dissabte, 31 de desembre del 2011

Frases dedicades




Quan l'any acaba, és un costum molt arrelat fer balanç del passat i fer pronòstics pel futur. Temes per discutir no en manquen i entre els favorits trobem la crisi econòmica, la crisi de govern i la manca de idees que puguin tranquil·litzar als ciutadans corrents, que són els que tenen més paperetes en el sorteig de les retallades, reduccions i sacrificis.

Acabaré l'any del blog amb un parell de citacions que tothom podrà deduir a quines persones, institucions o fets van dedicades.

"Prefereixo els brètols als imbècils. El brètols, almenys, de tant en tant descansen" (Alexandre Dumas, fill)

"La democràcia no és res més que la substitució d'alguns corruptes per molts incompetents" ( Georges B. Shaw)

"Quan era petit m'ensenyaren que tothom pot arribar a ser President. Ara començo a creure'm-ho" (Clarence Darrow)

"Jo pensava que la política era la segona professió més vella. Ara veig que s'assembla molt a la primera" (Ronald Reagan)

"De les moltes maneres d'arribar al desastre, el joc és la mes rapida; les dones, la més agradable; consultar els economistes, la més segura " ( Georges Pompidou)

Bon Any 2012 a tots!

dimarts, 27 de desembre del 2011

Innocentada reial ?

Un diari digital informa que demà, dia 28 de desembre, la "Casa Real" ha convocat a la premsa, segurament per donar detalls sobre la distribució que el Rei fa dels més de 8 milions d'euros que rep dels pressupostos de l'Estat.

Escollir el dia dels Sant Innocents per explicar les despeses reials és segurament obra d'un republicà camuflat entre els assessors del Rei. Dels 365 dies de l'any, han anat a escollir la data que permetrà que la noticia surti al costat d'altres com que el monument a Colom de Barcelona serà desmuntat i girat perquè el dit de l'almirall assenyali finalment cap a Amèrica, o que a la Plaça Catalunya es muntarà un "càmping" permanent, amb serveis de dutxa i vàters, per permetre que les manifestacions regulars tinguin millors condicions higièniques. Una innocentada al costat d'altres.

El iot que el Rei va rebre de regal d'uns empresaris essencialment mallorquins, va ser batejat amb el nom de "Fortuna". Res d'estrany: el rei va regalar el iot al Patrimonio Nacional, que és el que es fa càrrec de les despeses de personal o de material que el iot produeix, total per navegar-hi un parell d'hores cada estiu. Es una bona manera de "fer fortuna".

Els anys en els que la salut li va permetre, el rei navegava sovint com a patró d'un iot propietat del seu amic Cusí. El iot es diu "Bribón". Felicitats als assessors d'imatge de la casa reial.

dijous, 15 de desembre del 2011

La "R" de ERC




Fa quinze dies vaig escriure un comentari sobre la monarquia en el que deia que el partit amb una R callava i no treballava per una República. El comentari no va agradar a alguns lectors, que van fer us del dret de queixar-se.

Ahir, el lider dels independentistes catalans al Congrés de Madrid va ser rebut, protocolariament, pel Rei d'Espanya. Alfred Bosch va comunicar al Rei, verbalment i per escrit, que la seva formació seguirà treballant perquè Catalunya s'independitzi de l'Estat espanyol.

Certa premsa espanyola ja ha començat a fer conyeta sobre Catalunya, l'Alfred Bosch i la independència, de manera que els que sempre ataquen Catalunya i als catalans ja tenen un argument addicional per seguir amb la seva posició.

Segurament que l'actitud de l'Alfred Bosch i de ERC no tingui immediatament cap conseqüència positiva en el camí vers la independència. De totes maneres és una actitud coherent amb els seus principis, i amb la "R" de ERC.

Crec que val la pena dir-ho perquè si escric quan certes coses no m'agraden, no tinc cap inconvenient en fer-ho també quan un gest em sembla positiu.

divendres, 9 de desembre del 2011

Tornem-hi amb "El burro alemany"




Un lector del meu blog, Pep de Badalona, va publicar un comentari al meu escrit "El burro alemany" i em va tractar d'imbècil.

Escriu el Pep: "Jo tinc un nombre determinat de vacances durant l'any i les distribueixo com em rota previ avís a la meva empresa", i acaba argumentant que "els ponts no són vacances addicionals".

El Pep de Badalona, que em va tractar d'imbècil, es va precipitar perquè ni va llegir bé el meu escrit en forma de conte, ni tampoc va llegir els diaris on tant els sindicats UGT com CCOO i la CEOE, va explicar que estaven disposats a negociar la reducció dels "ponts". Sembla ser que cada dia perdut per un "pont" pot tenir un cost de fins un 0,45% del PIB.

Que el Pep de Badalona, que em va tractar d'imbècil, faci el que li rota amb els seus dies de vacances ho ha d'agrair a la seva empresa. De fet, i no és res nou, tantes festes i tants "ponts" són una pèrdua econòmica pel país i tots, els que fan el que els rota i els imbècils com jo, han de recapacitar si prefereixen l'interès personal o l'interès comú.

dissabte, 3 de desembre del 2011

El burro alemany



Acte I

Siegfried M. es va despertar el dilluns, com cada matí, a dos quarts de set. Vivia a cinc minuts de la parada de l'autobús i amb 25 minuts de trajecte arribava pràcticament davant l'entrada de la fàbrica on era oficial mecànic per començar el seu treball puntualment a tres quarts de vuit.

Abans de pujar a l'autobús anava al distribuïdor d'un diari gratuït i amb la lectura del seu exemplar, el rutinari trajecte se li feia més curt i menys avorrit.

A la tercera pàgina del diari va llegir una curta noticia sobre Espanya que tractava del costum de fer "ponts" i de la setmana magnifica que per molts espanyols podia significar tenir dos dies addicionals de festa i ajuntar-hi algun d'altre de laborable per "lligar la salsa" (la noticia ho deia exactament així, naturalment en alemany) i arribar en el millor dels casos a fer festa complerta de dilluns a divendres.

Siegfried M. va fer una mena de gemec, va tancar un moment els ulls, i després es va afanyar a llegir les pàgines esportives, abans d'arribar a la seva parada.

Acte II

Al vespre, desprès de sopar amb la dona i els fills, com cada dia, i de ajudar-los una mica a fer els deures per l'escola, Siegfried M. va engegar la televisió per mirar les noticies del primer canal.

Com era habitual els darrers temps, l'economia europea, la senyora Merkel, els deutes de certs països, la inestabilitat de l'euro i la solidaritat entre els estat comunitaris van omplir la meitat del temps del telediari.

Siegfried M. va recordar la noticia que a primera hora del matí havia llegit i va tornar a fer un gemec, aquesta vegada més fort que el de l'autobús, i fins i tot va deixar anar un renec que, per sort, els seus fill no van sentir.

Acte III

Siegfried M. no va dormir massa bé sinó més aviat inquiet. I va fins i tot somiar amb un burret que tibava d'un carro. I a dalt del carro hi anaven algunes persones que parlaven una idioma que ell no coneixia, i que reien i bevien vi negre i el burret tenia una cara trista, com la seva quan es va mirra al mirall del lavabo abans d'anar al llit.

dimarts, 29 de novembre del 2011

Privilegis reials


Si un treballador diu que està malalt, plega una setmana de la feina i l'enxampen a l'estranger gaudint de la vida, segurament li caurà un expedient i es trobarà al carrer per enganyar a l'empresa.

El Rei d'Espanya va fer anular tots els actes institucionals entre el dies 3 i 15 de Novembre, per tal de recuperar-se de les molèsties de la seva darrera intervenció quirúrgica, tal com va explicar la seva Casa. En realitat va anar de visita a un emirat àrab i el cap de setmana va assistir al premi de Formula 1 a Abu Dhabi. Bona manera de deixar la feina per recuperar-se.

L'impunitat sembla ser un privilegi inherent a la família reial espanyola, almenys fins ara. Tothom viu com li sembla, el seu treball més dificil és el de inaugurar un parell d'exposicions al mes i de rebre unes quantes persones en audiència... i prou. El cost de tot aquest circ es molt alt ja que al pressupost de la casa Reial s'ha d'afegir tot el que l'Estat paga de residencies, seguretat, iot etc...

No sembla que l'hereu de tot això, el segon marit de la senyora Leticia Ortíz, tingui la necessària popularitat per donar continuïtat a l'institució, i els que han arribat a fer part de la família reial entrant per la porta del dormitori, tampoc sembla que ajudin a justificar tanta inutilitat.

De totes maneres, no sembla que ningú estigui disposat a plantejar de manera seriosa un canvi de règim. Ni a Catalunya, on un partit amb una R de "republicà" al seu nom calla i no parla de treballar per una República de manera que tàcitament recolzen la monarquia.

El idealistes diuen que una votació podria permetre un canvi en la Constitució espanyola. Els realistes diuen que l'únic camí es el de la independència de Catalunya, i que al Rei el gaudeixin de Madrid estant.

"Tot depèn de nosaltres.
Tot depèn, sobretot, de vosaltres:
els joves!" (Pere Quart)

dijous, 24 de novembre del 2011

Montserrat Figueras i Suïssa



La mort de Montserrat Figueras, esposa de Jordi Savall, ha tingut ressò a Suïssa, no només per la seva aportació vocal a tots els projectes de Jordi Savall, sinó per la seva vinculació personal i artística, sobretot amb la ciutat de Basilea.

Montserrat Figueras va arribar a Basilea desprès de casar-se amb Jordi Savall i, com ell, aviat van fer part de la Schola Cantorum Basiliensis, que Savall va arribar a dirigir.

La petjada dels catalans en el món artístic suïs a finals dels anys 60 i inicis dels 70 va ser molt important. Al costat de Jordi Savall i Montserrat Figueres i trobem el també músic Pere Ros, el lingüistes Germà Colom i Carme Eberenz o el pintor i escultor manresà Manel Marzo-Mart.

La llista anterior no és evidentment complerta ja que la he fet de memòria, sense rebuscar papers i apunts.

Catalunya, que com he dit altres vegades, té una manca molt gran de presencia a Europa excepte, potser, en àmbit esportius, ha de dedicar un esforç a fer-se present en activitats culturals per tal de explicar a qui ho vulgui escoltar que és una nació amb característiques pròpies, amb llengua, història i cultura que han sobreviscut tots els esforços anteriors (i actuals) d’aniquilació.

Montserrat Figueras, ara recordada a Suïssa, va fer amb el seu marit i amb catalans forans, un gran servei a Catalunya que caldria continuar amb convicció.

dimarts, 22 de novembre del 2011

El pes del càrrec



Els que de veritat manen, que no són els que sembla que manen, ja han deixat damunt la taula del senyor Rajoy la llista de les mesures que ha d'aplicar tan bon punt estigui legalment capacitat per fer-ho.

El que de veritat manen, han entregat al senyor Rajoy el mateix paper que haurien entregat al senyor Pérez (alias Rubalcaba) si hagés guanyat. Certes coses estan molt per damunt de la personalitat, el partit o les ganes del elegit.

Els que de veritat manen, volen estabilitzar Europa i l'euro per evitar conflictes socials ja que per guanyar milions de milions ja saben que s'ha d'anar a mercats amb molt potencial humà i molts recursos naturals, com ara Brasil, Argentina o Mèxic. I ja ho estan fent.

Els que de veritat manen, coneixen perfectament que el senyor Rajoy no disposa de cap pla per sortir del caos econòmic i que per tant, necessita ajut i conducció exterior.

No ens fem il·lusions: som petits actors sense cap paper protagonista i ja en tenim prou amb sortir de tant en tant com a figurants de segona o tercera fila.

Mentrestant, que en deixin fer cada parell de setmanes les nostres festes religioses, nacionals o autonòmiques amb ponts i aqüeductes que fins ara ens ha anat molt bé per viure com els alemanys sense necessitat de treballar i de rendir tan com ells.

dimarts, 15 de novembre del 2011

República, com més aviat millor




No es qüestió ara de fer llenya d'un arbre que encara no ha caigut. Em refereixo al marit de la segona filla del rei d'Espanya, que sembla que podria estar ficat en assumptes d'apropiació indeguda de diners oficials. I presuposem que la justícia tractarà aquest senyor com tractaria a qualsevol d'altre que no faci part de la monarquia escollida per Franco.

El marit de la segona filla del rei d'Espanya, i la filla mateixa amb els seus quatre infants, resideixen a Washington ja que ell exerceix els càrrecs de conseller de Telefónica Latinoamérica i de representant de Telefònica als Estats Units. Segons escriuen els diaris, pel dos càrrecs (sense responsabilitats executives i sense representació institucional) l'ex-esportista cobra uns 750.000 euros a l'any i pot gaudir gratuïtament d'una casa de luxe en un exclusiu barri. Sembla que la Telefónica també li paga l'escolarització dels fills en un liceu elitista i els freqüents viatges privats a Espanya de tota la família. I encara troba temps per dedicar-se a les seves empreses particulars.

També ens expliquen fonts ben informades que l'estat espanyol paga la seguretat de la família de la segona filla del Rei, feina que cobreixen cinc membres de les forces de seguretat de l'Estat, que són rellevats cada tres mesos.

La segona filla del Rei exerceix el càrrec de directora de l'àrea Social de la Fundació La Caixa, càrrec que ha conservat malgrat el canvi de domicili de Barcelona a Washington. El sou és de 250.000 euros anuals.

Tot això és el que ara per ara es diu d'una part menor de la família reial espanyola. Algun dia sabrem quants milions costa mantenir la resta de familiars directes i indirectes.

Amb les retallades que es preparen, guany qui guany les eleccions, potser ha arribat el moment de que la gent es pregunti si no val la pena de començar a retallar per la part de dalt, eliminant càrrecs inútils . Per exemple el de Rei.

I encara molt millor és marcar distàncies i anar fent amb calma però sense dubtes el camí que porta a la independència.

dijous, 10 de novembre del 2011

Ecologia negativa?




El llac de Brienz és un del més representatius llacs de la zona pre-alpina de Suïssa. Molt turistes l'han visitat, encara que no ho recordin: és un dels dos llacs, amb el de Thun, que donen a la conegudíssima ciutat de Interlaken el seu nom, ja que es troba entre ells dos.

El llac de Brienz, amb uns 30 quilometres quadrats de superfície, ha estat sempre molt estimat per la gran quantitat de pesca , essencialment salmònids, que les seves aigües ofereixen.

Doncs resulta que l'any 1986 el govern suïs va dictar una llei que prohibia l'us de fosfats en els detergents emprats per rentar la roba, o la vaixella i fins i tot en usos industrials. La mesura, molt ben rebuda per tothom amb una mica de sentit ecològic, va ser seguida amb rigor centreeuropeu.

Dels cinc pescadors professionals que treballaven tradicionalment al llac de Brienz , ara només en queden dos, i un d'ells està a punt de plegar.
El motiu:la quantitat de peixos ha disminuït dramàticament. La causa: l'aigua del llac és massa pobre en fosfats.

La paradoxa és inquietant. Resulta que l'aigua del llac, ideal del punt de vista dels pocs fosfats, ha fet desaparèixer les anomenades puces d'aigua, que són un menjar essencial pels peixos.

S'ha constatat que l'any 1995 un peix de 4 anys tenia un a llargada de 26 cm mentre que avui no arriba als 18 cm.Dit d'una altra manera: per un kilo de peix, abans eren necessaris 5 peixos i avui uns 25.

També s'ha vist que a partir de l'any 2008 cada vegada més peixos neixen sense òrgans sexuals, i que durant els mesos d'estiu de l'any passat, la meitat dels peixos del llac eren estèrils.

Les autoritats cantonals estan estudiant la possibilitat de fer una aportació controlada de fosfat al llac per tal de reequilibrar les aigües de cara a permetre la normal proliferació de peixos. Es una mesura molt controvertida ja que ningú no coneix les conseqüències reals.

Una vegada més, la natura ens avisa. Esperem que l'exemple del llac de Brienz ens faci ser més prudents i respectuosos amb ella.

dilluns, 18 de juliol del 2011

A l'estiu, tota cuca viu


La calor i les vacances permeten, per uns dies, alterar l'ordre de les preocupacions. Anar tot el dia amb pantalons curts, samarreta i sandàlies sembla que dissipa, esvaeix i desdibuixa els greus problemes que, directa o indirectament, tot ciutadà pateix.

Tot és un miratge. Amagar el cap sota l'ala, o darrera d‘una sangria o d'un arrós mal cuinat a peu de platja no ha estat mai una bona solució. Les grans qüestions pendents, com que no coneixen vacances, aniran fent el seu camí i esperaran traïdorament el retorn dels estiuejants per recordar a tots ells el temps perdut.

El somni de molts és viure com els alemanys però amb el clima i el preu del vi de casa nostra. Peró per viure com ells s'ha de rendir també com ells. Les estadístiques de les hores treballades cada dia s'han de mirar amb ull crític i matisar-les amb l'index de l'eficiència. Per fer d'alemanys s'han de suprimir „ponts", festes locals, religioses o no, i mirar de reduir el treball „negre", els pagaments sense factura oficial i les mil i una que la gent ha inventat per fer el distret en temes impositius.

Naturalment que a Alemanya no tot és net, però en eficiència poden donar lliçons a tothom.Per cert, una companyia important suïssa de productes químics (Lonza) a decidit que els treballadors de la seva planta de Visp augmentin les hores setmanals de treball de 41 a 43, sense augment de sou. La mesura és per 18 mesos i ha de servir per preservar els llocs de treball davant de la forta revalorització del franc suïs per la davallada del euro, cosa que ha fet augmentar molt el preu dels productes de Lonza destinats a l'exportació.

Això de treballar més sense cobrar, o de treballar igual amb menys salari són mesures que, ben aplicades, poden permetre aguantar una situació puntual. El Conseller Mas- Collell tindrà molts problemes per portar a terme mesures d'aquest tipus, per molt que a curt terme siguin necessàries. Peró Mas-Collell no és ni alemany ni suïs. I els catalans tampoc ho són.

dijous, 28 d’abril del 2011

Problemes, circ i futbol


Les mal anomenades vacances de Setmana Santa i els partits entre el Barça i el Real Madrid han distret a molts dels veritables assumptes que compliquen el futur immediat de tots.

El partit d'ahir és un bon exemple d'un espectacle que la gent necessita de tant en tant per expressar, amb l'excusa de l'esport, molts sentiments de rebuig, de desil•lusió i fins i tot de menyspreu entre dues maneres de veure les coses.

El futbol és com un circ, i un partit com el d'ahir presenta jugadors que ataquen com felins sense gàbia, jugadors que com a bons trapezistes donen exemple d'elegància de moviments, i fins i tot pallassos que asseguts a la banqueta es queixen i com que només fan riure, ningú els pren seriosament tot i que són indispensables per arrodonir el programa.

I mentre el públic present al camp i assegut davant el televisor gaudeix de l'espectacle, a fora, al carrer, les coses més aviat empitjoren. El govern central segueix navegant sense mapa ni brúixola, nega les evidències i aprofita totes les ocasions per donar l'imatge d'anar perdut. I aprofita la lliçó del futbol per culpar de tot als altres, sense pensar ni de lluny que potser una part de la culpa la tenen ells.

Molts membres del govern central podrien entrenar el Real Madrid perquè el mal estil ja el tenen.

dimecres, 30 de març del 2011

La independència: només una alternativa?


La independència és, en primer lloc, un acte de convicció. S’hi ha de creure, se n'ha d’estar profundament convençut, altrament no pot reeixir. La independència només pot tenir per base gent que sap que és la millor i alhora l’única manera de viure una personalitat històrica i social.

La independència és, en segon lloc, un esforç colectiu. Si una majoria sòlida no hi creu, si no participa en la seva creació, si no existeix una determinació comuna, si no hi van tots plegats, mai es podrà arribar a assolir-la.

Que l’expresident Jordi Pujol parli ara de la independència i que fins i tot la consideri una solució per Catalunya sorprèn i alhora incomoda. Per uns arriba tard, massa tard. Per d ‘altres, és una manera d ‘ajudar a CiU a guanyar posicions entre certs sectors ja que fins ara en aquest tema la coalició no era molt clara, com tampoc ho és el president Mas.

Amb tot i un aspecte positiu, que no val la pena de negar, resulta decebedor que per Pujol la independència no sigui res més que l ‘única sortida a l'actual situació, per manca d’altres alternatives. Es a dir que pel senyor Pujol, una vegada descartades altres possibilitats sense que ens expliqui quines són, només queda la independència per evitar, com diu literalment, „ el gradual esborrament de la catalanitat i de Catalunya “.

No dic que no tingui raó, però voldria que les properes setmanes el senyor Pujol i CiU parlessin de la independència amb més convicció. Ajudarien a encarrilar els molts esforços que ja s’estan fent per arribar a aconseguir una majoria que cregui en la independència com a solució primera i no com a opció obligada dels que diuen que „no tinc altre remei! “.

dissabte, 19 de març del 2011

Polèmica de baix nivell


Les relacions entre partits esta baixant a nivells que només poden satisfer a gent amb poca exigència i que segurament gaudeix amb els „reality shows“de la televisió.

La picabaralla entre López Tena i Duran i Lleida, amb la senyora Joana Ortega com a detonant, ha assolit un grau poques vegades vist i escoltat a Catalunya. Errors de currículum d'una, irregularitats com a notari de l’altre i detalls sobre la vida sexual del tercer han encetat una polèmica pública que ningú sap com acabarà.

Si només poden accedir als càrrecs públics ciutadans amb una vida personal i professional neta com una patena, ja podem plegar perquè no trobarem ningú. Però l'obligada tolerància per errors de joventut, o canvis d’opinió i fins i tot de camisa, no pot perdonar-ho tot, i fer ulls clucs a intents conscients d ‘engany o a un repartiment de càrrecs amb criteris diguem-ne horitzontals, tal com insinua López Tena de Duran no soluciona res.

Cada vegada és més difícil fer creïble la política als ciutadans que llegeixen que Laporta cobrarà 130.00 euros suplementaris que, segons el reglament del Parlament, són de dret per tal que pugui efectuar en solitari la seva tasca al no fer part del Grup Mixt. Mentre l’atur augmenta, l’horitzó segueix llunyà i fosc i les retallades de despeses públiques ja es fan notar a tots els nivells, el senyor del carrer no entén certes coses, i dubta i es desentén cada vegada més de la política fugint no sap molt bé a on.

I com que sempre plou sobre mullat, alguns voldrien que efectivament els jugadors del Barça s’ajudessin de drogues per fer gols. Jo, a la primera parada baixo.

dissabte, 12 de març del 2011

O terra o cendra


En un cap de setmana on el món està sacsejat i a molts indrets la tragèdia (natural o provocada) sembla dominar, potser és una bona idea llegir poesia i no perquè sigui necessàriament una pomada per les ferides, que molta poesia és dura i aspre al toc.

Com deia Èsquil, l’art és molt més feble que la necessitat, però la poesia ens diu les coses d’una manera definitiva, precisa i clara encara que sembli que només juga amb les paraules i la llengua.

Brossa va escriure un sonet „ O terra o cendra “ que, com tota la seva obra, convé llegir i del que vull recordar el tercet final:

„ No retornem enrere amb la nefanda troca:
Ferms en el nostre dret guardem mesura justa
O el pont de l’únic pas possible s’enderroca “.


Ho voleu més clar?

dimarts, 8 de març del 2011

Estalviar energia: veritats i mentides


La primera manera d’estalviar combustible és la de no fer quilometres inútils. Una segona manera és la de facilitar la disminució del tràfic urbà que obliga a anar amb marxes curtes, a frenar i accelerar a cada cantonada, amb un gran consum de combustible i un alt desgast dels motors. Una xarxa de transports públics eficients, nets i econòmics ajuda molt a fer efectives ambdues solucions.

Obligar a anar a 110 kms/hora a les autopistes ha provocat una polèmica a tots els nivells ja que es posen a la balança l’estalvi de combustible, la fluïdesa del tràfic, la seguretat i fins i tot l’expulsió de gasos, essencialment anhídrid carbònic, a l’atmosfera. Tots els arguments tenen una part de raó i una part discutible.

I és que no sempre les coses són com semblen. Fa uns dos anys, vaig escriure sobre la quantitat de CO2 que llencem a l’atmosfera, directa o indirectament, i vaig explicar tres exemples molt significatius, que ara voldria repetir:


El sucre

Resulta que Suïssa produeix sucre, a partir de la remolatxa, en quantitats suficients. També hi ha una certa importació de sucre produït a partir de la canya de sucre. Dons bé, segons un estudi resulta que és més ecològic (del punt de vista CO2 ) importar un quilo de sucre del Paraguai que produir-lo a Suïssa. L'explicació és: al Paraguai, la collita es fa essencialment a mà i el subproducte que resta després d'extreure el suc de la canya, és emprat pels pagesos per cuinar, per adobar els camps etc.. Contràriament, a Suïssa la collita es fa amb tractors (que cremen gasoil) i els residus de la remolatxa no s'aprofiten i per tant es cremen a l'incineradora després de ser transportats per camió. Total, que el sucre del Paraguai tot i comptar el transport per vaixell, expulsa la meitat de gasos a l'atmosfera que el sucre suís.

Les roses
Les roses de Kenya o d'Equador que trobem tot l'any a les floristeries, produeixen menys gasos que les roses importades d'Holanda perquè la calefacció dels hivernacles holandesos és molt més contaminant que l'avió ple de flors que les transporta a les nostres ciutats.

Les pomes
Ens hem acostumat a menjar pomes tot l'any. Les que el país produeix s'han d'emmagatzemar en frigorífics durant molts mesos per tal de tenir el subministrament garantit. Una poma produïda a Xile durant la seva temporada ( que és inversa a la nostra) i transportada per vaixell fins a Europa consumeix menys energia que les nostres guardades sota refrigeració mesos i mesos.

L'estudi de referència l'ha fet la Universitat de Giessen a Alemanya, i ha estat corroborat per un estudi paral•lel de l'organització també alemanya Foodwatch.


Esperem que el que decideixen certes mesures, ens diguin la veritat dels motius i dels resultats. Res més, que no és poc.

dissabte, 5 de març del 2011

Depenem dels independentistes


La veritat és que sempre depenem d’algú de manera que quan parlem d’independència (individual, econòmica o social) ho fem per quantificar el grau menor o major de lligams, acords o compromisos però mai per demostrar que anem sols.

Els personatges polítics de caire independentista que entre tots hem elegit, de moment no semblen demostrar massa interés en fer pinya per anar endavant cap a una sobirania que amb més o menys convenciment tots predicaven durant la campanya prèvia a les eleccions.

ERC necessita reafirmar els seus principis després d’uns tripartits on van abandonar-los en part a canvi de manar (poquet). Reagrupament actua amb un Carretero que va sortir d’ERC i que ara hi torna tímidament per poder arribar a tenir algun tipus de representació pública. Solidaritat (SI) no ha durat com a coalició ni el temps mínim per agrair el vot als seus votants i Democràcia Catalana de la ma de Laporta decideix sortir d ‘una SI que van ajudar a fundar i s'apropa a ERC per tal de tenir veu en l’àmbit municipal.

Tot el batibull, rebombori i xivarri que els darrers dies han organitzat els polítics dits independentistes entristeix als que havien cregut que era possible unir-los de cara anar endavant amb fermesa. Les properes eleccions municipals serviran per animar o desanimar a molta gent que espera menys individualisme, menys protagonisme i més solidaritat.

De moment sembla difícil predir el que ens vindrà al damunt. Els responsables encara són a temps de rectificar i demostrar que les propostes grandiloqüents de fa uns mesos poden ser molt més que intents de lluir.

dilluns, 28 de febrer del 2011

"La Vanguardia.cat" : dubtes i més dubtes


La noticia de la sortida d’un nou diari en català mereixeria ser un motiu d’alegria. El naixement de „La Vanguardia “en català no aconsegueix entusiasmar a ningú i els motius són molt diversos.

A la majoria de cases dels de la meva generació, La Vanguardia era el diari que durant molts anys va gaudir de pràcticament el monopoli de la premsa escrita. Encara avui, molta gent llegeix La Vanguardia per una qüestió de tradició i malgrat les alternatives que han anat sortint, una part de la societat catalana mai ha deixat de comprar el diari del grup Godó.

De „La Vanguardia Española“del franquisme a „La Vanguardia.cat“d’ara no hi ha massa diferència d’actitud: una visió dels fets i les noticies amb un enfocament còmode, tractant de no fer enfadar al govern central. Fets com el del seu director Galinsoga, substituït per la força de la pressió d’uns valents catalans, són l’excepció d’una historia periodística caracteritzada per la seva facilitar per „emmotllar-se , per no fer enfadar als que manen.

La prevista „La Vanguardia.cat“no serà res més que una edició en català, no un nou diari. Els periodistes i col•laboradors escriuran indistintament en català o en castellà i l’empresa ha previst la traducció per vies digitals, és a dir, traducció amb un programa electrònic i una repassada final per part d’uns correctors. No gaire diferent de „El Periódico.cat“, amb totes les diferències ideològiques que es vulgui.
Diaris com l’AVUI, l'ARA, „El Punt “, „regió7 “i altres estan pensats i escrits en català, i aquesta diferència respecte als diaris parcialment traduïts sempre marcarà l’existència de dues categories.

Malgrat tot, la sortida de „La Vanguardia.cat “en un moment on sembla que la premsa escrita està perdent vendes, en part per la premsa gratuïta i en part per la premsa digital, és una noticia reconfortant si és que ajuda a col•locar el català al lloc de llengua normal de comunicació que li correspon. Esperem que tota l’operació no estigui pensada de cara a les subvencions, sense les que molta premsa no arribaria al proper Nadal.

dimecres, 23 de febrer del 2011

Tal dia com avui, jo era a Madrid


Avui fa 30 anys vaig iniciar un viatge de negocis amb un vol de Zuric a Buenos Aires, amb escala a Madrid. El dia 23 de febrer del 1981, a les 6 de la tarda vaig arribar a Madrid d’on sortiria cap a Buenos Aires el dia 24 a les 4 de la tarda.

Un altre moment potser escriuré els detalls d’aquelles gairebé 24 hores passades a Madrid agafat per sorpresa en un intent de cop d’estat que vaig viure de primera ma al centre de Madrid on vaig anar per copsar la inquietud i fins i tot la por que la gent va sentir durant algunes hores, i conscient que assistia a un fet històric.

Vist amb la tranquil•litat de dona el temps i la distància, i encara que és un fet poc i mal explicat, la possible tragèdia (que no va succeir malgrat els tancs a València) estarà sempre marcada per l’esperpèntica entrada de Tejero, amb el baix nivell del seu llenguatge i en un intent de cop d’estat molt mal organitzat com era d’esperar d’un règim on l’autoritat anava per damunt de la raó.

Moltes vegades s’ha escrit o parlat sobre la possibilitat que un fet similar es repetís a Espanya. Uns diuen que no, que l’exercit és ara més professional i que la democràcia està arrelada de manera suficient per resoldre els diferencies sense „Tejeros“. D’altres pensen que si, que encara queden molts il-luminats que en un moment donat es transformarien en defensors de la pàtria (la d’ells). I potser tenen raó, ai las!.

dilluns, 14 de febrer del 2011

El fet normal de la llengua


Després del partit de futbol al camp de l’Osca, l‘entrenador del Girona, Raül Agné, va contestar en català a una pregunta feta en català, tot i que va dir que després contestaria en castellà. Davant les protestes d’alguns dels periodistes presents, va abandonar la roda de premsa.

Lamentablement encara es noticia que un personatge públic parli en la seva llengua sense negar l’us d’una segona o fins i tot d‘una tercera segons convingui. Els monolingüistes, que són majoria a Espanya, no admeten fàcilment el nivell superior que suposa parlar més d’una llengua i obren la caixa dels trons cada vegada que poden.

Un cert contrast a la reprovació dels periodistes a Agné el va donar la peli cula „Pa negre “, guardonada amb molts premis „Goya “, rodada en català i basada en la novel•la del mateix nom d’Emili Teixidor. He llegit la novel•la però, per raons obvies, no he vist la peli cula.

Crec que el camí de la cultura, pot servir, encara que a escala reduïda, per fer comprendre millor la nostra identitat. I dic a escala reduïda perquè dominen la ignorància i els diners, i el nombre „d’analfabets“ que saben llegir i escriure va en augment.

Avui tenim dues noticies positives per la nostra llengua. Esperem que no es quedin en fets puntuals sinó que esdevinguin fets normals amb l‘ajut de tothom, ja siguin polítics o ciutadans sense càrrec.

dimecres, 9 de febrer del 2011

El futur no és Espanya


Per dir-ho més clar: Espanya, tal com està configurada ara, no te futur. I Catalunya no pot lligar el seu avenir a un país amb les estructures polítiques esquerdades per tots costats i amb una tendència quasi obsessiva a trobar-nos defectes i problemes.

El viatge protocol•lari de Mas a Madrid, a més a més obligat per la necessitat d’anar allà a dir el que no volen escoltar, ha engegat una tronada digna d ‘una festa major. Bona part de les autonomies han posat el crit al cel, demanant el dret a „endeutar-se “tal com l’hi han permès a Catalunya. Fins i tot l’alcalde de Madrid, que és una ciutat i no una autonomia, ha denunciat el tracte discriminatori que suposa el principi d’acord Mas-Zapatero.

El portaveu del Govern, Francesc Homs, ho ha dit molt clar: "El que se'ns permet fer, el que es va discutir ahir, el que es va plantejar per part de Catalunya no és res més que allò que se'ns deu".

Un Estat de les Autonomies que no funciona, que permet privilegis fiscals al País Basc i Navarra sense que s’escoltin tants comentaris negatius com sobre Catalunya ‚i que amb la seva vulgar frase de „café para todos“ ha aconseguit ser injusta per a tots, un Estat con aquest no pot ser un lloc on els catalans puguin aspirar a continuar fent’ ne part.

De manera que ara cal continuar el camí ja començat que, potser a poc a poc però amb seguretat, ens portarà a la independència.

dijous, 3 de febrer del 2011

El franquisme del PPC


Em costa molt escriure PPC ja que no veig massa justificació a la C de Catalunya que sembla posada per definir la seu del partit i no per demostrar una identificació amb el país.

Doncs bé, el PPC ha tingut la brillant idea de col•locar al peu de l'obelisc de la cruïlla del passeig de Gràcia i la Diagonal de Barcelona una figura en honor del rei Juan Carlos I per substituir el buit que ha deixat l’estàtua de la Victòria franquista acabada de retirar.

Aixecar monuments a fets històrics relativament recents sempre suposa un perill ja que si es gira la truita les veus per retirar-los o transformar-los seran inevitables. També és un risc posar noms de personatges vius a carrers, places o escoles. Val la pena de recordar, si més no com a anècdota, que a Cuba no s’han erigit monuments a Fidel Castro, ni han batejat carrers o indrets amb el seu nom. Tractant-se d’un règim personal i monopolista, sorprèn la manca de culte urbà.

El PPC, que sembla molt poc interessat en les coses específiques de Catalunya, creu que Barcelona necessita honorar al rei Juan Carlos d’una manera tan lluïda com és una figura en un lloc tan destacat. Per damunt de les meves poques simpaties amb la institució monàrquica en general, em demano que ha vist el PPC com a mèrits en el rei per fer la proposta del monument.

Una de dues: o el PPC vol fer la punyeta amb la seva demanda o sent nostàlgia dels temps de Franco i no ha vist res de millor que fer un acte de vassallatge envers d’un rei amb arrels franquistes. I mentrestant, l’atur no para d’augmentar, cosa que tindria d’ocupar tant temps als polítics que no els hi quedaria ni un minut per estàtues i altres mandangues.

dissabte, 29 de gener del 2011

Pujol, Montilla i els llamps


Molt sovint, quan un polític es manifesta temps després d’ocupar el càrrec ho fa per justificar algunes de les seves decisions anteriors. Molt poques vegades un polític modifica públicament les posicions que va defensar en actiu, com si l’infalibilitat anés lligada al càrrec.

L ‘expresident Jordi Pujol ha publicat a la seva pàgina web un article on planteja la independència de Catalunya per primera vegada com una possibilitat i no només com a una opció. En entrevistes posteriors a l'escrit del dia 25 ha confirmat aquesta opinió.

Com és natural, al senyor Pujol l’han obligat a fer de parallamps ja que de tots costats l’han criticat i tractat de senil, d'hipòcrita o d ‘oportunista. El darrer llamp l’ha llençat l’expresident Montilla que ha acusat Pujol de voler trencar l’espai central de convivència, afegint que aquesta actitud també la veu en el PP de manera que Pujol i el PP es „retroalimenten, s'utilitzen i s'ajuden “ en paraules textuals.

El senyor Montilla, que segurament ha llegit l’article del senyor Pujol, ha d’explicar més clarament que li permet dir que Pujol vol trencar un espai central de convivència, perquè jo no ho entenc. Això d’espai central de convivència em sona molt a la convivència del PSC amb el PSOE, que també era central, del centre d’Espanya vull dir.

„ Perquè a hores d’ara és ingenu pensar que es podrà frenar el procés d’anar cargolant l’Autonomia, i de fet la identitat, l’autogovern i l’economia de Catalunya amb noves negociacions com pretenen encara alguns socialistes catalans “. Aquestes paraules de Pujol són les que potser han „picat “a Montilla. I també quan diu: „ Si algun canvi hi pot haver de moment ‚més fàcil és que sigui per a mal que per a bé. Per tant, l’alternativa a això ara ja només podria ser la independència “.

No és necessari ser partidari de Pujol ni haver votat alguna vegada CiU per estar satisfet de la posició de Pujol perquè només es pot anar endavant si els esforços d ‘uns i d’altres van en la mateixa direcció, i les paraules de Jordi Pujol han d’ajudar a fer el camí que els catalans vulguin.

dissabte, 22 de gener del 2011

Decidir el futur de Catalunya


No falla. Cada vegada que escric sobre el govern espanyol o sobre la monarquia surten els àngels de la guarda de les essències catalanes per dir que no cal parlar-ne d’Espanya o del rei, que ja s’ho faran i que no és cosa nostra.

Crec que van errats ja que mentre Catalunya estigui dins d’Espanya (cosa que cada vegada més gent voldria canviar), el govern de Madrid decideix molt sobre Catalunya i mentre el Rei segueixi assegut al tron, els catalans participen en el finançament d’ell i de la seva família.

El camí d’una autonomia per Catalunya equivalent a la de un Land alemany o d‘un Cantó suïs sembla que està ple de paranys, de barreres o de controls que el fan impracticable. De manera que només queda la possibilitat de definir i decidir quin futur els catalans volen per Catalunya i tirar endavant malgrat que les forces polítiques de caire sobiranista han perdut embranzida potser per la divisió precedent a les eleccions i els anomenats nacionalistes tendeixen a generalitzar, sense proposar actuacions concretes i realitzables a curt terme.

El govern Zapatero sembla cremat i amb poques possibilitats de guanyar les properes eleccions. Si l’alternativa és el senyor Rajoy, poca millora trobarà Catalunya en les seves relacions amb Madrid. Molts dels que votaran a Rajoy en el fons votaran contra Zapatero perquè Rajoy ni entusiasma com a personalitat ni sembla partidari de reformar res que pugui donar a Catalunya més autogovern.

Per a molta gent els problemes prioritaris són l’economia, l’atur i les pensions. Sens dubte són assumptes greus i de difícil solució però no convé deixar de treballar per dotar a Catalunya d’unes eines que permetin fer justícia a l’historia, a la llengua i al treball de totes les generacions de catalans que ens han precedit.

diumenge, 16 de gener del 2011

La solució és treballar més



Anem a pams: dues empreses suïsses, davant la devaluació de l ‘euro respecte al franc suïs i la conseqüent caiguda de les exportacions han decidit augmentar de dues hores el treball setmanal dels empleats, sense cap compensació econòmica.

Els detalls de la decisió, que segurament crearà escola, són molt interessants. Totes dues empreses tenen una cartera de comandes plena però malgrat això els marges comercials s‘han reduït ja que molts contractes estan signats en monedes altres que el franc suïs, de manera que darrerament han deixat de guanyar entre un 15 i un 20 % calculat sobre francs.

Augmentar el temps de treball significa produir més amb un cost menor per hora de treball de manera que es pugui compensar, si més no parcialment, la devaluació de l’euro, o la revaluació del franc segons es miri.

Les grans organitzacions sindicals, però, han denunciat els acords de les dues empreses ja que temen que la mesura es propagui, perjudicant els drets dels treballadors, segons diuen. Potser el que temen és que les mesures tinguin efecte positiu al marge de les seves estructures malgrat que les lleis permeten en casos molt concrets l’augment de treball sense compensació.

És d’esperar que s’establirà un diàleg amb arguments clars sobre la taula i fent servir el cap i no el fetge, amb la convicció que ni tots els directius són uns espremedors ni tots els sindicalistes uns descamisats cridaners.

Pels amants dels detalls, les dues empreses són Dätwyler, fabricant de cables, amb 950 treballadors i Transfor, fabricant de transformadors, amb 280 treballadors.

Tal com la llarga historia laboral demostra, l’única manera de prosperar és treballar i sobretot treballar bé cosa de la que encara molts no se n'han adonat.

dimarts, 11 de gener del 2011

El negoci de la FIFA


El futbol que gestiona la FIFA és un negoci, i després un espectacle i molt, molt enrere, un esport.

El „show “que ahir va escenificar la FIFA, amb la complicitat del diari „France Football “, va demostrar una vegada més la hipocresia d’uns personatges encapçalats per l'impresentable suïs Joseph Blatter, capaços de treure diners com sigui amb la pretensió de fer un treball gairebé d'ONG en favor del futbol.

Els catalans interessats pel futbol poden estar més que satisfets amb els tres finalistes al premi de millor jugador del món i amb els sis jugadors del Barça dins de l’equip ideal mundial. I també per Guardiola com a finalista entre els entrenadors. Tot molt merescut i per tant un gran dia pel Barça i per Catalunya, dins de l’àmbit futbolístic.

La FIFA disposa a Suïssa d’un estatus especial que li permet no pagar impostos malgrat remenar milers de milions de dòlars o euros o francs suïssos. Aquesta condició especial permet al senyor Blatter i als seus fidels companys de direcció de fer i desfer al seu gust. Fins i tot els casos de corrupció darrerament demostrats els han ofegat amb un silenci sospitós i amb un Comitè Intern contra la corrupció integrat per ells mateixos, de manera que ja podem imaginar les ganes que tenen de fer net.

El futbol mobilitza cada setmana arreu del món molts milions d'aficionats i només per aquest motiu ja mereix una consideració especial. De totes maneres, amb els pressupostos dels clubs i amb els preus que es paguen per certs jugadors, és cada vegada més difícil admirar el futbol només com a esport.

dimecres, 5 de gener del 2011

Carta republicana als Reis


Benvolguts senyors

Quan tenia sis anys vaig descobrir que els regals que cada any em trobava al balcó de casa els compraven els meus pares i no vosaltres. Més tard vaig saber que l’únic evangeli que parla de vosaltres no diu res de Reis sinó de mags, ni diu que éreu tres, ni us dóna cap nom, de manera que molt aviat vaig decidir que no sou res més que un invent.

De totes maneres, sou un invent que genera il•lusions a grans i a petits i per aquest motiu podem celebrar la vostra diada sense complexos. Els altres Reis, els que si existeixen, els que regnen en alguns països, no il•lusionen a ningú i només serveixen per omplir pàgines de revistes tan prescindibles com ells.

De manera que seguiré la tradició i us demanaré que porteu als qui ens governen una bona porció d'idees per resoldre la difícil situació general. Com ja sabeu, el nou govern de Catalunya acaba de començar a actuar i el panorama es presenta difícil. Tots els mals, però, s’han de començar a guarir amb una baixada de l’atur. Si l’atur es redueix és que més gent troba feina, es fabriquen més productes i es poden vendre, i la gent i el govern reben més ingressos i la roda del consum torna a girar, i produeix més treball i gira i gira...

Senyors Reis, com que sembla que sou mags, feu que tots, govern i oposició, trobin el camí per rebaixar l’atur. Si ens feu aquest favor, prometo començar a creure en vosaltres i l’any vinent us escriuré fins i tot una carta d’agraïment, monàrquica i no republicana. No ens desil•lusioneu.