dijous, 2 d’abril del 2009

Les curiositats del català



No tinc cap preparació filològica, però sempre m'han interessat els idiomes i més que cap altre el meu que em van "amagar" tots els anys escolars i universitaris. Dic això per disculpar tot el que pugui escriure i que no tingui els conceptes o les definicions que un expert podria donar.

Sempre m'ha semblat que el català era molt pròdig en paraules monosil•làbiques, com suna especie de xinés llatí. En el meu entorn de parla alemanya sempre explico els monosíl•labs catalans del cos humà : cos, peu, braç, dit, nas, ull, pell, mà, front, dent, pèl, ...La sorpresa és molt gran perquè ningú s'espera una quantitat tan gran de mots curts.

Un altre característica, al meu entendre, són les onomatopeies, sobre tot els mots repetits ( desconec si n'haig de dir cacofònics) dels que la nostre llengua se'n serveix sovint. No penso només en mots com baliga-balaga, o patim-patam que no són exactament el mateix mot repetit. A mi em fan molta gràcia mots com ara arri-arri, bum-bum, gara-gara, nyau-nyau, nyec-nyec, nyigo-nyigo, pica-pica i mots d'altres que tinc escrits en un paper de moment extraviat.

No sé si és una caracteristica de la nostra llengua o de les llengues d’arrel llatina. Potser algún expert em podra treure de dubtes. Però si que jo disfruto molt explicant aquestes coses als suïssos.