dimarts, 30 de març del 2010

L'Estatut, maltractat


Avui fa quatre anys de la presentació del recurs d'inconstitucionalitat del PP contra el nou Estatut de Catalunya. El Tribunal Constitucional no ha estat capaç de resoldre el recurs dins d’un temps raonable, motiu per desconfiar de tots els rumors que cada dos per tres ens arriben.

Segons informen els diaris El Mundo i ABC, els dos de Madrid naturalment, el TC està a punt de dictar sentencia en el cas de l’Estatut, amb una retallada prevista de 15 a 20 articles. És molt curiós que siguin aquests dos diaris, marcadament anti-catalans, els que estiguin informats del que passa al TC que, teòricament, és independent i delibera secretament. Les filtracions a la premsa madrilenya fan pudor de sofre.

Molt hem llegit sobre els membres del TC, sobre les seves fòbies i les seves fílies, sobre cessaments i nous nomenaments. Tanta moguda no és bona de cara a la independència del TC ni pot afavorir una decisió ràpida, per no dir justa.

Per a alguns, la sentència del TC és absolutament innecessària perquè ja “anem fent” sense que arribi. Per molts altres, els retalls que l’Estatut va sofrir fins a la seva arribada al referèndum del juny del 2006 i els que probablement sofrirà de mans del TC, l’han transformat en un instrument polític diferent i per tant mancat del valor que tenia a l’origen.

Sigui com sigui, una vegada més s’ha demostrat que les decisions que passen per Madrid acaben per diferir molt de les idees originals, de manera que cada vegada més gent es pregunta perquè dimonis hem d’anar sempre de vagó de cua dels altres si podem ser locomotora del nostre propi tren. Ja ens entenem.

dilluns, 29 de març del 2010

Diners públics, diners privats


„Polítiques socials, econòmiques...
El poder adinera i el diner apodera. “


Així comença el poema „Bossa de rebuig “de Joan Brossa. El poder adinera i el diner apodera, tots ho sabíem però els darrers temps ens ho estan recordant diàriament, no fos cas que ho oblidéssim.

La llista de barruts, de penques que aprofiten els seus càrrecs per adinerar-se i per adinerar els del seu entorn immediat ha augmentat ràpidament com si la norma fos: correm, correm que el món s’acaba.

El mal l'han fet personatges com Millet, Francisco Camps, els del Cas Gürtel, Jaume Matas, Prenafeta, Alavedra... tots pendents de judici i per tant amb el benefici de la presumpció d’innocència, però tots implicats en afers de diners públics que han passat a butxaques privades.

Manar ha de ser molt atractiu, només cal mirar el nombre de candidats amb ganes de fer-ho ja sigui com a presidents de l’escala de casa fins a president del govern. Si a l’atractivitat de manar hi ajuntem la d'omplir les butxaques, ja tenim el panorama que cada dia els diaris, les televisions i les ràdios ens recorden.

Una conseqüència de tot això és un distanciament de la gent de tot el que faci olor a manar, una incredulitat davant de totes les bones promeses i paraules que (sobretot en un any electoral) ens cauen al damunt, i una pèrdua de la confiança.

Acabo amb els darrers versos del poema de Brossa:

“Quan se n’ha anat,
la confiança ja no torna mai més”

dissabte, 27 de març del 2010

L'amenaça de l'armament nuclear


La noticia disposa de tots els ingredients per tranquil•litzar, i fins i tot alegrar, a tothom: els Estats Units i Rússia han arribat a un acord per signar un tractat per a la reducció d'armament nuclear. Sembla que aquest tractat vol reduir fins a un terç les armes nuclears d'arreu del món, començant per les seves.

Si alguna cosa m’han ensenyat els anys és que les coses ni són com ens diuen ni són com sembla que són. Altrament dit, les explicacions que rebem sempre estan manipulades per no ofendre el dret a la informació, però mai són certes al cent per cent. Els que manen realment (que no són mai els que sembla que manen) no volen ensenyar les seves cartes marcades.

A mi m’agradaria saber els motius de la signatura del pacte de reducció d’armes nuclears, ara que tants països posseeixen aquest tipus d’armament destructiu: Xina, India, Pakistan, Israel, França, Corea del Nord i alguns altres, i fins i tot l’Iraq pot estar en condicions d’entrar en aquest selecte club de potencials destructors de la Terra.

Tant els Estats Units com Rússia poden destruir la humanitat amb una petita part de l’armament nuclear que diuen posseir. Reduir-lo fins a un terç no crec que ens permeti dormir més tranquils, encara que és millor destruir les armes que construir-ne de noves.

Aquest gest, que sembla fet pensant en benefici de la humanitat, no m’acaba de convèncer. Dubto que ens expliquin el fons de l’acord, si és que s’arriba a signar perquè encara ho han d’aprovar ambdós parlaments.

Tindria d’estar content, i estic amoïnat. Seran coses meves.

divendres, 26 de març del 2010

Traductor:¿traïdor?


Arran del meu escrit d’ahir sobre el doblatge de les pel•lícules en català he rebut, entre altres, el comentari d’un lector que no està d’acord amb la meva preferència per la subtitulació i no pel doblatge.

El lector es pregunta si jo també rebutjo les traduccions literàries i la feina de bons traductors, i posa a Pedrolo com exemple.

Jo crec que es tracta de dos assumptes molt diferents. Una pel•lícula es composa d’imatge i de so. El doblatge o la subtitulació només toquen el so i per tant afecten “només” una part de l’obra original. En literatura, la lletra, les paraules escrites són l’únic mitjà de transmissió de les idees de l’autor i per tant, tota traducció afecta a la totalitat de l’obra.

Com que no podem pretendre reduir el contacte amb una obra d’art (cinematogràfica o literària) als que coneguin l’idioma original, de sempre s’ha imposat la necessitat de traduir.

«Traduttore, traditore», «traductor, traïdor» diuen els italians. Potser moltes vegades és cert perquè traduir comporta molt més que passar les paraules d’un idioma a un altre. Jo puc traduir, per exemple, «fer la puta i la Ramoneta» o “són figues d’un altre paner” al castellà. El més segur és que cap castellanoparlant entengui el sentit real de “hacer la puta y la Ramoncita” o “higos de otra cesta”.
El traductor ha de respectar el vocabulari original, però també transmetre l’esperit i, com en el cas de les frases anteriors, ha de modificar el text original per fer-se entendre dels lectors.

Tornant, per acabar, al cinema, ni el doblatge ni la subtitulació són totalment satisfactòries ja que en un cas es perd el so original, les veus dels actors, i en l’altre l’espectador es distreu una mica amb la lectura i es destrossa una part del fotograma, com m’escriu un altre lector. Però, repeteixo, com que no podem reduir els espectadors als que entenguin l’idioma original, hem d’acceptar les modificacions. I tal com vaig dir ahir, jo prefereixo la subtitulació encara que accepto les opinions contràries.

Ara la gent ha d’anar a veure les versions en català de les pel•lícules, subtitulades o doblades, ja que el cinema és un negoci i si el públic no ajuda, es pot perdre una bona oportunitat per normalitzar una mica més el català.

dijous, 25 de març del 2010

¿Doblar o subtitular?



La Unió Europea ha donat permís a la Generalitat perquè destini uns dos milions d’euros per any com a ajut a les distribuïdores per facilitar el doblatge o la subtitulació de pel•lícules al català.

Que ens tinguem d’alegrar d’un fet que no és res més que una cosa normal (normalitzar l’ús de la llengua pròpia) ja demostra fins a quin punt el català encara està sotmès a la llei del més fort o, si voleu, del més nombrós.

Els catalans, d’ara en endavant i si realment els dos milions serveixen d’ajuda, pagaran per les pel•lícules més que els espanyols, per exemple, ja que d’una part subvencionaran amb els impostos el doblatge o subtitulació, i a més a més passaran per la taquilla del cinema. En fi, com tantes altres coses ho aguantarem per tal de no perdre l’ocasió de reduir desigualtats.

Benvingut el doblatge al català, encara que jo sóc partidari absolut de la subtitulació. El plaer d'escoltar els actors amb les seves pròpies veus fa part de l'autenticitat de l’obra cinematogràfica tal com va ser creada i interpretada.

És una qüestió d’habit que ara serà possible adquirir... sempre que la gent vagi als cinemes on es subtitula i no segueixi amb la comoditat d’escoltar el Clooney, el De Niro o la Streep en castellà o en català : les veus originals són molt millors que qualsevol altre manipulació de l’obra original.

dimecres, 24 de març del 2010

ZP, o la visita innecessària


La visita que el dilluns va fer a Catalunya el senyor José Luis Rodríguez, conegut com a Zapatero, no va aixecar cap mena d’entusiasme. Va arribar, va fer la seva inauguració protocol•lària, va dinar amb el President Montilla i va donar una entrevista a TV3. Tot plegat, una mica trist i sense cap interés real.

Zapatero no va convèncer a ningú perquè no tenia cap intenció de dir res amb cap i peus, i a l’entrevista va deixar anar frases ambigües i poc compromeses que també podríem haver escoltat del senyor Rajoy. Va parlar del sacrifici necessari amb l’augment de l’IVA, i va tenir la gosadia, l’atreviment i l’audàcia (haig de fer servir tres sinònims) de dir que el mes de juny hi haurà una recuperació de l’economia. Sempre hem d’estar preparats a veure miracles, però en economia, sense idees, ni anticipació, ni programa ferm a llarg terme, no se’n troben de miracles.

La visita del senyor Zapatero ha estat criticada per part de (quasi) tots els partits. ERC parla “d’encefalograma pla” al referir-se a l’entrevista a TV3, CiU diu que “és un despistat” i també ICV-EuiA i el PP no han deixat d'ironitzar sobre el ràpid pas de Zapatero per Catalunya.

Segurament la millor imatge de l’estadista visitant l’ha donat el Sebastià Alzamora, que en el seu article a l’AVUI defineix a Zapatero com un dònut: “ buit al mig i embafador per les vores”.

dimarts, 23 de març del 2010

L'església catòlica i els abusos a menors


Sorprèn una mica la poca importància amb la que es tracta públicament a Catalunya i a Espanya el delicat assumpte dels abusos a menors per part de sacerdots de l ‘església catòlica.

El tema és delicat perquè s’hi barregen molts components, cada un d’ells de gran importància: el mal psicològic als menors, la por de denunciar, el silenci de les autoritats eclesials, l’etern tema del celibat i molts altres aspectes que sacsegen no només els creients.

El divendres passat, un sacerdot suïs de 40 anys va ingressar a la presó preventiva per indicis més que lleugers d’haver comés abusos sexuals a escolans de les parròquies on ha servit fins ara. Paral•lelament, els noms de diversos monjos i sacerdots estan sortint a la llum, fins i tot per part de les autoritats diocesanes que han acabat amb anys, per no dir segles, de silenci sobre un tema que s’ha de tractar amb molta delicadesa però també amb molta fermesa.

L’Abat del Monestir d'Einsiedeln, al centre de Suïssa, regentat per monjos benedictins i amb una Verge bruna com a Montserrat, va criticar el cap de setmana l’encíclica del Papa Benet perquè manca de decisió a l’hora de jutjar els sacerdots culpables d’abusos sexuals.

No cal dir que un altre suïs, el teòleg Hans Küng, també a acusat el Vaticà i el Papa de feblesa davant els fets i de fer un mal a l’església al no discutir el celibat, que en gran part és la base dels abusos que ara es van destapant.

Els catòlics, a Suïssa, són un 41,8% de la població mentre que un 35,3% és protestant. La immigració vinguda de països mediterranis i el fet que les famílies d’aquests països tinguin més fills ha fet que la dominació estadística del protestantisme hagi deixat el primer lloc al catolicisme. Per tant, tots el problemes, dubtes i silencis de Roma afecten un gran part de la població suïssa que no vol fer part d’un món obscur.

El celibat és una actitud molt respectable, i tinc la seguretat que molts sacerdots el viuen com cal. En tota societat hi trobem membres dignes i d’altres que no ho són. Potser l’església tindria de revisar la seva actitud i donar al celibat un caire voluntari, ja que es tracta d’una exigència de l’església i no dels evangelis o de la bíblia.

Sigui com sigui, a la nostra petita Suïssa les coses s’han començat a moure, esperem en benefici de l’església i dels que en fan part, sacerdots i fidels.

dilluns, 22 de març del 2010

Robatoris a Barcelona


Llegeixo en un diari per Internet un diguem-ne article on el periodista acusa a la companyia aèria Swiss de catastrofisme. Resulta que la revista Swiss Magazine, que la companyia reparteix als seus viatgers, ha publicat un article on s’avisa dels molts robatoris que es produeixen a Barcelona i dona fins i tot el número de telèfon de la policia. Per acabar-ho d’adobar, l’article insinua la possible ensorrada de la Sagrada Família per culpa de l'AVE.

He llegit l’article en qüestió, almenys en la versió que es troba a internet (www.swiss.ch ).

El text és en alemany amb traducció a l’anglès. Són 14 pàgines de text i fotos en gran format, cada una d’elles amb un comentari. Finalment trobem 6 pàgines de guia de Barcelona amb adreces i comentaris sobre restaurants, cafeteries, botigues i museus. Les vint pàgines són un elogi a Barcelona i de lectura recomanable, fins i tot pels catalans que podran descobrir alguna adreça de restauració interessant.

No he vist en el text cap comentari sobre els robatoris. És possible que la revista impresa tingui alguna pàgina que no es troba a internet amb consells turistics sobre Barcelona, com arribar-hi amb Swiss i amb telèfons d’utilitat.

De qualsevol manera, els robatoris, i essencialment els robatoris a turistes no són malauradament res de nou, i és de tots conegut que les Rambles i el Barri Gòtic amaguen alguna sorpresa als incauts turistes, nacionals o estrangers. La culpa no és de Swiss, i no és catastrofisme dir les coses pel seu nom. Si el periodista hagués consultat les estadístiques de la Guàrdia Urbana, potser escriuria d’una altra manera.

El comentari de la revista de Swiss sobre la Sagrada Família és en realitat de l’arquitecte Bonet. El peu de foto on es veu Bonet retratat a les obres del temple diu literalment:
«L’arquitecte de 84 anys Jordi Bonet està preocupat per la «seva» Sagrada Família: ¿posa en perill la construcció del túnel del tren ràpid AVE els fonaments de l’església?»

Les protestes per les obres del túnel són constants i recents, de manera que Swiss no fa catastrofisme ni espanta a ningú. Serveixi com a mostra del nivell d’elogis de tot el reportatge del Swiss Magazine la frase final del text: “Barcelona dóna d’alguna manera la sensació d’estar sempre en el lloc correcte. Dia i nit.”

Per defensar Barcelona necessitem periodistes amb la pell menys fina i que no tinguin els ulls clucs.

dissabte, 20 de març del 2010

El difícil dilema de CiU


Amb les eleccions a l ‘horitzó, serà molt difícil que les actuacions i les declaracions dels principals polítics catalans no estiguin formulades sota la llosa del temor a perdre o a no guanyar vots.

El PSC, segurament convençut que no tindrà cap majoria a les urnes, ha de tractar de lligar un bi- o un tripartit amb més cap i peus que l’actual.

El gran dilema, però, és el de CiU. Si obtenen com a les darreres eleccions la majoria de vots a les urnes, però no la majoria absoluta, tindran de trobar socis ocasionals per poder accedir a la Generalitat. La gran qüestió és saber amb quins partits han de fer coalició per governar.

Un acord entre CiU i el PPC no sembla factible perquè el preu polític a pagar és massa fort i no tindria cap sentit arribar al govern de la ma d’un partit amb una forta càrrega espanyolista.

ERC ha demostrat que pot arranjar les seves conviccions de tal manera que s’adaptin a les mínimes condicions per participar, com a element menor, en un govern. Encara que fins a cert punt una coalició per governar entre CiU i ERC sembla possible, segurament és poc probable ja que la pèrdua d’imatge de l'ERC ha estat molt forta darrerament i Artur Mas no pot anar de bracet dels qui li van fer “una mala jugada” als darrers comicis.

Els altres partits menors no tindran ni els vots ni la força política suficient per ser considerats probables aliats de CiU, de manera que a Artur Mas només li queda victòria per majoria, difícil però no impossible segons ens recorden les estadístiques, per molt que sempre s’hagin de posar en quarantena.

Com que al PSC li costa molt reconèixer errors (normals per altre banda perquè cap partit és perfecte a l’hora de manar) i no ha tingut la determinació de refer el tripartit o la composició del Govern, segurament recollirà menys vots que a les darreres eleccions. La mateixa tendència cap a enrere es preveu a ERC i a IC-EV.

Guanyar per majoria o empassar-se un parell de gripaus vius per fer aliances “contra natura” és el dilema de CiU i d’Artur Mas. Els errors de l’actual tripartit han ajudat a aplanar el seu camí, però res no està guanyat per CiU fins que les paperetes omplin les urnes.

divendres, 19 de març del 2010

Immigració i criminalitat


Com que vivim en un món globalitzat, segons ens diuen, cal suposar que determinants problemes són comuns per a molta gent i que es repeteixen en diversos països. Un dels problemes que més sovint preocupa és de la immigració, és a dir la immigració il•legal sense papers o sense feina o clarament amb intencions criminals.

Suïssa, que és un país petit, degut a la seva situació geogràfica ha estat sempre al llarg de l’la història un lloc de pas. La tradició acollidora i benefica del país (no oblidem que aquí es va fundar la Creu Roja) ha permès que Suïssa sempre rebés una gran quantitat d’estrangers molt superior en percentatge a la de molts altres països.

No estic parlant dels milers d’italians, portuguesos i espanyols que arribaren els anys 60 i 70, amb contractes a la ma, perfectament integrats. Parlo de les ingents quantitats de gent que prové dels Balcans, dels denominats «Països de l’Est», de Turquia i darrerament de l’Africa negra.

De cap manera s’ha de criminalitzar cap grup ètnic o nacional però certes estadístiques obliguen a meditar alguns aspectes de l’estructura social actual.

La meva comarca és molt petita: 142 quilometres quadrats amb 63.000 habitants distribuïts en 13 municipis. Per acollir els condemnats per petits delictes o els que estan esperant judici disposem d’una presó moderna per acollir 37 persones. Les darreres estadístiques anuals diuen que el 70% dels ocupants de la presó són estrangers.

S’ha constatat un gran augment de les bandes que fan l’anomenat «turisme criminal» és a dir que són grups de gent que viuen a França, a la regió de l’Alsàcia, o al sud de l’Alemanya i que entren a Suïssa a cometre actes delictius per retornar a casa seva dins d’un radi d’un centenar de quilòmetres.

Poc acostumats a patir robatoris, atracaments i actes de violència, ens hem d’anar acostumant a tancar millor les nostres cases, a no ser tan confiats i a obrir els ulls. Deduir d’això un sentiment anti-estranger és exagerat però si les coses no milloren serà inevitable que s’instal•li a Suïssa, com ja ha passat en altres països europeus, una certa fredor i prevenció contra alguns grups estrangers. Llàstima!

dijous, 18 de març del 2010

Els polítics suspenen


Uns resultats publicats avui a El Periódico.cat fan arribar a conclusions una mica fortes.

La primera noticia diu literalment: «En el baròmetre de GESOP, els barcelonins suspenen el seu ajuntament amb un 4,1, però també la Generalitat (3,8) “.» A Suïssa, on la nota màxima escolar és un 6, els resultats serien regulars, però a Catalunya on és un 10, fa vergonya llegir-los.

La segona parla de l’opinió dels catalans, és a dir no només els barcelonins, sobre els fets i conseqüències de la nevada i sobre els personatges que han tingut una intervenció directa. El Conseller Saura rep una nota de 2,7 i el President Montilla de 3,9.

Per complementar, la gestió de les elèctriques la desaproven un 77,2 % dels enquestats, i la de la Generalitat és rebutjada per un 53,3%.

Aquestes ratlles no són la millor tribuna per demanar res, però em pregunto amb quins pensaments aniran a treballar els suspesos per l’opinió pública. Crec que un polític íntegre ha de saber acceptar la tasca dura de tirar endavant un projecte polític, i també ha de saber plegar quan no està en condicions de fer la seva feina com cal, tant si és culpa de les seves limitacions o és resultat d’un entorn poc eficient.

La virtut de plegar a temps no és gaire comú mentre si ho és la de donar les culpes als altres. Moltes vegades el panorama polític sembla un pati del col•legi ple de nens de vuit anys.

dimecres, 17 de març del 2010

Montilla: l'ocasió desaprofitada


L’entrevista de dilluns a TV3 amb el President Montilla no va donar a ningú ganes de tornar-la a mirar, de repassar les respostes, de meditar sobre l’un o l’altre punt. Tot va ser molt planer, educat, net però no brillant.

Tinc un gran respecte pel càrrec del senyor Montilla, i malgrat no ser ell un elegit en el sentit estricte del terme és a dir amb més vots directes que els altres, voldria que cada vegada que exerceix públicament la seva activitat transmetés seguretat, domini de la situació i apropament amb el sentir de la gent. No em refereixo al domini de les càmeres o del llenguatge a l’hora de parlar sinó a actituds positives davant dels fets.

Assegurar que no pensa canviar a cap Conseller pot semblar una demostració de solidesa del Govern (que tothom sap que no existeix) i així apagar les veus que sí que demanen dimissions davant d’actuacions lamentables com en el cas d’Horta de Sant Joan o de la nevada, per donar només dos exemples recents.

Si un Conseller o un alt càrrec no sap o no pot exercir el seu deure, s’ha canviar. No pot ser que un incompetent sigui mantingut en el càrrec només perquè el de dalt de tot no vol donar la impressió que s’ha equivocat al elegir-lo.

Tot és molt senzill: els càrrecs els han d’ocupar les persones més adients i mai amb la sensació de ser inamovibles sinó que han de tenir l’obligació de fer-ho bé i guanyar-se el sou amb una feina que correspongui a les expectatives, com han de fer els que omplen les fàbriques o els despatxos.

El President Montilla podia, el dilluns, donar una imatge d'estadista i no ho va fer. Tot molt correcte, molt net i polit, però va mancar el costat humà de reconèixer errors i prendre les mesures adequades.

dimarts, 16 de març del 2010

Suïssa i el "Cas Gürtel"


Tal com he estat explicant darrerament, els suposat paradís fiscal suïs està fent figa per no dir que s’ha desfet com un sucre en un vas d’aigua.

Les autoritats suïsses han entregat al Tribunal Superior de Justícia de Madrid les informacions que permeten comprovar que l’imputat Francisco Correa, cap de la xarxa de l'anomenat Cas Gürtel, havia dipositat il•legalment a Suïssa 21 milions d'euros amb la col•laboració del seu amic Pablo Crespo, ex-secretari d’organització del PP gallec.

Els diaris, o almenys alguns diaris, estic segur que donaran els detalls de tota la trama econòmica que suposa els diners de Suïssa i els diners i inversions que el tribunal està cercant a Estats Units, Panamà, Colòmbia i altres llocs. Si els tribunals espanyols acaben culpant els imputats i demostren la sortida il•legal dels diners, Suïssa els tornarà, com ja ha fet en altres casos i en altres països.

Que el senyor Correa tingués també negocis en comú amb ex-càrrecs del PP ha fet que el ressò polític de la trama Gürtel hagi estat una mica més fort que si es tractés d’un imputat sense càrrecs al voltant. De totes maneres tampoc n’hi ha per fer llenya del PP perquè... el que estigui lliure de culpa que tiri la primera pedra.

De totes maneres, Suïssa «ja no és de fiar» pels que disposen de diners i ganes d'amagar-los, i això és molt bo pel país que ja fa dos o tres anys que va sortint de la imatge de xiular i mirar cap a un altre costat quan entraven capitals poc clars. Suïssa disposa d’una estructura basada en el treball, l’ordre i l’eficiència que han permès que els experts pronostiquin per aquest any 2010 un creixement del Producte Intern Brut d’un 1,4% i un manteniment baix de l’atur, de l’ordre del 4,2 %.

De mica en mica a Suïssa anem esmenant errors i fent neteja. Per tirar endavant, un país no pot estar tot el temps de cara al mirall i preguntant quin és el més maco. Cal rectificar i aprendre la lliçó. Això fa grans fins i tot als petits.
.

dilluns, 15 de març del 2010

...i ara, els incendis


Encara no tothom ha recuperat els mínims de confort que mereixen i paguen i ja ens avisen del gran perill d’incendi que suposa la gran quantitat d’arbres, troncs i branques que s’han acumulat a tots els boscos de Collserola fins al Gironés.

Naturalment, la nevada és en gran part culpable de la situació del baix bosc però també cal dir que ha plogut sobre mullat, és a dir que tota la brossa que ara s’ha dipositat ho ha fet al damunt de la que ja existia d’anys passats.

Visc en un país on els boscos són part essencial del paisatge i de l ‘economia. La majoria de boscos són de propietat municipal, de manera que coneixem exactament el preu que paguem amb els impostos per tal que s’aprofiti la fusta, es mantingui un àmbit correcte pels animals del bosc i s’evitin acumulacions de brossa tan les naturals com les causades per efectes meteorològics.

El preu és un equip humà i de maquinaria que tot l’any fa la seva feina i que entra dins dels pressupost municipal. Però també la gent quan passeja pels boscos i fins i tot quan fa foc per una botifarrada, ho fa allà on està permès i no deixa al darrera brutícia i desordre.

De manera que ja tenim un altre motiu per tremolar abans d’hora. Qui té la propietat dels boscos? Qui s’encarrega de mantenir-los en condicions? Qui fa servir el bosc per deixar-hi tota la porqueria que mai no deixaria al pati de casa seva?.

Estem advertits, de manera que cal pensar-hi ara i no esperar el primer foc o el primer bomber mort en servei. Cal que els responsables es mobilitzin immediatament perquè no es converteixin, involuntàriament, en piròmans passius.

dissabte, 13 de març del 2010

Ens prenen per burros


Mentre Endesa no expliqui com és possible que caiguin més de 30 torres d’alta tensió, per molta nevada de sorpresa que tampoc va ser descomunal, el més raonable seria deixar de pagar els rebuts de la llum. No és lògic que la companyia que cobra per donar un servei falli estrepitosament, segurament per deficiències a la infraestructura que ara s’han mostrat evidents.

Mentre no s’aclareixi el perquè les autopistes i carreteres principals van estar tantes hores bloquejant els usuaris, sense cap mena d’informació, el més raonable seria deixar de pagar els peatges i els impostos de circulació.

Mentre algunes autoritats i responsables de serveis no expliquin els seus silencis i la seva incompetència, el més raonable seria deixar de votar-los a la primera ocasió que se’ns presenti.

Mentre no tinguem responsables que parlin clar, que admetin els defectes propis i que tinguin el detall moral de plegar, cessar o dimitir, no anirem con cal. La prepotència fa que partits i companyies ens prenguin per ases de manera que potser em d’acabar amb la docilitat, encara que alguns pretenguin que el burro és la imatge que ens representa.

divendres, 12 de març del 2010

És l'hora d'exigir


Després del fracàs dels dirigents polítics, de les companyies elèctriques i de la majoria de responsables de donar el servei que la gent paga, és el moment d’exigir explicacions i responsabilitats a tots.

Quan les coses van per camins normals, tothom és capaç de dirigir fins i tot una multinacional. Els veritables dirigents, tan a les empreses com en política, els necessitem quan les circumstàncies demanen decisions rapides. Donar la cara no ha estat els darrers dies una acció habitual dels polítics, excepte per donar les culpes als altres. I el mateix estan fent les companyies elèctriques que abans d’explicar perquè més de 30 torres han caigut, es queixen de no disposar de línia MAT.

S’han instal•lat generadors que no funcionen, no s’ha donat terminis concrets per permetre a la gent d’organitzar la vida familiar i laboral d’acord amb les circumstàncies, i si moltes poblacions no tinguessis alcaldes i regidors amb més ganes d’ajudar que de lluir, encara molts llocs de Catalunya estarien avui pitjor.

No vull pensar el que pot passar si la meteorologia ens continua donant ensurts, o davant d’una catàstrofe de més importància que la nevada de l’altre dia. A la mínima cosa que funciona, tots corren a fer-se la foto, però si s’ha de decidir realment, si s’ha d'arremangar la camisa i posar-hi tot l’esforç físic i d’influències, molts, lamentablement molts dels elegits per fer-ho bé han fallat estrepitosament.

No cal donar noms, que tothom sap de qui es tracta. Ara ha arribat l’hora d’exigir i de fer memòria quan dintre d’un parell de setmanes ens vulguin convèncer que són la solució que el país necessita. Vergonya!.

dijous, 11 de març del 2010

Un segrest inacabat


Poques vegades podem alegrar-nos del tot per molt que les noticies siguin positives.

L’alliberament d'Alícia Gámez, després d’un centenar de dies de segrest, no pot donar-nos tota la satisfacció que mereix perquè encara queden dos catalans segestrats: Albert Vilalta i Roque Pascual. La desil•lusió que tots els cooperants que col•laboren per millorar les condicions de vida de gent molt llunyana del nostre entorn han sentit al veure com és fàcil tenir la vida penjada d’un fil, acaba per perjudicar els que tindrien de rebre l’ajut.

El govern espanyol ha negat cap pagament o contraprestació per l’alliberament de l’Alícia. El diari El Mundo diu que s’han pagat dos milions de dòlars i que n'han de pagar encara dos més per cada un dels dos retinguts. Naturalment que una operació d’aquest tipus reclama molta prudència per tal de no posar més en perill la vida dels que encara no han arribat a casa.

De totes maneres, una vegada tot s’acabi positivament com tots esperem, s’obrirà l’eterna discussió sobre si pagar o no pagar als segrestadors. Si segresten un fill meu, un parent o un conegut, sens dubte estaré a favor de pagar. Si m’ho miro fredament, pagar significa donar mitjans i ànims a la banda terrorista per tornar-hi, tal com ha arribat amb els pirates de Somàlia.

Quan la vida d’un innocent està en perill no sabem reaccionar només amb el cap fred. De manera que esperem la tornada de l’Albert i el Roque i després podrem plantejar-nos com ajudar a pobles necessitats sense posar la vida dels nostres joves a mans de terroristes extorsionadors. El món ens ho posa difícil això d’ajudar!.

dimecres, 10 de març del 2010

Responsabilitats dels polítics



Un home ric va portar el seu fill fins al cim d’un turó, li va assenyalar el paisatge de tot el voltant i li va dir:
- Mira. Algun dia tot això serà teu.

Un home pobre va portar el seu fill fins el cim del mateix turó, li va ensenyar el paisatge i li va dir senzillament:
- Mira.


La paràbola de Jean-Claude Carrière, guionista de Buñuel, m’ha vingut a la memòria a la vista del comportament dels responsables del caos que Catalunya encara viu.

Asseguts a les seves butaques, amb el càrrec repartit entre la panxa i la cartera, han donat una imatge d’incapacitat, d'ineficiéncia i de poca sensibilitat que ha esglaiat fins i tot els seus fins ara fidels partidaris.

Les situacions excepcionals, com a tals, no permeten fer cap feina perfecta però han de servir per demostrar una de les qualitats que suposem en cada dirigent: el sentit de la responsabilitat. I també el d'anticipació, i el de la informació.

Que un Conseller digui en roda de premsa que ells ho han fet millor que els de CiU a la nevada del 2001, pot ser fins i tot veritat, però és d’una indecència moral que fa vergonya aliena. Aquestes manifestacions propagandístiques, fetes abans de solucionar tots el problemes, quan encara molts catalans no disposen de llum i de mobilitat més o menys normal, desqualifiquen a qui les ha fet i a tots els que callen al escoltar-les.

El pare ric assegurava al seu fill la possessió sense demanar-li cap esforç. El poder és nostre i serà teu. El pare pobre ensenyava al seu fill a mirar, sense assegurar-li res. Indirectament, afavoria l’esforç i l’estimulava a anar més enllà. Just el que trobem a faltar en els que manen i en molts dels que voldrien manar.

dimarts, 9 de març del 2010

Neu i informació


No cal rumiar gaire: el tema, i la preocupació del dia, a Catalunya és la neu. De Suïssa estant ens en fem càrrec ja que la nostra situació geogràfica fa que de nevades com la que ha caigut al Principat en tinguem cada dos per tres.

Estem molt millor preparats, tan materialment com personalment, i per tant no cal fer cap tipus de comparació entre la situació caòtica d’ahir i d’avui a Catalunya amb la rapidesa que a Suïssa ens en sortim de casos iguals o pitjors.

Malgrat tot, el seguiment que he fet de la nevada i les seves conseqüències a Catalunya, gràcies a la radio, televisió i Internet, m’ha fet adonar de la tardana i pobra reacció de les autoritats, de les primeres autoritats del país i de les grans ciutats, i de la manca d’informacions pràctiques adreçades a la gent que esperava noticies concretes per saber que fer.

Suposo que tots els que manen, una vegada passat el pitjor, analitzaran el seu comportament i milloraran l’organització i sobretot la informació per no deixar a la població amb la sensació que els responsables no dominen la seva feina.

dilluns, 8 de març del 2010

Intel·ligència, política i religió


El psicòleg Satoshi Kanazawa ha publicat un estudi al „Social Psychology Quarterly“amb el títol de “Why Liberals and Atheists Are More Intelligent ( “Perquè els lliberals i els ateus són més intel•ligents “). No cal dir que només llegint el títol em van entrar ganes de saber més sobre l’estudi en questió.

El senyor Kanawa s’ha basat en un seguiment a llarg temps de 15.000 persones i ha arribat a certes conclusions seguint el anomenat Savanna Principle, altrament dit amb una hipòtesi sobre el quocient intel•lectual (IQ) basada el el principi Savanna i en la teoria de l’evolució de la intel•ligència general.

Els resultats diuen que les persones de tendència política conservadora i els homes i dones amb principis religiosos ferms tenen un quocient intel•lectual més baix que els de tendència política progressista i els ateus. Caram!

L’explicació de l’estudi és que la intel·ligència permet deixar enrere els valors tradicionals i obrir-se a nous coneixements i experiències. Dit d’altra manera, els conservadors i els de fe religiosa queden intel•lectualment parats ja que es conformen amb les respostes que consevadurisme i religió els donen, i per tant no fan ús de la intel•ligència per anar a cercar altres camps on augmentar l’horitzó.

Qui més qui menys coneix persones conservadores i religioses molt intel•ligents, i d’altres anomenats “progres” bastant ases, i també el contrari.

Trobo molt interessant l’estudi dels comportaments humans encara que és difícil treure conclusions aplicables a tothom perquè en cada individu coincideixen múltiples factors (genètics, sociològics, culturals, econòmics...) que condicionen el comportament i la intel·ligència per damunt de posicions polítiques o religioses.

Cal que recordem el famós consell: „ No creguis cap estadística que no hagis falsificat tu mateix “.

dissabte, 6 de març del 2010

Rosa Díez a la UAB


Els aldarulls que van acompanyar la conferència de la senyora Rosa Díez a l'UAB no són un bon exemple de tolerància. Escridassades, insults i fins i tot violència física no poden ser les maneres de discrepar d’algú.

La senyora Rosa Díez no s’ha mai distingit per apreciar i parlar bé de Catalunya. El fet de convidar-la a donar una conferència a la Universitat no s’ha de veure com un acte de provocació sinó que fa part de l’obligació del centre de donar ensenyament. Perquè tant per estimar com per rebutjar una ideologia, s’ha de conèixer aquesta i les seves contràries. No és possible defensar res si no tenim una bona informació sobre la posició contraria.

Els que no estan d’acord amb les posicions de la senyora Díez, que suposo i espero que siguin molts, podien no anar a la conferencia o anar-hi i en el torn de preguntes posar les coses clares. El camí de les escridassades i la violència no és el correcte, sobretot quan les urnes tenen la boca oberta perquè tothom posi la papereta que vulgui.

Tan soroll per una dirigent d’un partit que no ha de tenir cap tipus d’importància a Catalunya és fer un favor a UPiD perquè el ressò mediàtic és molt més gran que si hagés tingut una escassa assistència de públic.

Reclamar i protestar és un dret, no cal ni discutir-ho. Però se n'ha de fer un ús positiu i no donar massa importància a qui no la mereix. Justament el contrari del que van fer els cridaners de l'UAB.

dijous, 4 de març del 2010

L'alcalde Hereu somia truites


Els Jocs Olímpics d’Hivern a Vancouver s’han acabat. Canadà ha fet una bona organització on només el temps i el disseny de la pista de bobs han donat la nota negativa. Espanya no ha guanyat cap medalla, com era d’esperar malgrat algunes opinions precipitadament contraries.

El senyor Hereu, junt amb una comitiva ad hoc, va visitar Vancouver per tal de veure personalment quin tipus d’enrenou porta organitzar uns jocs amb tanta complexitat. Suposàvem molts que tornaria una mica desencantat i ha estat tot el contrari, ha tornat amb més ganes que mai d’aconseguir per Barcelona uns Jocs Olímpics d’Hivern.

Sapporo, que va organitzar un dels millors jocs l’any 1972 va necessitar més de 25 anys per pagar el dèficit econòmic que va generar l’esdeveniment esportiu. Vancouver, amb una millor contribució de les televisions que els anys 70, preveu un dèficit astronòmic.

Barcelona, i els Pirineus, han de construir moltes infraestructures si volen competir per organitzar uns jocs. No n’hi ha prou amb unes pistes d’esquí alpí, també s’ha de fer les instal•lacions per salts i, per curling, per bobs, skeleton i derivats, s’han d'habilitar pistes per les proves de patinatge de velocitat etc. etc.. Els Jocs del 92 van fer que Barcelona guanyés infraestructures, recuperés la façana marítima i demostrés la unió d’una ciutat i d’un poble. Malgrat tot, algunes instal•lacions han estat després infrautilitzades, com ara l ‘Estadi Lluís Companys o el Velòdrom d’Horta, per donar dos exemples. Amb uns jocs d’Hivern és molt dubtós que les infraestructures esportives es puguin aprofitar com cal. El record trist i ruïnós del Fòrum Universal de les Cultures ens hauria de fer ser molt, però molt prudents.

El senyor Hereu sembla necessitar alguna medalla per no perdre les properes eleccions, i ho fa jugant amb la il•lusió d’una ciutat que no s’ha de deixar enredar. El dèficit està cantat, i el senyor Hereu somia truites. I mentrestant la ciutat es degrada a una gran velocitat.

dimecres, 3 de març del 2010

Millet i el Rei, lliures de culpa


Els advocats del senyor Fèlix Millet, com és la seva obligació, intenten lliurar de culpa el seu client i volen proposar fer una pericial psiquiàtrica del suposat lladre, per tal de justificar d’alguna manera la seva «conducta estranya».

Tothom disposa del dret a ser defensat però si el senyor Millet durant molts anys ha desviat 35 milions d’euros sense que ningú del seu entorn fes la més mínima denuncia, potser el psiquiatre tindria de mirar també als col•laboradors del senyor Millet. O tots malalts, o tots llestos o el senyor Millet és un superdotat capaç de fer el que ha fet sense aixecar cap sospita.

El molt trist que les culpes o les innocències depenguin dels advocats. Sembla massa fàcil fer ús de diners aliens i una vegada enxampat, deixar-se la barba, anar pels carrers fent el distret i aconseguir un informe psiquiàtric exculpatori. Hem de suposar que la veritat i la justícia no es deixaran enredar, tot i respectar ara la presumpció d’innocència almenys parcial, ja que el senyor Millet ha reconegut part de les acusacions.

En un altre context, el secretari general de la Conferència Episcopal Espanyola, monsenyor Juan Antonio Martínez Camino, s’ha pronunciat sobre la consideració moral dels polítics que van aprovar la denominada llei de l’avortament. Segons el monsenyor, els polítics que van votar aquesta llei han quedat voluntàriament fora de la comunió, sense que l’església els excomuniqui específicament.

Fins aquí res a dir ja que es tracta d’un valoració interna de l’església i que afecta els que en fan part. Ara bé, el mateix monsenyor, a preguntes dels periodistes, va dir que el Rei, tot i sancionant la llei de l’avortament amb la seva signatura, està fora de cap negativa de comunió ja que l’acte del Rei és un mandat constitucional i per tant no és lliure del punt de vista individual.

Recordem que el Rei dels belgues, Balduí, en una circumstància similar, va dimitir durant un dia per tal de no haver de sancionar la llei que permetia l’avortament. Balduí, com Juan Carlos, tampoc podia legislar però va actuar com a catòlic. Si la signatura del rei només és una cosa obligada, sense cap importància política, és igual si signa o no, o si signo jo mateix o no signa ningú.

Monsenyor Martinez, com el psiquiatre de Millet, ha trobat la manera d’excloure el rei de tota responsabilitat moral i ha aconseguit afeblir encara més la figura d’un Rei que no ha de passar comptes del seu pressupost, que no pot ser portat als jutjats i que l’església disculpa abans que faci el pecat. Millet i el Rei units per la innocència.

dimarts, 2 de març del 2010

Els bancs, la cara fosca de Suïssa (segona part)


Ahir vaig acabar parlant de la subtil diferència que la legislació suïssa fa entre frau fiscal i evasió d’impostos. El primer és penat per la llei i el segon no de manera que a cada suïs i a cada estranger pot, si vol, col•locar diner no declarat a un compte al que no té cap accés l’autoritat, excepte en el cas d’una actuació judicial. Això no agrada a molts països que hi veuen un ajut a l'evasió i que ja fa un temps pressionen el govern suïs per tal de suprimir el secret bancari i la distinció entre evasió i frau, cosa que està al caure.

A les reunions d’alt nivell entre Suïssa i l’UE sobre el tema bancs, Suïssa proposa cobrar a tots els ciutadans comunitaris amb comptes bancaris locals un impost del 35%, anomenat impost de càlcul. Posem un exemple: un ciutadà espanyol amb un compte a Suïssa rep del banc un interés de 1000 euros sobre el seu capital, el banc li transfereix al compte només 650 euros ja que la resta de 350 euros va al fisc suïs com a impost. Aquesta quantitat pot ser retornada al propietari del compte només en el cas que el capital figuri en la seva declaració d’impostos; cas contrari, perd el 35%. Amb aquesta mesura, l’evasió d’impostos deixa de ser atractiva. De moment sembla que els Estats Units volen acceptar aquesta regulació i que l’UE potser finalment decidirà el mateix.

El Fons Monetari Internacional (IMF) ha confirmat en moltes ocasions que a Suïssa el control del rentat de diners és el més estricte del món, a partir de la llei del 1998 sobre aquest fenomen econòmic accelerat per la corrupció, el terrorisme i els càrtels de la droga. Segur que queda molta feina per fer, però no és just parlar només dels actes negatius de la banca quan també n’existeixen de positius reconeguts per autoritats mundials.

El sector financer genera un 9% del producte interior brut (PIB) i un 3% dels llocs de treball del país. És important, però contràriament a la creença popular Suïssa no viu dels bancs.

Naturalment que els milers de milions dipositats al país han permès que els bancs posessin el capital a treballar i l’Estat ha aprofitat dels impostos sobre els beneficis. També durant molts anys hem obtingut crèdits hipotecaris baixos d’interessos gràcies a capital dipositat als bancs. Però els crèdits s’han de tornar, també a Suïssa, i per tant una bona formació i un treball segur eren i són indispensables a les persones i empreses per obtenir crèdits.

Al que encara cregui que Suïssa viu dels bancs li recordaré algunes empreses creades dins d’aquest petit país, amb el seus anys de fundació: Nestlé (1867), Oerlikon (1906), Ciba (1884), Roche (1896), Sandoz (1886) i Sulzer (1834), per no parlar del sector de la rellotgería.

Suïssa és un país treballador i senzill, que te plena consciencia que les coses evolucionen i per tant el sistema bancari també ho ha de fer allà on encara no ha ha fet. Estem lluny de la perfecció que moltes vegades s’ha atribuït a Suïssa, i el poble n’és conscient i està decidit a millorar. Aquesta és la veritable esperança de cara al futur.

dilluns, 1 de març del 2010

Els bancs, la cara fosca de Suïssa (primera part)


Amb certa regularitat he escrit en aquest blog sobre els bancs suïssos i el diner negre, sobre el secret bancari i la seva probable desaparició i cada vegada he tingut molts comentaris, públics i particulars, demanant els uns aclariments sobre el sistema bancari vigent, i d’altres criticant l’existència dels bancs almenys en la forma actual.

No sóc la persona més indicada per defensar o per acusar els bancs suïssos per les seves activitats ja que només en sóc un modest client, dels que no són rebuts a la planta principal, i per altre banda els meus coneixements d’economia són els justos per anar fent. De totes maneres, crec que puc donar algunes dades i algunes xifres que permetin jutjar amb una certa imparcialitat els afers bancaris suïssos.

Començaré per dir que el secret bancari, tal com existeix avui dia, és un assumpte molt recent, exactament de l’any 1934 quan es va publicar la «Llei Federal sobre Bancs i Caixes d’Estalvis» que en l’article 47 l’introdueix oficialment. Alguns comentaristes, segurament ben intencionats, han escrit molt posteriorment que els comptes secrets es van crear per protegir els patrimonis dels jueus (alemanys principalment) d'una probable intervenció per part dels nazis. És una bonica explicació que uneix raons humanitàries amb el negoci, i que avui dia no disposa de massa credibilitat ja que només pot ser certa en part.

La llei del secret bancari obliga als bancs a tractar confidencialment totes les informacions sobre els seus clients i las transaccions financeres que facin. Tal com es demana als metges o als advocats. Més recentment, els bancs han estan obligats a comprovar la identitat dels seus clients, a demanar detalls sobre l’origen dels diners i per tant, cada banc disposa de la possibilitat d'acceptar o rebutjar clientela encara que no tots ho fan amb la mateixa intensitat.

El secret bancari no és, però, absolut ja que en el cas d’un procés judicial contra el posseïdor d’un compte o un procés per rentat de diners, finançament del terrorisme, corrupció o frau, el secret bancari queda suprimit i les dades essencials es transmeten a les autoritats nacionals o estrangeres.

Existeix un problema que és molt difícil d’entendre i d’explicar: Suïssa fa una distinció entre evasió d’impostos i frau fiscal. L’evasió, és a dir la no declaració o infravaloració dels ingresos o els actius en la declaració de la renda, no es considera un delicte a Suïssa. El frau fiscal, és a dir la falsificació de documents amb la finalitat de no pagar els impostos corresponents, és un delicte i per tant no cau dintre del secret bancari. Demà en parlarem amb més detall, ja que és una distinció que segurament es suprimirà, per tal d'obrir el sistema bancari suïs a una intervenció legal, i fer entrar una mica d’aire fresc a tots els racons.