dijous, 30 d’abril del 2009

Les ciutats amb millor qualitat de vida



He llegit un avanç de la llista de ciutats del món que cada any publica l'empresa consultora internacional Mercer. La llista ordena 250 ciutats per ordre de qualitat de vida, segons 39 criteris.

Entre els criteris que més punts atorguen hi trobem factors polítics, socials, econòmics i ecològics. També es considera la seguretat personal dels habitants, la cobertura sanitària, l'educació i les ofertes de transport.

Les 10 primeres ciutats d'aquest any són :
1. Viena
2. Zuric
3. Ginebra
4. Auckland
5. Vancouver
6. Düsseldorf
7. Munic
8. Frankfurt
9. Berna
10. Sydney

Primera constatació : Tres ciutats alemanyes, tres ciutats suïsses i una de Àustria, de Nova Zelanda, de Austràlia i de Canadà. No hi ha cap ciutat francesa, ni anglesa, ni italiana, ni dels Estats Units ni d'Espanya.

També es pot argumentar que viure, lo que se'n diu viure, ni hi ha res com Espanya o Itàlia on la gent és més feliç amb menys. Potser si ; però potser també és possible que el fet de creure això freni possibles millores.

Com tots els rankings i totes les estadístiques, aquesta és discutible. Però malgrat els defectes probables, convé que alguns responsables mirin quins punts poden millorar-se per tal de que els habitants de la seva ciutat visquin millor. Encara que no entri a fer part de les 10 primeres.

dimecres, 29 d’abril del 2009

Negres pronòstics per el turisme




Ara que l'estiu s'acosta, comença a preocupar la més que segura recessió que el sector turístic patirà arreu d'Europa.

Tant Suïssa com Espanya reben una gran quantitat de turistes alemanys i són justament ells els que probablement més deixaran de viatjar aquest any, junt amb els espanyols.
La consultora Boston Consulting Group ha fet durant el més de març una enquesta sobre vacances, viatges i despeses preguntant a uns 5000 europeus d'Alemanya, Gran Bretanya, França, Itàlia i Espanya. Els resultats són realment poc animadors.

Un 52% dels alemanys preguntats es diu poc disposat a viatjar, percentatge només superat per Espanya, amb un 54%. A la pregunta de si disminuiran les despeses per hotel i menjar, els espanyols estàn al davant amb un 65%, seguits dels francesos (55%) i els alemanys (38%).

Es pot argumentar que com que Espanya ja té hotels, platges i bon clima, és natural que en temps de crisi els espanyols decideixin quedar-se al seu país i no anar al estranger. Fals !. A la mateixa enquesta, els italians ( que també tenen hotels, platges i bon clima) diuen que només un 26% està disposat a viatjar menys ( la meitat que els espanyols) i només un 37% baixarà les despeses de dormir i menjar ( un 40% menys que els espanyols).

Una vegada més Itàlia sorprèn per la seva bona disposició a ignorar els problemes financers, almenys a l'hora de contestar enquestes.

De qualsevol manera, enquesta si o enquesta no: la baixada de turistes a tot Europa es farà sentir molt perquè també ens visitaran menys asiàtics i americans. A la manca d'ingressos s'ha d'ajuntar un descens en les contractes de treball dins del sector turístic, que originarà un atur sectorial galopant.

Ja ens estan amargant el bon temps abans de que arribi.

dimarts, 28 d’abril del 2009

Els pirates de Somàlia



Suïssa no disposa de mar, com és àmpliament conegut. Però molts vaixells naveguen sota bandera suïssa amb mercaderies que s'originen en l'industria suïssa o que van destinades al país.

Els vaixells suïssos estan en perill de ser atacats per els pirates que "treballen" prop de la costa de Somàlia, de tal manera que el Ministeri de Defensa ha preparat enviar un grup de soldats suïssos per defensar el patrimoni nacional. Els soldats faran part de la denominada Operació Atalanta, de caràcter internacional, que preveu que cada país que participi en l'operació conjunta pagui les despeses dels seus membres.

El govern suïs preveu uns 10 milions de Euros per la participació durant un any. Es tracta d'enviar dos grups de 8 soldats d'elit, junt amb un equip mèdic de tres persones, quatre oficials d 'Estat Major i 3 especialistes de Dret Internacional. Les despeses diàries seran de uns 1000 Euros per persona.

El Ministeri de Defensa ha tingut una idea que podríem dir genial. Han calculat que cada any passen per davant de les costes de Somàlia uns 20 vaixells suïssos. Si volen evitar Somàlia han de donar la volta pel sud d'Africa, operació que suposa uns 12 a 20 dies més de trajecte.

El cost del desviament és de 1,5 milions d'Euros, és a dir, només el 15% del que suposa enviar soldats.

Curiosament, aquest plantejament ha sortit del mateix Ministeri cosa que dona la tranquil•litat de saber que allà existeixen elements que no necessiten fer de « Rambos » i que són capaços de fer servir més el cervell que els muscles.

dilluns, 27 d’abril del 2009

Tinc la sort de no viure a València



Em sorprèn, alhora que m'irrita en grau alt, la constatació que el govern valencià vol evitar que les emissions de TV3 es puguin veure dins de la comunitat que regeix.

Estem d'acord que TV3 és una emissora autonòmica i que l'estat central potser no està obligat a que arribi a tot el territori. Però impedir que es pugui veure allà on es parla una llengua germana per no dir la mateixa, em sembla d'un absolutisme condemnable. És atribuir-se els poders del "Big Brother" d'Orwell, que decideix el que es pot llegir, veure o parlar.

En la meva llunyana Suïssa, en el meu modest poble de 10.000 habitants rebo la televisió per cable. La companyia que distribueix les imatges (pagant un canon, naturalment) ens fa arribar a casa dins del paquet d'emisores standard unes 140 de diversos països i en diverses llengües. Una de les emissores és TV3.

Trobo escandalós que jo, i els meus veïns si volen, puguin gaudir d'unes imatges que el govern valencià vol prohibir al seus conciutadans. Com és possible !.

TV3, i el canal valencià, i el basc i el gallec tindrien d'arribar arreu d'Espanya, i que sigui la gent la que decideixi si vol mirar-ho o no. L'any 2009, en un país europeu no fa cap falta un govern dedicat a censurar i a decidir el que s'ha de veure.

M'uneixo a la campanya que Acció Cultural del País Valencià ha posat en marxa i que té entre la comissió promotora a Pujol, Maragall, Barerra i moltes altres personalitats de tot color que no estan disposades a rebre ordres de caire estalinista.

dissabte, 25 d’abril del 2009

Més presència catalana



El dimecres dia 14 vaig escriure sobre la presencia de Catalunya al poble de Zofingen amb motiu del Dia Mundial del Llibre, organitzant una trobada d'infants per parlar i conèixer Joan Miró.

Ahir divendres, la mateixa Biblioteca Municipal de Zofingen va promoure un acte enològic-cultural sobre Catalunya. La directora de la Biblioteca, la senyora Cécile Vilas (filla d'un català) va fer una presentació amb projeccions sobre Catalunya, on no va deixar cap aspecte (històric, polític, cultural) sense explicar, lligant els temes i apuntalant la personalitat de Catalunya, el català i els catalans.

La part final de la conferencia la va dedicar la senyora Vilas a presentar alguns dels llibres escrits per catalans que figuren al catàleg de la Biblioteca, naturalment traduïts al alemany que és la llengua de la nostra regió. Va destacar Sagarra, Rodoreda, Montserrat Roig, Carme Riera, Pàmies, Monzó i d'altres. Per cert que va tenir la bona idea de donar al públic assistent un petit catàleg amb tots els llibres d'autors catalans amb la referencia de títol, editorial, any de publicació i número de referència de la Biblioteca, per tal de facilitar la seva ubicació. La sorpresa va ser el comprovar que 76 llibres estan dins del catàleg català. Gens malament en un poble de 10.000 habitants a Suïssa !. Em pregunto si a Espanya, per exemple, els pobles de 10.000 habitants amb biblioteca poden oferir tanta literatura en català (traduïda naturalment !).

Paral•lelament, un negoci important de vins de la ciutat va oferir degustació gratuïta de vins i caves catalans, de manera que després de la conferencia de la senyora Vilas, va ser interessant « petar la xerrada » en petits grups, al voltant de productes de la nostra terra.

Coses senzilles que permeten mantenir l'esperança de que poc a poc podem, amb l'ajut de moltes senyores Vilas, fer conèixer el nostre patrimoni històric i cultural sense massa soroll polític o mediàtic, però amb eficiència.

divendres, 24 d’abril del 2009

Apoteosi del color groc: Van Gogh a Basilea



El diumenge obrira al Museu d'Art de Basilea l'exposició " Vincent Van Gogh -- Entre terra i cel. Els paisatges".
Serà, segurament, una de les exposicions més comentades i visitades dels darrers anys: els organitzadors esperen, pel cap baix, uns 500.000 visitants fins el 27 de setembre, data a la que es clourà. Estan exposades 70 pintures del tema paisatge vingudes d'arreu del món, tant de museus com de particulars, amb un valor assegurat d'uns dos mil milions de Euros.

Tot aquest gegantisme és necessari per reunir per primera vegada una exposició monotemàtica sobre els paisatges de Van Gogh. Tothom sap que en vida pràcticament no va vendre cap pintura i que només va sobreviure gràcies a els diners que l'hi enviava el seu germà Theo, que disposava d'un situació confortable en una companyia dedicada al comerç d'art.

Van Gogh, fill d'un pastor protestant, va rebre el mateix nom que un germà seu mort al néixer un any abans que ell (curiosa similitud amb Salvador Dalí, també acomplexat per el fet de ser "un substitut" del germà mort i no un fill desitjat per a ell mateix). Van Gogh va intentar la vida de predicador i de missioner però no va reeixir per no saber llatí ni grec. Va treballar un temps a unes mines de carbó on va conèixer la vida dura dels miners, cosa que va afectar molt el seu caràcter sensible, complicat i depressiu.

Sorprèn el fet de que tota l'obra de Van Gogh va ser pintada entre 1883 i 1890, és a dir en només set anys. La seva capacitat creativa anava a un ritme que era marcat per les seves depressions : internat en un hospital a Auvers-sur-Oise, va pintar 75 quadres en només 70 dies, com un possés.

Dels seus paisatges ens queda l'impressió de les seves pinzellades curtes i potents, el domini dels grocs no només en els camps de blat, i la força inexplicable que el conjunt de la seva obra dona a qui s'hi atansa.

Una magnifica excusa per visitar Basilea que, exposició a part, mereix una aturada per molts altres motius.

dijous, 23 d’abril del 2009

Llibres i roses en el record



Gràcies al meu pare, a casa sempre van tenir els llibres una gran importància. Jo he seguit aquesta via i per tant diades com la d'avui, malgrat la distància física amb Catalunya, només em poden alegrar.

Jo soc de la generació que va ser escolaritzada en castellà; per sort, el català el parlàrem a casa i entre als amics i el podíem llegir amb una mica de bona voluntat. El meu "Harry Potter" eren "Les aventures d'en Massagran", amb il•lustracions de Junceda, que fou un dels primers llibres que recordo haver llegit i rellegit.

De la diada de Sant Jordi a la Manresa dels darrers anys quaranta i primers cinquanta recordo la pluja. Jo no sé si les estadístiques em donaran la raó, però la Festa del Llibre la tinc associada a un pluja fina que obligava als llibreters a fer les parades obligatòriament amb tendals. La gran animació pels carrers era motivada pel costum de comprar almenys un llibre i per la ajuda complementària del 10% de descompte tradicional.

El regalar una rosa va ser un costum que recordo haver conegut més tard, a Barcelona, en els temps d'universitari. Naturalment són coses de l'edat. Em sembla un costum molt d'acord amb la diada i amb els llibres: roses i llibres pertanyen al món dels sentiments, i és oportú unir-ho en un dia on també celebrem San Jordi, patró de Catalunya, i una de les poques coses que tenim de comuns amb els anglesos.

Avui, malgrat els mil quilometres de distància, em passejaré pel Carrer d'Urgell i el del Born de Manresa, i tafanejaré per les parades de la Llibreria Boixeda i de la Llibreria Torra, i segur que descobriré algun llibre interessant. I si algú creu que somnio, s'equivoca: no són somnis sinó records, molt i molt presents malgrat el temps transcorregut , un temps que no ha estat capaç d'esborrar res de la meva memòria i del meu cor.

dimecres, 22 d’abril del 2009

J.M. de Sagarra, un fenomen de la literatura



La vigília de la nostra festa de Sant Jordi, tant lligada als llibres, em fa pensar en la gran quantitat de novetats editorials que demà sortiran a la llum, i al gran nombre d'autors que els lectors podran trobar i deixar signar exemplars. És molt important que els autors, que només poden sentir la seva popularitat indirectament pels exemplars venuts, puguin, almenys un dia a l'any, trobar-se cara a cara amb alguns dels seus lectors.

El moment és adequat per recordar escriptors que ja no estan entre nosaltres peró que van contribuir ( i encara ho fan a través la seva obra) a que la nostra llengua visqui malgrat tots el intents de reducció que ha sofert i encara sofreix. Un dels autors més prolífics ja que va conrear la poesia, el teatre i la prosa és Josep Maria de Sagarra, sempre interessant de rellegir perquè la seva prosa, culta i rica, ens permet amb molta facilitat descobrir aspectes del català que donen una gran riquesa a la llengua.

Del seu llibre « Memòries » editat el 1954 vull extreure dos passatges descriptius, de gran qualitat al meu entendre. El primer d'ells és la descripció que fa de l'esglèsia Santa Maria de la Salute de Venecia un matí al obrir la finestra de la seva cambra d'hotel :

"Davant els meus ulls es projectava una mena de catedral de nacre; un si és no és grassa, un si és no és esvelta i una mica panxuda, però delicadament nerviosa. S'hi estremia un marbre, mig transparent, tacat del verd, del taronja i del cendra pastós, que reflectien les aigües. En aquell gran edifici, jo descobria el barroc acadèmic fugint de pressa cap a la passió d'unes volutes grandioses; d'unes cargolades banyes de marrà, d'unes immenses curculles de somni. Era com un misteri concebut al fons del mar, que emergia regalimant, massís i fascinador"

El segons passatge l’escriu després del seu llarg viatge per Itàlia, al retornar a Sant Pere de Vilamajor on treballa sobre els seus apunts de poesia :

“Sense cap esforç s’anaren afegint, un a un, els versos del meu poema. La decrepitud de Joan de l’Ós, els pardals de les branques despullades, la paret de la casa blanca, la pagesa tranquil•la i madura, les molles escorrent-se per les dens corcades, la lluna nova albirant-se a penes, el picot, la garsa i el gaig., i la presencia del llop, i la campana plorant dintre l'ull del campanaret romànic. ; tots els elements del meu poema no eren res més que la simple expressió dels element que jo veia des de can Llinàs, o saltant la riera i enfilant-me pel carenal del bosc, o seguint el camí entre els conreus, fins a arribar a les teulades del poble ».

dimarts, 21 d’abril del 2009

Una suïssa i el Rosselló


Demà, dimecres 22 d'abril, s'inaugura al Museu Internacional de la Creu Roja ( i de la Mitja Lluna Roja) de Ginebra una exposició amb el títol "Infants d'Elna" (Enfants d'Elna) dedicat a la maternitat que l'any 1939 va crear a la vila del Rosselló la suïssa Elisabeth Eidenbenz.

Nascuda fa 95 anys en un petit poble de regió de les Terres Altes de Zuric, filla d'un pastor protestant, Elisabeth Eidenbenz va estudiar magisteri. L'estiu del 1937 , junt amb altres joves, va fer seu el crit que algunes organitzacions van llençar per ajudar amb queviures la població més necessitada del costat republicà de la guerra civil espanyola. A Madrid, el grup de joves posen en marxa uns menjadors per donar sopa i altres aliments a mares, fills i vells. Posteriorment es trasllada a Barcelona, on també posarà en peu menjadors per la part de la població que comença a sentir veritable fam.

A l'entrada de les tropes franquistes a Barcelona, pren el camí de l'exili junt amb molts milers de catalans. Al principi, amb els donatius recollits a Suïssa , intenta suavitzar les condicions que l'hivern i el fet d’estar refugiats afecten a molta gent. La manca d'higiene i el fred són molt durs sobretot per els nous nats, de manera que Elisabeth crea a Elna, en un castell abandonat, un refugi on poden passar els primers temps les mares i els nou nats.

L'any 1940 França és ocupada per les tropes de Hitler i cada vegada més en els camps de Rivesaltes i Gurs s'internen refugiats jueus. Els voluntaris suïssos no dubten en continuar la seva tasca, sense fer cas a l'origen dels acollits. Fins i tot donen als nens nou nats jueus noms espanyols o francesos per tal de no facilitar les ràtzies de la Gestapo. La senyora Elisabeth Eidenbenz va retornar a Suïssa l'any 1944 i després va dirigir molts anys una Llar d'infants a Viena, on encara resideix.

L'any 2005 al Palau Robert de Barcelona es va fer una exposició sobre la Maternitat d'Elna i el mateix any la historiadora Assumpta Montellà va recuperar la història al llibre Els nens d'Elna (Editat per Ara Llibres).

El 2006, Elisabeth Eidenbenz va rebre la Creu de Sant Jordi, concedida per la Generalitat de Catalunya.

dilluns, 20 d’abril del 2009

Israel no s'ha d'enfadar



El President de l'Iran, Mahmud Achmadinedschad, va arribar ahir a Suïssa per tal de participar a la Conferencia sobre Racisme que s'obre avui a la seu de la ONU a Ginebra. Fins aquí res de molt especial.

Ahir, el President de la Confederació Suïssa va tenir una trobada amb el polític iranià i això ha estat motiu per molts durs comentaris i protestes per part d'organitzacions israelites per considerar que és una vergonya (literalment) que el President d'un país democràtic i respectuós dels drets humans s'assegui a conversar amb un poc menys que dèspota (literalment).

Amb tots els respectes per el passat històric i per la situació present en la que es troba Israel i els seus ciutadans, no s'han de perdre de vista varies coses. Primera, Suïssa acull indirectament la Conferencia ja que l'organització és cosa de la ONU i Suïssa és la seu de la ONU a Europa, de manera que fins i tot existeix una extraterritorialitat del Palau de les Nacions, com si fos una ambaixada. Segona, el President del Govern del país que acull la Conferencia compleix amb un acte protocol·lari i de educació fent una trobada amb el primer mandatari d'un país amb el que Suïssa manté relacions diplomàtiques normals. Tercera, ja fa molts anys, Suïssa representa a Teheran els interessos dels Estats Units( com també ho fa a Cuba) de manera que és molt positiu que els dos polítics es parlin perquè no és segur que el diàleg solucioni els problemes dels Estats Units amb l 'Iran, però si que és segur que sense diàleg no es poden arreglar.

I si de moment el diàleg és per intermediari, potser servirà per que sigui directe dins de poc temps.

Almenys val la pena intentar-ho.

dissabte, 18 d’abril del 2009

Com més problemes, menys malalts



Que estem en certa manera controlats ja és sabut de tothom.Que els controls, algunes vegades, es publiquen en forma de estadístiques també ho tenim clar. Que certes estadístiques es poden presentar d'una manera o d'una altre per tal d'influir al lector ho saben fins i tot els infants. Malgrat tot, les llegim (les llegeixo) perquè de tant en tant surten assumptes poc coneguts i que permeten treure conclusions profitoses.

És el que m'ha succeït amb una curiosa estadística que diu que a Alemanya, però també a Suïssa, l'absentisme laboral ha disminuït de Gener a Març com mai en els darrers quinze anys. No costa gaire de deduir que la causa és la por a perdre la feina que fa que molta gent superi petits inconvenients de salut i treballi malgrat tot.

Dos aspectes són interessants de l'estadística. Primer, el fet que en temps de bonança molts deixaven d'anar a treballar perquè donar-se de baixa era fàcil i no afectava l’expedient laboral. Segona, que la por a fer-se notar per absentisme pot fer que alguns que realment estan malalts, no tinguin el repòs necessari i que probablement tard o d'hora el cós els passarà factura. Com sempre, dos extrems entren en joc.

Altres aspectes de la por de quedar-se sense feina ha estat un augment de les hores extres, reacció típica per donar a entendre que el lloc de treball és important i el treballador imprescindible. També s'ha constatat que la gent no critica o posa a discussió detalls de la feina per tal de no donar una imatge negativa. La manca de crítica, a la llarga, perjudica l'empresa ja que aquesta no pot aprofitar a temps de certes senyals que la crítica constructiva pot avançar. I un tercer aspecte és l'augment del accidents laborals ja que en temps de crisi es treballa sota pressió i sense fer massa atenció a la pròpia salut.

Tot això és lògic i les estadístiques ens ho recorden. I ens enganyen perquè, fora dels quatre aprofitats de sempre, no es que els malalts hagin disminuït ja que més endavant segurament les malalties mal curades o les causades per el stress ompliran consultoris i llits. I una altre estadística ens ho explicarà; i si no, temps al temps.

dijous, 16 d’abril del 2009

La loteria no és la solució



Avui, la majoria de gent ha esmorzat amb les declaracions del governador del Banco de España, Miguel Ángel Fernández Ordóñez, on dona com probable l'entrada en picat de la Seguretat Social que tindrà números vermells ja aquest any. També ha certificar la greu crisi econòmica, negada mesos i mesos per el Govern Central, i que tothom coneixia fa més d'un any, sobre tot els que ara ho diuen oficialment.

En temps tan tèrbols, una de les coses que, a la desesperada, més esperances dona al ciutadà normal i senzill és la loteria. La loteria suïssa del tipus "Primitiva" es basa en trobar 6 números de 45; la espanyola és de 6 números de 49 de manera que les probabilitats de guanyar són a Espanya molt menors que a Suïssa.

Fem un exemple senzill amb els 45 números suïssos : suposem una autopista entre Barcelona i Berlín. En algun punt del trajecte posem a la vorera de l'autopista un barret girat cap a dalt, com els dels pobres del carrer per recollir almoina.

Ara suposem que dues persones surten de Barcelona en cotxe cap a Berlín. El passatger assegut al costat del conductor porta els ulls tapats i, en un punt qualsevol al atzar del recorregut, obre la finestra i tira una moneda d'un Euro. La possibilitat que la moneda caigui dins del barret és la mateixa que tenim d'endevinar 6 números de 45, és a dir 1 contra 8,5 milions aproximadament.

Ningú tindria el valor d'explicar als seus amics que anirà amb cotxe a Berlin amb l'esperança de ficat l'Euro dins del barret. Tampoc tindria de confiar en la loteria per sortir dels problemes. L'estadística és implacable, de manera que ens tocarà a tots de patir, esperem que per poc temps.

dimecres, 15 d’abril del 2009

El fracàs de la nostra societat




Les coses no rutllen. El sistema econòmic, a nivell mundial, ha perdut credibilitat i tothom parla de canviar-lo encara que ningú sap molt bé com fer-ho. Els que tenen estalvis no gosen gastar i els que tenen deutes no veuen com els podran pagar. Realment les coses no rutllen en gran part per la desconfiança i l'inseguretat que una vegada descobert el «tinglado» financer s'ha apoderat de la gent.

Els diaris alternen noticies de caire positiu amb d'altres que indissimuladament ens preocupen. L'atur, que és una conseqüència de la caiguda de les vendes, sembla difícil de reduir en una societat acostumada a viure per damunt de les possibilitats reals, gràcies a crèdits aparentment generosos.

Han fallat tots els controls. Mai no s'hauria d'haber arribat a unes pèrdues tan enormes ja que les alarmes tindrien de sonar molt abans de adonar-se de la desaparició de milers de milers de milions.

I nosaltres, la gent amb economies «normals,» estem amenaçats amb pujades d'impostos, rebaixes de pensions, augments de lloguers i tot una serie de malediccions bíbliques com si això signifiques el remei de tots els mals i ens castiguen com si fóssim els generadors de tanta inconsciència, incompetència i malicia com anem descobrint dia a dia.

Sortirem del forat amb molt temps i molts sacrificis. La desconfiança envers dels que manen, dels que remenen les cireres, ja no la traurà ningú en molts i molts anys. Potser necessitavem d’aquest fracàs de la civilització del confort per adonar-nos que tot és fràgil, que els que en realitat manen no són el que sembla que manen, i que (almenys per ara) certs valors com l'amor i l'amistat encara no s'han d'anar a cercar als bancs.

dimarts, 14 d’abril del 2009

Catalunya està present!



Els diaris, de tant en tant, ens donen sorpreses positives, com la que vaig tenir jo el dissabte dia 11 al llegir en el diari de la meva regió la següent noticia que tradueixo :

« A finals d'abril la Biblioteca Municipal de Zofingen celebrara una vegada més el Dia Mundial del Llibre. La tradició del Dia Mundial ens ve de Catalunya.
La Biblioteca Municipal dedicarà aquest any dues de les seves activitats a Catalunya. De tal manera que el darrer dissabte del mes, el 25 d'abril, els infants tindran un trobada especial a la Biblioteca on entraran en contacte amb l’obra del conegut pintor català Joan Miró (1893-1983). Les enjogassades i colorides pintures de Joan Miró fascinen als infants i ells les entenen.
Sots el títol « Qui és aquest Miró » la senyora Maja Weber explicarà la vida del pintor i discutirà amb els infants diverses preguntes : És Miró un somniador ? Un mag ? Un narrador de contes ?. Tot jugant i amb moltes idees ella farà entrar als infants en l'obra de Miró i els permetrà exercitar l'art i ser creatius »

Voldria afegir que Zofingen és una petita ciutat d'uns 10.000 habitants i que avui poso d'exemple (per sort no és l'unic) de com la cultura és pot fer arribar a llocs insospitats.

Potser convindria que alguns pobles de Catalunya seguissin l'exemple de la Biblioteca Municipal de Zofingen. I si és que ja han fet conèixer als infants en Joan Miró podrien parlar de Paul Klee, en justa correspondència cultural amb Suïssa. Em poso a disposió per ajudar.

(Foto : Biblioteca Municipal de Zofingen)

dilluns, 13 d’abril del 2009

Incòmodes admirats : i 5. Friedrich Dürrenmatt




El gran escriptor suís neix el 1921 en un poble de la regió de Emmental, al Cantó de Berna.
Durant molts anys dubta de ser pintor o escriptor fins que decideix seguir la segona opció sense per tant mai abandonar la primera.

Vaig tenir el meu primer contacte amb la obra de Dürrenmatt els anys seixanta gràcies a la traducció al català de la obra « Der Besuch der alten Dame » (« La visita de la vella senyora »), coneguda per molta gent en la seva versió cinematogràfica. Posteriorment s'han traduït i interpretat en català altres obres teatrals d’ell (« Els físics », « Ròmul el Gran ») i també la seva novel•lística a arribat a casa nostra ja fa molt temps (« Grec busca a grega », « El jutge i el seu botxí", "La promesa"...).

Dürrenmatt ha estat un gran crític de la societat malgrat no defensar mai cap ideologia concreta si no és la de atacar els totalitarismes, vinguin del costat que vinguin. Essencialment suís tan per la seva formació com per el seu tarannà, no va deixar mai d'ironitzar, amb uns jocs de paraules excepcionals, fins i tot el seu país en una demostració d'amor profund que les seves paraules no volen amagar. El 22 de Novembre del 1990, en ocasió del lliurament d'un premi al home de teatre i politic Vaclav Havel, Dürrenmatt va pronunciar a Zuric un discurs amb el títol de "Suïssa- Una presó" (Die Schweiz - ein Gefängnis) que justifica, per ell mateix, tot el valor humà i literari de l'autor. És un discurs molt llarg i només puc transcriure extractes, encara que recomano molt vivament de llegir-lo complert ja que suposo que es troba traduït al català.

« (...) Suïssa... com una presó, d'un altre tipus d'aquelles presons on vostè, estimat Havel, va ser confinat, una presó on els suïssos s'han refugiat. Perquè tot el que està fora de la presó els cau al damunt i com que només es senten segurs de no ser atacats dins de la presó, els suïssos es senten lliures, més lliures que altres homes, lliures com a presoners de la presó de la seva neutralitat. Només te un problema aquesta presó i és el de demostrar que no és cap presó sinó un refugi de llibertat, encara que vist de fora és una presó i els seus ocupants són presoners, i qui és presoner no és lliure. (...) Aquesta presó no necessita de murs alts ja que els seus presoners són també els vigilants i es vigilen ells mateixos... ».

Incòmode Dürrenmatt, imprescindible Dürrenmatt. Només amb personatges intel•ligents, per damunt de tota ambició a figurar i a manar, poden els països (i no només Suïssa) rebre de tant en tant glopades d'aire fresc per mantenir el cap clar.

diumenge, 12 d’abril del 2009

Incòmodes admirats : 4. Joan Miró



L'aspecte que tots recordem del Joan Miró és, com vaig dir en una altre ocasió, el de l’avi que tots podríem acceptar com a nostre. Mai no va fer part de moviments sorollosos, de tertúlies provocadores i va portar una vida familiar tranquila, sense escàndols ni especulacions. Sempre va viure al recer de l'anécdota i del pintoresquisme, per desgràcia dels seus biògrafs, tal com va dir Jacques Dupin.

Darrera aquesta imatge de bonhomia s'amaga un rebel, un inquiet, un iconoclasta en el món de l'art. Un home íntimament lligat a la terra, a les coses corrents insignificants (una pedra, un tronc, un càntir...) i que al mateix temps és capaç de dir : « L'únic que tinc clar és que pretenc destruir, destruir tot el que existeix en la pintura. L'únic que m'interessa és l'esperit de la pintura en si mateix, i només utilitzo les eines típiques d'un artista, els pinzells, els llenços i les pintures, per aconseguir els millors resultats ».

La seva actitud durant la guerra del 36 i posteriorment va incomodar les autoritats franquistes que el van deixar tranquil només gràcies a la seva fama. Va estar molts anys sense fer cap exposició a Barcelona, i a Madrid només va exposar una vegada mort Franco.

Miró ha estat molts anys mal comprés, considerat com un « embruta llenços » que pintava com ho fan els nens de sis anys. Res més lluny de la realitat si es te l'humilitat d'atansar-se a la seva obra que no només és congruent sinó que ha marcat l'art mundial tant en pintura com en gravat o en escultura. I per damunt de tot és un poeta que pinta. I parlo en present d'indicatiu perquè els veritables i autèntics artistes no moren mai, només deixen de produir.

Tres llibres són fonamentals, al meu entendre, per conèixer millor ( o descobrir) l'obra de Miró : « Miró llegit » de Cirici-Pellicer i « Miró. Vida i obra » de Català-Roca i Lluís Permanyer, ambdós editats per Edicions 62 i també "Les arrels de Miró" de Pere Gimferrer, Editorial Planeta.

dissabte, 11 d’abril del 2009

Incòmodes admirats : 3. Georges Brassens




Neix el mes d'octubre del 1921 a Sète de pare paleta. El fonògraf que els seus pares va rebre com a regal per el casament va acompanyar musicalment l'infància de Brassens. A l'escola s'interessa molt per la literatura i la poesia i de marrec acompanyant-se amb una mandolina, canta cançons de moda per els companys d'escola i fins i tot en algun restaurant.

Al començar la guerra puja a Paris i treballa de manobre a la fàbrica Renault dedicant els moments de lleure a la visita de biblioteques municipals. L'any 1942 publica pel seu compte un recull de poemes (A la venvole). És enviat obligatòriament a Alemanya, a un Camp de Treball, on viurà un dos anys fins que retorna a Paris on comença veritablement la seva carrera de poeta i cantant.

No cal ara fer un recull de tots els seus èxits que són extensos, però si que cal recordar que Brassens era capaç d'omplir tres mesos seguits la Sala Bobino de Paris, cosa que cada dos anys repetia, alternant amb l'Olympia.

La seva veu era molt particular i impossible de refusar d'escoltar-la : aspre però calorosa, l'hi permetia de dir coses fortes amb un aire de tranquil•litat. El seu vocabulari era violent ja que necessitava xocar, escandalitzar per tal de que la gent es despertés, però sempre ple d’un « bon cor » que expressava la seva timidesa personal. El public trobava en la poesia de Brassens coses que comprenia i que sentia com seves, amb el seu llenguatge. Els acadèmics no l'hi perdonaren mai ni la seva gran qualitat com a prestidigitador dels mots ni tampoc la seva crítica directe de l'hipocresia, de les aparents bones costums i dels explotadors dissimulats.

A Catalunya Josep M. Espinàs va traduir i cantar Brassens en el primer disc que l'any 1962 van publicar els Setze Jutges, « Espinàs canta Brassens », i jo sempre estaré agraït a l'escriptor barceloní per fer-me descobrir un poeta excepcional que he llegit i escoltat fins avui dia sense parar.

Valguin els versos final de la seva cançó « Le Mécréant » ( Els descregut) per definir Georges Brassens :

« Jo no he matat mai, tampoc no he violat
I ja fa algun temps que he deixat de robar.

Si l'Etern existeix es donarà compte
Que jo no em comporto pas pitjor que si tingués la fe »

dijous, 9 d’abril del 2009

Incòmodes admirats : 2. Pitigrilli



L'escriptor italià Pitigrilli és un dels personatges del país germà que més controvèrsies ha creat entre els crítics literaris, els lectors admiradors, els lectors detractors i tothom que s'ha atansat a la seva obra.

Va néixer a Torí el 9 de maig del 1893, sota el nom de Dino Segre. La mare era d'una família aposentada de farmacèutics i els seu pare oficial de l'exercit. Estudià dret i molt aviat es va dedicar al periodisme. Als 25 anys va ser desafiat a un duel pel gran Gabriele D'Annunzio cosa que ja demostra el caràcter incòmode del nostre personatge. Pitigrilli va refusar el duel.

Pitigrilli va publicar el 1920 la seva primera novela, "Mamífers de luxe" iniciant una carrera literària plena de processos, molts per ultratge al pudor malgrat que el seu estíl era intelectual, educat i molt poc vulgar. Donà moltes conferencies a la Sorbona de París i a altres universitats europees mentre la seva fama d'escriptor augmentava amb edicions i reedicions de les seves obres.

L'any 1938, les lleis racistes italianes van començar a preocupar a Pitigrilli degut als seus orígens jueus. Finalment, l'any 1943 fuig cap a Suïssa i al 1948s'instal·la a Buenos Aires on residirà 9 anys amb molt èxit col·laborant en el diari La Razón. Torna a Europa el 1957 i mor a Torí el 8 de maig del 1975.

Jo vaig conèixer l'obra de Pitigrilli l'any 1965 gràcies al seu "Diccionario de la Sinceridad" (títol original "Dizionario Antiballistico") i “ El pollo no se come con las manos” (“Il pollo non si mangia con le mani “) editats per Editorial Planeta i distribuits per Plaza y Janés. Posteriorment he llegit moltes altres obres d'ell, ja en versió original italiana.

Pitigrill va ser un escriptor amb un estil molt particular, molt substantivat es a dir evitant la cavalcada d'adjectius que la literatura, sobretot italiana, ha emprat sistemàticament. Les seves descripcions de personatges i situacions són exemplars per la concisió i l'elecció precisa dels mots. És un veritable plaer rellegir les seves obres ara que la vulgaritat s'ha apropiat del món artístic ( i, ai, també de l'altre).

dimecres, 8 d’abril del 2009

Incòmodes admirats : 1. El perquè



Jo soc de mena pacífica, poc cridaner, un xic conformista i amic de les tradicions mentre siguin autentiques. Però al mateix temps en el terreny creatiu, artístic, m'agrada l'innovació, he participat en moltes activitats que han trencat motllos i encara avui, al llindar una edat generalment associada a poc enrenou, m'atrauen les novetats de tot ordre.

Fent un repàs als personatges que fins ara he admirat m'he donat compte d'un parell de constants : primera, m'han interessat les obres i no les biografies ; segona, quasi tots els que he mantingut anys i anys com a importants per a mi han estat incòmodes, molt incòmodes dins de la societat en la que han viscut ; i tercera, no en tocaria cap de la meva llista particular perquè cap m'ha decebut ni viu ni després de mort.

Tot això ve a compte perquè en els propers dies aniré explicant la meva percepció d'alguns d'aquest personatges incòmodes que paradoxalment sempre m'han fet sentir còmode amb mi mateix perquè han omplert amb la seva obra molts dels buits que l'ensenyament o l'entorn m’havien deixat incomplerts.

Parlaré doncs de gent diversa, no tots coneguts de la majoria, ni tots de la mateixa « ona ». Per això sortiran gent tant diversa com un pintor, un escriptor, un compositor.... Per a mi serà una manera de passar aquests dies de calma general amb el records dels que han omplert i omplen les meves hores de lleure. Serà una especie de homenatge pasqual a ells, amb el meu agraïment i amb l'esperança de que algú dels que em llegeixen pugui descobrir aspectes nous.

dimarts, 7 d’abril del 2009

La música i l’educació dels infants



El pianista i director d'orquestra Daniel Baremboim, és una de les personalitats del món cultural més interessants en aspectes que fins i tot ultrapassen la seva activitat musical.

Nascut a l'Argentina de pares jueus emigrats, ha actuat arreu del món i a fundat la West-Eastern Divan Orchestra de la que fan part joves músics d'Israel, Palestina, Líban Egipte, Síria i altres paísos. És un gran partidari de la convivència entre Israel i Palestina i ha tingut en aquesta activitat un reconeixement mundial.

En un llibre de converses de títol « Parallels and Paradoxes. Explorations in Music and Society » (Paral•lels i Paradoxes. Exploracions sobre la música i la societat) parla de l'importància de la música ( no la clàssica o la moderna sinó la música com a art) en l'educació.

Barenboim constata una manca de veritable formació musical a les escoles, i no només quatre cançonetes i dos timbals. Concretament diu : " L'estudi de la música és una de les millors maneres d’aprendre quelcom sobre la natura humana... Educar significa preparar els infants a la vida adulta : ensenyar-los a comportar-se i ajudar-los a comprendre quin genere de éssers humans volen ser. La resta és informació que es pot aprendre d'una manera molt senzilla. Per tocar bé un instrument s'ha de produir un equilibri entre el cap, el cor i l'estomac. Si un dels tres no està present, no funciona. Quina cosa millor que la música pot servir-nos per ensenyar a un infant com es fa per convertir-se en home?".

I ara m'en vaig a escoltar al Barenboim en un disc deliciós de música argentina, no únicament tangos, acompanyat de Rodolfo Mederos al bandoneó i Hector Console al contrabaix. Boccato di cardinale!

dilluns, 6 d’abril del 2009

Itàlia sempre



Acabo d'arribar d'un curt viatge al Nord d'Italia. Res d'extraordinari si tenim en compte que Milà està a 3 hores de cotxe de casa i això em permet de fer un parell de viatges cada any a un del països que més a gust visito.

Ja ho he dit alguna vegada : si Itàlia fos una empresa, ja fa molts anys que hauria desaparegut. Amb una economia interna molt mal distribuïda, amb un Nord ric i un Sud mig oblidat, amb una classe política a Roma que moltes vegades passa al costat del problemes per fer política de partit, amb un tipus de govern que permet, sobretot en el passat, d'estar mesos i mesos sense Primer Ministre etc. etc..

Malgrat tot, segueixen endavant, es queixen i fins i tot fan burla del Berlusconi, però el voten. En general la gent vesteix bé, a taula tot és abundant, estimen els cotxes i els luxes i, almenys formalment, tot respira prosperitat. Mirant una mica és el fons de les coses la crisi es fa notar, les obres publiquen no funcionen, moltes empreses estan tancades i una emigració il•legal, envaeix els parcs públics, els carrers i el aparcaments amb l'excusa de vigilar-te el cotxe, o de vendre CD's copiats o simplement demanant caritat.

El paper d'Itàlia a les reunions de la setmana passada va ser molt secundari. Berlusconi va patir molt per no assolir cap paper principal i fins i tot va donar senyals de malhumorat i poca correcció. Amb tot, Itàlia ocupa un lloc internacional més important que Espanya, per molt que els diaris de l'Estat intentin de fer creure que el President Rodriguez fa part de la elit mundial.

I la Terra que no perdona : al terratrèmol que ha afectat la regió de L'Aquila fa poques hores ens obliga a donar a tot el seu valor real. Solidaritat amb els que pateixen i admiració per un país que sap fer les coses sense ni tan sols proposar-s'ho.

divendres, 3 d’abril del 2009

El llenguatge en temps de maror




Els moments que ara vivim, amb una permanent ombra de por per culpa del sistema financer, han donat sortida a un allau de males maneres, de paraules poc educades i d’ actituds fins ara poc vistes.

Sembla com si tothom portés a l'interior un excés de frustracions, de decepcions i de ganes de cridar i que tot junt és com una bombona amb sobrepressió, que d’un moment a l'altre pot explotar.

Casualment ahir vaig veure a Internet la portada d’un diari que no és dels que regularment consulto : Periodista Digital. Els resum de noticies a la primera pàgina ens dona una visió negativa, quasi destructiva, de la que són exemple els següents titulars:

-Aguirre corta otra cabeza por el caso Gürtel
-La soberbia de Zapatero le pasa factura. La prensa alemana sacude a ZP.
-La Generalitat inyecta 130.000€ al diario que llamó "terrorista" a Losantos
-Hamilton descalificado por mentiroso
-Bronca en el Congreso: Celia Villalobos llama “ladrón” a un diputado del PSOE


Soc perfectament conscient que les mateixes noticies es poden titular amb altres mots i que cada diari té un estil i una tendència que, vulguin o no, es fa notar.

Malgrat tot, si aquesta portada amb les noticies la llegeixo al matí del llit estant, el més probable es que decidís no llevar-me i esperar que escampi.

dijous, 2 d’abril del 2009

Les curiositats del català



No tinc cap preparació filològica, però sempre m'han interessat els idiomes i més que cap altre el meu que em van "amagar" tots els anys escolars i universitaris. Dic això per disculpar tot el que pugui escriure i que no tingui els conceptes o les definicions que un expert podria donar.

Sempre m'ha semblat que el català era molt pròdig en paraules monosil•làbiques, com suna especie de xinés llatí. En el meu entorn de parla alemanya sempre explico els monosíl•labs catalans del cos humà : cos, peu, braç, dit, nas, ull, pell, mà, front, dent, pèl, ...La sorpresa és molt gran perquè ningú s'espera una quantitat tan gran de mots curts.

Un altre característica, al meu entendre, són les onomatopeies, sobre tot els mots repetits ( desconec si n'haig de dir cacofònics) dels que la nostre llengua se'n serveix sovint. No penso només en mots com baliga-balaga, o patim-patam que no són exactament el mateix mot repetit. A mi em fan molta gràcia mots com ara arri-arri, bum-bum, gara-gara, nyau-nyau, nyec-nyec, nyigo-nyigo, pica-pica i mots d'altres que tinc escrits en un paper de moment extraviat.

No sé si és una caracteristica de la nostra llengua o de les llengues d’arrel llatina. Potser algún expert em podra treure de dubtes. Però si que jo disfruto molt explicant aquestes coses als suïssos.

dimecres, 1 d’abril del 2009

Les regles de la monarquia



El Primer Ministre britànic Gordon Brown ha parlat, una vegada més, de les previstes modificacions de les normes de successió de la monaquia britànica. Una d'elles pot interessar a Espanya, però aquí muts i la gàbia.

El senyor Brown, amb la condescendència de Palau vol portar a discussió en una reunió dels països de la Commonwealth el mes de novembre la possibilitat que les dones tinguin el mateix dret a la successió que els homes, i que els que ocupin el tron puguin casar-se amb catòlics sense el risc de perdre la seva posició.

Gordon Brown ha estat molt clar al dir que el tema és complexe perquè es basa en lleis del 1701 i tocar la tradició no és un camí fàcil però al segle XXI la gent espera que les discriminacions s'eliminin.
Un 80% del britànics sembla que està d'acord en fer les reformes proposades, segons una enquesta de la BBC. La reforma necessitaria l'acord dels 15 membres de la Commonwealth que tenen a la Reina Elisabeth II com a cap d'Estat. El mateix Príncep Charles és, segons la BBC, partidari de les reformes i està en tot cas disposat a realitzar-les quan pugi al tron que ara per ara ocupa la seva mare.

Més enllà de les reformes, els britànics no semblen disposats a discutir l'existència de la monarquia con a forma d'Estat. A Espanya no és fàcil de saber l'opinió efectiva de la gent perquè ningú gosa tocar el tema Monarquia amb claredat, ni tant sols el republicans.

De totes maneres, recomano als lectors que vagin a la pàgina www.casareal.es i mirin amb detall l'agenda del Rei. El més de Febrer va tenir una mica de feina 12 dies i el més de març 13 dies. Parlo de feina, però millor seria dir activitats. No està malament com a treball, i molt ben pagat. Peró clar, com diuen molts del seus súbdits, el tema monarquia "es mejor no meneallo".