divendres, 31 de desembre del 2010

El camí independent de la cultura



Ara que gairebé tothom ha comentat el govern del president Mas vull ficar cullerada abans que acabi l’any.

Al Govern de Mas pot ser criticat per ser un nou-pujolisme, per fer socio-convergència (horrible expressió), per errar al nomenar la Consellera de Justícia i un llarg etcètera. En realitat és tan fàcil trobar-hi defectes com ho és esperar que treballin i demostrin fins a qui punt omplen les necessitats i les il•lusions dels ciutadans.

El Govern està davant de problemes molt greus que sovint no podrà solucionar per la dependència de l‘Estat central, de manera que Mas ha d’intentar fer, allà on es pugui, un camí independent que, si més no, servirà per demostrar la factibilitat de les vies nacionals catalanes.

Les prioritats clares com reduir l’atur, equilibrar ingressos i despeses, intentar no perjudicar als més febles de l’escala social i augmentar l’eficiència a tots nivells ocuparan la part més important dels actes de govern, i no pot ser d ‘una altra manera.

Al marge d’aquestes actuacions prioritàries, faig un clam per aconseguir una millor presència cultural a l’exterior com a manera de donar a Catalunya una identitat que no sempre s’ha promocionat com cal. Catalunya disposa d ‘elements culturals de nivell mundial, tant en les arts plàstiques com en música o literatura i el Govern pot ajudar a que cada vegada que a l’exterior es parli d'un dels nostres, el nom de Catalunya i l’adjectiu català proclamin els orígens i destaquin la personalitat pròpia del nostre país.

L’any passat vaig escriure al senyor Artur Mas unes consideracions sobre el fet cultural català al l’exterior, per tal de saber quina era la seva posició a la vista de la poca rellevància que el llavors Govern donava a la imatge exterior, malgrat les anomenades „ambaixades “del senyor Carod-Rovira.

Artur Mas em va contestar directament i va donar, punt per punt, les explicacions que jo volia saber. De manera que em permeto, ara que ja no és el candidat sinó el President,fer un acte de confiança a Artur Mas i al seu Conseller de Cultura. El camí de la independència, també passa per la Cultura.

divendres, 24 de desembre del 2010

Prou !


Avui al migdia la presidenta del Parlament visitarà el Rei Juan Carlos I per comunicar-li els resultats de la sessió d’investidura d’ahir de manera que el Rei pugui nomenar Artur Mas com a President de la Generalitat de Catalunya. És un acte protocol•lari, obligat per la llei, però que significa vassallatge, i és humiliant i injust. En el fons es tracta de recordar-nos que (encara) fem part d’un gran ramat i que el pastor resideix a Madrid.

La sentència del Tribunal Suprem contra el model català d'immersió lingüística, publicada amb tota la mala intenció el dia de la investidura de Mas, i el recurs presentat al Constitucional pel govern del PSOE contra la Llei de consultes de Catalunya, acordat el mateix dia, demostren que a Madrid no han entès mai la realitat catalana i que tampoc ho pensen fer d’ara en endavant i que en lloc de resoldre problemes, prefereixen crear-ne.

Se‘ns pixen a sobre i encara molts a casa nostra diuen que plou. Quosque tandem...!.

Bon Nadal, amics lectors

dimecres, 22 de desembre del 2010

La destrucció de les cultures: l'exemple de França


Entre els documents que ha fet públics Wikileaks es poden trobar informacions interessants que, sense ser grans descobriments o secrets d’estat, ens permeten ratificar posicions cada vegada més esteses a l’hora de parlar del futur de Catalunya.

Un document que transcriu la conversa que l’ambaixador americà a Paris va mantenir amb l’ex-primer ministre Michel Rocard, amb data 27 d’octubre del 2005, conté unes opinions poc escoltades a França i que mereixen ser-ho, també a Catalunya.

Recomano llegir el document complert (wikileaks.ch/cable/2005/10/05PARIS7360.html) però ara voldria destacar el paràgraf segon que traduït ràpidament diu:

„ Rocard, com abans el president Giscard d’Estaing, creu que l’história de França subministra les claus per entendre els polítics i la política francesa.... França es va auto-crear a base de destruir cinc cultures : la bretona, l’occitana, l’alsaciana, la corsa i la flamenca.... Som l’única nació d’Europa que és la creació militar d’un estat no homogeni... Això fa avui dia difícil governar a França. I explica la nostra dificultat de reformar-nos, la nostra lentitud “.

Són paraules de Rocard que serveixen d’esperó i d’estímul als tebis que somien truites i que creuen que ja estem bé.

dissabte, 18 de desembre del 2010

La venjança de Zapatero



El senyor Rodríguez, de nom artistic Zapatero, pot servir d’exemple sobre com no ha de ser un cap de govern. Els molts apropaments a Zapatero per part dos darrers tripartits, no han aconsseguit fer confondre als ciutadans catalans que a l’hora de votar han marcat clarament les distàncies amb Madrid.

Zapatero (tothom ho ha vist a la televisió) és totalment ignorat a totes les reunions europees. Sol, fent com si llegís documents mentre els altres governants conversen cordialment entre ells. Zapatero va perdut i no només per manca de coneixement d’idiomes sinó per manca de personalitat i d’idees. Ni amb traductor al costat les seves converses amb els seus colegues no duren més d’un minut i encara gràcies.

Zapatero ha fet que el paper d’Espanya sigui cada vegada més insignificant, i només cal llegir la premsa europea per copsar la manca de confiança política en un president de govern que no és capaç de donar cap idea convincent.

Però Zapatero és potser perillós: tota la humiliació acumulada a les trobades europees la pot compensar dins d ‘Espanya i, naturalment, de retruc a Catalunya. Atenció perquè acorralat políticament pot reaccionar de manera imprevista abans de plegar.

De totes maneres, la gran venjança de Zapatero serà deixar el càrrec de president del govern a Rajoy. Estem arreglats!.

dimecres, 15 de desembre del 2010

L'exemple del Rodríguez i del Pérez



Ens agradi o no, malgrat l’autonomia, amb un procés de renovació dels càrrecs polítics però amb un Estatut retallat i descafeïnat Catalunya encara depèn molt de Madrid i és inevitable mirar tot el maneguen perquè directament o de retruc ens afecta de ple.

El conflicte encara no solucionat dels controladors aeris ha demostrat, fins i tot als que no se n'havien adonat, que a Madrid la manca de lideratge i d'idees és preocupant. El senyor Rodríguez, conegut com Zapatero, només ha fet que amagar-se davant dels controladors. Aprofitant la situació, el senyor Pérez, conegut com Rubalcaba, a entrat en possessió del govern de la nació espanyola amb la condescendència de la resta de membres del govern. Un cop d'estat no violent que presenta una situació „de facto “com a resultat de les mancances del senyor Rodríguez, conegut com Zapatero.

Les properes eleccions a nivell espanyol proposaran el senyor Rajoy com a alternativa al candidat de PSOE. Per una qüestió de vergonya política, probablement el dit Zapatero plegarà i el Pérez sembla tenir moltes cartes per continuar el joc. El senyor Rajoy sembla també mancat d’idees, i no demostra tenir ni personalitat física ni dialèctica fora de criticar al PSOE. De totes maneres una alternativa Pérez Rubalcaba - Rajoy cada vegada sembla més factible .

Farem molt bé d’anar construint un camí propi, per no anar a remolc de personatges tan poc recomanables. No n’hi ha prou de dir-ho: mai com ara Catalunya s’ha d’unir per tirar endavant. Potser no som millors, però segur que som diferents.

dissabte, 11 de desembre del 2010

Menys que un club?


La decisió de la Junta del senyor Rosell de comercialitzar la samarreta del Barça ha fet esclatar els ànims de molts „culers “que creuen que no era necessari trencar la tradició centenària de no exhibir publicitat comercial a l’equipament.

De fet, el logotip de la marca Nike, segurament inevitable, era i és una publicitat comercial discreta, si és vol., encara que potser compensada amb uns ingressos gens menyspreables per la venda de samarretes. Ningú s’ha queixat.

El logotip de la UNICEF ni suposa ingressos, ans el contrari, i representa una institució internacional dedicada a la infància de manera que el nivell „propagandístic “queda molt disculpat per les condicions econòmiques i el sentiment de solidaritat.

El contracte que la junta de Rosell ha signat amb l’emirat de Qatar per posar a la samarreta del Barça el logotip de la „Qatar Foundation“suposa cobrar 30 milions d’euros cada any fins al 2016, quantitat que ha permès que alguns directius oblidin actituds anteriors.

La Qatar Foundation diu la premsa que va ser creada per l’Emir Al Thani, per qui l’empresa BSM del senyor Rosell va treballar en un projecte de desenvolupament esportiu. Serà dificil no lligar aquest fet amb la venda de l’espai fins ara lliure de la samarreta del Barça.

Segurament els calaixos del Barça estan més buits del que calia esperar, i els milions de l’Emir de Qatar permetran tapar alguns forats econòmics. O potser no. La qüestió és que posats a fer, el Barça cada vegada s’assembla més a qualsevol dels altres equips de la seva Lliga, i que, a poc a poc, deixa de ser més que un club per ser un club més.

dissabte, 4 de desembre del 2010

Que pleguin !


A una setmana de les eleccions catalanes, pocs dels seus protagonistes semblen haver „digerit “els resultats, tant els positius com els negatius. Els que han guanyat vots i escons (que no sempre van les dues coses tan juntes com pot semblar), han tingut temps d’esbrinar el motiu de l'augment de simpatitzants i saber si és degut a mèrits propis o a una reacció de rebuig a altres opcions. Els que han perdut vots i escons, segur que ja saben si la pèrdua ha estat per proposar un programa polític errat o per incompetència personal a l’hora d’explicar-lo.

Encara espetegaven els taps de cava dels guanyadors quan el senyor José Montilla va dir que plegava. Una actitud noble, responsable i que no ha tingut, ni ara ni abans, massa aplicació a casa nostra. Tothom sembla disposat a pujar al carro que més poder promet, però molts pocs en baixen quan no s’arriba allà on tots esperaven.

Els que han perdut vots, que pleguin. Els que van prometre la lluna en un cove i no han arribat enlloc, que pleguin. Els que van prendre els votants per badocs de fira i els volien enlluernar amb tovalloles o tristos personatges del pseudo-porno, que pleguin. Els 14 partits i agrupacions que no van arribar a un miler de vots, que pleguin. Els 13 partits per sota dels 10.000 vots, és a dir molt per sota del 0,5% del total, que mirin d'unir interessos, treball i diners amb altres agrupaments i no fer que els vots s’escampin sense efectivitat. Altrament, que pleguin.

El país no necessita tornar a veure les mateixes cares explicant a cada moment les mil i una per justificar errors i pèrdues de vots. Que pleguin, que amb tota seguretat dins dels seus partits d‘altres més preparats o menys condicionats podran portar la desfeta per un camí positiu. Si estimen Catalunya, que pleguin.

No es tracta de passar comptes, es tracta de ser conseqüent i optar per una actitud política i socialment digna: plegar a temps.

dimarts, 30 de novembre del 2010

Èxit i treball


Un escriptor americà, Ambrose Bierce, va dir que l’únic lloc on èxit va davant de treball és el diccionari. Amb altres paraules, l’èxit, el veritable, el durable, és una conseqüència del treball, de manera que ja tenim un motiu per relativitzar les expansions d’alegria, per altra banda justes, tant amb motiu de les eleccions del diumenge com pel resultat d’ahir al Camp Nou.

Artur Mas, després de guanyar dues eleccions sense arribar a governar, podria ara inflar el pit i oblidar que la travessa del desert ha estat llarga i dura... i que es pot repetir. No ho farà, entre altres coses perquè no s’adiu amb el seu tarannà ni amb dels seus seguidors.

Montilla, conscient que la seva incompetència per separar el PSC del PSOE els ha portat a una derrota humiliant, ha fet molt bé de dir que es retira de tots els càrrecs polítics perquè sap perfectament que les seves oportunitats han desaparegut definitivament.

Humilitat del guanyador i humilitat del perdedor. Res és infinit i temps tindran tots per demostrar que han aprés la lliçó que les urnes han impartit. Ara, Catalunya ha d’anar davant de tota actitud despectiva o de venjança, per petita que sigui.

Guardiola, que sap el que és guanyar i perdre, que ha estat escolà abans que bisbe, ha aconseguit un triomf històric davant d’un Real Madrid massa manipulat per dos portuguesos mal educats. Guardiola ha explicat amb fets que treball i èxit van junts i amb aquest ordre, i ha dedicat el resultat d’ahir a dos dels seus predecessors en el càrrec, Cruyff i Reixach.

Retirem les ampolles buides de cava i les copes, escombrem de terra el confeti i les serpentines de la festa i tornem a treballar. Tots, els polítics i els futbolistes, els que han perdut escons, els que no n’han aconseguit cap i els que n’han guanyat molts. Només junts podrem arribar al lloc que la majoria vulgui, sempre amb el treball per davant de l’eufòria.

dissabte, 27 de novembre del 2010

El vot del bon jan


Quan es van convocar les eleccions, va decidir dedicar molt temps a les propostes de tots els partits. Ara, amb la jubilació, podria escoltar totes les entrevistes a la ràdio, llegir els seus dos diaris de paper a fons i fins i tot el principals diaris digitals. Com que és un bon jan, es va proposar per primera vegada no anar a votar amb una imperceptible rutina com fins ara sinó anar al fons de les propostes i escollir amb el cap i no només amb el cor.

El bon jan, doncs, va anar a cercar els principis fundacionals, les propostes i les biografies dels caps de tots els partit i associacions que s’han presentat a les eleccions. Tots, per molt insignificants que semblin a l’hora d'escollir. El bon jan va fer una feina digna d’un historiador i tanta intensitat posava en la lectura del blog d’un destacat socialista com en la del programa electoral dels Pirates de Catalunya, que per cert té més cap i peus que el nom del partit.

Com més informació recollia, més tenia el cap inflat de propostes que li prometien un futur esplèndid i gloriós. Ell és un bon jan que sempre que els companys de cafè parlen de política acostuma a dir que ell, en política, és com el rellotge a tres quarts i mig de dues, és a dir amb una agulla una mica a l’esquerra del migdia, i l’altre una mica a la dreta.

Mai s’ha apuntat a cap partit però mai s’ha desinteressat de la política i sempre ha anat a votar. Ara, davant tanta informació, per primera vegada té dubtes. Avui intentarà aïllar-se una mica de tot l’enrenou de les darreres setmanes i confia que amb el cap més o menys fred, podrà saber a qui votar demà. Com que la temptació es mou per tot arreu, fins i tot a pensat d’anar a votar en blanc.

El bon jan no dormirà tranquil i demà, fins poc abans de col•locar la papereta dins de l’urna, maleirà el moment en el que va decidir d’informar-se a fons. Massa paper, massa paraules, massa soroll.

dimecres, 24 de novembre del 2010

L'engany del debat



Avui ens volen fer empassar la píndola: la culpa de la manca de debat a TV3 és de l’altre. CiU diu que Montilla va retardar l’acord per tal de no fer el „cara a cara “i el PSC acusa a Mas de no acceptar el duel fins el darrer moment. En el fons sembla que Montilla no el volia i Mas no el necessitava.

Hem de suposar que els responsables dels dos partits majoritaris sabien perfectament els terminis que la llei assenyala per portar a bon terme actes com el del debat. Si no ho van fer dins del temps reglamentari, o bé són uns incompetents que desconeixen la feina que porten entre mans, o són uns vius i han decidit posar cara de tòtil i culpar el contrincant.

Les dates de les eleccions eren, amb molt poc marge d’error, previsibles ja fa molt temps, de manera que no era difícil a l‘aparell administratiu i organitzador del partit que es vulgui preparar tàcticament la campanya. Els resultats demostren l’efecte contrari i el nivell de la propaganda, baix i barroer, dona molt poques il•lusions al votant que, en el fons, tremola només pensant que personatges tan incompetents a l’hora de fer una campanya, un dia podrien remenar les cireres del futur govern.

Si no ho saben redreçar fins el dissabte, el nombre d’abstencions pot ser fins i tot determinant, de manera que els partits (tots, petits i grans) han de rectificar o plegar. I no prendre els votants per un ramat de bens, que estan contents només amb un grapat d’herba.

dissabte, 20 de novembre del 2010

El bon gust està de vacances


Seguir la campanya electoral (malgrat el vot ja enviat) permet d’analitzar amb una certa distància emotiva els papers que partits i candidats estan disposats a fer amb l’excusa d'esgarrapar un parell de vots dels encara indecisos ciutadans.

La introducció d’una certa porció d’erotisme a la campanya ha servit, i encara servirà molts dies, per escandalitzar a uns i per fer fer la rialleta a altres. En el fons no es tracta de ser un llepafils perquè només cal veure la televisió per adonar-se del baix, molt baix nivell on ha arribat l’anomenada „cultura popular “. De manera que els partits que fan servir l’erotisme a la seva propaganda, estan donat peixet a una bona part de la gent que no veu més enllà de la pantalla del televisor.

Ciutadans es dedica a despullar a un grup de gent de totes les edats, fins i tot un nen amb una possible transgressió dels drets de protecció a la infància. Les joventuts del PSC prenen els ciutadans per imbècils, amb uns gemecs dignes de la Jane Birkin de l’any 76. Proposar anar a votar-los a ells, és a dir al senyor Montilla, pot ser legal i fins i tot, si voleu, bo pel país però d'orgàstic no en té res, ni amb molta imaginació ni amb mitja dotzena de vodkes.

Per no anar contra corrent, fins i tot la fins ara considerada decorosa i púdica senyora Montserrat Nebrera ha caigut en les urpes del mal gust, amb una aparició pseudo-eròtica, amb una tovallola que tothom sap que està massa ben lligada perquè caigui. La vulgaritat arriba fins i tot a gent preparada, amb dues carreres i una biografia aparentment brillant.

Tot aquest enrenou permet de veure el nivell de cada candidat i de cada partit, per molt que intentin dissimular les mancances amb gemecs, amb gent nua o amb tovalloles. Quan un caníbal aprèn a menjar amb forquilla no podem dir que s’hagi civilitzat.

dimecres, 17 de novembre del 2010

Ja s'ho faran...?


Quan de Catalunya estant es parla de situacions lligades amb el govern d’Espanya, sovint surten els que ho critiquen argumentant que les coses d’Espanya no han de preocupar als catalans i que les nostres prioritats no són pas las d'anar comentant el que fan o desfan a Madrid. Ja s’ho faran, diuen.

Si i no. Per una part, mentre els catalans portin a la cartera el DNI espanyol, vagin a votar a les eleccions espanyoles i paguin impostos recaptats i (mal)distribuïts pel govern de Madrid, em sembla que algun dret s’ha de tenir de criticar.

D'altra banda, només mirant amb ull crític tot el que es manega a Madrid, podrà Catalunya combatre els greuges que pateix i evitar els mateixos errors el dia que toqui decidir amb independència.

No ha estat mai una bona solució la de tancar-se dins la closca i esperar que escampi. La ineficiència del govern Zapatero, la gran manca de solucions i de personalitat del senyor Rajoy i fins i tot la funció decorativa de la monarquia han d'ocupar i preocupar als catalans que, com a mínim, ajuden a finançar tanta inoperància, encara que involuntàriament la veritat sigui dita.

Les properes eleccions catalanes han de permetre donar el vot a qui més distanciament marqui de Madrid. No es tracta de fomentar cap revolució sinó d’encaminar una evolució que ha de portar a decidir el futur, un futur bastit sobre uns fonaments sòlids fets amb pedres de diferents característiques, però unides pel ciment de la voluntat comuna de ser un poble independent i unit.

dissabte, 13 de novembre del 2010

Ja hem votat !


Tots els catalans amb dret de vot residents a Suïssa, i suposo que també els d ‘altres països, han rebut el dimarts dia 9 de novembre les paperetes i el sobre per enviament certificat gratuït del vot a l ‘oficina presidència de la Junta Electoral de la província d’inscripció. De manera que, fins i tot abans de començar la campanya electoral, ja s’ha pogut votar.

Les enquestes sempre parlen del percentatge d’indecisos, és a dir, dels que encara no saben a qui votaran. Personalment crec que no és necessari esperar les consignes, els discursos o els mítings per tenir clar quina papereta posarem a l’urna (o al sobre). En el pitjor dels casos crec que s’ha de saber almenys a qui no es votarà.

Seguir la campanya de les eleccions després d’haver votat dona una tranquil•litat i una distància molt satisfactòries . Escoltar les intencions i les promeses dels que no han fet pràcticament res del que van dir ara fa els quatre anys, és un espectacle trist però que no ha de crear la reacció negativa de generalitzar i posar com un drap brut a tots els polítics i fins i tot negar-se a votar.

El nombre de paperetes rebudes (exactament 29) és aclaparador. Cada papereta presenta una llista de 85 candidats, i algunes fins i tot amb alguns suplents de manera que 2.465 persones poden teòricament ser elegides.

Alguns partits que es presenten a les eleccions m’han sorprès. Potser per no viure a Catalunya m’he perdut les activitats de l'agrupament anomenat „ Por un mundo más justo (PUM+J) “, o el de „Pirates de Catalunya (Pirata. cat) “, o el de „Des de baix “, o fins i tot el „Partido de los pensionistas en acción (PDLPEA) “que per edat segur que em podria admetre.

Altres agrupaments amb teòriques possibilitats d’obtenir vots són el „PACMA (Partit antitaurí contra el maltractament animal) “, el „Escons en blanc - Ciudadanos en blanco (Eb-CenB) “, que m’ha deixat efectivament blanc de sorpresa i finalment la „Cordinadora Reusenca Independent (CORI)“que demostra fins a quin punt Reus (pàtria de Prim, Fortuny, Gaudí, Ferrater i el Buenafuente) aspira a fer part com a grup compacte del Parlament.

Que el seny acompanyi a tots a l’hora de votar, que no sempre és fàcil separar el gra de la palla.

dijous, 11 de novembre del 2010

Les vocacions religioses i el "marketing"


Un diari suïs de gran tirada, i en el suplement de Borsa de treball per càrrecs superiors, va publicar el diumenge un anunci que no em puc estar de traduir i repetir complert.

Caputxins de Suïssa
Els caputxins són una ordre religiosa catòlica i existeixen fa uns 500 anys. Viuen en comunitats urbanes o en convents en 10 llocs de la Suïssa alemanya. Seguint la inspiració de Francesc d’Assis, els caputxins uneixen la vida d’oració contemplativa amb l’assistència espiritual i el compromís amb els necessitats, oprimits i desfavorits a Suïssa i en el tercer món.

Cerquem per una data a convenir

Banquers, periodistes, mestres, teòlegs, comerciants, juristes, especialistes en comunicació per ser frares caputxins (dedicació 100%)

Si vostè és un home solter, amb edat ideal entre 22 i 35 anys, si disposa d’una carrera o un estudi similar, ha estat batejat catòlic romà, és sociable i alhora independent, posseeix competència social i sensibilitat per les religions i alhora és enèrgic, amb iniciativa, curiositat i inquietud, posis en contacte amb nosaltres.

No li oferim cap sou sinó espiritualitat i oració, contemplació, una manera de viure igualitària, alliberament de les riqueses personals materials i del model habitual de relació en parella. Li proposem un camp d’activitat de desenvolupament polític, sentit de la vida i fer part d’una comunitat amb seguretat social compartida solidàriament. Esperem que, després d’un temps de prova per ambdues parts, estigui disposat a entrar a l’ordre caputxina. En cas positiu, nosaltres el formarem teològicament. Fins i tot és possible, si les circumstàncies ho fan necessari, que pugui exercitar el seu ofici actual en un lloc de treball fora del convent, una vegada hagi rebut la formació de caputxí.

Si vostè es creu cridat, parli amb Damian Keller, Tel. 027 922 4772,
damian Keller@kapuziner.org


Davant d'un anunci d’aquestes característiques, són moltes les preguntes i molts els comentaris que poden sorgir espontàniament. No vull encetar cap polèmica però és tan notòria la manca de vocacions religioses que ordres de principis humils, com ara els caputxins, es veuen forçats a intentar trobar continuïtat en la seva tasca amb un anunci semblant als de les empreses comercials.

Els caputxins de Suïssa no demanen paletes, mecànics o cambrers sinó gent amb nivell universitari, segurament perquè han pensat que si finalment són pocs, cal que el nivell intel•lectual sigui alt per sobreviure. No se si tenen raó, ni si tindran èxit amb el seu anunci però és un fet que més aviat entristeix.

dissabte, 6 de novembre del 2010

Els Partits (in)fidels a les seves sigles


De fet, saber a qui anar a votar és fàcil si s’ha fet un seguiment de promeses anteriors i de resultats. Cada partit, abans les eleccions, es dedica a prometre la lluna en un cove i arribats al moment de la veritat no trobem ni lluna ni cove.

És interessant observar els noms dels partits que, en el fons, han de donar als ciutadans una definició dels propòsits i de les fites. La realitat no sempre coincideix amb les sigles, de manera que el ciutadà no surt de dubtes a l’hora de triar, sempre que no estigui afiliat o compromès amb un partit.

CiU, Convergència i Unió: Diu el diccionari que convergir és „coincidir diverses idees o tendències socials, culturals o econòmiques “i que unió és „una associació de persones que tenen interessos, problemes i fins comuns “. No estic segur que en el cas de CiU les definicions del diccionari coincideixin sempre, fins i tot en temes importants, encara que els dirigents d’ambdues formacions, pel fet d’anar junts a les eleccions, s’ha a acostumat a no fer destacar massa les diferències i a donar la sensació de partit únic compacte.

SI, Solidaritat Catalana per la Independència: La definició de solidaritat diu que és el “fet de ser solidari amb altres, de compartir-ne les idees, els propòsits i les responsabilitats “. Malgrat una tal definició, sorprèn que no s’hagi arribat a formar un grup més compacte al voltant de SI, potser perquè les idees coincideixen més que les responsabilitats personals.

Reagrupament suposa una certa sorpresa ja que reagrupar és „formar novament un grup “, definició que pressuposa que el grup ja existia i que s’ha tornat a crear. Potser el nom de la formació no va ser escollit amb criteri lingüista sinó per donar la sensació que tots els que dispersament actuaven amb una idea similar, podrien agrupar-se en la nova formació.

I així podríem anar analitzant noms i confrontar-los amb els fets. ERC que no sempre ha fet defensa clara del seu proclamat republicanisme, el PSC de moltes vegades sembla que la C de Catalunya l’ha canviat per la M de Madrid, Ciutadans que té un nom que no defineix res de res, el PPC que per molt que ho vulgui demostrar no mereix la C etc. etc..

Els votants, encara tenen temps de mirar les coses amb una certa calma, que no vol dir fredor. Partits perfectes, no existeixen. Partits que poden ensarronar, per desgràcia si. De manera que s’ha d’anar a votar amb més cap que cor perquè els fonaments són els que faran que la casa s’aguanti una vegada estigui bastida.

dijous, 4 de novembre del 2010

I si no parlés en català...?


La visita del Papa a Barcelona s'ha tret de polleguera i d’una visita certament important, però d’un contingut essencialment religiós, se n’ha fet un assumpte polític amb totes les conseqüències negatives que ja s’estan fent sentir.

Rebre el cap de l’església catòlica és un fet important per a tots els que fan part d’aquesta religió és a dir que la practiquen i no se n'amaguen. Els que són membres d’altres religions o els que no creuen en cap déu, potser s’interessaran per la visita com a espectacle però no com a esdeveniment essencial per les seves conviccions. Fins aquí, tot molt clar i natural.

El caire polític que està rebent aquesta visita, potser per la proximitat de calendari amb les eleccions del dia 28, demostra fins a quin punt la manca de normalitat és palesa a Catalunya.

Probablement el Papa pronunciarà una part de la seva al•locució i fins i tot algunes oracions en català. Res d ‘extraordinari atès que cada any el Papa parla en més d’un centenar de llengües del món i que, una vegada a Catalunya, algun assessor l’hi hagi suggerit que parlar en català permet guanyar simpaties.

El PP no s’ha estat de pagar tanques publicitàries on amb la imatge del Papa i el fons de la bandera espanyola i la senyera escriu amb lletres grans „Bienvenido - Benvingut “. Primer el castellà, no fos cas que a Madrid s’enfadessin. Per adobar-ho, el senyor Rajoy, ha dir que el fet de que el Papa parli un parell de mots en la nostra llengua „és el millor que le podia passar al català en 1.000 anys d'història“.
El senyor Rajoy no ha demostrat mai ganes de parlar en català (ni en gallec que és la llengua de la seva regió d’origen). Tampoc el seu partit, el PP, ha demostrar massa estima pels fets culturals no centralistes, de manera que la credibilitat del senyor Rajoy per jutjar el català és absolutament nul•la.

Els partits realment catalans faran molt bé si deixen la visita del Papa dins del seu context religiós i no fan el cofoi perquè digui quatre coses en català. Els problemes reals de Catalunya i el català són uns altres.

dilluns, 1 de novembre del 2010

L'esglesia catòlica reparteix preservatius


Sóc conscient que el titular pot sorprendre i fins i tot irritar, de manera que demano una mica de paciéncia per continuar la lectura amb calma.

Del 25 fins el 27 d’octubre, l’Església Catòlica de Lucerna (és el nom de l’agrupament de catòlics de la ciutat) va fer acte de presència a la cèntrica plaça de l’estació, tocant al llac, amb un camió de la entitat internacional cristiana „missio “per fer campanya preventiva contra la sida. El cantó de Lucerna és un dels tradicionalment catòlics, dins de la Confederació Suïssa.

Sots el lema: „ Oblidar s’encomana. Protegeix al teu proïsme com a tu mateix “, els voluntaris participants van orientar principalment al jovent (14 classes de diverses escoles van anar-hi „oficialment “) sobre la sida i els perills d'una informació defectuosa, i repartiren material informatiu i també preservatius.

Segons el mossèn responsable de la iniciativa, Alois Metz, el fet de repartir preservatius no va ser amb la finalitat de molestar als catòlics conservadors sinó d'arribar a parlar del tema amb joves que altrament no tindrien ocasió d’informar-se de manera correcta. Mossèn Metz sap perfectament que els preservatius són motiu de controvèrsia dins de l’església catòlica però ell i molts sacerdots i fins i tot el Bisbe Auxiliar d'Hamburg creuen que només amb un diàleg clar es pot trencar una certa actitud d’indiferència de molts joves davant dels perills de la sida. I han decidit tirar pel dret.

L’assumpte no es resoldrà en quatre dies, i segur que portarà cua. De totes maneres, els 400 escolars de dels classes superiors que van assistir a les discussions a la plaça de l’estació de Lucerna, ja tenen tant a nivell particular com dins de l’escola motius per parlar d’un tema que molts no voldrien que es portés tan amagat.

divendres, 29 d’octubre del 2010

Preparant les eleccions del 28-N


Com cada vegada que els ciutadans són cridats a donar el seu vot, una part de la població decidirà no fer ús del seu dret i no votarà. Generalment són els que més fort es queixen quan les coses no van pel camí que ells voldrien.

La majoria de ciutadans optarà per fer acte de presencia i donar el seu vot amb la satisfacció de participar democràticament a la tasca d’anar fent país.

De totes maneres, entre els que aniran a votar trobem algunes categories clares: els que voten per principi un partit per raons d’afiliació, els que voten contra un partit per sistema, i els que voten després d’avaluar les opcions i els candidats. Aquest és un vot difícil de comptabilitzar estadísticament ja que fins el darrer moment pot variar. El vot en blanc és un vot vàlid encara que en cas d’unes eleccions com les del 28-N és difícil de comprendre'n el significat.

El votant amb idees pròpies i no condicionat per persones, partits o records llunyans, ha d’anar amb peus de plom. Per començar, s’han d ‘escoltar o llegir les opinions de tots els partits i dels seus candidats i seleccionar els que menys prometin, perquè a fi de comptes seran els que menys menteixin.

El problema de les aliances post-electorals és molt complicat de resoldre. Cap partit gosa explicar les seves intencions en cas de no obtenir el nombre de vots necessaris per manar sense companyia. Una vegada coneguts els resultats, es pot arribar a „matrimonis polítics “tan poc eficients com el del darrer tripartit, de manera que malgrat ser una utopia, proclamar les probables aliances per manar donaria claredat a les intencions de cada partit o candidat. Ens tindrem de conformar amb suposicions, desmentits i focs d’encenalls.

Finalment, sembla lògic votar a partits ( o a persones) que demostrin la seva voluntat de donar prioritat a Catalunya, a les seves institucions i al seu patrimoni històric i cultural. Cap partit amb intencions i lligams centralistes o espanyolistes no ha de tenir alta valoració ja que per aquestes tasques ja disposen de l’entramat de l’estat espanyol per trobar-s’hi bé. Si les eleccions catalanes no tenen a Catalunya com a finalitat única, ja podem plegar.

dissabte, 23 d’octubre del 2010

El segon marit de Letizia Ortíz


Viure en un país federalista amb democràcia directa, i per tant republicà per principis, em permet observar les institucions monàrquiques des d'una certa distància física i de sentiment, com miraría un torneig medieval: coses de l’historia rància.

Els espanyols disposen d’un sistema monàrquic no del tot escollit lliurement i que poca emoció desperta, excepte en els espectadors dels programes de televisió de la tarda. La gran virtut de l’entorn monàrquic a Espanya ha estat arribar a un punt on ningú s’interessa en preguntar-se si una República és millor o pitjor, on ningú discuteix o decideix el cost de l’entramat monàrquic.

Tot sistema polític suposa un equilibri entre avantatges i inconvenients, on les primeres han de superar les segones, per anar bé. El defecte bàsic de les monarquies és el principi hereditari on el primer fill, sense necessàriament disposar de cap qualitat, rep el dret al tron. A Espanya encara és pitjor que en altres monarquies ja que el successor és el primer fill home, discriminant les dones i per tant actuant contra una Constitució que recolza a la mateixa monarquia.

La salut del Rei Juan Carlos I potser no és tan bona com volen fer veure els del seu entorn. De qualsevol manera, a ningú sorprèn la campanya de promoció de l'hereu al tron i de la seva esposa. Segurament es tracta que siguin simpàtics de cara a la gent, per augmentar la seva popularitat davant un possible relleu. El xicot no ha fet, fins ara, cap mèrit que li permeti „per se“ a aspirar a res. No ha treballat mai, no ha patit per pagar les lletres al cap del mes i la casa on viu li va ser regalada (mil milions de pessetes va costar).

La seva esposa, d‘una biografia amb molts detalls amagats a l’opinió pública, demostra que tothom pot ser Reina quan la monarquia, excepte en privilegis, vol dir-nos que són com tots nosaltres. Sembla que és molt temptador anar per la vida d ‘objecte decoratiu, com si diguéssim un ram de flors.

Potser ha arribat el moment on els espanyols s‘han de començar a preguntar si una República no és més eficient i justa de cara al futur, abans que no s’arribi a un empatx amb les aparicions programades del segon marit de la Letizia Ortíz.

dijous, 21 d’octubre del 2010

L'ecologia i el valor dels ocells


Avui, quan sembla que el tema únic de conversa és l ‘arrebossada d’esquerdes a la paret del govern de Madrid, he decidit parlar dels ocells i del preu de l’ecologia. No per manca d’interés en la davallada del govern Rodríguez, conegut com Zapatero, sinó perquè davant de tanta ineficàcia prefereixo pensar en valors més permanents i més importants, a la curta i a la llarga.

Resulta que el món en sentit general, va descobrir els problemes ecològics fa uns quinze o vint anys. Abans, l’ecologia (el nom no existia a nivell popular) era cosa de quatre científics i de mitja dotzena d'idealistes probablement antics minyons de muntanya.

Ara, cada dia ens parlen d’ecologia, de l’efecte hivernacle, de les emissions
d‘anhídrid carbònic i del canvi climàtic generalment per raons polítiques i amb molt poc convenciment intern.

L’altre dia, el ministre dimissionari de Suïssa senyor Leuenberger, ens recordava un fet que tindria de fer-nos meditar a tots sobre els principis i els criteris que apliquem a l’hora de salvar els que es pugui de la maltractada natura. Resulta que en un informe que es va preparar per un debat al Parlament sobre la Biodiversitat, es va considerar que la mallerenga blava, ocell que a Suïssa està bastant estès, suposava un valor econòmic de 157 francs suïssos (uns 118 euros) per exemplar.

Els economistes van calcular que la mallerenga blava menja insectes i escampa llavors, dues feines que fent un càlcul del temps i dels productes necessaris, correspon al preu que abans he dit. La conclusió va ser que convé protegir aquest ocell ja que el cost de la protecció és menor que el benefici que ens dóna, conclusió que fa posar la pell de gallina.

Arribar a dir que la mallerenga blava s’ha de protegir per raons econòmiques i no per raons de respecte a la vida, ens demostra la fragilitat de tota cosa que no justifiqui la seva existència amb xifres positives. Un món horrorós sen’s dibuixa a l’horitzó si no sabem reaccionar ràpidament.

dilluns, 18 d’octubre del 2010

El "show" dels partits


Aquest diumenge s’ha celebrat la Conferència Nacional del PSC, amb un espectacle on no van faltar cançons, el „Superman Montilla“ i fins i tot ball per tal de donar una impressió d’optimisme davant unes eleccions que tothom pronostica negatives pel PSC.

Reunir uns centenars d'afiliats al partit i muntar un „show “on tots estan contents, alegres i segurs de si mateixos no és gaire difícil. Ara ha estat el PSC, i demà ho organitzarà CiU, i després ERC i tots els partits copiaran l’espectacle.

Entusiasmar un grup de convençuts, no crec que tingui cap mèrit. Els que realment decidiran el proper president, són els que no assistiren a la Conferència del PSC ni a cap altre acte similar de cap partit. Tot es fa de cara a la galeria i, en el cas del PSC, per donar ànims a una militància que sap perfectament que no guanyarà aquesta vegada, com tampoc van guanyar en les anteriors. La diferència és que els que una vegada eren aliats per arribar a manar no semblen ara amb ganes de repetir.

El votant lliure, el que no està dins la disciplina de cap partit, s’ha de mirar els „shows “polítics amb benevolència („pobrets! “, ha de dir) sobretot perquè es nota molt que els discursos són forçats, efectistes i que prometen el que saben que no podran donar. La resta és fum d’encenalls.

Els moments són complicats per tots els partits: el PSC a punt de perdre la presidència, CiU esquitxada pel cas Millet, Laporta sense unir els seus vots amb els de Carretero i amb problemes d’imatge com a ex-president del Barça, ERC amb ganes de trobar una posició que va deixar escapar per les ganes de manar, i els altres més o menys esperant mantenir càrrecs i vots.

Votar el partit que menys prometi, per minimitzar la segura posterior decepció, i triar el candidat que menys soroll faci poden ser uns bons principis per suportar tot el terrabastall que ens caurà al damunt les properes setmanes.

divendres, 15 d’octubre del 2010

Actualitat de l'Abat Escarré


La visita del Papa a Barcelona el 7 de novembre tindrà una politització molt alta, tal com es pot deduir de les noticies que van arribant de tots els costats tan catòlics com laics.

Es vulgui o on, la visita d’un Papa sempre desperta manifestacions contraposades perquè mai s’ha pogut dissociar en la figura del Papa el fet de ser un cap d ‘estat i alhora un cap religiós, situació que dones motius a uns i altres per demostrar alegria o rebuig.

L’Abat de Montserrat, Josep Maria Soler, ha fet unes declaracions en las que demana que la visita del Papa sigui „una visita arrelada a la nostra realitat de Catalunya “' i declarant-se partidari que els feligresos catalans mostrin la seva catalanitat al món. Segur que ho ha dit per frenar una apropiació massa „espanyola “de la visita.

Parlant de l’Abat de Montserrat, recordo l’enrenou que van causar l’any 1963 unes declaracions del llavors Abat Aureli Maria Escarré al diari Le Monde, i que van portar-lo a l’exili. La seva figura és, en part, controvertida encara que tothom accepta el valor de la seva actitud de defensa de Catalunya en els seus darrers anys.

Per a molts dels lectors relativament joves tot això sona a „contes de l’avi “. La realitat és que moltes de les seves paraules mantenen una actualitat que sorprèn i que demostra que en alguns assumptes, no s’ha fet cap pas endavant malgrat els 47 anys de distància.

Recordem que va assenyalar que els catalans „érem espanyols però no castellans “i que „Catalunya és una nació en el conjunt de les nacionalitats espanyoles... i la principal subversió que hi ha a Espanya és la del govern “. Val la pena cercar l’entrevista als arxius de la xarxa internet, per rumiar sobre els molts problemes i les poques solucions que en 47 anys s’han produït.

dimarts, 12 d’octubre del 2010

L'altra cara de la "Fiesta Nacional de España"


L'any passat, tal dia com avui, vaig escriure un comentari sobre la festa que a nivell nacional Espanya celebra. Com que res a canviat, em permeto repetir el text:

"El dia d’avui ha rebut a Espanya moltes denominacions a través del temps, totes elles ostentoses, ampul•loses, com correspon a un poble convençut del seu gran destí històric al arribar al continent americà un 12 d’octubre. Recordem que se n'ha dit Fiesta de la Hispanidad, Dia de la Raza, Dia de la Hispanidad i des l’any 1987 Fiesta Nacional de España.

Considero un fet apart la celebració de la Mare de Déu del Pilar, que és molt anterior al viatge de Colom i que només coincideix amb la data encara que a la Verge del Pilar també li han penjat els títols de «Patrona de la Raza» i «Patrona de la Hispanidad».

Per damunt de tot el rebombori que comporta una Fiesta Nacional, amb desfilades militars, banderes i recepcions, voldria recordar l’altra cara de la data d’avui copiant un fragment (en llenguatje espanyol actual) de la «Brevisima Relación de la Destrucción de las Indias» publicada l’any 1552 per Fray Bartolomé de Las Casas, dominic defensor dels indígenes.

«Entraban los españoles en los poblados y no dejaban niños ni viejos ni mujeres preñadas que no desbarrigaran e hicieran pedazos. Hacían apuestas sobre quién de una cuchillada abría un indio por medio o le cortaba la cabeza de un tajo. Arrancaban a las criaturitas del pecho de las madres y las lanzaban contra las piedras. A los hombres les cortaban las manos. A otros los amarraban con paja seca y los quemaban vivos. Y les clavaban una estaca en la boca para que no se oyeran los gritos... Yo soy testigo de todo esto y de otras maneras de crueldad nunca vistas ni oídas».

Fray Bartolomé de Las Casas no va arribar mai a ser sant ni beat però les seves obres són les primeres en defensar els drets humans del pobles conquerits. En un dia com avui crec que convé dedicar uns instants a l’altre cara de la medalla triomfalista de la Fiesta."

dissabte, 9 d’octubre del 2010

El Nobel que em va avorrir


Quan vaig llegir que Mario Vargas Llosa havia rebut el Premi Nobel de Literatura 2010, em vaig recordar d’un llibre d’ell que tenia oblidat en un racó de la meva biblioteca. L’any 1993, un amic de Lima em va regalar „El pez en el agua“sots-titulat „Memorias“.

Una cosa em van sorprendre del llibre: vaig trobar un punt de lectura entre les pàgines 78 i 79 és a dir molt al començament de les 538 totals. La veritat és que la meva extensa biblioteca no és per fer bonic sinó per omplir-la amb llibres que llegeixo i rellegeixo. El de Vargas Llosa em va avorrir i el vaig deixar abans de martiritzar-me amb una lectura feixuga, orientada a dissimular el seu mal humor pel fracàs de la seva candidatura a la presidència del Perú i de l’escàs ressò del seu Movimiento Libertad.

No tinc cap dubte que Vargas Llosa sap escriure, que és molt prolífic i que fins i tot mereix el Premi Nobel de Literatura que altres més poc dotats que ell ja havien obtingut abans. Tampoc necessito combregar amb les seves idees per acceptar el seu ofici. Però algunes de les seves posicions, que hem pogut llegir en el molts articles i ressenyes periodístiques dels darrers anys, m’han creat un rebuig a la seva persona que només puc demostrar ignorant la seva obra.

El senyor Vargas Llosa podria tenir un millor record de Barcelona i Catalunya del que demostra ja que va ser aquí on va tenir de la ma de Barral les seves primeres oportunitats. Vargas està radicalment contra els nacionalismes (excepte el seu, naturalment) i contra tota acció que permeti a la llengua catalana obtenir el paper que li correspon.

Al Perú, una gran part de la població té unes arrels molt anteriors a les arribades dels Vargas i dels Llosa, i mantenen una llengua, el quítxua, que els elitistes com Vargas Llosa han ignorat i sovint menyspreat. Vargas Llosa viu en un exili daurat i voluntari, i no s’apropa al seu Perú per mala digestió dels seus fracassos polítics. El dia que decideixi tornar a Lima o a la seva ciutat Arequipa, potser el tornaré a llegir si és que la realitat del seu país li obre els ulls.

A l'espera d’aquest moment, el punt de lectura continuarà entre les pagines 78 i 79 mentre, sense gaire enrenou, felicito a Vargas Llosa pel Premi.

dijous, 7 d’octubre del 2010

Les dones manen


Amb l’elecció pel Parlament en ple de dos nous ministres per cobrir els llocs de dos dimissionaris, a Suïssa s’ha produït una situació poc comú, amb una majoria de dones en els llocs claus de la nació.

En el govern, compost de 7 ministres de cinc partits diferents, la majoria és femenina, concretament 4 dones i 3 homes. Els ministeris amb responsabilitat femenina no són gens fluixos: afers exteriors, finances, energia/transports/comunicacions i justícia /policia.

Al mateix temps, la presidència del país (càrrec rotatiu) l’exerceix una ministra i l’any vinent, ho serà una altra. També són dues senyores la presidenta del Senat i la presidenta del Consell Nacional (Diputats).

No és que a Suïssa s’ha establert una mena de „matriarcat “on els hàbits socials s’hagin trasbalsat, de cap manera. Senzillament s’ha escollit pels diferents càrrecs les persones més adequades entre els candidats i com que les dones han tingut les mateixes oportunitats que els homes, s’ha arribat a una situació molt normal encara que singular dins del nostre món democràtic.

Suïssa va donar el vot a les dones l’any 1971, després d’un referèndum amb un 66% de vots positius. Molt tard si es compara amb la resta de països democràtics, per un sentiment de manteniment dels papers tradicionals entre homes i dones que avui s‘ha pràcticament perdut.

En el fons, tot el secret està en triar les persones més competents sense fer cas del seu sexe, nom, origen o condició. Una actitud que s’ha de practicar també a Catalunya cada vegada que votem.

dilluns, 4 d’octubre del 2010

El valor de les enquestes



El ball de pronòstics de cara a les properes eleccions, ja ha començat molt abans de la convocatòria oficial. Com sempre, les enquestes s’han de mirar amb una certa prevenció perquè l’únic resultat vàlid surt del recompte de les paperetes dipositades a les urnes.

Malgrat tot, és un veritable espectacle repetit però sempre interessant llegir les intencions de vot (o almenys les intencions que els enquestats declaren) segons sigui el diari o el partit que ha encarregat el sondeig.

Diu la premsa que Solidaritat Catalana ha encarregat una enquesta que dona a ells entre 6 i 8 escons, 50-59 a CiU i 30-32 al PSC. El Periódico n’ha encarregat una altra que dona a Solidaritat Catalana entre 0 i 2 escons, 63-65 a CiU i 30-31 al PSC. RAC 1 ha arribat a uns resultats quasi iguals als de El Periódico.

Cal suposar que tothom va amb bones intencions però és difícil donar credibilitat a uns resultats (els de Solidaritat Catalana) que van de 0 fins a 8 escons. Per un partit nou, tenir representació és molt important per sobreviure en el món polític de manera que cal que hi posin mot esforç per no donar raó als que pronostiquen per a ells 0, 1 o 2 escons, i que no es deixin enlluernar pels 6-8 dels seus comptes.

Reagrupament no tindrà cap escó si hem de fer cas de les enquestes públiques fins avui. És llàstima que no sigui possible unir Reagrupament i Solidaritat Catalana per donar força als molts punts comuns.

La davallada del PSC, i també la d'ERC, semblen no sorprendre a ningú. La dependència més o menys dissimulada del PSOE ha esquerdat el marge de confiança que els ciutadans no afiliats van donar a Montilla, i la poca definició d'ERC embolicada dins d’un tripartit on ha deixat moltes de les il•lusions que va crear, han passat factura.

Siguem prudents amb les enquestes. Res no està dictaminat fins el dia de les votacions, de manera que tindrem de llegir encara molts pronòstics, escoltar molts cants de sirena i mirar molts castells de focs. La veritat la diu només un tros de paper dins de l’urna.

divendres, 1 d’octubre del 2010

Abans-d'ahir i el regne de la por


Ja s’ha escrit molt sobre la vaga general del dimecres i, com sempre, uns diuen que ha estat un èxit i d’altres parlen de gairebé fracàs. Els aldarulls a la Plaça de Catalunya i voltants, no han ajudat a donar una imatge de normalitat a una vaga que, anunciada molt temps abans, no va arribar a explicar de manera clara quins eren els motius per organitzar-la ni quines alternatives proposaven a les accions del govern central.

Per circumstàncies que no venen al cas, vaig passar els dies abans i el dia de la vaga a Barcelona. Haig de confessar que, malgrat la meva edat, per raons de residència era la primera vegada que em trobava amb una vaga general, llevat d’una que em va tocar viure en un viatge de treball a l’Equador i que em va deixar un dia sencer tancat a l'hotel.

Vaig parlar dilluns i dimarts amb molts botiguers i amos de petits negocis del barri on vaig residir i tots volien obrir el dia de la vaga, però cap d’ells m’ho va assegurar. El dia de la veritat, gairebé tots van obrir tímidament, amb les persianes abaixades i només amb la porta petita oberta, „no fos cas que ens trenquessin els vidres “. Al migdia vaig menjar en un restaurant del barri que tenia totes les persianes metàl•liques tancades, de manera que a l’interior la sensació d'empresonament era mot gran.

La por, la por a ser obligats a tancar, la por a patir desperfectes per part de piquets va ser el tònic general. Com es pot parlar d’èxit amb unes condicions semblants?. Que significa „piquets informatius “?. La vaga va ser anunciada amb molta presència mediàtica, cartells etc. Informar a qui?. A la vista dels resultats, no s’ha de parlar de „piquets de pressió “?.

Jo no entenc qui està enganyant a qui. Una cosa és certa, la vaga no va ser cap èxit perquè molts pocs la van fer voluntàriament, convençuts i amb arguments. La majoria, i no és només impressió meva, va actuar amb por, de manera que molt compte a l’hora de penjar- se medalles.

dijous, 23 de setembre del 2010

Polítics impresentables


Els polítics, sobre tot si tenen càrrecs de nivell alt, cada vegada que surten de cara al públic, a casa o a fora, han de poder donar una imatge positiva de la seva persona, de la seva tasca, del seu partit i del seu país.

A l ‘hora de triar els alts càrrecs, s’han de prioritzar les capacitats de cada candidat però també el seu aspecte, el seu poder de seducció i de convenciment. L’aspecte físic no ho és tot, ni de bon tros, però sí que condiciona la forma de comportar-se durant les trobades nacionals o internacionals, i pressiona els resultats.

Espanya no ha estat mai massa preocupada per aquestes coses, i la prova la tenim repassant els caps de govern després de la mort de Franco. Quan un tenia bon aspecte físic no parlava un mot en cap idioma estranger, i la majoria d'ells mancaven d'aspecte obert i d’idiomes. Catalunya ha tingut més sort (o se l’ha buscada) ja que tant Pujol com Maragall, a casa i sobretot a l’estranger, sempre van donar una imatge culta i de nivell.

En els dos casos actuals, Zapatero i Montilla, no es pot dir el mateix. L’aspecte de perdut que ZP dona en cada reunió on ha d’anar, provoca somriures i indiferències. Només cal mirar els reportatges que les televisions estrangeres no retallen, des el del Fòrum de Davos fins a la darrera intervenció a l’ONU. Montilla, que lluita per expressar-se sense paperets tant en castellà com en català, amb el seu posat apocat tampoc desperta moltes emocions, diguem-ho clar.

El menyspreu per omissió que les autoritats del país tenen per les llengües parlades dins d’Espanya arriba a nivells increïbles. I no s’hi val a dir que amb el castellà tothom s’entén. El Rei dels belgues parla comunament els tres idiomes del país i la senyora Somarruga elegida ahir pel Parlament Suïs com a membre del govern de la nació, ha fet el discurs de gràcies en els quatre idiomes de Suïssa. El rei d’Espanya sempre ha ignorat el basc, el gallec, el català, l’aranès o el bable. I no sembla que el seu futur successor, el segon marit de la senyora Leticia Ortíz, vagi per millor camí.

De manera que triem els nostres polítics amb criteris que els permetin anar pel món sense fer el ridícul, que serà una de les maneres d’ajudar a Catalunya a demostrar arreu la seva personalitat pròpia.

dissabte, 18 de setembre del 2010

Mentiders!


Segons informa el Banco de España, una vegada comptabilitzat el segon trimestre de l’any, Catalunya continua com a capdavantera del endeutament de les Comunitats Autónomes.

Concretament, Catalunya deu 28.769 milios d’euros, que representa el 27,6% del deute acumulat pel conjunt de les comunitats espanyoles. En segon lloc trobem la Comunitat Valenciana i en tercer la de Madrid, ambdues amb un 40 % i un 55% menys d’endeutament que Catalunya.

L’home del carrer, vostè i jo, el que no tenim màsters en economia, no entenem certes coses. D’una part molts polítics catalans ens parlen regularment de l’espoliació d ‘Espanya envers Catalunya de manera que ens cobra, treu o xucla molts diners i no ens en torna en forma de capital o d’inversions en la mesura que ho mereixem.

En una economia domestica, deure diners vol dir que hem gastat més del que hem ingressat. Senzill i clar. Si el Banco de España segueix el mateix criteri per fer les seves estadístiques, vol dir que Catalunya a cobrant molt i ha pagat poc, cosa que no s’adiu amb l’espoliació tantes vegades denunciada, i no dona cap argument econòmic tranquil•litzador als que pensen en la independència de Catalunya.

Algú ens enganya, algú menteix o diu mitges veritats que és una manera més subtil de mentir. La manca evident d’inversions a Catalunya per part del govern central és escandalosa i la llista de mancances és més llarga que un dia sense pa.

Esmentem, a tall d’exemple, la retardada arribada de l'AVE a Barcelona i la lentitud en la prolongació cap a França per lligar amb Europa, o els molts kilòmetres d’autopista de pagament a la zona metropolitana de Barcelona contra els molt de gratuïts a la de Madrid, o al vergonyós tracte al l’aeroport de Barcelona per part de les autoritats centrals i que en fa un cas únic d’aeroport internacional sense connexió ni al tren ni al metro (El terminal T1 és de fet un nou aeroport, si considerem l’estat d’abandó del terminal T2).

Potser tot és més senzill del que em sembla a mi, i espero que algun expert m’ho expliqui, conscient que la meva ignorància en aquests temes pot disminuir, cosa que m‘alegraria.

Gran deute o espoliació: qui és el mentider?.

dijous, 16 de setembre del 2010

L'èxit d'un català


Algunes vegades he escrit sobre l’escàs coneixement que a l’estranger tenen dels valors humans de Catalunya, llevat del Barça i potser de Miró i Gaudí. Sempre m’ha semblat que al costat dels noms de les persones que projecten el seu treball fora de casa, s’ha d’incloure necessàriament la condició de català. I no perquè ens considerem superiors a les altres nacionalitats sinó per compensar els molts anys d’abstinència obligada.

Malgrat els condicionants de les primeres èpoques de la democràcia, vist de lluny com ho haig de fer jo, els governs de Pujol van fer molt més per anomenar catalanes les activitats fetes per catalans que els governs posteriors, per no parlar del darrer que, malgrat les „ambaixades “del senyor Carod, no ha promocionat Catalunya ni dins d’Espanya.

El director teatral Calixto Bieito han obtingut un extraordinari èxit amb la seva versió de l’opera „Aida “al Theater Basel de la ciutat de Basilea de Suïssa. No cal dir que tota la crítica ha estat molt unànime a l’hora de comentar el gran muntatge de Bieito, que trasllada „Aida “a un estadi de futbol, cosa que permet expressar amb molta força actual les tensions, els brots de violència i els sentiments que viuen malgrat l’ambient dur.

Per sort, els crítics escriuen sobre Bieito dient que és català, cosa que ens ha d’alegrar per la significació de reconeixement d’una manera de ser i de fer. Bieiro, nascut el 1963 a Miranda de Ebro a la província de Burgos, va arribar a Barcelona amb 15 anys, i aquí ha fet la seva carrera on els més de 10 anys de Direcció Artística al Teatre Romea de Barcelona són una part molt important.

Un català nascut a Burgos ens permet recordar que la integració no només és possible sinó que pot ser molt important per Catalunya, i hem de donar el nostre reconeixement a tots els que han volgut ser catalans, i bons catalans. Són molts més dels que pot semblar.

dimarts, 14 de setembre del 2010

La vaga inútil


Fer vaga és un dret. No fer vaga, és a dir anar a treballar, és també un dret.

Segurament el segon dret no es respectarà el proper dia 29 ja que amb només amb les interrupcions del transport públic s’obliga a molta gent a no arribar al seu treball, almenys no arribar-hi a l’hora que cal.

La propera vaga, iniciada pels sindicats CCOO i UGT no sembla tenir el ressò que ells esperaven, cosa que ha de preocupar no només als organitzadors sinó a tothom. Quan no es preveu un seguiment massiu els piquets entren en acció, sempre preparats a impedir per la força el dret a treballar, o si voleu el dret a no seguir la vaga. I si la força apareix, tot principi de llibertat es veu afectat, diguin el que diguin els que tenen les ulleres entelades.

Els sindicats espanyols disposen d’un nombre d’afiliats més aviat escàs comparat amb altres indrets i amb altres moments de la història recent. Els caps dels sindicats no han donat mai la imatge de ser uns «líders» sinó que més aviat s’han presentat com a uns funcionaris ben pagats, poc treballadors i que ara, per tal que sembli que són necessaris, proposen fer una vaga general ningú sap ben bé perquè s’ha convocat.

La protesta contra les mesures d’ordre econòmic i laboral del govern central és l’excusa per convocar la vaga. Aquestes mesures el govern no les imposa per gust sinó forçat per les circumstàncies nacionals i internacionals, i no les pot eliminar per molta vaga que els sindicats convoquin.

No estic defensant el govern Zapatero, faltaria més!. Però per donar un exemple, Espanya, i amb ella tots els països de la zona Euro, han perdut un element que abans servia per passar amb més o menys èxit determinades situacions econòmiques, i em refereixo a la devaluació de la moneda pròpia. Devaluar l’Euro per tal de donar temps a reestructurar certs paràmetres no es pot fer, perquè l’Euro depèn de molts països alhora.

De la mateixa manera que la devaluació ja no està a disposició dels governs, altres mesures obligades per les institucions supranacionals de les que Espanya fa part redueixen l’aplicació d’idees pròpies, en el suposat que que el govern disposi d’elles.

Resumint: una vaga que no pot portar a cap canvi substancial de les mesures proposades pel govern Zapatero, i que tindrà un alt cost en moments on no es pot gastar sense solta ni volta. Anem bé!

dissabte, 11 de setembre del 2010

L'endemà de la Diada


Celebrar la Diada ha de demostrar, per damunt d'opinions i conviccions politiques, un acte de solidaritat on tothom manifesta estar content de fer part del país.

Les celebracions oficials de les autoritats, els partits i les institucions segueixen un esquema protocol•lari una mica encarcarat, amb un no sempre demostrat convenciment per part d’alguns participants.

Les celebracions populars van agafant amb el temps un aire més distés i per tant molt més obert a l ‘alegria senzilla, sense segones intencions i amb un esperit de compartir el goig per damunt dels colors polítics.

Tot això, important i necessari, no ha de fer oblidar que si bé la Diada és per definició festa d’un dia, el record històric dels fets que la motiven han de durar tot l’any. Aquí no s’hi val, com a Pamplona, el «pobre de mi» i a esperar l’any vinent per tornar-hi. Aquí s’ha de fer que el valor real de la Diada continuï, i amb molt més motiu ara que les properes eleccions han de determinar en certa manera cap on ha d’anar Catalunya.

L’única manera de marcar un camí a seguir, amb consens majoritari, és dins del Parlament de tal manera que totes les posicions polítiques que disposin d’un cert suport popular han d’estar representades. Crec que és el moment perquè el sector independentista tingui espai parlamentari per tal de defensar la seva posició amb claredat i de manera eficient.

Només un Parlament on totes, i dic totes, les posicions polítiques tinguin cabuda serà representatiu i podrà assolir la seva funció de representació del sentiment dels catalans. Un Parlament actiu i que parli clar, un Parlament que permeti escoltar a tots els grups i que decideixi democràticament és l’ideal on s'ha d'arribar.

L’endemà de la Diada són els catalans els protagonistes de la seva pròpia historia, i no es pot desaprofitar cap ocasió per fonamentar una Catalunya més forta i més lliure.

dijous, 9 de setembre del 2010

Les bones universitats catalanes


No faig res de nou si em miro les estadístiques i les enquestes del tipus que siguin amb una certa precaució. Com que no hi ha res que no es pugui manipular, s’imposa prudència, però certes noticies no poden deixar d'alegrar el meu esperit.

QS World University Rankings ha publicat la llista de les 200 millors universitats del món. De l’estat espanyol només dues figuren dins de la llista : la UB (148) i la UAB (173).

Fa uns quinze dies escrivia sobre la necessitat que Catalunya promocioni un alt nivell d’investigació en tots els àmbits, com a única solució per fer part dels països competitius del present i del proper futur.

Les dues universitats catalanes són un bon exemple i un motiu de satisfacció pel reconeixement internacional de la seva tasca, que per cert inclou l’ús del català amb tota naturalitat, cosa que probablement no serà massa destacada ni a fora ni a dins.

Com que escric de Suïssa estant, un país petit com Catalunya, no puc deixar d’esmentar que 7 universitats suïsses figuren dins de les 200 millors, concretament el Politècnic de Zuric (18), el de Lausana (32) i les Universitats de Ginebra (71), Zuric (101), Basilea (137), Lausana (152) i Berna (162).

No tot són bancs, formatges, rellotges i xocolata.

dilluns, 6 de setembre del 2010

Bèlgica i els independentistes


Bèlgica porta alguns mesos sense possibilitats de crear un govern. És una situació que en certa manera paralitza moltes activitats, i per altra banda és una situació gairebé lògica si es tenen en compte les circumstàncies especials que divideixen el país en dos blocs molt radicalitzats: els valons, francòfons, i els flamencs, de parla neerlandesa.

Un tercer grup, bàsicament situat a Brussel•les, viu el bilingüisme, encara que realment domina el francès, que és més «internacional». La minoria belga de parla alemanya no forma un grup amb força política suficient per entrar en consideració a l’hora de formar govern.

Amb un panorama tan divers, sembla natural que els esforços per crear un govern més o menys equilibrat fracassin. Ara, per tal de sortir del cul de sac, el rei dels belgues ha demanat als presidents de la Càmera de Diputats i del Senat que facin de mediadors.

El president del Senat és el senyor Danny Pieters, nacionalista independentista flamenc, cosa que dona un valor especial a l’encàrrec del rei. És inimaginable que a Espanya un independentista pugui arribar a ser president del Senat cosa que demostra que la cultura política no a tot arreu s’entén de la mateixa manera.

Bèlgica acabarà amb seguretat, tard o d’hora, dividida en dos estats probablement federals, de manera que potser serà la primera monarquia federal de veritat. O aprofitaran la situació per suprimir el càrrec de rei, cosa que de moment sembla poc probable.

divendres, 3 de setembre del 2010

Núvols damunt Laporta


Era d’esperar. Els triomfs del Barça i l’entrada de Laporta en el món de la política, amb aspiracions a la presidència de la Generalitat, no podien quedar sense escàndols.

Els mitjans de comunicació s’han fet ressò de les informacions del diari MARCA sobre presumptes corrupcions en el Barça de Laporta. Els titulars són un reflexe de la intensitat de la campanya informativa: «Marca desvela los despilfarros de Laporta» «Corrupción en Can Barça». Els comentaris, on es detallen despeses de festes, avions, entrades i un llarg etcètera, responen a filtracions de l’auditoria que per encàrrec de la nova junta directiva del Barça està fent l’empresa KPMG.

En realitat, és un dret dels nous directius fer una auditoria de la gestió precedent, per tal de delimitar clarament l’estat dels comptes i no carregar-se amb morts aliens. També és normal que en una propera assemblea general del club es presentin els resultats als qui tenen el dret de saber la realitat dels comptes: els socis.

El que no és tan normal és l’allau de filtracions i d’acusacions, sense la presumpció d’innocència i de dret de defensa. No cal fer llenya abans que l’arbre caigui, si és que cau.

A mi, el senyor Laporta no m’ha agradat mai encara que s’han de reconèixer certs aspectes positius de la seva gestió, i no vull dir només els esportius. Els errors de gestió poden, fins i tot, caure dintre del tolerable en un món complex de fitxatges, alts sous i diverses maneres d’enfocar l’aspecte esportiu. Una auditoria ha de permetre definir els detalls, i els socis han de decidir que volen fer: oblidar-ho, donar un vot negatiu a la junta anterior o denunciar-la als tribunals. De moment, hem d'estar atents i rebutjar judicis prematurs sense escoltar els presumptes culpables.

Els núvols que estan damunt del cap del senyor Laporta potser escamparan, o donaran un petit ruixat o provocaran una tempesta de llamps i trons. No ho sabem, ara per ara. Una cosa és segura: la posició política del senyor Laporta i dels seus aliats patirà, i els atacs a Catalunya amb l’excusa de Laporta seran encara més violents del que calia esperar. Temps al temps.

dimarts, 31 d’agost del 2010

El silenci de Montilla


Avui he llegit un bon titular: „Montilla s’allarga el mandat “. Reflecteix exactament la situació d’un President que sap que ja fa temps que no està en condicions de governar i que fa un misteri de la data de les eleccions inevitables, en un intent de recuperar protagonisme i credibilitat a la desesperada.

He dit moltes vegades, per activa i per passiva, que un país, que Catalunya, necessita tant d’una dreta com d’una esquerra solides, serioses, clares en els conceptes i en la comunicació amb els ciutadans. Com en tantes coses, els meus desitjos es queden sempre a mig camí i ni els uns ni els altres se’ns mostren tal com són sinó tal com volen que creiem que són. No n’hi ha prou amb estar al govern: s’ha de manar.

El silenci de Montilla a l’hora de convocar les eleccions, junt amb la campanya de propaganda del PSC de la que escrivia fa un parell de dies, i la presencia física de Montilla a tot arreu on el conviden són part d’una campanya i d’una tàctica que probablement ha fet tard.

Montilla, amb dos tripartits ineficients a l'esquena, sap que ho tindrà difícil per repetir mandat, de manera que ha decidit o l’han aconsellat envoltar-ho tot d’un cert misteri que, per molt que s’escarrassin, ha d’acabar a les urnes, que és on tothom es veu les cares.
.

divendres, 27 d’agost del 2010

La tendenciosa propaganda del PSC



Tinc la seguretat que dins del PSC alguns membres amb sentit de la mesura s ‘amagaran a sota de la taula al veure la campanya que el seu partit ha començat a desplegar. Molt malament han de veure el futur el responsables d’una tal pífia (o si voleu error) per atrevir-se a posar tants despropòsits a l’abast de la gent amb l ‘intenció de convèncer.

Sembla que el PSC està segur de no guanyar les properes eleccions i de no aconseguir un tercer tripartit per seguir al davant de la Generalitat, de manera que han decidit, equivocadament al meu parer, tirar pel dret i fer una campanya propagandística de gran abast, amb un cost que segurament hauran d’explicar en algun moment.

Les errades de la campanya són tan clares que tothom que miri les coses sense partidisme polític en pot escriure un llistat. Amb ganes de sintetitzar, jo resumiria les següents incongruències:

- Amb el títol general de «El canvi real» proposa el PSC a l'atenció del ciutadans 10 tanques on de manera molt gràfica es comparen situacions i fets entre el 2003 i el 2010. La intenció és clara: comparar tal com va deixar les coses el Govern de CiU amb tal com estan avui. Per manifestar millor aquestes diferencies, totes les tanques comparen CiU (2003) amb Montilla (2010). No s’hi val comparar un partit amb una persona, no és correcte donar a Montilla tots els mèrits de les millores oblidant Maragall i ignorant els dos partits que han fet possible que Montilla arribés a President, i que, almenys sobre el paper, han compartit certes àrees del poder.

- Posats a fer comparacions el PSC no s’està de res: temps d’espera als hospitals, kilòmetres d’autovies sense peatge, hectàrees de regadius, finançament, abastament d’aigua, més mestres, més quilòmetres de metro, més guarderies, més ajudes familiars i més mossos d’esquadra. Només faltava dir més calor, més pluges, més immigrants, més robatoris, més prostitució als carrers, més inflació, més atur i un llarg etcètera que, bromes apart, també s’han d’integrar dins dels esdeveniments de l’era Montilla, encara que la propaganda ho amagui.

Resumiré la meva impressió: injusta personalització de la propaganda sobre el senyor Montilla, que per cert sembla fer de Berlusconi. No han tingut la delicadesa d’escriure Ciu / PSC a l’hora de comparar i amb la decisió d’escollir CiU/Montilla han demostrat poca credibilitat i molta por de perdre.

I segona impressió: les comparacions són impactants però discutibles en gran part. Tota evolució positiva, han tingut com a base el treball fet anteriorment al senyor Montilla, per exemple pel senyor Maragall i pel senyor Pujol i ignorar-ho és, a més d’injust, de molta mala educació.

Que no oblidi el PSC que es poden publicar almenys tantes tanques com les seves amb coses negatives. Però tenen la sort que els seus opositors polítics, de tots els colors, de moment demostren més equilibri a l’hora de comparar. O potser és no tenen tants diners per gastar en tanques.

dimecres, 25 d’agost del 2010

Investigar per anar endavant



Ahir es va inaugurar al Paul-Scherrer-Institut, situat a pocs kilòmetres de casa meva, l’element principal de la instal-lació denominada SwissFEL, un làser d'electrons lliures amb una longitud de 700 metres, que col•loca l’Institut a primer nivell mundial.

El SwissFEL permetrà, com en una peli cula a càmera lenta, observar com es trenquen les connexions moleculars i com se’n formen d’altres per tal de millorar certs medicaments, crear sistemes d’energia més eficients i millorar la velocitat de les comunicacions.

Dues notes al marge: a Ginebra es troba el CERN, capdavanter mundial en l'estudi de la recerca nuclear i del Politècnic de Zuric han sortit fins ara 21 premis Nobel en l’apartat de les ciències.

A tots els que creuen que a Suïssa vivim dels Bancs i dels formatges, l’alt nivell d’investigació els ha de semblar cosa d’un altre món. Però el nivell de tecnologia no es regala: cal que els estudis tinguin el rigor, el nivell i l’extensió que convé per assolir objectius alts.

Europa només pot sobreviure en el mercat mundial si demostra capacitat de creació i d’investigació, perquè la batalla de la ma d’obra ja s’ha començat a donar per perduda.

Catalunya, que pensa sempre amb un horitzó més europeu que altres regions d’Espanya, ha de promocionar un alt nivell d’investigació en tots els àmbits, ha de facilitar la interacció de l’industria amb les universitats (tal com es fa a Suïssa per exemple) i ha de crear i incentivar sobretot qualsevol esforç que privats o docents proposin en aquest sentit.

dilluns, 23 d’agost del 2010

Els símbols de Catalunya


Segons l’Estatut, Catalunya té com a símbols nacionals la bandera, la festa i l’himne (article 8). De manera no-oficial s’han anat creant una sèrie d’imatges que de manera gràfica permeten a la gent sentir i demostrar el fet de pertànyer a una comunitat, en aquest cas Catalunya.

Segons els moments històrics i polítics, els símbols més emprats han estat l’escut (en totes les seves formes i maneres fins arribar als adhesius), la barretina, la sardana, la Moreneta, els castellers, el pa amb tomàquet i el Barça, per donar només alguns exemples.

Jo mai no he arribat a entendre l’elecció del burro català o l’ase català, ni m’hi he sentit mai identificat. Segurament va ser una elecció rebuscada per tal de contrarestar la presencia del “toro de Osborne”. Oposar la paciéncia a la força bruta, destacar el bon caràcter enfront a una reacció salvatge etc. etc. segur que van ser arguments a l’hora de triar el burro.

Tret de donar l’ocasió a fer brometes sobre els catalans i els rucs, desconec fins a quin punt la imatge de l’ase ha servit per valorar el caràcter català més enllà de l’Ebre i dels Pirineus. Posats a fer, jo crec que els castellers representen molt millor el nostre tarannà general i simbolitzen millor l’actitud que els catalans han de practicar ara més que mai.

Un castell humà només es pot fer amb l’actuació coordinada de tots, i demana no solament força sinó també treball d’equip i poc protagonisme individual. Justament les qualitats que trobem a faltar entre els polítics en un moment que el castell català acaba de començar a alçar-se. Tothom pot trobar el seu lloc en un castell: la pinya, el tronc, el pom de dalt, el folre, les manilles i els puntals donen la possibilitat de trobar el lloc més adient a les qualitats de cadascú.

Deixem-nos per un temps del burro i pensem en el símbol dels castells per tal de no desaprofitar cap esforç per aixecar entre tots la pàtria que volem.