La independència és, en primer lloc, un acte de convicció. S’hi ha de creure, se n'ha d’estar profundament convençut, altrament no pot reeixir. La independència només pot tenir per base gent que sap que és la millor i alhora l’única manera de viure una personalitat històrica i social.
La independència és, en segon lloc, un esforç colectiu. Si una majoria sòlida no hi creu, si no participa en la seva creació, si no existeix una determinació comuna, si no hi van tots plegats, mai es podrà arribar a assolir-la.
Que l’expresident Jordi Pujol parli ara de la independència i que fins i tot la consideri una solució per Catalunya sorprèn i alhora incomoda. Per uns arriba tard, massa tard. Per d ‘altres, és una manera d ‘ajudar a CiU a guanyar posicions entre certs sectors ja que fins ara en aquest tema la coalició no era molt clara, com tampoc ho és el president Mas.
Amb tot i un aspecte positiu, que no val la pena de negar, resulta decebedor que per Pujol la independència no sigui res més que l ‘única sortida a l'actual situació, per manca d’altres alternatives. Es a dir que pel senyor Pujol, una vegada descartades altres possibilitats sense que ens expliqui quines són, només queda la independència per evitar, com diu literalment, „ el gradual esborrament de la catalanitat i de Catalunya “.
No dic que no tingui raó, però voldria que les properes setmanes el senyor Pujol i CiU parlessin de la independència amb més convicció. Ajudarien a encarrilar els molts esforços que ja s’estan fent per arribar a aconseguir una majoria que cregui en la independència com a solució primera i no com a opció obligada dels que diuen que „no tinc altre remei! “.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada