dimecres, 30 de març del 2011

La independència: només una alternativa?


La independència és, en primer lloc, un acte de convicció. S’hi ha de creure, se n'ha d’estar profundament convençut, altrament no pot reeixir. La independència només pot tenir per base gent que sap que és la millor i alhora l’única manera de viure una personalitat històrica i social.

La independència és, en segon lloc, un esforç colectiu. Si una majoria sòlida no hi creu, si no participa en la seva creació, si no existeix una determinació comuna, si no hi van tots plegats, mai es podrà arribar a assolir-la.

Que l’expresident Jordi Pujol parli ara de la independència i que fins i tot la consideri una solució per Catalunya sorprèn i alhora incomoda. Per uns arriba tard, massa tard. Per d ‘altres, és una manera d ‘ajudar a CiU a guanyar posicions entre certs sectors ja que fins ara en aquest tema la coalició no era molt clara, com tampoc ho és el president Mas.

Amb tot i un aspecte positiu, que no val la pena de negar, resulta decebedor que per Pujol la independència no sigui res més que l ‘única sortida a l'actual situació, per manca d’altres alternatives. Es a dir que pel senyor Pujol, una vegada descartades altres possibilitats sense que ens expliqui quines són, només queda la independència per evitar, com diu literalment, „ el gradual esborrament de la catalanitat i de Catalunya “.

No dic que no tingui raó, però voldria que les properes setmanes el senyor Pujol i CiU parlessin de la independència amb més convicció. Ajudarien a encarrilar els molts esforços que ja s’estan fent per arribar a aconseguir una majoria que cregui en la independència com a solució primera i no com a opció obligada dels que diuen que „no tinc altre remei! “.

dissabte, 19 de març del 2011

Polèmica de baix nivell


Les relacions entre partits esta baixant a nivells que només poden satisfer a gent amb poca exigència i que segurament gaudeix amb els „reality shows“de la televisió.

La picabaralla entre López Tena i Duran i Lleida, amb la senyora Joana Ortega com a detonant, ha assolit un grau poques vegades vist i escoltat a Catalunya. Errors de currículum d'una, irregularitats com a notari de l’altre i detalls sobre la vida sexual del tercer han encetat una polèmica pública que ningú sap com acabarà.

Si només poden accedir als càrrecs públics ciutadans amb una vida personal i professional neta com una patena, ja podem plegar perquè no trobarem ningú. Però l'obligada tolerància per errors de joventut, o canvis d’opinió i fins i tot de camisa, no pot perdonar-ho tot, i fer ulls clucs a intents conscients d ‘engany o a un repartiment de càrrecs amb criteris diguem-ne horitzontals, tal com insinua López Tena de Duran no soluciona res.

Cada vegada és més difícil fer creïble la política als ciutadans que llegeixen que Laporta cobrarà 130.00 euros suplementaris que, segons el reglament del Parlament, són de dret per tal que pugui efectuar en solitari la seva tasca al no fer part del Grup Mixt. Mentre l’atur augmenta, l’horitzó segueix llunyà i fosc i les retallades de despeses públiques ja es fan notar a tots els nivells, el senyor del carrer no entén certes coses, i dubta i es desentén cada vegada més de la política fugint no sap molt bé a on.

I com que sempre plou sobre mullat, alguns voldrien que efectivament els jugadors del Barça s’ajudessin de drogues per fer gols. Jo, a la primera parada baixo.

dissabte, 12 de març del 2011

O terra o cendra


En un cap de setmana on el món està sacsejat i a molts indrets la tragèdia (natural o provocada) sembla dominar, potser és una bona idea llegir poesia i no perquè sigui necessàriament una pomada per les ferides, que molta poesia és dura i aspre al toc.

Com deia Èsquil, l’art és molt més feble que la necessitat, però la poesia ens diu les coses d’una manera definitiva, precisa i clara encara que sembli que només juga amb les paraules i la llengua.

Brossa va escriure un sonet „ O terra o cendra “ que, com tota la seva obra, convé llegir i del que vull recordar el tercet final:

„ No retornem enrere amb la nefanda troca:
Ferms en el nostre dret guardem mesura justa
O el pont de l’únic pas possible s’enderroca “.


Ho voleu més clar?

dimarts, 8 de març del 2011

Estalviar energia: veritats i mentides


La primera manera d’estalviar combustible és la de no fer quilometres inútils. Una segona manera és la de facilitar la disminució del tràfic urbà que obliga a anar amb marxes curtes, a frenar i accelerar a cada cantonada, amb un gran consum de combustible i un alt desgast dels motors. Una xarxa de transports públics eficients, nets i econòmics ajuda molt a fer efectives ambdues solucions.

Obligar a anar a 110 kms/hora a les autopistes ha provocat una polèmica a tots els nivells ja que es posen a la balança l’estalvi de combustible, la fluïdesa del tràfic, la seguretat i fins i tot l’expulsió de gasos, essencialment anhídrid carbònic, a l’atmosfera. Tots els arguments tenen una part de raó i una part discutible.

I és que no sempre les coses són com semblen. Fa uns dos anys, vaig escriure sobre la quantitat de CO2 que llencem a l’atmosfera, directa o indirectament, i vaig explicar tres exemples molt significatius, que ara voldria repetir:


El sucre

Resulta que Suïssa produeix sucre, a partir de la remolatxa, en quantitats suficients. També hi ha una certa importació de sucre produït a partir de la canya de sucre. Dons bé, segons un estudi resulta que és més ecològic (del punt de vista CO2 ) importar un quilo de sucre del Paraguai que produir-lo a Suïssa. L'explicació és: al Paraguai, la collita es fa essencialment a mà i el subproducte que resta després d'extreure el suc de la canya, és emprat pels pagesos per cuinar, per adobar els camps etc.. Contràriament, a Suïssa la collita es fa amb tractors (que cremen gasoil) i els residus de la remolatxa no s'aprofiten i per tant es cremen a l'incineradora després de ser transportats per camió. Total, que el sucre del Paraguai tot i comptar el transport per vaixell, expulsa la meitat de gasos a l'atmosfera que el sucre suís.

Les roses
Les roses de Kenya o d'Equador que trobem tot l'any a les floristeries, produeixen menys gasos que les roses importades d'Holanda perquè la calefacció dels hivernacles holandesos és molt més contaminant que l'avió ple de flors que les transporta a les nostres ciutats.

Les pomes
Ens hem acostumat a menjar pomes tot l'any. Les que el país produeix s'han d'emmagatzemar en frigorífics durant molts mesos per tal de tenir el subministrament garantit. Una poma produïda a Xile durant la seva temporada ( que és inversa a la nostra) i transportada per vaixell fins a Europa consumeix menys energia que les nostres guardades sota refrigeració mesos i mesos.

L'estudi de referència l'ha fet la Universitat de Giessen a Alemanya, i ha estat corroborat per un estudi paral•lel de l'organització també alemanya Foodwatch.


Esperem que el que decideixen certes mesures, ens diguin la veritat dels motius i dels resultats. Res més, que no és poc.

dissabte, 5 de març del 2011

Depenem dels independentistes


La veritat és que sempre depenem d’algú de manera que quan parlem d’independència (individual, econòmica o social) ho fem per quantificar el grau menor o major de lligams, acords o compromisos però mai per demostrar que anem sols.

Els personatges polítics de caire independentista que entre tots hem elegit, de moment no semblen demostrar massa interés en fer pinya per anar endavant cap a una sobirania que amb més o menys convenciment tots predicaven durant la campanya prèvia a les eleccions.

ERC necessita reafirmar els seus principis després d’uns tripartits on van abandonar-los en part a canvi de manar (poquet). Reagrupament actua amb un Carretero que va sortir d’ERC i que ara hi torna tímidament per poder arribar a tenir algun tipus de representació pública. Solidaritat (SI) no ha durat com a coalició ni el temps mínim per agrair el vot als seus votants i Democràcia Catalana de la ma de Laporta decideix sortir d ‘una SI que van ajudar a fundar i s'apropa a ERC per tal de tenir veu en l’àmbit municipal.

Tot el batibull, rebombori i xivarri que els darrers dies han organitzat els polítics dits independentistes entristeix als que havien cregut que era possible unir-los de cara anar endavant amb fermesa. Les properes eleccions municipals serviran per animar o desanimar a molta gent que espera menys individualisme, menys protagonisme i més solidaritat.

De moment sembla difícil predir el que ens vindrà al damunt. Els responsables encara són a temps de rectificar i demostrar que les propostes grandiloqüents de fa uns mesos poden ser molt més que intents de lluir.