divendres, 30 d’abril del 2010

La manca d'idees econòmiques


Fins i tot els que som poc dotats per temes econòmics hem sentit parlar de Standard & Poor’s, l’agència que ha rebaixat la qualificació del deute espanyol, és a dir que l’ha passat a segona divisió fent un símil esportiu.

La Standard and Poor’s, la Moodys Investor Service o la Fitch Ratings són companyies privades dedicades a l'estudi i qualificació de la seguretat dels deutes d’empreses i, tal com hem vist ara, d’estats. Les qualificacions van d'AAA (excel•lent, diríem) fins a CCC (suspès recalcitrant). Per adobar-ho, donen també tendències, de manera que un AA+ és millor que un AA-.

Espanya, que feia part del grup AAA ha baixat a AA amb perspectiva negativa. La baixada ha fet mal al sistema financer espanyol, però no tant com la qualificació de Grècia (BB, és a dir un 4 a l’escola) o la de Portugal (A, un aprovat normal).

Fins a quin punt aquestes agències són neutrals o creïbles ha estat sempre un tema de controvèrsia. Però les reaccions a cada canvi de “ranking” demostren que els mercats financers creuen els resultats per damunt de les manifestacions contraries dels respectius governs.

Escric poc abans que les noves xifres de l’atur es facin públiques. Les filtracions diuen que ja s’arribat al 20%. La veritat és que punt amunt o punt avall l’atur és el gran fre a la millora de l’economia i no sembla que sobrin les idees per parar l’augment, i no cal dir per reduir-lo. El govern espanyol no dona la cara, no proposa idees amb cap i peus i els analistes internacionals decideixen rebaixar la possibilitat que l’estat espanyol respongui als seus compromisos de pagament d’interessos i amortitzacions dels deutes estatals.

Ni el president ZP ni la seva ministra d’Economia donen cap seguretat de dominar els problemes i només cal mirar-los per saber que, com deien de Nixon, ningú els hi compraria un cotxe de segona ma.

dimecres, 28 d’abril del 2010

Mig milió: ¿són pocs o molts?



Passats els primers moments després de conèixer els resultats de les darreres votacions consultives sobre la independència, una mica de tranquil•litat s’imposa.

Ens trobem d’una banda els que, malgrat la baixa participació, consideren un èxit la convocatòria i els resultats que sumats als de les anteriors consultes, donen mig milió de votants a favor de la independència.

A l’ altre extrem analític hi ha els que creuen que la baixa participació és una demostració clara de l'escàs interés que la independència de Catalunya té entre la gent i que val més deixar de somiar truites.

La darrera consulta, en general, va decebre. S’esperaven més votants, encara que ara no tots ho vulguin reconèixer i per molt que les causes de la baixa participació siguin diferents d’una ciutat a l’altra, per raons sociològiques sobretot.

Però seria fals deduir que la decepció vol dir fracàs. És molt important que s’hagi arribat a preguntar públicament sobre un tema tant “tabú” durant anys i anys i és un primer pas per arribar un dia a un referèndum amb força legal. I mig milió de catalans han dit que estan disposats a viure en una Catalunya independent, mig milió de representants de molts d’altres que es van quedar a casa però que a l’hora de la veritat també votarien positivament.

Costa d’entendre ja no el silenci sinó fins i tot l’oposició del PSC a la consulta, potser per no molestar al PSOE. Tampoc la poca claredat de la posició personal d’Artur Mas ha ajudat a animar la gent. Cap dels dos grans partits ha volgut ensenyar les cartes perquè ja sabem que en un any electoral, com a les guerres, la primera víctima és la veritat. Una mica trist.

dimarts, 27 d’abril del 2010

No digui més bajanades, senyora Casas


Tots tenim dies bons i dies poc reeixits, per no dir dolents. Tots tenim ocasions de dir el que pensem, i altres on és millor callar. La senyora Maria Emilia Casas va desaprofitar ahir una excel•lent ocasió per callar i per demostrar que hi ha dies que és millor no sortir del llit.

La presidenta del Tribunal Constitucional (TC) a la presentació d’una conferència a Madrid va parlar públicament sobre la que ella considera “desproporcionada i intolerable campanya de desprestigi” contra el TC.

Per començar, el TC disposa de poder i està format segons la Constitució i les lleis laterals que regulen la seva composició i la seva responsabilitat. El TC que la senyora Casas presideix no ha substituït a temps a membres finats ni a membres que han ultrapassat de molt el límit del temps que les lleis estableixen per fer part del TC. Si el TC que la senyora Casas presideix no sap o no pot complir les lleis, no cal que parli de campanya intolerable ja que la cosa més normal del món és no donar mal exemple a l’hora d'acatar lleis i normes.

Si el TC que presideix la senyora Casas no ha sabut resoldre els recursos presentats contra l’Estatut de Catalunya dins d’un temps raonable, la culpa és del TC i tothom pot reclamar aquesta falta d’eficiència sense que per això s’hagi de recorre a expressions com «desproporcionat» o «intolerable».

El que és intolerable és no fer les coses com cal. Avui mateix, el diari El País escriu que el nou ponent del TC senyor Guillermo Jiménez, ha acabat de redactar la sisena proposta de resolució del tribunal, que encara és més dura que l’esborrany anterior. Aquestes filtracions demostren, tant si són voluntàries com no, que el TC és una olla de grills, on tothom va a la seva i que amb els seus actes són els primers provocadors del desprestigi que sembla preocupar tant a la presidenta Casas.

El poder es legisla, però el respecte es guanya i el grup que vostè, senyora Maria Emilia Casas presideix, ni legisla ni guanya respecte. Plegueu!

dilluns, 26 d’abril del 2010

¿Hem badat?



Els resultats de la consulta del cap de setmana sobre la independència han decebut, per molt que s’intenti treure valor a la baixada de participació respecte a les dues onades de votacions anteriors.

Ni la decisió incerta del TC sobre l’Estatut ni les properes eleccions autonòmiques han motivat a més votants a fer ús del seu dret d’expressió. Segurament la fredor demostrada pel President Montilla respecte a les consultes, i no diguem sobre la independència, com també l’ambigüitat de Mas han ajudat que molts votants del PSC i de CiU hagin marcat distàncies amb les urnes.

La radio i la premsa analitzaran els resultats i ens explicaran el perquè a Lleida a participació va ser tan pobre o perquè a Martorell o a Reus no es va arribar a la mitjana de vots, per parlar només de tres ciutats amb un cens relativament alt. Els politòlegs ens descobriran els misteris del «si» i del «no» i dels que van decidir quedar-se a casa.

La veritat és que cal demanar-se que ha fallat, que s’ha fet malament o que no s’ha fet per tal que la participació permetés que els resultats tinguessin més pes específic. Cada vot positiu és un clam i s’ha de valorar com cal, però el conjunt de votants ha estat poc motivat i no es pot amagar el cap sota l’ala. El dissabte vaig escriure: «No badem!». ¿Hem badat?.

dissabte, 24 d’abril del 2010

No badem !


Aquest cap de setmana dins de l'anomenada tercera onada podran votar a les consultes populars sobre la independència de Catalunya un gran nombre de ciutadans arreu de tota la geografia.

Cal esperar que la participació sigui sensiblement millor que a les consultes fetes fins ara. De mica en mica, la gent s’ha adonat que el silenci no ajuda a fer país i que per fer pàtria, ja que tenim la sort de fer sentir la nostra veu, convé anar a votar.

El vot pot ser positiu, negatiu i fins i tot en blanc. La democràcia permet i admet la diversitat de criteris, de manera que votar està fins i tot per damunt del sentit del vot.

No anar a votar significa un allunyament o potser fins i tot un menyspreu al fet de ser preguntat. És com creuar-se amb algú al carrer que et diu “Bon dia”, i no contestar.

Després, s’han d’analitzar els resultats, amb el cap clar i considerant els molts impediments que la informació i l’organització de les consultes han sofert.

Hem d’anar endavant malgrat tots els atacs que ja sabem que ens «dedicaran». No podem, de cap manera, ni renunciar si els resultats no són massa bons, ni dedicar-nos al cofoisme si són excel•lents.

El camí esta obert i ara convé anar poc a poc endavant, amb gran respecte a la diversitat, però amb determinació. Molts esperen que tot aquest moviment d’identitat fracassi. No badem!.

divendres, 23 d’abril del 2010

Sant Jordi en el record


Viure més de quaranta anys a l ‘estranger modifica, es vulgui o no, la personalitat . Uns altres costums, una altra llengua i una gent amb educació diferent han viscut dia a dia al meu costat i s’ha produït una assimilació.

Malgrat aquesta inevitable (i voluntària) assimilació, res no ha fet oblidar les coses de casa, i els records de la infància i la joventut sorgeixen, sobretot en dies com el d’avui, amb una força impensable pel qui no hagi deixat mai el lloc on van gronxar el seu bressol.

Tal dia com avui de l’any passat escrivia en aquest blog:

“Jo sóc de la generació que va ser escolaritzada en castellà; per sort, el català el parlàrem a casa i entre als amics i el podíem llegir amb una mica de bona voluntat. El meu "Harry Potter" eren "Les aventures d'en Massagran", amb il•lustracions de Junceda, que fou un dels primers llibres que recordo haver llegit i rellegit.
...
De la diada de Sant Jordi a la Manresa dels darrers anys quaranta i primers cinquanta recordo la pluja.
...
Avui, malgrat els mil quilometres de distància, em passejaré pel Carrer d'Urgell i el del Born de Manresa, i tafanejaré per les parades de la Llibreria Boixeda i de la Llibreria Torra, i segur que descobriré algun llibre interessant. I si algú creu que somnio, s'equivoca: no són somnis sinó records, molt i molt presents malgrat el temps transcorregut , un temps que no ha estat capaç d'esborrar res de la meva memòria i del meu cor.”


No cal afegir-hi res més. Us desitjo a tots, amics lectors, un feliç Sant Jordi.

dijous, 22 d’abril del 2010

Fer-se creus de les Creus de Sant Jordi




Com cada any el govern ha lliurat les Creus de Sant Jordi, guardó creat l'any 1981 per distingir les persones naturals i jurídiques que defensin la seva identitat dins d'un pla cultural o cívic.

Enguany s’ha atorgat 45 Creus que cobreixen un ampli marge de persones o entitats. Com tot premi és molt difícil acontentar a tothom, i sempre podem trobar absents o intrusos a la llista dels distingits.

Només cal mirar (i és un exemple sense ànim comparatiu) les llistes de guardonats amb el premi Nobel per adonar-nos que les mancances són grans i que alguns de cap manera es mereixien ser premiats. El Nobel de Literatura a José Echegaray o a Winston Churchill són per oblidar, com també el de la Pau a Kissinger, per exemple.

De les Creus de Sant Jordi d’enguany especialment dues han sorprès i potser necessitaran d’alguna explicació. Em refereixo a les Creus dels fiscals José María de Mena Álvarez i Carlos Jiménez Villarejo, recordats per les seves actuacions en el procés frustrat al President Jordi Pujol.

No es tracta ara de defensar o acusar de nou a Jordi Pujol sinó de saber ara, el 2010, quin só mèrits dels dos fiscals per rebre el guardó de la Generalitat. Només això, una explicació convincent... i tots tan contents. ¿O no?.

dimecres, 21 d’abril del 2010

No m'agrada Baltasar Garzón


A mi, com a Joan Puigcercós, tampoc m’agrada Baltasar Garzón, i també el trobo frívol i narcisista. En el seu blog, Puigcercós diu a més a més que és un mal jutge.

No ho puc dir amb tanta rotunditat però si que recordo la seva actuació poc abans dels Jocs Olímpics de Barcelona amb l’ordre de detenció de joves independentistes, alguns d’ells jutjats posteriorment i indultats.

També la gent recorda a Garzón pel ressò internacional de la seva actuació enfront del general Pinochet i per altres incidències dins d’Espanya. És un personatge fracassat en el seu intent d’obtenir un càrrec polític (recordem la seva campanya al costat de Felipe González) i que després va demostrar un cert ressentiment no massa adient amb un jutge que s’ha de suposar posseïdor d’un millor equilibri emocional.

No acabo d’entendre l’acte d’ahir a la Universitat de Barcelona, per molt que es vulgui defensar la investigació dels crims del franquisme durant i després de la guerra. També s’han d’investigar i condemnar els de l’altre costat, però d’això no se’n va parlar a la Universitat.

Moltes famílies van patir els crims de guerra, d’una banda i de l’altra. En una guerra civil com la del 36 no tothom va triar voluntàriament el bàndol i d’excessos ni els guanyadors ni els vençuts n’estan lliures. Convé recordar certs fets per tal que no es repeteixin, però no estic segur que Garzón disposi de possibilitats d’arribar al final de la seva instrucció.

Sigui com sigui, Garzón, que està de moment imputat en altres assumptes amb una certa base econòmica, ha rebut un bon reforç moral amb l’acte a la Universitat i en rebrà més amb les manifestacions que es preveuen el dissabte. Mentre no sigui una maniobra de distracció, donem-ho per bo.

dimarts, 20 d’abril del 2010

Els problemes no resolts


Entre la cendra del volcà i el partit d’avui al vespre del Barça a Milà sembla que tots els temes que ocupen i preocupen estiguin momentàniament aparcats.

Del TC ja ningú sap que dir perquè fa tant temps que esperem una sentencia que fins i tot s’està imposant el “demà m’afaitaràs» o si voleu, amb expressió més moderna el “passotisme”.

Cada vegada interessa menys la famosa sentencia perquè tothom és conscient que la retallada serà gran i per tant és obligat un plantejament de les actituds particulars davant el fet irreversible d’un Estatut retallat i llunyà del que la gent va votar.

També cau un silenci mediàtic sospitós sobre la consulta del proper dia 25 sobre la independència. Està previst que votin ciutats importants però no veig el ressò que caldria esperar. Tinc el pressentiment que certa premsa, en mans d’un poderós grup, està fent el distret amb la complicitat de l’actual Govern de la Generalitat. Potser no és tal com jo dic, però ho sembla.

Deixem que els avions tornin a creuar el cel i que el Barça faci un bon paper. Demà ens tornarem a topar de nassos amb els problemes no resolts, que són molts.

dilluns, 19 d’abril del 2010

Ens espien dia i nit


A la mitjanit i 28 minuts el senyor Roger Bühler empipat i cansat va escriure al seu blog:” Fa tres hores que estic desconnectat de la xarxa i és una sensació estúpida”.

A les tres i 38 minuts de la matinada va rebre una inesperada resposta del servei al client del seu proveïdor d’internet: “Bon dia. Lamentem aquesta interrupció del servei i esperem que ara ja estigui connectat”.

Cada vegada més empreses multinacionals o de gran rellevància fan us d’un sistema automàtic i sistemàtic de control d'internet. Ja no és el control fàcil que ofereixen els habituals de Facebook explicant a tothom qui vulgui llegir-ho el que fan o el que pensen. Ara es tracta d’un assumpte més refinat i perillós.

Diverses empreses de les anomenades IT (tecnologia de la informació) han desenvolupat programes especials que permeten, a partir d’una paraula determinada, saber qui escriu a la xarxa, el que escriu i intervenir immediatament, com en el cas del senyor Bühler.

Fins ara, les empreses buscaven manualment articles, blogs i entrades de Facebook que esmentessin el seu nom. Ara tot es fa automàticament de manera que a cada moment les empreses saben si una campanya ha impactat positivament, o si un producte està creant u n problema o si algú intenta manipular les opinions.

Segons els experts, tota companyia internacional necessita controlar diàriament centenars de milers de blogs, desenes de milers de Twitters i de Facebooks per tenir el mercat i les opinions sota control.

El que ofereixen els programes de control diuen que els avantatges són per ambos costats: les empreses saben que pensa la gent d’elles i dels seus productes, i el consumidor pot parlar de tu a tu amb les multinacionals. No m’ho crec. La veritat és que ningú sap l’us final de les dades recollides i per si no en teníem prou de video-càmeres, registres, targetes de crèdit controlables i controlades, ara també ens poden llegir pel sol fet d'escriure una paraula «clau».

Doncs molt bé. Fem la prova: Nestlé, Credit Suisse, McDonald’s, Repsol, Coca-Cola, Pepsico, Shell i Chupa-Chups.

dissabte, 17 d’abril del 2010

Nùvols, TC i Galileu


Vaig tenir sort: el meu avió va ser el darrer ahir al vespre a aterrar a l’aeroport de Zuric, abans que el tanquessin. Una mica més i m’haig de quedar dos o tres dies bloquejat a Atenes, cosa que en el fons no m’hauria preocupat massa.

De Grècia en parlarem un altre moment perquè avui acabat d’arribar dels dies d’esbarjo, tots els comentaris i totes les preocupacions estan al voltant dels núvols: el de la cendra del volcà ìslandés i el núvolot de la sentència del TC.

El primer fa part de les forces encara desconegudes de la natura, i poca cosa podem fer. El segon és cosa dels homes (i de les dones) i per tant si ha arribat a ser un nuvolot que no escampa, la culpa ja sabem de qui és.

El TC sembla que troba moltes dificultats en el fet que l’Estatut inclou en el preàmbul la paraula «nació» referida a Catalunya, a més d’altres divergències no necessàriament menors.

El TC no ha de discutir si Catalunya és o no és una nació. El TC ha de decidir si la Constitució catalana, anomenada Estatut, es pot considerar adequada a la Constitución espanyola. Per tant es tracta d’adaptar l’Estatut a una Constitució de rang superior, segons el punt de vista centralista de l’estat espanyol.

Catalunya és una nació tant si figura en el preàmbul de l’Estatut o ho eliminen els del TC. Desprès de gairebé quatre anys d’espera, ja comencem a estar tips d’estirades i arronsades.

Amb altres paraules: ja s’ho faran. I digui el que digui el TC pensem en Catalunya i diguem com Galileu... «eppur si muove» !.

dimarts, 13 d’abril del 2010

Viatge a Grècia


M’hen vaig un parell de dies a Grècia de manera que ens retrobarem el cap de setmana.

He visitat almenys una quinzena de vegades Grècia, sempre combinant la feina amb el plaer. Conec la terra ferma, del Peloponès fins a Salònica, però no he anat mai a les illes. Ara tampoc, ja que em concretaré a visitar Atenes i part del Peloponès, pero per primera vegada sense cap minut de feina previst. Avantatges de l’edat.

Dir Grècia és parlar d’una part dels nostres orígens. Catalunya no ha rebut massa influència grega si ho comparem amb la romana, però no per això és menys interessant el llegat. També Catalunya ha deixat petjada a Grècia amb els almogàvers perquè l’historia mediterrània és molt moguda.

Jo sempre m’he sentit una mica a casa quan estic a Grècia, de manera que estic segur de passar-ho molt bé. Les tècniques actuals, l’internet o la televisió per cable, segurament em permetran saber el resultat de la reunió del TC a Madrid els dies 14 i 15. Com que em temo que em donaran un disgust, intentaré fer el sord, el cec i el mut fins que torni a casa.

A reveure!

dilluns, 12 d’abril del 2010

Els vehicles elèctrics que tothom paga


La darrera setmana, el president ZP va presentar un pla i una estratègia per impulsar la introducció dels vehicles elèctrics a Espanya.

El pressupost del projecte és de 590 milions d'Euros amb unes vendes previstes fins a l’any 2012 de 70.000 unitats, de manera que fent el compte de la vella, cada vehicle costarà 8.400 euros als contribuents.

De moment cap marca del sector automobilístic proposa encara vehicles 100% elèctrics, mentre que comencen a entrar al mercat els anomenats híbrids, que combinen motor convencional amb bateries. És molt interessant promoure projectes on les noves tecnologies tinguin part important, sempre que es faci amb cap i peus, cosa que no acabo de veure en la proposta de ZP.

Un vehicle convencional com el vostre o el meu, amb una vida de 8 anys i amb 170.000 recorreguts presenta un balanç energètic molt interessant. El 50% de l’energia gastada serveix per fabricar-lo, transportar-lo fins al lloc de venda i, si voleu, fins i tot per les despeses de propaganda fins al moment de la compra. Un 25% de l’energia total és la que es necessita per fer els 170.000 kilòmetres i l’ altre 25% és la que s’ha d’aplicar per desmantellar el cotxe tant per reciclar parts com per destruir ecològicament la resta.

Analitzat aquest balanç veiem que el fet de rodar per les carreteres i camins «només» gasta un 25% de l’energia total de la vida del vehicle. Un cotxe elèctric, de moment, presenta un balanç ecològic encara més desfavorable ja que fabricar i sobretot reciclar o eliminar les bateries és molt costós ecològicament. I no cal dir que la producció d’energia elèctrica necessària per carregar els futurs nous cotxes, si no és hidràulica, tampoc és molt ecològica (nuclear o a carbó).

No estic contra el progrés tècnic. Jo mateix vaig fer un projecte amb una companyia dels Estats Units per introduir les piles de combustible (fuel cells) a Suïssa, amb contactes avançats, viatges a la planta a l’estat de Connecticut i esborranys de contractes. Vaig anar més de 10 anys avançat ja que encara no s’han resolt tots els problemes tècnics que ocasionen les bateries.

Repeteixo el que ja vaig dir fa poc temps: els kilòmetres més ecològics són els que ens estalviem i anar a peu, junt amb els vehicles públics de tot tipus, és la millor alternativa ecològica.

dissabte, 10 d’abril del 2010

No, Antoni Tàpies, senyor Marqués de Tàpies


El Rei d’Espanya ha nomenat Marqués de Tàpies a l’escultor i pintor Antoni Tàpies i Puig.

Ho diré d’una altra manera: l’escultor i pintor Antoni Tàpies i Puig ha acceptat el nomenament de marqués per part del Rei d’Espanya.

La segona variant és la que més s’acosta a la realitat. Tothom ha passat poc o molt per un període de rebel•lió, sigui contra la família o contra l’autoritat o contra el món i qui el va fer. També és natural que amb els anys la fogositat de la joventut, i més si aquesta joventut va anar acompanyada d’una situació política o social decididament injusta, vagi mutant en un escepticisme i que els temps, sobretot si s’arriba a una edat avançada, faci l’individu menys agressiu sense que deixi de ser rebel o que perdi certs principis.

Molts personatges importants dins el món de la cultura han estat honorats (quasi sempre tard) i han renunciat a l’honor per una qüestió de coherència amb la seva personalitat. La renuncia de premis Nobel fins a distincions locals com noms de carrers o medalles d’ajuntaments ha de ser una cosa normal, com també ho ha de ser acceptar-les si es considera realment un honor i existeix una comunió d’idees entre el que dóna i el que rep.

Tàpies sempre s’ha dit un admirador i amic de Joan Brossa, un personatge de gran interés cultural i molt poc reconegut oficialment, contràriament a Tàpies. Brossa mai no hauria acceptat el títol de marqués. Reprodueixo un poema de Brossa més clar que l’aigua, mentre lamento la decisió de Tàpies.

RENÚNCIA
I
(1 de maig)
El consell plenari de l’Ajuntament
de Barcelona ha acordat per unanimitat
atorgar la medalla d’Or al Mèrit Artístic
al poeta Joan Brossa, al crític i professor
José M. Valverde i a l'editor i crític
Josep M. Castellet.

II
(10 de novembre)
L’Alcalde de Barcelona es complau a invitar-vos
al lliurament de la Medalla al Mèrit Artístic
en la categoria d’or als senyors Josep M. Castellet
i José M. Valverde.

divendres, 9 d’abril del 2010

El 14 d'Abril i el TC


Ara sembla que sí, que el TC es reunirà els dies 14 i 15 d’abril per decidir i anunciar la sentència sobre l’Estatut.

A mi això del 14 d’abril em sona. Jo no hi era, però va ser la data en la que Espanya es va declarar republicana (Segona República). Segur que el TC no ha triat aquest dia per raons històriques perquè la memòria històrica és més aviat desmemoria. Tampoc a l'Estatut es tracta del dilema república o monarquia, encara que...

La incidència de la sentència del TC sobre les properes eleccions serà enorme: no cal que es vulgui dissimular perquè els moviments sobiranistes no deixaran de fer-se sentir. Amb moltes o amb poques retallades, les coses ja no seran després de la sentència iguals que abans. És el que incomoda a Madrid i voltants.

Molts, suposo que amb bones connexions, ja estan dient que l’Estatut serà molt afectat en coses fonamentals. Una cosa és certa: no serà l ‘Estatut que el poble català va votar, de manera que la polèmica ja està oberta i tindrem discussions de gran volada. Només s’ha d’esperar que al final Catalunya hi surti més forta, amb més gent fent pinya per tirar endavant amb o sense els altres.

dijous, 8 d’abril del 2010

No tots parlem el mateix català


La sortida d’un llibre amb el títol de «Lo Nou Diccionari Lleidatà-Català” (Editorial Alzafeta), ha despertat una sèrie de comentaris, molts d’ells negatius, que he pogut llegir a la premsa per internet.

El diccionari inclou més de 3000 paraules específiques del lleidatà, tant de la capital com dels pobles. Per a bastants dels crítics negatius, el diccionari està ple de castellanismes i l’hi apliquen uns epítets que no vull repetir.

Com moltes coses de la nostra terra, les formes dialectals ni ens han estat sempre explicades ni s’accepten con un fet normal. Mirant una mica la història i la geografia no crec que la catalanització de paraules castellanes sigui res de anormal a la regió lleidatana, ans el contrari, crec que el veïnatge ha permès transferir paraules i expressions als dos costats.

A Suïssa, on a la part de parla alemanya ens expressem en un dialecte (atenció: és dialecte i no llengua com el català!) molt diferenciat d’una comarca a l’altre, en sabem molt de formes diferents d’expressió, i les acceptem totes com a naturals. Només amb un parell de paraules podem determinar , fins i tot amb pocs quilómetres de diferéncia, d’on prové el que ens parla. La frontera amb França fa que el dialecte de Basilea o el de Berna, per exemple, tinguin moltes expressions «afrancesades» totalment diferents a les que per la mateixa paraula tenen a Zuric o a Lucerna.

Jo no he llegit “Lo Nou Diccionari Lleidatà-Català” i per tant parlo generalitzant. El meu pare i la seva família eren de les Borges Blanques i la meva avia materna era de l’Empordà. Jo, nascut al Bages, he viscut al costat de dues persones amb accents i de vocabularis diferents, i ho he trobat un enriquiment. També ho és el que la meva esposa parli el dialecte de Basilea, els meus fills i jo el d'Argóvia que és on l’hem aprés, i que el meu gendre i els meus néts parlin el de Berna. Tots ens entenem i per damunt de la dificultat d’uns dialectes que només existeixen parlats, i per tant sense gramàtica per escriure’l, ens enriquim amb la diversitat dins d’una certa unitat.

Potser “Lo Nou Diccionari Lleidatà-Català” no és una meravella lingüística, no ho puc afirmar. Però estic segur que es tracta d’un treball que podrà ser completat i fins i tot millorat, i que compraré per recordar de Suïssa estant, la parla del meu pare i la de la seva (i meva) família.

dimecres, 7 d’abril del 2010

La incultura del Ministeri de Cultura


És interessant donar una ullada a l’agenda del Ministeri de Cultura de Madrid dins l’àmbit de la presidència espanyola de l'UE. Per no anar més lluny, el mes d’abril proposa només dos actes: una reunió a Madrid de Directors Generals i experts per parlar de “La digitalización del material cultural. Bibliotecas digitales y derechos de autor”, i una conferència a Càceres amb el títol de “Compartiendo el patrimonio cultural”.

En el primer cas es tracta d’un acte per fixar els mecanismes de recaptació dels drets d’autor, suposo que amb una ponència de l'inefable expert recaptador Teddy Bautista, i en l'altre d’una conferència que no necessita de cap presidència europea per portar-la a terme.

El dia 31 de març es va fer a Barcelona una literalment anomenada “Reunió Informal” de ministres de cultura de l'EU. No hi va participar cap català, ni el Conseller de Cultura Tresserras, malgrat que la Ministra Angeles González-Sinde va dir que el criteri de la Generalitat, del Conseller i de les institucions catalanes era importantíssim i que el fet de celebrar la reunió a Barcelona “és una mostra de la importància i del bon exemple que Catalunya tradicionalment ha donat en la seva aposta per les indústries culturals com a motor econòmic del desenvolupament social”.
La cita és molt llarga, però val la pena remarcar la buidor que demostra.

L’escàs interés del govern de Madrid i del Ministeri de Cultura per la cultura catalana no és cosa nova. Fins i tot es pot trobar normal si Catalunya tingués el suport total del govern central per donar al seu patrimoni cultural el valor que mereix. Parlo tant de les arts com de la llengua i de la seva consideració essencial i prioritària. Si no estem en condicions de donar preferència a la nostra llengua, ni valorar els nostres costums i el nostre patrimoni cultural, no ens fa cap falta un ministeri a Madrid de manera que o el tanquen o ens deixen sortir de la seva influència.

Per fer exposicions de Fortuny o Miró, per escriure i publicar llibres dels nostres autors, per parlar, ensenyar i promocionar el català, no cal que esperem un cop de ma de Madrid ni de gent com la senyora González-Sinde que ens exclou de reunions a casa nostra i que ignora que el Regne Unit va delegar a Barcelona a la ministra de cultura escocesa, Fiona Hystop, del Partit Independentista Escocès. Hi ha cultura i cultura.

dimarts, 6 d’abril del 2010

El PP i la caixa dels trons


Ells estan segurs de guanyar les properes eleccions generals, encara que sembli que molts dels seus dirigents estan fent tot el possible perquè no sigui veritat. El PP, que no sap aprofitar (políticament parlant) l’autoprovocat desprestigi del govern ZP, està davant d’un escàndol que ningú sap com pot acabar.

Per «problemes tècnics», el sumari del Cas Gürtel serà fet públic avui dimarts i no ahir, com estava previst. Ningú sap molt bé a que son deguts els problemes tècnics, però no hi fa res: la caixa dels trons s’obrirà avui al mati i és qüestió d’apartar-se perquè ningú pot avançar el que en sortirà.

Per fer-ho tot més difícil pel PP, s’ha publicat un informe pericial que denuncia que el senyor Carlos Fabra, president de la Diputació de Castelló i líder provincial del PP, va ingressar més de 5 milions d’euros en sis anys, sense cap justificació. Els detalls llegits a la premsa són esfereïdors i també dignes d’una tronada encara que com que no ha estat jutjat, el senyor Fabra no és encara culpable de res i ens hem de guardar de fer judicis avançats.

Per compensar en certa manera els plats de la balança, es parla cada vegada més del patrimoni del senyor Bono, o dels diners com caiguts del cel dins del cercle del senyor Manuel Chaves, de manera que cap dels dos grans partits espanyols tingui massa ganes de riure les desgràcies de l’altre.

Diners, molts diners. Poder, molt poder. És una llàstima arribar a la conclusió que el títol de “home públic” hagi quedat reduït a ser el masculí de “dona pública “.

dijous, 1 d’abril del 2010

Dies de poca broma


Aquests són dies de poca broma. Per molt que, si el temps ajuda, un gran nombre de conciutadans aniran a passar els quatre dies de festa a algun lloc d’esbarjo, les coses no estan com per fer repicar campanes.

Ja no hi ha maquillatge que ho dissimuli i cada vegada més gent entra en el club dels patidors que no saben si podran arribar a l’estiu amb la feina segura. Els focs artificials que Madrid escampa dia si dia no ja no se’ls mira ningú perquè amb bones paraules no es pot anar al supermercat i passar per caixa sense obrir la cartera.

Els propers dies són, per a molts, un motiu de reflexió sobre la religió i els seus fonaments d’amor al proïsme i d’afirmació dels valors espirituals per damunt dels materials. Pels no creients, l’esbarjo tindria de donar una mica de temps lliure per meditar sobre el problemes propis o els del germà o els del veí. El que no es pot fer és ignorar-ho tot i actuar com si les coses dolentes només arribessin als altres.

Sabem que alguns problemes que patim els tenen gent d’altres indrets, i fins i tot potser pitjors però això no pot servir d’excusa per no cercar solucions a petit nivell si s’escau, ja que no cal anar molt enllà per començar. Sabem, també, que els que ens governen no disposen d’idees millors que les nostres a la vista dels resultats i que per tant han de saber que plegar i deixar la cadira a qui ho pot fer millor és una actitud molt més noble que la de seguir fins al darrer dia sense aportar cap solució.

Per cert, ¿algú em pot dir perquè serveix això de la presidència semestral de l'UE? ¿ha vist Europa quelcom de positiu en la primera meitat de presidència de ZP?.

Aprofitem l’aparent calma del propers dies per posar-nos una sèrie de qüestions que ens permetin saber on podem ajudar i ajudar-nos per tal de viure almenys amb una consciència més tranquil•la.