són infal•libles i ni de lluny pertanyen a una raça especial que els predetermina a ocupar els llocs d’on es mana.

Els polítics han de posseir poques coses més que els comuns dels mortals: han de tenir idees de com portar endavant els afers d’interés comú i han de ser coherents. Sembla poc, només dues coses, però és extremadament difícil trobar-les reunides amb durada i no puntualment.

Llegeixo que el President Montilla ha rebutjat davant del Parlament a valorar la iniciativa popular per impulsar un referèndum sobre la independència de Catalunya, amb l’argument que el referèndum no deriva de cap decisió presa per l'executiu català.

El senyor Montilla oblida que és president amb l’ajut de dos partits que si que s’han pronunciat a favor del referèndum i que per tant, si vol ser coherent, s’ha de mullar. O bé està amb el referèndum, com els seus socis, o està en contra i ens ha d’explicar com pot governar gràcies i amb gent amb la que no comparteix posicions fonamentals. El senyor Montilla està donant al PPC uns arguments que de moment ni ell ni Catalunya necessiten, només per manca de coherència.

En un altre context, en un article escrit pel President Pujol amb motiu dels seus 80 anys podem llegir: «Els faig (els 80 anys) amb la satisfacció d’haver estat sempre al peu del canó i al servei d’allò que he estimat i en el que he cregut. Amb èxit o sense. Amb encert o desencert. Però crec que amb coherència amb mi mateix».

Espero que el President Montilla també l’hagi llegit.

dimecres, 9 de juny del 2010

La vaga, la Vega i la biga


La vaga d’ahir, com tots els esdeveniments politics, es pot mirar de moltes maneres. Ja ens hem acostumat a no fer cas de les xifres de participants que, com sempre, són manipulades a conveniència. La prova és que la participació a la vaga va del 80% al 15% segons passin llista els sindicats o el govern, i de la gent que va anar a les manifestacions, val més no fer comptes perquè caurem en el mateix parany.

La gran pregunta queda sense resposta i és la de saber a qui aprofita la vaga de funcionaris, i a qui molesta. La vaga és un dret, i no cal ni discutir-ho, però una vaga ha de ser un instrument molt ben pensat i controlat, i sempre un recurs final a un procés sense sortida. Que uns sindicats subvencionats pel govern convoquin una vaga, amb poc seguiment, i després d’haver callat vergonyosament mesos i mesos metre el govern que els pagava no feia els seus deures, és un signe de feblesa i permet deduir que aquests sindicats no representen a qui diuen representar.

El govern de Madrid que ni ha vist els problemes a temps ni sap com posar-hi remei, ofereix un espectacle d’incapacitat molt notable. Les escasses intervencions de la senyora De la Vega i de molts ministres no fan més que reafirmar les poques esperances de sortir del fons del pou. ¿Algú sap que ha fet el ministre Moratinos els darrers dos o tres mesos? ¿Algú sap quina és la funció del Ministeri d’Igualtat i quins són els seus resultats? ¿Algú entén al ministre Corbacho quan parla?¿Algú creu que la Carme Chacón és apreciada pels militars?. Apart del senyor ZP, que va per Europa com un «zombi», l’equip sots la direcció de la senyora De la Vega sembla una coral on ningú sap llegir una partitura, tots manquen d’oïda musical i per tant desafinen.

I com que Espanya és un país “muy echao p’alante” han de venir els de fora i obligar al govern a prendre mesures, a rectificar i a fer el ridícul, perjudicant als més febles de l’escala social. Porten una biga a l’ull i com diu el refrany només veuen la palla a l’ull dels altres.

dimarts, 8 de juny del 2010

Retallar amb seny: Merkel vs. Zapatero


El govern alemany, com no podia ser d’altra manera, ha decidit fer retallades en les despeses de l’estat per necessitat, primàriament, i per donar exemple als altres socis de l’UE.

Les mesures proposades per la senyora Merkel (la «fi de l’estat del benestar» diuen alguns diaris avui) no li donaran cap avantatge electoral, més aviat el contrari, i ja s’han fer sentir els primers crits contraris dels sindicats.

La senyora Merkel proposa com a mesures essencials suprimir 10.000 càrrecs públics, retallar el 2,5% el sou dels funcionaris, reduir la durada de les prestacions per llarg atur i altres punts que semblen comuns a tots els «estalviadors forçats», Espanya inclosa.

Interessant, però, és constatar que també han decidit reduir en 40.000 els efectius militars de l’exercit i que no han dit un sol mot de rebaixar cap pressupost que tingui relació amb l’educació o la investigació.

Els alemanys són conscients que Europa només pot ser competitiva a nivell mundial si disposa de tecnologies de primera categoria, i de persones amb bona preparació professional i universitària. Un exemple que Espanya no ha decidit seguir i que tard o d’hora passarà factura.

El govern Merkel ha reconegut els problemes i ha decidit les mesures amb tot el cost polític que segurament tindran. Ha prioritzat Alemanya i Europa a la seva carrera política. Ni dretes ni esquerres: el país i la gent i el futur. Feliços els països que tenen gent que pensa i després mana.

dijous, 3 de juny del 2010

Els privilegis dels futbolistes


Llegint els diaris avui dia ens trobem amb coses curioses. Una d’elles és el diferent tractament de les noticies econòmiques si es refereixen a la gent «normal» o si són sobre els futbolistes.

Ara que ja està oberta la veda i clubs, intermediaris i derivats entren en la frenètica cursa dels nous contractes, es mouen quantitats de diners que hagueren d'esfereir al personal. Res d’això: els clubs més potents econòmicament (malgrat els grans dèficits que arrosseguen i amaguen com poden) com ara el Barça i el Madrid, entren a la dansa de milions sense cap mena de timidesa. Avui dia, parlar de traspassar un jugador per 30, 40 o 50 milions d’euros és cosa corrent, sense entrar en els detalls del sou anual que va fàcilment del 5 als 10 milions, probablement lliures d’impostos.

En uns moments que l’estat central, mancat d’idees i amb un retard de dos o tres anys ha decidit reduir despeses, baixar sous i pensions i augmentar els impostos, justament ara, en el món del futbol el ball de milions es fa davant el silenci de la gent. Ningú surt al carrer, ningú protesta, ningú parla de fer boicots als estadis. Quan es tracta de futbolistes, tothom ho accepta, amb una actitud propera a la dels ramats d’ovelles.

Naturalment que s’ha d'avaluar l’espectacle i els milers d’espectadors que omplen els estadis i els milions que segueixen els resultats per radio, televisió i premsa. És una manera de relativitzar les coses, com també ho és la de dir que un futbolista disposa d’una vida activa molt curta. D’acord, me'n faig càrrec. Malgrat tot, trobo molt desproporcionat i fins i tot un xic immoral fer passar davant del nas dels que tremolen per mantenir el lloc de treball i dels que ja han parat de tremolar perquè han fins i tot perdut l’esperança de trobar-ne un, tants milions corrent darrera una pilota.

dimarts, 1 de juny del 2010

Retirar-se a temps


Un article de l’editorialista Rafael Calvo Serer publicat al finat diari „Madrid“el 30 de maig del 1968,va promoure un escàndol de grans dimensions i que malgrat els temps transcorregut encara molts recordem no sense una certa satisfacció.

L’article tenia coma títol: “Retirarse a tiempo: No al general De Gaulle” i parlava dels fets de maig 1968 a Paris i de l’actitud del president de la república francesa, però en el fons era una crítica molt clara al General Franco. L’article va costar una suspensió de dos mesos al diari, i el segrest de l’edició amb l’article. Res d’això va impedir una gran difusió a dins i a fora d'Espanya, marcant el començament de l’ultim acte del franquisme com a forma de govern.

Retirar-se a temps no ho sap fer tothom: ni els polítics, ni els empresaris, ni els presidents esportius. Potser és consubstancial amb la sana ambició d’ocupar un càrrec el fet de que costi deixar-lo. Els errors es dissimulen, les culpes es transfereixen als altres i sempre el temps ajuda a l’oblit, de manera que molts van aguantant més enllà de tot raonament.

La dimissió del president alemany Köhler ha sorprès per inesperada, encara que s’ha de dir que fins a un cert punt honora a qui deixa el càrrec conscient d’haver-se equivocat. El president federal alemany només disposa del poder de la paraula ja que la Constitució no li atorga cap poder efectiu. La seva tasca és representar, simbolitzar la unitat per damunt de les diferències entre els partits i ser un punt de referència integratiu.

El senyor Köhler va fer unes declaracions errades, que malgrat un poc reeixit intent de rectificar han portat a fer ferma la dimissió de l’alt càrrec. Dimitir a estat una sortida més honorable que aguantar les crítiques i deixar passar el temps, un temps que si no esborra les coses del tot, almenys les difumina.

Com que segurament el poder torna a la gent cega, sorda i orgullosa, l’exemple del senyor Köhler no crearà escola en altres països. Jo ja tinc una petita llista de “Köhlers” que farien molt bé de dimitir. És clar que em faig poques il•lusions d’ençà que em van dir que els reis són els pares...